Herois

Despres del partit de tornada del Bayern, vaig escriure un comentari a Facebook sobre Guardiola i les ganes que tenien molts del seu fracas. A partir d’alli es va iniciar una discusio entre detractors i que gent que em donava la rao. Vaig reconeixer que admirava al bo d’en Pep, i actualment no resulta especialment facil admirar algu. Potser la sobreexposicio als medis, potser que el nivell de la classe politica ha caigut a les marismes, potser que amb tots els casos de dopatge no puguem creure que no hi ha res fals darrera, potser que una bona part del periodisme s’ha reduit a un exercici de trinxeres i del titular facil, potser que tots ens creiem massa importants per deixar-nos impresionar, per admetre que som inferiors a altres, i es que potser al final es aixo, en el moment de l’admiracio, reconeixem en l’altre qualitats que no tenim o que ens superen.

 Per Sant Jordi em vaig comprar aquest llibre. No exactament aquest, sino l’electronic i en catala. No sabia molt be de que anava, pero havent llegit l’anterior no tenia cap dubte (aqui us en deixo una critica del blog d’una amiga: http://clubdelecturasoses.blogspot.com.es/2012/11/correr-o-morir.html ). L’he deborat de forma boja des de que vaig acabar-me els Miserables. I es que en Kilian Jornet Burgada es un dels que podria qualificar com herois. I no es que la seva disciplina em sembli increible o totalment lloable. Competir per ser el mes rapid en muntanya no m’ha despertat un interes especial. Probablement perque no tinc les capacitats fisiques per fer-ho, i encara menys les mentals. Pero encara que mai ho podria fer, no deixa de despertar-me especial interes els que son els millors en lo seu. I evidentment que sigui catala fa la diferencia.

Pero es que a part, en aquest llibre ens porta al Nepal i em fa reviure el meu humil trekking per alli. I de la mateixa manera que el llibre d’en Herzog em va captivar, devorant-lo d’una tirada a l’aeroport de Delhi; aquest tambe m’ha fet reviure els intensos moments del viatge. Perque encara que no pugui correr per les muntanyes, recorrer-les al meu ritme i alli on la tecnica o la valentia no son imprescindibles, m’agrada gaudir-les.

I es que m’agrada la manera que te de contar les seves intimitats, els seus amors o les seves debilitats. Saber que va coneixer a la seva actual parella mentre sonava “Le vent nous portera” una canco que ja sabeu que suposa moments per mi (i sino busqueu el post que titulo aixi d’ara ja en fa uns quants mesos). M’agrada com reconeix que l’acohol i el sexe van ser una sortida facil, fins i tot en un fora de serie com ell. M’agrada que no sempre estic d’acord amb ell i que a vegades es tira a la piscina amb filosofades excessives, pero, es que no ho fem tots aixo quan escrivim? M’agrada que puguir fer tantes coses si per a ells els dies tenen 24 hores com per a mi (i no sembla que sigui un altre qui li porta les xarxes socials, o potser a mitges, pero hi han moments que son seus). M’agrada que sigui catala i hagi viscut en una dotzena de llocs diferents, parli al menys cinc llengues de forma fluent i fins hi tot tingui habilitats musicals.

Es facil que t’agradi un tipo aixi, el segueix milers de gents, pero si nomes fos lo millor del mon en la seva disciplina, per mi no seria suficient. He necessitat sorprendre’m amb els seus llibres, captivar-me pel que alli s’hi reflexa com per estar orgullos de compartir uns mateixos referents. Descobrir que es dopa o que el Guardiola es pedofil, aquestes serien noticies dificil de superar. Malgrat que pels amants del ciclisme de finals del 90 i principis del 2000 ja estem curats de mil espants.

I alhora es gent amb la que no sempre estic d’acord, encara seria sorprenent poder estar-ho amb tota l’atencio mediatica que acaparen i la seva febril presencia a les xarxes socials. Pero, el fet de ser diferents, de destacar en lo seu i al mateix temps tenir una personalitat tant marcada. Saber expressar-se amb un discurs coherent i molt madur, en aquest dies que corren, no deixa de ser un be escas.

Eduard

Bali

Queda prou be celebrar el post numero 50 fent mencio a un indret tant especial com es aquesta illa. Situada geograficament com si fos la continuacio natural de Java, entestada a mostrar-se completament diferent. Diumenge passat, gairebe dilluns tornava del quart viatge alli. Potser alguns tindran en ment que es un Salou, potser alguns tindran en ment que es un paradis llunya. Doncs be, probablement sigui aixo i alhora molt mes.

El primer cop que hi vaig anar va ser amb les cosines Font. Bonic retrobament el seu a mig cami entre les seves respectives geografies. I es que si hi ha un pais que copa a nivell turistic l’illa, aquest es Australia. No se si sera veritat pero l’altre dia un amic d’aqui em donava una dada molt significativa alhora que aterridora: “cada 9 dies, mor un australia a Bali”. No se quants britanics moriran cada any a les costes espanyoles, pero el tipus d’activitats deuen ser bastant similars entre aquests dos col.lectius.

Per aquelles viatjava molt per motius laborals, aixi que no era una sorpresa que me les trobes un divendres passada la mitjanit en un bar de Seminyak, estressat encara d’haver sortit corrent de l’oficina per agafar el darrer vol a Bali (venia de Jakarta si no recordo malament), aterrar, agafar el taxi, perdren’s, retrobar-nos i finalment tenir el meu primer contacte amb la zona mes “salouenca” de Bali. L’endema baixar cap al sud per veure els surferos i els penyasegats de Ulu-Watu (malgrat que el temple se’ns va escapar). Al vespre cap a Ubud per un parell de dies d’arrossars, monos i Bintangs (encara que amb l’Anna ens vam atrevir a un cocktel ;-)).

Va estar be, pero aquell cap de setmana va quedar superat pel seguent, quan vam descobrir les Gili i encara que de nou ho deixare pendent, aquestes illes mereixen un article separat.

Al cap d’un mes, dia amunt, dia avall, hi tornava a ser. El primer trio de l’Hospitalet es va retrobar per terres del sud-est asiatic. Amb ell es van unir la senyora esposa d’en Galleguin i la Vicky, que ja s’havia comprat els vols abans que ens donessim el primer peto de veritat. Aquest cop vam entrar a l’illa per “terra” o mes ben dit en un autobus pujat en el seu respectiu ferry. Veniem de fer el tipic tour de Yogjakarta + Bromo + Ijen amb final a Bali, i la veritat es que despres del low-cost precedent i dels incidents en forma d’insectes al llit (i altres bruticies) vam tirar de booking.com per cercar villes de millor nivell. Amb un cotxe amb conductor i basats al nord de l’illa (la part menys turistica) vam recorrer les carreteres de Bali en cerca del major numero de temples possibles alhora que llacs i volcans. Alguns ens van impressionar fortament, en algun ens vam cagar en la mare de l’editor que havia utilitzat tant photoshop en les fotos que ens servien de guia.

Un diumenge ben d’hora ben d’hora, la Vicky va marxar a l’aeroport perque com a bona financiera, no podia passar masses dies de vacances en periode de pressupost. Jo, vaig fer una anyonada de les meves i vaig deixar a la resta de la tropa per anar a l’illa del costat i fer el Rinjani. De nou me’ls retrobaria a les Gili. Pero aixo, aixo ja ho he contat en episodis precedents.

Per Setmana Santa vaig rebre de nou la visita dels meus pregenitors. Si l’any passat quan havien vingut a Singapur, ja se m’havia passat pel cap portar-los a Bali, aquest cop que venien a Jakarta (una ciutat en que poques visites turistiques hi faras), no hi havia cap mena d’excusa per no fer de nou el salt. Els vaig poder entretenir dos dies amb la visita a Bandung, mentres jo encara treballava, pero dimecres a la nit i amb els amics d’Air Asia aterravem de nou a Denpassar (la capital administrativa de la regio autonoma de Bali, illa que per la seva clau distintiva de la resta de l’arxipelag te un tractament diferenciat respecte les altres provincies (no es la sola)). La base tornava a ser Ubud (la capital del turisme d’interior), en una villa i amb un xofer recomanats per un dels meus companys de feina, el que s’ocupa de la zona Est del pais i que em va aconseguir (probablement) algunes condicions ventatjoses.

Tres dies de temples, alguns repetits, alguns de nous, de terrasses d’arros i de la mateixa climatologia, forta calor durant el mati i ruixat de tarda. Com durant tota la seva estanca, vam gaudir del fet de tenir diners en aquest pais pero sense deixar de veure el que es la vida de veritat pels locals. Va servir per a que els papis poguessin descobrir el que es el sud-est asiatic i comprenguessin que el que havien vist l’any anterior a Singapur, no era mes que una bombolla. Pel mail que he rebut despres, van quedar molt satisfets de l’experiencia. Be!!! Millorant el paper d’anfitrio que sap llegir els desitjos dels vistants i no portant-los a llocs indignes com l’estiu anterior ;-)

I divendres passat, de nou desti a Denpassar. Crec que el meu xofer i la gent del meu equip comencen a pensar que tinc una amant per alli. Pero, aquest cop anavem a celebrar un aniversari. Pels 30 anys de la Clara, el seu marit li va organitzar una festa sorpresa a la que no deixa de ser la seva segona casa (i potser no massa tard, la seva primera). El que havia comencat com un grup de whatsapp separat de l’habitual del grupet, s’acabava de materialitzar amb el desembarc d’una dotzena de jakartians.

La primera nit tocava quedar-se en un hotel i evitar en tota mesura sortir per la zona on pogues estar la cumpleanyera, perque una cosa estava clara, seria inevitable sortir de festa malgrat que el dissabte hi havia preparat tot un festival. D’aquesta manera la primera nit em va servir per descobrir Kuta (be, per ser precisos, un carrer de Kuta). Igualet que un carrer de Salou en horari nocturn.

L’endema, sobre el migdia comencavem a plenar la nevera, caixes i caixes de cervesa per ser refrescades (a mes de 4 litres per cap, estariem parlant), carneta de la bona preparada per un xef catala i cuinada per un xef argenti i hores i hores de xarrera, menjar i beure. Com diu lo Jordi, amb aquests elements no hi ha festa que no s’animi. En tot cas, no tinc cap mena de dubte que vaig fer un entrenament amb totes les lletres per l’Aplec del Cargol que en poques setmanes ja esta aqui.

Eduard

PD: Em resulta curios estar acabant aquest post a Siem Reap, la ciutat base de l’Angkor Wat. Dos dies magics he viscut descobrint un dels indrets que mes m’ha cautivat. En uns dies haure d’escriure sobre aixo, encara que tinc algun tema mes que tambe m’he de treure del cap. Com a bon europeu, malgrat estar davant d’un lloc magic, potser ajudat per ser-hi sol, la meva ment divaga alhora sobre el passat (com ara demostro) i el futur (sobre tots els viatges que encara tinc pendents). Soc capac de gaudir del present, podria ser-ho encara mes si m’ailles de les altres reflexions? Viure a Indonesia et posa sempre aquesta pregunta a primera linia.

Austeritat i educacio

Corren mals temps per l’europeisme. Les enquestes reflecteixen que el desencís de la població amb la unió europea no para de créixer. Xipre, Espanya, Grècia i Portugal encapçalen la llista de països on el sentiment europeista passa per hores mes baixes (intercalat per allà enmig hi hauria també el Regne Unit, però aquest darrer, jo crec que per motius diferents). La política de l’austeritat seria el principal motiu, però jo diria que simplement ha servit per fer aflorar pensaments que ja estaven presents. El tema donaria per una llarga dissertació, però ho resumiré en una opinió una mica a contracorrent i tornant a parlar de nou d’un tema pel que no estic ni remotament format. Tanmateix, com aquest es el meu espai, m’hi llenço. Crec que es una mica populista i fàcil, trobar en l’austeritat la culpable de tots els mals i a la unió europea com la seva instigadora.

Crec que una dosis d’austeritat es necessària i positiva. Toca netejar els excessos de polítiques superficialment expansionistes que han suposat un pesat llastre per a la productivitat i innovacions del continent. I encara mes en els estats del sud. No posaré en dubte les tesis Keynesianes, en que en temps de crisis i caiguda de l’activitat privada, l’estat ha de compensar amb polítiques d’estímuls, encara que provoquin dèficit i deute, per mantenir un cert nivell d’activitat i crear un cercle viciós positiu en que acaba resultant en un cert manteniment del consum intern. En aquest aspecte es forca il.lustratiu el capitol d’economia del “Assuntes exteriors” d’en bo d’en Calcada. El problema es que els multiplicadors a Europa i especialment a Espanya son inferiors a 1 per l’obra publica. I aixo es deu escencialment al fet que n’hi ha tanta ja feta que el valor afegit residual de la nova, es a dir l’augment d’activitat economica que genera es petit comparat amb el cost d’executar-la.

Als anys 30 o despres de la segona guerra mundial, aixo no era aixi i per tant sortir de les grans depressions no va ser tant dur o al menys va ser mes rapid. Avui en dia, les solucions han de venir per altres camins. El fracas estrepitos del ‘plan E’ de Zapatero n’es un clar exemple. L’obstinacio per continuar construint AVE en les provincies remotes es una demostracio de que no se n’ha apres molt.

Per mi la clau del nostre futur radica en l’educacio. No cal utilitzar lemes tant liberals com els dels instituts de Singapur, pero s’ha de pujar clarament el nivell d’exigencia i de resultats.

Potser el fet de tenir una mare mestra, i de vocacio, et fa donar mes importancia a la professio. Potser el fet de tenir una germana doctora et fa pensar que la recerca i investigacio es l’ultima de les partides pressupostaries que s’ha de retallar (ull, amb aixo tampoc dic que no s’ha d’augmentar la productivitat, que no justifico que hi ha malversacio de fons tambe en el mon dels cientifics). En tot cas, una tonica que he vist en els paisos mes avancats en que he viscut es que l’educacio es un dels grans pilars de la societat i que la recerca es fonamenta sobre una gran estrategia estatal i un suport privat complementari i de gran pes.

No sabria donar les claus per aconseguir el que nomes postulo com a principis. El que si se es que amb lleis com la de Wert, no s’aconseguira el proposit. Reduint el sou dels professors, augmentar el numero de hores treballades i fent populisme sobre la figura dels mestres, no s’aconseguira atreure talent cap aquesta professio clau pel nostre futur.

I com darrerament estic recomanant alguns blogs que valen la pena. Aqui en teniu un sobre el tema (http://eduvalors.blogspot.com.es/), escrit per un company de classe del collegi, encara que porta mes d’un any sense nous posts, n’hi ha alguns que valen la pena. No coincidirem a nivell politic, pero si que puc dir que algo he apres llegint-lo.

Eduard

PD: Com es pot apreciar al principi, aquest es un post que havia comencat fa uns quants mesos i abandonat posteriorment. Era quan encara tenia corrector de catala... Al continuar-lo he introduit el tema de l’educacio que probablement no tenia en ment en el moment d’iniciar-lo, pero aquesta es una de les possibilitats que s’obren quan no s’es massa estricte amb el contingut.

PD2: Per contra, un dels paisos on les tesis Keynesianes tindria major efecte es la Republica d’Indonesia. L’estat lamentable de les infraestructures, l’escas gast social, fa que els multiplicadors hagin de ser espectaculars. La generacio de riquesa seria encara mes rapida que en l’actualitat. Nomes s’ha d’acabar amb un problema estructural molt mes greu que aquest, i com ja s’haura endevinat es la corrupcio.

Homenatge a tribuneros

Dema hi ha partit clau de Champions. Dema em llevare a la 1:45 per intentar connectar lo millor possible a traves de rojadirecta i el iPad amb lo que passara a Madrid. Pero no ho fare sol, un grup de gent irreductible estara comentant el partit amb mi a traves del whatsapp.

De la mateixa manera que hi han anti-facebookeros (que si la privacitat, que si la xafarderia, que si ens controlen,...), anti-twiteros (que si la brevetat, la idiotes o el comentari facil,...) suposo que tambe hi deuen haver els anti-whatsapperos... No dic que no hi hagi algo de veritat en aquestes posicions, pero vaja, crec que ben portada, es una tecnologia que ajuda i aporta. Al menys a mi que estic lluny de molts. I evidentment una de les meves rutines en llevar-me es fer un repas al mobil del +34 per veure els darrers comentaris que apareixen en la icona verda. Al anar sempre per endavant en la franja horaria, fa que el periode mes fructifer (els vespres europeus) jo estigui (normalment) dormint. Tinc diversos grupets que mes o menys van comentant cosetes, pero cap dels altres arriba a la productivitat del dedicat a comentar l’activitat futbolera.

11 participants incloent-m’hi. Com administrador del grup i a la fi qui va crear la connexio entre el sector Sant Feliu de Guixols i la part Barcelonina del grup (malgrat que crec que no hi ha ningu de la gran capital), Javi Ortigosa, thiagista, anti-zubizarreta i menys propens a les teories conspiratives. Aqui tothom te assignat el seu grup de filia i de fobia, encara que amb certs generalismes. Tothom es del Barca (crec que durant un periode hi havia un madridista, pero potser nomes era en la seccio mail del grup, ara ja extinta degut a la inmediatesa del whatsapp), anti-Rosell, pro-Guardiola i anti-grup Godo. Ara be hi han diverses tonalitats en tots aquests aspectes. A partir d’alli, trobariem els pro-Cesc i els anti, els que defense al jugadoraso i els que es vendrien al nino maravilla. I aixi amb qualsevol altre tema que pugui posicionar-nos.

No podria parlar del grup sense esmentar-ne l’Aitor, pro-Laporta, proveidor de la major varietat de teories conspiratives possibles i que en general defensa les posicions mes radicals. Es probablement qui mes material de discussio proveeix encara que a vegades faci una mica de pal obrir tots els links que proposa. En Guille, cosi de l’administrador i l’unic periodista professional, es qui aporta les mes acurades valoracions sobre els seus companys de professio mes la resta d’energumens que participen d’aquest circ. El major cesquista de tots i que ara ens fa la corresponsalia des de Roma. Perque una altra de les caracteristiques del grup es la seva dispersio geografica. 

Raul, pro-Bojan i tambe interessat en la seccio del basket; Madrenas, bastant silencios; en Josep i en Carles, els dos que no conec en persona, acaben de configurar la seccio de SantFe. Com a representants de les terres de Lleida, l’Oriol, moderat i aportador de tecnologia; l’Albert, que si abans he dit que tots erem del Barca, doncs aqui l’excepcio, valencianista de cor, pero tant anti-madridista com el que mes i el gran defernsor de Pedro. I finalment un servidor, que no participa gaire, pero que ha de reconeixer que es llegeix tots els comentaris (encara que no entro a tots els links). I aixo que a vegades, tornes de Sri Lanka i et trobes amb aquesta situacio:

De les terres de Mallorca, collabora en Valero, la major aportacio de videos escatologics i alhora seguidor constant del basket. En Quique, orignari de Tarragona, mante un perfil baix fins que ha de contestar les interpelacions que li arriben des de fora. Amb ells vam compartir alguns partits de padel abans que m’exilies cap al continent asiatic.

En Javi va intentar una iniciativa en forma de blog, que malgrat alguns intents deseperats mai va aconseguir captar l’atencio del que havia de ser el seu escriptor mes prolific. Aqui us en deixo la referenceia del que va ser: http://tribuners.blogspot.sg/. L’Albert ho va intentar complementar amb la seva passio, pero al final molt mes exit va tenir la seva propia experiencia (http://cronicasdeskyrunning.blogspot.fr/).

Durant aquest temps hem fet porres, discutit mil vegades sobre el mateix, seguit la gran cursa pel Txad, alguna festa de disfresses i mil moments intercanviats a nivell grup reduits. Pero si hi ha una certesa que em queda es que gairebe cada dia, em llevare alli on sigui i al mirar el mobil, tindre alguns missatges que em transportaran a un sub-mon, que em connectara de nou a una part de mi. Hi ha moments on hem sigut mes actius, d’altres potser menys, pero en una carpeta que tinc del grup hi han mes de 2000 imatges o videos intercanviats...

Deixo aqui nomes tres perles viscudes :

Amb els tres mosqueters anant de caca furtiva ara fa ja molts anys

Festa de despedida a cal Caballero i les mitiques camisetes de Gatusso

Viatge a Cadiz per fer conneixenca d’aquelles nois que collecionaven el fet d’haver-se tirat a la plantilla del Sevilla.

Salut i a continuar aixi,

Eduard

M'agrada aquesta ciutat

Ho he comentat amb alguns de vosaltres, en whatsapps, al Skype en converses de SameTime o en viu aqui mateix. Probablement no hi hagin masses motius objectius per fer-ho, pero aixo no treu que m’hi senti a gust. Contaminacio, trafic, caos, locals amb un esperit molt diferent al nostre, manca d’aceres, exces de centres comercials, llunyania de “casa”,... la llista d’inconvenients es podria fer llarga. Aixo invita a molts a parlar de Jakarta com “el pou”, encara que molts d’ells l’estan gaudint en molts dels seus aspectes. Es facil criticar-la, pero alhora, en certa mesura i en determinades persones, provoca tambe un gran amor.

Potser el fet de saber que no hi passare una llarga temporada (encara que mai diguis d’aquesta aigua no en beure o aquest cura no es el meu pare), ho torna tot mes facil. Potser el fet de que el sistema social singapores no era del meu agrat. Potser que la llibertat que s’hi respira. En tot cas, hi vaig venir convencut de passar-m’ho be i la veritat es que cap retret fins ara. O potser alguns, pero aprendre a superar-los, a intentar que no t’afectin a l’estil europeu, em fa sentir be.

M’agrada perque malgrat que tothom diu que no pots caminar per la ciutat, quan ho fas t’emportes algunes grates sorpreses. Un grup de nens que et comencen a cridar : Bule!!! Quan veuen que t’has ficat per on no tocava i acabes en un carrer sense sortida. I al cap de pocs metres et trobes aquest tipus d’incoherencies.

M’agrada perque la politica d’aqui me l’explica el mestre Joan. Probablement l’espanyol que mes sap de politica Indonesia. I ens l’explica en el seu particular Warung Politik (http://warungpolitik.com/), amb una gran maestria. I m’agrada perque l’altre dia a les dues de la matinada, despres d’uns litrets de birra a l’EP, estranava el menjar de carrer. En un warung mobil, menjant uns sates que entraven a les mil meravelles, despres d’haver rebutjat un McDonald’s que semblava massa facil.

M’agrada malgrat que un diumenge vaig haver d’anar a contar palets en un magatzem. Cura d’humilitat de la cultura local. A l’oficina creiem que no quadraria ni de conya, que la realitat fisica del magatzem i el stock que veiem a SAP s’assemblarien com un ou a una castanya. Pero despres de quatre hores, contant palets, mirant lots, colant-me per llocs que no havien estat netejats en forca dies... quina gran sorpresa el adonar-me que dintre de les limitacions del metode (contar 600 mil caixes en un magatzem a arrebossar), la veritat es que no sabria dir que jo tingues mes rao que ells. Els minims estandards de neteja no s’aplicaven, pero lo que al final es important, que quadri el stock, doncs aixo si. A Europa creuriem que sense lo primer, impossible que es complis lo segon. Aqui demostren que hi han altres logiques possibles. I per acabar, la tradicional foto de grup.

M’agrada perque dema aterra la Vicky. S’ha de dir, que algo de sort tinc. Si l’any passat l’empresa em pagava un business per anar a l’aplec del cargol (cert que tenia unes reunions a Paris, pero que coincidissin just en aquella setmana...!!!!). El cas que aquest cop es a ella a qui li paguen un viatge en business per anar a donar dos dies de curs a Bali... I la setmana seguent ens n’anem a descobrir Sri Lanka (un pais nou per la llista J).

M’agrada perque tenen una ingenuitat que fa molta gracia. Perque a vegades te la intenten clavar, es creen tensions, pero moltes vegades acaba amb un senzill somriure que et ve a dir: ho he intentat, pero de bona fe eh!!! No es exactament aixo, pero aquest cartell m’encanta. De lluny sembla una clara invitacio a les drogues. Que ho patrocini l’ajuntament et fa sospitar quan saps que aquest delicte es pena amb la capital. No es fins que no t’apropes que la paraula que mes s’hagues resaltat en qualsevol altre lloc (NO), aqui te una situacio gairebe testimonial.

M’agrada per que ja agafo l’ojek o ojeg (el bahasa indonesi encara no te un Pompeu Fabra que la normalitzi arreu). Vindria a ser un taxi-moto, excepte que esta 0 reglamentat, el casc que et deixen molta gent no hi ficaria el cap i la moto te un manteniment mes aviat escas. La bogeria dels conductors es legendaria, pero com encara no he vist la mort d’aprop, doncs m’evita el “maxet” o les grans retencions.

M’agrada perque tinc un pis en el que s’hi viu molt be. Encara que ja s’hi ha espatllat la nevera, l’internet, la bustia i els lavabos no colen massa be. Pero te unes vistes que encara avui m’impressionen i puc anar caminant a la feina.

M’agrada perque a vegades ells creuen mes en nosaltres que el que nosaltres mateixos fem.

M’agrada perque vas a una discoteca i et sents desitjat com mai. No se si per la meva bellesa o pel que creuen que puc tenir a la cartera. Pero per l’emocio que ha creat que felicites amb dos petons a una companya pel seu aniversari, crec que se’m considera de bon veure.

M’agrada perque vaig a jugar amb els de la feina a futbolsala i em sento una estrella, fent gols de canyo i veient que es gairebe un honor per ells que t’uneixis als partits setmanals.

Potser no deixen de ser petites tonteries, pero com em deia una amiga lo que importa es el que aixo et fa sentir. Sortir del mon huxleia que representa Singapur i entrar en el mon real que sento un cop a Indonesia, em fa adonar que estic mes disposat per aquest segon. Suposo que si les coses es fiquessin complicades, agrairia agafar un jet i rebre l’atencio sanitaria de l’illa del costat, pero quan es tracta del dia a dia, malgrat tot, a dia d’avui l’eleccio esta clara. Qui sap quan durara? Pero que importa? Si al final l’unic que tenim es el present.

Ja hi hauran temps per altres consideracions. Avui, simplement, m’agrada Jakarta. Al mateix temps, ja tinc uns quants bitllets a Bali... Visca la incoherencia, algo tambe molt indonesi.

Bona vesprada,

Eduard

Rumah sakit

Literalment la casa dels malalts, lo que vindria a ser un hospital o en aquest cas mes aviat una sala d’urgencies. I si, malhauradament el lloc on vaig passar divendres unes nou hores. D’entrada i per evitar patiments mes intensos, dir que nomes hi era per donar suport i companyia.

El dia ja havia comencat amb indicis negatius. Un volca havia erupcionat a l’est de Java i teniem dos fabriques parades i un cert impacte en els proveidors encara per determinar. Adicionalment se’ns complicava el cap de setmana seguent que teniem previst viatjar a Yogyakarta. Tocava visitar Borobudur despres de que l’Agost passat no hagues pogut ser possible a causa de la fi del Ramada. Els tres aeroports de la zona estan tancats per les cendres desplacades (remember del cas islandes o del xile).

Havia anat a dinar fora de l’edifici amb el Xavi. Un cop per setmana intentem sortir per trencar la rutina del menjar habitual. Pero al tornar, just entrant per la porta exterior de l’edifici ens trobem amb l’Olivier en una cadira de rodes, amb clares mostres de dolor i acompanyat per un parell de col.legues indonesis. Estan clarament esperant un cotxe per portar-lo a un hospital. Intento parlar amb ell per veure com esta, pero les dificultats per comunicar-nos son evidents. En tot cas accepta la meva oferta d’acompanyar-lo a l’hospital ja que te por que no podra parlar en angles degut al seu estat. Tenia una reunio important que inmediatament perd qualsevol valor. Li dic al Xavi que simplement informi a l’Yves de la nova situacio i amb esforcos aconseguim instal.lar-lo al vehicle. Un cop dins del cotxe em demana que truqui a la seva dona. Aconsegueix recitar-me el numero d’ella i penso que es un bon signe que malgrat el dolor pugui mantenir la consciencia. Li costa un mon respirar i es nota que el cor li va molt accelerat.

Dintre de les meves possibilitats intento tranquilitzar a la Valerie, que esta a Singapur i no sap si agafar un avio per venir a Jakarta o esperar novetats. Li dic que esperi a que tinguem un primer diagnostic abans de prendre qualsevol decisio. Arribem a la sala d’emergencies i rapidament el fiquen en una camilla i comencen a monitoritzar les seves constants vitals i l’entuben per proveir-lo d’oxigen. El cor batega a 150 pero no sembla suficient. Aqui vivim un moment d’impotencia i dolor enorme quan l’intenten punxar per injectar-li els calmants. El protocol implica que se l’entubi per les mans o els canells, pero les infermeres fallen tres o quatre vegades a trobar-li la bona vena. Aixo el fa cridar i patir moltissim pero elles no consideren altra zona que aquella. I aixo que es algu a qui les venes se li veuen clarissimes... A la enessima o aconsgueixen i despres de varies injeccions, sembla que la situacio comenca a estabilitzar-se. La respiracio s’acompassa i el ritme cardiac baixa.

Li extreuen sang i li fan un parell d’electrocardiogrames, els simptomes son d’atac de cor. Pero al cap d’una mitja hora ens comenten que els tests semblen indicar que no. Parlo de nou amb la dona per tranquilitzar-la (no puc ni imaginar-me l’angoixa que deu tenir). En aquell temps han arribat les secretaries del director general i del president d’Aqua i comencen a moure el tema de SOS international, suggerint que lo millor seria que se’l desplaces cap a Singapur un cop estigues estable. La veritat es que el seu suport es clau per facilitar tota la burocracia i malgrat que mes endavant les insistim que marxin a gaudir del dia de Sant Valenti un cop les coses ja estan mes tranquiles. Elles es queden gairebe fins al final. Es converteixen en les meves companyes de la llarga espera. Compren cafes i pastetes per fer la tarda mes agradable.

Arriba el director industrial i alguns companys mes per donar suport i poc despres arriben els de SOS. Un metge probablement britanic que s’informa de tot el que ha passat i discuteix amb la cardiologa que ha fet les proves. Ella aconsella 24 hores d’observacio alli, ell sembla mes disposat a un desplacament en jet privat a Singapur. Comencen les trucades a Paris on un consell de metges del seguro es reuneix per decidir. Sobre les cinc i mitja de la tarda, amb l’Olivier en un estat molt mes bo, es pren la decisio de desplacar-lo al pais vei. Es basa en el fet que a Jakarta no hi han tots els mitjans necessaris per fer tots els testos que volen fer-li. A part sabent que desconeixem que li ha causat l’atac, no es plan d’utilitzar un linea aeria convencional.

Ell s’havia llevat tranquil, sense cap simptoma. Es un home molt esportista (natacio i tenis de forma molt regular) i de vida sana (no fuma). Pero durant el dia havia comencat a notar algunes molesties. Primer pensava que seria un acostipat o algo aixi degut a l’aire acondicionat. Despres d’una reunio i abans d’anar a agafar el taxi per l’aeroport, ja va veure que algo no anava i va demanar per anar a veure un doctor. Poc despres l’havia torbat jo.

Un cop la decisio estava presa, tan sols faltava esperar. Per evitar esperes innecessaries fora d’urgencies, s’ha de coordinar l’hora de sortida del jet amb l’ambulancia portant-lo a un aeroport secundari. A part, per evitar problemes de trafic, es decideix que seria sobre les 9 del vespre quan es faria el moviment. Tenim per endavant moltes hores per xerrar i evitar que li doni masses voltes al cap. Sobre les sis i mitja tornem a viure un moment dur. Acaben d’ingressar un home a la sala. Hi han unes cortines amb les quals evitem que l’Olivier vegi l’escena pero no que la senti. A l’home li estan fent un tractament de recuperacio cardio-vascular (estava veient en real tot el que havia apres amb un maniqui a Lanjaron). De tant en tant es sentia el desfibrilador funcionar i jo podia veure com li feien els massatges cardiacs i el boca a boca. Estava parlant amb ell per distreure’l sobre les meves aventuretes als Alps (ell es un enamorat d’Evian), quan sentim les dones esclatar en plors... No s’havia pogut fer res per salvar-lo...

Mil imatges que et passen pel cap, reflexions, patiments, records, resolucions preses, un coctel de sensacions de viure situacions un tant extremes en la distancia. Et queda que al final, malgrat la possible sensacio de soletat, si mai et passa quelcom aixi, saps que tindras el recolzament tant dels indonesis de la companyia com de la comunitat extrangera. Trucades de suport, presencia fisica i la seguretat que no s’escatimara cap euro per la teva salut. I al final a nivell d’instal.lacions i recursos medics, quan tens diners, Indonesia no esta tant malament i Singapur esta a prop.

Finalment a les 22:30, deixava l’Olivier desti a l’aeroport.

A les 3 i pico del mati rebia un sms en que m’informava que la hipotesis mes probable era que fos una infeccio de les parets dels pulmons. Provocava la sensacio de no poder respirar malgrat els gegantins esforcos. Ara mateix acabo de rebre un missatge dient-me que acaba de sortir de la unitat de cures intensives. Passara encara uns dies mes a l’hospital fins que la infeccio hagi estat exterminada.

Eduard

“Team buildings”

L’altre dia la Clara ens preguntava: valen la pena els “team buildings”? La nostra resposta Danoniana a la pregunta va ser bastant unanime: si. I es que encara que pugui semblar una tonteria o una perdua de diners i temps, crec que donen un marc comu a l’imaginari col.lectiu de l’empresa o del departament. S’ha de saber paginar-los en el temps i en l’espai. Massa frequents perden valor, massa espaciats no creen un referent en la gent. Sempre en el mateix indret creen rutina, un indret massa especial pot semblar mes una recompensa que una forma de treball. Suposo que hi deu haver literatura mes experta que un servidor en el tema. Hi ha lloc per a la teoritzacio i sobre quina ha de ser la gestio del temps i el tipus d’activitats a realitzar.

Fa un parell de setmanes, com ja comentava en el darrer post, vaig viure el meu segon “racker” (aixi es com s’anomenen aqui). L’any anterior havia estat a l’illa de Belitung, a la costa de Sumatra. Aquest any tocava a Bandung, quarta ciutat per poblacio del pais a uns 150 kilometres de la capital. Sabent que l’any anterior al meu s’havia anat a Bali, podem deduir que es necessita una B per triar destinacio. En l’edicio passada es va planificar en divendres i dissabte, havent alguns de nosaltres tornar en diumenge ja que no hi havien prous vols amb seients buits. Aquest cop l’organitzacio va ser mes ambiciosa i van ser un dimecres i un dijous. Per un departament tant lligat al dia a dia operacional no es facil que els clients no ho acabin pagant. O potser en el fons, realment ningu es imprescindible...

Treballadors dels diferents racons recondits del pais ens vam aplegar per passar unes jornades d’integracio, alhora que de treball i lleure. Com no podia faltar a la seva cita anual, tambe hi havia el responsable de logistica de la planta de Manado (nord Sulawesi, l’illa en forma de figura Daliniana). I com no podia ser d’altra manera, va formular una pregunta (o mes ben dit va utilitzar el torn de preguntes per expresar la seva queixa) sobre lo molt poc que l’organitzacio es preocupava sobre els problemes del dia a dia que la fabrica podia tenir. I es que? En un pais com Indonesia i amb un negoci del tamany d’Aqua (12.000 milions de litres es una barbaritat) te sentit una organitzacio molt centralitzada? O be s’hauria de donar major autonomia a les regions? I a quina velocitat? Us sonen aquestes preguntes?

Sembla ser que a Indonesia no es pot fer un event d’aquest tipus sense regalar polos i camisetes al personal. No se si te com a principi el d’homogeneitzar tothom, perdent possibles distincions entre classes i personalitats; el mateix que utilitzen les escoles per justificar l’uniforme. O es tracta de quelcom molt mes pragmatic com aconseguir gratuitament mes vestuari. El cas es que fins i tot en tallers o “workshops” de poques hores, tambe esperen algun tipus de “regal”.

Exercici de trobar a Wally per identificar els dos europeus en mig de la marea.

Majoria masculina, encara que entre els mes joves el numero esta bastant mes igualat, sino mes femeni. No s’identifica en la foto, pero una minoria no-musulmana de bastant pes, especialment en els departaments en que els caps tambe ho son. I es que actualment el meu jefe nomes te un report directe que ho sigui. Evidentment no es un reflex de la societat d’Indonesia, pero probablement si de les elits economiques mes que politiques. En tot cas, deixo aqui una simple pinzellada. Els analisis mes socials els deixarem per altres posts on sigui un tema central.

Temps per a presentacions, resulats, visions i missions. I a la tarda una mica de treball en equip. I es que alguns dels moments que mes es recordaran encara havien d’arribar. Com els hi agraden molt fer-se fotos, doncs per comencar un petit foto-call.

Despres un soparillo gaudint de les vistes sobre la ciutat sense una gota d’alcohol. Aquest tema donara per a mes, pero resumint no hi ha alcohol en els esdeveniments d’empresa. Certa hipocresia, pero es un pais amb unes contracdiccions brutals en els aspectes religioso-socials. I s’ha de reconeixer que no el necessiten. No tenen cap mena de vergonya per fer coses que, nosaltres els europeus, en aquest context nomes fariem en condicions d’especial “contentillo”. L’activitat estelar era el: “Supply Chain got talent”. Una especie d’operacion triunfo on participaven els 7 grups o individus que s’havien llencat a l’aventura. El director del departament i els 6 que li reportem directament feiem de jurat. Aqui em teniu amb paper Risto Mejide. I es que despres de les actuacions tambe feiem comentaris. Tots molt positius i ja em vaig llencar amb dos frases de bahasa indonesi.

Per comencar una noia cantava contornejant-se de forma molt sensual amb alts tacons i roba ajustada. Si no hagues tingut la cara plena d’acne i uns quants quilos de mes, potser hagues pogut ser sexy. En segon lloc una dona de l’est (de Surabaya, no de Bulgaria, eh!!), amb vel pero amb unes sabates de talo alt brillants cantava una de romantica (va acabar en un meritori segon lloc). En tercer lloc els que a la postre van ser els vencedors i que aqui teniu fotografiats :

“Em falten les paraules per descriure el que acabo de veure”, aquest va ser el meu comentari. Un sketch llarguissim sobre un programa popular d’humor va ser l’aposta de l’equip de planning (evidentment no vaig entendre res). El mes gras de la supply es va arrancar a cantar emportant-se el tercer premi. I les altres dues actuacions eren dos que feien monolegs al pur estil “club de la comedia”. Com que tampoc em va semblar que la gent rigues molt, no els vaig puntuar especialment be. A partir d’alli tots a ballar seguint els passos d’un ball molt popular aquests dies. El xaval de negre va demostrar ser el gran lider que necessitavem per guiar els nostres passos.

L’endema una gimcama per Lembang, un poblet una mica mes elevat que la gran ciutat. N’he fet moltes al llarg de la meva vida (com a escolta o falc sardanista tinc certa experiencia), ara cap en que et donessin un cotxe amb xofer i consistis en anar a diferents indrets per fer una foto i pujar-la al Facebook o be al twitter. Sera que les noves tecnologies tambe arriben a aquesta forma d’esplai. I si una cosa hi ha clara es que l’exercici fisic per lleure i la gran majoria indonesia no tenen cap atraccio mutua. Aqui apareixo liderant al meu equip per com a minim fer una mica el xorra.

Poc esperit competitiu teniem quan el primer que vam fer va ser parar-nos a fer un cafetonet mentres la resta d’equips es llancaven a anar el mes rapid possible a complir els objectius. Tot i aixi no crec que fossim els darrers... Despres d’aixo dinaret en un lloc forca majo, amb vistes sobre terrassetes de te i curiosament l’activitat de la tarda era culinaria (dic jo que ho haguessim pogut fer al reves... pero be, la logica d’aqui no es sempre la mateixa que la nostra). Ens van ajuntar amb grups una mica mes grans i amb els punts que s’havien fet en les proves del mati (no se ni com els contaven) et donaven un pressupost per comprar el menjar i els estris. Aqui va haver un moment molt cultural quan tots els homes i una de les dones (que mai ha cuinat en la seva vida) van desapareixer i nomes les dones i alguns jovenets es van ecnarregar de la tasca. En un espai una mica mes amagat alguns dels homes se’n van anar a fer una cerveseta (anem introduint nocions poc a poc). Mentres uns altres van decidir que com hi havia un rei (el que havia de decidir quin era el plat mes bo), doncs mereixeia una guarda d’honor (excusa per poder disfrassar-se de nou).

Vaig quedar gratament sorpres del que va currar-se el meu equip.

De retorn cap a Jakarta, una constatacio de nou del mal estat de les infraestructures indonesies. La que probablement hauria de ser la millor autopista del pais, o la segona a molt estirar, amb uns clots de mes d’un pam que fan que circular-hi a mes de 80km/h resulti una aventura. Amb el poc valor que li donen al risc, els xofers d’aqui no semblen veureu aixi, amb lo qual el “hari-hari” (perill, o amb la calma) es probablement la frase mes dita d’un occidental.

Avui potser l’he fet una mica llarg el post, no?

Eduard