Ramada

Reconec d’entrada que no soc, ni de lluny, la persona mes respectuosa sobre el tema. Soc algu que te el sentiment religios sota minims i tinc molt clar que Deu, o similars, son conceptes innecessaris per explicar-me el mon en el que visc. Poques certeses tinc tant clares com l’ateisme i el fet que tot el que soc no sigui sino la mes remota de les probabilitats de l’atzar no em genera cap mena d’angoixa vital. Tanmateix reconec que el fenomen religios es important per entendre les societats en que vivim i encara que em provoqui certa perplexitat, reconec que quelcom del tema se m’escapa quan gent molt formada i capac demostra una vertadera fe creient.

Quan la gent em pregunta que es el que no m’agrada d’Indonesia, normalment responc amb topics mes o menys estesos : la contaminacio, la bruticia, el trafic, l’estat de les infraestructures o la corrupcio. Tanmateix m’he de reconeixer que una de les coses que mes em molesten es el pes que te la religio en la vida publica. I aixo que al mateix temps reconec que es un sistema molt menys intrusiu que en altres paisos, pero no deixa d’anar molt mes enlla del que seria el meu model.

La constitucio de la republica reconeix la llibertat religiosa de l’individu, encara que nomes hi han sis religions oficials (Islam, Catolicisme, Hinduisme, Budisme, Protestantisme i Confucionisme) i cada individu queda enregistrat sota un d’aquests paraigues (la teva religio apareix al document d’identitat) i els matrimonis entre diferents creencies estan prohibits (pero les conversions son posibles, quedarieu sorpresos de la de pares occidentals que no saben que els seus fills profesen la fe a Mahoma per haver-se casat amb la seva parella indonesia!). Les principals festivitats de cada religio tambe o son a nivell nacional, malgrat que per sobre del 85% de la poblacio es sunita, fent que sigui el pais musulma mes poblat del mon.

Aquesta preeminencia fa que estem vivint uns dies un tant especials. Des de finals de juny i fins la setmana que ve es el mes sagrat del Ramada, conegut per obligar als fidels (excepte en una serie de condicions) a l’abstinencia de menjar i beure mentre el sol es passeja per l’horitzo. No sempre es fa en la mateixa epoca de l’any, sino que cada any s’avanca en quinze dies. Aqui aixo no impacta massa, ja que sempre el periode d’abstinencia dura 12 hores minut amunt, minut abaix, pero esta clar que en latituts mes al nord o mes al sud, que sigui en estiu o en hivern no es la mateixa penitencia.

Donat que es tracta d’un periode de reflexio en Deu, alguns dels plaers de la vida son restringits i aixo evidentment implica limitar la festa i l’alcohol. Les discoteques i pubs son obligats a tancar mes d’hora, les publicitats d’alcohol son amagades o cobertes, la venta es restringida i en els bars et serveixen la cervesa en tasses de te. Pero com estem a Indonesia i sempre hi han excepcions, el fet d’haver-se disputat el mundial de futbol, ha fet que hagin sigut molt tolerants els dies de partit, amb cap pub tancat mentres hi havia algun partit en joc. El primer dia de Ramada, aixi com el central i el darrer, alli si que els pubs son fortament invitats a tancar i qualsevol transaccio d’alcohol es fortament denunciada per la policia religiosa o les milicies dels partits islamistes.

Una de les majors molesties que sent el turista que visita Indonesia (a excepcio de Bali, una illa majoritariament hindu) es la crida a l’oracio que fan des dels minarets de les mesquites; notablement la crida de les 4 de la matinada... Doncs en periode de “puasa” (o abstinencia), les crides son mes frequents, llargues i (al menys aquesta es la sensacio) mes cridaneres.

I el costat positiu de tot aixo per a un no devot? Doncs que un dia es celebra el “Buka Puasa” o lo que vindria a ser un sopar de Nadal i un cop s’acaba el periode hi han dos dies de festa nacional que normalment acaben sent una setmana llarga (les empreses acostumen a donar dos dies mes de festa i l’empleat se n’agafa algun mes). I es que no deixa de ser el moment de l’any en que les families es junten i es foten els grans tiberis. Tambe es el moment en que la classe alta i la mitja-alta d’Indonesia ho passa pitjor perque es queden sense servei, descobreixen doncs que hi ha una zona de la casa que es diu cuina, o que els seus fills existeixen mes de 20 minuts al dia, i tenen algunes necessitats que ells ignoren com satisfer sense la nani.

Tambe es un moment en que els supermercats treuen a la venta productes especials, com sarongs (l’especie de faldilla que utilitzen per entrar a les mesquites o als temples hinduistes) o galetes tipiques de l’epoca. Moltes similaritats amb el “nostre” Nadal, encara que amb la penitencia afegida de no ingerir amb la regularitat habitual. Aquesta manca d’aliment i sobretot una certa deshidratacio, afegit a haver de llevar-se a les 4 del mati per foter-se un banquet que els permeti aguantar tot el dia, fa que la productivitat laboral es vegi afectada. Si ja en un mes qualsevol, no ficariem l’indonesi promig com un exemple d’eficiencia, en aquests moments, el seu rendiment es comporta de forma inversament proporcional al seu nivell de somnolencia.

I tothom ho respecta? Doncs no ho se... Per un costat mai havia vist els restaurants del meu edifici tant plens, si be es cert que a la cantina durant aquests dies hi ha una llista amb tots els no-musulmans i son els unics amb dret a menjar. Al mateix temps, les dones durant la menstruacio tenen prohibit fer l’abstinencia, encara que, oficialment, han de recuperar els dies perduts en un altre periode de l’any. Tambe la proporcio de no-musulmans en la meva oficina es mes elevat, ja que les minories religioses ostenten el poder economic i financer (molt lligat a la seva etnia xinesa).

Eduard

PD: Dimarts estare molt pendent de la publicacio dels resultats electorals. Suposo que no sera definitiu i haurem d’esperar al tribunal constitucional, pero en tot cas, s’ha de reconeixer que vivim uns dies intensos i a la incertesa electoral s’hi afegeix la situacio de Gaza, que comporta una gran excitacio al carrer. Manifestacions, molta policia protegint l’embaixada americana, i molts joves moteros liant-la per les nits. Interessant moment de geo-politica que estem vivint en aquest indret del mon, encara que Ucrania ens faci la competencia...

PEMILU

L’acronim de Pemilihan Umum o lo que vindrien a ser les eleccions. Aixo es el que hem viscut avui, dimecres 9 de Juliol, festa nacional realment respectada (pocs dies es paren les fabriques d’Aqua tant com avui). Com que finalment nomes s’han presentat dos candidats, en principi no hi hauria d’haver segona ronda. Dic en principi, perque de moment tots dos s’han declarat guanyadors. Els resultats oficialment haurien de ser anunciats el 22 de Juliol, pero segons els primers sondejos, els resultats seran molt apretats, amb lo qual no seria massa sorpresa que s’impugnessin i la decisio final acabes al Tribunal Constitucional. Seguint el curs del sistema democratic, no seria estrany que no tinguessim nou president fins a finals d’Agost (de totes maneres, la presa de posessio es a l’Octubre).

El que no descarten alguns analistes, sobretot si el declarat perdedor es Prabowo Subianto, es que apareguin els tancs al carrer. No deixa de ser un escenari poc probable i amb multiples matissos (podria ser mes en un estil “Tailandia” en que els tancs son practicament un element “decoratiu” que un escenari d’enfrentament civil), pero vaja, la democracia aqui es molt jove (tot just 16 anys) i molt imperfecta, amb lo qual totes les especulacions son possibles. El que si que esta passant es que els militants de cada bandol han sortit al carrer a celebrar la “seva” victoria. Sense grans incidents de moment, pero els propers dies semblen interessants. Els discursos dels liders semblen induir a la calma, demanant a la gent que respectin el proces i tinguin la paciencia d’esperar el contatge oficial. Pero en el mateix moment, recorden que ells son guanyadors i que no deixaran que aixo els sigui “robat” recordant que poden mobilitzar el seu personal per fer-se respectar.

I qui son els dos candidats? Doncs amb la papereta numero 1, els indonesis poden votar per la parella Prabowo Subianto – Hatta Rajasa (el segon com a vicepresident).

Son la clara imatge del stablishment actual. El presidenciable porta practicament una decada treballant per aquest moment (en les passades eleccions anava com a vicepresident de la candidatura derrotada). General retirat de l’administracio del dictador Suharto, embolicat en atemptats contra els drets humans durant la repressio del ’98. Es vist com el tipic tipo dur que pot portar estabilitat en un pais en que molts pensen que nomes pots controlar gracies a l’exercit. Sabent que a Indonesia, la figura d’un lider suprem es bastament reconeguda, no es d’estranyar que tingui molts numeros de ser president, mes per la por al canvi i pel suport de les classes altes. A part es considera un bon orador, en un pais bastant incult, aixo te pes tambe. Els partits mes islamistes el recolzen, amb lo qual simplificant acaba significant les posicions mes conservadores. L’acompanya un Hatta que per simplificar nomes mencionar que l’aeroport de Jakarta es diu Soekarno (versio holandesa de Sukarno) – Hatta.

Amb la butlleta numero 2, trobem la parella Joko Widodo – Jusuf Kalla.

Jokowi (tipica reduccio indonesia a un sol nom partint de dos) es, salvant centenars d’anys de democracia de diferencia, l’Obama local. Petit empresari que no pertany a la casta governant, es l’actual governador de Jakarta, encara que nomes ho ha estat un any, preparant-se per fer el salt a la presidencia. Originalment venia de ser l’alcalde de Solo (o Surakarta, encara no se perque aquesta ciutat te dos noms ;-)), a Central Java. Guanyador durant uns quants anys del titol de “Millor Alcalde de la Republica”. Des de l’optica europea no deixa de ser un estereotip del tipic populista, amb bones paraules pero poc contingut, encara que es cert que ha aconseguit posicionar-se (amb resultats concrets) com un lluitador contra la corrupcio. Es el favorit de la comunitat internacional i sobretot dels joves. Sabent que un terc dels 190 milions de votants tenen menys de 30 anys, i un elevat percentatge ho faran en aquestes eleccions per primer cop, aixo te un pes molt important. Es el candidat del partit mes representat en el parlament nacional (eleccions del passat 9 d’Abril), partit que tambe en optica europea, es podria considerar d’estetica un tant naziofila. 

L’acompanya en l’aventura l’actual vicepresident, malgrat que el seu partit (en una situacio gens inversemblant aqui) es pronuncia a favor de l’altra candidatura. Es un personatge que apareix a la pelicula “Art of Killing” en un acte de l’organitzacio paramilitar Pancasila. Com veiem, Jokowi es algu de fora del stablishment i que suposa un perill per la casta, ja que representa les noves aspiracions d’una joventut que cada cop te mes recursos. Tanmateix, no es en cap mesura un revolucionari i sap que per gunayar en un pais, on la dispersio geografica es enorme i el caciquisme norma de joc, ha d’acceptar compromisos amb partits i figures que no son lluny de l’univers de corrupcio que diu voler combatre.

I que li espera al nou president? Lluitar contra la corrupcio i els milions de persones que viuen d’aquest sistema, rellancar una economia que mostra signes de frenar, recuperar el valor de la Rupia (ha perdut un 30% del valor en menys d’un any) i retirar de forma important els subsidis en el combustible (amb la Rupia tant baixa, es poden menjar un 30% del pressupost nacional, diners completament necessaris per millorar la infraestructura). Una feina gens facil i poc agraida ja que el darrer punt especialment, generara molta contestacio social. Pero no ens enganyem, tot es fara amb un somriure a la cara.

Crec que tenim per endavant uns dies molt interessants.

Eduard

PD: I ja sabeu, que l’opinio en espanyol de la persona que mes sap de politica comparada Indoensia-Espanya la teniu al seu Warung Politik : http://warungpolitik.com/

PD2: Feia molts dies ara que no escrivia, pero es que no paro gaire...

Ekaterimburg per a la monarquia espanyola

Avui m’he escapat a hora raonable de la feina. La intencio era estudiar-me el llibre de buceig ja que dema faig la primera immersio (tan sols en piscina, eh!). Pero a l’arribar a casa, primer he fet una repassadeta als diaris i ja no he pogut escapar del tema. Ahir ja en parlavem amb l’altre catala que fa el curs amb mi, pero la son del jet lag em va impedir aprofundir mes. Avui pero, he decidit obrir una ampolla de vi de la meva escassa reserva i possar-me a escriure quatre linies plenes d’indignacio.

El titol es molt provocador. Per als que hagueu oblidat les classes d’historia, Ekaterimburg/Yekaterinburg en la versio romanitzada o Екатеринбург

en la versio original es on les milicies bolchevics van ajusticiar als tzars de Russia. Aixo es el que escrivia en els pupitres de l’institut ara ja fa molts anys. Ahir em va venir de nou al cap i es que en el fons, sempre he pensat que l’unic assassinat politic plenament justificable es el d’un monarca o un dicatador. Aquell que s’ha elevat per damunt del poble sense gaudir de la seva legitimitat (i no em parleu del xantatge que va suposar la farsa de la transicio i el seu referendum que tot ho englobava i res arreglava en el llarg termini), aquell es el que ja transcendeix la mera persona humana per esdevenir un simbol vivent; amb els seus seguidors pero tambe els seus detractors. ETA em semblava cobarda quan assessinava guardies civils o regidors. L’unic objectiu legitim que tenia era Juan Carlos I, i aquest el va errar (o no).

Pero mes lamentable que la figura del cacador d’elefants (perdoneu la manca de c trencada), es resumeix en una imatge de fa uns segons :

1.       El 91% de les Corts aprobara la succesio de la monarquia. Estic plenament convencut que aquest percentatge en gens reflexa l’opinio popular, pero com en aquest pais sembla que nomes hi viuen nadons i no es pot preguntar res de forma directa, doncs endavant i a tirar milles.

2.       El Pais un diari “suposadament” d’esquerres i per tant proper a les tesis del republicanisme, publica un 99% d’articles descaradament felatoris sobre la figura de Juanca. Des de l’editorial fins a la gran majoria dels intelectualoides habituals, l’unic que fan es un exercici d’amnesia col.lectiva i de alienacio de la realitat per vestir el cap d’estat com un home exemplar i necessari. L’editorial en un estil Mundo Deportivo amb la directiva del Barca es per preguntar-se quin nivell mental te el director del diari no esportiu mes llegit de l’estat. El meu “amic” Cercas en el seu habitual: escriure lo mateix que la linea oficial del PSOE no fos cas que algu dubtes del meu posicionament. I podriem continuar aixi fins trobar molt amagadet que hi ha hagut manifestacions republicanes arreu de la geografia.

3.       Rubalcaba. En bo d’en Gallego sempre ens recorda que segons les filtracions de wikileaks, era el politic mes capac del panorama iberic segons el servei d’espionatge nord-america. Be... per mi competeix durament amb Pere Navarro per qui es el lider mes autodestructiu que pot tenir un partit politic. Ja sabem que la “Realpolitik” et fa fer molts coses que no voldries, pero per aixo aquest tipus de politica es fa des de darrera del telo (o es que en Rasputin volia ser Tzar???).

4.       La fi del bipartidisme. Tant de bo sigui aixi i el PPSOE se’n vagi mes enlla d’Orion. Tant mateix, temo que sera per substituirlo per un monopartidisme del PP amb una alternativa fragmentada (com es habitual) entre un PSOE decadent pero encara amb una certa inercia rancia de partit, un Podemos que malgrat l’esperanca inicial fara reneixer les pors i la nostalgia de IU i el partit comunista espanyol. Per la dreta, UpyD no ofereix res nou fora d’una lider mes trepa que intel.ligent i que encara sembla mig social. En tot cas, esta clar que la decisio d’abdicacio ha esta ben condicionada per aquest factor ja que en un parlament molt mes fragmentat, probablement el 91% es reduiria de forma molt considerable.

5.       Sembla ser que Felip VI (penseu que nomes portara un numero mes que el fill de puta del cinque) va declarar que “Catalunya sera el que vulguin els catalans”. El que no va deixar clar es a quins catalans preguntaria. Potser es referia als Maruhendas i Fainers? O al grup Godo? Gran sorpresa seria que ens preguntes a tots. Poc en linea amb la tradicio borbona, o es que el seu “tocayo” anterior no ho va deixar clar fa 300 anys justament.

De les milers de bromes que circulen per la xarxa no en recuperare clar. Tan sols m’aprofitare de la imatge historica que ha compartit l’amic Jordi i li robare tambe el seu comentari. “Campetxano 1er lluitant per la democràcia:”

Suposo que deuen haver motius per defensar la monarquia si gent qualificada e intel.ligent ho fa. Fins ara cap dels seus arguments m’ha convencut de res. Simplement una por basada en un passat de lluita antifranquista que resulta impossible posar en dubte (una mica com qualsevol religio, un: “ui, tu no saps lo que era allo” o “que facil es mirar enrera i jutjar”), o un respecte per una legalitat que no per ser llei es legitima.

Ja he vomitat el que tenia mes a la llengua i ara ja puc anar a llegir-me tranquilament els grans riscs que representa descendre 10 o 20 metres en el mar (si Cris! Ni immersiones solitarias, ni bajar mas de 20 metros! ;-))

Eduard

PD: Per alguns que em pregunten quan temps em costa escriure un post, doncs avui ho he mesurat i he parat el crono en 49 minuts. Ha estat dels rapids ;-)

Herois

Despres del partit de tornada del Bayern, vaig escriure un comentari a Facebook sobre Guardiola i les ganes que tenien molts del seu fracas. A partir d’alli es va iniciar una discusio entre detractors i que gent que em donava la rao. Vaig reconeixer que admirava al bo d’en Pep, i actualment no resulta especialment facil admirar algu. Potser la sobreexposicio als medis, potser que el nivell de la classe politica ha caigut a les marismes, potser que amb tots els casos de dopatge no puguem creure que no hi ha res fals darrera, potser que una bona part del periodisme s’ha reduit a un exercici de trinxeres i del titular facil, potser que tots ens creiem massa importants per deixar-nos impresionar, per admetre que som inferiors a altres, i es que potser al final es aixo, en el moment de l’admiracio, reconeixem en l’altre qualitats que no tenim o que ens superen.

 Per Sant Jordi em vaig comprar aquest llibre. No exactament aquest, sino l’electronic i en catala. No sabia molt be de que anava, pero havent llegit l’anterior no tenia cap dubte (aqui us en deixo una critica del blog d’una amiga: http://clubdelecturasoses.blogspot.com.es/2012/11/correr-o-morir.html ). L’he deborat de forma boja des de que vaig acabar-me els Miserables. I es que en Kilian Jornet Burgada es un dels que podria qualificar com herois. I no es que la seva disciplina em sembli increible o totalment lloable. Competir per ser el mes rapid en muntanya no m’ha despertat un interes especial. Probablement perque no tinc les capacitats fisiques per fer-ho, i encara menys les mentals. Pero encara que mai ho podria fer, no deixa de despertar-me especial interes els que son els millors en lo seu. I evidentment que sigui catala fa la diferencia.

Pero es que a part, en aquest llibre ens porta al Nepal i em fa reviure el meu humil trekking per alli. I de la mateixa manera que el llibre d’en Herzog em va captivar, devorant-lo d’una tirada a l’aeroport de Delhi; aquest tambe m’ha fet reviure els intensos moments del viatge. Perque encara que no pugui correr per les muntanyes, recorrer-les al meu ritme i alli on la tecnica o la valentia no son imprescindibles, m’agrada gaudir-les.

I es que m’agrada la manera que te de contar les seves intimitats, els seus amors o les seves debilitats. Saber que va coneixer a la seva actual parella mentre sonava “Le vent nous portera” una canco que ja sabeu que suposa moments per mi (i sino busqueu el post que titulo aixi d’ara ja en fa uns quants mesos). M’agrada com reconeix que l’acohol i el sexe van ser una sortida facil, fins i tot en un fora de serie com ell. M’agrada que no sempre estic d’acord amb ell i que a vegades es tira a la piscina amb filosofades excessives, pero, es que no ho fem tots aixo quan escrivim? M’agrada que puguir fer tantes coses si per a ells els dies tenen 24 hores com per a mi (i no sembla que sigui un altre qui li porta les xarxes socials, o potser a mitges, pero hi han moments que son seus). M’agrada que sigui catala i hagi viscut en una dotzena de llocs diferents, parli al menys cinc llengues de forma fluent i fins hi tot tingui habilitats musicals.

Es facil que t’agradi un tipo aixi, el segueix milers de gents, pero si nomes fos lo millor del mon en la seva disciplina, per mi no seria suficient. He necessitat sorprendre’m amb els seus llibres, captivar-me pel que alli s’hi reflexa com per estar orgullos de compartir uns mateixos referents. Descobrir que es dopa o que el Guardiola es pedofil, aquestes serien noticies dificil de superar. Malgrat que pels amants del ciclisme de finals del 90 i principis del 2000 ja estem curats de mil espants.

I alhora es gent amb la que no sempre estic d’acord, encara seria sorprenent poder estar-ho amb tota l’atencio mediatica que acaparen i la seva febril presencia a les xarxes socials. Pero, el fet de ser diferents, de destacar en lo seu i al mateix temps tenir una personalitat tant marcada. Saber expressar-se amb un discurs coherent i molt madur, en aquest dies que corren, no deixa de ser un be escas.

Eduard

Bali

Queda prou be celebrar el post numero 50 fent mencio a un indret tant especial com es aquesta illa. Situada geograficament com si fos la continuacio natural de Java, entestada a mostrar-se completament diferent. Diumenge passat, gairebe dilluns tornava del quart viatge alli. Potser alguns tindran en ment que es un Salou, potser alguns tindran en ment que es un paradis llunya. Doncs be, probablement sigui aixo i alhora molt mes.

El primer cop que hi vaig anar va ser amb les cosines Font. Bonic retrobament el seu a mig cami entre les seves respectives geografies. I es que si hi ha un pais que copa a nivell turistic l’illa, aquest es Australia. No se si sera veritat pero l’altre dia un amic d’aqui em donava una dada molt significativa alhora que aterridora: “cada 9 dies, mor un australia a Bali”. No se quants britanics moriran cada any a les costes espanyoles, pero el tipus d’activitats deuen ser bastant similars entre aquests dos col.lectius.

Per aquelles viatjava molt per motius laborals, aixi que no era una sorpresa que me les trobes un divendres passada la mitjanit en un bar de Seminyak, estressat encara d’haver sortit corrent de l’oficina per agafar el darrer vol a Bali (venia de Jakarta si no recordo malament), aterrar, agafar el taxi, perdren’s, retrobar-nos i finalment tenir el meu primer contacte amb la zona mes “salouenca” de Bali. L’endema baixar cap al sud per veure els surferos i els penyasegats de Ulu-Watu (malgrat que el temple se’ns va escapar). Al vespre cap a Ubud per un parell de dies d’arrossars, monos i Bintangs (encara que amb l’Anna ens vam atrevir a un cocktel ;-)).

Va estar be, pero aquell cap de setmana va quedar superat pel seguent, quan vam descobrir les Gili i encara que de nou ho deixare pendent, aquestes illes mereixen un article separat.

Al cap d’un mes, dia amunt, dia avall, hi tornava a ser. El primer trio de l’Hospitalet es va retrobar per terres del sud-est asiatic. Amb ell es van unir la senyora esposa d’en Galleguin i la Vicky, que ja s’havia comprat els vols abans que ens donessim el primer peto de veritat. Aquest cop vam entrar a l’illa per “terra” o mes ben dit en un autobus pujat en el seu respectiu ferry. Veniem de fer el tipic tour de Yogjakarta + Bromo + Ijen amb final a Bali, i la veritat es que despres del low-cost precedent i dels incidents en forma d’insectes al llit (i altres bruticies) vam tirar de booking.com per cercar villes de millor nivell. Amb un cotxe amb conductor i basats al nord de l’illa (la part menys turistica) vam recorrer les carreteres de Bali en cerca del major numero de temples possibles alhora que llacs i volcans. Alguns ens van impressionar fortament, en algun ens vam cagar en la mare de l’editor que havia utilitzat tant photoshop en les fotos que ens servien de guia.

Un diumenge ben d’hora ben d’hora, la Vicky va marxar a l’aeroport perque com a bona financiera, no podia passar masses dies de vacances en periode de pressupost. Jo, vaig fer una anyonada de les meves i vaig deixar a la resta de la tropa per anar a l’illa del costat i fer el Rinjani. De nou me’ls retrobaria a les Gili. Pero aixo, aixo ja ho he contat en episodis precedents.

Per Setmana Santa vaig rebre de nou la visita dels meus pregenitors. Si l’any passat quan havien vingut a Singapur, ja se m’havia passat pel cap portar-los a Bali, aquest cop que venien a Jakarta (una ciutat en que poques visites turistiques hi faras), no hi havia cap mena d’excusa per no fer de nou el salt. Els vaig poder entretenir dos dies amb la visita a Bandung, mentres jo encara treballava, pero dimecres a la nit i amb els amics d’Air Asia aterravem de nou a Denpassar (la capital administrativa de la regio autonoma de Bali, illa que per la seva clau distintiva de la resta de l’arxipelag te un tractament diferenciat respecte les altres provincies (no es la sola)). La base tornava a ser Ubud (la capital del turisme d’interior), en una villa i amb un xofer recomanats per un dels meus companys de feina, el que s’ocupa de la zona Est del pais i que em va aconseguir (probablement) algunes condicions ventatjoses.

Tres dies de temples, alguns repetits, alguns de nous, de terrasses d’arros i de la mateixa climatologia, forta calor durant el mati i ruixat de tarda. Com durant tota la seva estanca, vam gaudir del fet de tenir diners en aquest pais pero sense deixar de veure el que es la vida de veritat pels locals. Va servir per a que els papis poguessin descobrir el que es el sud-est asiatic i comprenguessin que el que havien vist l’any anterior a Singapur, no era mes que una bombolla. Pel mail que he rebut despres, van quedar molt satisfets de l’experiencia. Be!!! Millorant el paper d’anfitrio que sap llegir els desitjos dels vistants i no portant-los a llocs indignes com l’estiu anterior ;-)

I divendres passat, de nou desti a Denpassar. Crec que el meu xofer i la gent del meu equip comencen a pensar que tinc una amant per alli. Pero, aquest cop anavem a celebrar un aniversari. Pels 30 anys de la Clara, el seu marit li va organitzar una festa sorpresa a la que no deixa de ser la seva segona casa (i potser no massa tard, la seva primera). El que havia comencat com un grup de whatsapp separat de l’habitual del grupet, s’acabava de materialitzar amb el desembarc d’una dotzena de jakartians.

La primera nit tocava quedar-se en un hotel i evitar en tota mesura sortir per la zona on pogues estar la cumpleanyera, perque una cosa estava clara, seria inevitable sortir de festa malgrat que el dissabte hi havia preparat tot un festival. D’aquesta manera la primera nit em va servir per descobrir Kuta (be, per ser precisos, un carrer de Kuta). Igualet que un carrer de Salou en horari nocturn.

L’endema, sobre el migdia comencavem a plenar la nevera, caixes i caixes de cervesa per ser refrescades (a mes de 4 litres per cap, estariem parlant), carneta de la bona preparada per un xef catala i cuinada per un xef argenti i hores i hores de xarrera, menjar i beure. Com diu lo Jordi, amb aquests elements no hi ha festa que no s’animi. En tot cas, no tinc cap mena de dubte que vaig fer un entrenament amb totes les lletres per l’Aplec del Cargol que en poques setmanes ja esta aqui.

Eduard

PD: Em resulta curios estar acabant aquest post a Siem Reap, la ciutat base de l’Angkor Wat. Dos dies magics he viscut descobrint un dels indrets que mes m’ha cautivat. En uns dies haure d’escriure sobre aixo, encara que tinc algun tema mes que tambe m’he de treure del cap. Com a bon europeu, malgrat estar davant d’un lloc magic, potser ajudat per ser-hi sol, la meva ment divaga alhora sobre el passat (com ara demostro) i el futur (sobre tots els viatges que encara tinc pendents). Soc capac de gaudir del present, podria ser-ho encara mes si m’ailles de les altres reflexions? Viure a Indonesia et posa sempre aquesta pregunta a primera linia.

Austeritat i educacio

Corren mals temps per l’europeisme. Les enquestes reflecteixen que el desencís de la població amb la unió europea no para de créixer. Xipre, Espanya, Grècia i Portugal encapçalen la llista de països on el sentiment europeista passa per hores mes baixes (intercalat per allà enmig hi hauria també el Regne Unit, però aquest darrer, jo crec que per motius diferents). La política de l’austeritat seria el principal motiu, però jo diria que simplement ha servit per fer aflorar pensaments que ja estaven presents. El tema donaria per una llarga dissertació, però ho resumiré en una opinió una mica a contracorrent i tornant a parlar de nou d’un tema pel que no estic ni remotament format. Tanmateix, com aquest es el meu espai, m’hi llenço. Crec que es una mica populista i fàcil, trobar en l’austeritat la culpable de tots els mals i a la unió europea com la seva instigadora.

Crec que una dosis d’austeritat es necessària i positiva. Toca netejar els excessos de polítiques superficialment expansionistes que han suposat un pesat llastre per a la productivitat i innovacions del continent. I encara mes en els estats del sud. No posaré en dubte les tesis Keynesianes, en que en temps de crisis i caiguda de l’activitat privada, l’estat ha de compensar amb polítiques d’estímuls, encara que provoquin dèficit i deute, per mantenir un cert nivell d’activitat i crear un cercle viciós positiu en que acaba resultant en un cert manteniment del consum intern. En aquest aspecte es forca il.lustratiu el capitol d’economia del “Assuntes exteriors” d’en bo d’en Calcada. El problema es que els multiplicadors a Europa i especialment a Espanya son inferiors a 1 per l’obra publica. I aixo es deu escencialment al fet que n’hi ha tanta ja feta que el valor afegit residual de la nova, es a dir l’augment d’activitat economica que genera es petit comparat amb el cost d’executar-la.

Als anys 30 o despres de la segona guerra mundial, aixo no era aixi i per tant sortir de les grans depressions no va ser tant dur o al menys va ser mes rapid. Avui en dia, les solucions han de venir per altres camins. El fracas estrepitos del ‘plan E’ de Zapatero n’es un clar exemple. L’obstinacio per continuar construint AVE en les provincies remotes es una demostracio de que no se n’ha apres molt.

Per mi la clau del nostre futur radica en l’educacio. No cal utilitzar lemes tant liberals com els dels instituts de Singapur, pero s’ha de pujar clarament el nivell d’exigencia i de resultats.

Potser el fet de tenir una mare mestra, i de vocacio, et fa donar mes importancia a la professio. Potser el fet de tenir una germana doctora et fa pensar que la recerca i investigacio es l’ultima de les partides pressupostaries que s’ha de retallar (ull, amb aixo tampoc dic que no s’ha d’augmentar la productivitat, que no justifico que hi ha malversacio de fons tambe en el mon dels cientifics). En tot cas, una tonica que he vist en els paisos mes avancats en que he viscut es que l’educacio es un dels grans pilars de la societat i que la recerca es fonamenta sobre una gran estrategia estatal i un suport privat complementari i de gran pes.

No sabria donar les claus per aconseguir el que nomes postulo com a principis. El que si se es que amb lleis com la de Wert, no s’aconseguira el proposit. Reduint el sou dels professors, augmentar el numero de hores treballades i fent populisme sobre la figura dels mestres, no s’aconseguira atreure talent cap aquesta professio clau pel nostre futur.

I com darrerament estic recomanant alguns blogs que valen la pena. Aqui en teniu un sobre el tema (http://eduvalors.blogspot.com.es/), escrit per un company de classe del collegi, encara que porta mes d’un any sense nous posts, n’hi ha alguns que valen la pena. No coincidirem a nivell politic, pero si que puc dir que algo he apres llegint-lo.

Eduard

PD: Com es pot apreciar al principi, aquest es un post que havia comencat fa uns quants mesos i abandonat posteriorment. Era quan encara tenia corrector de catala... Al continuar-lo he introduit el tema de l’educacio que probablement no tenia en ment en el moment d’iniciar-lo, pero aquesta es una de les possibilitats que s’obren quan no s’es massa estricte amb el contingut.

PD2: Per contra, un dels paisos on les tesis Keynesianes tindria major efecte es la Republica d’Indonesia. L’estat lamentable de les infraestructures, l’escas gast social, fa que els multiplicadors hagin de ser espectaculars. La generacio de riquesa seria encara mes rapida que en l’actualitat. Nomes s’ha d’acabar amb un problema estructural molt mes greu que aquest, i com ja s’haura endevinat es la corrupcio.

Homenatge a tribuneros

Dema hi ha partit clau de Champions. Dema em llevare a la 1:45 per intentar connectar lo millor possible a traves de rojadirecta i el iPad amb lo que passara a Madrid. Pero no ho fare sol, un grup de gent irreductible estara comentant el partit amb mi a traves del whatsapp.

De la mateixa manera que hi han anti-facebookeros (que si la privacitat, que si la xafarderia, que si ens controlen,...), anti-twiteros (que si la brevetat, la idiotes o el comentari facil,...) suposo que tambe hi deuen haver els anti-whatsapperos... No dic que no hi hagi algo de veritat en aquestes posicions, pero vaja, crec que ben portada, es una tecnologia que ajuda i aporta. Al menys a mi que estic lluny de molts. I evidentment una de les meves rutines en llevar-me es fer un repas al mobil del +34 per veure els darrers comentaris que apareixen en la icona verda. Al anar sempre per endavant en la franja horaria, fa que el periode mes fructifer (els vespres europeus) jo estigui (normalment) dormint. Tinc diversos grupets que mes o menys van comentant cosetes, pero cap dels altres arriba a la productivitat del dedicat a comentar l’activitat futbolera.

11 participants incloent-m’hi. Com administrador del grup i a la fi qui va crear la connexio entre el sector Sant Feliu de Guixols i la part Barcelonina del grup (malgrat que crec que no hi ha ningu de la gran capital), Javi Ortigosa, thiagista, anti-zubizarreta i menys propens a les teories conspiratives. Aqui tothom te assignat el seu grup de filia i de fobia, encara que amb certs generalismes. Tothom es del Barca (crec que durant un periode hi havia un madridista, pero potser nomes era en la seccio mail del grup, ara ja extinta degut a la inmediatesa del whatsapp), anti-Rosell, pro-Guardiola i anti-grup Godo. Ara be hi han diverses tonalitats en tots aquests aspectes. A partir d’alli, trobariem els pro-Cesc i els anti, els que defense al jugadoraso i els que es vendrien al nino maravilla. I aixi amb qualsevol altre tema que pugui posicionar-nos.

No podria parlar del grup sense esmentar-ne l’Aitor, pro-Laporta, proveidor de la major varietat de teories conspiratives possibles i que en general defensa les posicions mes radicals. Es probablement qui mes material de discussio proveeix encara que a vegades faci una mica de pal obrir tots els links que proposa. En Guille, cosi de l’administrador i l’unic periodista professional, es qui aporta les mes acurades valoracions sobre els seus companys de professio mes la resta d’energumens que participen d’aquest circ. El major cesquista de tots i que ara ens fa la corresponsalia des de Roma. Perque una altra de les caracteristiques del grup es la seva dispersio geografica. 

Raul, pro-Bojan i tambe interessat en la seccio del basket; Madrenas, bastant silencios; en Josep i en Carles, els dos que no conec en persona, acaben de configurar la seccio de SantFe. Com a representants de les terres de Lleida, l’Oriol, moderat i aportador de tecnologia; l’Albert, que si abans he dit que tots erem del Barca, doncs aqui l’excepcio, valencianista de cor, pero tant anti-madridista com el que mes i el gran defernsor de Pedro. I finalment un servidor, que no participa gaire, pero que ha de reconeixer que es llegeix tots els comentaris (encara que no entro a tots els links). I aixo que a vegades, tornes de Sri Lanka i et trobes amb aquesta situacio:

De les terres de Mallorca, collabora en Valero, la major aportacio de videos escatologics i alhora seguidor constant del basket. En Quique, orignari de Tarragona, mante un perfil baix fins que ha de contestar les interpelacions que li arriben des de fora. Amb ells vam compartir alguns partits de padel abans que m’exilies cap al continent asiatic.

En Javi va intentar una iniciativa en forma de blog, que malgrat alguns intents deseperats mai va aconseguir captar l’atencio del que havia de ser el seu escriptor mes prolific. Aqui us en deixo la referenceia del que va ser: http://tribuners.blogspot.sg/. L’Albert ho va intentar complementar amb la seva passio, pero al final molt mes exit va tenir la seva propia experiencia (http://cronicasdeskyrunning.blogspot.fr/).

Durant aquest temps hem fet porres, discutit mil vegades sobre el mateix, seguit la gran cursa pel Txad, alguna festa de disfresses i mil moments intercanviats a nivell grup reduits. Pero si hi ha una certesa que em queda es que gairebe cada dia, em llevare alli on sigui i al mirar el mobil, tindre alguns missatges que em transportaran a un sub-mon, que em connectara de nou a una part de mi. Hi ha moments on hem sigut mes actius, d’altres potser menys, pero en una carpeta que tinc del grup hi han mes de 2000 imatges o videos intercanviats...

Deixo aqui nomes tres perles viscudes :

Amb els tres mosqueters anant de caca furtiva ara fa ja molts anys

Festa de despedida a cal Caballero i les mitiques camisetes de Gatusso

Viatge a Cadiz per fer conneixenca d’aquelles nois que collecionaven el fet d’haver-se tirat a la plantilla del Sevilla.

Salut i a continuar aixi,

Eduard