Neva

Es curios com voler escriure més pot acabar conduint a no escriure res. He mirat les dates i m’he adonat que feia més d’un any que no publicava de nou. I bastant més que no feia més que publicar els deures de l’Escola d’Escriptura. Poc a veure amb la intencio que tenia aquest blog quan va neixer, ara ja fa uns quants anys, en el que ara em sembla un llunyà Singapur.

Miro per la finestra i neva. Mai ho ha fet alli, i per molt boig que es converteixi el clima, no crec que mai ho pugui fer. En canvi, en la meva vida actual, ja feia dies que ho esperava. Mirava les previsions deesitjant que ho fes, que ho faci en quantitat, que ho faci més que els quatre anys anteriors. M’agarada que nevi, encara que encara sigui d’hora per anar a esquiar. M’agrada la pau blanca que deixa caure un cel gris, tristament gris pot ser, pero pacificador.

Spotify fa sonar les notes pintoresques d’Ibrahim Maalouf, music que ara fa un mes no conneixeia, pero que a resultes d’una conversa banal de cantina, vaig acabar portant a la Cris a que descubrissim junts un trompetista genial. Si teniu l’ocasio, us recomano que aneu a un concert, passareu per tots els estats d’ànims, pero ballareu com mai ho haguessiu cregut en un estil ben particular i sortireu amb un gran sabor de boca. Suposo que el fet que per mi sigui algo molt rar d’anar de concerts, encara afegeix millor record.

Miro per la finestra i neva. Incansablement, suaument, depositant una petita capa blanca al voltant de la casa. M’agrada que ho faci un diumenge, que em desperti les ganes de tornar a escriure amb una tassa de té fumejant al costat. Constant, aixi com la pluja trobo que té més intensitats diferents, la neu trobo que és més constant. Si que hi pot haver moments que en caigui més o que les volves siguin més grosses, pero en general hi ha un ritme sostingut, d’aquells que adormilen i et fan aparèixer un somriure seré. Acabo d’interrompre Spotify, buscant al google la confirmacio que son volves de neu i no vulves de neu (en que estaria pensant 😉), m’acaba de mostrar una canço de Smoking Souls, Volves de neu i m’ha agradat (“Partir fa menys mal per qui se’n va”).

Li envio la foto a la Cris i m’envia un video dels seus peus mullant-se al mar de la platja de Castelldefels. Cadasqu té les seves passions, pero suficients punts de trobada també. M’envolten tot de regals. El passat 4 d’Octubre va ser el meu darrer dia en tant que responsable del sector de les especialitats a la fàbrica. Em concentro en la part del projecte dels LGV, pero aixo serà per explicar-ho en una altra ocasio. El darrer dia vam anar amb l’equip a que es repartissin noves funcions esperant que tingui un successor. Després vam anar a celebrar-ho. I cada equip em va donar les gràcies a la seva manera. No m’ho esperava. Em va fer molta il.lusio, marxava trist de fer-ho, sabent que la vida continua pero molt vinculat a un sector que viu força aïllat de la resta. Un reducte més a la antiga. La familia unida davant un producte més dificil. Un honor marxar reconegut per la majoria.

Miro per la finestra i neva.

Eduard

La trucada (EdE 11)

El segon de tres textos basats en el Txapo, m’han permès desenvolupar-lo com un segon protagonista d’una trama paralel.la. Avui que em toca escriure el segon exercici de Novel.la 1, l’utilitzo de nou 😉

Text explicatiu no literari:

a).- Com hem vist en la unitat precedent, l’entrada dels mossos d’esquadra al seu pis (desencadenant) ha conduït al Txapo a la fugida (conflicte inicial), deixant enrere el Fèlix, que viurà la seva trama paral.lela. També es comença a mostrar el conflicte principal del Txapo : cap a on dirigir la seva vida per sortir del món en què viu immers.

b).- Han passat tres dies. El Txapo va agafar un tren fins a Portbou i d’allí va creuar a peu pel coll de Belitres fins a Cervera de la Marenda (tal com feien els exil.liats de la guerra civil). D’allí es desplaçà en bus fins a Cotlliure, on el trobem per l’escena d’avui.

Escena en què apareix el primer punt de gir:

“I ara què?” la pregunta li torna a aparèixer nítidament, recurrent i de moment encara, irresolta. Repenjat sobre una barana en la qual poca confiança hauria de depositar, aspira lentament el poc que li queda del Ducados. Des del rònic balcó d’una pensió de mala ventura, observa en la distància un mar en calma. Una certa amargor rabiosa li puja per l’esòfag. Ell, que sempre ha volgut tenir el mar a prop, i ara li molesta la tranquil.litat d’un onatge gairebé inexistent. Sempre s’ha dit que per a un basc com ell, el Mediterrani era poc més que un gran llac.

“BRRRR, BRRRR, BRRRR”, l’atonia del moment s’interromp quan comença a notar com vibra la butxaca dreta dels texans. Si hagués estat l’esquerra, el ritme cardíac no s’hauria ni immutat. Al cap i a la fi, de trucades de clients n’ha deixat passar una bona pila durant aquests darrers tres dies. Però el telèfon de la dreta, aquest està reservat per a una llista molt exclusiva de persones. Podria comptar amb els dits de les dues mans els privilegiats que tenien enregistrat el número personal del Txapo. I no eren precisament les trucades que volia haver de contestar el seu propietari. Encara menys en les circumstàncies actuals.

I el cor s’accelera encara més en veure el nom que apareix en la pantalla, quan nerviosament aconsegueix treure’s l’aparell dels apretats pantalons. “AMAYA”. Per algú respectuós de la mitologia, que justament el truqui aquella que significa “el principi de la fi”, no augura res bo. I més havent estat algó tant important en el seu passat. Algó amb qui s’havien deixat les coses molt clares: “Nunca más”.

-              “Egun on” – És tot el que arriba a articular intentant donar-li un to rutinari, anodí, esperant que l’altra no escolti els batecs del desconcert.

-              “Kaixo Txapo” - De l’altre costat de l’auricular també percep lo indesitjable de la conversa, alhora que la criticitat que l’ha empès a donar aquest pas, tants anys després.

-              “Como estás Amaya?”

-              “No me andaré con rodeos. Tu hijo está muy enfermo. Tu hijo te necesita”

Eduard

La fugida (EdE 10)

Text explicatiu no literari:

Protagonista: Mantindré com a protagonista en Txapo.

Situació inicial d’equilibri: En Txapo porta vuit anys instal·lat a Barcelona on fa de camell en mode llop solitari. El negoci li va força bé, té una certa reputació en el medi i satisfà la seva necessitat de generar diners. Darrerament però creixen els seus dubtes: per un costat se sent desarrelat, enyora la seva Guipúscoa natal, de la que va fugir per un trauma familiar (de moment no he dit ni mostrat res d’això); per l’altra banda, cada cop li fan més mandra les misèries humanes amb les quals ha de tractar pels seus negocis (això ho vam començar a veure en la unitat precedent).

Desencadenant: L’entrada dels mossos d’esquadra al seu pis, que venen seguint al Fèlix per homicidi (com vam veure en la unitat 5 i la seva carta des de la presó).

Conflicte inicial: de caràcter extern serà la persecució policial de la qual creu ser objecte en Txapo. De naturalesa interna, aquesta li farà preguntar-se cap a on dirigir la seva vida.

Escena en què apareix el desencadenant:

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra”

La segona vegada que les mateixes paraules són pronunciades esvaeixen qualsevol dubte que li podia quedar al Txapo. Si fa uns instants encara era un ésser mig vegetatiu damunt d’un sofà rònic, ara els seus músculs es tensen en una fracció de segon. Poc importa la presència completament atònita d’en Fèlix al mig del menjador. Ell surt disparat cap a la seva habitació. Només una cosa en la seva ment: fugir.

Sota el llit, evidentment, hi troba aquell vell macuto que sempre l’ha acompanyat. A l’interior tot el que necessitarà en els pròxims dies. En la ment se li apareix fugaçment son pare repetint-li una vegada i una altra “Hombre precavido, vale por dos. Recuérdalo siempre hijo”. Si sabés el vell malparit per a què se’n serveix ara dels seus refranys... Ironies de la vida. Tots aquests pensaments no li fan perdre ni un sol instant. Tenia tan interioritzada que aquesta escena podia passar, que semblava està just esperant-la per repetir els passos com si d’un vals vienès es tractés.

L’únic moment de dubte arriba quan sortint de nou al passadís es planteja si anar a buscar al xaval o continuar executant minuciosament el seu pla d’escapada. Sap que només li serà un enredo i a part, a ell no li passarà gran cosa. Al cap i a la fi, la policia busca traficants i venedors. Als clients els humilien una  mica i els deixen de nou al carrer. Potser fins i tot li farà bé, qui sap si un bon susto és el que necessita. No, definitivament ara toca córrer.

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra. Si no hi ha resposta immediata procedirem a tirar la porta a terra”

Disparat cap a la cuina. Obre la finestra. Salta al pati interior. “Vigila, són dos metres”. Cau amb els peus en posició. Amorteix amb els genolls. Torna a córrer. Treu la clau de la butxaqueta interior. Obre la porta metàl·lica. Entra dins la sala de la caldera. S’acostuma a la foscor per trobar l’altra porta. Repeteix l’obertura. Travessa el pati de llums del pis del costat. Segona clau del joc per obrir una porta de fusta. Apareix a l’entrada veïna. S’atura un segon per recuperar l’alè. Demana ajuda divina abans de jugar-se-la a una sola carta. Obre la porta principal i surt al carrer decidit en direcció oposada. Afina l’orella per detectar qualsevol picoleto perseguint-lo. Continua a caminar ràpidament però intentant evitar fer-se notar. La primera por desapareix. La més immediata. Però ara arriba una pregunta més important: “I ara què?”.

Eduard

Txapo (EdE 9)

En l'exercici d'aquesta unitat caracteritzarem un personatge en tres fases:

1.Un narrador càmera en farà la descripció física, absolutament objectiva. Ens podem saltar les limitacions del càmera per dir el nom del personatge i la seva edat, si també volem proporcionar aquí aquesta dada (màx. 600 caràcters espais inclosos)

2.Un narrador testimoni en farà la caracterització psicològica directa, des de la seva subjectivitat (màx. 600 caràcters espais inclosos)

3.Un narrador quasi omniscient, focalitzat sobre el personatge, ens narrarà una breu escena en què aquest quedi caracteritzat tan físicament com psicològica –això darrer mitjançant l’acció, el diàleg o l’espai en què es troba, si li és propi (màx. 2.000 caràcters espais inclosos)

El personatge ha de tenir nom i cognoms (no cal que els informeu en les tres parts de l'exercici) i, si és possible, que s'adiguin al personatge. És a dir, si es tracta d'una noia jove amb pírcings, tatuatges i que atraca joieries, resultaria poc adient dir-li Maria Cinta de Can Bleda.

Nota: en les tres Unitats Pràctiques següents podreu reutilitzar aquest personatge i fer-lo créixer. No és obligatori (podreu inventar un nou personatge i argument per cada una de elles si així ho desitgeu), però com són unitats que van bastant lligades, teniu la possibilitat de fer servir el mateix personatge. Us ho avisem per si voleu dissenyar-ne un que no sigui incidental, sinó un amb el que us vingui especialment de gust treballar.

Per resoldre l’exercici i sabent que en vindran altres on el continuaré utilitzant, recupero la figura del Txapo, el camell d’en Fèlix i m’hi llenço enllaçant amb l’escena que havia descrit en la unitat 6 (http://eduanon.blogspot.com/2018/06/a-casa-del-camell-ede-6.html).

 

Estirat sobre un sofà, de curta estatura però prominent panxa, un home dormita agitadament. L’apretada camiseta d’imperi no pot retenir els negres pèls que li recobreixen la pell. Barba mal afaitada i patilles generoses contrasten amb una closca brillant on els primers cabells, llargs i greixosos, no tenen les arrels fins a l’altura de les orelles. Orificis aquests, on arrela una pelussera safírica.

Sobre la tauleta del menjador, restes de polsim blanc i un DNI. Rodrigo Martinez Bakarne. Quaranta-tres anys, sis mesos i dos dies.

 

“Fèlix, com és en Txapo?”, si mai em fessin aquesta pregunta, ho tindria claríssim: un bon cabronàs. Ja sé que pot semblar contradictori, però és així com jo l’he conegut. Un fill de la gran puta en primera aproximació però amb un rerefons gairebé de pare comprensiu. Li encanten els calés, d’això no n’hi ha cap dubte, però alhora, sembla que et vulgui fer sortir d’aquest món de merda on estem ficats. Com si ell mateix estigués convençut que encara hi ha esperança de redempció, i mira que n’ha conegut de misèries humanes. També és cert que pràcticament no el conec, que malgrat que ja deu fer un parell d’anys que tenim tractes, no sé pas ni d’on ve, ni que l’ha portat aquí.

 

“Txapo!!! On tens la merda?!”, els crits del Fèlix li acaben trencant l’estat de son. Per una banda agraeix sortir dels malsons que cada cop més insistentment el persegueixen cada vegada que aconsegueix dormir. Però per l’altra no tolera que siguin altres els que li marquin el ritme vital.

-              Cagon Dios chico, no me puedes dejar en paz ni un puto dia! - li esbotza contrariat. Intentant marcar qui és el rei de la casa, qui té la necessitat i qui té la paella per la mànega. Encara que no s’enganya, no sap molt bé perquè, però a aquest xaval li té en certa manera, un carinyo especial. Pot ser que es vegi reflectit en les seves misèries, que li recordi a algú estimat. Si sap si no es veu ell mateix a la seva edat. Si amb la resta de clients es mostra implacable, amb aquest, amb aquest sempre es permet unes confiances inimaginables per la resta.

-              Txapo, perdona, no volia despertar-te, però és que en necessito més. I aquest cop no em pots dir que no, que porto la pasta. - La veu llastimera emprada li regira l’estómac, però la seva ment més racional s’ha sorprès amb la darrera part. Pot ser que recuperi una part de la inversió.

-              Bueno, bueno, eso ya lo veremos. De donde has sacado tu los duros, pelacañas? - Es rasca frenèticament el colze esquerre, mentre pensa que un canvi de temps deu estar al caure. La cicatriu sempre li ho anticipa. Alhora que li recorda: “Vés amb compte Txapo, o tornaràs allí on te la vas fer”. I no, tornar a la trena no entra dintre de les seves voluntats.

-              No n’has de fer res tu d’això. Ara lo que conta és que et puc pagar los deutes i agafar-te’n una mica més. – A penes acabada la frase que de sobte:

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra”

 

Eduard

El viatge a la preso de la mare (EdE 8)

Avui es tracta de treballar sobre l’escena, els seus elements constitutius i el ritme.

Triarem entre un dels dos exercicis següents:

•Escriure dues escenes enllaçades, és a dir, dues escenes que formin part d’una mateixa narració. El lligam entre elles pot ser una el·lipsi, un resum o un salt en el temps, segons recursos ja treballats. Una de les dues escenes ha d’aconseguir un efecte de ritme lent; l’altra, de ritme ràpid.

•Escriure una sola escena en què, donat un fet molt concret (una trobada que sorprèn el personatge, un canvi anímic, un record sobtat...), el ritme canviï tot d’una: o bé de lent a ràpid, o bé just al contrari. L’escena tindrà doncs, dos moments diferenciats:  un de ritme lent i un de ritme ràpid.

Segueixo en el mateix univers que he anat desenvolupant i recupero el personatge de la mare que ja havia utilitzat en el quart exercici.

 

Un Sol espatarrant cau sobre el poble per primer cop aquest any. L’hivern s’ha fet llarg, molt llarg; a finals d’Abril encara caigué una bona nevada i el mes de Maig se’l va passar plovent com si els pecats del fill de la Maria s’haguessin d’apaivagar amb un diluvi. Aquests són els pensaments que l’han acompanyat durant aquest període de recolliment. És per això, que avui, en llevar-se i veure els raigs de llum que entraven per la finestra, no ha pogut estar-se de vestir-se amb la roba més vella que té, preparar-se un cafè ben carregat i sortir al jardí a batallar amb les males herbes que tan mala imatge donen als veïns.

La suor li recorre l’espatlla mansament, i és que sembla que fins i tot les gotes tenen mandra a transcórrer, amb la xafogor que ho impregna tot. Meticulosament, i amb l’ajuda d’una petita aixada, ja mig rovellada, va arrancant de sota-rel aquests herbots que ni per alimentar conills serveixen. Avui té pensat fer la meitat esquerra, que el terreny és gran i ho vol fer a consciència. I a més a més, aquesta tarda toca baixar que té visita. Impossible li resulta a la seva ment, no enlairar-se del seu jardinatge i pensar en el seu Fèlix. Cada quinze dies tenen dret a una horeta junts, bé, amb les implicacions que junts representa en un moment així. Sempre hi ha un vidre que els separa i cada estoneta, els ulls del guàrdia de torn que s’assegura que tot segueix el protocol. Tampoc es pot parlar de molta intimitat quan cada cinc metres hi ha un cubicul com el teu amb el seu drama particular. Aix Maria!, ara t’has punxat amb aquest card i un rajolinet roig intens s’entrelliga per les arrugues del polze. Potser ja seria hora d’anar desant i començar a preparar-te, que després tot són presses.

-              RINGGGGGG!!!!

-              Per fi has arribat Antonio! No veus que porto més d’una hora esperant-te! Però que hi tens al cap? No havíem quedat que vindries puntual! Sempre igual! No serveixes per res! Vinga! Espavila’t!

-              Ai perdona Marieta meva, però és que...

-              Ni és que, ni històries. Cap a dins al cotxe i pitant cap a Can Brians. Com fem tard i no pugui veure al meu Fèlix... La tindrem grossa. Aquesta sí que no te la perdonaria.

-              Tranquil·la, amoret meu, que no estem gaire lluny. I potser, tot és córrer i al final és ell el que no et vol veure. Com la darrera vegada.

-              No, allò era perquè estava malalt, que la medicació que li donen és molta forta i ha de fer repòs. Però avui segur que vol veure’m. A més a més, li porto coquetes i això sempre li ha agradat. No pots anar més de pressa?

-              Però Maria, si ja vaig al màxim.

-              Au va, si ja saps bé que en aquest tram no hi ha radars.

-              Ai carinyo, carinyo, quines coses que em fas fer.

-              Si haguessis vingut a l’hora, ara no et faria fer res. Que ja toquen les cinc i tot just veig el cartell d’Igualada. Vinga Antonio, una mica de brio!

-              Ai Sant Cristòfor, dóna’m forces!

-              Pero Antonioooooooooo!!!! Vigilaaaaaaaaaaaa!!!!

 

Eduard

El despertar (EdE 7)

Avui toca escriure una escena en què mitjançant la descripció de l'espai físic on habita el protagonista, el caracteritzem i mostrem al lector. La descripció ha d'estar inserida enmig de l'accio, i procurarem que cada frase descriptiva estigui acompanyada d'informació no estàtica: bé argumental o d'acció, bé emocional. Si és possible, farem servir descripcions provinents de tots cinc sentits.

El resultat és força positiu, malgrat que els cinc sentits son retrobats, no tots serveixen per la descripcio fisica demanada. En tot cas, segueixo en el mon del primer dia, del que ja no crec que en sortiré.

 

- “Quina bona olor que fa això que cuines, carinyo” – Em sorprèn la Montse a cau d’orella, mentre m’abraça per darrere i amb la seva delicadesa habitual em mossega l’orella. El puntet de dolor que provoquen les seves dents em fa sortir de les meves cabòries.

- “És l’única manera que conec per fer-te sortir del llit, bonica” – Li esbotzo en tó burleta mentre ensumo l’aroma que puja de la paella davant meu. Destil·la la dolçor de la ceba i la vermellor del pebrot. El xup-xup cromàtic de la barreja em fa salivar. Me n’enduc una cullerada a la boca i les meves papil·les em confirmen el que el meu nas suggeria. Trobo que la samfaina m’està quedant d’allò més aconseguida. No és cada dia que tinc temps d’anar al mercat i comprar verdures que fins i tot ma mare acceptaria que poden rivalitzar amb les del poble.

- “Me’n vaig a la dutxa, així ens ho podrem menjar tot just acabat de fer”

L’observo passivament com surt de la cuina i és quan més clar em queda que pel curs vinent ens haurem de buscar un altre pis. Per aquí anaven els meus pensaments abans que ella entrés per la porta, però veure l’estat de la cuina és una gota més en un vas que està a vessar. Abans de poder-me ficar a trastejar, he hagut de passar una hora netejant. El Fèlix l’havia deixat com si visquéssim en la peli de Trainspotting. La Mireia ja ens ha dit que al Juny se’n va i ara tot li bufa. Només quedo jo per intentar fer d’aquest pis un lloc habitable, però cada cop n’estic més fart.

“Click”, bé com a mínim avui l’escalfador ha decidit encendres; la Montse tindrà aigua calenta per dutxar-se. Haurà de sobreposar-se a les taques taronges del plat i al fet que la pressió que surt és minsa, però sent ella tan fredolica, lo principal està assegurat. Almenys les llargues discussions amb el propietari sobre qui havia de fer-se càrrec de la reparació hauran pagat la pena.

Em quedo abstret mirant una de les rajoles. Una esquerda la recorre de dalt a baix. La part que l’uneix amb les altres, que hauria de ser de blanc nuclear, és d’un negre carbó. Ella mateixa està destil·lant-se del que havia de ser un verd esperança cap al color del Rocafort. És inevitable que l’associï al Fèlix. Una vida que estava encaminada a ser brillant, però que a poc a poc i sense que en puguem fer altrament, se’ns està consumint. Trencat per dins, rodejat de foscor... Un dia el llogater, decidirà refer completament aquest pis. Aquesta rajola serà llençada i substituïda per una bella peça de marbre. És fàcil arreglar una cuina, però com podem arreglar una vida humana?

 

El dinar va ser força interessant. Un recorregut per la Barcelona literaria del raval. Un moment per conneixer-nos una mica més i intercanviar sobre els futurs cursos a venir.

Eduard

A casa del camell (EdE 6)

Avui, exercici amb enunciat concis sobre la tasca a realizar :

Escriviu un relat breu (màxim 3.500 caràcters amb espais), utilitzant un narrador extern i amb la següent estructura:

·         comenceu en el present (no vol dir que la narració estigui feta en temps verbal present)

·         narreu, en forma retrospectiva, un moment anterior de la vida del personatge o personatges. Aquesta retrospecció s'ha de produir mitjançant un pivot i ha d'estar explicada en forma de resum

·         dins d'aquest resum, introduïu com a mínim una el·lipsi

·         torneu al present, i per acabar finalitzeu la narració amb pausa descriptiva

El meu primer error és no llegir amb prou detall la primera frase, aixi que enlloc d’utilitzar un narrador extern, m’ataco al meu preferit, la primera persona. La critica del professor se centra pero en el pivot, no el trova massa creïble per algu que arriba amb mono. Li dono la rao, potser seria millor per algu fumat que algu havent consumit quelcom de més dur. A vosaltres de jutjar :

 

Entro corrent a la casa del Txapo. La necessitat apressa de nou, i això em genera urgència, angoixa. De sobte em topo amb aquest estúpid gatet xinès movent el braç. Brilla com brillen tots, amb aquest daurat de botiga de tot a cent, però no encaixa per a res amb tot lo que l’envolta.

On encaixava era a casa de la... Laura, sí, Laura definitivament, que encara recordo les seves amigues cridant-li: “Lau!! No marxis amb aquest mamarratxo! Que no en trauràs res de bo!”. I quanta raó tenien, encara que ella era massa viva per caure en un parany tan simple com el que jo representava. Laura, una preciositat hippie que vaig conèixer ara farà que... tres o quatre anys... Com passa el temps! I que gustosos els seus mugrons aquella primera nit que vam passar al seu pis. Una pena que desaparegués de la meva vida, uns mesos més tard, marxant a un refugi espiritual al Nepal. No puc negar-li coherència a la seva decisió, tant de bo tingués jo la meitat dels seus collons!

Braç amunt, braç avall, el temps es podria aturar en tot l’univers i aquest gat continuaria amb el seu braç movent-se absurdament, ara amunt, ara avall. Els seus ullets negres tot fixos, aquells bigotis excessius mentre amb un braç aguanta una pedra que tan sols conté tres caràcters que no sé pas que volen dir. Alguna xorrada sobre la sort i la fortuna, segur. I l’altre braç... Amunt i avall. Sembla mentida que pugui estar aquí aturat com un tòtil mirant-me’l. He entrat per aquesta porta amb tota la pressa de la necessitat i aquí em tens, davant d’aquesta andròmina resseguint el moviment constant. Podria ben bé estavellar-lo contra el terra, segur que en Txapo ni se n’adona. Però no, aquí estic parat, aprofitant qualsevol excusa per a transportar-me cap a un passat que sempre va ser millor.

“Txapo!!! On tens la merda?!”

Es un text força curt, ja que fa poc més de la meitat del permès; pero, un cop rellegit, m’he adonat que havia escrit tot el que volia dir i que la frase final tenia la força que necessitava.

Dissabte 9 de juny tenim dinar del grup de les Karenines. Tot just la meitat hi serem, pero serà una bona manera de ficar cares a les persones amb qui comparteixes aprenentatge virtual. De qui llegeixes, a qui comentes i que alhora et comenten. Un curs molt enriquidor.

Eduard