Quatre fotos curioses i inconnexes

La majoria de la gent en el meu cas estaria preparant la maleta per dema. En canvi jo prefereixo fer un recull de fotos curioses que podria fer en qualsevol altre moment. Però no, prefereixo fer les coses a últim moment, així tindre una excusa i quelcom a recriminar-me quan em descuidi algunes cosetes aquí. Tampoc la faria molt millor amb antelació i no tindria excusa J

La primera va dedicada a l’oficina d’immigració de Singapur. Ja sabeu el motiu i no crec que sigui un lloc que trobeu fotografiat si ho fiqueu al Google.

La segona es una d’aquelles particularitats que no crec que es puguin trobar a qualsevol altre lloc.

He de reconèixer que hem costa entendre bastant als Singapuresos quan em parlen per telèfon. Especialment perquè amb la majoria que parlo son immigrants o amb feines poc qualificades (repartidors de l’Ikea, del FairPrice o com aquest cas de fruita). El cas es que em va trucar algu dient-me que no se que de que m’havia d’entregar algo i que li obris la porta. Jo en aquells moments estava a l’altra part de la ciutat i li vaig dir que m’ho deixes davant de la porta, que ja m’ho trobaria. I després d’uns quants yes, yes seguits vaig penjar. No me’n vaig en recordar mes fins que al tornar al cap d’unes hores em trobo el regal de benvinguda del meu nou jefe. S’ha de reconèixer que tot un detall. El dilluns vaig donar-li les gracies a la seva secretaria. Gairebé dos mesos mes tard a ell.

Però com l’home no nomes de fruita viu, quina va ser la meva sorpresa quan al super vaig descobrir la que seria la meva cervesa de referencia. Increïble la passió que aixequem arreu del mon. Sincerament crec que en aquests moments som el club mes popular del moment. Dissabte passat, al sopar mauricià, un indi em va dir del fons del seu cor : “Després de l’Índia, el lloc que hagués elegit per néixer al mon es Barcelona”. I jo li vaig preguntar el motiu. “It’s the Makkah of futbol” va ser la seva senzilla resposta.

I si que ho es, perquè el primer dia que vaig anar a jugar a futbol, amb el Team Spirit, equip format per gent de tot el mon, ens vam enfrontar contra un altre equip internacional. En l’equip rival hi havia nomes dos catalans, ara l’equip parlava mes català que qualsevol altra llengua. Un d’ells se’n tornava a casa al cap de pocs dies després d’haver viscut a Singapur mes de tres anys. L’altre cap de cuina en un restaurant de tapes, tot just venia d’instal·lar-s’hi. I va ser en el seu garito que vaig pagar l’Estrella mes cara de la meva vida. Però, de tant en tant les arrels estan allí.

I com que d’alcohol estem parlant, una petita instantània del local bollywodia en el que vaig acabar ballant amb una de les noies que feien l’espectacle.

I això que tot just he sortit ben poc de festa per aquesta ciutat. Però n’hi havia una d’obligatòria. El sopar de Nadal de l’empresa, que per estalviar i al contrari del que faria jo, havien decidit programar per un 23 de Novembre. Això si que es planificar les coses amb temps i la resta son tonteries. Va tocar mudar-se a consciencia per tal esdeveniment i sort que en una de les caixes del trasllat havia aparegut el traje Cortefiel (l’únic que tinc), perquè hi havia holandesos que anaven amb frac!

Acabarem esportius, rememorant un dels esports mes avorrits que he vist fins ara : el criquet. I això que nomes vaig veure el final del partit, i era d’un que nomes durava quatre hores i mitja. Crec que s’ha de ser d’una altra pasta per estar allí al sol, esperant, i esperant, que es el que passa la major part del temps. A l’acabar escombren el terreny, que es el que estava fent aquest bon home fins que va veure un paio raro fent fotos als pals que conformen la part mes important del camp.

Però no em puc despedir sense les imatges d’un pla per al 2013. A East Coast Park, una franja verda bastant llarga a primera linea de platja i aquest llac artificial, on s’hi fa l’equivalent a l’esqui aquàtic. Queda anotat com a “must-do” per l’any que ve.

Anava a escriure malauradament, però ho he esborrat perquè en el fons, crec que afortunadament la majoria de les coses que vivim no les podem registrar en una imatge. En tot cas, si que hi hagut moments que he pensat que he viscut coses que m’hagués agradat enregistrar. La casa amb el mural de Messi n’és una, però també la setmana a Jakarta que cada dia esmorzava amb soldats americans, tots vestits com marines però sense cap arma visible. O quan vaig fer una foto a la reunió que estaven tenint els guardes de seguretat de l’hotel. Tots afilerats escoltant atentament a les instruccions d’un d’ells. Va venir un dels que encara estaven esperant a ser rellevats i em va invitar amablement a eliminar la foto. Mai he tingut ni una bona relació ni gens d’afecte pels uniformats, i encara que pugui entendre que no els hi agraden les fotos, no deixa de ser un bon moment per pensar : que us donin pel cul!

Com sempre salut i com be s’obstinen a demostrar-nos des de l’altre costat de l’Atlàntic, les armes ben lluny!

Eduard

La ciutat fàcil

6:10 Old Towm White Coffee, una cadena de fast-food malaia, a mig camí entre un Mcdonald’s i un Starbuck. De nou a l’aeroport de Jakarta, camí de Singapur. El viatge professional mes llarg fins ara (principalment per causa meva), encadenant les histories de Hong Kong i el rafting pel Cikidang. Aquest cop a les oïdes uns tals Yeska; no se com aquesta musica ha acabat al meu portàtil, però la veritat es que una mica de ska-afro-cuban-jazz per començar el dia esta resultant una bona opció. El cas es que després de tres setmanes, torno a “casa”, torno al condo de Balestier Road (el corrector ha emplenat directament la paraula condó amb un accent, i evidentment no es lo mateix una cosa que l’altra, jejeje)

Cada vegada que algu em pregunta per aquí, que que tal la vida per Singapur o que en penso d’aquest ciutat-estat, la meva primera resposta es : “easy”. I fins ara no he trobat que una sola paraula defineixi tant be una ciutat. Al menys de forma relativa i tenint en compte, com a mínim,  els dos vessants del terme. Fàcil perquè tot funciona be, es neta, segura, reglamentada, puntual, eficient, en la majoria de les interaccions que tens. Fins i tot la burocràcia te un punt amable. El dia que vaig anar a demanar el permís de treball (crec que ja us vaig dir que mes o menys això em ficava com a ciutadà de tercera categoria), doncs hi havia unes taules on hi anaven molts pares amb fills per fer algun tràmit. Doncs al costat d’aquestes taules hi havia una sèrie de joguets i animacions per a que els crios es poguessin entretindre. Alhora, hi havia unes pancartes amb la visió d’aquell departament, les seves funcions i una sèrie d’indicadors que mesuraven el grau de satisfacció dels seus “clients”, clients que no deixen de ser ciutadans que amb els seus impostos financen aquell establiment. Tot molt “empresa privada”, tot forca eficient.

La temperatura constantment càlida, afegeix un punt de simplicitat, mentre que un fenomen recurrent com es la pluja, es contrarestat amb un entramat de coberts que fa que gairebé puguis moure’t sense notar aquest detall. Afecta quan vols jugar a futbol, ja que esta prohibit fer-ho si plou pel risc de llamps. Un dels punts que mes destaca es lo reglamentat de la vida aquí. Hi ha un munt de lleis que el seu incompliment et poden suposar quantioses multes. A mi no em deixa de semblar paradoxal que en el mes neo-liberal dels entorns que conec, on a nivell econòmic i financer, les llibertats son màximes, sigui al mateix temps molt conservador en els aspectes socials. I això sense una religió única que ho empari. Gairebé sembla el paradís del Tea-Party, i el gairebé crec que simplement es salva per la manca d’un cristianisme messiànic que imbueixi a la població.

I aquí ja es comença a veure que el meu fàcil, s’esta traslladant cap a un cert punt de fals. De la mateixa manera que en la meva primera experiència a Asia, els meus amics europeus de Suzhou em deien “the fake Spanish”, essencialment per ser català i no complir algun dels estereotips assignats a l’Hispania actual. Ara de nou recorro al terme “fake” com el segon mes utilitzat per definir SG. Encara que potser de forma mes acurada es podria matisar cap a artificial. Evidentment l’aspecte de la ciutat tendeix cap a aquest concepte, els gran gratacels i sobretot l’excés abusiu dels grans malls, desenes i desenes, qui sap si centenes, d’illes Diagonals de tots tipus i tamanys, poblen la ciutat. Però no ens enganyem, per molt que es puguin diferenciar, un gran centre comercial, no deixa de ser un gran centre comercial, ple de botigues, moltes vegades repetides entre els diferents malls i que donen un cert punt monòton innegable.

Tota societat te molts mes matisos que dos simples adjectius, i evidentment al llarg del temps he d’anar ampliant el coneixement d’aquesta illa, vivint-la en les seves múltiples versions. Hi ha un llibre que em va marcar molt quan me’l vaig llegir, com molts d’altres em va fer veure una part mes de mi. Es tracta de l’Illa d’Aldous Huxley (si, el del Mon Feliç). Al llegir-lo em vaig adonar que soc mala persona. Que tinc sentiments mesquins cap a una utopia de societat ideal. Explica una societat perfecta, ubicada en una illa, que permet unes llibertats increïbles als seus habitants i en que tot funciona de forma harmònica. Aquesta perfecció es veu amenaçada pel descobriment d’uns jaciments petrolers inexplotats. Al llarg de la descripció d’aquesta societat, te n’adones de lo lluny que estem d’ella i tanta perfecció m’acaba abromant generant sentiments de ràbia. Singapur esta a les antípodes del plantejament huxleia, però pots notar que ells creuen ser-hi. I també es senten amenaçats. La particularitat que suposa aquest país els fa ser molt orgullosos però alhora temorosos de l’exterior.

Encara em queda molt per documentar-me sobre la historia del país, però de forma resumida, el que fins ara he après encaixa amb el que visc. País de jove creació, fa uns quaranta anys va ser expulsat de Malasia. Una illa relativament pobre i amb moltíssimes dependències de l’estranger. El problema d’encaix dintre de la república veïna era l’escàs pes de la població malaia i l’enorme influencia de la cultura xinesa (70% dels singapuresos son d’ascendència xinesa). En aquells moments pren el control del país un líder carismàtic i que te una visió modernitzadora clarivident. Construeix un model ultracapitalista, amb un missatge que cala profundament en una cultura molt materialista. El treball dur, infatigable es l’únic mitja per sobreviure. L’ascensor social es purament l’èxit econòmic, no hi ha mes historia que des del moment de la independència. La clau de l’èxit s’ubica en el sistema educatiu que ha de passar a formar treballadors i empresaris triomfals. L’art, la historia, la filosofia s’arraconen per deixar el pes a les ciències (incloent-hi evidentment i de forma predominant, les econòmiques).

El país es converteix en un paradís fiscal en una direcció molt suïssa. La banca es el principal sector, seguit de la logística portuària, l’electrònica i últimament la biotecnologia. Per això s’ha elevat de forma espectacular l’exigència d’un sistema educatiu de connotacions molt similars al corea. Com que tot esta basat en l’èxit professional, l’estat no proveeix (gairebé) cap recurs als “perdedors”. No hi ha sistema públic de sanitat, no hi ha sistema de pensions ni prestacions d’atur. Això fa que el pes impositiu sigui molt baix, convertint el país en un pol d’atracció d’immigració brutal. I la immigració es necessària en els seus dos extrems. En el mes format i emprenedor, per dinamitzar i crear noves oportunitats. En el mes baix i míser, per proveir de ma d’obra per fer totes les tasques que els propis ciutadans de Singapur no estan disposats a fer. I també una font d’entrada de capital inesgotable, buscant la seguretat jurídica, la fortalesa de la moneda i el creixement continu.

L’estat malgrat que no exerceix les funcions habituals de les democràcies socials europees, juga un rol central innegable. Es el gran planificador de tot el mencionat. El que decideix les infraestructures i com incentivar cada nou sector estratègic. I un gran regulador de lo privat. Singapur es famós per les seves multes desorbitades davant de faltes lleus. Crec que lo de la prohibició a menjar xiclet es la mes famosa de les seves materialitzacions. Amb tot això que he descrit, desmunto una mica el concepte de ciutat fàcil. Bàsicament, perquè sense els serveis basics de l’estat del benestar hi ha molta gent que no ho passa massa be. Però es cert que en els països de l’entorn, la situació es pitjor i es per això que centenars de milers de filipins i indonesis acaben alimentant aquest model.

Lo que a mi em fa profunda ràbia es que Singapur es podria permetre major justícia social. No podem demanar lo mateix a Filipines o Indonesia, però Singapur hauria de renunciar a poc per donar millors condicions de vida. Simplement crec que ideològicament no ho vol fer. No considera que tots els humans siguin iguals i tinguin els mateixos drets i deures.

Algú m’ha dit que amb la visió que dono de Singapur, li venen molt poques ganes de visitar aquest país. Però com sempre, cada acció genera respostes varies. La societat es molt multicultural, no la societat exitosa i governant, però si els que s’aprofiten en certa mesura del que això genera. Ahir (si, vaig començar a escriure un dissabte, però estic acabant un diumenge), vaig viure un d’aquest moments que mai, mai hagués pogut preveure en venir aquí. El moment culminant va ser quan vaig cantar a tot el que em dona la veu La Bamba en una festa mauriciana. Ja sabeu que les meves habilitats musicals son de lo pitjoret que mai heu sentit. No em se la lletra mes enllà del “yo no soy marinero, soy capitan”. Però allí estava jo, en el mig d’una festa d’un equip de futbol amb el que nomes he jugat un cop, rodejat d’immigrants de l’illa de Maurici en la seva majoria. I tot perquè quatre alemanys no havien aconseguit posar-se d’acord per cantar res en germànic. Després de la nit bolivoodiana, n’afegim ara una de mauriciana.

Salut i fins la propera,

Eduard

PD: Estic segur que necessitaré tornar sobre aquest tema de nou. Hi ha moments a Singapur que estic molt a prop de tesis comunistes...

Estan bojos aquests indonesis

Si algun cop he estat lector, ha set gracies a Asterix. Tintin també ha jugat un rol important, al mateix nivell sincerament. Ma mare sent mestra, s’havia d’emplenar l’hora d’exclusiva. No se si el terme continua sent correcte, però en aquells moments, aquest era l’adjectiu per diferenciar l’hora de mes que feien els mestres en comparació amb els alumnes de primària. Per això vaig començar a jugar a escacs, esport que mes ha suposat fins al moment, malgrat la meva passió pel futbol. Fins i tot vaig provar el karate, fins que em vaig sentir un camissa marro, seguint unes pautes que no entenia i fent els mateixos gestos que tots els altres. L’experiment va durar quatre sessions, però em va servir per saber que el nazisme mai seria lo meu. I amb això no vull ni molt menys dir que el problema estigui en el karate, simplement per un nen de deu anys, amb cert esperit crític (una mica avançat en el seu temps, molt retardat en el tema noies com s’ha pogut comprovar després), el fet de sentir paraules japoneses i haver de repetir tots una mateixa coreografia, no anava en ell. Podia semblar al contrari a simple cop de vista, però un tauler li permetia expressar major llibertat.

Això va ser cert, fins un cert punt, perquè des del moment en que els escacs van suposar algo mes que un moment de lleure, però una competició, vaig agafar un rol híper-conservador que es el que m’ha caracteritzat en tots els jocs d’estratègia. Es un punt, en certa mesura conflictiu, perquè m’agradaria veure’m com un jugador agressiu, algú que domina el terreny i pren riscos (suposo que en projecció similar al que m’agradaria fer en la vida real). Excepte en cert moments del poker holdem, sempre jugo d’una amarrateguis brutal. Prenent un plaer desmesurat quan la victòria cau com fruita madura d’una estratègia que m’assegurava sempre aquest resultat. Mentre que quan ho veig tot perdut, prenc decisions molt mes agosarades. A vegades, simplement de cara a la galeria, simplement de cara a fer-me una mica la víctima. Però en tot cas, un estil de joc mes divertit i que fins i tot de tant en tant funciona.

Aquest mati m’han despertat sobre les vuit del mati. No vaig anar al llit massa tard, però ja sabeu que m’agrada dormir i no veig perquè un diumenge no puc allargar una mica mes. En tot cas, si hagués estat a Cuba o al Carib en general (tirem d’estereotips a continuació), hagués sortit disparat del llit, corrent a unir-me a l’orgia que s’estava desenvolupant uns metres mes enllà. Estant a Indonesia, sabia que no calia córrer, els sorolls orgasmics (sembla que al corrector aquesta paraula no li agrada i no em permet ficar-li l’accent, Marta que farem?) que arribaven a les meves oïdes provindrien d’algun joc innocent, d’un karaoke a molt estirar. I ben be s’ha confirmat quan al cap d’una estona he sortit tranquil·lament per anar a esmorzar i he vist un gran grup (probablement en una convenció d’empresa, que es el que he vist constantment aquest cap de setmana) que es banyaven a la piscina. Tampoc ara imagineu bikinis i tangues, la imatge era mes com la d’una gran rentadora degut a la gran quantitat de roba que hi havia allí dins. Excepte algun home amb tors nu, allí lo únic que s’havien tret eren les sabates. Probablement el seu Deu en les altures regnarà molt tranquil veient que les seves lleis son respectades, amb tots els dubtes que genera aquesta afirmació, però fins i tot jo que no soc massa primmirat amb aquestes coses, tindria moltes preguntes higièniques a respondre abans de ficar-me allí dins.

Però si estan bojos en el sentit mes amable de la paraula. Feliçment bojos en tot cas, perquè si hi ha alguna cosa que destaca d’aquest país es que irradia alegria, tranquil·litat i un toc d’ingenuïtat o fins a cert punt infantilisme encisador. Un punt d’honestedat sobre els temes importants que no et deixa de descol·locar. Per exemple, cada cop que saben que soc solter, hi ha essencialment dos respostes possibles : els que em compadeixen i els que pregunten el perquè. En tots dos casos em diuen que m’he d’espavilar, que amb trenta anys això ja hauria d’estar “solucionat”, que se m’està passant l’arròs. Tots els de la meva edat, com a mínim dos fills, cap a sortit mai del país. Algun cop els provoco explicant-los-hi que en el mon en que visc això no es tant sorprenent, però per la seva cara de passivitat, poca credibilitat li donen a la meva “justificació”.

Un altre tema de xoc cultural es l’alcohol. Dijous em van portar a sopar a un restaurant de la zona. La seva manera de mostrar el seu apreci pel visitant. Estava conformat per una sèrie de barcasses, unides per ponts de fusta sobre un llac. Per menjar van demanar el que van voler, ja que defugint tota responsabilitat sempre dic que a mi m’agrada tot. De fet un dels peixos que ens van cuinar el van pescar davant nostre. Lo millor va ser quan a l’hora de demanar el beure em van preguntar que volia. A la meva demanda d’una cervesa, la seva resposta va ser contundent : “Only drunken drink beer here”. Tot dit amb un bon somriure d’orella a orella. Però me la van portar, jejeje.

Al gener m’han invitat a la convenció de Supply Chain d’AQUA. El meu ex-jefe (francès, director del departament aquí) m’ha comentat que es brutal lo que arriba a fer aquesta gent sense beure una gota d’alcohol : es tornen bojos amb el karaoke, els encanta disfressar-se i ho viuen a tope sense que el dia següent se’n torni a parlar. El director comercial es capaç de disfressar-se de dona un dia i que a l’endemà no es pugui ni parlar del tema.

Aquest cap de setmana l’he passat al “Sant Hilari” d’aquí. Hi vaig anar dijous al mati i me n’he tornat aquest vespre de nou a la capital. Com faig coses diferents a la resta, doncs vaig dir que enlloc de volar cap a Singapur per tornar a venir diumenge, doncs he allargat el viatge a la tercera setmana i m’he quedat en un d’aquests típics complexos vacacionals al costat d’un llac. Sabia que s’hi podia fer rafting per la zona, i així ha estat. Mitja fabrica revolucionada per correspondre al meu desig de baixar en barca per un dels cabalosos rius de la zona. La fabrica esta mes o menys en la base d’un volca, i la veritat es que quan pots fugir d’unes carreteres completament saturades, l’orografia del lloc te un punt bonic.

Hi ha moments en que perds una mica el control del que et passa. Dissabte a les nou sabia que em vindrien a buscar un dels conductors de Merkasari, amb alguns amics seus per anar a fer el rafting. Es necessitaven cinc persones i com ja sabeu que soc solter, doncs la historia m’acabaria sortint mes cara de lo previst. Però, tot te un preu i quan preval la comoditat i la manca de temps ho acabes agraint. Podia parlar amb dos d’ells en un angles forca basic, però tots rèiem molt sense saber massa el motiu. Al final, tres hores mes tard, arribàvem al riu per aprendre que tot estava reservat i fins al cap de tres hores, si tot anava be, no podríem fer el descens. Per aquestes coses del país, unes desenes de trucades després vam aconseguir sortir al riu en el temps de fer un cafè i de que caigues una pluja torrencial tant habitual ara (això també ho comparteixen amb els gals i es que hi ha moments que sembla que s’hagi de caure el cel al cap).

Al principi em pensava que simplement em volien prendre el pel i riures d’un estranger. Però en la tercera o quarta ocasió que van cridar cocodril, el vaig veure. Tot tranquil, damunt d’una roca, allí estava mirant com de tant en tant baixaven barques de turistes cridant a cada ràpid. Suposo que si no hagués anat amb bici al costat d’al·ligàtors a Miami, m’hagués causat mes impressió. En aquests moments, tan sols em va sorprendre que estigues en una zona en que l’aigua baixava amb certa violència. No se, me’ls imaginava mes en aigües semi-estancades...

Quan anàvem en cotxe cap allí, va haver un moment de clar somriure i que va ser quan em va venir el títol del post. En un dels múltiples poblets o gairebé diria, grups de cases mes o menys desperdigats per la carretera. Una casa blanca amb franges blau cel i on el propietari havia decidit pintar-hi un gran escut del Barca i un dibuix a mida com a mínim real, sinó mes gran, de Leo Messi. Potser algun cule de casa tindrà algo similar, però vaja, aquest seria dels bons. Em va sorprendre tant, que a l’anada no vaig reaccionar per fer parar el cotxe i fer la foto de rigor. De tornada no vaig ser capaç de tornar-la a veure i es que la tempesta que queia en aquells moments tampoc ajudava. Tambe vaig pensar lo dur que ha de ser sortir per allí i ser de l’Espanyol. Quan dius que vens de Barcelona, lo primer que et diuen es Barca (si, i no trobo a faltar la c trencada) i lo segon Messi. Com et pares a explicar-los que si però que tu ets d’un altre equip de la ciutat que...??? No, els hi agrada que les coses es compleixin tant com ells imaginen. I el Barca es el millor equip del mon i Indonesia es molt blaugrana.

Salut i amor,

Eduard

PD : L’altre dia vaig rebre el mail sobre la propera edició dels camins de la Segarra. Aquest any no ho podré repetir, però en el seu honor la camiseta del rafting era la vermella d’aquest any.

Aniversaris

No, no es tracta de la cançó dels Manel. Probablement tindrà un punt d’introspecció personal, però no declararé el meu amor incondicional a una noia. A la vida, a la vida sempre. Avui en celebro trenta. No es un numero qualsevol, malgrat que no deixa de ser un numero mes. Ens causa fascinació pel canvi de dígit, deixo d’estar en la vintena per passar a la trentena, així, d’un dia per l’altre. Evidentment que analitzat fredament no deixa de ser una tonteria mes del mon que ens rodeja, i a part, mai tinc especialment la sensació de complir anys el dia assenyalat. Al final els de la meva generació gairebé ja tots l’han celebrat, així que per mi, ja fa dies que en tinc 30. De fet, en algun moment aquesta ha estat la meva resposta innata quan m’han preguntat. Tan sols després d’uns segons de re capacitació, ho matiso amb un gairebé.

Suposo que un altre punt que el fa especial es contenir el zero. Una de les majors aportacions del sistema numèric àrab. El res, que no sabem si es numero o es res. Aquí el numero associat a la mort es el quatre, però no deixa de ser per semblança del caràcter, del signe. Però per mi esta clar que aquest mèrit se l’hauria d’endur el cercle allargat, allò que no te ni inici ni final, que tot el que multiplica ho converteix en si mateix. Però al mateix moment que tot lo que divideix ho eleva a l’infinit.

Una de les millors critiques que m’han fet al blog es, que al principi deixo entreveure un tema central en el relat, quelcom de vertaderament profund, però mai n’acabo parlant. Crec que es una apreciació molt afinada, i que de certa manera també jo sento. No estic convençut que sigui nomes un tema, però la manera d’escriure, el ritme a vegades torrencial, a vegades lluitant cada paraula; sense mai mirar massa enrere, deixant-me portar pel que m’envolta, pels camins que pren la meva ment, sempre massa rapida, moltes vegades dispersa, impossibilita una reflexió mes assossegada. Per fer lo anterior, hauria de passar molt mes temps en cada idea, treballar-la tranquil·lament, desenvolupar amb profunditat cada destell i revisar a consciencia el que acabo de dir. Sincerament no se si soc capaç d’aquest treball de filòsof, potser ho intentaré amb el temps, perdre altres coses pel camí. No se, de nou no se com evolucionare.

I de nou un canvi de rumb total, si semblava que anava a parlar de la mort (i no per això no ho vull fer, al reves es un tema central sempre, però avui no), si anava a enumerar exemples de tot el que m’esteu aportant, vosaltres lectors. Doncs no, parlaré de que estic en un tren xines, direcció a Hong Kong. No es tracta del tren que fa sis anys i mig ens va portar de Suzhou a les Yellow Mountains. No hi ha gent de peu ni gallines enjaulades (se que esta mal dit, però m’ha fet gracia que una de les possibles correccions que em proposava era ejaculades, podré tenir trenta anys, però les xorrades infantils, encara les tinc presents). Tampoc es tracta d’un esterilitzat Avant. Es mes aviat vell però en perfectes condicions de funcionament, relativament net, malgrat que els detalls estan bastant descuidats. Em recorda bastant al que fa tres anys em va portar de Singapur a Kuala Lumpur (excepte que no hi fa el fred que feia en aquell, jejeje).

Però tampoc es del tren, sinó del viatge a Hong Kong. Avui una bona amiga em felicitava dient-me lo original de la meva celebració. Que probablement havia anat a un munt de festes pels trenta, però cap consistia en anar-se’n a Hong Kong. I certament, soc un privilegiat en aquest aspecte. L’any passat ho feia a la mítica illa de Pasqua, aquest en una de les ciutats mes interessants del mon (la mes espectacular per mi sense cap mena de dubte). Però hi ha un matis, i encara que no es molt rellevant per mi, serà de nou una celebració en solitari.

Ja des de fa uns anys he pres la determinació de fer abans les coses sol que esperar miraculosament a quadrar agendes o trobar el consens perfecte. Això ha significat excursions a la muntanya solitàries, un eurotrip per carreteres secundaries o un primer descobriment del sud-est asiàtic. Grans moments de plaer, de descobrir nova gent i noves sensacions. Com tot també trobes a faltar companyia, som un zoon-politikon i no sempre soc la persona mes extravertida per relacionar-me amb desconeguts. Suposo que com amb tot, s’ha d’intentar buscar un equilibri i s’ha de ser lo mes realista possible en les teves expectatives sobre els altres. Altres vegades les sorpreses venen quan tot sembla indicar que començaràs un viatge, una activitat, en solitari, i a darrer moment t’acompanya algú que fa de l’experiència algo diferent. Millor en alguns aspectes, sacrificis en altres, moments d’invasió, moments que et fan treure lo millor de tu.

L’any passat era en una petita illa formada per tres volcans al mig del no res. Era el meu tercer dia allí i el mes espectacular. El dia anterior havia llogat una bici, la llibertat absoluta per moure’t per allí sense dependre de res ni de ningú. Em feia creus dels pocs turistes que les utilitzàvem i de lo que els hi agradaven els 4x4 que nomes aixecaven pols. Després d’una primera aproximació d’una quinzena de kilòmetres vaig arribar a aquella platja mig deserta, amb un cel encapotat que plovisquejava, una filera de moais a primera línia de mar, donant el cul a una aigua blava cristal·lina gairebé caribenya. Banyar-me allí va ser un vertader regal d’aniversari. Uns instants de pura felicitat, de pura llibertat. El cap ple de mil histories, de mil preguntes, de mil desitjos. Tots els que heu viatjat, tots als que us apassiona veure mon, teniu els vostres moments fetitxe. Per mi aquell es un d’ells. El dia va ser increïble, amb tot el que va venir a continuació, moais i mes moais, la cantera i el volca central, kilòmetres i kilòmetres pedalejant per camins al costat del mar. Un dia rodo.

A l’arribar a l’hostal, una sèrie de cabanes que conformaven cada una, una estoica habitació. Connectar-me a internet per mirar egoistament les felicitacions rebudes, fins que el propietari de l’hostal em convida a una cervesa al saber que aquell dia feia anys. Un tipo super interessant, d’una cinquantena d’anys, amb una filla i una ex-esposa australianes i ell que feia poc havia tornat al seu lloc natal, per ocupar-se d’un negoci que els seus pares ja massa grans no poden portar tot sols ( i això que la seva padrina de mes de cent anys, encara voltava per allí, sense que ella en fos molt conscient, arrencant totes les males herbes que trobava). Després de la primera va venir una segona i en aquells moments em desvela que s’havia separat, en part perquè la seva dona estava bastant grillada, en part perquè s’havia finalment reconegut que era homosexual. En aquell moment i de forma forca elegant deixo clara la meva heterosexualitat. Se que es una mica mesquí per la meva part, però no vull que un mal entès trenqui el gran dia que estava vivint i per altra se que com a home, sempre veus oportunitats o signes d’aprovació malgrat la realitat pugui estar a anys llum d’això.

Vam anar a sopar en un dels millors llocs de l’illa i fins i tot després vam anar a fer una copa, cosa que en llevar-me pel mati mai hagués pensat. De fet amb lo que mes em vaig quedar es amb la valentia d’aquell bon home, per reconèixer al cap de tants anys el que s’havia estat intentant amagar. I no nomes el camí personal i individual, sinó el comunicar-ho a una família en que el pare no ho accepta mai del tot i deixar una societat molt liberal com l’australiana, per anar-se’n al seu poble natal de 4500 habitants confinats a mes de 2000 km de qualsevol territori habitat. En una societat tan tancada, les tendències conservadores son forca majoritàries i l’arrelament catòlic no aporta cap aire de llibertat.

Fins ara el meu dia no ha estat massa especial. He portat bombons a l’oficina, que previsorament havia comprat a l’aeroport de Singapur. El problema es que hi ha poca gent amb la que em puc comunicar, però vaja, vagis on vagis sembla ser que el xocolate fa somriure. Per una d’aquestes casualitats de la vida, el cap de logística xines, que es amb qui passo mes temps quan vaig allí, complia anys ahir. Veurem que ens depara HK avui. Una de les coses que mai he fet fins ara, malgrat tot el que he dit fins ara, ha estat sortir de festa sol. Amb això les expectatives son molt baixes per avui, però... qui sap on el vent ens portarà?

Salut i que la forca ens acompanyi (petit homenatge en aquestes paraules),

Eduard

PD: Moltes felicitats Ester!!!!!!!! No seria el mateix el meu concepte de cumpleanys, si pel meu tercer, no m’haguessin fet el millor dels regals.

PD2: Dimarts vaig complir sis anys a Danone. Moment per mirar enrere i qüestionar-se moltes coses. I no en el sentit de que obligatòriament la resposta sigui canviar això, ni molt menys; però si que s’ha d’aprofitar l’avinentesa per valorar el camí recorregut.

PD3: Continua la tradició de ficar algunes de les reflexions mes importants en forma d’interminables postdates. En tot cas, aprofitar aquest per disculpar-me per endavant si acaba semblant molt raro llegir aquest article publicat en una data diferent a la que esta escrit. Però al final molta part d’ell parlo de coses del passat o atemporals, així que ja em disculpareu si no el penjo avui.