Petita incursió a les Filipines (II)

Ho vam deixar en un bus camí a Banaue... Tan sols pujar-hi, em fixo en les dues noies que s’asseuen a primera fila. Podria dir que em quedo amb el detall de que parlen en francès, però siguem sincers, reconeguem que el que realment capta la meva atenció es l’escot generós d’una d’elles. M’imagino que en part ajudat per les dues San Miguels i pel fet que no tinc res millor a fer, me’n vaig a parlar amb elles. Tenen mes o menys el mateix pla que jo, així que decidim unir-nos en equip. La resta del viatge me’l passo intentant abrigar-me com puc per evitar l’atac inclement de l’aire condicionat. Anava preparat amb una jaqueta de muntanya, però sembla que el que val pels Pirineus no acaba de ser suficient per declarar-me clar vencedor de la batalla. Al costat, un filipí grossot i amb cresta que te tendència a aposar-se en el meu ombro en la cerca d’un reconfortant son. Pel que em van contar després les franceses, vaig contraatacar durament, i la meva cara de felicitat (boca ben oberta), era digna de foto (malauradament, l’altre dia em van escriure dient-me que en una etapa posterior del seu viatge, els hi van robar la càmera).

A l’arribar al destí, petit esmorzar reconfortant i fem coneixença d’una parella de francesos jovenets i de dues franceses mes que estaven de vacances. Formem un grup de set per compartir guia i jeepneys durant el trekking de dos dies que comença l’endemà. Aquesta zona de les Filipines esta plena de francesos. No tan sols per l’equip que hem format, però el setanta per cent dels turistes que ens trobem pel camí ho son. Sembla ser que fins fa un parell o tres d’anys, Tailàndia era lo mes in; però ara lo que es porta es una mica mes oriental encara. Una emissió de televisió tipus “Perdidos en una isla” va ser un iniciador de la tendència. Per aprofitar el dia, ens n’anem en visita (de nou) organitzada a uns punts d’aigües calentes a una vintena de kilòmetres del poble. Es en aquest moment que descobreixo lo que es un jeepney, antics jeeps americans, portats durant la segona guerra mundial per l’exercit americà i que causen furor per recórrer els camins de la zona de la “Cordillera”. M’apassiona el fet que et puguis asseure a la part superior mentre ets rodejat de muntanyes verdíssimes i terrasses d’arròs. D’aquí nomes m’hi baixarà la pluja que en alguns moments anima el nostre viatge.

Motxilla a les espatlles i comença el recorregut per boscos frondosos, solitaris però de bon camí. No es fins gairebé l’hora de dinar, que els primers arrossars apareixen, sempre no massa lluny d’algun poblat, sempre ben empinats, arrapant-se com poden a les faldilles de la muntanya.

Gens fàcil la vida d’una gent que depèn d’aquest nutrient, essencial en tot un continent. La productivitat de les terrasses, malgrat la verdor que destil·len, es baixa. Moltes d’elles tot just capaces de proveir una sola collita a l’any. Moltes requerint del treball infantil per mantenir els pardals allunyats de la preciosa llavor. Amb un sistema forca enginyós de cordes, llaunes i espantaocells, un sol nen, en ubicació estratègica, es capaç de fer sonar i moure elements dispersos per les diferents terrasses que espanten l’arribada de les aus.

El camí es fàcil, després d’una empinada ascensió inicial, planegem en mig de paisatges captivadors. El grup es mou gràcilment, tot seguint un guia local que en te prou en fer tres o quatre d’aquests trekkings al mes per alimentar la seva família. Encara en te prou per unes bones cerveses i poder jugar al basquet (vertader esport nacional, juntament amb la boxa i el seu heroi nacional, el polèmic Pacquiao) amb els seus amics. Després d’un lleuger dinar que ens permet evitar la rutinària pluja de cada dia, enfilem direcció al que alguns consideren la vuitena meravella del mon : l’amfiteatre de les terrasses d’arròs, Batad. L’indulgencia del moment, el deixar que el temps s’esmicoli lentament observant un dels entorns mes bells, res que descentri la meva atenció de simplement gaudir del que tinc davant dels ulls...

Res de tot això seria possible sense l’element, que en la seva extrema abundància, li dona vida a tota aquesta vegetació. Alguna millor manera de rentar-te la cara al mati?

Malauradament aquell camí no podia continuar de forma indefinida, encara que en cada S ens esforçàvem en allargar-lo una mica mes...

I tant mateix, sempre ens quedarà una bona San Miguel

De nou una fredolica nit d’autobús camí de Manila. Arribar barbut i brut a l’Oriental Mandarin a les quatre del mati, haver d’esperar fins a les sis per poder fer un “early check-in”. Fer una espècie de migdiada i connectar-me de nou a l’ordenador per posar-me al dia de mails i treballets. Diumenge solitari abans de fer la feina que justificava el viatge... Abans d’entrar en el territori de la confidencialitat, jajajaja. Com em vull fer l’interessant! De la mateixa manera que ho vaig fer amb el treball de final de carrera. Fent-ne dues versions! Jugant a fer d’adult. Sense deixar de ser un nen.

Eduard

Petita incursió a les Filipines (I)

El motiu del meu viatge a l’arxipèlag filipí (mes de 7000 illes en un territori que tan sols representa tres cinquenes parts del que es avui Espanya, encara que jo nomes vaig estar a Luzon, l’illa principal), es altament confidencial. Malgrat que perdre la feina em preocupa bastant poc, el que si que no voldria es donar un motiu addicional per a no cobrar el “finiquito”. En tot cas, aprofitant que hi anava i que el u de Maig estava per allí, doncs dos dies de vacances i tenia algo de temps per visitar una mica aquest magnífic país. Així que vaig preparar dos maletes ben diferents per afrontar els diferents propòsits del viatge i direcció Manila. Per animar les tres hores i mitja de vol, una Lonely per aprendre una mica mes del que podia fer-hi.

Abans d’embarcar-me en el viatge, els meus coneixements de les Filipines eren relativament escassos. Antiga colònia espanyola i estatunidenca, gent extremadament catòlica (el rebuig de l’Església a l’ús del condó els condemna a una taxa de natalitat extremadament alta), població empobrida e immigrant (la dona que fa la neteja de casa meva per exemple) i la San Miguel i la seva relació amb Lleida (prometo no repetir la historia, una de les meves preferides J). Vaig aprendre que els espanyols no van fer una gran feina d’educació al país i per això gairebé ningú en parla la llengua, encara que la majoria dels noms propis ho son així com els topònims. També algunes paraules van passar al Tagalog ja que no existien abans de l’arribada europea (cuchara com a magnífic exemple). Els números a vegades es diuen també en castellà, encara que les generacions joves ho fan en angles i la formula de cortesia per iniciar una conversa (el típic ca va francès) es un “como esta?”. Ara els que no van fallar van ser els missioners espanyols, ja que Manila era capital d’un sultanat abans de l’arribada de Magallanes (que va morir aquí). El país es avui en dia un bastió extremadament catòlic, amb una petita provincia secessionista islamista.

L’arribada dels americans va ser molt mes fructuosa per a l’educació nacional (avui en dia l’alt nivell d’angles dels filipins en comparació amb la resta de països asiàtics es un gran avantatge competitiu). També va donar molta mes rellevància al país, ja que en el període espanyol, si que servia per a que el Sol mai es pongués en l’imperi de Felip II, però en la realitat era un territori marginal, governat des de Mèxic mes que des de la metròpoli. El conegut “desastre” espanyol del 98 va acabar amb una honrosa venta del arxipèlag, malgrat que els de “l’ultimo de Filipinas” se’n van adonar mes d’un any mes tard. En el moment de la independència americana, Filipines era el segon país mes ric d’Asia tan sols després de Japo. El preu a pagar (addicional a ser una nació submisa) va ser que durant la segona guerra mundial, l’imperi nipó va ser especialment dur amb la població local. A Manila poc va quedar en peu després de la destrossa de la reconquesta. El casc antic, conegut encara avui en dia com Intramuros, es bastant decepcionant, sent el bastió de Santiago de lo poc que queda en peu. Petita imatge d’homenatge als meus amics gallecs :

Allí es on en un alar típic de tots els governs agònics de nacions imperialistes que estan a punt de perdre les seves possessions, el 30 de Desembre de 1896 (gracies wikipedia) afusellaven a Jose Rizal, líder independentista i metge per la universitat de Madrid, paradoxalment. Amb això s’iniciava la revolta definitiva per als interessos castellans.

Avui en dia en un parc de la ciutat que porta el seu nom s’hi juga a escacs.

M’hi hagués afegit, excepte que em volien cobrar per fer-ho, i malgrat que no era gran cosa el que demanaven, em va semblar una ofensa a aquest esport que mai em deixa indiferent. Això va fer que continues la meva visita fins topar-me amb aquesta magnifica estàtua tan freak, tan Braveheart. 

El parc es completava amb una espècie de Catalunya en miniatura en forma de mapa de l’arxipèlag, amb cartells que t’expliquen el que s’hi cou en cada illa.

Això ja es fora d’Intramuros, però una de les coses que em van semblar mes curioses de Manila es la utilització que li han donat als fossos de les muralles. Un camp de golf. Em vaig colar per una porta que no tocava i vaig acabar a dins del camp i topar-me amb aquest cartell. Després va venir un policia i em va invitar a tornar per on havia vingut.

Lo trist i massa vegades vist, es que en l’avinguda del costat del camp hi havia tot de famílies en misèria absoluta, fent que criatures de pocs anys de vida i malnodrides demanin caritat als pocs transeünts (gracies corrector per poder escriure correctament aquesta paraula) que caminen per allí. La distancia entre el luxe i la gana : una gran xarxa que recull les pilotes i una brigada de policia.

Al vespre, fent temps abans de pujar-me al bus de nit que em portaria a Banaue, una San Miguel al barri de Malate, prop de la plaça Remedios. Tan sols havia passat unes hores en aquest país i ja començava a intuir que gaudiria. La majoria de la gent hi va per les seves illes i platges, per fer snorkel o busseig. Jo em dirigiria cap al nord, direcció a la vuitena meravella del mon, l’amfiteatre de les terrasses d’arròs de Batad. Poble on no s’hi arribava per carretera, sinó després d’alguna hora de trekking. Dues nits en un bus, dues nits en hostals humils resoldrien un dels dubtes que em rondaven el cap : tants hotels de cinc estrelles t’han canviat? Intuïa que la resposta seria algo així com : suposo que si, però no en això. Valia la pena comprovar-ho fent un viatge molt a la meva manera.

Si he emplenat dos pagines de Word, tan sols en les breus hores que vaig passar a Manila. Quan mes necessitaré per la resta?

Eduard

Temps d’Aplec

Amb quina intensitat he viscut aquest tour europeu de les darreres dues setmanes. Des de la mitjanit d’aquell dimarts que agafava el vol, escasses hores d’haver aterrat provenint de Jakarta, fins avui en que he aterrat de nou del vol transoceànic. I ja de nou en un vol direcció a la capital indonèsia. Mil imatges venen al meu cap, mil sensacions, ressaltant aquella que et diu que sembla mentida que nomes fossin quinze dies tot plegat; sobresortint la satisfacció de tenir en els meus orígens, un munt de gent que m’estima, aquells a qui estimo de forma incondicional.

I no per això, però recolzat en aquesta constatació, no m’ha fet cap mandra agafar l’avio direcció a Singapur. Les meves ganes de prosseguir l’aventura asiàtica son mes fortes que mai. Saber que començo a construir-me un mon aquí, però sense perdre les meves arrels. Saber que el que he viscut aquests dies tampoc es la norma, sinó que s’han ajuntat esdeveniments particulars, en els que mereixia la pena estar present. Moments íntims, moments col·lectius, donant la benvinguda als nouvinguts, així com sabent de primera ma que bones noticies venen de Rússia. Planejant els viatges dels valents que em vindran a visitar aquest estiu. Cinc bons amics, en tres viatges diferents, no deixa de ser una font d’alegria. Espero que el meu calendari em permeti passar el màxim temps possible amb tots ells i elles.

Temps per la musica, i de nou un concert de Manel al costat de ma germana. Primer cop que vaig al Primavera Sound i això que es des del mes llunya dels llocs on he viscut mai J I la veritat es que el festival esta forca be. Car, no tant pel preu de l’entrada, que també, però sobretot pel que et gastes a dins. Encara que veient la proporció d’estrangers, no crec que la crisis hagi suposat un problema per ficar-hi desenes i desenes de milers de persones. Musiqueta poppie, amb algunes variacions, amb un munt d’escenaris per visitar. Ara, he de reconèixer, que en el meu cas, em sento mes vinculat a un festa popular com l’Aplec del Cargol, que a un festival de musica que a vegades sembla mes una desfilada de moda (aquest any però el fred haurà reduït una mica aquest aspecte).

Salt de tres dies de nou. La intensitat de les dues passades setmanes ha provocat que em vinguessin moltes ganes de rememorar dies previs aquí a Singapur i ho he fet tot per quedar-me el dissabte nit a casa tranquil. El cansament pesa, el fetge ho agrairà, però tenia ganes de nou capítol de Twin Peaks (cada cop s’esta sentit mes l’influencia de David Lynch i això ja comença a perdre rigor racional per prendre mes pes l’aspecte oníric). Tenia també ganes d’una mica d’escriptura i de lectura, de mails retardats i vídeos que s’havien quedat pendents. Per davant un mes de juny laboralment molt intens i després a plantejar-se alguns dies de vacances.

Europa continua sent (tampoc ha d’estranyar a ningú) casa. La sensació de passejar de nou pels carrers de Paris i sentir que d’una manera o altra aquest es l’univers en el que m’he criat. Apreciar que les pedres que conformen aquells edificis, aquells monuments, porten centenars d’anys fent-ho i que per molt que els gratacels asiàtics poden ser mes alts i estar mes il·luminats, mai tindran l’encant de les ciutats de la vella Europa. A Paris la sensació de casa apareix, a Barcelona es reafirma, però fins que no veig la Seu Vella no es completa. I res te a veure en això les pedres i els edificis. Tan sols es sustenta en la gent i els records. El passat vital.

I alhora no deixes de ser un foraster, algú que no passa els dimarts allí, algú que nomes ho viu com un punt mes del seu camí, especial, però que alhora no es planteja un retorn permanent. Tota conversa s’inicia amb un : “i que tal per allí?”. Cortesia moltes vegades, ja que ni donaré la resposta que mereix, ni ningú s’espera que ho faci, però que malgrat tot, crea una infinitesimal distancia. Aqui us deixo un petit link que malgrat no comparteixo en molt del que diu, parla del tema : http://thoughtcatalog.com/2012/what-happens-when-you-live-abroad/

Avui en el col·legi on tocava fer el partit de futbol dels dissabtes, a la façana principal : “Everyone is unique. All can succeed” mes a baix : “Passion Humility Integrity Resilence Responsibility”. Es un fet molt típic aquí, molt alineat amb la filosofia del país, això de publicitar la missió de cada escola. He començat la meva particular col·lecció de fotos amb aquests lemes, ja hi haurà temps per compartir-la. Hi he pensat quan anava a escriure que hi ha molts tipus de viatgers, immigrants, trota-mons o exiliats. Molts condicionats per la raó que els ha fet emprendre el moviment. En tot cas, jo soc d’aquells que donen un valor enorme a tenir arrels i tenir-les com a punt constant que ancora el vaixell quan aquest es pilota a la deriva. Però en la mateixa mesura, la seva grandesa radica en que no asfixien ni tallen ales. A vegades es basen en petites tonteries, com anar al Camp d’Esports a veure com el nou refundat equip lleidatà lluita pel somni de tornar a segona. A vegades es basen en grans moments com abraçar-te als teus amics i adonar-te que malgrat tot continuem sent essencialment els mateixos que hem viscut tantes coses. I això, expandeix el concepte d’arrel, ja que no es tracta específicament d’un lloc (que en certa mesura també) però sobretot de la vida que hi ha, de les persones concretes que conformen el teu univers.

I la pregunta amb la que s’acaben forces converses : “i quan tornaràs?”. Doncs no ho se, tant pot ser en breu com per Nadal, encara que probablement lo mes raonable seria que fos al Septembre... Ara que hi ha un parell de bodes en terres catalanes a les que m’agradaria assistir, no pel concepte en si, sinó que de nou, per les parelles i la gent que els envolta.

I alguna que altra foto haurem de penjar, encara que la millor quedarà reservada a la discreció dels quatre magnífics que hi apareixen.

El Segre esplèndid en aquests dies de fresca primavera.

I per que encara que hi ha algú que no s’ho creu, a l’Aplec, efectivament hi ha cargols.

Un dels costats dolents de la distancia esta en que no sempre estàs pels moments importants, així que a vegades les benvingudes s’han de retardar tres mesos. Però tot arriba quan de presentacions es tracta.

Eduard

Campaign City – Life in posters

Finalment fa quinze dies la vaig tornar a visitar, per passar-hi una mica mes de temps que el primer cop. Una exposició de pòsters i objectes sobre les campanyes governamentals que s’han fet a Singapur de conscienciació ciutadana. La vaig descobrir amb els meus pares mentre visitàvem la llibreria nacional. Com evidentment esta tot en angles, aquell dia no hi vam passar gaire estona, però la suficient com per despertar-me l’interès. Així que el darrer diumenge que vaig passar aquí, després d’un magnífic brunch mediterrani i fent temps abans d’anar a l’habitual partit de futbol, allí em vaig dirigir.

Forca revelant per entendre una mica mes la societat en que m’he capbussat. Suposo que el primer comentari hauria de ser extret d’un còmic d’Asterix : “Estan bojos aquests singapuresos”. Evidentment la campanya en contra dels cabells llargs masculins es d’una lògica rocambolesca : incentiven el consum de drogues. Cartells explicatius del que es considerava un pentinat inadequat, sancions diverses: ser relegats als últims de la fila en fer un tràmit administratiu, no poder accedir al lloc de treball,... i episodis d’àmbit internacional, com quan no van deixar entrar al país al cantant de Led Zeppelin. Tampoc parlem de cabells pels genolls, el típic look dels Beatles no era ben vist per les autoritats. El continent asiàtic en general, malgrat ser un gran productor, es molt sever amb les drogues. En molts dels estats del subcontinent de l’est asiàtic, la possessió d’una certa quantitat de cocaïna o heroïna pot suposar la pena de mort.

No se que els ha fet reconsiderar la seva posició, però lo cert es que actualment aquesta campanya no esta en circulació. La que si continua després d’una bona pila d’anys i no sembla que la puguin donar per un èxit, es la d’intentar que la gent sigui mes ben educada. No estaríem parlant tant d’una falta de civisme, sinó mes be el fet, que la gent a dures penes desitja els bons dies o dona les gracies. La predominança de la cultura xinesa suposo que es el que ha tenyit la societat d’un individualisme, o mes aviat d’un extrem tancament en vers la unitat familiar. A dia d’avui, ni els singapuresos d’origen indi o malai es salven d’aquest tòpic.

Als anys 80, les autoritats singapureses van considerar que les granges de porcs que hi havia a l’interior de l’illa consumien massa aigua i proveïen el mercat amb un producte massa car. Com l’economia, malgrat ser extremadament liberal, també es extremadament planificada. Una estranya combinació dels preceptes mes radicals de les doctrines neoliberals, combinades amb els grans programes de planificació econòmica dels millors Politburós. El cas es que en qüestió de pocs anys van fer-les tancar totes, mentre paral·lelament comunicaven a la població que el porc congelat seria l’alternativa (serien les importacions malaies, curiós venint d’un país musulmà, les que podrien proveir la carn a partir d’aquell moment, la australiana o nova zelandesa nomes es accessible pels expats i classes locals mes adinerades). Una població que valorava molt la carn “fresca” havia de ser convençuda de que el nou producte mantindria el mateix sabor i valors nutricionals que el previ, al mateix temps que resultaria mes barat.

Les polítiques demogràfiques també han sofert campanyes intensives i alhora en qüestió de pocs anys, contradictòries. En el moment de la independència (o expulsió, mes ben dit), Singapur era un país tercermundista. Una illa petita, sense recursos naturals i completament dependent dels subministres dels països del costat. En aquells moments es va llençar una campanya per intentar controlar la natalitat, especialment de les famílies mes humils. Eslogans com : “si nomes en tens dos, tindràs mes diners per ells” recolzat amb incentius econòmics per les dones que es feien lligadures de trompes. Com l’econòmic es la base aquí, a partir del segon fill, les tasses escolars s’incrementaven, vaja tot en línia en reduir una natalitat que no es podia finançar, i sense masses problemes ètics per adoptar polítiques dures. Amb això que vingué el progres econòmic, una tassa d’atur pràcticament inexistent i un grau de xenofòbia incremental. En menys d’un llustre, la política va canviar en 180 graus i actualment, tal com passa en tots els països del primer mon, la tassa de natalitat orgànica, no permet el creixement econòmic. Les polítiques s’han invertit completament i ara mes o menys, el govern li diu al seu poble : “o folleu mes sense condó, o continuarem portant immigrants” (el gran pla estratègic pel país, es que s’ha d’arribar als set milions en la propera dècada).

N’hi ha una altra, al nivell del millor PP : com acabar amb les desenes de dialectes xinesos que es parlen i fer que la població nomes parli mandarí. Han arribat al punt de que a les escoles han canviat el nom dels nens, per a “normalitzar-los” amb xines estàndard. Es conta la historia d’un nen, que es va passar un mes sense esmorzar perquè no reconeixia el seu propi nom en la llista de distribució de l’àpat. Van tancar emissores de radio, van ridiculitzar llengües vehiculars tatxant-les de provincianes i fins i tot el gran líder del país, el que va dirigir amb ma de ferro les primeres dècades d’independència, va fer un famós discurs, demanant perdo per haver utilitzat un dialecte en les seves primeres campanyes electorals per tal de captar vots. Els impactes en la societat no s’han fet esperar, i encara que afortunadament, la campanya no ha estat un èxit rotund, si que es cert que hi ha famílies en que els fills ja no coneixen la llengua dels seus progenitors. Imagino que destacats membres dels governs espanyol i francès, estarien ben contents de poder treure’s la mascara i anar mes lluny en la seva política contra les minories. A mi no deixa de provocar-me una tristesa enorme...

Ni havia mes, campanyes de productivitat, de com fer que la gent treballi mes i millor, campanyes de qualitat, en contra de les aigües estanques i en prevenció del dengue,... Recordo sortir de l’exposició, pensant que mai he viscut en una societat tant propera a una novel·la orweliana com l’actual. O sent una mica mes “positiu” huxleiana. Seria injust no reconèixer totes les bondats del sistema d’aquí, lo net que esta tot, lo be que funciona tot, el nivell de vida que es capaç de proveir a la població. Pocs llocs poden competir amb benestar material i jo soc el primer a preferir viure aquí que en els països del voltant. Tanmateix, hi ha un regust amarg en tot això. Hi ha quelcom que quan rasques una mica sobre aquesta superfície de perfector, fa que no deixis de veure-ho com un lloc de transit... si es que fins i tot he parlat de porcs i granjes!

Eduard

PD: I el cap de setmana que ve a Barcelona i el següent a l’Aplec del Cargol!!! Es tenir sort quan et programen una reunió a Paris un 22 de Maig!!!

Temps d’esports

Els dimarts a les set de la tarda a Jakarta o a les vuit a Guangzhou es el millor moment per anar al gimnàs de l’hotel. Em fico a la bicicleta estàtica i connecto la ESPN. La coneguda veu de Michel Robinson, aquest cop en la seva llengua materna, em comenta durant una hora (i entremig de mil repeticions dels mateixos anuncis) els resums dels partits de la lliga espanyola. Be, tots no hi son, ja que el del dilluns o l’últim del diumenge no hi acostumen a ser (desconec el motiu ja que tenen temps de sobra per ser-hi).

Les línies precedents les vaig escriure ara farà un mes. Tinc alguns escrits començats i aparcats esperant que retorni la inspiració o be truncats per algun esdeveniment no controlat que s’ha creuat mentre els escrivia. En tot cas, aquest recordo que l’havia començat després de mirar durant una estona un interessant Uzbekistan – Líban, classificatori pel mundial de Brasil. Com una de les coses que mes m’agrada dels mundials de futbol es la participació de selecciones curioses i exòtiques, vaig indagar una mica sobre la situació dels equips asiàtics. Vaig aprendre que Uzbekistan s’està convertint en una potencia regional i que te números per ser un dels representants de la regió en la propera copa. També em vaig adonar de lo complicat que es per als equips d’aquí d’esdevenir representants (hi ha un munt de fases classificatòries) i del baix nivell que tenen els que podrien ser els meus equips. Xina es l’únic que podria ser-hi, però el fet que es entrenat per Camacho ja fa que no li expressi cap mena de simpatia. Indonesia es la de mes pobre nivell ja que en la segona fase de classificació (prèviament va superar una ronda contra un equip de la regió, no se si Cambotja o Laos), que era una lligueta de sis equips, va acabar ultima, sense cap punt i amb dos gols a favor i vint-i-sis en contra. Singapur ho va fer una mica millor i va acabar últim del seu grup a la mateixa fase amb cap punt, però tan sols vint gols en contra. I això que es el vigent campió de la Asean o sigui de l’equivalent de l’Eurocopa per al sud-est asiàtic. A partir d’ara animaré l’Uzbekistan per a que pugui participar per primer cop en tal esdeveniment. Li queden dos partits complicats, però crec que amb quatre punts en podem tenir prou per ser-hi. Us seguiré informant.

En tot cas, avui no tinc cap excusa per no parlar de la desfeta del passat dimarts. Jo que tot motivat me n’havia anat a dormir a casa l’Yves, per llevar-nos a la una quaranta-i-cinc, rebre un amic seu i aigua amb gas en ma, proposar-nos a seguir el que havia de ser un gran partit. A la mitja part, perdent tan sols d’un, encara hi creiem, encara que les sensacions no eren les mes optimistes. Al final del partit, la desolació era profunda i l’únic punt positiu era que ja no faria falta repetir-ho el proper dimecres. Set anys abans, el Barca de Rijkard m’havia donat una gran alegria, eliminant un Milan que ens permetia passar a una mes que merescuda final. Era a Suzhou i era una hora mes tard, també era mes solitari, ja que aquell cop era l’únic en haver-se llevat, malgrat les promeses de l’holandès d’acompanyar-me. Aquest cop tocava viure l’altra cara de la moneda. Ni el fet d’estar comunicat per whatsapp era un consol.

No deixes d’estar orgullós de tot el que ha fet aquest equip, de que hagi esdevingut el millor equip de la historia amb un futbol excels i amb uns valors increïbles. Les forces no-armades catalanes han estat un estàndard internacional i ara em va a la ment quan un dels singapuresos que juga al meu equip em va venir a preguntar si coneixia algun lloc on ell podria estudiar català. Que havia complert el seu somni de visitar Barcelona i presenciar en directe un partit del nostre equip. I que havia entès que som mes que un club. Li vaig dir que per ser un cule no calia parlar català, totes les llengües eren benvingudes, totes les ètnies i cultures es poden agregar. Conèixer el nostre fet diferencial ja era per mi motiu suficient per sentir-se orgullós del que representa aquest equip. De la mateixa manera que el Sant Pauli representa la lluita obrera i socialista, de la mateixa manera que hi ha grans equips que han estat utilitzats per dictadors pels seus propis fins i que mil equips tenen significacions socials molt mes enllà que un simple esport (grandíssim un llibre escrit pel germà d’un bon amic : “Futbol per la llibertat” per Ramon Usall, si el tingues aquí us faria una foto de la portada, però... també us puc penjar la foto de l’Amazon).

I ara de nou un salt temporal. Abans escrivia un divendres i ara reenganxo en dilluns. I es que la setmana passada no va ser únicament dolenta, futbolísticament parlant, per mirar-la per la tele. Dissabte vam perdre 3-1, i em vaig passar gairebé tota la mitja part discutint amb l’arbit. Ja en parlaré un altre dia, però aquí a Singapur tinc una relació un tant tensa amb qualsevol representació dels poders fàctics. No seria estrany que un dia d’aquests em deportessin, però es que n’hi ha per llogar-hi cadires. Diumenge ens va anar molt millor i ens en van clavar 7. Lo millor es que a l’acabar el partit encara tenia companys dient que individualment érem millors que els nostres rivals. No se que va fallar doncs... Però be, amb estadístiques com aquestes, no podem anar molt lluny :

No era el cas aquest cap de setmana, però hi ha ocasions on juguem en llocs realment espectaculars. Jo no hi era el dia que ho van fer (un dimecres es molt molt estrany que estigui a Singapur), però els col·legues van disputar un partit en un terreny de futbol que flota just davant de Marina Sands (el gratacel mes icònic de la ciutat, les tres torres amb la espècie de vaixell al cap). En tot cas, el dia que vam jugar a Dempsey tampoc estava gens malament i es que el camp sembla estar rodejat de selva.

I no se pas perquè ens va malament, si ens hem fet unes camisetes ben xules. Malgrat que ja els vaig dir que no havien escollit el millor color...

Dimecres estaré a les Filipines, aprofitant que la setmana següent hi he d’estar per feina, doncs he decidit que m’agafava dijous i divendres de festa i me n’anava cinc dies de turisme. Com la meva vida esta super planificada amb antelació, els vols els he comprat avui. Dema espero poder reservar habitació d’hotel per la setmana següent. I ara fa un parell d’hores he reservat un autobús de nit per tirar cap al nord de Luzon. Ja us contaré, salvo que els últims de filipines em convencin per quedar-me allí (si, aquesta gent existeix). En tot cas abans de marxar ja he preparat un petit altar per desitjar sort al Barca en la meva absència. Ara be, des que Deu ha mort, de que serveixen les pregaries?

Salut i a per un nou país a la llista!

Eduard

Petites reflexiones inconnexes

De moment dues hores i quart de retràs. Un divendres per la tarda no mola gens. Just avui que tenia dos plans diferents per sortir de festa i acabaré arribant a Singapur a les tantes (en aquests moments estimo aterrar a les 2:00, però no acabo de tenir-les totes). Viatjar per feina te avantatges, però tota moneda te dues cares. Especialment un divendres per la tarda.

Dissabte passat es va morir un carretiller a Lanjaron. Atac de cor mentre treballava el camp. No hi havia cap indici, no se li havia diagnosticat res. Gran treballador, gran persona. D’aquells que son apreciats per tots, que s’implicava en el que feia i que tenia un elevat sentit de la justícia. Últimament la ratxa a Font Vella no es gens positiva. Malgrat la distancia, tot el meu condol.

Avui dinant hi ha hagut un instant màgic. He fet una conya, el xines l’ha recollit, l’ha ampliat i me la ha tornat. Li he ficat la cirereta i els quatre de la taula em esclatat en un riure sincer. M’he sentit plenament integrat. Ha durat tan sols un instant. No recordo ni sobre que era, però he pensat que per aquestes petites sorpreses val la pena estar aquí.

Corregeixo : un tercer pla per aquesta nit s’acaba de presentar... un tercer que em perdre...

La Maria ha estat mare de nou. La meva millor amiga de les Alpujarres li dona un germà a l’Hèctor amb l’arribada del Leo (no, res a veure amb un homenatge al deu del futbol). De nou l’altra cara de la moneda, aquest cop el positiu. Mes criatures que encara no podré conèixer...

Be, ja soc a l’avio. Hi ha textos que els escric d’una tirada, d’altres tenen uns quants talls. Uns els publico just en ser escrits, altres al dia següent o al cap de dos. Escric en aeroports, en avions, a casa, en habitacions d’hotel... la veritat es que fins ara, mai a l’aire lliure. Alguns cops escolto musica, altres estic en silenci o amb el simple soroll ambiental. Això deu afectar.

“Si la gent te dret a criticar als polítics. Nosaltres tenim dret a riure’ns d’ells.” Posades en boca de la de Cospedal de Polònia. Quanta veritat en un sol gag. Malauradament, quanta trista veritat.

Soc el sol que te la sensació de que el crític de cinema espanyol amb mes ressò, es un dels experts amb reflexions mes limitades? “Me acusan de banal porque solo me gustan las peliculas que entiendo”. Doncs que voleu que us digui, aquest guinyo tant tant populista, suposo que et dona molts seguidors (especialment si ets l’abanderat del gran altaveu que es el grup Prisa), però no et converteix en crític. Vale que a vegades poden pecar d’intel·lectualistes, però això es una mica el que s’espera d’un expert, no? I a part, per que nomes et pot agradar el que entens? Per que no l’atraccio per lo que s’escapa de la teva comprensió? He d’entendre un quadre de Dali per quedar completament encantat amb el que veig? Vull entendre un exercici de matemàtiques, un experiment físic,... però l’art? Necessito entendre’l? O nomes gaudir-ne?

A l’estar rodejat de francesos, es parla forca sobre la situació del hexàgon (si, es la forma que te el país veí i així l’anomenen ells). Com estem en un ambient laboral amb forta influencia industrial, s’utilitza el terme benchmark (algo així com el millor d’una categoria, d’un indicador). Evidentment amb tema de vagues, Franca n’és clarament el benchmark. El fet que fins i tot la selecció nacional de futbol en fes durant la copa del mon els suposa un trauma, una vergonya difícil de digerir. L’altre dia, en hores de fort pessimisme, amb el ministre d’hisenda dimitint per uns millonets a Singapur, volien convertir-se amb el benchmark de la corrupció. Quan els vaig comentar que a Espanya acabaven d’imputar a la filla del rei, la discussió es va acabar. Per cert, forca valentes les declaracions d’Alonso, no? Aquest no es futbolista!

Es difícil llegir la premsa xinesa, però també la singapuresa. Hi ha tanta censura, hi ha tant control governamental, que no saps ni remotament que pot ser veritat o que pot ser fals. I lo que ja es un escàndol son les editorials. Especialment les singapureses, semblen escrites per hooligans.

Mentre sopava acabo de mirar un capítol de Twin Peaks. Que gran es David Lynch!

I la setmana que ve semifinals de Champions. Aquí comença el meu seguiment (espero no ser un mal fari). Llevar-me a les 2 serà dur, i seguir el partit en la tele indonèsia, mes. Però per damunt de tot : Visca el Barca!

Escrits encara mes inconnexes que d’habitual, saltant de tema en tema. Vaig a provar de dormir una mica que comença a ser hora i el cansament de la setmana comença a pesar. En dues hores aterrem!

Salut!

Eduard

205 Balestier Road

Aquí hi teniu una casa amiga. Be, mes aviat un apartament petit, però vaja, un llit segur. La veritat es que es un carrer que te un cert encant. Realment no en te molt, però vaja per ser Singapur, podria tenir menys anima. Dir que el carrer esta ple de dos tipus de botiga no ajudarà a donar-li un cert aura, ja que principalment s’hi poden comprar dos coses : llums i lavabos. No es molt glamuros dit així, però si que recorda aquells temps medievals on els gremis s’agrupaven en un mateix carreró. En tot cas encara manté antigues casetes baixes de com devia ser això abans de la invasió dels gratacels i les mansions. I a part tots els taxistes el coneixen, que no deixa de resultar pràctic.

Molt a prop hi ha el Whampoa Drive, un ‘hawker’ o centre de menjar popular. Encara recordo la cara que va ficar l’altre dia l’holandès quan li vaig comentar que estava molt content perquè a prop de casa tenia un ‘hawker’ molt barat, i es que tal com ho vaig pronunciar va sonar mes a ‘hooker’. Però no, simplement em referia a això :

A ma mare la veritat es que no li va fer gens de gracia. No complia amb els seus estàndards higiènics. Les explicacions racionals de que a Singapur no hi ha risc de contaminació alimentària tampoc li valien. De fet, ja li va costar prou confiar en beure cervesa com per donar un pas mes. En canvi a mon pare no li va suposar cap reparo i fins i tot es va animar amb els palillos.

Però també s’ha de reconèixer que hi ha algun edifici que m’hi sobra. I es que quan s’ajunta església i exercit, nomes hi falta la monarquia per fer un combo explosiu. Algú s’anima a anar a resar amb l’exercit de salvació?

Pel que fa al pis? Doncs probablement lo millor sigui la piscina. O això es el que m’ha comentat en bo d’en Stefan. El tio va decidir que malgrat que era el seu primer cop a Singapur i tenia tota una ciutat per descobrir, preferia quedar-se tot el dia (mentre jo treballava) a la piscina, llegint i bevent cervesa (8 llaunes així ho atestiguaven). Suposo que si hagués vingut amb la novia, aquests petits plaers que t’ofereix la vida, no els hagués pogut gaudir.

Pel que fa al piset, doncs pels diners que es paguen per ell, doncs petit però funcional. Com ara esta bastant mes desordenat (i com a part escric des de Jakarta), doncs penjo les fotos que vaig fer el primer dia i ja esta.

Com veieu, dues habitacions, dos banys i una nevera que actualment esta mes plena. Cap excusa per a que no vingueu a visitar-me J

Algun cop he tingut companyia

I algun cop m’he trobat una bona sorpresa. Com la benvinguda que em van fer arribar el meu jefe i la seva secretaria (aquí realment vaig donar les gracies)

Salut!

Eduard