El dilema

La pregunta era senzilla. Pujar o no pujar a l’avio. El meu costat més racional pensava que no ho havia de fer. Quin exemple donava al meu equip ficant-me a risc d’aquesta manera? Qui sap si diumenge podria tornar? Encara que ho fes, segur que em passaria catorze dies de quarentena a casa sense poder anar a la fàbrica. Just unes hores abans estava organitzant el teletreball de la meva gent. La meitat a la fàbrica, l’altra meitat a casa. Un dia un grup, un dia l’altre. No sé quan tornaré a veure l’altra part. D’altra banda hi havia el jo més sentimental. Probablement seria l’ultima ocasio, en un bon periode de temps, per connèixer la Paula (si, efectivament, el tercer fill de ma germana, que com de forma habitual s’havia retrassat i per tant no havia pogut connèixer la darrera vegada que havia baixat). Hi havia un soparillo programat amb els de sempre a Lleida, d’aquells que adoro, d’aquells on som pocs pero no hi falta ni la que viu a Berlin. Aprofitaria per passar una estona amb els pares, que sempre ho agraeixen, encara que sempre acaba sent massa curt. I si, tenia ganes d’abraçar la Cris, donar-li aquells petons que no podria donar-li en qui sap quan de temps.

Ella m’havia alertat sobre les 14. Que el Pedro anunciaria estat d’alarma, que Catalunya estava a punt de confinament, que les coses pintaven complicades. I jo: “tranquila, segur que no n’hi ha per tant, que ara miro que anuncien les autoritats suïsses, que si no tanquen l’aeroport, que no crec, jo vinc”. I efectivament, com la prensa havia avançat, tancament d’escoles fins Avril, màxim 50 persones als restaurants, bars i discoteques, pero les fronteres suïsses segueixen obertes (normal, si no es moren de gana. Per no tancar, no han pogut tancar ni les que uneixen amb Itàlia, reduïr-les, si, pero tancar-les? I com arriva la pasta i l’oli d’oliva?).

Agafo el cotxe i cap a l’aeroport. A un kilometre de la frontera, retencio. Extrany. Cotxes que donen la volta. Hauran tancat malgrat l’anunci? Miro el google maps i no, retencio i pèrdua de temps, pero res més. Al cap d’una estona comencem a avançar, i el tipic accident cotxe-moto en que el segon en surt fortament perjudicat. En la sortida d’una rotonda, aixi que suposo que no deu ser molt greu, pero segur que immobilitza un llit d’hospital. Espero que malgrat el virus l’atenguin correctament. Continuo. Primera senyal. Mai he vist tantes places lliures al parking de l’aeroport. Alli on algun cop he patit per aparcar, se n’anucien més de mil en vert. Primicia! Aparco a la primera planta. Passo el control de seguretat sense fer ni un segon de pausa. A Ginebra, un dels aeroports internacionals més obsolets que conec. On hi ha divendres que gairebé sembla l’apertura de les rebaixes al Tall Britànic. M’instal.lo en una taula del bar més proper a la meva porta amb una birra a la mà. Un clàssic. Puc elegir pràcticament la taula que més m’agrada.

I truco a la Cris. Dubto. I vull saber la seva opinio. Com ho veu ella? No em pot ajudar. Apel.lo a la seva feina de recursos humans. Racionalment que faries? En aquest context no puc ser-ho, em respon. Facis el que facis, trobaré que has fet bé, pero has de decidir tu. D’acord. Pengem i la meva balança interna es decanta per agafar l’avio. A mi el Coronavirus no em fa cap mena de por cap a la meva persona ni cap als que m’envolten. Trobo que tot plegat se’ns ha anat de les mans i que al final, no deixa de ser una grip. Més violenta, efectivament, pero que ficar en risc l’economia mundial per un tema aixi... Estic en el meu dret. Ni les autoritats, ni Danone m’han demanat explicitament que agafi aquest avio, aixi que endavant. Hi pujo.

Em truca de nou la Cris. Li comunico la meva decisio. Sobre les 20 hauria d’aterrar, pero tranquila, quan aterri t’envio un missatge i surts de casa. Que vinc amb Vueling i és a la terminal nova. Estàs segur? Si, si, tinc moltes ganes d’estar amb tu. I hi ha gent fent l’embarcament? Bueno... la meitat d’un dia normal i un percentatge elevat van amb màscara. Pero no et precupis, t’ho conto quan arribi. Segur? No vull ser la que et forci a fer una tonteria. Tranquila, la responsabilitat és meva. Jo decideixo.

Pero el dubte s’instal.la... Segur Eduard? Segur que és lo més sensat? Miro la prensa francesa. Miro que Espanya ha declarat que el numero de casos ja supera els 4000. Fins ara anava dient que la situacio a Espanya i França eren seimilars, en numero de casos i victimes. Pero amb la nova actualitzacio aixo deixa de ser veritat. Veig apareixer el cas com zona roja. Cas que implica quarentena. La meva determinacio és dilueix. Veig aparèixer l’avio, dirigint-se cap a la zona d’aparcament per ser conectat al finger. L’instint canvia de costat. L’estomac em diu que no. Que aquest cop no t’has de deixar emportar per les ganes. No pots pujar en aquest avio. Agafo de nou el telefon: carinyo, em sap greu, pero no vindré. Em puteja saber que passaran setmanes abans d’estar de nou amb tu, pero la intuicio em diu aixo. Ho entenc, truca’m quan arribis a casa.

Eduard

PD: Si voleu una informacio més cientifica del tema del Coronavirus, podeu mirar en aquesta pàgina: https://medium.com/@tomaspueyo/coronavirus-act-today-or-people-will-die-f4d3d9cd99ca. Es un paio que anava amb mi a Centrale Paris i ho està petant a nivell de visites, a les xarxes socials i rep trucades de gent molt molt important. Fa un seguiment diari a Facebook al menys. Milions de visites.

Marea

Sona Marea al Spotify. He ficat una llista aleàtoria del grup i comença amb la canço homonima. Es un bon presagi. Tot un himne, un més dels que van fer dissabte al concert. Aprofito per enviar-me les fotos d’aquell dia. Aixi les podré afegir al post. Dissabte, 30 de Novembre, en complia 37. Un numero un tant insignificant, pero era dissabte i valia la pena montar algo. Feia temps que no veia molts dels que van venir al dinar. Comença a sonar “Trasegando” un altra de les clàssiques. No en voliem cap del darrer àlbum, pero aquestes son il.lusions que només es poden fer els nostàlgics. No em van sonar malament les noves, encara que no les coneixeia. Malgrat que Spotify havia decretat que era el meu grup de la darrera dècada.

Devia ser poc devant de Manel 😉

14:00 al Barracuda, davant del mar de Castelldefels. Un lloc que està esdevenint el nou Red Lion, i aixo no deixen de ser paraules majors. Una barreja d’amics de sempre. No tots havien pogut venir, normal; pero els que hi eren, un raconet de cor cadasqu. Ara sona “Plomo en los bolsillos” pero aquesta l’ometrem. Alguns feia massa mesos que no els veia, pero vivint fora jo i amb noves obligacions ells, necessitem d’aquest tipus de reunions per revivar la flama. Eram massa per poder passar temps de qualitat amb cada, se m’han quedat mil preguntes al tinter, qui sap quan les podré fer?

“Muchas lanzas” pren la continuacio. De nou una massa nova per a mi. Penyates i parelles, lleidatans i companys de pis, una bona barreja per fer baixar unes quantes cervesetes, unes paelles i algunes tapes variades. Quatre criatures que comencen a fer les primeres passes i divuit que ja portem més de tres dècades gaudint d’aquest mon. Se’m fa extrany escriure amb aquest tipus de musica de fons. Normalment sona la playlist “Ambiental” on pràcticament ningu canta i si ho fa no és en les llengües en que la meva orella s’hi fixa. I ara comença a sonar “El perro verde” i aixo ja son paraules majors. M’agrada no tenir control sobre la propera. Un algoritme d’intel.ligència artificial està, en certa mesura, dictant el que escriuré. No deixa de ser un exercici, pero no deixa tampoc de fer una mica de por. Aquesta és una de les conclusions que n’he tret del curs de Digital Transformation que vaig fer ara fa una quinzena. “Mis suenyos passean por cualquier acera”.

Un grup reduït vam ser els que vam anar al concert, previ pas per casa del Rabi. Alli on vaig viure uns quants mesos. Nou glop al got de la nostàlgia. Ara sona “La majada”, no la conec, pero deu servir per saber al ritme al que escric. La ment se m’en va en mil divanacions. Res corregiré, aixo ja ho sabeu. Demà em toca matinar, a les 5:30 m’esperen a les oficines d’Evian per marxar tres dies cap a Itàlia. Suposo que inebitablement cauré dormit en el cotxe d’un gran jefe. Pero ara els dits m’empenyen a continuar escrivint. Spotify em continua castigant amb cançons que no conec: “Jindama”. Haviem començat bé, pero ara el nou album està agafant massa força.

La casa del Rabi en continua recordant en la que vaig viure, pero alhora perceps que ha evolucionat, com ho ha fet ell, com ho hem fet tots. I la veritat és que en el fons, tots ens estimem molt i som el que som, en part gràcies a haver-nos trobat en un moment important de les nostres vides. “Corazon de mimbre” deixa anar els primers compasos, i aquesta és de les mitiques. En aquesta amb el Francesc ens vam fer un bon abraç. “I en cuanto acabo, de zurzir las heridas de las noches mal dormidas, él y yo. Y le llené de flores el jerron para los dos, sin espinas de colores...”

“Y me enamoro...”, petit-gran pensament per la Cris, que va saber que de la mateixa manera que volia que estigués amb mi al dinar, no necessitava acompanyar-me a un concert d’un grup que li fa mal al cap. “Porque decidio que ya estaba hasta las tetas de poetas de bragueta y revolcon...”. En algun moment vaig dir que Marea em semblava un grup que utilitzava un castellà de paraules rebuscades. Quan transcrit les lletres potser aquesta afirmacio genera dubtes, pero quan l’escolto simplement m’ho continua semblant. I encadenem amb “El rastro”, ara si que Spotify està on fire!

Em va semblar un gran concert, molt bo. Legitim hereu d’aquell de Cambrils de ara deu fer què? 15 anys? Es diu ràpid, pero ja comencem a sumar-ne i si, podia tenir-ne 21 en aquell estiu, potser 22? 23 al màxim. No vull utilitzar google per trobar la resposta. El que conta és la felicitat que destilava en tots dos. I per acabar, res millor que un bon esmorzar abans de tornar en taxi a casa. Una visio d’un mar en calma i un llitet calentet amb un abraç de bona nit. “Malos despertares” sona. Una de les velles que no conec i que no fa justicia al que vaig viure el diumenge 1 de Decembre.

Eduard

Neva

Es curios com voler escriure més pot acabar conduint a no escriure res. He mirat les dates i m’he adonat que feia més d’un any que no publicava de nou. I bastant més que no feia més que publicar els deures de l’Escola d’Escriptura. Poc a veure amb la intencio que tenia aquest blog quan va neixer, ara ja fa uns quants anys, en el que ara em sembla un llunyà Singapur.

Miro per la finestra i neva. Mai ho ha fet alli, i per molt boig que es converteixi el clima, no crec que mai ho pugui fer. En canvi, en la meva vida actual, ja feia dies que ho esperava. Mirava les previsions deesitjant que ho fes, que ho faci en quantitat, que ho faci més que els quatre anys anteriors. M’agarada que nevi, encara que encara sigui d’hora per anar a esquiar. M’agrada la pau blanca que deixa caure un cel gris, tristament gris pot ser, pero pacificador.

Spotify fa sonar les notes pintoresques d’Ibrahim Maalouf, music que ara fa un mes no conneixeia, pero que a resultes d’una conversa banal de cantina, vaig acabar portant a la Cris a que descubrissim junts un trompetista genial. Si teniu l’ocasio, us recomano que aneu a un concert, passareu per tots els estats d’ànims, pero ballareu com mai ho haguessiu cregut en un estil ben particular i sortireu amb un gran sabor de boca. Suposo que el fet que per mi sigui algo molt rar d’anar de concerts, encara afegeix millor record.

Miro per la finestra i neva. Incansablement, suaument, depositant una petita capa blanca al voltant de la casa. M’agrada que ho faci un diumenge, que em desperti les ganes de tornar a escriure amb una tassa de té fumejant al costat. Constant, aixi com la pluja trobo que té més intensitats diferents, la neu trobo que és més constant. Si que hi pot haver moments que en caigui més o que les volves siguin més grosses, pero en general hi ha un ritme sostingut, d’aquells que adormilen i et fan aparèixer un somriure seré. Acabo d’interrompre Spotify, buscant al google la confirmacio que son volves de neu i no vulves de neu (en que estaria pensant 😉), m’acaba de mostrar una canço de Smoking Souls, Volves de neu i m’ha agradat (“Partir fa menys mal per qui se’n va”).

Li envio la foto a la Cris i m’envia un video dels seus peus mullant-se al mar de la platja de Castelldefels. Cadasqu té les seves passions, pero suficients punts de trobada també. M’envolten tot de regals. El passat 4 d’Octubre va ser el meu darrer dia en tant que responsable del sector de les especialitats a la fàbrica. Em concentro en la part del projecte dels LGV, pero aixo serà per explicar-ho en una altra ocasio. El darrer dia vam anar amb l’equip a que es repartissin noves funcions esperant que tingui un successor. Després vam anar a celebrar-ho. I cada equip em va donar les gràcies a la seva manera. No m’ho esperava. Em va fer molta il.lusio, marxava trist de fer-ho, sabent que la vida continua pero molt vinculat a un sector que viu força aïllat de la resta. Un reducte més a la antiga. La familia unida davant un producte més dificil. Un honor marxar reconegut per la majoria.

Miro per la finestra i neva.

Eduard

La trucada (EdE 11)

El segon de tres textos basats en el Txapo, m’han permès desenvolupar-lo com un segon protagonista d’una trama paralel.la. Avui que em toca escriure el segon exercici de Novel.la 1, l’utilitzo de nou 😉

Text explicatiu no literari:

a).- Com hem vist en la unitat precedent, l’entrada dels mossos d’esquadra al seu pis (desencadenant) ha conduït al Txapo a la fugida (conflicte inicial), deixant enrere el Fèlix, que viurà la seva trama paral.lela. També es comença a mostrar el conflicte principal del Txapo : cap a on dirigir la seva vida per sortir del món en què viu immers.

b).- Han passat tres dies. El Txapo va agafar un tren fins a Portbou i d’allí va creuar a peu pel coll de Belitres fins a Cervera de la Marenda (tal com feien els exil.liats de la guerra civil). D’allí es desplaçà en bus fins a Cotlliure, on el trobem per l’escena d’avui.

Escena en què apareix el primer punt de gir:

“I ara què?” la pregunta li torna a aparèixer nítidament, recurrent i de moment encara, irresolta. Repenjat sobre una barana en la qual poca confiança hauria de depositar, aspira lentament el poc que li queda del Ducados. Des del rònic balcó d’una pensió de mala ventura, observa en la distància un mar en calma. Una certa amargor rabiosa li puja per l’esòfag. Ell, que sempre ha volgut tenir el mar a prop, i ara li molesta la tranquil.litat d’un onatge gairebé inexistent. Sempre s’ha dit que per a un basc com ell, el Mediterrani era poc més que un gran llac.

“BRRRR, BRRRR, BRRRR”, l’atonia del moment s’interromp quan comença a notar com vibra la butxaca dreta dels texans. Si hagués estat l’esquerra, el ritme cardíac no s’hauria ni immutat. Al cap i a la fi, de trucades de clients n’ha deixat passar una bona pila durant aquests darrers tres dies. Però el telèfon de la dreta, aquest està reservat per a una llista molt exclusiva de persones. Podria comptar amb els dits de les dues mans els privilegiats que tenien enregistrat el número personal del Txapo. I no eren precisament les trucades que volia haver de contestar el seu propietari. Encara menys en les circumstàncies actuals.

I el cor s’accelera encara més en veure el nom que apareix en la pantalla, quan nerviosament aconsegueix treure’s l’aparell dels apretats pantalons. “AMAYA”. Per algú respectuós de la mitologia, que justament el truqui aquella que significa “el principi de la fi”, no augura res bo. I més havent estat algó tant important en el seu passat. Algó amb qui s’havien deixat les coses molt clares: “Nunca más”.

-              “Egun on” – És tot el que arriba a articular intentant donar-li un to rutinari, anodí, esperant que l’altra no escolti els batecs del desconcert.

-              “Kaixo Txapo” - De l’altre costat de l’auricular també percep lo indesitjable de la conversa, alhora que la criticitat que l’ha empès a donar aquest pas, tants anys després.

-              “Como estás Amaya?”

-              “No me andaré con rodeos. Tu hijo está muy enfermo. Tu hijo te necesita”

Eduard

La fugida (EdE 10)

Text explicatiu no literari:

Protagonista: Mantindré com a protagonista en Txapo.

Situació inicial d’equilibri: En Txapo porta vuit anys instal·lat a Barcelona on fa de camell en mode llop solitari. El negoci li va força bé, té una certa reputació en el medi i satisfà la seva necessitat de generar diners. Darrerament però creixen els seus dubtes: per un costat se sent desarrelat, enyora la seva Guipúscoa natal, de la que va fugir per un trauma familiar (de moment no he dit ni mostrat res d’això); per l’altra banda, cada cop li fan més mandra les misèries humanes amb les quals ha de tractar pels seus negocis (això ho vam començar a veure en la unitat precedent).

Desencadenant: L’entrada dels mossos d’esquadra al seu pis, que venen seguint al Fèlix per homicidi (com vam veure en la unitat 5 i la seva carta des de la presó).

Conflicte inicial: de caràcter extern serà la persecució policial de la qual creu ser objecte en Txapo. De naturalesa interna, aquesta li farà preguntar-se cap a on dirigir la seva vida.

Escena en què apareix el desencadenant:

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra”

La segona vegada que les mateixes paraules són pronunciades esvaeixen qualsevol dubte que li podia quedar al Txapo. Si fa uns instants encara era un ésser mig vegetatiu damunt d’un sofà rònic, ara els seus músculs es tensen en una fracció de segon. Poc importa la presència completament atònita d’en Fèlix al mig del menjador. Ell surt disparat cap a la seva habitació. Només una cosa en la seva ment: fugir.

Sota el llit, evidentment, hi troba aquell vell macuto que sempre l’ha acompanyat. A l’interior tot el que necessitarà en els pròxims dies. En la ment se li apareix fugaçment son pare repetint-li una vegada i una altra “Hombre precavido, vale por dos. Recuérdalo siempre hijo”. Si sabés el vell malparit per a què se’n serveix ara dels seus refranys... Ironies de la vida. Tots aquests pensaments no li fan perdre ni un sol instant. Tenia tan interioritzada que aquesta escena podia passar, que semblava està just esperant-la per repetir els passos com si d’un vals vienès es tractés.

L’únic moment de dubte arriba quan sortint de nou al passadís es planteja si anar a buscar al xaval o continuar executant minuciosament el seu pla d’escapada. Sap que només li serà un enredo i a part, a ell no li passarà gran cosa. Al cap i a la fi, la policia busca traficants i venedors. Als clients els humilien una  mica i els deixen de nou al carrer. Potser fins i tot li farà bé, qui sap si un bon susto és el que necessita. No, definitivament ara toca córrer.

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra. Si no hi ha resposta immediata procedirem a tirar la porta a terra”

Disparat cap a la cuina. Obre la finestra. Salta al pati interior. “Vigila, són dos metres”. Cau amb els peus en posició. Amorteix amb els genolls. Torna a córrer. Treu la clau de la butxaqueta interior. Obre la porta metàl·lica. Entra dins la sala de la caldera. S’acostuma a la foscor per trobar l’altra porta. Repeteix l’obertura. Travessa el pati de llums del pis del costat. Segona clau del joc per obrir una porta de fusta. Apareix a l’entrada veïna. S’atura un segon per recuperar l’alè. Demana ajuda divina abans de jugar-se-la a una sola carta. Obre la porta principal i surt al carrer decidit en direcció oposada. Afina l’orella per detectar qualsevol picoleto perseguint-lo. Continua a caminar ràpidament però intentant evitar fer-se notar. La primera por desapareix. La més immediata. Però ara arriba una pregunta més important: “I ara què?”.

Eduard

Txapo (EdE 9)

En l'exercici d'aquesta unitat caracteritzarem un personatge en tres fases:

1.Un narrador càmera en farà la descripció física, absolutament objectiva. Ens podem saltar les limitacions del càmera per dir el nom del personatge i la seva edat, si també volem proporcionar aquí aquesta dada (màx. 600 caràcters espais inclosos)

2.Un narrador testimoni en farà la caracterització psicològica directa, des de la seva subjectivitat (màx. 600 caràcters espais inclosos)

3.Un narrador quasi omniscient, focalitzat sobre el personatge, ens narrarà una breu escena en què aquest quedi caracteritzat tan físicament com psicològica –això darrer mitjançant l’acció, el diàleg o l’espai en què es troba, si li és propi (màx. 2.000 caràcters espais inclosos)

El personatge ha de tenir nom i cognoms (no cal que els informeu en les tres parts de l'exercici) i, si és possible, que s'adiguin al personatge. És a dir, si es tracta d'una noia jove amb pírcings, tatuatges i que atraca joieries, resultaria poc adient dir-li Maria Cinta de Can Bleda.

Nota: en les tres Unitats Pràctiques següents podreu reutilitzar aquest personatge i fer-lo créixer. No és obligatori (podreu inventar un nou personatge i argument per cada una de elles si així ho desitgeu), però com són unitats que van bastant lligades, teniu la possibilitat de fer servir el mateix personatge. Us ho avisem per si voleu dissenyar-ne un que no sigui incidental, sinó un amb el que us vingui especialment de gust treballar.

Per resoldre l’exercici i sabent que en vindran altres on el continuaré utilitzant, recupero la figura del Txapo, el camell d’en Fèlix i m’hi llenço enllaçant amb l’escena que havia descrit en la unitat 6 (http://eduanon.blogspot.com/2018/06/a-casa-del-camell-ede-6.html).

 

Estirat sobre un sofà, de curta estatura però prominent panxa, un home dormita agitadament. L’apretada camiseta d’imperi no pot retenir els negres pèls que li recobreixen la pell. Barba mal afaitada i patilles generoses contrasten amb una closca brillant on els primers cabells, llargs i greixosos, no tenen les arrels fins a l’altura de les orelles. Orificis aquests, on arrela una pelussera safírica.

Sobre la tauleta del menjador, restes de polsim blanc i un DNI. Rodrigo Martinez Bakarne. Quaranta-tres anys, sis mesos i dos dies.

 

“Fèlix, com és en Txapo?”, si mai em fessin aquesta pregunta, ho tindria claríssim: un bon cabronàs. Ja sé que pot semblar contradictori, però és així com jo l’he conegut. Un fill de la gran puta en primera aproximació però amb un rerefons gairebé de pare comprensiu. Li encanten els calés, d’això no n’hi ha cap dubte, però alhora, sembla que et vulgui fer sortir d’aquest món de merda on estem ficats. Com si ell mateix estigués convençut que encara hi ha esperança de redempció, i mira que n’ha conegut de misèries humanes. També és cert que pràcticament no el conec, que malgrat que ja deu fer un parell d’anys que tenim tractes, no sé pas ni d’on ve, ni que l’ha portat aquí.

 

“Txapo!!! On tens la merda?!”, els crits del Fèlix li acaben trencant l’estat de son. Per una banda agraeix sortir dels malsons que cada cop més insistentment el persegueixen cada vegada que aconsegueix dormir. Però per l’altra no tolera que siguin altres els que li marquin el ritme vital.

-              Cagon Dios chico, no me puedes dejar en paz ni un puto dia! - li esbotza contrariat. Intentant marcar qui és el rei de la casa, qui té la necessitat i qui té la paella per la mànega. Encara que no s’enganya, no sap molt bé perquè, però a aquest xaval li té en certa manera, un carinyo especial. Pot ser que es vegi reflectit en les seves misèries, que li recordi a algú estimat. Si sap si no es veu ell mateix a la seva edat. Si amb la resta de clients es mostra implacable, amb aquest, amb aquest sempre es permet unes confiances inimaginables per la resta.

-              Txapo, perdona, no volia despertar-te, però és que en necessito més. I aquest cop no em pots dir que no, que porto la pasta. - La veu llastimera emprada li regira l’estómac, però la seva ment més racional s’ha sorprès amb la darrera part. Pot ser que recuperi una part de la inversió.

-              Bueno, bueno, eso ya lo veremos. De donde has sacado tu los duros, pelacañas? - Es rasca frenèticament el colze esquerre, mentre pensa que un canvi de temps deu estar al caure. La cicatriu sempre li ho anticipa. Alhora que li recorda: “Vés amb compte Txapo, o tornaràs allí on te la vas fer”. I no, tornar a la trena no entra dintre de les seves voluntats.

-              No n’has de fer res tu d’això. Ara lo que conta és que et puc pagar los deutes i agafar-te’n una mica més. – A penes acabada la frase que de sobte:

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra”

 

Eduard

El viatge a la preso de la mare (EdE 8)

Avui es tracta de treballar sobre l’escena, els seus elements constitutius i el ritme.

Triarem entre un dels dos exercicis següents:

•Escriure dues escenes enllaçades, és a dir, dues escenes que formin part d’una mateixa narració. El lligam entre elles pot ser una el·lipsi, un resum o un salt en el temps, segons recursos ja treballats. Una de les dues escenes ha d’aconseguir un efecte de ritme lent; l’altra, de ritme ràpid.

•Escriure una sola escena en què, donat un fet molt concret (una trobada que sorprèn el personatge, un canvi anímic, un record sobtat...), el ritme canviï tot d’una: o bé de lent a ràpid, o bé just al contrari. L’escena tindrà doncs, dos moments diferenciats:  un de ritme lent i un de ritme ràpid.

Segueixo en el mateix univers que he anat desenvolupant i recupero el personatge de la mare que ja havia utilitzat en el quart exercici.

 

Un Sol espatarrant cau sobre el poble per primer cop aquest any. L’hivern s’ha fet llarg, molt llarg; a finals d’Abril encara caigué una bona nevada i el mes de Maig se’l va passar plovent com si els pecats del fill de la Maria s’haguessin d’apaivagar amb un diluvi. Aquests són els pensaments que l’han acompanyat durant aquest període de recolliment. És per això, que avui, en llevar-se i veure els raigs de llum que entraven per la finestra, no ha pogut estar-se de vestir-se amb la roba més vella que té, preparar-se un cafè ben carregat i sortir al jardí a batallar amb les males herbes que tan mala imatge donen als veïns.

La suor li recorre l’espatlla mansament, i és que sembla que fins i tot les gotes tenen mandra a transcórrer, amb la xafogor que ho impregna tot. Meticulosament, i amb l’ajuda d’una petita aixada, ja mig rovellada, va arrancant de sota-rel aquests herbots que ni per alimentar conills serveixen. Avui té pensat fer la meitat esquerra, que el terreny és gran i ho vol fer a consciència. I a més a més, aquesta tarda toca baixar que té visita. Impossible li resulta a la seva ment, no enlairar-se del seu jardinatge i pensar en el seu Fèlix. Cada quinze dies tenen dret a una horeta junts, bé, amb les implicacions que junts representa en un moment així. Sempre hi ha un vidre que els separa i cada estoneta, els ulls del guàrdia de torn que s’assegura que tot segueix el protocol. Tampoc es pot parlar de molta intimitat quan cada cinc metres hi ha un cubicul com el teu amb el seu drama particular. Aix Maria!, ara t’has punxat amb aquest card i un rajolinet roig intens s’entrelliga per les arrugues del polze. Potser ja seria hora d’anar desant i començar a preparar-te, que després tot són presses.

-              RINGGGGGG!!!!

-              Per fi has arribat Antonio! No veus que porto més d’una hora esperant-te! Però que hi tens al cap? No havíem quedat que vindries puntual! Sempre igual! No serveixes per res! Vinga! Espavila’t!

-              Ai perdona Marieta meva, però és que...

-              Ni és que, ni històries. Cap a dins al cotxe i pitant cap a Can Brians. Com fem tard i no pugui veure al meu Fèlix... La tindrem grossa. Aquesta sí que no te la perdonaria.

-              Tranquil·la, amoret meu, que no estem gaire lluny. I potser, tot és córrer i al final és ell el que no et vol veure. Com la darrera vegada.

-              No, allò era perquè estava malalt, que la medicació que li donen és molta forta i ha de fer repòs. Però avui segur que vol veure’m. A més a més, li porto coquetes i això sempre li ha agradat. No pots anar més de pressa?

-              Però Maria, si ja vaig al màxim.

-              Au va, si ja saps bé que en aquest tram no hi ha radars.

-              Ai carinyo, carinyo, quines coses que em fas fer.

-              Si haguessis vingut a l’hora, ara no et faria fer res. Que ja toquen les cinc i tot just veig el cartell d’Igualada. Vinga Antonio, una mica de brio!

-              Ai Sant Cristòfor, dóna’m forces!

-              Pero Antonioooooooooo!!!! Vigilaaaaaaaaaaaa!!!!

 

Eduard