Turisme cultural (I)

Si Indonesia atreu centenars de milers de turistes cada any no es precisament per aixo. La festa estil “Lloret de Mar” a Bali congrega milers d’australians adolescents. La resta de l’illa en captiva molts mes, encara que no es fins que son alla, que se n’adonen que a Bali hi ha mes que platges. El buceig, el snorkelling o fins hi tot el trekking de volcans demostren el valor natural d’aquest arxipelag. Especies uniques com els dracs de Komodo o els orangutans de Kalimantan o Sumatra, atrauen els naturolegs; aixi com l’interior de Papua pot atreure els mes aventurers i etnolegs. Amb aixo no vull menystenir l’atractiu de Yogyakarta com capital cultural, pero tampoc ho podem situar al nivell d’un Angkor Watt.

Fa un parell de setmanes vaig anar a descobrir un d’aquests indrets. Combinaria uns primers dies a la zona de Tana Toraja amb despres el relax i el buceig a la petita illa de Bunaken. Sulawesi, coneguda anteriorment com Celebes, es una illa de forma entremaliada que queda entre les Filipines i Java.

(Ara sembla que hi han molts llocs marcats en el mapa, pero... poc a poc aniran sortint, que aquest es un relat que es presenta llarg...)

Aterrar a Makassar i enfilar set o vuit hores de cotxe fins a la terra dels Toraja i tota la seva peculiar cultura. Pero abans, paradeta a fer un cafe i gaudir de les vistes de la “Erotic mountain”. Algu em sabria dir per que? ;-)

La regio de Tana Toraja es coneguda escencialment per aquest tipus de cases i la seva passio pels sacrificis animals.

Hi ha qui diu que la casa te la forma dels vaixells amb els quals els primers habitants van arribar a l’illa. Altres opinaran que representa la cornamenta d’un bufal, que alhora es un element central en la decoracio, amb les rastres de corns penjats i fins hi tot el cap dissecat d’un d’ells. De fet, aixo darrer es un simbol d’estatus, ja que demostra la quantitat (i el tamany) dels sacrificis de bufals realitzats per la familia. El preu dels bufals ve marcat per la longitut de la seva cornamenta, on 20 cm vindrien a costar 10 milions de rupies o una mica mes de 600 euros. Si a part, el bufal te una pelamenta amb motius especials (la majoria son simplement grisos) o encara mes valuos, es albi, el preu es pot arribar a disparar i valer milers d’euros. A remarcar el dineral que es paseja pel mercat del poble.

Pero no nomes es sacrifiquen bufals, tambe els porcs estan a l’ordre del dia, ja que la zona es escencialment cristiana. A part de que son mes barats (el preu aqui ve marcat pel diametre de l’estomac a uns 2 milions el metre), son molt mes facils de transportar, encara que mes cridaners.

El cas es que quan es mort una persona, s’ha de montar gairebe una festa major (o un aplec del cargol) i comencar a sacrificar animals i invitar a tota l’extensa familia, amics,... vaja mig poble com a minim. Part d’aquests animals son regalats pels convidats (encara que despres s’espera que es tornin quan la mort els va a visitar, el que vindria a ser en el nostre cas un regal de boda), pero la majoria son aportats per la familia del que sera enterrat. Vist els preus als que van, a vegades s’ha d’esperar un any o fins hi tot mes (sembla que hi han casos que s’ha arribat fins a cinc anys!!!) a enterrar el familiar. El guarden amb formol (antigament li treien tota la sang) per evitar olors, pero el que no es salven es de guardar-lo a casa i com “formalment” no esta mort del tot, se li ha de demanar permis per entrar o sortir del menjador!

Abans totes aquestes ceremonies es feien entre Juliol i Agost, pero quan es van donar compte que atreien forces turistes, van decidir que els morts tambe podien ser enterrats durant tot l’any. Si en fan mes d’un centenar per any i duren varios dies, qualsevol turista que es passegi per la zona hi podra assistir.

La petita replica de la casa es on va el cos del mort, pero tambe surt en processo una figura d’ell que despres sera guardada en la tomba. En rotllana al voltant del mort, el grup “Bating Mariona” entonava cancons funeraries abans de sortir a passejar la comitiva pels camins del voltant. Una representacio dels millors bufals al davant i despres tot el sequit amb una alfombra vermella portada per les dones. Al final, la tradicio espanyola de la Setmana Santa, tampoc es tant especial, no? ;-)

En principi, el dia fort dels sacrificis era dos dies despres, pero vaja ja que es preveia matar un centenar de bufals i fins hi tot mes porcs, algun ja se’n feia.

Per als porcs, la particularitat era la utilitzacio d’una especie de llanca-flames per carbonitzar-los abans de passar a la tipica “matanca del porc” encara que amb unes mesures higieniques una mica menys elaborades.

La darrera imatge, no us recorda a un objecte llancat al Camp Nou? Si, aquell que la prensa madridista mai s’ha cansat de mostrar...

Per participar-hi, vam donar-li dos-centes mil rupies al guia (uns catorze euros) amb lo que va comprar tabac, cafe i sucre per donar-los a la familia. A canvi ens van donar de menjar: arros, peix especialment i picant i porc recient sacrificat.

Curios tot plegat, no? Pot semblar una futilesa gastar-se tot aquest dineral en un funeral, pero al final, crec que no deixar de ser un sistema de redistribucio de la riquesa en un mode molt tradicional, gairebe tribal. Les families riques, que s’ho poden permetre, comprant carn pels integrants del poblat. Em recorda la tradicio dels bous envolats de la comarca dels Ports, on la carn del toro sacrificat era subastada i els diners repartits entre les families pobres del poble. Viatjaras a l’altra punta del mon, pero les connexions entre cultures son brutals.

Continuara...

Eduard

Singapore parle francais

“Meme si je pourrais le paraitre, je ne suis pas pede” Evidentment no es una frase per estar molt  orgullós. El terme “pede” sent molt despectiu es podria traduir per marica. I no era això el que volia expressar, ni molt menys. Tot el meu respecte per totes les orientacions i mai he tingut una experiència desagradable al respecte. Soc conscient que malgrat tot quan veig a dos homes besar-se o tontejar, no ho afronto amb tota la naturalitat que hauria. Quan algú em diu que es homosexual, pot ser que aparegui un silenci incòmode. El meu racional ho troba estupit, però malgrat que poc a poc vaig millorant, encara hi ha un punt de sorpresa addicional. Espero que els meus fills em millorin en aquest aspecte, i per ells una opció sigui tan normal com l’altra (tot i que crec que falten formes condicionals en aquesta frase perquè tampoc esta clar això de tenir fills). En el que no hi ha cap dubte, es que tots els drets son per ells. Si es volen casar (no podríem erradicar el terme matrimoni i ja esta??? Quines ganes de que l’estat fiscalitzi les relacions sentimentals del poble!), doncs en els mateixos drets que qualsevol altra parella. I l’església i els seus adeptes que continuïn somiant amb sharies medievals, però la llei no ha de ser moral.

Malgrat tot, la frase demostra que comencem a fer equip. La Vicky es la controler d’operacions de la zona. Esta clar amb la seva fisonomia que es la típica anglesa (no esta tant clar en el meu cas, ja que cada vegada mes gent em diu que semblo indi), però donat que els seus pares viuen a Paris, parla un francès excel·lent i habitualment es la llengua que utilitzem. Cadascun tenim un cap jeràrquic diferent, però compartim cap funcional (que acaba exercint mes de cap que no pas l’altre) i això ens dona una mica mes de pertinença. De moment la resta la configuren un expert en recursos aqüífers i una experta en organitzacions. Sembla que hi hauran ampliacions en breu.

Dijous vam anar a fer un after-works. Quan vaig rebre la invitació em va fer molta il·lusió. Semblava una bona forma de conèixer gent de l’oficina i també noves zones de Singapur. Al final vam ser tres i era el major èxit dels dos darrers mesos L Però després de dos pintes tot es mes fàcil i acabes parlant de qualsevol cosa.

====================================================

===== Salt temporal ==== Passen dos anys i reprenc l’escrit =====

====================================================

El que havia de ser el cinque post del blog acaba sent el 62e o 63e, que igual en sorgeix encara algun entremig ;-). M’ha fet molta gracia retrobar-me aquestes linies just ara. T’adones de quantes coses han passat en aquests dos anys. D’un moment en que tot just m’estava instal.lant en la vida singaporesa, amb tots els seus viatges, a l’estabilitat jakartiana. De com la que en aquells moments descobria com la meva companya de feina, ha estat la meva parella durant un any (encara que nomes tres mesos vivint en el mateix indret). I ara continua sent una bona amiga amb la que mantinc un bon contacte (de fet encara farem una setmana de vacances junts per Sulawesi a finals de Novembre).

Ja em van fer la festa de despedida de Singapur i em van donar aquest bonic regal en forma de caricatures rejuvenides de tots els integrants de l’equip d’aigues.

Ara ja no parlo gairebe frances. De fet quan marxi el meu jefe actual, a finals de Novembre, ja no quedara cap frances a Aqua. Els dijous quan juguem a futbol-5, n’hi han uns quants, pero les relacions no passen de cordials i les converses intercanviades no son molt profundes. Aixi com l’any passat era la principal llengua de feina, mostrant lo aillats que podiem estar dels paisos que visitavem, ara es bastant mes una anecdota, molt util quan venen els grans caps de Paris.

Pero es que Jakarta tampoc parla indonesi, ja que vaig comencar amb ganes l’aprenentatge de la llengua, pero la meva dedicacio ha estat efimera i mai m’he llancat a parlar-ne realment. Puc impressionar una mica a les visites que venen, pero poc mes ;-). En funcio del que es plantegi pel futur haure de fer un pensament i tornar a ficar-m’hi serios o simplement deixar-ho en una anecdota mes, una linea poc util en un curriculum.

I es que si hi ha una cosa que no ha canviat en aquests dos anys a Asia, es que no se cap a on em porta el futur. No se el que decidire en els propers mesos com a propers passos. I en el fons, aquesta situacio d’incertesa no es tampoc un problema per mi.

Eduard

PD: I a profito per ficar aquestes 4 linies que tambe havien de conformar un post, pero ni tenien titol ni tant sols se cap a on havien de portar : Amb els anys m’he pijatitzat, es un fet evident i no me n’he d’excusar. Malgrat que el gust estètic i la classe segueixen sense ser un dels meus forts (nomes cal veure com vaig vestit, i no pas per la qualitat de la roba, sinó per aquella sensació que no saps molt be en que es basa, però que et permet distingir qui te traca i qui no per elegir la seva vestimenta, i la seva manera d’actuar). Suposo que els fenòmens de la Sanchizacion i la Quijotizacion son imparables.

Antimadridista

M’he llevat una mica afonic despres de la nit d’ahir. Molta cervesa i molt cridar durant la retransmisio del partit son la combinacio que ho explica forca be. I es que el classic dels classics sempre fa sortir l’animal que tots portem dins. Cridar contra l’arbrit i la seva actuacio tant casera, tractar de fills de puta en amunt a qualsevol jugador que vestis l’elastica blanca, i perque no, lamentar algun dels errors dels nostres. I es que durant el partit, destilo agresivitat, convertint-me mes en un boig noi que en la persona tranquila que acostumo a ser. Lo bo es que normalment nomes dura els 90 minuts de la retransmisio i despres recupero les relacions cordials amb els madridistes.

De la velada d’ahir no tinc fotos, pero en tot cas, a part de l’Adria al meu costat, la resta de l’Eastern Promises estava forca tranquil. El que si recordo com un partit que vaig fer bastant l’energumen era al 2012 a Cardona. L’inici de la debacle barcelonista. L’ultima esperanca perduda de guanyar el que hagues estat la darrera lliga de Guardiola.

I es que per una persona tant poc religiosa com jo, el que potser s’apropa mes a un sentiment religios per mi es el futbol. I no perque sublimi el meu equip a la figura d’un Deu, pero si per assimilar l’arxienemic com si fos el diable, Satanas en forma de Real Madrid, i en totes les seves possibles formes. Aquella entitat que et pot fer por quan els veus envalentonats i el teu equip no esta a l’altura, aquell que sera l’objecte de totes les teves burles quan l’has vencut. I com en qualsevol confrontacio divina, mai hi ha cap victoria definitiva, cap derrota que no sigui alleujada per la seguent victoria. Un cicle que es retroalimenta per la simplicitat del seu concepte i per la complexitat dels seus matisos. I es per aixo que esdeve tant global, quelcom que surgeix d’un fet intrinsecament local.

De forma mes racional o mes subjectiva, al final el Real Madrid acaba representant en la seva historia i en el seu present, el model de les coses mes odiables d’Espanya. Impulsat i projectat internacionalment com a eina de legitimacio del regim franquista (com moltes altres dictadures, pero aixo ja ho vaig tractar quan comentava el bon llibre del gran dels Usalls : http://eduanon.blogspot.sg/2013/04/temps-desports.html). Encara avui en dia, la seva tribuna d’honor acull els elements mes importants de la casta actual. I per no dir, que amb el meu apreci envers la monarquia, el sol fet que el seu nom s’encapcali per una referencia a la realesa, ja indica per on van els trets. Pero vaja, totes aquestes pinzellades, no deixen de ser maquillatges racionals perque no sempre es facil assumir que estimem o odiem per motius molt mes viscerals o irracionals que tot aixo.

Ahir mateix ho parlavem amb en Josep, mes conegut com Sepi. Catala pero madridista, encara que moderat malgrat haver crescut en un medi hostil. El fet es que li deiem que sent com es un bon paio, hauria d’esforcar-se i fer-se del Barca. I com es prevesible no era una demanda nova per ell, ja a l’escola li feien el mateix tipus de reflexions. I ens va confessar que ho va intentar, que durant un periode es va voler fer del Barca, pero... aquestes transformacions en edat conscient ja no son possibles, i el seu odi cap a l’equip blaugrana sempre acabava apareixent.

I no deixa de ser una pregunta bastant classica i que no sempre rep la mateixa resposta: tu que ets: mes barcelonista o mes antimadridista? Que prefereixes que guanyi el Barca o que perdi el Madrid? O formulacions semblants. I la resposta? Doncs mes antimadridista. Hi haura que ho titllara de trist, de preferir el mal dels altres que el teu propi be. Pero com a tota experiencia religiosa, dificilment hi trobaras una resposta racional, i en aquest cap, l’adrenalina de treure tota l’agresivitat animal captiva en el teu interior, es projecta mes facilment en odi cap al fals “senyorio” blanc. Odi que alhora no impedeix tenir bons amics madridistes, ja que al final, com tantes vegades repetit, “el que passa al terreny de joc es queda al terreny de jo”. I no sense sentir molta vergonya, compartire una de les fotos d’un passat obscur en que una combinacio d’alcohol i euforia d’amistat va permetre una foto com aquesta.

Serveix tambe per comprobar la relativitat de la meva forma de vida i que malgrat lo malintencionat que puc ser durant les retransmissions futbolistiques i un odi intrinsec, queda suficient humor per vanalitzar tant futil entreteniment. I es que amb tot, tal com van dir de les religions, estem parlant de l’opi del poble. Opi que no coneixen d’ideologies, ni de racionalitat.

Eduard

Relacions oficials

15 d’Octubre, com gairebe cada mati obro el mail i em trobo un nou mail de l’embaixada. Com a assumpte: “Mensaje de felicitacion de su majestad el Rey”, en obrir-lo, a la capcalera el seguent logo : (entenc que es el logo de la familia borbona espanyola, o al menys aixo em fa pensar la flor de lis)

De Su Majestad el Rey

Con motivo de la Fiesta Nacional, deseo haceros llegar, en mi nombre y en el de toda la Familia Real, nuestra más cariñosa felicitación y aprecio.

Vuestra entrega y dedicación en el cumplimento de la labor que desempeñáis lejos de España son motivo de orgullo y reconocimiento para todos.

Con la convicción de que seguiréis perseverando en el compromiso de servicio a España, La Reina se une a mí para enviaros los mejores deseos de éxito personal y profesional para vosotros y vuestras familias.

Afectuosamente,

Felipe R.

Curios que un rei t’escrigui un mail, mes quan se sap l’apreci que li tinc a aquest pamplina. Curios que tingui aquesta conviccio en que seguire perseverant en el compromis de servei a Espanya, mes quan aquesta idea no m’ha passat mai pel cap. En tot cas, m’hauria de referir al secretari que ho ha redactat.

En tot cas 3 dies abans havia estat la: “Fiesta Nacional y Dia de las Fuerzas Armadas Espanolas” com tambe titulava la invitacio rebuda pel dia seguent.

Invitacio que no hagues rebut si no conegues personalment al consul, ja que en l’enviament de mail massiu que havien fet, no havia aparegut en la meva safata d’entrada. Al grup d’espanyols d’aqui es feia la conya que els potencials votants de si-si quedavem automaticament exclosos. En tot cas, malgrat l’esforc de fer-me-la arribar, no vaig poder assistir-hi ja que estava en la festa de despedida del director general de la zona Asia-Pacific de la divisio d’aigues del grup Danone (un bon titol eh!?). I hi assistia amb aquestes pintes i no desentonava veient com anava una companya de feina :

El que no se es si l’embaixador de Jakarta no esta casat o que passa, ja que l’any passat a la recepcio de Singapur tambe ens invitava la senyora palomera (aixi com una bona serie de patrocinadors, entre ells el puto Real Madrid...)

Tampoc en aquella ocasio hi vaig anar. Imagino perque estava a Jakarta, pero es que fer-ho a migdia, no sembla molt compatible amb treballar.

On si que vaig assistir va ser a una actuacio flamenca que va fer-se en un vell teatre jakartia.

La veritat es que l’actuacio del mestre Ramon i la seva colla de musics va ser forca espectacular. I aixo que la gent de l’embaixada van haver de correr una mica, ja que inicialment ho havia de fer una dona que va ser baixa per malaltia. Fins ara es l’unic acte de l’embaixada que he assitit, pero es que amb els becaris que hi treballen son amb els que vaig anar el cap de setmana passat a Lombok (i amb els que sortire de festa aquesta nit o la d’ahir que no se quan s’acabara publicant aixo ;-)).

A l’embaixada d’aqui nomes hi he anat un cop, a registrar-m’hi i a acompanyar al meu jefe, frances, pero que com s’ha comprat un pis a Barcelona, necessitava obtenir un NIE. Al conneixer al consul, ens va fer una visita guiada per dins. Edifici que de fora sembla mes aviat una preso, ja que en alguns periodes Indonesia ha estat considerat un pais perillos, degut a alguns atemptats terroristes, sent el mes famos el de Bali al 2002, pero alguns d’ells a Jakarta, mes concretament al Ritz-Carlton on m’hospedava l’any passat. En aquesta ocasio tambe vam poder coneixer alguns personatges com l’agregat comercial, amb el que havia sopat un cop pero que no em recordava (com tampoc ho va fer a l’esdeveniment de flamenc i li vaig recordar ;-)) i a l’agregat militar. Al principi em va semblar que el militar aqui no hi pintava res, que com collons devia ocupar el seu temps si no imagino que puguin organitzar exercisis comuns aquests dos paisos. Despres vaig saber que Espanya intentava tancar importants ventes d’armament a la Republica Indonesia, i aquest home havia d’ajudar a materialitzar el contracte.

A partir del 25 d’Octubre hi haure de tornar, ja que al passaport li quedara menys d’un any de vigencia i com tot fa indicar que haure de renovar el permis de treball, doncs hauria de tenir mes vigencia que el periode de treball. A part per tristor o fortuna, passara a tenir 10 anys de vigencia enlloc dels 5 actuals, encara que qui sap si el panorama catala fara que l’hagi de renovar amb  una altra nacionalitat... En tot cas ara ja no em toca viure amb dos passaports i tant utilitzats com fa un any.

I es que el de l’esquerra el vaig haver de renovar perque estava ple!

I com es un Kitas? Doncs un document, que en el meu cas, es forca cutre i grapat al passaport.

Dic en el meu cas, perque altra gent el te en forma de targeta com si d’un DNI es tractes. La meva ventatja en tot cas radica que el lloc de treball que s’hi esmenta es el real. No com el meu jefe que al principi era enginyer de recerca i desenvolupament i despres de renovar-lo va passar a ser assessor de marketing. O pitjor en cara, el cas de l’antic director de compres en que fins hi tot (i degut presuntament a una mala relacio amb un lobista que el va denunciar) el va venir a buscar la policia ja que el seu titol oficial era enginyer quimic. Lo curios del cas, es que sent malasi d’origen xines, el seu nom oficial no coincideix amb el nom amb que tothom el coneix. Aixi si tothom li diu Therence, ell oficialment te nom xines (a Indonesia aixo no passa ja que en temps del New Order, es va obligar a aquestes persones a “indonitzar” el seu nom). Aixi que quan els agents de policia preguntaven per ell, ningu sabia de qui es tractava. En tot cas, l’home va passar-ho forca malament tot amagat en el seu despatx. Al final no li va passar res, pero al cap de pocs mesos ja s’havia mudat a Singapur, encara que el motiu era previ a l’incident.

Una altra curiositat es que la foto ha de ser amb fons vermell, sense ulleres i amb posat serios. Sense ulleres tambe era a Singapur, encara que alli et deixaven somriure, encara que semblessis mig subnormal com en el meu cas.

Eduard

PD: Dema ja fara 2 anys que vaig comencar a escriure aquest blog. Aquesta sera la seixantena entrada, amb al voltant d’un miler de paraules de promig. I crec que encara em queden ganes i temes per continuar escrivint. Felicitats per allo que van comencar sent uns “Bons proposits” i continuen no sent mes que aixo.

15 cosas que te pasan cuando eres expatriado y vuelves de visita

L’altre dia ma mare em va enviar un mail amb un word que contenia aquest article : http://blogs.elpais.com/verne/2014/09/15-cosas-expatriado.html. De fet, me’l va enviar copiat en un word amb lo qual feia bastant mes facil copiar-lo i empegar-lo directament aqui. Com a bona lectora de El Pais, un article que podia relacionar amb el seu fill, no se li podia escapar. Ja l’havia vist penjat en algun mur de Facebook i me l’havia llegit amb mes pena que gloria. Pero ella em demanava la meva opinio, aixi que procedia a contestar-la quan vaig pensar: fes-ne un post i aixi el comentes amb mes detall i per a tothom, que tampoc crec que vagi a contar cap secret familiar ;-). Mantindre en cursiva el text original i en Calibri(body) normal el que jo en penso.

Definición de expatriado: aquella persona que vive en el extranjero y gasta su dinero y sus vacaciones en venir a discutir con su familia.

Correcte que un expatriat es aquell que viu a l’estranger. Que les vacances i els diners els gasti en tornar a casa, doncs depen. N’hi ha que no tornen en anys i panys, que ja han construit la seva vida alli i poc interes mantenen en les arrels. La majoria diria que torna mes o menys sovint, inversament proporcionalment a la distancia i depenent tambe dels seus medis economics. Lo de discutir amb la familia, doncs no es necessari esperar a tornar, a vegades el Skype ja es suficient.

1. Nada más aterrizar, te haces una foto en el primer bar que pillas con una caña/pincho de tortilla/tapa de jamón y la subes a Facebook o Instagram con la frase: “Por fin”.

No. Tampoc es que hi tinga res en contra, pero no ho he fet mai (o no ho recordo haver fet mai). De fet, els caragols de l’Aplec serien l’unic que realment mereixeria la pena. Fer-te una truita de patata a l’extranger no te cap secret, i fins i tot en un pais musulma com Indonesia, el pernil no es algo que no mengi de tant en tant.

2. Te giras todo el rato por la calle porque oyes a la gente hablar en español. Es un poco absurdo porque aquí TODO EL MUNDO habla en español, pero tú sigues dando un respingo y dándote la vuelta. Incluso si vives en un país latinoamericano, porque no estás acostumbrado a escuchar “español de España”.

No. U, perque en general escolto catala. Dos, perque tambe aqui parlo molt catala i castella. De fet en el que encara es el meu jefe hi parlo en espanyol encara que ell sigui frances.

3. Tu día se convierte en una gymkana: tienes 10 citas al día y siempre crees que vas a poder llegar a todo (y no). Al final acabas juntando grupos de amigos que nunca se habrían encontrado si no fuera por ti.

Si. Peco d’aixo, si be en la festa de despedida era mes normal

Esmorzant a les tantes de la matinada amb mig equip del penya i l’altre mig de Font Vella, pero es que aquella nit havia vingut una varietat d’amics que no es coneixeien de molts moments de la vida. Pero tambe en un concert de l’Ares a Barcelona (una altra que podria comentar un articel aixi), va venir gent del Forum, de Lleida i de Paris.

4. Engordas dos kilos: tortilla, chorizo, cocido, calamares, torreznos, chocolate con churros, fabada, patatas bravas, paella, arroz con leche, chopitos, chocolate con porras, ensaladilla rusa, oreja, patatas alioli, morcilla, sepia, palmeras de chocolate, salmorejo. Y todo eso en un mismo día.

Probablement, pero mai ho he mesurat o no li he donat mes importancia. Encara que amb tota l’activitat no se jo... en tot cas menjar de la mare sempre es un plaer.

5. Te tomas una caña en una terraza, aunque haga -3 grados. Y si es verano y el termómetro marca 40, a ti te da igual y te sientas al sol.

No. Suposo que es deu referir mes als que viuen al nord d’Europa... Sol a mi no me’n falta. En tot cas, seria mes be el fred i la neu el que vinc a buscar.

6. Das las gracias y la gente te mira raro. Luego pides perdón y también te miran raro.

?? No se que vol dir aqui... En tot cas, aqui la gent que viu al carrer es super simpatica, la gent que puja en ascensor tot el contrari.

7. Intentas ir siempre a bares con Wifi porque no tienes tarifa de datos y quieres ver cuántos likes tiene tu foto del pincho de tortilla.

No. Soc el capullo que mante la tarifa de dades... M’ho hauria de fer mirar pero...

8. Te sale una vena guiri y quieres ir a todos los sitios míticos de tu ciudad porque "la he echado mucho de menos". Tus amigos no entiende por qué de pronto se te antoja quedar en las Ramblas o comer un bocata de calamares en Madrid.

A mitges. Al final, els meus llocs mitics acostumen a ser mes aviat bars o antros nocturns. Si que no pot faltar una visita a la Boite o el Red Lion.

9. Si vives en Estados Unidos o Reino Unido te cae la pregunta: “Tú el inglés ya lo dominarás, ¿no?”

La pregunta acostuma a ser mes: “I l’indonesi que tal?”, amb lo qual dona mes peu a contar quatre caracteristiques de la llengua que no pas a parlar del teu domini. En tot cas la resposta hauria de ser que el parlo mes o menys com l’alema: mes aviat limitat.

10. Si vienes de Latinoamérica, te dicen “huy, pero eso es muy peligroso, ¿no?”. Da igual en qué punto del continente vivas.

No se si algu m’ho ha preguntat, pero en tot cas la resposta seria algo aixi com: tant o mes que Barcelona, probablement menys.

11. Te peleas con tu familia aunque la última vez que viniste - que también discutisteis - prometiste que no iba a volver a pasar.

Si. Inevitable sabent que tenim maneres de diferents de veure la vida i el subjecte de discussio sempre soc jo i el meu futur. Lo mes curios es que les discusions acostumen a ser les mateixes, sense evolucions remarcables en cada semestre.

12. Siempre hay alguien que propone quedar contigo en un restaurante mexicano (si vives en México), en uno chino (si vives en China) o ir a un pub irlandes para tomar una pinta (si vienes de Dublín). Para que no lo eches de menos, dicen.

No. Ningu deu coneixer cap restaurant singapores o indonesi ;-)

13. Que las azafatas de Iberia sean bordes te parece hasta entrañable.

Afortunadament no utilitzo Iberia, pero els cops que he volat amb ells, no, que les assafates d’Iberia siguin unes bordes es molt desagradable. Aquesta companyia pot ser molt bona d’aqui uns 10 anys, ja que hauran de canviar tots els avions i jubilar tot el personal.

14. Duermes más y mejor porque hay persianas. De hecho, bajas las persianas a la mínima hasta para echarte la siesta. (La siesta, otra cosa que solo haces cuando vienes de visita).

Si. Molt bon punt. Les persianes son un gran avanc de l’arquitectura iberica. Pero gairebe mai faig una migdiada, menys quan torno.

15. Te das cuenta de que has gastado todas tus vacaciones en estar con tus amigos de siempre en los bares de siempre. Y te da igual.

Si pero amb matisos. Una escapada a Navarra, un viatge per territori catala i un saltet a Irlanda s’iclouen en els viatges de retorn. I aixo que no he fallat cap Aplec del Cargol des de que visc fora!

En l’article original entre els diferents numeros, s’insereixen uns gifs bastant lamentables en el context del post. Pero be, amb el que pots riure un rato es amb els comentaris que s’hi fiquen (sembla que el mes important es definir si la llengua en que esta escrit es castella o espanyol).

Eduard

PD: Del 20 de Decembre al 4 de Gener sera la propera vegada que ho experimentare J  

Optimisme

Fa uns dies vaig veure un programa de Redes que em va captivar. Tractava d’una conferencia que va haver a Mexic DF titulat “La ciudad de las ideas”. Hi havien reflexions sobre diversos temes: felicitat, valor del conneixement, la figura divina,... pero entre totes en vaig retenir una : Steven Pinker. Ara he vist que n’Eduard li dedica tot un capitol: http://www.redesparalaciencia.com/5700/redes/redes-101-el-declive-de-la-violencia, que encara no he tingut el plaer de mirar. El cas, es que en la breu intervencio que sortia, parlava de forma cientifica sobre una idea, que intuitivament sempre havia tingut, pero que es reafirmava amb dades: el decliu de la violencia. Cada vegada vivim en societats mes pacifiques i es una falacia que la societat actual ens torni mes violents.

Aixo pot resultar contraintuitiu si seguim la prensa o els medis de comunicacio. La sensacio de viure en un mon boig, en que els perills son permanents, esta propagat per una sobreinformacio i un redit economic. La tele necessita sobreexplotar els conflictes per vendre i molts politolegs i experts viuen d’escriure columnes incendiaries. Dies abans havia llegit a en Perez Revert (http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/938/es-la-guerra-santa-idiotas/), i s’havia confirmat en mi la sensacio que escriure noveles historiques o de corresponsal de guerra encara, pero crear estats d’alarma exagerats no es el que espero d’un “intel.lectual”.

La sensacio s’agreuja quan els politics es permeten tot tipus de titulars i declaracions sense cap mena de consideracio, sense cap mena voluntat d’entendre l’altre. Avui mateix, les declaracions de Rosa Diez son per enviar-la a la cantonada de pensar de qualsevol classe de primaria: http://www.ara.cat/politica/Rosa_Diez-Euskadi-violencia-Catalunya-sobirania-9-N_0_1216678475.html. Sembla que de cara al poble, tot esta permes. Les comparacions amb regims nazis estan a l’ordre del dia, vanalitzant el que va passar, creant la sensacio que el mon s’ha d’acabar (especialment si no fem cas al que ens ho diu, ell/a te la solucio a tots els problemes).

Potser el fet de viure en el auto-considerat pais mes felic del mon, em fa veure les coses de forma diferent. Pero en tot cas hi han altres estadistiques que van en aquest sentit: http://newsfeed.time.com/2012/03/01/poll-the-world-is-getting-happier/.

Tambe em sembla que la gent es mou mes amb missatges positius que no pas amb pors i temors. Crec que si el govern britanic, no hagues vist les orelles al llop, i dues setmanes abans del referendum, no hagues canviat radicalment de tactica. Passant de les amenaces i la por a un discurs de comprensio i promesa d’un futur mes autonom i brillant; el que ara hauria dimitit seria en David Camaron i estariem parlant d’un nou futur estat. Al final haver crescut en un ambient familiar estable i amoros, et dona mes garanties per gaudir d’una vida adulta mes estable, encara que no sigui ni condicio necessaria ni suficient, simplement mes probable.

Eduard

Gunung Api

Literalment la muntanya de foc. Volca, de Vulca, el deu del foc en la mitologia romana. La fascinacio per un dels fenomens que mes ha condicionat la morfologia del planeta. Recordo que en un dels primers treballs en equip en l’edat escolar, amb el bo d’en Quiri, i potser amb algu mes, vam fer-ne un. Amb escaloia en vam fer la tipica forma coneidal, pero lo millor era el dia de la presentacio que tot juntant bicarbonat i vinagre, simulavem una erupcio de lava. S’havia d’ajuntar-hi un treball documental, pero el que no oblido es la maqueta i els assajos en la cuina del carrer Segria, aquella casa que tant em fascinava de petit.

Per aquelles dates tambe devia fer les tipiques visites als volcans dels voltants d’Olot i suposo que abans havia vist el Teide, encara que de les Canaries no recordo especialment res. Es per aixo potser, que el pais que mes em va fascinar en aquest sentit va ser Xile, probablement el pais mes impressionant a nivell turistic que he visitat mai. El primer el recordare, mes per ser l’indret mes remot que he visitat mai, mes per tota la resta de l’illa descoberta en un dia de Pasqua, mes per totes les implicacions antropologiques de l’indret, que per la preciositat del seu con, que tambe.

El segon pero, no deixa de ser aquell que mes m’ha impresionat. El fet de que estigues tot nevat, ajuda. El fet que la pujada fos amb grampons i piolet mentres que la baixada era un plastic al cul i anar lliscant, tambe el fa especial.

Que fos el segon mes monitoritzat del mon, incloent un semafor i un codi de conducta, te’l fa recordar.

Pero sentir el poder de la muntanya als teus peus, que allo ronroneja de veritat, que surten unes emanacions sulforoses i que t’expliquen que fins fa pocs anys encara es veia la lava des del crater on estas, allo fa que no te’n oblidis mai.

Aquell soroll, aquella sensacio d’inestabilitat, d’indefensio davant els poders de la geologia. Et fa sentir una humilitat molt necessaria. I es que a part, des de baix era just com els dibuixava d’infant.

I si Xile era un pais volcanic, en el seu moment ens van dir que un 10% dels volcans actius del mon estaven alli, ara visc en el indubtablement pais mes volcanic del mon. A veure quants n’encerteu en aquesta aplicacio : http://www.sporcle.com/games/CliffusBifferus/countries-with-the-most-volcanoes

Indonesia, per constituir l’anell de foc, s’emporta tots els ranquings (ja teniu dos paisos per respondre ;-)). De fet, de les principals illes de l’arxipelag, tant sols Borneo no te relament volcans.

Un dels mes visitats i fotografiats, per no dir el que mes, es el Bromo, a l’est de la mateixa illa de Java. I alli es on ens vam dirigir en la mes numerosa de les visites que he tingut. Quan encara vivia a Singapur, petit vol a Yogjakarta, visita a Prambanan i tot fugint del Ramada, direccio a un indret, que no per mes massificat, no deixa de valer la pena visitar.

Malgrat les cares de fred, tant sols estem a uns dos mil metres d’alcada, pero ja es veu que en la distancia n’hi ha un de mes alt. Es tracta del Semeru, un 3,600 i pico, coronat aquest “estiu” (en referencia a l’hemisferi nord, ja que aqui, moltes estacions no hi han). Aquest cop amb companyia del meu jefe i aprofitant que ell estava de Rodriguez, vol a Surabaya i en un cap de setmana i de bona matinada coronavem el volca i repetia la foto anterior en el sentit contrari.

De nou un volca de forma “perfecta” i aillat de la resta. Pero s’ha de reconeixer que si de bellesa estem parlant. De moment a Indonesia, el Rinjani s’emporta la palma, pero vaja d’aquest ja en vaig parlar prou en el seu moment: http://eduanon.blogspot.sg/2013/09/rinjani-trekking.html. En el que no hi ha massa diferencia es en la duresa del tram final. Tres hores ben ben empinades en que cada metre que ascendeixes el sufreixes ja que el terra, format per la cendra volcanica, et fa lliscar com si de neu es tractes (les baixades son tot un plaer si no tens por en emplenar-te el calcat de muntanya i qui sap si alguna cosa mes).

De molta menys alcada, pero mes actiu, en aquesta categoria enquadrariem el Sibayak, volca del que treiem aigua per una de les fabriques, la de Brastagi, al nord de Sumatra. Al seu vei no s’hi pot pujar perque fa poc va erupcionar i encara ara te mes activitat de la recomanable. En canvi en aquest no cal ni guia ni transport, sortint caminant directament de l’hotel fins la cima. Parant-me tant sols a prendre’m fotos, amb tot d’escolars que estaven encantadissims de poder immortalitzar, el fet de trobar-se un estranger extrany que puja muntanyes tot sol.

Tanmateix, al mes famos d’Indonesia hi vaig anar ara fa dos caps de setmana. Amb una pel.licula dedicada a ell (Krakatoa, a l’est de Java, http://www.imdb.com/title/tt0064555/, que encara no he vist), pero mal titulada perque el volca esta a l’oest de Java, just entre l’illa de Java i la de Sumatra. Considerat el volca mes perillos del mon, te una historia forca interessant. Al 1883, tres cons volcanics implosionen i tant sols en queda la meitat d’un, actualment anomenat Ibu Krakatau o be “mare Krakatau”. En aquest moment els impactes de tal explosio van fer que aquell any la temperatura mundial baixes mes d’un grau i va fer que el cel fos mes fosc durant alguns anys.

Entre 1927 i 1929 va tornar a erupcionar, pero en sentit contrari, creant un nou volca sorgit del mar: l’Anak Krakatau o “fill Krakatau”. Aqui el teniu:

La darrera erupcio data de 2011 i encara avui, nomes et deixen pujar fins a la meitat del con, ja que les parts superiors estan considerades massa calentes. Els diferents colors de lava seca, es poden vivament apreciar.

Pero no tots els volcans d’aquest any han estat a Indonesia, ja que aquest any he visitat el segon pais mes volcanic del mon. Tambe a l’Asia trobem el Japo i el seu mitic Fuji, que despres de les primeres nevades deu ser molt espectacular, pero per algu que viu a l’anell de foc, a l’estiu no deixa de ser un volca mes ;-) (que m’estic mal acostumant, si, ja ho se).

Considerat sagrat, lloc de peregrinatge local, te un temple al cim (i una estacio metereologica, que sense tecnologia no seria japones). Com tambe es lloc de peregrinatge l’Agung, el volca mes alt de Bali, i excursio frustrada d’aquest any, en que per culpa de la secretaria del meu jefe, no vam poder descobrir encara. Pero es que sempre queden nous viatges en presepectiva sigui quin sigui el motiu.

Eduard