Vella xiruca

“... quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor...”

Quan vaig marxar de Laos, ja savia que no tornarien a Europa. Pensava que les deixaria a Jakarta o en el darrer desti abans d’arribar-hi. Sempre m’agrada tornar amb menys coses de amb les que he marxat en quasevol viatge motxiler. Rarament compro res, o en tot cas, es menys del que deixo pel cami. Camisetes velles, potets de xampu d’hotel, aquells calcotets o mitjons que ja tenen algun forat, els pantalons que s’esta esguincant o aquelles xancles que ja apunten a rotura. Aquest cop, entre altres coses, corresponia als keds de muntanya.

El segon dia de trekking per la vall de Baliem, al vell mig de la Papua Indonesia, ja sabia que ni tant sols sortirien de Wamena, el destartalat aeroport d’entrada a la vall.

El quart dia, segons com apollava el peu, sentia les pedres del cami directament al mitjo.

“... quantes cancons al teu compas...”

Les havia comprat per substituir les antigues xiruques de tota la vida. Aquelles que m’havien acompanyat moltissimes vegades pels Pirineus o en caminates molt mes llargues com Corsega al 2007 o al Nepal 2009. Tenia una bonica foto seva que m’havia enviat l’Oriol des del seu pis de l’Hospi. Ja havia marxat a viure a Singapur i em preguntava que en volia fer d’elles.

-          Llenca-les. - Aquesta va ser la meva senzilla resposta.

Ja havien fet tot el que devien i ser cremades en un abocador municipal era el desti pels objectes obsolets de gent que intentem viatjar amb equipatge lleuger. Malhauradament, vaig eliminar aquella foto que tant be m’aniria ara ;-)

“...foren cantades, no en resta cap record...”

Les vertaderes velles xiruques eren les anteriors, que seguien tots els canons del material amb que es caminava per la muntanya abans del nou mileni. Del mateix tipus que les que m’havien acompanyat amb el Cau de campaments, aquelles a qui els cantavem al voltant d’un foc guitarra en ma o pujant dalt del cim amb el cor alegre.

Havia “sucumbit” a la nova tendencia “runner”. No se si realment hi ha ciencia o es pura estetica, haver deixat l’antic patro per lo que vindria a ser un ked de tota la vida, una mica reforcat i ple d’anglisismes. La meva impresio es que l’actualitat es mes fragil i menys duradera, pero ocupa menys lloc en la motxil.la.

A la botiga em van preguntar si eren per correr per la muntanya, mer imitador del cada dia mes famos Kilian Jornet. La meva franca resposta, una negativa, matitzada una mica amb, “be, a les baixades com a molt”. Pero que volia fer la Montserrat-Matagalls, i per caminar sense pes a l’esquena, probablement aquesta nova adquisicio m’anes millor.

“... Pujant les muntanyes blanques de neu, fent ruta vers el cel blau...”

Debutaren, si mal no recordo, en la marxa dels castells. En tot cas, en la unica foto de cos complert que tinc hi apareixen, juntament amb el meu tiet. Tambe una taca <tasa> de la que mai mes he sapigut res, no aixi en canvi la mitica camiseta vermella (que curiosament vesteixo en aquests moments despres d’haver bucejat a Raja Ampat. I es que les camisetes de curses serveixen per tot!).

Tambe quedaren fotograficament enregistrades, pujant la darrera rampa de Montserrat, despres de la MM’12. Juntament amb el Quim ens alegravem d’arribar a desti i poder tastar les delicies culinaries que la seva dona ens havia preparat.

I es que tampoc es tant facil trobar fotos on apareguien els peus, especialment quan anem d’excursio i el que ens captiva son els paisatges que ens envolten.

La Matagalls seria practicament el darrer que faria abans d’empaquetar les coses i marxar cap al sud-est asiatic. Clima especialment dur en el que calcat es refereix, i es que la calor i la humitat no son especialment amigues de les soles de sabata. Tambe es cert que el fang de la selva i les fortes pluges tropicals son un repte real per tot diseny.

Aixo tambe els hi ha servit per pujar a volcans forca mitics com el Rinjani o el Semeru. Passar nits amb les tribus dels Akha, els Khemu (antics Kemers al nord de Laos), o els Dani papuans. Recorrer selves malasies o el cano de Dalat. Com ben be diria la canco:

“... m’has fet descobrir la joia del bon temps i assaborir la pau.”

Eduard

PD: Deu ser unes de les cancons que mes vegades m’he cantat interiorment, malgrat que sense l’ajuda de google, no hagues pogut escriure mes que les tres primeres linies.

Caminant entre els Akha (II)

I si el dia l’haviem acabat amb un cert optimisme per haver vist una mica de cel. I pels dos xupitos de Lao-Lao whisky que haviem compartit amb els homes de la casa. El dia es llevava com acostuma en aquesta epoca de l’any:

No molt diferent d’un dia d’hivern a Lleida, pero amb una temperatura molt menys severa. A part, anant a fer el riu matiner, relliscada al canto i una bona embadurnada de fang. Quan les noies van anar a pixar, es van encuriosir perque hi havia un porc que les seguia. Quan van veure una dona defecant, i el porc menjant directament el seu producte, van entendre quines eren les expectatives del seu perseguidor.

Mentrestant, a la casa s’hi preparava l’esmorzar, per calentar els cors i sobretot els estomacs d’aquells que havien de continuar el seu cami o quedar-se gaudint d’una vida senzilla que els emplenava.

Aquell dia les condicions no serien gens facils. Molta pluja i molt fang, relliscades i caminar lent en busca de la barca que ens hauria de conduir al punt inicial. Pero com els locals s’ho agafaven amb humor, no ens quedava a nosaltres, privilegiats occidentals, fer el contrari.

Les dones com sempre continuaven treballant, i fins hi tot a la padrina li corresponia encarregar-se dels porcs.

Tan sols els nens varons tenien el ‘privilegi’ (com si l’esbarjo no fos el que haurien de fer tots els nens) de jugar a les caniques.

A partir d’aqui ja es perden els documents grafics. L’aigua es col.la per tots els racons del meu cos i l’iPhone ja no pot sortir del seu amagatall per capturar la realitat que l’envolta. De fet, la cartera rep un cop mortal i arrel d’aquesta excursio comenca a agafar colors verdosos, taques biologiques que no deixen de creixer i finalment acabara a la paperera uns dies mes tard. Afortunadament tot el seu contingut no sofreix tant i encara que algun bitllet perd el seu color original, encara es acceptat en els comercos.

Viatge epic en barca, en que l’aigua caiguda formava una cortina que es tornava punyent amb el nostre avanc. La presa en construccio impedia que arribessim fins Han Sa per via fluvial, aixi que canvi a autobuset i dinar veient les tecniques locals per evitar mullar-se.

L’endema un autobus revolucionari per la pegatina i per l’epoca en que devia ser manufacturat ;-) ens conduiria fins a Udomxai on el desti dels integrants del trekking es separaria.

Darrera ens quedava una experiencia forca vital. Haver compartit aquests dos dies amb aquesta tribu de les muntanyes et fa veure la vida en una optica diferent. No es que m’hagues infundat d’un romantisisme nostalgic que em fes enyorar temps passats suposadament millors. El discurs neo-rural, amb tocs hipster o hippies, no es el meu. La miseria, la bruticia, els animals barrejant-se entremig de tot, els boscos sucarrimats, el matxisme imperant i la ignorancia, eren tots motius racionals per demanar l’entrada del progres en aquests pous de medievalisme. El respecte per la tradicio original, la superacio de circumstancies molt adverses, la joia pels nounats i el somriure de cares esculpides per la duresa de l’entorn, et feien plantejar-te activament amb quina justificacio forcar un canvi sense indicis de ser desitjat.

No estem, ni molt menys, parlant de tribus incontactades, que si poques en deuen quedar avui en dia, es limiten a zones tropicals de l’Amazones o de Papua. Malgrat que tinguin un gran grau d’autosuficiencia/autarquia, sempre han hagut de “baixar” a mercat per aconseguir aquelles poques coses (pero claus), que no son capacos d’autogenerar. I es per aqui, per on primerament devien entrar els elements globalitzadors. La construccio de la presa i les carreteres, no pot sino accelerar el proces i l’arribada de turistes, un catalitzador mes.

Els Akha, com molts altres abans, hauran de triar que volen esdevenir en un futur. No te perque ser un proces especialment racional o planificat. Probablement, seran les noves generacions qui, en una mesura o altra, decidiran en major o menor medida, si el seu futur es en la tradicio o l’emigracio massiva en sera el resultat. Lluny de mi voler fer cap pronostic antropologic. Tant sols espero que se’ls respecti com el que son i que els governs de la zona, no vulguin imposar politiques o doctrines pel simple fet d’existir unes fronteres que res tenen a veure amb la voluntat de les seves gents.

Es  molt facil de criticar els metodes agricoles tradicionals de crema/plantacio, en que extensions de bosc verge es sacrificat per ser plantat i reforestat de forma natural per iniciar un nou cicle. Tanmateix, es realment insostenible des de fa relativament poc. Quan les poblacions eren petites, no existien vacunes i les famines en anys de sequera eren acceptades, aquest metode servia pel seu proposit. Tambe en aquells moments, la contaminacio planetaria era un altra, pero qui l’ha fet augmentar no son pas les tribus i les seves cremes. Aixo, ja estaria en “l’escenari de base”.

Eduard

Caminant entre els Akha (I)

Punt d’inici: Phongsaly, capital de la provincia del mateix nom, la mes septentrional de Laos, rodejada per China i Vietnam. A 16 hores de bus de la turistica Luang Prabang.

Per endavant dos dies i una nit de trekking per tres poblets de la tribu dels Akha, branca dels Nuquie. A diferencia del trekking a Sapa, Vietnam, on erem un grup de fins a 26 persones i alhora n’hi havia desenes de grups com el nostre; aqui seriem 3 i aixo era el total de turistes que farien un trekking aquell dia.

L’autobus ens deixaria al cap damunt de la presa que els xinesos estan construint alli. La republica popular de Laos es un dels paisos mes pobres de la regio, amb una activitat industrial irrisoria i depenent bastant de les ajudes dels paisos “amics” (tambe republiques “comunistes”) de Xina i Vietnam. De fet, una de les principals (i poques) exportacions del pais es l’energia electrica (entenc que hidroelectrica veient la magnitud dels seus rius).

Aqui comenca una de les paradoxes de la situacio: volen els locals aquesta inversio extrangera? Pel gobern de Laos la resposta es clara, malgrat que no se si els locals estan guanyant algo en el llarg termini. Tota la maquinaria es xinesa, suposo que tots els enginyers i personal qualificat tambe, no se si fins hi tot els operaris de base ho poden ser... Per a les tribus de les muntanyes? Doncs de moment semblen contents amb les carreteres (a mig asfaltar) que els hi han construit, que els permeten baixar al mercat de forma mes rapida. Amb la terra que els hi han comprat, amb la qual han pogut comprar una scotter o fins hi tot un cotxe. I tampoc els importa canviar els pobles de lloc, ja que sempre han estat semi-nomades. Sembla molestar-los una mica mes la presencia de xinesos, encara que ells siguin, en el fons, originaris d’alli (i en alguna casa, vam trobar-hi un poster de Mao). Veurem com evoluciona en el futur la situacio, pero del que no hi ha dubte, es que Xina esta substituint amb un altre metode el que les potencies colonials feien fa no tants anys. Esperem que en unes decades no tingui temptacions d’anar mes enlla i esdevingui ella mateixa el que mes repudiem de la presencia francesa o americana aqui.

El riu marca el nostre punt mes baix i a partir d’aqui, comencem a guanyar altura rapidament. Es temporada de pluges i l’aigua i les brumes seran fidels companyeres de trajecte. Pero la vida no s’atura, i les dones infatigables sustentadores de la cultura Akha continuen treballant. Son les uniques que continuen portant el vestit tradicional, encara que entre les mes joves cada cop la comoditat occidental es va imposant.

Cap alla a l’hora de dinar, arribariem al primer poblat del circuit. No em feu dir el nom, crec que en cap moment vaig ser capac de pronunciar-lo. I constatariem de nou les eleccions que fan aquestes tribus remotes entre els beneficis i els inconvenients de la globalitzacio. I vist el gran numero de planxes metal.liques en els teulats de les cases, queda clar que un dels problemes que pitjor havien sol.lucionat en el passat, era evitar que l’aigua (i puc ben assegurar que en cau molta) entres a l’interior.

Interior de les cases que es clarament el centre de la vida familiar (i en poden arribar a ser molts i de tres generacions com a minim). S’hi fa foc, sense xemeneia que aixi el foc escalfa i seca, s’hi cuina, s’hi renta, s’hi riu i es dorm mes o menys tots en comunitat, i recentment s’hi escolta pop a tot volum (una globalitzacio mes, encara que no s’hi canti en angles). I els homes, hi fumen.

I es que un dels trets caracteristics de la societat Akha es un matxisme forca extrem. De fet el propi guia (que no era nascut alli), s’avergonyia en reconneixer que els homes practicament no foten ni brot, mentres tota la feina recau en les dones. I a part, aquestes mengen les restes que queden del dinar que es fan els homes i els turistes (aqui si que no importa el genere). El propi guia no podia parlar amb gairebe cap de les dones, ja que ell no parla la seva llengua i elles no parlen Laosia. Normalment nomes els nens van a l’escola, les nenes comencen a ajudar en l’economia domestica de ben petites.

Mentres nosaltres continuavem caminant, les dones sortien a buscar l’aigua. I es que res es massa facil en aquests pobles penjats en les montanyes.

Entre arrosals verticals es perdien en la distancia. Fins en aquell moment, sempre havia vist que l’arros es cultivava en pla. Ja sigui en grans planes (com el delta de l’Ebre) o sino, en forma de terrasses (el maxim exponent, la visita a l’anfiteatre filipi). Aqui no, aqui directament a les empinades faldes de la muntanya. Total, nomes depenien de l’aigua de pluja. Malhaurdament nomes una collita per any, malhauradament s’havia de cremar el bosc per enriquir una terra pobra en nutrients. I no es massa sostenible ja que cada pocs anys s’ha de buscar de nou a cremar mes extensio ja que l’anterior ja s’havia empobrit massa. Pero la vida s’encara sempre amb un bell somriure:

I es que si d’algo estan orgulloses les dones Akha es de mantenir la seva vestimenta tradicional. I es un orgull ja que demostren tenacitat i ser molt treballadores ja que per teixir-se un vestit complert es precisen mesos sino anys. Per un costat aconseguir tot el coto necessari, filar-lo (a bobina per dia complert de feina i se’n necessiten mes d’una quinzena), teixir-lo i tenyir-lo amb indi (“indigo”), un proces que requereix tambe de varios dies de proces i que es produeix en epoques de l’any diferents que el coto. Vist tot aixo no es d’estranyar que algunes tinguin la temptacio de vestir com occidentals, encara que suposi una major dificultat a l’hora de trobar marit.

A l’hora del te arribavem al poblat mes alt que visitariem.

Nomes en quedaven la meitat dels habitants, ja que poc a poc l’estaven desplacant a un altre indret mes baix, on tindrien acces a l’aigua i a la carretera de forma mes facil. Actualment, l’unic acces era un cami nomes transitable a peu. Nosaltres passariem la nit en la nova localitzacio, i ens hi donaria la benvinguda aquesta bonica nena.

Molta joventut i pocs vells es veien en una societat dura, en que la subsistencia no esta assegurada si no plou quan toca i en que la medicina esta unicament en mans de xamans i herbes tradicionals. Es per aixo que els casaments a partir dels quinze-setze anys estan a l’ordre del dia. Pero abans calia reunir els diners suficients per donar a la familia de la nena/dona, ja que era aquesta qui marxava a viure a casa dels sogres, i alguna compensacio havien de rebre els seus progenitors.

I mentres les nenes i les dones treballaven, els nois es dedicaven a intentar arrencar la seva darrera adquisicio.

Un cop arribats a destinacio, tocava netejar tot el fang acumulat i sense cap mena de vergonya (encara que portava un dels meus pitjors calcotets ;-)), a la dutxa del poble, al bell mig.

I en els darrers minuts de llum natural, el cel ens depararia el primer moment en que no estaria completament cobert de nuvols, aquells que bonament ens havien regat durant bona part de la jornada.

Continuara... ja sabeu que si

Eduard

PD: Aqui teniu el relat molt mes literari del mateix indret d’un blog d’un amic d’una amiga. De molt recomanable lectura : http://outteresting.com/a-la-lumbre-de-un-brasero-phongsaly-laos/

El pais numero 50

Fa uns anys, amb en Javi i l’Albert, contavem el numero de paisos que haviem visitat. Sembla quelcom trivial, pero al final s’han d’establir unes certes regles. Com ara, algo tant basic com: que es un pais? En principi sembla senzill definir, pero hi han casos que ho porten al limit. Taiwan? Es part de Xina o es pot contar en les estadistiques com un mes? Hong Kong i Macao, semblarien en l’actualitat parts de la Republica, pero en alguns llocs apareixen com entitats autonomes (de fet, el vol que et porta alli des de Xina continental esta en la terminal internacional... Si Escocia s’independitza? Haver-la visitat ja val o hi has de tornar un cop sigui un estat de ple dret? Al final, cadasqu te la seva opinio. Jo en la meva llista hi contaria Taiwan (de moment no hi he estat), pero no HK o l’illa casino (i aixo que en sumaria dos mes ;-)). Tampoc conto paisos on nomes hi he transitat per l’aeroport (com Canada o Qatar en el meu cas), pero si els Emirats, malgrat que no hi passes gaire mes de tres hores (pero es que Abu Dhabi tampoc mereix molt mes).

Amb tot aixo, la llista queda aixi:

Gairebe la meitat dels paissos on he estat son Europeus, pero gracies als darrers anys, Asia no li queda gaire lluny. De fet, en aquest viatge, si forces la situacio, encara en podria sumar un parell mes. Pero, com no es tracta simplement de augmentar les estadistiques, probablement deixi la Papua i els Timors independents, per una altra ocasio.

A dia d’avui, hi ha un dels 5 grans continents, que encara no he trepitjat, pero, si no canvia el meu planing, ho fare aviat, encara que no sumara en l’estadistica. I es que encara que politicament formi part d’Indonesia, Irian Jaya (o la part de l’illa de Papua que pertany a la Republica Indonesia) es geograficament del continent Oceanic. En condicions normals potser no importaria molt, pero curiosament pot provocar discusions montanyeres, ja que en la famosa llista Messner (avui va de llistes i com contar les coses, jejeje), que recull les muntanyes mes altes per continent, inicialment s’hi va contar el Mont Kosciuszko, a Australia, que es un senzill 2.228. Pero, la realitat es que el real es el Nemangkawi o Jaya, 4.884, a Indonesia, i molt mes complicat, ja que requereix una llarga aproximacio a traves de selva habitada per tribus remotes. L’unic punt d’Indonesia on hi ha neu ;-). De fet, algo similar a la discussio sobre el punt mes alt d’Europa, el Mont Blanc sent el classic, l’Elbrus sent la revisio. I es que la delimitacio de continents no es tant senzilla com podriem pensar.

De la mateixa manera, he classificat a Turquia en la llista europea, ja que vaig passar mes temps en l’Istambul europeu que en l’asiatic, i la resta en un barquet que es movia entre els dos continents ;-). Pero esta clar que les discussions politiques son molt mes complexes que aixo. Es realment aquest pais un ferm candidat a integrar la unio? Suposant que ara vulgui...

Fa ja uns mesos, la Maria de Lanjaron, em va enviar un mapa xulissim.

Rascaves amb una moneda aquells paissos que ja havies visitat (o viscut, o el que et passes pel cap en el fons...). Com buscant un premi, pero simplement trobant un color verdaci davall. No devia pensar el mateix la pembantu, quan va decidir malmetre’l de mala manera, no se massa be com. El cas es que l’he hagut de replicar “virtualment” i a dia d’avui es algo aixi :

Probablement no hagi trobat el millor mapa gratuit de la xarxa, i es que hi falten alguns paissos, alguns paissos estan totalment agrupats mentres que altres van illa a illa... Pero vaja, pel cas ja m’es suficient. No deixa de ser molt pretensios pintar un pais senser com Russia, quan simplement has visitat Moscu i Sant Petersburg, pero...

Em va fer molta gracia, quan l’altre dia, visitant el museu de Ho Chi Minh, lider comunista que va alliberar el Vietnam del Nord del gobern colonial frances, em vaig trobar que ell tambe tenia la seva propia de paisos visitats : 

De moment encara em supera, pero l’edat i les meves ganes de continuar descobrint mon, juguen al meu favor ;-).

En tot cas, salutacions des de Laos!

Eduard

PD 1: De fet al entrar a Laos hi havia una gran taula de paisos, per a que puguessis veure quant costava el visat d’entrada depenent del teu passaport. Alli hi llistaven 192 paissos, pero clar Hong Kong i Macao hi sortien, i tambe un que es deia Yugoslavia, que a mi em sembla que ja no existeix, especialment si a la llista hi ha Serbia i Montenegro (cada un com a independents).

PD 2: A veure si em feu arribar per un medi o altre el vostre llistat ;-)

Saigon, la ciutat de la guerra

Oficialment es diu Ho Chi Minh City (HCMC), en honor del “gran” lider revolucionari comunista, pero la majoria de la gent, la continua apel.lant pel seu antic nom. Suposo que a tots ens evoca un toc d’exotisme i record d’antigues pel.licules. “Me encanta el olor del napalm por la manyana”. I ara es veu que hi ha una discoteca aqui que es diu “Apocalipsys Now”. Doncs la veritat es que poc mes conneixeia de Vietnam abans d’aterrar-hi. Guerra freda, el nord comunista amb el suport de la URSS i la China, el sud capitalista, on els americans han pres el relleu dels francesos per defensar-lo. Massacres de tots dos costats, agreujats per la utilitzacio de armes quimiques yanquis (si, els mateixos que les buscaven a Irak). Moviment pacifista i hippie que atura una guerra. Poc mes.

Amb aquests conneixements vaig aterrar dissabte despres d’una nova nit al terra de l’aeroport de Singapur (l’anterior havia visitat el pais vei, la Cambodja). Des del dimarts que no treballava, pero en realitat havia estat gairebe mes enfeinat que mai. Dimecres comprava els bitllets per sortir divendres, ja que finalment havia aconseguit confirmar totes les agendes. Dijous em tornarien el passaport, ja que li havien de treure el permis de residencia. Mentrestant, la Yeni netejava el pis per darrer cop i ens despediem enmig de mil perdons i molta incomprensio linguistica (s’emportava un generos finiquito, aixo es veritat; mes tot el menja que em quedava, excepte el porc). Divendres al mati venien els de la mudanca, i per la tarda entregava les claus. Entremig, un parell de “buka puasa” (quan els musulmans trenquen el dejuni) de despedida i unes darreres birres amb els amics.

Passant de la comoditat dels taxis, vaig agafar l’autobus municipal i es que si havia vingut a fer el motxilero, no podia caure a la primera de canvi ;-). Vaig lligar la visita de l’endema als antics tunels que utilitzava el Viet Cong per castigar el gobern titella del sud. Tambe l’Open Bus que em portara a Hanoi. De moment em sembla un molt bon sistema, ja que es tracta d’un bitllet que et porta de Saigon a Hanoi o a l’inversa amb parades en els diferents punts del pais. Tens un mes per fer tot el recorregut, i nomes has d’avisar amb un dia d’antel.lacio quan vols fer el seguent tram.

Un cop tota la “burocracia” feta, temps per recorrer la ciutat. Rapidament te n’adones que monumentalment hi ha poc, probablement la cruesa d’una guerra practicament prolongada per 30 anys ho justifica. Pero com a mi, l’estetica comunista m’agrada (que no tant ni la teoria, ni la practica), doncs m’ho vaig passar be, simplement recorrent la ciutat, fotografiant panels i parades d’autobus.

Fa anys que no visito masses museus, pero n’hi han que no pots evitar, museu del futbol a Brasil, museu de la guerra de Vietnam a Saigon. I es que aqui, sembla ser que tots els museus tenen vehicles militars. En el parc del museu de la ciutat s’hi podia fotografiar aixo (en aquest si que no hi vaig entrar ;-)):

Amb aquest precedents, en el de la guerra no hi podiem trobar aparells mes petits :

El contingut no estava gens malament, i encara que ometia una mica el suport material obtingut de Russia i Xina principalment i algunes que altres matances i decisions del seu bandol, estava ben documentat en relacio a les culpes americanes i franceses en l’esdeveniment. Tambe era forca explicit en les fotos de les atrocitats i les cruels consequencies dels experiments quimics perpetrats pels yanquis. Al final, no era el tipic museu, exclusivament propagandistic (sense que deixes d’estar fet pel vencedor), amb proclames anti-imperialistes sense to ni so, sino que reprenia part de la situacio de l’epoca.

Al sortir visita al palau de la reunificacio, que no deixava de ser l’antic palau presidencial de la Republica del Sud de Vietnam, el govern titella que havien deixat els francesos al marxar del pais (1954) despres de no poder derrotar al nord i esponsoritzat per USA. Al ’73, els americans es retiren del pais i pocs mesos despres tallen tot suport economic i militar al sud, degut a un senat (induit per) i una opinio publica completament oposats a la guerra. El 30 d’Abril del 1975, un tanc armat del Nord reventa la valla del palau i hi queda immortalitzat.

L’endema toca sortir de la ciutat i anar a visitar una de les fortaleses del Viet Cong. El Viet Cong eren les milicies de vietamites del sud que lluitaven contra el govern del Vietnam del Sud i el suport america, corea del sur, australia, nova zelandes, tailandes i filipi. No confondre amb l’exercit regular de Vietnam del Nord, que si be les apollava, no eren propiament el mateix.

Per fer-ho, teniem com guia un tipo bastant curios. D’origen mig vietnamita, mig filipi, era un vetera de l’exercit america, que despres d’haver-se passat 6 anys a les presons vietnamites, havia acabat reconeguent que els vietamites lluitaven pel seu pais, ell nomes per dolars. Tot i aixi, renegava completament del sistema comunista i idolatrava a Bill Clinton, que havia acabat amb l’embargament que sofria el pais, i l’havia permes passar de ser un pobre camperol a guia turistic. Dubto que tot el que expliques fos veritat, ja que sino, seria amic d’Oliver Stone, de John Carry i conegut de Mc Cain. Tambe hauria escrit un llibre “Three Moons in Vietnam” amb dos mes, pero quan l’he buscat a google, nomes m’ha sortit com autora la seva “amiga”. Lo mes curios es que m’ha sortit tambe un video d’ell (https://www.youtube.com/watch?v=KUOz9Pg6IaA) i varies referencies en diferents posts. I es que a part de diferents origens, tambe te diferents noms, Vihn, Billy,... pero el mes conegut que ell mateix utilitza: Mr. Bean.

Abans pero, aniriem a un temple Caodista, una religio nomes existent en aquella area que intenta unir Hinduisme, Budisme i Catolicisme sota un sol culte. Un dels seus tres profetes seria Voltaire. El seu simbol, un ull una mica orwellia o sauronia, pero amb el toc kitsh, tipic de la zona. La ceremonia que vam assistir, em va recordar mes als musulmans...

Despres de dinar, ja si que cap a l’atraccio del dia. Els tunels on s’amagaven els insurgents durant el dia, per atacar les posicions governamentals durant la nit. Tres diferents nivells, un a dos metres, un a sis i un a deu. Cada 30 metres una sortida de ventilacio, mes de 200 kilometres de galeria en una zona argilenca. Dimensions de fins a nomes 40cm d’amplada per a que no puguessin entrar els culs grossos yanquis. Les necessitats s’havien de fer al riu, per evitar olors que poguessin alerta els gossos americans. Gossos que es dedicaven a rastrejar els tunels de ventilacio tot buscant olors, vietnamites que ficaven xile i pebre per a que els gossos perdessin l’olfacte... Mil histories d’enginy, que et fan veure que si et toques a tu cosntruir algo aixi, acabaries mort al segon dia... I les trampes per cacar americans :

I els estralls dels atacs aeris :

I tot el material empleat i perdut :

Per acabar, igual que al pais vei de Cambodja, uns petits tirs amb armament real. Aquest cop un M30, per fer-ho mes real amb l’ambientacio del pais. Mes treballat l’atrezzo, pero sense ni idea del resultat de precisio.

L’estada a Saigon es va acabar amb unes cervesetes amb el Dani i l’Alicia, una parella de catalans del tour, que per fi s’havien llancat a viatjar pel seu compte, malgrat el seu baix nivell d’angles. Uns valents!

Eduard