De mare només n’hi ha una

I a principis d’aquest mes, la meva s’ha jubilat! Tota la meva vida havent-la conegut com a mestra del Joan XXIII, en un cicle imperturbable de primer i segon d’EGB; i la propera vegada que la veuré, estarà totalment allunyada de les aules. Una nova etapa s’inicia en la seva vida. Per ella principalment, pero de retruc, per nosaltres també. No tinc cap mena de dubte de que sabrà aprofitar-ho. Crec que s’ha entregat tant en la seva funcio de docent, que no ho trobarà a faltar. Bé, tots devem tenir els nostres moments de dubte, de nostalgia pel passat; pero en el fons d’ella, sap que gaudeix d’un merescut descans.

Hi haurà que digui que a 60 anys, la gent encara hauria de continuar treballant. Que encara s’és suficienment jove per continuar contribuint al bé general. Jo diria que després de gairebé quaranta anys cotitzant, no hi ha més a demanar. En altres tipus de feina, anar fins als 65 o els 70 no hauria de ser un gran problema, que l’experiència és un capital de valor. Dirigir una classe de més d’una vintena de nens, requereix una energia diferent. Fer-ho en una escola emmarcada en un context socio-economic molt desafavorit, encara ho requereix més.

I és que la Isabel no ha fet només de mare per mi i la meva germana, ho ha fet per cada curs que ha dirigit (salvant les distàncies, evidentment, que la familia és la familia). Nens de multiples nacionalitats, de families desestructurades, arribats expulsats d’altres col.legis més “reputats”. Nens que més que coneixements, necessitaven una mica del carinyo que no obtenien en la jungla de les seves vides. Nens que un dia els venia a buscar un pare, l’endemà l’altre, sino era la padrina o una amiga, el germà gran o en ocasions, un mosso d’esquadra. Les realitats que no volen veure les institucions, de les que no en parla el conseller, i fins i tot, ni vol reconnèixer el mateix equip directiu del centre.

Si mai estiguès en posicio de decidir sobre un pressupost public, podria ficar en causa moltes partides; en situacio de crisis podria fer compromisos, fins i tot la partida sanitaria podria veures afectada. La unica que intentaria protegir per damunt de tot, és l’escola publica. Que hi hagi fet tota la meva ensenyança pot ser un motiu, que la mare en fos particep un altre; pero per damunt de tot, la ferma creença que és la que construeix el nostre futur i permet que les capes socials amb menys recursos, puguin un dia fer un pas endevant. Es amb aquesta gran responsabilitat, que mestres i professors van cada dia als seus centres.

Afortunadament, a la mare cada dia l’acompanyava un gran aliat: la vocacio. Allo que no tots tenim i que fa la diferencia en els moments més baixos, quan ens envolten les grans preguntes. Des de ben petita que tenia clar que volia ser mestra. Una vocacio que no es fomentava especialment en els anys de la tardor franquista. Es aquesta conviccio, qui l’ha guiat a través de les multiples transformacions que ha travessat la seva professio. D’una societat en que la paraula de l’instructor era respectada i indubtable (clarament en excès), a una en que els pares situen als seus fills per damunt del bé i el mal. Cicles en els que hi falta equilibri. De les pissarres de guix a l’era d’internet. De la pregaria matutina als vels en caps de nenes.

Recordo quan estava a la fàbrica de Lanjaron, que un parell de cops va venir a la meva oficina, un antic responsable d’expedicions. No pas al que jo havia substituit, sino que al menys un parell de persones abans meu ja hi havien passat. L’home, en clara depresio, encara em preguntava sino tindria algo de feina a donar-li. El dia que s’havia jubilat, la seva dona li havia declarat, que per molt que ell deixes de treballar, a ella no li havia de canviar la vida. Per tant, continuava esperant que cada dia a l’hora habitual sortis de casa i no hi tornes fins després de l’equivalent a la jornada laboral. L’home s’aborria soberanament.

Aquesta no serà pas la situacio per la mare (ella sempre hauria volgut que li diguès mama, pero no va arrelar en mi aquesta apelacio ;-)), les noves tecnologies li han obert un nou mon i Internet li permet explorar tot un univers des del despatx de casa. A més a més, en els darrers mesos se li ha girat feina i d’aqui poc, una altra n’arribarà J

 

Merescut descans per una treballadora infatigable, que trencant els topics que podem tenir de la funcio publica, mai ha causat una baixa innecessària. Ans al contrari, fins i tot amb els acostipats més bèsties, ha enfilat Roca Labrador amunt. I és que no volia carregar sobre un company la ingrata tasca d’haver-la de substituir.

Felicitats mare per aquests seixanta tant ben portats. En breu el pare també s’unirà al club i entre nets i viatges, un nou periode s’iniciarà. A gaudir-lo plenament!

El teu orgullos fill,

Eduard

Rolex i putes

Dona pel carrer : Do you want Rolex?

Eduard : No, thanks

DpC : Shopping what?

E : Nothing, thanks

DpC : You want girls?

E : No, thanks

DpC : Very nice girls. Have a look! (M’esten un prospecte)

E : No, thanks (Sense mirar el paper)

DpC : Very young girls. Come!

E : No, thanks.

Finalment, repetint el mateix missatge, sense a penes mirar-la i sobretot sense deixar de caminar, aconsegueixo que em deixi estar. La mateixa situacio es repeteix una i altra vegada. De la mateixa manera que ja ho havia viscut fa 10 anys, en el mateix carrer comercial de Shanghai. No es podra dir que no siguin consistents ;-).

Moltes coses han canviat en aquesta dècada i altres continuen romanent escencialment les mateixes. Tant pel que fa a la ciutat que torno a rècorrer com en l’observador. M’ho miro amb ulls més madurs, més experimentats, amb malhauradament menys capacitat de sorpresa. Tot i aixo, els rascacels continuen impresionant-me. Si, és algo que em ve de ma mare, m’agraden els edificis alts, recoberts de vidre i a poder ser amb formes peculiars. Probablement no siguin de l’agrat dels arquitectes més puristes, probablement no sigui la solucio més ecologica; pero m’impresionen.

Si el primer cop que vaig visitar la ciutat, l’edifici més alt era la Jin mao tower, ara ja l’hi havien construit dos cosins més alts. L’obre-botelles estava en procès per aquelles; l’actual numero 1, potser tant sols en la ment del seu dissenyador. Tampoc es tracta de cap sorpresa, és el que tots podem esperar de la capital economica del Regne del Mig (Xina; que literalment vol dir aixo; també es tracta de l’unic que sé escriure en caracters xinesos: 中国. Son força explicits. El primer clarament indica centre, el segon representa un rei, envoltat pel seu context, aixi que: regne).

Si el dissabte em vaig pegar una bona patejada, gairebé 20km, gairebé tots urbans (em va sorprendre positivament un gran parc just davant de l’hotel); diumenge s’iniciava amb un brunch amb un bon amic de l’epoca de becari a Suzhou.

Ell m’havia vingut a visitar a Barcelona (en el periode de Caballero i amb tres amics seus, un d’ells ex-combatent a l’Afganistan, força interessant el que ens explicava, completament allunyat del nostre dia a dia), a Granada i a Singapur. Ja era hora de tornar-li la visita. Recent casat amb una xinesa, en pocs dies seria pare. Moment en el que es planteja tornar cap a Europa, evitant que la criatura cresqui en una dificil ciutat. Curios, sent ell, l’unic dels becaris de Schott que ha viscut força temps en el gegant asiatic, sis dels darrers deu anys...

Aquest viatge també m’ha transportat a una altra època. Aquella en que vivia a l’Hospitalet, al nou pis del Rabi, pero que cada dos o tres setmanes pujava en la classe business d’un avio per anar a llatinoamerica o a l’Aràbia Saudita. Jet-lag, monedes diferents a la cartera, hotels solitaris, reencontres imprevistos, jornades intenses, moments altament productius, d’altres de zombi, incognita en els resultats. La vida semblen ser cicles i evolucions, retorns pero mai elastics. Balança d’equilibri inestable. Restarem atents a com es juga aquest partit.

Putes i rolexs. Rolexs i putes. I jo que deu fer uns vint anys que no tinc rellotge!

Eduard

Per què escriure?

Si només em quedès una hora de vida, una hora tant sols, què en faria? Sembla una manera força brutal d’arrancar un article. Roger-Pol Droit no només va fer aixo, sino que és el titol d’un dels seus darrers llibres. No en faré ni una critica literaria, ni tant sols penso plantejar-me la pregunta en aquests moments. Unicament m’aprofitaré de la seva conclusio: escriure. En els seus darrers moments, en una completament hipotètica situacio en que ell sabes el fatal desti que l’esperava. Simplement, escriuria.

Bonica manera de deixar un llegat, depenent d’un mateix exclusivament. Pero no crec que jo ho faci per aquest motiu. La mort em queda lluny i sobre el que divago es tant instantani, que esdeve intrascendent davant del filtre del pas del temps. No hi ha un pla inicial, no hi ha tecnica literaria, flueix del meu interior, a vegades com un torrent desordenat, a vegades com una petita tortura. No hi ha revisio posterior, ni per millorar, ni per censurar, ni menys encara per ordenar. Seré incoherent, contradictori, ingenu, equivocat, ridicol, si, mil vegades si, pero per damunt de tot seré sincer.

Jo m’impulso a escriure, per deixar anar llastre en les coses que em pesen, per compartir la joia dels moments d’alegria. Tu m’impulses a escriure, perque darrera d’aquella insinuacio hi ha el teu somriure, perque aquell dia em vas inocular aquell pensament que ara brolla. Som tu i jo que dancem davant del mon, i tant sols tu i jo ho sabem. A vegades no hi ets, a vegades nomes jo pujo a l’escenari i ballo de felicitat o ploro de soletat. Tot aixo passa i algo mes, perque sempre hi ha un matis que no se escriure, una sensacio que no se materialitzar en paraules. I per aixo un altre dia ho intentare de nou, i tornare a fracassar, i tambe per aixo mateix, no em sorpren pensar que algu escrigui en la seva darrera hora.

Eduard

Rellegint antics e-mails

Diumenge per la tarda. Acabo de tornar d’una excursio amb raquetes de neus, en que amb un gran grup de companys i amics de companys, hem passat la nit en un acollidor refugi de muntanya. Una mica d’esforç fisic, abundant i bon menjar i una taula plena d’alcohols casolans. Primer pas cap a una certa sociabilitzacio, encara que em toquès exercir de padri de l’expedicio. Avui ens llevavem amb aquest paisatge i aixo compensa.

Sentat davant de l’ordenador en la que comença a ser la meva habitacio preferida. Calefaccio a tope per treure’m el fred acumulat per la pluja que ens ha acompanyat durant tota la baixada. Una taça de té que encara fumeja i rodejat de grans records.

Fa uns dies, whatsappejant amb una amiga, recordavem vells mails que ens haviem intercanviat. I s’obri el cami per a que em dediques a repassar les diferents carpetes en què tinc organitzat el hotmail. Si, soc un clàssic! Encara que posteriorment sortissin opcions millors (gmail,...), m’he mantingut fidel al primer compte de correu que vaig registrar. Bé, el de yahoo va morir pel cami, pero es que només servia per rebre spam. L’aventura s’inicia al Septembre de 2002. No sé si ja l’havia utilitzat abans i simplement els mails es perderen amb el temps o si, aquest va ser el seu real inici. Ja podria ser, ja que coincidia amb els meus primers dies per Paris. Malhauradament, per la banda dels enviats, l’historial comença a 2007. De tots els mails enviats abans (notablement les histories parisines i les xineses), tan sols en queden traces en les vostres respostes. Tres carpetes estan especialment plenes: Lleida, Penya i Familia. No es d’extranyar.

(Salt temporal, dues setmanes més tard, en un hotel d’Ealing, reprenc el relat)

Es curios, es algo que no havia fet mai i la veritat es que se m’ha dibuixat un somriure a la cara, al llarg dels diferents dies que ho he anat fent. Hi han carpetes més felices, altres més indiferents, altres que tenen el seu punt nostàlgic. Molts moments d’ingenuitat, de somnis compartits, de dubtes exposats. Hi ha gent que apareix en més d’una, la majoria estan concentrats, fins i tot hi ha una carpeta dedicada a una sola persona. En totes es nota una davallada important en els darrers anys. L’aparicio primer de Facebook, dels whatsapp després i finalment començar a escriure el blog, han anat delegant el mail clàssic a una funcio menys fonamental.

Pero que n’havia estat d’important, per mantenir el contacte, quan em vaig llançar pels primers cops en les aventures, de viure una mica més lluny dels de sempre. Com m’havieu, m’havien escrit, persones claus, explicant-me les seves coses, fent-me entrar en el seu mon. Nous projectes per endavant, noves parelles que els feien bategar el cor més fort encara que avui només siguin noms que gairebé hem oblidat (malgrat que aixo mai sigui afoertunadament possible). Molts d’aquests mails no m’han sorprès. Mentiria si digués que els recordava al peu de la lletra, pero n’era conscient que estarien alli. Per altra banda, capritxos de la memoria, n’hi havia que realment no recordava. Ja sigui pel numero de mails que vaig intercanviar amb tu o per tu en si o simplement pel que m’xplicaves.

Es cert, que també hi han els casos, en que rellegir segons que t’omple de vergonya. Que mires enrera amb la codescendencia del moment, ja sigui per la ingenuitat de l’escrit o la cruesa de l’exposat. Et preguntes: com podia ser aixi? Com podia haver actuat o escrit d’aquesta manera? Quins ideals perseguies o com et pensaves que era la vida? D’altres en canvi, arrives a pensar: ostres quin moment més bonic, quina historia més ben contada, quin valor devia veure en mi per dedicar el seu temps a fer-me particep d’aquell moment tant intim! N’hi han de molt sincers, altres que vists en prespectiva, fan riure, de lo equivocats que estavem o de lo falsos que podien ser. La majoria son de gent que encara esteu al meu voltant; d’altres dels quals els camins s’han separat, qui sap si definitivament.

Ha estat un bell exercisi de mirar enrera, de forma parcial i amb un fil conductor donat, pero no deixa de ser un breu instant de parada en el cami i analisis retrospectiu. En surto reforçat, molt content del meu passat, encara que hi hagin moments obscurs i dolorosos. Pero el marc global m’omple de satisfaccio; el paisatge que s’hi dibuixa és extremadament variat, ple de matisos. Ajuda a explicar qui soc avui, ple de qualitats i de defectes, capaç de grans moments i d’alguns errors. Una persona majoritariament feliç, tirant cap a optimista. Amb algunes cicatrius ben tancades i altres que de tant en tant encara couen. Algu que sembla que amb el pas dels anys s’obre més als altres, exposant interioritats que haguessin estat inimaginables en aquells mails de 2002.

Eduard

PD: Hagués estat més poètic parlar de “rellegir antigues cartes”, escrites amb pluma fins i tot. Sent de la generacio dels milenials, imagino que soc bastant representatiu quan reconec que les cartes manuscrites no han representat molt en la meva vida. Algunes bones postals si, cartes... alguna.


PD2: Avui tornant amb l’avio, he començat a llegir “Un placer fugaz”, de Truman Capote. Sincerament, pensava haver comprat una novela. En realitat és la seva correspondència epistolar. M’ha fet gràcia, pero no sé si em tragaré les 600 pàgines ;-)

A l’est de l’est de l’est – Cronica d’un viatge per Timor Leste (V)

Timor, sense massa misteri ha de venir de Timur, que en indonesi vol dir est. Leste, sense massa misteri ha de venir d’est, del portugues, i ha de servir per partir la illa per la meitat ja que l’oest es Indonesia. A Tutuala, en un mur, hi ha escrit Punta del Este, com si de la famosa zona de vacances de l’Uruguai. Avui he arribat fins a Jaco, la sagrada illa que geograficament mes oriental es troba.

El dia ha comencat amb petita sorpresa: l’americana encara voltava per alla. Havia demanat prendre l’esmorzar a les 6, ja que suposadament un microlet l’havia de conduir a Los Palos al voltant de les 7 del mati. Suposadament, ningu del poble savia d’aquest microlet i fins cap alla al migdia no sembla que hi hagues transport. Horaris timoresos. Ferem un cafe junts i m’acompanya fins al creuament de camins. Ella esperaria alli si algun medi de transport la podia conduir de nou a la civilitzacio. Jo tenia 8km de baixada fins a la platja de davant de l’illa.

Pel cami, lo mes curios, trobar-me lo que jo vaig pensar que era una botiga de pedres. Tres tamanys disponibles. Lo menys agradable era haver de fer tota la caminata amb xancles, pero ja sabem el que li va passar al calcat mes apropiat. I com cap vehicle va passar en la mateixa direccio que jo, no em vaig poder aprofitar de la gentilesa de la gent. La recompensa es que era sol a creuar en barqueta fins una illa que estava deserta per mi. I es que al ser considerada sagrada pels locals, ningu hi pot passar la nit i no hi ha cap mena d’edificacio.

Havia acordat que em tornessin a buscar al cap de 3 hores, aixi que tenia temps per recorrer tranquilament i fer alguna que altra capbussada. Encara que despres de caminar durant una horeta, em vaig adonar que l’illa era massa gran com per a tenir temps per fer la volta completa. Que bonic era en tot cas l’efecte de les marees.

Tornant, vaig veure que havia arribat mes gent a l’illa, encara que al principi, nomes estaven sota dels arbres, fugint del sol o de l’aigua, i a prop del foc que havien improvisat. Segur que eren locals ja que els indonesis actuarien igual. Despres d’un banyet a uns centenars de metres de distancia, vaig apropar-me per veure lo que feien i de nou, em vaig fer invitar a unir-me a ells. Peix a la brasa i un vas de vi tinto. Es van fer unes quantes fotos amb mi (tambe molt indonesi) i em van anar a presentar a un secretari d’estat, el lider politic de l’expedicio, que anava acompanyat d’uns quatre o cinc militars ben armats i una vintena de persones del seu departament. Vam parlar uns minuts en angles, sorpres de que hagues pogut arribar fins alli sense transport privat. Utilitzava el que deia per fer petits discursos magistrals a la seva gent sobre com millorar el tema turistic del pais. Una escena una mica de Gil i Gil en el fons.

Un cop de nou a l’illa principal, era optimista pensant que l’expedicio de funcionaris tornarien d’hora, i em recollirien amb un dels seus 4x4, estalviant-me la ja recorreguda pujada. Pero no, semblava que no tenien pressa i encara vaig haver d’agrair la precaucio d’haver comprat una ampolla d’aigua a baix, si no la deshidratacio estava assegurada.

Un cop a dalt, cap nou turista havia arribat, aixi que seria l’unic inquili de l’enorme posada. Dos cuineres i un mig responsable tan sols s’havien de preocupar de fer el meu sopar. Abans pero, temps per una mica d’escriptura, aixo si, sense Bintang, que la escasament proveida botiga del poble estava tancada.

Poca lectura aquella nit, caminar una vintena de kilometres en xancles m’havia donat suficients ganes d’atacar el llit amb fruisio.

Eduard

Tancant un any, tancant una etapa?

Sempre costa decidir de que parlar en el primer post d’un nou any. Com el post ja comença a tenir una certa historia, puc mirar enrera i revisar com ho vaig fer en els tres anys precedents. El primer cop el vaig titular “Dimecres 9 de gener”, era el retorn a la rutina, pero sobretot enalteia les vacances passades (http://eduanon.blogspot.fr/2013/01/dimecres-9-de-gener_9.html). El podria tornar a escriure fil per randa avui, exceptuant el viatge a Navarra, que aquest any estava planificat massa d’hora per poder-hi participar. El segon, res a veure, un tema totalment cotidia, simplement parlava dels “Supermercats” indonesis (http://eduanon.blogspot.fr/2014/01/supermercats.html). Pocs dies feia que m’havia instal.lat a Jakarta. Es publicava un diumenge 12 de gener. L’any passat recuperava la tematica del primer post, “Bon any nou i millors desitjos per 2015” (http://eduanon.blogspot.fr/2015/01/bon-any-nou-i-millors-desitjos-per-2015.html). Es recuperava la passio pels caps d’any de sempre. La novetat venia amb l’Alex. Després dissertava sobre els processos de decisio arrel d’una conversa.

Amb aquests antecedents, de què parlaré avui? Ja he canviat el titol 3 vegades... He viscut coses molt intenses els dies passats per la terreta, rodejat dels amics, fent major conneixença d’algu especial, tenint un dinar molt reconfortant el darrer dia a Barcelona, discussions politiques familiars on de nou vaig perdre els estreps, mil moments molt necessaris per mi. I malgrat tota la felicitat, potser el moment més intens van ser els dos relats que ens llegi la tieta. Per inesperats, per desconeguts i per parlar dels que ja no hi son. Vaig plorar sentint dos relats molt quotidians, de dos dies puntuals de la vida de la iaia i del padri Antonio. En el primer, la iaia amb 14 anys agafava un camio de canyem a Villores i anava a Balaguer, la vila que seria la seva vida un parell de decades més tard. En el segon, el padri, amb encara no 7 anys, anava a pidolar en un mas el menjar de la familia. L’endemà iniciaria la seva vida laboral sent mosso per aquella gent. Relats que no coneixeia, que podia intuir, pero que eren magistralment explicats per la seva filla. En paraules que podien ser les seves, pero alhora corretgides, embellides sense caure en un to literari que les allunyés de nosaltres. I lo millor es que per properes ocasions, n’hi hauran més. Gràcies tieta. Soc un nostàlgic i les arrels son sempre molt presents en la meva vida.

Potser aixo explica també, que avui tingui una mirada més enrera. Cap a l’any que tanquem. 2015 ha estat un any... molt dificil d’establir-hi un sol adjectiu. Positiu? Canviant? Madurador? Radical? Intens? Decebedor? Complex? Ple de matisos? Ple de matisos s’hi ajusta molt i alhora esdevé trivial. Cada any està plé de matisos, encara que la nostra memoria sigui selectiva. Tots els anys son especials i alhora cap ho és.

Miro per la finestra i entreveig un paisatge nevat. Tres cents seixanta cinc dies abans, quan mirava per la finestra, hi veia una mar de llums sota els meus peus. Pocs canvis poden ser tant radicals com passar de viure en un rascacels a Jakarta a una caseta de fusta a Saint Paul-en-Chablais. Son les incoherències que porto dins, una vesant cosmopolita i internacional, una vesant de poblet, de costums i tranquilitat.

Els sis primers mesos de l’any, transcurriren molt ràpids. Era la continuacio de la vida que havia portat durant l’any anterior, especialment del darrer semestre. Intensa, hedonistica, enriquidora i amb data de caducitat. Després vingueren dos mesos de molta llibertat. Un petit tastet del que continua sent un dels meus somnis, una d’aquelles espines que tens clavades. Dos mesos viatjant per una de les meves zones preferides del planeta. Anant una mica més lluny del que havia fet mai. I aquest era el principal peixet que m’havien ofert per fer-me acceptar el lloc de treball a Evian. De Septembre a Novembre, simplement em vaig adaptar a una nova realitat. Mil preocupacions quotidianes em van evitar posar-me grans preguntes, tot ho postposava al nou any. Algunes escapades a Barcelona/Lleida ajudaven. Pero no he escapat a Desembre. Mes de grans preguntes, de profundes reflexions, de molta autotortura i exploracio interior. Moltes respostes no he clarificat encara, pero he guanyat en equilibri interior. Ara toca construir sobre aixo.

I mentrestant toca gaudir del que m’envolta

Eduard

Dues setmanes complicades

En el seu estil directe, fins a cert punt brutal i saltant-se qualsevol linea jerarquica, el meu antic jefe a Singapur i jefe del meu jefe (i on a partir de febrer encara hi hauria d’haver una jefa entremig! Si, tornant a Europa, sobre el paper m’he enfonsat bastant en la linea jerarquica malgrat que formalment hagi estat promogut d’un nivell managerial. Paradoxes de les multinacionals asimètriques), em va escriure el següent missatge: “Gràcies de mirar si pots passar les 2 properes setmanes a UK. A partir de dimarts”. Era un dijous. Sabia que havia de dir que si; el meu jefe actual, el qual tampoc n’estava al corrent, sabia lo mateix. Finalment hi aniria una setmana més tard, ja que hi havia una persona clau de vacances.

La tasca no seria senzilla. Havia d’actuar com consultor intern en una empresa en la que no hi ha cultura de fer-ho. Literalment se’m demanava de passar temps alli i retirar-ne les meves impresions personals. Conneixeia una mica el contexte i sabia que se’m demanarien valoracions sobre les persones que s’ocupen avui del negoci britànic. No sabia com seria rebut, si m’obririen portes o em veurien com un policia o un extrany. Estaria jo al nivell d’una tasca on la missio es tant incerta? No és l’area en la que em sento més comode, pero d’una manera o altra m’en sortiria. Lo bo es que despres d’aquest temps a l’empresa, no em sento en la necessitat de demostrar res. Que no soc massa politic i no tinc una gran ambicio. Sentia que podria emitir un veredicte sincer, encara que potser incomplet. Hauria de parlar molt de sensacions en el moment de valorar la gent, ja que no tindria massa temps amb ells; pero la meva seria una opinio mes i no la darrera paraula. I he heretat de mon pare una certa intuicio per poder jutjar la gent rapidament (encara que evidentment sempre hi han casos en que he errat). L’aspecte professional del viatge em preocupava, pero no m’hagues tret el son mes d’una nit, potser dos.

I es que Londres no es una ciutat neutral per mi. Realment, nomes hi havia estat un cop (amb el Prats i el Francesc haviem dormit un cop al terra d’un aeroport low-cost de cami a visitar l’Oriol a Wroclw, i posteriorment hi havia transitat un cop entre Toronto i Riad). Fa més de vint anys hi haviem arribat en un dels nostres tradicionals viatges estiuencs de caravana amb els pares i l’Ester. Jo per aquelles no en tenia cap ganes d’anar-hi. Jo volia haver anat a Escocia, a les terres de Braveheart, una pelicula que m’havia impactat moltissim, per la que havia plorat i l’unica per la qual havia penjat un poster en la meva habitacio. No es pero per aquesta antiga pataleta infantil, que un nus a l’estomac se m’havia format. No. Era perque sabia que em confrontaria a preguntes un tant existencials.

A la capital anglesa hi viu la meva exparella més recent. Una de les persones que més m’he estimat i una de les persones que més bé em conneix. Tornar-me-la a trobar em faria confrontar amb la meva responsabilitat. La meva manca de compromis ferm ens havia conduit a aquesta situacio. Ella ho havia fet tot per fer-nos tirar endevant, a mi la intuicio em dirigia en un altre sentit. Amb el pes de la responsabilitat, sabia que de forma molt humana em plantejaria si m’havia equivocat o no. M’autotorturaria, per intentar desxifrar el més intrinsec en mi. Perque jo encara no havia tancat aquesta pàgina. I sense que la meva voluntat contés, Londres m’empenyeria a fer aquest exercici. No amb la intencio de quedar-me estancat en el passat, encara que sempre hi hauria una certa temptacio, sino per projectar-me en el futur.

Aquest procés és doloros, pero no vull defugir d’aixo. Per poder ser feliç, s’ha d’haver patit, i com mes intensament visquem els cicles, millor, perque la vida sense passio, no es tant meravellosament màgica.

Les decisions que prenem en la vida, sempre tenen un context. Com deia el savi: “Yo soy yo y mis circunstancias”. De les poques coses que he après en aquests 33 anys, és que s’ha de ser sincer en el moment de prendre-les. Amb lo molt o poc que sapiguem, haurem de seguir el nostre instint, perquè de decisions racionals, n’hi ha ben poques de vertaderament importants. La ignorancia i el fet que les nostres propies evaluacions varien amb el temps i les circunstancies, ens conduirà a errors o laments. Pero mentres no t’hagis mentit a tu mateix, no queda més que assumir-ho i aprendre’n.

Mentres he viscut a Indonèsia, la felicitat del present, el deixar-te portar pel plaer, l’estar rodejat de gent feliç, m’ha fet apreciar a un punt algit, la meva llibertat individual. El retorn a Europa, el confrotar-me a ser tiet, m’omple de dubtes sobre quin ha de ser el meu nou projecte personal. Si he de voler establir una relacio més robusta, he d’assumir el que vull sacrificar. La idea de l’amor perfecte, no deixa de ser aixo, una idea, un absolut filosofic sense materialitzacio possible. En el dia a dia, has de renunciar a llibertats, has d’acceptar defectes, per poder construir un projecte comu. Al mateix temps, hi han aspectes en els que no pots transigir, en que lentament obren distàncies irreversibles. Una equacio a resoldre, un equilibri a trobar, que dia darrera dia ens pot donar sorpreses. I quan la inercia del temps junt passat és gran, l’equilibri és més estable. Quan la roda tot just començar a rodar, es necessiten tenir les idees clares.

Hauran estat dues setmanes dures, pero son d’aquelles que et fan creixer com a persona. Si no et confrontes als teus dubtes, a les teves incoherencies, a les teves pors, ningu ho farà per tu. Ara només tinc ganes de demà arribar a Lleida, retrobar-me amb els pilars de sempre i fer unes quantes birres tots junts, tot començant a prendre distància.

Eduard