També de cagar s’ha de parlar

Mentre estava fent el recull de fotos per preparar el post, anava pensant en com el titularia. “Escatològicament incorrecte” ha sigut com he anomenat la carpeta amb les fotos pre-seleccionades. Però posteriorment m’he adonat que no volia dir gran cosa, així que m’ha vingut la rima al cap he modificat el nom. Suposo que no es un títol que una mare aprovaria, però estic segur que mes d’un somriure despertarà. I es que encara que pugui sonar a tòpic, als homes ens agrada parlar de merda. Et tires un bon pet al moment adequat, unes bones rialles i tots mes amics. Això si, en la intimitat d’un grup de “maxos”. Sense anar mes lluny, l’altre dia baixant del Rinjani, un grup de mascles vam agafar un ritme mes alegre que la resta de l’expedició, uns vint minuts parlant d’aquesta necessitat tant bàsica no ens els va treure ningú. I encadenant els temes, vam descobrir que entre nosaltres hi havia una estrella de parlar en forma d’eructes. Com si tinguessin cinc anys direu, però si, la ingenuïtat infantil no s’ha de perdre mai!

En el darrer viatge turístic per Indonesia em va passar algo que mai abans m’havia ocorregut : vaig perdre el mòbil. Afortunadament va ser el d’empresa, ja que l’espanyol m’hagués fet mes ràbia i m’hagués ocasionat al final mes maldecaps per recuperar l’operativa. L’aspecte mes negatiu en tot cas va ser perdre totes les fotos que hi havia acumulat. Algunes les havia ja traspassat a l’ordenador, però moltes les tenia encara pendent. Bàsicament vaig perdre tot el que havia fet després de les Filipines. I amb aquest fet se’n van escapar algunes que ben be podrien aparèixer en aquest recull. Comencem :

I ho farem en ordre cronològic i amb un gran clàssic. Als lavabos d’AQUA a Indonesia expliquem be el que no s’ha de fer en un vàter :

Especialment els dos primers son molt reveladors. I es que el primer es refereix a no rentar-se els peus a la pica. I direu, a qui se li acudiria? Doncs a un musulmà que s’ha de rentar els peus abans de resar, cinc cops al dia. El segon mostraria que en aquest tipus de retrete no s’ha d’utilitzar la metodologia clàssica del país.

Ara ens desplacem a la Xina i la certa obsessió (a les oficines de cara a la galeria, a les fabriques bastant mes en serio) Danoniana per la seguretat.

No ens féssim a fer mal!

I ara ens movem cap a Singapur i una demostració de que els lavabos mòbils estan bruts fins i tot en un dels països mes impol·luts del mon.

I ara he hagut d’obrir el fitxer on guardo el planning d’on he estat cada dia de l’any (masses viatges si J) per saber on havia pres aquesta foto : Indonesia. En tot cas, m’agrada el missatge

Tornem a la Xina per recuperar un missatge sobre la hidratació (si, ja que venem aigua, fem que la gent en begui en abundància). Especialment important en aquestes latituds. Si pixes massa groc es que has de beure mes.

I sense canviar de país, missatges que pengen a la porta de l’excusat per a que els puguis llegir tranquil·lament mentre esperes que la Forca vingui a tu. Suposo que els de recursos humans de Danone no tenen els mateixos miraments que mon pare i el seu famós : “al lavabo no s’hi va a llegir!”

Hauria pogut penjar mes consells que et comuniquen mentre evacues, però la pèrdua del mòbil ho ha evitat. Però es que fins i tot comuniquen sobre projectes de finances que han sortit be!

La següent, de nou, restriccions sobre el que has de fer i el que no a la pica. Sort que de moment encara em deixen rentar-me les dents!

I ara tornem a l’arxipèlag indonesi per tornar a evitar que la gent es fiqui de peu damunt de la tassa. Ara de forma mes “Barrio Sesamo”, ensenyat lo que esta be i lo que no. Que no hi hagin dubtes!

I per finalitzar un cartell de casa. No recordo on, però en algun moment vaig utilitzar el pixadero que  no em corresponia per gènere. En tot cas, l’advertència era graciosa.

No serà el post mes intel·lectualment treballat, però, no deixa de ser una necessitat de lo mes universal.

Salut i que la Forca us acompanyi,

Eduard

PD: I no podria deixar escapar aquest tema sense una especial menció al grup de whatsapp : “Puta Merda”. Mai tant ben expressat, pocs temes mes apreciats que aquest entre els seus integrants. Una abraçada!

Penyafort

“Saps que? Acabo de conèixer al teu cosí. He anat a acompanyar a ma germà al penya, i per suposat he aprofitat x donar una volta x allí. Quins records!” em va escriure l’Elena fa uns dies. I si, de nou parlaré de mon cosí, en Xavi, amb el que pensava quan veia la cara del danès al Rinjani. Però suposo que en el fons simplement em referiré, amb certa nostàlgia, sobre dos dels millors anys de la meva vida. L’altre dia li recitava en un vídeo a un amic, a la boda del qual no vaig poder assistir (inconvenients de la distancia). Sempre que miro enrere, hi ha dos anys de la meva vida que ressalten per damunt de la resta. Dos que m’han fet evolucionar mes ràpidament que la resta : el segon de BUP i el primer d’universitat.

El primer es el que marca el pas de la infància a l’adolescència. Segurament un pas tardiu, però es que sempre he estat un immadur sentimentalment parlant. Sortir de l’entorn fàcil i segur que era el Joan XXIII, per entrar en un mon inicialment mes despersonalitzat, mes seriós, mes de persona “gran”. I no va ser fins aquell segon any, que per coincidències del destí i per haver escollit l’alemany com a segona llengua, vaig acabar en una classe que va acabar sent crucial. On ens vam ajuntar tots aquells amb qui construiria el que es l’amistat lleidatana. El nucli dur. Un grup de gent molt especial i característica en que cadascú aportava un matis diferent. La vida ens ha anat allunyant de vegades, separant els camins amb les nostres eleccions, però sempre que ens retrobem, hi ha aquella espurna que ho fa diferent.

El segon canvi imagino que coincideix mes amb un fet sociològic. La sortida del cau familiar i els primers passos cap a la independència individual. A mes a mes, el canvi geogràfic ofereix una vesant addicional. Surts de l’entorn mes conegut i et retrobes en una ciutat mes gran, mes desconeguda, mes impersonal, mes turística i mes cosmopolita. Encara que la ciutat juga un paper secundari. Fins que no surts de la residencia, gairebé es anecdòtic que siguis a Barcelona. El meu mon es resumia a una residencia que esdevenia el meu mon social, una universitat que no era mes que una prolongació d’aquest mon i una rutina de cap de setmana d’Alsina Graells cap a casa.

A Lleida érem tots molt semblants : classe mitja, de famílies mes o menys funcionarials fortament vinculades amb el mon educatiu, catalano-parlants, amb certes tendències esquerroses i ecològiques, un nivell cultural i d’inquietuds socials mes alt que la mitja i un cert lligam amb el territori i el mon agrícola. Poca importància per la roba, majoritàriament ateus o laics, pocs diners a les butxaques i molt calimotxo a la zona dels vins. No deixa de ser una burda simplificació, però d’una manera o altra vull reflectir una major homogeneïtat del que em trobaria mes tard. Quan arribes a la “resi”, comences a conèixer gent d’altres contrades. Si be que la majoria érem catalans de províncies, els balears representen una gran comunitat, els valencians i aragonesos nombroses minories, un gallec resultaria important, un luxemburguès rapero donaria una nota de color.

Recordo que el primer dia que hi vaig arribar, acompanyat per mons pares, com no podia ser d’altra manera, vaig pensar : ostres en quina habitació mes cutre passaràs un any de la teva vida. Quan després en vaig veure d’altres, em vaig adonar de la sort que tenia de que la meva fos tan gran i amb llits individuals i no llitera. El primer any estava clar que tocava compartir habitació, encara que en el meu cas ja estava predeterminat el company, l’Andreu, el bessó Calvo que havia passat un any a la universitat de Lleida, abans d’adonar-se que se li quedava una mica petita. I la veritat es que recordant les habitacions, l’espai físic probablement menys important de la residencia, ja que la vida passava principalment al “pont”, passadís central que unia “l’edifici dels nois” amb “l’edifici de les noies” i que servia com a nucli vertebrador de la vida social. Sense oblidar el que passava a la “peixera”, al bar del Juan i potser en menor mesura a la biblioteca, o al parc de “La Caixa” centre neuràlgic dels botellons de l’època. I sempre hi ha una cançó que ressona al cap en pensar en aquelles habitacions, o en aquell període en general. Un himne pensat per fer rabiar als “penyates” per part dels “llulleros”, habitants del Ramon Llull, menors en numero però mes vertebrats com a “família” :

“Ese penyata, hijo de puta, que en su zulo vive como rata. Ese penyata, hijo de puta, que con su muerte la Ramon Llull disfruta. Ole, ole, ole, ole”.

Podria resultar ofendosa, de mal gust i especialment insultant, però ens hem descobert varies nits cantant-la orgullosament sense la presencia de cap “rival”. Les reaccions identitaries a vegades tenen aquests punts paradoxals.

I que es trobarà en Xavi durant els mesos que hi passarà? Que li podria desitjar? Quins consells et dona l’experiència? Com deia el bo d’en Francesc en el moment d’escollir carrera : “Si el millor moment de la vida es quan vas a la universitat, fem-lo lo mes llarg possible”, així justificava que es decantes per medicina (i be, per una passió innata per cuidar dels altres).

Cada vegada que surts de la zona de confort, trobes algo nou, experimentes noves sensacions, s’obren nous horitzons, t’entren noves pors que vas lluitant poc a poc, s’extremen les obsessions. Moments de creativitat, de vida intensa que t’omplen la memòria de records ja que els teus sentits estan mes alerta, mes a la guaita d’unt entorn que ha deixat de ser el de “sempre”. Suposo que amb el temps haure tenyit l’experiència amb un to mes positiu del que va ser en si, però quin gran sentit evolutiu el de revaluar el teu passat d’un to mes bonic del que podia ser. Quin gran poder de l’inconscient censurar els mals moments i exaltar aquells en que la teva felicitat desborda.

En tot cas, son moments en que creus un ombrall en el qual mai podràs recular, malgrat que en les quimeres d’alguns no sigui així. Recordo tenir molt clar en el seu moment que no escolliria cap carrera que es fes a Lleida. Els pares s’ho podien permetre i anar a Barcelona va ser condició clara en les meves eleccions de futur. I mirant enrere es obvi que va ser una decisió, que de tant instintiva, tan visceral, tant “d’estomac”, que de forma natural no podia ser mes que un accelerador. Avui en dia, excepte poques excepcions, el meu mon barceloní, no deixa d’estar d’una manera o altra lligat al “Penya”.

Xavier (quasi estic temptat a escriure : quina enveja!), viu intensament aquest moment. Fes d’aquests moments de descoberta, d’inquietud sobre el futur, un vector de diversió i evolució. La llibertat de despendre’t de la corassa paternal, ben entesa, es que el que farà de tu algú de mes madur, mes identitari, mes autèntic. Alguns dels amics que faràs aquests dies no t’abandonaran ni si marxes a l’altra punta del mon. Hi hauran nits que recordaràs vint anys després. I noies! En això no tinc cap dubte que superaràs al pardillo del teu cosí gran ;-)

I estudiar? Be, no farem enfadar a les tietes, i també reconeixerem que algo de colzes s’han de ficar. Però sorprenentment, aquests dies duren mes de vint-i-quatre hores i hi ha temps per a tot. I alguns moments de bogeria col·lectiva també es produeixen a les tres de la matinada a la biblioteca. I s’hi ha d’estar també!

Gaudeix! Gaudeix! I aprèn! Aprèn vivint intensament! Obre una mica mes la teva ment a tots els estímuls que rebràs.

Eduard

PD: Sento comunicar-vos que finalment i en la tanda de penals, la selecció nacional d’Uzbekistan va caure eliminada i no serà el representant asiàtic a la repesca mundialistica. Una vertadera pena, encara que contra Uruguai (o qui acabi sent) no contàvem amb grans oportunitats. Jordània serà qui ho disputi.

Independència?

Aquest acostuma a ser un dels grans temes quan la gent aprèn que soc català (crec que en la utilització d’aquest aprèn estic fent una traducció de l’anglès o el francès, però vaja, em deixo influir lliurement). I la gent acostuma a saber que soc català, ja que intento evitar ser cridat com Eduardo (o coses semblants) i sempre acabo remarcant que el meu nom no porta “o” com ho faria si fos francès (la primera nacionalitat que m’assignen els que no creuen que soc indi) o castellà.

El tema i el primer paràgraf els havia escrit al mes d’Abril. No recordo perquè el vaig deixar a mig camí. Suposo que el meu cap es va emplenar d’altres coses a contar. Tanmateix, no deixa de ser avui un bon dia per recuperar-lo. No se que passarà dema. Suposo que una nova demostració de forca popular a favor d’un nou país. Encara menys se que pot passar després, cap a on pot desembocar un procés “imprevist” i unit a traves de moviments ciutadans, posteriorment seguits pels representants polítics i totes les divisions que això provoca. Moments excitants en tot cas. Aquells en que t’agradaria ser-hi present, però que no deixa de ser un desig vague, ja que no deixaries tampoc de viure el que vius. Sense anar mes lluny, l’any passat estava a Galicia un tal dia com avui, lamentant perdre’m un moment remarcable, sent conscient que ser allí també m’aportava molt. Dicotomies del meu mon inquiet.

Les reaccions que desperta el moviment independentista a l’estranger son curioses. A Asia en general, res en saben. I no pas respecte als canvis, sinó que bàsicament Catalunya es un concepte desconegut. Però que no es preocupin els independentistes, Espanya es escassament mes coneguda. Durant el viatge, la majoria dels cops a la resposta “we are from Spain” nomes obteníem per resposta aquell silenci que clarament denota una ignorància total sobre el nostre origen. Ara be, quan dèiem : “we’re from Barcelona”, allí si que tot eren somriures i enveges. Érem d’allí on Messi, Xavi o Iniesta feien meravelles. Suposo que Madrid tindria una acceptació similar, encara que crec que Indonesia es mes blaugrana que merengue. Lo millor un taxista singapurès, que a la resposta del meu estat de procedència, em va explicar tot il·lusionat que ell havia estat de vacances a Brasil! En oposat, els grans coneixedors d’Espanya son els indis. I es que una peli molt famoses de Bollywood va ser rodada allí al desert d’Almeria. I hi sortia la festa de la Tomatina. Collons, per ells sembla que sigui lo mes important que passa al país. Que la gent es dedica a tirar-se tomates.

Evidentment, entre els europeus el grau de coneixement es radicalment diferent. Com que la majoria dels que conec son francesos o britànics, el grau de simpatia pel moviment catalanista es entre escàs a bastant negatiu. Clarament es en lectura interna i temor pel desenvolupament del cas escocès i del que pugui sorgir a l’hexàgon, però no deixa de contrastar amb la impressió de que els PIGS, no deixen de ser països europeus de segona categoria. I la veritat es que encara que no sigui capaç d’articular-ho molt be, en múltiples ocasions he sentit vergonya de dir que soc espanyol. Sona molt dur escriureu així, però quan fins i tot la monarquia roba i un 27% d’aturats apareix en la xifra oficial, la veritat es que vols córrer un obscur vel.

I quan em pregunten que en penso, que responc? Doncs alabo el sistema canadenc o britànic que permet preguntar a la gent que es el que vol. Sense drames, sense plantejar-se ridícules qüestions sobre qui ha de ser preguntat. Perquè al final això es el que importa, el que la gent pensa. I si, la gent canvia d’opinió. I si, la crisis ha fet aparèixer possibilitats que en els bons moments no haguessin tingut futur. Però, al final, quina legitimitat te tot el sistema sinó intentar respectar la voluntat popular?

Si, molt be, però jo que votaria? Be, però es que de moment al regne espanyol la consulta es il·legal. Malgrat que el dret a la autodeterminació pugui ser reconegut com a dret universal, allí hi ha una cosa molt però es que molt mes important anomenada “Constitucion” (si, mereix majúscules, per la de vegades que ho justifica tot), un document aprovat pel xantatge d’una dictadura recent i que no havia de ser mes que un document temporal que no responia a qüestions fonamentals (tipus d’estat, organització territorial, tipus de democràcia,...). I a mi, en el fons, lo que m’importa es Europa. Crec que en el mon globalitzat en el que vivim, o som capaços d’articular un vertader moviment europeu, o ho tindrem magre per competir amb els altres pobles i poder mantenir el privilegiat sistema social que ens caracteritza. I a Europa que li beneficia en aquesta qüestió? Doncs depèn essencialment del tipus d’unió que volem construir. Si mantenim el status quo dels estats nacions o ens atrevim a construir realment l’Europa dels pobles.

Podria entrar amb molt mes detalls amb ells. Reculls històrics, retrets mutus, motius a favor i en contra, bases sociològiques, balances fiscals i mil detalls mes. Tanmateix no ho faig, no m’agrada monopolitzar converses en claus tant internes. Ho deixo obert a poder profunditzar per als mes interessats, però per la resta del mon pot acabar sent un tema mes folklòric que la qüestió vital que en fem nosaltres. L’únic constat que sempre faig, es que ningú sap el que pot passar en una hipotètica independència, però a mi personalment no em fa cap mena de por. I no pas perquè ho pugui mirar amb certa distancia, retret mesquí encara que sense malicia per algú contrari a les meves tesis. Crec que els canvis son positius. Quan les coses no funcionen, no sempre les podem redreçar aplicant les mateixes receptes de sempre. Obtindríem els mateixos resultats. A vegades t’has de deixar portar per l’instint. I aquest a mi em diu que Catalunya te elements suficients per tirar endavant sigui quin sigui l’estatus. I això que per algú de “províncies” com jo pot ser dur de reconèixer, però es que la marca Barcelona te un potencial que ni Espanya ni Madrid poden superar.

Avui mes que mai : Visca Catalunya! La de tots! Fins i tot i malgrat el que em costa escriure això, fins i tot visca la Catalunya de Ciutadans. Gaudiu de la diada, aneu a la via o no, ho llegiu des de Granada, Buenos Aires o Girona.

Eduard

PD: Per a que no digueu que no em mullo. Quan avui em pregunten : que votaries en un referèndum per la independència de Catalunya? Responc que si, sempre hi quan sigui per seguir sent europeus, dels de la unió.

PD 2: Segur que aquest post no agradarà a molts. Tampoc he pretès agradar en tots els anteriors. Però en res altera el meu posicionament nacional amb les relacions individuals. Igual fins i tot pot generar algun comentari al blog!!! Jejejeje, prometo no borrar-lo si no es excessivament insultant J

PD 3: En els darrers 15 anys he vist un clar procés de madures en el moviment independentista. Quan era adolescent, a part de marginal, era un moviment forca sectari i irracional. El pes de les reflexions i estudis actuals es infinitament superior. Malauradament, en el sector pro-Espanya, excepte contades opinions, la resposta es excessivament senzilla : por, por i mes por com a únic argument per aturar el moviment. “El mejor unidos” s’hauria d’haver articulat a traves dels estímuls positius, mencionant totes les avantatges d’un sol país. Crec que al final Pavlov es menys poderós que el positivisme. En tot cas, situant el 92 com a moment culminant de la relació Catalunya-Espanya, a partir d’allí nomes retrets en la relació.

PD 4: Sembla que va anar be descansar durant unes setmanes a l’Agost. El post del “Tancat per vacances” es ja el quart mes llegit de la historia del blog.

Rinjani trekking

Poc a poc he anat caient en els tòpics que em descreia el Javi en els inicis. He parlat de viatges, de platges i postes de sol. He penjat fotos (a dia d’avui encara cap retocada, però ves tu que no arribi un dia en que comenci a jugar amb filtres) de tot nou arribat. Fins i tot he pensat en fer una descripció de la gent que m’envolta en aquesta època, però hi ha molts temes en cartera i al final acabo escrivint del que em passa pel cap en el moment que trobo temps per escriure. Avui toca parlar d’una excursió, o be de l’excursió mes prototípica de la regió. L’ascensió al volca del Rinjani, a l’illa de Lombok, evidentment a Indonesia. No serà ni molt menys tant tècnic com els il·lustradors relats del mestre Herrero (per cert a qui li moli el tema de les curses de muntanyes, que no es perdi el blog: http://cronicasdeskyrunning.blogspot.fr/, molts ja el coneixeu, però sempre hi ha algun despistat). I no ho serà perquè lo que jo faré en tres dies, els de veritat ho fan en unes poques hores.

Un dels primers caps de setmana que vaig passar a Singapur (potser fins i tot el primer), el director de R&D de Baby Nutrition em va invitar a sopar a casa seva. No se molt be perquè, però en tot cas com no tenia massa a fer hi vaig anar, junt amb la seva becaria i el seu novio i una altra noia que no recordo que hi feia (potser ella era el motiu de la invitació). Dona i fills completaven els integrants de la barbacoa. Mesos mes tard i vaig tornar ja que es vol comprar un pis a Barcelona i li vaig traduir uns quants documents. Be, el cas es que durant la velada em va ensenyar una sèrie de fotos dels seus viatges per la regió. Un nom destacava per damunt de la resta. Fotos espectaculars i la segona cota mes alta del país.

Al Juliol hi van anar les dos cosines ilergetes i l’Yves hi va anar amb uns amics un cap de setmana que jo no m’hi podia unir (tampoc se si els hagués pogut seguir el ritme, ja que el seu guia els seguia traient la llengua i el segon dia els hi va dir que pugessin al pic amb un portador que ell tenia mal de panxa). Quedava clar que no podia passar-hi de nou pel costat sense fer-hi una escapadeta. El que havia de ser el meu company de fatigues no tenia el genoll en condicions, així que vaig deixar les comoditats de Bali...

...i vaig anar cap a Lombok. Com no tenia res organitzat i es tracta de temporada alta, en lloc de speedboat, em va tocar anar amb el ferri regular. Tot anava forca be fins que vam arribar al port i com sempre no tenien res organitzat, així que durant tres quarts d’hora vam anar mirant com movien vaixells per fer-nos hi un foradet i poder atracar.

El caos del país te inconvenients, però també te les seves avantatges i es que arribant a les vuit i pico del vespre i sense tenir res contractat, encara aconsegueixes un lloc per dormir i poder sortir a fer el trekking al dia següent. Be es cert que en teoria un guia ha de portar sis persones màxim, i que el nostre grup era de tretze (quinze el primer dia), però per a que necessites un guia per resseguir un camí únic transitat per centenars de persones? La meva alimentació no estava basada en un pla d’entrenament massa elaborat tampoc :

L’endemà llevar-se mes d’hora del que feia falta per esperar massa temps a que es pogués organitzar el grup. En els primers instants no adopto una actitud massa sociable, però quan la mandra del matinar es va esvaint començo a integrar-me amb els que seran els meus companys de ruta. Malgrat ser bastants, no hi ha cap grup consolidat superior a les tres unitats, composat per una família francesa, en que l’home acabaria sent apodat com Rambo, per la jaqueta de camuflatge que portava. Crec que als seus cinquanta llargs no esperava rebre aquest sobrenom per una cosa tan trivial. Amb la parella viatjava la seva filla de disset anys en el que seria, tot feia indicar, el seu darrer viatge familiar. Un alemany i sobretot un mig turc mig argenti, amb passaport alemany, serien una mica els líders. Un tiet austríac de la meva edat amb el seu nebot de setze anys, el primer viatjant durant un any per la zona, el segon aprofitant les vacances escolars i els seus estalvis d’haver treballat durant l’any. Remarcable la madures de l’adolescent i l’enveja que provoca tenir les idees clares i una cultura que promou aquest tipus d’enriquidores experiències. Dos danesos rossets i calladets que just acabàvem de complir els vint i que també després d’haver guanyat uns calerons mentre estudiaven una espècie de FP remunerat (de nou, enveja com a originari d’un país llatí dels nivells dels nostres correligionaris del nord), s’havien llançat a l’aventura asiàtica abans de continuar el seu procés educatiu reglat. La cara d’un d’ells em recordava vagament al meu cosí Xavier. Dues mestres poloneses que semblaven mes interessades en buscar companyia masculina que en l’excursió en si mateixa (en Titi em confirmaria que no anava errat a posteriori). Una altra mestra, holandesa fornida seria la unica que com jo s’unia en solitari al grup. En la parada per dinar se’ns unirien dos holandesos mes, ell assemblant-se molt físicament al Frodo de Jackson, ella mestra holandesa també. Al principi pensava que eren parella, però despres va resultar que s’havien conegut durant el camí i ell esdevindria el meu company de tenda.

Un cop fetes totes les presentacions, camí cap amunt. El primer dia arrancàvem a 600 metres del nivell del mar i tocava anar a dormir a 2600 sobre la cresta del crater del volca. Seguiríem el camí a la inversa del que havien fet la Mariona i l’Anna primer, i l’Yves i els seus amics després. En teoria l’avantatge era fer l’ascensió per un lloc mes ombrejat, la contrapartida pujar mes que baixar, però per això parlo de teoria, perquè en cap moment vaig sentir massa passió per les altimetries entre guies i indonesis. El camí, senzill i sense possibilitat de perdre’s, ja que la quantitat total de gent que feia el recorregut era immensa. Estimaria que els campaments nocturns devien albergar unes cent-cinquanta o dos-centes tendes. Multiplicant per dos obtindríem el numero de turistes i si li afegim els guies i portadors, arribem a un gran nombre de persones. I aquesta gent genera molta escombraria, i els estàndards son baixos... el que es pot es crema, el que cau no es recull, vaja que els paisatges son impressionants quan mires al front. Millor no mirar massa cap a terra... Tan sols en un moment va semblar haver una bifurcació en el camí. I el cartell era forca explícit.

El camí era forca polsegós, i jo sent un especialista en embrutar-me, mes portar una camiseta blanca... l’èxit estava assegurat. Com se’m van rajar els pantalons (si, de nou per l’entrecuix, a Bali ja n’havia perdut uns), al final del trekking vaig fer feliç a un portador regalant-li uns pantalons i una camiseta (ara en tenim un que puja al Rinjani amb la cursa dels Bombers ;-). En els pantalons hi havia una mica mes de valor sentimental, ja que m’havien acompanyat llargues hores per Còrsega, els Pirineus, Nepal o el Kinabalu. En fi, el que queda per damunt de tot son els records i no peces materials.

En arribar al crater, les vistes son impagables. El Rinjani, amb els seus 3,726 metres d’alçada es mostra imposant, regnant sobre el crater on s’hi ha format la major reserva d’aigua dolça de l’illa. Un “petit” crater intern ens mostra el que qualsevol nen dibuixaria en ser qüestionat en com es un volca.

Sobre la carena s’instal·la el campament que no deixa de ser un lloc com aquest :

Però des d’on s’observen postes de sol com aquesta, amb l’Agung (el volca mes alt de Bali) sobresortint d’un mar de núvols (pels quals havíem caminat una bona estona, amb tota la humitat que això comporta) :

O albades precioses :

El segon dia comença amb la marxa d’una de les poloneses i l’holandesa solitària pel mateix lloc on vam pujar el dia anterior ja que no es veien en cor de fer l’ascensió complerta i tan sols havien contractat aquesta opció. La nit havia estat molt freda i hi havia gent que no anava massa preparada. Malgrat saber-ho jo no vaig passar fred però vaig haver de fer un “all-in” o posar-me tota la roba que portava. No ajudava que m’haguessin donat un sac per a nen i que per tant nomes em cobria fins a la cintura. Tampoc que el meu company de tenda em despertes to enfebrat a la una del mati per a que l’acompanyes a vomitar. Sort encara que no vaig haver de ser jo el que li fiques els dits a la boca!

L’avantatja per ell era que la marxa per endavant era fàcil, baixar al llac, anar a una zona d’aigües calentes per una petita banyadeta (amb tota la merda que portàvem damunt, aniria be, malgrat que ens tornaríem a embrutar ràpidament) i ascens a la mateixa cota per passar la nit literalment al peu del Rinjani.

La segona nit va ser bastant menys freda (inicialment havia escrit “mes càlida”, però crec que aquesta opció es mes adient) ja que la zona estava mes arrecerada i no passava el vent glacial de la vetllada anterior. I ja ens anava be, ja que el tercer dia ens llevàvem a les dues i mitja del mati. Pel Bromo ja ens havíem llevat a mitjanit, així que les dos i mitja no suposava cap repte si no fos perquè teníem 1,100 metres de desnivell abans de poder coronar. I les noies ja m’havien avisat que la ultima hora era terrible, fent un pas endavant i mig enrere degut a la tartera descomposta que tocava transitar.

Com jo sempre vaig una mica a contracorrent, doncs la primera de les pujades se’m va fer duríssima, despenjant-me del grup de nois i havent de tirar a un ritme mes suau. Per darrera nomes tenia a Rambo i la seva filla i les quatre persones que s’havien quedat dormint al campament. Quan arribo de nou a la carena, sembla que començo a tenir un ritme una mica mes elevat i poc a poc vaig avançant “cadàvers”. Frodo i el danès valent son els següents a caure (el que em recordava a mon cosí es l’únic mascle que s’ha quedat a la tenda, apostaria que en Xavi m’hagués acompanyat) i nomes coronen per davant meu els austríacs i alemanys. Em dono per satisfet i em faig prendre la corresponent foto envoltat de boira.

Si era per les vistes, realment no feia falta pujar aquí, ja que en cap moment la visibilitat es bona i en canvi fot una rasca de collons. Ara be, durant la baixada l’espectacle es d’un dinamisme brutal. U, perquè el que pujant era un terreny odiat, baixant permet córrer com si fossis un Kilian, deixant-te portar per la inèrcia i com si t’haguessis proveït d’uns esquis. Dos, perquè el paisatge es extremadament commovedor i canvia cada dos passes pel moviment esquizofrènic dels núvols empresonats al gran crater.

I lo millor es que les fotos no poden reflexar de cap manera la magnificència viscuda. S’hi ha de pujar. L’esforç, sense cap mena de dubte, paga la pena. En baixar, ens trobem alguns monos al campament, aprofitant el menjar que encara es pot aprofitar. 

D’allí un llarg descens cap a la civilització. Mes tard del que hauríem, amb mes discussions de les que feien falta, amb nervis innecessaris i amb la sensació que a Indonesia, res es fàcil, arribo aquella mateixa nit a les Gili on m’esperen Xavi, Marta i Albert.

Eduard

PD: Seguint l’estil del mestre Albert, he escrit el post mes llarg fins ara ;-) Felicitats a tots aquells que haureu arribat fins aquí. Potser hauria d’haver avisat a l’inici ;-)

Tancat per vacances

 Sembla un tòpic, però aquest any s’ha complert. Malgrat les meves severes declaracions en contra de les vacances d’estiu, he seguit de nou la manada i he desaparegut durant dos setmanes en període alt. Podria intentar convèncer en que la conjunció de la fi del Ramada amb el dia nacional singapurès, feia especialment atractiu agafar dies en tan estival ocasió (paradoxal en tot cas vivint al costat de l’equador parlar d’estacions). En tot cas, els principis estan ben be per saltar-se’ls i mes quan es tracta de fer-ho per viatjar amb amics. Des d’aquell fabulós viatge a Istanbul (tenia la temptació d’escriure Turquia, però donat que no vam sortir de l’antiga Constantinoble, per a que?), que no feia realment vacances estiuenques, i que no viatjava tant nombrosament acompanyat de forma planificada.

Tanmateix no tant sols les vacances justifiquen haver desaparegut del panorama. Uns moments laborals mes intensos, una amiga que poc a poc ha esdevingut quelcom mes, nous projectes professionals en un futur cada cop mes proper i una nova companya de pis. Mil dubtes per endavant i la certesa de que el present es l’únic que hi ha segur. Falta temps per fer tot el que hi ha al cap. Lectures pendents, missatges per respondre, bitllets per reservar, projectes per comprometre’s. L’única certesa: que la conversa d’avui, aquella carícia, aquest viatge, la llum d’aquesta albada, això es tot el que no podrem fer després.

També he de reconèixer que la necessitat d’escriure ja no es la mateixa que els primers dies. I no es en cap cas un retret. Sorprès estic quedant de la meva capacitat de continuar emplenant el blog. Però s’ha perdut la frescor dels primers dies. Falta la sinceritat, falta la ràbia, falta en resum la necessitat de bolcar el que et passa pel cap en unes línies inconnexes en una pagina en blanc. S’ha convertit en una eina de comunicació, ja no es una eina d’alliberament. He censurat activament, he buscat temes menys personals, mes costumistes. Es interessant veure l’evolució, encara que sigui des d’un punt de vista molt personal. Sense laments, essent sincer en el contingut, sabent que en els moments de canvi, d’incerteses, augmenta el valor de l’escriptura.

Però qui no es feliç de vacances i amb visites! Quan la gent agafa l’avio per fer els 10.887,95 kilòmetres que separen Barcelona i Singapur (en tot cas son menys qui si ho fas per terra jejeje : 15.026). Perquè una cosa es que ho facin els teus pares, que en moltes famílies podria ser lo mes sorprenent, però que en el cas de la meva, sabent lo viatgers que son, es dona per fet. Però no es tant evident que les típiques afirmacions : “uff que be, ja et vindrem a veure!” Acabin materialitzant-se realment.

Si al Febrer havia estat Tailàndia, encara que mes curt de l’esperat per un viatge a Paris. Que evidentment sempre s’agraeix com a excusa per tornar a casa, però que en aquella ocasió hagués pogut caure en millors dates. Quatre dies per l’interior del país, sense visita ni a la capital ni a les platges, però amb un gran equip (encara que no he trobat cap foto dels quatre, jejeje)

Per Setmana Santa la visita dels papis, ells es van quedar una setmana a Singapur, jo vaig haver d’escapar-me tres dies a Jakarta, però vaja, que en una ciutat tant fàcil no resulta cap inconvenient mes que no haver pogut passar mes temps junts. Aquí repeteixo una foto ja publicada, però es que m’agrada molt.

La tercera visita venia de Shanghai i em connectava a un passat xines. El Stefan un alemany amb qui havia fet de becari a Suzhou ara fa mes de set anys! Ell aprofitava uns dies de vacances a Xina, i com el dia que arribava jo encara estava a Jakarta, doncs va passar una nit de campió al Marina Sands, amb piscina infinita inclosa. Divendres el portava d’aniversari de la Monica i dissabte fèiem retrobament amb l’holandès que també havia estat a Schott.

Al mes de juliol, moment per la Mariona. Uns pocs dies a Singapur (la majoria sola, perquè jo estava a... Jakarta, efectivament!), i reunió amb sa cosina “australiana” a Bali. Al final m’ho vaig poder muntar mes o menys be i el primer cap de setmana m’unia a elles a Bali, setmana de feina a Jakarta de nou i el següent cap de setmana cap a Lombok. Amb un parell de dies de vacances per poder aprofitar una mica mes, però sense la possibilitat de fer el Rinjani amb elles. Aquí s’enfonsa una mica mes una espineta que no he pogut treure fins al darrer viatge, on no em queda mes remei que anar a fer aquest mític trekking (ja me n’havia fet entrar dentetes massa gent).

Dies tranquils per aquestes exòtiques illes, mes cultural per Bali, amb temples i arrossars, mes natural i de relax les Gili, amb un timing diferent de la resta del mon. Ens fiquem tant en l’ambient que una nit l’hem de passar a la platja perquè hem sudat de seguir els horaris establerts. Pero es que la veritat es que son unes illes que mereixen tot un post per elles soles. Aixi que ho deixaré obert per una altra ocasió. Ah... i primer cop que faig snorkel al mar (l’única experiència prèvia era un cenote al Yucatán amb l’Aretes), però com teníem cert problemes amb tot el que podia ser una mica d’organització o ordre, no veiem tortugues perquè cap dels tres ens dignem a seguir al guia (cadascú a la seva bola, no volem aglomeracions, jejejeje)

I la mes recent de les visites : el matrimoni Berzosa-Camarasa i el comandant Marco-Aznar. La mes ambiciosa de les visites (per territori cobert) i la mes dinàmica i complicada. En que al final mes o menys es va fer tot seguint el pla previst, però gairebé per accident. Va començar fàcil amb un cap de setmana a Pennang, Malasia, mentre esperàvem la incorporació de l’Albert, que ja havia canviat un cop el bitllet per poder assistir a una boda tortosina. Però quan vam volar cap a Yogjakarta (la capital històrica d’Indonesia), la primera mala noticia: teníem un viatger amb un passaport que li quedaven menys de sis mesos de vigència. Com en varies ocasions al llarg del viatge, el que semblava un problemon acabava sent irrellevant, sinó fos per tots els maldecaps que va generar. A partir d’allí, la fi del Ramada, va impedir que visitéssim Borobudur. La temporada alta i el caos organitzatiu del país (i meu, ja que hi ha coses que podia haver previst i gestionat de forma diferent) feia que no sempre dormíssim on pensàvem al pujar a l’autobús. La pobra infraestructura i un concepte molt diferent de la higiene ens desafiava a l’hora de dormir o menjar. El regateig constant i que intentessin clavar-te-la a la mínima, generava grans dosis d’inseguretat, així com la falta de respecte de cap mena de puntualitat.

Amb tot, crec que un balanç forca positiu, visitant indrets únics, molt temps compartit i mil anècdotes per riure i mirar amb tendresa. Viles magnifiques a preus molt raonables (bon descobriment aquest de booking.com, malgrat que continuo preferint una nit acurrucat en una tenda a 2600 metres d’alçada), platges i volcans, temples i arrossars, foc blau i paisatge de Paris-Dakar.

Encara que crec que no tornaran a visitar l’arxipèlag indonesi en una llarga temporada. També a mi m’ha servit per aprendre molt. I com cada vegada que torno d’un viatge així, de nou la barba ha pres forma i el cap torna ple de nous somnis i indrets per recórrer i descobrir.

Salut i records des de... efectivament Jakarta!

Eduard

PD: Monica, crec que vist tot plegat, vas fer be cancel·lant la visita. Al final no era tant senzill fer-ho sola.

De xarxes, polonies i gent singular

L’altre dia, utilitzant l’excusa de la Troika, el govern grec es decidia a tancar la televisió publica. Sembla ser que es un acte inconstitucional i un tribunal ho ha tombat. A Catalunya les retallades ataquen la corporació de radio-televisió. I això que fa pocs anys, el gran pallasso socialista es permetia de prescindir de la publicitat en la casposa “primera”.

Feia uns quants anys que pràcticament no mirava la tele per res que no fossin esports. Esports que pràcticament es reduïen als partits del Barca, etapes esporàdiques del Tour i algun que altre esdeveniment major. Encara recordo estar a casa de l’Albert per veure com Bolt tornava a fer màgia en una final dels 200. En tot cas, he de reconèixer que aquest any he retornat a la tele. No en el sentit clàssic, ja que la que tinc a Singapur tan sols l’he obert dos cops. El primer dia per adonar-me  la púrria que s’emetia en obert en aquest país. Noticies cutres i culebrons coreans (tot un referent cultural del continent, això s’ha de reconèixer). El segon era per adonar-me que la televisió en obert d’aquí no emet la formula 1.

Un dels grans usos que l’hi he donat a l’iPad ha estat la visualització de postcads. Dos grans moments per fer-ho : en el taxi de l’aeroport a l’hotel o de l’oficina a l’hotel, ja sigui a Xina, ja sigui a Jakarta, o be durant el sopar en els que son la meva segona casa. Sempre i quan no hi ha ningú mes de viatge amb mi, encara no he trencat les regles de les relacions socials. En tot cas, vist el numero d’emissions descarregades, han estat uns quants dies!

En quan a varietat, doncs la veritat es que poca. Potser perquè fins ara he trobat pocs programes que m’interessin a la AppleStore (si algú te suggerencies, ja sabeu que estic obert a tot J), potser perquè ja estic molt satisfet amb el que he trobat :

·         La dupla Polonia i Crackovia. Crec que en tots aquests anys mai els havia seguit de tant a prop com ara que estic mes lluny que mai. I això que s’han invertit els termes, i el primer em fa mes gracia que el segon. Ara potser em titllareu de nacionalista, reduccionista o de popple, però he de reconèixer que l’humor televisiu que mes gracia em fa es el de TV3. Per mi els grans referents americans, britànics o espanyols, que es diguin Friends o Mr. Bean, res tenen a fer davant d’uns Plats Bruts, d’uns Malalts de Tele o fins i tot, tirant una mica de bona voluntat d’una Memòria dels Cargols. Si fins i tot en Buenafuente en castellà no deixa de ser una mera caricatura del de “la Nostra”. Si es que en el fons, crec que la base del bon humor esta en compartir els valors culturals i socials. Aquesta connexió addicional que a vegades també et dona la musica.

·         Canviem ara de terç i passem a “Redes”, el mític programa del meu “tocayo” (existeix aquesta paraula en català? Sinó, hauria, es molt bona. O potser no, crec que hi ha paraules que resulten a la practica intraduïbles. La meva preferida en aquesta categoria : la francesa “soiree”, magnifica). L’estil Punset es forca criticable, particular si mes no, i a vegades fa una mica de ràbia. La participació de la seva filla es de jutjat de guàrdia. Qui no li va pegar a temps les colleges que necessita aquesta noia? Aquesta si que fa ràbia! I els vídeos explicatius amb actors de per aquí, també son lamentables. De fet lligant amb el punt previ, en el darrer capítol que he mirat, hi sortia el que fa qualsevol paper a Polonia (clar que el capítol era de 2008). Però el que no se li pot negar a en bo de n’Eduard es que aconsegueix entrevistar a gent molt bona. I sempre m’ha quedat aquesta afició poc cultivada per la ciència. Abans llegia llibres del tema, ara m’acontento amb episodis de divulgació televisiva. A vegades rebo mails interessants que no puc aprofundir en el seu moment : vídeos una mica llargs, articles que mereixen de temps de qualitat,... els deixo marcats com per llegir a la safata d’entrada. L’altre dia repassant una antiga recomanació de la Cris, quina gracia veure que es tractava d’un capítol d’aquests.

·         De la mateixa manera que em va fer gracia la recomanació de l’Adrià per a que mires Singulars quan feia mesos que m’acompanyava, especialment per Jakarta. Admeto que el primer capítol me’l vaig descarregar després d’uns quants gags delirants de Polònia sobre el seu presentador. No deixa de tenir un toc dramàtic, alguns cops de mirada forca sesgada o fortament populista. Tanmateix també hi ha entrevistes molt interessants i alguns powers estan molt ben fets. Igual que els dos primers, ara esta tancat per vacances. Però he de reconèixer que l’últim capítol em va sorprendre gratament. Veure com un senegalès parla amb un català tant decent i diu unes veritats impressionants, va ser un gran final de temporada. La duresa de la immigració per un costat, com es pot deduir per la seva procedència, es un tema principal. I esta ben tractat, però quan parla del català com a valor fonamental de la nació, te n’adones que amb cinc anys aquí, ha interpretat millor la realitat catalana que els “Ciutadans” o els seus equivalents de la gaviota. Aquí us deixo l’enllaç per a gaudiu del gran Mactar : http://www.tv3.cat/videos/4616191/Mactar-Thiam-Fall-Acumular-experiencia-es-millor-que-acumular-diners

Efectivament, aquesta ha estat una setmana semi-solitària per la Xina. I a mes rematada ara per un vol nocturn de divendres a Singapur. I això que nomes hi passaré unes poques hores, ja que diumenge ben d’hora ben d’hora (com deia el savi), a descobrir professionalment parlant un nou país : la India. Com la trobaré sense una motxil.la a l’esquena i sense un trekking als Annapurna per endavant? Es repetirà el que em va dir l’Helena amb H en el seu moment : “si no hi passes un mes, no t’agradarà”? En tot cas, aquest cop serà a la capital econòmica : la mítica Bombay o la Mumbai dels nostres dies. De Canto a Bombay tot passant per Singapur...

Salut i forca al canut!

Eduard

En torno a Galileo

Moltes vegades, quan pujo a l’avio arribo a treure fins a tres o quatre elements diferents per entretenir-me. També la majoria de les vegades no els utilitzo tots, fins i tot algun vol me l’he passat simplement dormint tota l’estona. No acostumo a treballar massa, encara que probablement hauria; tan sols quan la pressió d’una entrega, arribo a realment fer-ho. No es tampoc el lloc mes còmode per treballar i veient com afecta a la salut, millor evitar-ho. Lo bo es que hi ha uns quants minuts en que no pots utilitzar dispositius electrònics, així que o be es temps per diari, o be per llibre.

Aquest es el darrer que he llegit. Un llibre forca especial per mi, no tant per si, com per les circumstàncies que l’han rodejat. El contingut es interessant, un recopilatori d’un seminari que va impartir el professor Ortega i Gasset a principis dels anys trenta. Essencialment parla de les crisis històriques, aquells moments en que t’has desprès dels valors del passat, però encara no acabes de poder assimilar els valors del futur. Pel títol es dedueix que la mes tractada de la crisis es la renaixentista. Suposo que després del meu fracassat projecte d’estudiar filosofia a distancia, això es el que em queda. Algunes lectures desordenades. Ai... si tan sols tingues mes forca de voluntat per dur a terme alguns dels meus somnis...

Em podria excusar amb la incompetència de la universitat a distancia. Si tot es virtual, per que necessiten que els hi enviï el títol compulsat de la carrera? No es això un mètode del segle vint, i ni tan sols dels darrers anys. I a mes a mes, que no es oficial el meu títol d’enginyer industrial? Que no es l’estat espanyol el que atesta que he cursat de forma satisfactòria un títol plenament reglat? I encara mes si es tracta d’una universitat pública. Doncs la UNED podria fer ella mateixa la cerca per saber-ho! Crec que com a ciutadans mereixem major professionalitat del cos de buròcrates de l’estat. Puc entendre que un cert nivell de burocràcia i control es necessari. El mercat, com ja hem vist recentment, no s’autoregula sol i l’estat no pot despendre’s d’aquesta funció. Però al mateix temps, no cal perdre la perspectiva de que es un treball d’escassíssim valor afegit, i com també s’observa de forma mundial, l’excés de documentació i processos administratius minva de forma dramàtica la competitivitat dels països.

Recordo rebre la carta demanant-me que els fes arribar la documentació pertinent. Suposo que la va recepcionar l’Oriol, perquè per aquelles ja havia començat a viatjar bastant i passava períodes llargs lluny de Barcelona. No podien suposar que un mail seria mes efectiu? Com cursaré uns estudis universitaris en que tot el material es penjat a la xarxa si no tinc accés al mail? Recordo també pensar que es mereixien una resposta en forma de manuscrit escrit amb ploma. Mai ho vaig arribar a fer, al final m’acaben fent mandra aquest tipus d’accions de contestació. Com diria de nou l’Oriol, em vaig limitar a fer una acció de mecenatge amb la UNED, tot donant-los dos-cents eurillos, per al final demostrar-me que si m’agrada la filosofia es perquè vaig tenir dos professors d’institut genials (alhora que forca diferents entre ells). Que es d’aquelles matèries en que, malgrat pugui semblar paradoxal, les classes presencials i la personalitat de l’ensenyant, mes marquen la diferencia. O al menys en el meu cas personal.

Però ja me n’estic anant. “He venido aquí a hablar de mi libro”. I si, es tracta d’un llibre, que físicament em vaig trobar a la bústia de la que era la meva casa a Granada. Feia tres o quatre dies que no estava a casa, no se molt be perquè, ja que per aquelles no viatjava gaire. Potser eren menys... Quan el vaig obrir, hi havia escrites aquestes paraules :

I en aquells moments em va venir a la ment la cara de la búlgara. Suposo que hauria d’escriure el seu nom, però sincerament no el recordo. Podria fer trampa i buscar-la al Facebook o al meu perfil de Couchsurfing, però... canviaria això algo? En la meva descarrega diré que no era un nom massa comú, exòtic podria arribar a dir. Ara, de la quarantena de persones que van passar per casa durant aquell període, es la que major petjada va deixar. Petita remarca per evitar susceptibilitats : aquí nomes em refereixo a les persones que van venir fent couchsurfing. Les meravelloses visites d’amics i familiars juguen en una lliga superior ;-)

Tinc algun amic (segur que algun altre també em supera, però evidentment aquí em ve al cap el Pineda) que hagués fet un paper molt mes digne que el meu en una discussió d’aquest tipus. Però estar al sempre fotogènic “paseo de los tristes” i adonar-te que una búlgara te mes inquietuds que tu per Ortega i Gasset, no deixa de ser un d’aquells moments en que sens dubte l’experiència d’acomodar desconeguts a casa teva pel simple plaer de fer-ho, paga realment la pena. El mític “Yo soy yo y mis circunstancias”, aquest es del nivell del que estem parlant en aquells moments. Alguna vaga referencia del moment històric i poca cosa mes. I la ment? La ment absorta en pensar : com una noia tant preciosa, pot estar parlant-me d’un referent tant local en un angles que destil·la un accent tant eslau?

Suposo que es tracta d’una d’aquelles dones que et pot fer perdre l’oremus. Que et pot fer cometre les mes grans de les bogeries. Res d’això va passar en tot cas. Crec que hagués estat completament endebades, com voler enclaustrar un ocell massa salvatge. Vam filosofar sobre el sentit de la vida, en una nit molt estrellada. Vam pujar al Veleta salvant-nos d’una gran tempesta per breus instants i vaig poder impressionar als meus veïns la tarda que vam baixar a la piscina comunitària. Al final es va acabar quedant uns dies mes, coincidint amb una mig danesa, mig alemanya. Semblaria que aquesta segona estava mes interessada per intimar mes físicament amb mi, però per aquelles jo estava en la meva bombolla merament platònica. I al cap d’uns dies, un llibre, que he anat passejant en un parell de mudances, fins que els avions asiàtics me l’han permès llegir amb certa tranquil·litat. En el seu moment li vaig enviar un mail donant-li les gracies pel regal. Mai vaig rebre resposta. Qui sap, potser no va ser ella qui el va ficar allí?

Eduard

PD: He de reconèixer que entre el moment de començar aquest relat i acabar-lo, he llegit un altre llibre. Aquest cop a traves de l’ipad. Amb lo qual, per mi encara manté la validesa del darrer llibre “real” o al menys en concepte clàssic.

PD2: Malgrat els bons consells recomanant-me un Kindle, al final m’he decantat per utilitzar el producte d’Apple. U per que ja el tenia, i dos perquè Amazon no ven a Singapur...

PD3: I si, ara portava molts dies sense escriure res. I si, potser volíeu saber-ne el motiu. Però, seguiré escrivint lo que em ve de gust. I si, he tingut uns caps de setmana forca moguts darrerament. Alguna foto haureu vist al Facebook, i alguna mes que m’he guardat ;-)