El gran circ de la Formula 1

L’any passat m’ho vaig perdre per quinze dies, de la mateixa manera que també em vaig instal·lar dos setmanes massa tard per poder assistir a la clàssica de Zurich. En aquells moments era una prova ciclista, esport que sempre m’ha apassionat personalment malgrat tot el mal que li ha fet el gran problema del dopatge. Encara recordo amb passió el millor Tour que he seguit mai. Aquell en que el pobre Beloki se’n va anar per terra. Aquell en que el kazakh Vinokourov atacava en cada pujada, baixada o fins i tot en pla. Aquell en que el meu admirat Ullrich (si sempre he tingut certa predilecció pels perdedors, voldrà dir algo?) quedava mes a prop que mai del rabiós americà amb nom d’astronauta. Em direu que no deixava de ser una farsa tot plegat. Innegable, però també era innegable que em feien vibrar en les sobretaules de Juliol.

Suposo que m’hi vaig ficar tard al mon del ciclisme, ja que m’hi vaig enganxar amb la caiguda d’un rei. Com canten els Manel, el meu primer Tour va ser el del danès i les rampes d’Hautacam. Després vingué el geni que tenia el drama escrit a la cara, el Pirata Pantani, aquell italià petitó que desafiava qualsevol consideració tàctica cada cop que la carretera enfilava. Fins i tot aquest any he mirat alguna etapa perduda, content de la sort d’en Quim Purito Rodrigues. Ufff... podria escriure molt sobre aquest noble i hipòcrita esport (valgui la contradicció), que tants amors desperta entre els afeccionats alhora com incomprensió total entre els que tan sols hi veuen una bona manera de fer la migdiada.

Set anys mes tard, tornava a assistir a un GP de la formula reina. Set anys mes tard, Alonso feia segon a la carrera. Set anys mes tard, un alemany la guanyava. Si en aquella ocasió a Shanghai, el vencedor era el Kaiser, però el que comandava el mundial era un asturià al volant d’un Renault. En aquesta ocasió Vettel no donava cap mena d’opció i demostrava que ningú era capaç ni de mirar-se’l de lluny.

La Formula 1 es cara, tot ho es : els cotxes, els circuits, les entrades i els iots que l’acompanyen. Poc ecològica i extremadament competitiva. Dubto molt que cap dels pilots no sigui un fill de puta redomat, entenc que la única manera d’arribar fins a aquestes altures es trepitjant tots els que s’interposen davant teu. El talent no ho justifica tot, els patrocinadors i mecenes deuen tenir un pes molt mes important, donades unes condicions superiors. La colla de vividors que arrossega es considerable.

La particularitat del GP de Singapur es que a part de ser urbà (igual que Monaco) es nocturn. Per això instal·len una potencia elèctrica descomunal i s’il·lumina la pista a fons, fins al punt que si no fos que la llum te una lluminositat completament artificial, es podria assumir que es fa de dia. A part, com es fa al centre de la ciutat per aprofitar publicitàriament alguns dels llocs mes emblemàtics, la veritat es que dona bastant joc i acaba esdevenint un espectacle on gairebé la carrera es lo de menys. Un exitós grup corea obria els concerts complementaris el divendres nit. Evidentment del sud, el gran referent cultural per l’Asia “groga”. Dissabte The Killers i diumenge el pobre concert de Rihanna eren els caps de cartell. En un segon pla una miríada de grups desconeguts i el mític Tom Jones.

La meva particularitat va ser seguir el gran premi acompanyant una cadira de rodes. I es que en Xavi (si, el de compres!) es va trencar els creuats jugant a futbol a Indonesia. Però com es un optimista empedernit i un lluitador brutal, doncs no li va fer pas un lleig a la seva xicota quan li va descobrir, que pel seu aniversari havia comprat unes entrades, pel GP del país del costat, uns mesos abans. Simplement va optar per llogar una cadira de rodes perquè fer-ho tot amb muletes era un conyas i AirAsia i cap a Singapur! 

L’avantatja de les cadires de rodes es que tens llocs reservats per seguir la cursa. L’inconvenient es que en diferents punts, el circuit es creua per dalt, amb lo qual toca que el convalescent tirin de muletes per pujar per les escales, mentre que els acompanyants pugen la cada cop menys lleugera cadira. La reflexió es que ets un afortunat de que sigui algo merament anecdòtic. Les mirades de la gent i la duresa de no dependre de tu mateix fa que reconegui tot el seu mèrit als que estaven allí sense vises a aixecar-se un dia a caminar. Totalment comprensible la sensació de ser un intrús, una mica desitjat, una mica malsana-ment envejat.

En tot cas això ens situa ben a prop de la sortida i sense haver pagat els preus desorbitats de les graderies de davant.

I a part just al costat una animada batucada brasilera.

I com el tiquet permetia anar-se movent i els concerts eren a l’altra punta del circuit. Llarga distancia quan vas amb una cadira de rodes entropessant amb cables i terrenys desiguals. Però que permetia vistes curioses sobre el circuit. 

I això que sembla un franctirador, no deixa de ser-ho però en forma de paparazzi esportiu.

I es que el numero de treballadors que fa funcionar un esdeveniment així es forca increïble. Encara que amb tota la tecnologia que envolta la cursa, no deixa de ser curiós veure un grup de gent que apunta registres en paperots.

Suposo que no deixa de ser per si de cas i que es forca improbable que el que fan serveixi per algo. Però...

I finalment la darrera instantània es un tant nostàlgica. Paral·lelament a la glamourosa carrera de formula 1, passen curses amb sensiblement menys seguiment mediàtic. Una d’elles es la GP2, el que hauria de ser l’antesala, la segona divisió futbolística.

En passar al costat dels seus estands, vaig recordar la magnifica experiència d’haver participat a l’Eco-Marathon Shell. Quan aquell mes de maig de ja fa uns quants anys, ens encaminaven amb un camionet de lloguer i les nostres il·lusions en forma de prototip de cotxe cap al sud de Franca. Un equip mig germànic, mig llatí que havia passat uns mesos construint un prototip per intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb un litre de gasolina. Mil bons records que em van venir a la ment, amb el mes èxtasis de tots quan el “nostre” estimat bòlid va fer els seus primers metres de forma autònoma el dia abans dels controls tècnics a les sis del mati. Després la satisfacció de fer una meritòria setena placa en la nostra categoria i saber que a nivell individual, el que mes havia aportat a l’equip era esperit i comunió entre els diferents integrants.

Suposo que ja començo a tenir una edat per anar vinculant constantment punts del present amb referencies passades. Encara que també de tant en tant descobreixo mons completament incerts. Com sempre a seguir vivint amb la motivació de seguir aprenent dia a dia coses noves.

Salut i que guanyi el Marquez el mundial de motos, no?

Eduard

Estadístiques un 19 d’Octubre

I si, estimat lector fidel, tal dia com avui farà un any que vaig començar l’escriptura d’aquest blog. Poc m’hagués imaginat en aquell moment que arribaria a fer-lo complir el seu primer aniversari. No acostumo a tenir una gran constància en les meves aficions. Acostumo a objectivar-ho dient que no tinc cap passió essencial ja que hi ha masses coses interessants com per consagrar-me a una de sola. Es una argumentació forca dèbil no diré pas el contrari, però reflecteix que vagi canviant sovint, dedicant temps a ratxes. Al final no deixa de ser això, temps, el be mes escàs i no sempre el millor utilitzat.

El Word on ho escric tot abans de publicar m’indica que he superat les 40.000 paraules, distribuïdes en 88 pagines de Calibri (Body) 11. Algunes encara estan per publicar, un post bastant avançat i quatre xorrades soltes esperant mes inspiració (o menys censura). Amb aquest post, en faran 35 amb unes 120 fotos que acompanyen (m’he quedat sorprès del numero, no esperava haver-ne enxufat tantes, però després he recordat que hi ha articles que pràcticament son purament gràfics; també he recordat els primers posts, pura lletra i cap alegria per la vista. Ja em perdonareu, aquells per mi eren els millors, els mes alliberadors, encara que puguin quedar avui una mica lluny).

En quant a les visites que li heu fet al blog, doncs no se pas si son moltes o poques per lo que es. A mi em semblen una barbaritat, encara que també m’agradaria saber quantes corresponen a ma mare, a la que imagino entrant innocentment a veure si el seu fill s’ha decidit a publicar algo mes. En tot cas, 6.097 em sembla un numero forca remarcable, que no deixa de promitjar mes de cent per post.

I com soc una mica freekie i les estadístiques m’agraden, aquí el top 10 dels posts mes visitats :

1. Bons propòsits (219) : El primer, el de just ara fa un any.

2. Quan una lluitadora s’apaga (203) : La mort malauradament pren rellevància.

3. Tancat per vacances (186) : El primer de setembre, el mes del record de visites.

4. Meme si elle ne sert a rient, le vent nous portera (173) : Me l’acabo de posar al Spotify per recuperar sensacions amb els Noir Desir.

5. Aniversaris (141) : Celebrant la icònica xifra dels trenta anys.

6. Penyafort (140) : I la nostàlgia dels primers anys d’universitat en la figura de mon cosí.

7. L’imperi dels fills únics (140) : Humils reflexions de geo-política xinesa.

8. Temps d’esports (133) : Mente sana in corpore sano però amb molta calor.

9. La pluja de Singapur (132) : Moments solitaris en una ciutat mes acollidora d’aparença que en la realitat viscuda.

10. 900 Acomiadaments (124)  : I les contradiccions de treballar per una mitjanament gran multi-nacional.

En quant a l’origen de les visites, evidentment no em sorprèn veure a Espanya encapçalant sobradament, però que el numero dos sigui Estats-Units per sobre de les set-centes em fa pensar que per alguna historia de servidors, aquestes dades no siguin especialment fidedignes. En canvi, veure a Suïssa (6ena) o Dinamarca (10ena), em fa somriure i em venen cares amigues al cap. De Taiwan en 7e o Rússia en 9e nomes en puc dubtar.

Els comentaris publicats son potser escassos, malgrat que alguns d’ells m’han sorprès molt gratament i reconec que no es fàcil osar a comunicar-los en obert. Per contra, tot un plaer tot el que em dieu en persona.

“Probablement (vaja, segur, no ens enganyem) si no hagues rebut aquest mati el mail, no estaria ara escrivint aquestes linies.” Amb aquesta senzilla frase començava aquesta aventura (si Marta, per aquelles sense corrector instal·lat J). Amb aquesta senzilla frase evocava a l’Ares i al Prats. Amb aquesta frase recordava els mails enviats des de Paris, des de Zurich, des de Suzhou, la motxil.la va acumulant experiències, i quan miro enrere, no deixo de sentir un punt d’orgull sobre el que m’ha permes seguir periòdicament escrivint aquest Word, que segueix anomenant-se : Bons propòsits.

I avui, passada la mitjanit de divendres en aquestes latituds, de nou Les petites aventures d’un Anon rebran una nova actualització.

Gracies a tots per les mostres d’afecte que aquestes línies han generat al llarg d’aquests mesos. Tot un plaer haver decidit llançar-me a deixar constància d’aquestes petites anècdotes quotidianes.

Eduard

També de cagar s’ha de parlar

Mentre estava fent el recull de fotos per preparar el post, anava pensant en com el titularia. “Escatològicament incorrecte” ha sigut com he anomenat la carpeta amb les fotos pre-seleccionades. Però posteriorment m’he adonat que no volia dir gran cosa, així que m’ha vingut la rima al cap he modificat el nom. Suposo que no es un títol que una mare aprovaria, però estic segur que mes d’un somriure despertarà. I es que encara que pugui sonar a tòpic, als homes ens agrada parlar de merda. Et tires un bon pet al moment adequat, unes bones rialles i tots mes amics. Això si, en la intimitat d’un grup de “maxos”. Sense anar mes lluny, l’altre dia baixant del Rinjani, un grup de mascles vam agafar un ritme mes alegre que la resta de l’expedició, uns vint minuts parlant d’aquesta necessitat tant bàsica no ens els va treure ningú. I encadenant els temes, vam descobrir que entre nosaltres hi havia una estrella de parlar en forma d’eructes. Com si tinguessin cinc anys direu, però si, la ingenuïtat infantil no s’ha de perdre mai!

En el darrer viatge turístic per Indonesia em va passar algo que mai abans m’havia ocorregut : vaig perdre el mòbil. Afortunadament va ser el d’empresa, ja que l’espanyol m’hagués fet mes ràbia i m’hagués ocasionat al final mes maldecaps per recuperar l’operativa. L’aspecte mes negatiu en tot cas va ser perdre totes les fotos que hi havia acumulat. Algunes les havia ja traspassat a l’ordenador, però moltes les tenia encara pendent. Bàsicament vaig perdre tot el que havia fet després de les Filipines. I amb aquest fet se’n van escapar algunes que ben be podrien aparèixer en aquest recull. Comencem :

I ho farem en ordre cronològic i amb un gran clàssic. Als lavabos d’AQUA a Indonesia expliquem be el que no s’ha de fer en un vàter :

Especialment els dos primers son molt reveladors. I es que el primer es refereix a no rentar-se els peus a la pica. I direu, a qui se li acudiria? Doncs a un musulmà que s’ha de rentar els peus abans de resar, cinc cops al dia. El segon mostraria que en aquest tipus de retrete no s’ha d’utilitzar la metodologia clàssica del país.

Ara ens desplacem a la Xina i la certa obsessió (a les oficines de cara a la galeria, a les fabriques bastant mes en serio) Danoniana per la seguretat.

No ens féssim a fer mal!

I ara ens movem cap a Singapur i una demostració de que els lavabos mòbils estan bruts fins i tot en un dels països mes impol·luts del mon.

I ara he hagut d’obrir el fitxer on guardo el planning d’on he estat cada dia de l’any (masses viatges si J) per saber on havia pres aquesta foto : Indonesia. En tot cas, m’agrada el missatge

Tornem a la Xina per recuperar un missatge sobre la hidratació (si, ja que venem aigua, fem que la gent en begui en abundància). Especialment important en aquestes latituds. Si pixes massa groc es que has de beure mes.

I sense canviar de país, missatges que pengen a la porta de l’excusat per a que els puguis llegir tranquil·lament mentre esperes que la Forca vingui a tu. Suposo que els de recursos humans de Danone no tenen els mateixos miraments que mon pare i el seu famós : “al lavabo no s’hi va a llegir!”

Hauria pogut penjar mes consells que et comuniquen mentre evacues, però la pèrdua del mòbil ho ha evitat. Però es que fins i tot comuniquen sobre projectes de finances que han sortit be!

La següent, de nou, restriccions sobre el que has de fer i el que no a la pica. Sort que de moment encara em deixen rentar-me les dents!

I ara tornem a l’arxipèlag indonesi per tornar a evitar que la gent es fiqui de peu damunt de la tassa. Ara de forma mes “Barrio Sesamo”, ensenyat lo que esta be i lo que no. Que no hi hagin dubtes!

I per finalitzar un cartell de casa. No recordo on, però en algun moment vaig utilitzar el pixadero que  no em corresponia per gènere. En tot cas, l’advertència era graciosa.

No serà el post mes intel·lectualment treballat, però, no deixa de ser una necessitat de lo mes universal.

Salut i que la Forca us acompanyi,

Eduard

PD: I no podria deixar escapar aquest tema sense una especial menció al grup de whatsapp : “Puta Merda”. Mai tant ben expressat, pocs temes mes apreciats que aquest entre els seus integrants. Una abraçada!

Penyafort

“Saps que? Acabo de conèixer al teu cosí. He anat a acompanyar a ma germà al penya, i per suposat he aprofitat x donar una volta x allí. Quins records!” em va escriure l’Elena fa uns dies. I si, de nou parlaré de mon cosí, en Xavi, amb el que pensava quan veia la cara del danès al Rinjani. Però suposo que en el fons simplement em referiré, amb certa nostàlgia, sobre dos dels millors anys de la meva vida. L’altre dia li recitava en un vídeo a un amic, a la boda del qual no vaig poder assistir (inconvenients de la distancia). Sempre que miro enrere, hi ha dos anys de la meva vida que ressalten per damunt de la resta. Dos que m’han fet evolucionar mes ràpidament que la resta : el segon de BUP i el primer d’universitat.

El primer es el que marca el pas de la infància a l’adolescència. Segurament un pas tardiu, però es que sempre he estat un immadur sentimentalment parlant. Sortir de l’entorn fàcil i segur que era el Joan XXIII, per entrar en un mon inicialment mes despersonalitzat, mes seriós, mes de persona “gran”. I no va ser fins aquell segon any, que per coincidències del destí i per haver escollit l’alemany com a segona llengua, vaig acabar en una classe que va acabar sent crucial. On ens vam ajuntar tots aquells amb qui construiria el que es l’amistat lleidatana. El nucli dur. Un grup de gent molt especial i característica en que cadascú aportava un matis diferent. La vida ens ha anat allunyant de vegades, separant els camins amb les nostres eleccions, però sempre que ens retrobem, hi ha aquella espurna que ho fa diferent.

El segon canvi imagino que coincideix mes amb un fet sociològic. La sortida del cau familiar i els primers passos cap a la independència individual. A mes a mes, el canvi geogràfic ofereix una vesant addicional. Surts de l’entorn mes conegut i et retrobes en una ciutat mes gran, mes desconeguda, mes impersonal, mes turística i mes cosmopolita. Encara que la ciutat juga un paper secundari. Fins que no surts de la residencia, gairebé es anecdòtic que siguis a Barcelona. El meu mon es resumia a una residencia que esdevenia el meu mon social, una universitat que no era mes que una prolongació d’aquest mon i una rutina de cap de setmana d’Alsina Graells cap a casa.

A Lleida érem tots molt semblants : classe mitja, de famílies mes o menys funcionarials fortament vinculades amb el mon educatiu, catalano-parlants, amb certes tendències esquerroses i ecològiques, un nivell cultural i d’inquietuds socials mes alt que la mitja i un cert lligam amb el territori i el mon agrícola. Poca importància per la roba, majoritàriament ateus o laics, pocs diners a les butxaques i molt calimotxo a la zona dels vins. No deixa de ser una burda simplificació, però d’una manera o altra vull reflectir una major homogeneïtat del que em trobaria mes tard. Quan arribes a la “resi”, comences a conèixer gent d’altres contrades. Si be que la majoria érem catalans de províncies, els balears representen una gran comunitat, els valencians i aragonesos nombroses minories, un gallec resultaria important, un luxemburguès rapero donaria una nota de color.

Recordo que el primer dia que hi vaig arribar, acompanyat per mons pares, com no podia ser d’altra manera, vaig pensar : ostres en quina habitació mes cutre passaràs un any de la teva vida. Quan després en vaig veure d’altres, em vaig adonar de la sort que tenia de que la meva fos tan gran i amb llits individuals i no llitera. El primer any estava clar que tocava compartir habitació, encara que en el meu cas ja estava predeterminat el company, l’Andreu, el bessó Calvo que havia passat un any a la universitat de Lleida, abans d’adonar-se que se li quedava una mica petita. I la veritat es que recordant les habitacions, l’espai físic probablement menys important de la residencia, ja que la vida passava principalment al “pont”, passadís central que unia “l’edifici dels nois” amb “l’edifici de les noies” i que servia com a nucli vertebrador de la vida social. Sense oblidar el que passava a la “peixera”, al bar del Juan i potser en menor mesura a la biblioteca, o al parc de “La Caixa” centre neuràlgic dels botellons de l’època. I sempre hi ha una cançó que ressona al cap en pensar en aquelles habitacions, o en aquell període en general. Un himne pensat per fer rabiar als “penyates” per part dels “llulleros”, habitants del Ramon Llull, menors en numero però mes vertebrats com a “família” :

“Ese penyata, hijo de puta, que en su zulo vive como rata. Ese penyata, hijo de puta, que con su muerte la Ramon Llull disfruta. Ole, ole, ole, ole”.

Podria resultar ofendosa, de mal gust i especialment insultant, però ens hem descobert varies nits cantant-la orgullosament sense la presencia de cap “rival”. Les reaccions identitaries a vegades tenen aquests punts paradoxals.

I que es trobarà en Xavi durant els mesos que hi passarà? Que li podria desitjar? Quins consells et dona l’experiència? Com deia el bo d’en Francesc en el moment d’escollir carrera : “Si el millor moment de la vida es quan vas a la universitat, fem-lo lo mes llarg possible”, així justificava que es decantes per medicina (i be, per una passió innata per cuidar dels altres).

Cada vegada que surts de la zona de confort, trobes algo nou, experimentes noves sensacions, s’obren nous horitzons, t’entren noves pors que vas lluitant poc a poc, s’extremen les obsessions. Moments de creativitat, de vida intensa que t’omplen la memòria de records ja que els teus sentits estan mes alerta, mes a la guaita d’unt entorn que ha deixat de ser el de “sempre”. Suposo que amb el temps haure tenyit l’experiència amb un to mes positiu del que va ser en si, però quin gran sentit evolutiu el de revaluar el teu passat d’un to mes bonic del que podia ser. Quin gran poder de l’inconscient censurar els mals moments i exaltar aquells en que la teva felicitat desborda.

En tot cas, son moments en que creus un ombrall en el qual mai podràs recular, malgrat que en les quimeres d’alguns no sigui així. Recordo tenir molt clar en el seu moment que no escolliria cap carrera que es fes a Lleida. Els pares s’ho podien permetre i anar a Barcelona va ser condició clara en les meves eleccions de futur. I mirant enrere es obvi que va ser una decisió, que de tant instintiva, tan visceral, tant “d’estomac”, que de forma natural no podia ser mes que un accelerador. Avui en dia, excepte poques excepcions, el meu mon barceloní, no deixa d’estar d’una manera o altra lligat al “Penya”.

Xavier (quasi estic temptat a escriure : quina enveja!), viu intensament aquest moment. Fes d’aquests moments de descoberta, d’inquietud sobre el futur, un vector de diversió i evolució. La llibertat de despendre’t de la corassa paternal, ben entesa, es que el que farà de tu algú de mes madur, mes identitari, mes autèntic. Alguns dels amics que faràs aquests dies no t’abandonaran ni si marxes a l’altra punta del mon. Hi hauran nits que recordaràs vint anys després. I noies! En això no tinc cap dubte que superaràs al pardillo del teu cosí gran ;-)

I estudiar? Be, no farem enfadar a les tietes, i també reconeixerem que algo de colzes s’han de ficar. Però sorprenentment, aquests dies duren mes de vint-i-quatre hores i hi ha temps per a tot. I alguns moments de bogeria col·lectiva també es produeixen a les tres de la matinada a la biblioteca. I s’hi ha d’estar també!

Gaudeix! Gaudeix! I aprèn! Aprèn vivint intensament! Obre una mica mes la teva ment a tots els estímuls que rebràs.

Eduard

PD: Sento comunicar-vos que finalment i en la tanda de penals, la selecció nacional d’Uzbekistan va caure eliminada i no serà el representant asiàtic a la repesca mundialistica. Una vertadera pena, encara que contra Uruguai (o qui acabi sent) no contàvem amb grans oportunitats. Jordània serà qui ho disputi.

Independència?

Aquest acostuma a ser un dels grans temes quan la gent aprèn que soc català (crec que en la utilització d’aquest aprèn estic fent una traducció de l’anglès o el francès, però vaja, em deixo influir lliurement). I la gent acostuma a saber que soc català, ja que intento evitar ser cridat com Eduardo (o coses semblants) i sempre acabo remarcant que el meu nom no porta “o” com ho faria si fos francès (la primera nacionalitat que m’assignen els que no creuen que soc indi) o castellà.

El tema i el primer paràgraf els havia escrit al mes d’Abril. No recordo perquè el vaig deixar a mig camí. Suposo que el meu cap es va emplenar d’altres coses a contar. Tanmateix, no deixa de ser avui un bon dia per recuperar-lo. No se que passarà dema. Suposo que una nova demostració de forca popular a favor d’un nou país. Encara menys se que pot passar després, cap a on pot desembocar un procés “imprevist” i unit a traves de moviments ciutadans, posteriorment seguits pels representants polítics i totes les divisions que això provoca. Moments excitants en tot cas. Aquells en que t’agradaria ser-hi present, però que no deixa de ser un desig vague, ja que no deixaries tampoc de viure el que vius. Sense anar mes lluny, l’any passat estava a Galicia un tal dia com avui, lamentant perdre’m un moment remarcable, sent conscient que ser allí també m’aportava molt. Dicotomies del meu mon inquiet.

Les reaccions que desperta el moviment independentista a l’estranger son curioses. A Asia en general, res en saben. I no pas respecte als canvis, sinó que bàsicament Catalunya es un concepte desconegut. Però que no es preocupin els independentistes, Espanya es escassament mes coneguda. Durant el viatge, la majoria dels cops a la resposta “we are from Spain” nomes obteníem per resposta aquell silenci que clarament denota una ignorància total sobre el nostre origen. Ara be, quan dèiem : “we’re from Barcelona”, allí si que tot eren somriures i enveges. Érem d’allí on Messi, Xavi o Iniesta feien meravelles. Suposo que Madrid tindria una acceptació similar, encara que crec que Indonesia es mes blaugrana que merengue. Lo millor un taxista singapurès, que a la resposta del meu estat de procedència, em va explicar tot il·lusionat que ell havia estat de vacances a Brasil! En oposat, els grans coneixedors d’Espanya son els indis. I es que una peli molt famoses de Bollywood va ser rodada allí al desert d’Almeria. I hi sortia la festa de la Tomatina. Collons, per ells sembla que sigui lo mes important que passa al país. Que la gent es dedica a tirar-se tomates.

Evidentment, entre els europeus el grau de coneixement es radicalment diferent. Com que la majoria dels que conec son francesos o britànics, el grau de simpatia pel moviment catalanista es entre escàs a bastant negatiu. Clarament es en lectura interna i temor pel desenvolupament del cas escocès i del que pugui sorgir a l’hexàgon, però no deixa de contrastar amb la impressió de que els PIGS, no deixen de ser països europeus de segona categoria. I la veritat es que encara que no sigui capaç d’articular-ho molt be, en múltiples ocasions he sentit vergonya de dir que soc espanyol. Sona molt dur escriureu així, però quan fins i tot la monarquia roba i un 27% d’aturats apareix en la xifra oficial, la veritat es que vols córrer un obscur vel.

I quan em pregunten que en penso, que responc? Doncs alabo el sistema canadenc o britànic que permet preguntar a la gent que es el que vol. Sense drames, sense plantejar-se ridícules qüestions sobre qui ha de ser preguntat. Perquè al final això es el que importa, el que la gent pensa. I si, la gent canvia d’opinió. I si, la crisis ha fet aparèixer possibilitats que en els bons moments no haguessin tingut futur. Però, al final, quina legitimitat te tot el sistema sinó intentar respectar la voluntat popular?

Si, molt be, però jo que votaria? Be, però es que de moment al regne espanyol la consulta es il·legal. Malgrat que el dret a la autodeterminació pugui ser reconegut com a dret universal, allí hi ha una cosa molt però es que molt mes important anomenada “Constitucion” (si, mereix majúscules, per la de vegades que ho justifica tot), un document aprovat pel xantatge d’una dictadura recent i que no havia de ser mes que un document temporal que no responia a qüestions fonamentals (tipus d’estat, organització territorial, tipus de democràcia,...). I a mi, en el fons, lo que m’importa es Europa. Crec que en el mon globalitzat en el que vivim, o som capaços d’articular un vertader moviment europeu, o ho tindrem magre per competir amb els altres pobles i poder mantenir el privilegiat sistema social que ens caracteritza. I a Europa que li beneficia en aquesta qüestió? Doncs depèn essencialment del tipus d’unió que volem construir. Si mantenim el status quo dels estats nacions o ens atrevim a construir realment l’Europa dels pobles.

Podria entrar amb molt mes detalls amb ells. Reculls històrics, retrets mutus, motius a favor i en contra, bases sociològiques, balances fiscals i mil detalls mes. Tanmateix no ho faig, no m’agrada monopolitzar converses en claus tant internes. Ho deixo obert a poder profunditzar per als mes interessats, però per la resta del mon pot acabar sent un tema mes folklòric que la qüestió vital que en fem nosaltres. L’únic constat que sempre faig, es que ningú sap el que pot passar en una hipotètica independència, però a mi personalment no em fa cap mena de por. I no pas perquè ho pugui mirar amb certa distancia, retret mesquí encara que sense malicia per algú contrari a les meves tesis. Crec que els canvis son positius. Quan les coses no funcionen, no sempre les podem redreçar aplicant les mateixes receptes de sempre. Obtindríem els mateixos resultats. A vegades t’has de deixar portar per l’instint. I aquest a mi em diu que Catalunya te elements suficients per tirar endavant sigui quin sigui l’estatus. I això que per algú de “províncies” com jo pot ser dur de reconèixer, però es que la marca Barcelona te un potencial que ni Espanya ni Madrid poden superar.

Avui mes que mai : Visca Catalunya! La de tots! Fins i tot i malgrat el que em costa escriure això, fins i tot visca la Catalunya de Ciutadans. Gaudiu de la diada, aneu a la via o no, ho llegiu des de Granada, Buenos Aires o Girona.

Eduard

PD: Per a que no digueu que no em mullo. Quan avui em pregunten : que votaries en un referèndum per la independència de Catalunya? Responc que si, sempre hi quan sigui per seguir sent europeus, dels de la unió.

PD 2: Segur que aquest post no agradarà a molts. Tampoc he pretès agradar en tots els anteriors. Però en res altera el meu posicionament nacional amb les relacions individuals. Igual fins i tot pot generar algun comentari al blog!!! Jejejeje, prometo no borrar-lo si no es excessivament insultant J

PD 3: En els darrers 15 anys he vist un clar procés de madures en el moviment independentista. Quan era adolescent, a part de marginal, era un moviment forca sectari i irracional. El pes de les reflexions i estudis actuals es infinitament superior. Malauradament, en el sector pro-Espanya, excepte contades opinions, la resposta es excessivament senzilla : por, por i mes por com a únic argument per aturar el moviment. “El mejor unidos” s’hauria d’haver articulat a traves dels estímuls positius, mencionant totes les avantatges d’un sol país. Crec que al final Pavlov es menys poderós que el positivisme. En tot cas, situant el 92 com a moment culminant de la relació Catalunya-Espanya, a partir d’allí nomes retrets en la relació.

PD 4: Sembla que va anar be descansar durant unes setmanes a l’Agost. El post del “Tancat per vacances” es ja el quart mes llegit de la historia del blog.

Rinjani trekking

Poc a poc he anat caient en els tòpics que em descreia el Javi en els inicis. He parlat de viatges, de platges i postes de sol. He penjat fotos (a dia d’avui encara cap retocada, però ves tu que no arribi un dia en que comenci a jugar amb filtres) de tot nou arribat. Fins i tot he pensat en fer una descripció de la gent que m’envolta en aquesta època, però hi ha molts temes en cartera i al final acabo escrivint del que em passa pel cap en el moment que trobo temps per escriure. Avui toca parlar d’una excursió, o be de l’excursió mes prototípica de la regió. L’ascensió al volca del Rinjani, a l’illa de Lombok, evidentment a Indonesia. No serà ni molt menys tant tècnic com els il·lustradors relats del mestre Herrero (per cert a qui li moli el tema de les curses de muntanyes, que no es perdi el blog: http://cronicasdeskyrunning.blogspot.fr/, molts ja el coneixeu, però sempre hi ha algun despistat). I no ho serà perquè lo que jo faré en tres dies, els de veritat ho fan en unes poques hores.

Un dels primers caps de setmana que vaig passar a Singapur (potser fins i tot el primer), el director de R&D de Baby Nutrition em va invitar a sopar a casa seva. No se molt be perquè, però en tot cas com no tenia massa a fer hi vaig anar, junt amb la seva becaria i el seu novio i una altra noia que no recordo que hi feia (potser ella era el motiu de la invitació). Dona i fills completaven els integrants de la barbacoa. Mesos mes tard i vaig tornar ja que es vol comprar un pis a Barcelona i li vaig traduir uns quants documents. Be, el cas es que durant la velada em va ensenyar una sèrie de fotos dels seus viatges per la regió. Un nom destacava per damunt de la resta. Fotos espectaculars i la segona cota mes alta del país.

Al Juliol hi van anar les dos cosines ilergetes i l’Yves hi va anar amb uns amics un cap de setmana que jo no m’hi podia unir (tampoc se si els hagués pogut seguir el ritme, ja que el seu guia els seguia traient la llengua i el segon dia els hi va dir que pugessin al pic amb un portador que ell tenia mal de panxa). Quedava clar que no podia passar-hi de nou pel costat sense fer-hi una escapadeta. El que havia de ser el meu company de fatigues no tenia el genoll en condicions, així que vaig deixar les comoditats de Bali...

...i vaig anar cap a Lombok. Com no tenia res organitzat i es tracta de temporada alta, en lloc de speedboat, em va tocar anar amb el ferri regular. Tot anava forca be fins que vam arribar al port i com sempre no tenien res organitzat, així que durant tres quarts d’hora vam anar mirant com movien vaixells per fer-nos hi un foradet i poder atracar.

El caos del país te inconvenients, però també te les seves avantatges i es que arribant a les vuit i pico del vespre i sense tenir res contractat, encara aconsegueixes un lloc per dormir i poder sortir a fer el trekking al dia següent. Be es cert que en teoria un guia ha de portar sis persones màxim, i que el nostre grup era de tretze (quinze el primer dia), però per a que necessites un guia per resseguir un camí únic transitat per centenars de persones? La meva alimentació no estava basada en un pla d’entrenament massa elaborat tampoc :

L’endemà llevar-se mes d’hora del que feia falta per esperar massa temps a que es pogués organitzar el grup. En els primers instants no adopto una actitud massa sociable, però quan la mandra del matinar es va esvaint començo a integrar-me amb els que seran els meus companys de ruta. Malgrat ser bastants, no hi ha cap grup consolidat superior a les tres unitats, composat per una família francesa, en que l’home acabaria sent apodat com Rambo, per la jaqueta de camuflatge que portava. Crec que als seus cinquanta llargs no esperava rebre aquest sobrenom per una cosa tan trivial. Amb la parella viatjava la seva filla de disset anys en el que seria, tot feia indicar, el seu darrer viatge familiar. Un alemany i sobretot un mig turc mig argenti, amb passaport alemany, serien una mica els líders. Un tiet austríac de la meva edat amb el seu nebot de setze anys, el primer viatjant durant un any per la zona, el segon aprofitant les vacances escolars i els seus estalvis d’haver treballat durant l’any. Remarcable la madures de l’adolescent i l’enveja que provoca tenir les idees clares i una cultura que promou aquest tipus d’enriquidores experiències. Dos danesos rossets i calladets que just acabàvem de complir els vint i que també després d’haver guanyat uns calerons mentre estudiaven una espècie de FP remunerat (de nou, enveja com a originari d’un país llatí dels nivells dels nostres correligionaris del nord), s’havien llançat a l’aventura asiàtica abans de continuar el seu procés educatiu reglat. La cara d’un d’ells em recordava vagament al meu cosí Xavier. Dues mestres poloneses que semblaven mes interessades en buscar companyia masculina que en l’excursió en si mateixa (en Titi em confirmaria que no anava errat a posteriori). Una altra mestra, holandesa fornida seria la unica que com jo s’unia en solitari al grup. En la parada per dinar se’ns unirien dos holandesos mes, ell assemblant-se molt físicament al Frodo de Jackson, ella mestra holandesa també. Al principi pensava que eren parella, però despres va resultar que s’havien conegut durant el camí i ell esdevindria el meu company de tenda.

Un cop fetes totes les presentacions, camí cap amunt. El primer dia arrancàvem a 600 metres del nivell del mar i tocava anar a dormir a 2600 sobre la cresta del crater del volca. Seguiríem el camí a la inversa del que havien fet la Mariona i l’Anna primer, i l’Yves i els seus amics després. En teoria l’avantatge era fer l’ascensió per un lloc mes ombrejat, la contrapartida pujar mes que baixar, però per això parlo de teoria, perquè en cap moment vaig sentir massa passió per les altimetries entre guies i indonesis. El camí, senzill i sense possibilitat de perdre’s, ja que la quantitat total de gent que feia el recorregut era immensa. Estimaria que els campaments nocturns devien albergar unes cent-cinquanta o dos-centes tendes. Multiplicant per dos obtindríem el numero de turistes i si li afegim els guies i portadors, arribem a un gran nombre de persones. I aquesta gent genera molta escombraria, i els estàndards son baixos... el que es pot es crema, el que cau no es recull, vaja que els paisatges son impressionants quan mires al front. Millor no mirar massa cap a terra... Tan sols en un moment va semblar haver una bifurcació en el camí. I el cartell era forca explícit.

El camí era forca polsegós, i jo sent un especialista en embrutar-me, mes portar una camiseta blanca... l’èxit estava assegurat. Com se’m van rajar els pantalons (si, de nou per l’entrecuix, a Bali ja n’havia perdut uns), al final del trekking vaig fer feliç a un portador regalant-li uns pantalons i una camiseta (ara en tenim un que puja al Rinjani amb la cursa dels Bombers ;-). En els pantalons hi havia una mica mes de valor sentimental, ja que m’havien acompanyat llargues hores per Còrsega, els Pirineus, Nepal o el Kinabalu. En fi, el que queda per damunt de tot son els records i no peces materials.

En arribar al crater, les vistes son impagables. El Rinjani, amb els seus 3,726 metres d’alçada es mostra imposant, regnant sobre el crater on s’hi ha format la major reserva d’aigua dolça de l’illa. Un “petit” crater intern ens mostra el que qualsevol nen dibuixaria en ser qüestionat en com es un volca.

Sobre la carena s’instal·la el campament que no deixa de ser un lloc com aquest :

Però des d’on s’observen postes de sol com aquesta, amb l’Agung (el volca mes alt de Bali) sobresortint d’un mar de núvols (pels quals havíem caminat una bona estona, amb tota la humitat que això comporta) :

O albades precioses :

El segon dia comença amb la marxa d’una de les poloneses i l’holandesa solitària pel mateix lloc on vam pujar el dia anterior ja que no es veien en cor de fer l’ascensió complerta i tan sols havien contractat aquesta opció. La nit havia estat molt freda i hi havia gent que no anava massa preparada. Malgrat saber-ho jo no vaig passar fred però vaig haver de fer un “all-in” o posar-me tota la roba que portava. No ajudava que m’haguessin donat un sac per a nen i que per tant nomes em cobria fins a la cintura. Tampoc que el meu company de tenda em despertes to enfebrat a la una del mati per a que l’acompanyes a vomitar. Sort encara que no vaig haver de ser jo el que li fiques els dits a la boca!

L’avantatja per ell era que la marxa per endavant era fàcil, baixar al llac, anar a una zona d’aigües calentes per una petita banyadeta (amb tota la merda que portàvem damunt, aniria be, malgrat que ens tornaríem a embrutar ràpidament) i ascens a la mateixa cota per passar la nit literalment al peu del Rinjani.

La segona nit va ser bastant menys freda (inicialment havia escrit “mes càlida”, però crec que aquesta opció es mes adient) ja que la zona estava mes arrecerada i no passava el vent glacial de la vetllada anterior. I ja ens anava be, ja que el tercer dia ens llevàvem a les dues i mitja del mati. Pel Bromo ja ens havíem llevat a mitjanit, així que les dos i mitja no suposava cap repte si no fos perquè teníem 1,100 metres de desnivell abans de poder coronar. I les noies ja m’havien avisat que la ultima hora era terrible, fent un pas endavant i mig enrere degut a la tartera descomposta que tocava transitar.

Com jo sempre vaig una mica a contracorrent, doncs la primera de les pujades se’m va fer duríssima, despenjant-me del grup de nois i havent de tirar a un ritme mes suau. Per darrera nomes tenia a Rambo i la seva filla i les quatre persones que s’havien quedat dormint al campament. Quan arribo de nou a la carena, sembla que començo a tenir un ritme una mica mes elevat i poc a poc vaig avançant “cadàvers”. Frodo i el danès valent son els següents a caure (el que em recordava a mon cosí es l’únic mascle que s’ha quedat a la tenda, apostaria que en Xavi m’hagués acompanyat) i nomes coronen per davant meu els austríacs i alemanys. Em dono per satisfet i em faig prendre la corresponent foto envoltat de boira.

Si era per les vistes, realment no feia falta pujar aquí, ja que en cap moment la visibilitat es bona i en canvi fot una rasca de collons. Ara be, durant la baixada l’espectacle es d’un dinamisme brutal. U, perquè el que pujant era un terreny odiat, baixant permet córrer com si fossis un Kilian, deixant-te portar per la inèrcia i com si t’haguessis proveït d’uns esquis. Dos, perquè el paisatge es extremadament commovedor i canvia cada dos passes pel moviment esquizofrènic dels núvols empresonats al gran crater.

I lo millor es que les fotos no poden reflexar de cap manera la magnificència viscuda. S’hi ha de pujar. L’esforç, sense cap mena de dubte, paga la pena. En baixar, ens trobem alguns monos al campament, aprofitant el menjar que encara es pot aprofitar. 

D’allí un llarg descens cap a la civilització. Mes tard del que hauríem, amb mes discussions de les que feien falta, amb nervis innecessaris i amb la sensació que a Indonesia, res es fàcil, arribo aquella mateixa nit a les Gili on m’esperen Xavi, Marta i Albert.

Eduard

PD: Seguint l’estil del mestre Albert, he escrit el post mes llarg fins ara ;-) Felicitats a tots aquells que haureu arribat fins aquí. Potser hauria d’haver avisat a l’inici ;-)