Sopa de Cabra

Crec que és el segon post dedicat a un grup de musica, dedicat a un concert. I no deixen de ser dos dels grups més importants de la meva vida. D’aquells que amb més o menys intensitat m’han acompanyat al llarg de molts anys, aquest encara més. De fet, la primera cinta de caset que recordo haver-me comprat era seva. Si, en aquella època si havien cds, jo encara no en tenia. “La nit dels anys”, un disc probablement considerat menor en la seva discografia però pel que guardo un record amorós, d’aquells d’adolescència. En devia tenir 15 o 16 per aquelles i venia d’una cultura musical relativament pobra.

Ahir, acompanyat d’un dels millors amics, també present en aquelles edats que comences a formar-te en el que esdevens avui, ens dirigirem cap al Liceu. A priori no és allí on esperaries anar per un concert de rock, però es celebraven 30 anys del “Ben Endins” el disc probablement més emblemàtic de la banda, grabat en un parell de concerts en la encara més mítica Celeste. Ens tocava estar en el cinquè pis, escorats a l’esquerra de l’escena i en segona fila. Des de les nostres localitats res es podia veure, però afortunadament els del diari Ara, organitzadors de l’esdeveniment, només havien pogut vendre la meitat de les entrades per protocol CoVid. Aixi que ens vam poder avançar d’una fila i al menys penjar-nos sobre el grup i no haver-ho de seguir en una pantalleta, completament obsoleta que reconneixeia la nul·la visibilitat sobre l’espectacle.

Lo bo d’anar a un concert que remmemora un disc que ja n’ha complert 30 és que poques cançons et poden sorprendre. I s’ha de reconneixer que tampoc han envellit tant malament les lletres. Com diu en bo d’en Rabi, cap sembla haver-te d’envergonyir amb propostes que ara serien masclistes. També s’ha de reconneixer que en Gerard Quintana ha envellit força bé. La veu li aguanta i té una cabellera grisa però molt envejable. Li permet fer-se la conya de que podria representar a Gandalf el Gris en una propera peli. I la veu li aguanta per algo més de dues hores entre cant i al.legats entre polítics i costumbristes. Un grup que mai s’havia posicionat massa fort en cap espectre en els seus orígens. Ara acull uns espectadors dels que encara podíem ser alguns dels exponents més joves. Si que s’havien col.lat alguns joves entre el públic, però la majoria pecavem d’excessos de kilos, manca de cabells i tirant més al blanc que al negre.

Però la gent està entregada, de tant en tant es crida un “Sopa de Cabra” que sona convincent. S’aplaudeix força i hi ha bona química. S’aplaudeix quan en Gerard fa un al.legat en contra d’en Juan Carlos abans de que comenci a cantar el mític “Mai Trobaràs”. Ja és veu que una cosa no té molt a veure amb l’altra, però estem de celebracio i no és qüestió ara de ficar-se tiquis-miquis. M’alegra que soni “La balada de Dicky Deeming” una cançó menor per la que sempre he sentit un gran carinyo. I sembla que té una historia particular dins del grup que se’n van anar per California en un cert moment. La veritat és que les cançons ens arriben perfectament però les parts parlades son una mica menys intel.ligibles des de les nostres localitats.

Abans de la versió adaptada del War de Bob Marley hi ha una altre bon arrebat d’en Quintana, però el més curiós és que després de la cançó i de forma força espontània, el Liceu comença a clamar el tradicional “I-inde-independència”. No hagués mai cregut que un tal recinte proferiria aquest himne amb tanta unanimitat. L’ironia va fer que la següent cançó fos la unica en castellà “El sexo que me hace feliz”, que si no vaig entendre malament seria una versió dels Ramones.

La primera part del concert va acabar amb “Podré tornar enrere”, la meva cançó favorita del grup. La que per mi destil.la la major part de nostàlgia de tot el repertori. Allo que vas a buscar en un concert que té 30 anys i que t’extrapola als teus orígens, amb les seves clarors i les seves foscors. On la cerca de la teva individualitat emergeix com el fet diferenciador.

Després de la pausa, vindrien cançons més recents. “El far del Sud”, probablement la segona en la meva llista de preferències. “Si et va bé” que per mi compila mil temes del passat i del futur; m’encanten els petits detalls que hi retrobo. El concert finalitza amb la millor de la fase final del grup: “Camins”. Un bon exercici del que en sortim amb un bon somriure. I és que no deixa de ser el més “meu” dels grups de rock català dels 80/90. Altres els associo a diferents moments de la meva vida. Sau és el grup d’una habitació del Penyafort i el que probablement seria el segon de la llista. El que més records personals m’evoca. Els Pets és un concert de festa major de Lleida. Sangtraït és l’home que volia ser ocell. Brams i Obrint Pas el compromís de la terra. Lax’n’Busto i el mar que no té banderes. Tots ells son importants, tots ells m’han acompanyat però suposo que aquella primera cinta, aquell disc menor, aquell amor de joventut, quan tot era possible i tot estava per fer. Fins que anys més tard no arribà Manel, el cor estava plenament entregat.

Eduard

PD: Pero tot moment màgic té el seu preu i el fet de ser ahir al Liceu em va impedir ser a l’Antares de Lleida al mateix moment. Sort que ho podré compensar el proper dijous 23 a l’auditori Enric Granados. Alli espero retrobar-me amb tots vosaltres i gaudir del primer disc de l’Aretes. PRESENTACIÓ DEL DISC "Impronunciable". ARES GRATAL - Auditori Municipal Enric Granados (auditorienricgranados.cat)

Gairebé 10 mesos

Doncs aquest és el temps que ha passat des de la darrera vegada que he obert el fitxer “Bons proposits.docx”. El fitxer Word on escric el contingut del blog de “Les petites aventures d’un Anon”. Un fitxer en el que escric en la pàgina 312 de 312 i on diu que ara mateix s’hi encadenen 138300 paraules. Un fitxer modificat per darrera vegada el 31/01/2021 a les 15:27. El darrer títol amb que arrancava un post era “Més de catorze anys fent aigües (part 1)”. Devia tenir intencions de fer alguns episodis més sobre tots els anys passats a Danone. Els “bons propòsits” van quedar efectivament en això, propòsits. I ja venia d’una època en que cada cop la freqüència d’escriptura anava baixant. Paradoxalment, el haver-me apuntat dos anys a un curs d’escriptura, havia acabat per allunyar-me de la pràctica un cop vaig reconneixer que encara no estava llest per llençar-me en el mòn de l’escriptura novel.lada.

I he hagut de tornar a França per uns dies, per tonar-me a sentar davant d’una fulla de Word en blanc i llançar-me al repte de tornar-la a plenar amb el que raja. Suposo que el fet d’haver tornat a la terreta, fa que necessiti menys aquest tipus de comunicació. Que la proximitat fa que haguem recuperat més contacte presencial. Suposo que també s’ha perdut l’encis de parlar de terres i cultures llunyanes. Aquest camí es va iniciar anant a viure a Singapur, i ara escric vivint a Sitges. S’han reduït dràsticament les nits en que vaig a dormir rememorant estranys rencontres, situacions fora de l’esperat o sense entendre el mon que m’envolta. També son menys nits de sol.litut. Tenir la Cris al costat del llit, dona una calma d’esperit amb un aroma de felicitat molt diferent de l’euforia i el desarrel. Tenia la intuïció de que aquesta era la vida que volia viure ara, i aquests primers mesos més que ho confirmen. Crec que he trobat un nou equilibri, basat en el genial camí recorregut i un present en el que m’hi retrobo completament com l’Eduard a poques setmanes de complir-ne trenta-nou.

Fa poc ja vaig escriure un post sobre lo poc que escrivia darrerament (“Netflix, podcasts, CoVid i moltes altres excuses”, pàgina 303, https://eduanon.blogspot.com/2020/09/netflix-podcasts-covid-i-moltes-altres.html). A la pàgina 299, “Neva” (https://eduanon.blogspot.com/2019/11/neva.html), també parlava del mateix tema. Uns anys abans, a la pàgina 239, també n’hi ha un altre que parla explícitament d’aquest fet : “La pàgina en blanc” (https://eduanon.blogspot.com/2016/09/la-pagina-en-blanc.html). A la pàgina 219 “Per què escriure?” (https://eduanon.blogspot.com/2016/02/per-que-escriure.html), ho enfoca des de l’altre costat. De la motivació de fer-ho. Para Eduard! Ja n’hi ha prou! La temptació de rellegir enrere és massa gran. El somriure que se’m dibuixa releva que l’escrit durant aquests més de nou anys té un valor personal remarcable.

No sé molt bé quin futur se li depara a aquest blog, a aquest relat. Hi ha temes que sempre m’acompanyaran, hi ha temes que envelleixen malament. Espero sempre tenir gane d’escriure, encara que sigui a intervals llargs, irregulars amb qualitat variable i sense mai cap pretensió. Son moments que queden reflexats amb l’optica del moment o son moments revisats, diferents a com van ser viscuts, amb la distància i la maduresa que dona el temps. Poc importa, d’una manera o altra, és una part de la meva escència.

Eduard

Més de catorze anys fent aigües (part 1)

En dos mesos començo una nova aventura en el mon de les pintures. Finalment l’anunci ha estat recollit de forma natural. Simplificant, la gran majoria de les respostes han vingut a dir: “ho entenc, et desitjo lo millor i és una gran pèrdua per Danone pero fas bé”.  Com previst, no hi ha hagut contraproposta. La tendència és a reduïr efectius i la nova organitzacio tot just comença a dibuixar-se. Ningu amb visio de com serà exactament i la gent més preocupada per trobar-se una cadira que en construir res de nou. Preocupacio i pessimisme. Tant per ells com pels resultats del grup. Encara més quan un fons d’inversio dels que anomenen activistes han demanat la dimissio del president i CEO de Danone, el controvertit Emmanuel Faber.

El meu primer contacte amb Danone fou en tant que consumidor de iogurts des de ben petit, com la majoria de nens en aquella època, abans que els lactis siguin un element de controversia. També era un gran amant de les galetes LU que per aquelles formaven part del grup. En el mon de les aigües hi entraria més tard, ja que a Lleida, l’aigua del grifo havia estat l’origen de consum habitual. Les primeres cerveses San Miguel que vaig consumir si que eren Danone, pero poc després ja les vendria per dedicar-se “a l’alimentacio sana”. Veient-ho en retrospectiva, no sé si va ser un gran moviment estratègic.

El primer contacte amb Danone en tant que relacio professional va ser durant el 5è any d’estudis universitaris. Havia tornat dels dos anys passats a Paris i era un moment de plena eferverescència personal. Estava ficat en moltes histories. A nivell acadèmic, feia assignatures barrejades de tercer, quart i cinquè d’industrials. Era el preu a pagar per la gran experiència a Central. Tenia horaris un tant exotics i encara em divertia fent alguns crèdits de lliure eleccio al campus nord. Paral.lelament formava part del comité organitzador del Forum d’empreses de l’ETSEIB. Una de les millors experiències associatives que he viscut amb un equip magnific amb qui vam passar junts moments genials. Una de les coses que m’ha acompanyat en tots els meus moviments és la carpeta d’aquesta quinzena edicio. Un avio de paper que ens projectava cap a un nou futur.

Si no en tenia prou, vaig inscriure’m al programa Unitech, el que l’any següent em portaria a Zurich i Suzhou. La seleccio era a través d’un dia de dinàmiques d’equip i individuals, on “competies” amb aspirants de les diferents facultats de l’UPC. I en mig de tot aixo encara s’hi va incloure el Danone Trust. Un joc de simulacio d’empreses en que durant un dia comandaves una empresa virtual. Per participar havies de constituir un equip de cinc i et reparties diferents rols. Per un costat m’acompanyaven la Noe i el Sylvain, dos Centraliens amb qui havia viscut molt bons moments a Paris; per l’altre el Nestor i al Magarolas, dos penyates claus, sent l’Oriol a més a més organitzador del Forum i el que m’havia ajudat a formar part de l’equip organitzador ja que quan aquest es composava jo encara era a Paris. Un equip molt solid i que tenia una varietat que els altres competidors no tenien: una noia i un francès 😉.

Aixi que en una jornada molt intensa, venien gent de Danone a l’ETSEIB, acompanyats d’una pila de iogurts i altres productes corporatius a fer que 6 equips diferents d’enginyers competissin entre ells. Al mateix temps que havies de construir el teu plà de negoci pels propers tres anys en un pais imaginari (encara que molt semblant a un Brasil real), també havies d’anar responent a e-mails virtuals posicionant-te sobre diferents problemes que tenien les teves fàbriques (vagues, problemes tècnics...) o els departaments de marketing o recursos humans. Ens van declarar equip guanyador d’Industrials i vam anar un dia a la fàbrica de Parets a presentar el nostre pla de negoci. Abans ens van enviar un ex-estudiant que per aquelles treballava a Danone per ajudar-nos. A la masia de Parets, vam rebre uns quants aplaudiments i fora de micro ens van dir que teniem la millor solucio “tècnica” pero que a nivell de presentacio deixavem una mica que desitjar. Tipic. Els que van anar a Paris a representar els equips espanyols van ser els de la Pompeu Fabra, que s’havien currat un video magnific i que tenien una professora de la universitat que els havia acompnyat durant tot el procès.

Malgrat que tant sols els guanyadors tenien assegurats un semestre de pràctiques a Danone, a mi també em van trucar per fer una entrevista per fer pràctiques. El més divertit és que a aquesta entrevista i vaig anar amb una camisa vella del pare del Gallego, que tenia taques pero que sota un jersei no es veien. Suposava que a una entrevista de feina s’hi havia d’anar amb camisa i per aquelles, al pis de l’Hospi, l’unica era aquesta. Durant l’entrevista feia un calor important, pero malgrat que estiguès suant com un porc, no em podia treure la camisa sota cap circompstància, jejejeje. Podriem dir que vaig suar més per fer les pràctiques a l’entrevista que durant tot el Danone Trust 😉

A través de ser organitzador del Forum, també havia aconseguit poder fer unes pràctiques a Protecter & Gamble a Mataro, en una fàbrica on feien el Sunny Delight al mig de l’Ariel. Fer les pràctiques en una fàbrica m’atreia més, pero vaig ser pragmàtic, a Font Vella hi podia anar en metro fàcilment des de casa o des de la facultat mentres que anar a un poligon industrial a Mataro, era una epopeia en transport public. I a més a més, començava les practiques al mes de Maig, combinant classes i pràctiques, perquè a principis d’Octubre començaria un nou curs a l’Escola Politècnica Federal de Zuric. Seria el meu primer estiu completament treballat, de Can Serra a Urgell amb Paris. Una experiència que acabaria sent molt significativa pel futur.

El meu jefe era el Manel, un primer jefe que em marcaria molt, tant en lo professional com en lo personal. I amb qui encara avui de tant en tant i ajudats per tenir dones que son amigues entre elles, guardem el contacte. Estava al departament de planning, acompanyat pel Xavi i el Marc, dos joves managers amb gran potencial, tots enginyers industrials. Ells eren els que em van fer agafar un gran apreci per la previsio de ventes i la planificacio de la produccio. Tots fa anys que van deixar el grup en diferents moments i cap a diferents direccions.

Quan he escrit el titol, ja he posat “part 1” perquè sabia que amb un sol post no en tindria prou, pero tampoc no m’imaginava que no passaria del meu periode de becari. Suposo que retrobar-me en un periode dolç d’ara fa més de quinze anys, comporta perdres en els detalls. Sortir definitivament de l’adolescència, tenir una primera realacio amorosa duradera, fer els primers passos en el mon laboral. Mil records que et venen a la ment, i mil altres que s’han perdut en les brumes del temps. Va ser un any que vaig viure molt intensament, que ha definit molt del que soc avui o que millor dit a ficat les bases per entendre el que vindrà després. Anars i retorns de Catalunya cap a fora i de fora cap a Catalunya. Serà aquest el definitiu? La resposta no em provoca emocions.

Eduard

Una nova etapa

Semblaria que es tracta d’una resolucio de nou any. D’una manera de trencar amb un 2020 marcat per una distopia mundial i encarar l’any que tot just s’inicia amb noves prespectives a nivell personal. Pero no, es tracta de quelcom de més meditat, d’un canvi significatiu als més de 14 anys de trajectoria professional. Avui és diumenge 3 de Gener de 2020. M’he llevat ben d’hora a Castelldefels i he conduït durant una mica més de 8 hores fins a Saint Paul sabent que seria una de les darreres vegades que ho faria. He descarregat les coses, entre elles una magnifica bici per complementar el meu rodillo de forma definitiva (gràcies Francesce, Ares, Oriol i sobretot Jordi i son pare 😉). I m’he ficat a escriure la carta de dimisio.

Demà comunicaré que deixo el grup Danone i em comprometré amb Cromology. A molt tardar, a principis d’Abril estaré de nou instal.lat a Catalunya. De moment mirarem pel Garraf, pero qui sap on acabarem. També després de més d’una dècada tornaré a viure en parella. Pero per facilitar l’aclimatacio, passaré de promig tres dies a la setamana en desplaçament, si el CoVid ho permet, està clar. Passaré de fer aigües a fer pintures decoratives. Com ahir em deia la Cris, de la transparència a més de 140.000 colors establerts, i si en voleu un de diferent, també t’ho podrem fer.

Torno a sentir les papallones a l’estomac dels moments de grans decisions. Sabent que és una d’aquelles eleccions que et condicionen significativament la vida. Faré bé? M’estic equivocant? Estic convençut pero no deixo d’encarar territori desconegut. Mai fins ara he comunicat al meu cap que ho deixo, que m’en vaig. Com s’ho prendrà? Com afectarà als projectes en curs? Com seré percebut per la resta de l’organitzacio? Pels meus companys i amics de Danone? Estic molt tranquil amb la meva decisio, pero després de tot el temps passat, vull marxar bé del grup. Orgullos del fet i deixant en bones mans el meu llegat. Que els 3 mesos de preavis que son llei a França puguin escruçar-se per facilitar-me tot el follon logistic i organitzatiu que m’arriba. Poder gestionar comodament el traspàs de les meves funcions, idealment a les bones persones; poder preparar la mudança i deixar el pis en condicions. Buscar amb la Cris una nova vivenda, ja sigui de lloguer, ja sigui de compra (si! Jo, Eduard Anon parlant de comprar una casa, també en aixo he canviat!). I qui sap si també tenir algun dia disponible per les darreres esquiades alpines. Se m’ha girat feina en aquest inici d’any.

No sé quan podré publicar aquest post. No sé com i quan l’Ambroise, el meu super-ocupat jefe actual, voldrà o podrà comunicar. No sé si em faran una contraproposta. Suposo que en condicions normals, Danone voldria poder guardar-me. No és per vantar-me, pero objectivament soc un dels millors talents d’operacions de la divisio d’aigües i especialment en supply chain. Poca gent conec que sàpigui tant de lo meu i de tants països diferents. Pero el grup ha anunciat que els sobren entre 1500 i 2000 persones amb exactament el meu perfil, que les 3 divisions actuals s’han de fusionar pero que encara no saben quina serà l’organitzacio que volen implementar. El màxim responsable de les operacions de la divisio porta de baixa més de 6 mesos i el descontrol és notori. La gent està més preocupada per quin serà el seu proper seient que per construir. Desconec quina pot ser la resposta a la meva comunicacio, pero probablement passaré desapercevut.

En un altre moment ja us parlaré del futur, de què faré i de què va aquesta nova aventura. Ara toca posar fi amb naturalitat i elegància al que han estat molts anys de desenvolupament i creixement personal; de feina compromesa, dura pero satisfactoria; de grans conneixences i aprenentatges; de molts països i cultures diverses. No m’imaginava quan començava a fer planning de Font Vella Sensacion a Barcelona, que aquells inicis em conduirin fins aqui. El meu passatge per Lanjaron, Singapur, Jakarta per acabar a Evian, l’indret on he passat més temps treballant per un grup en el que he percebut la seva evolucio. Suposo que també tocarà un post d’anàlisis i de nostàlgia. Ara toca transitar en un periode de transicio que la legislacio francesa fa que sigui massa llarg.

Eduard