M'agrada aquesta ciutat

Ho he comentat amb alguns de vosaltres, en whatsapps, al Skype en converses de SameTime o en viu aqui mateix. Probablement no hi hagin masses motius objectius per fer-ho, pero aixo no treu que m’hi senti a gust. Contaminacio, trafic, caos, locals amb un esperit molt diferent al nostre, manca d’aceres, exces de centres comercials, llunyania de “casa”,... la llista d’inconvenients es podria fer llarga. Aixo invita a molts a parlar de Jakarta com “el pou”, encara que molts d’ells l’estan gaudint en molts dels seus aspectes. Es facil criticar-la, pero alhora, en certa mesura i en determinades persones, provoca tambe un gran amor.

Potser el fet de saber que no hi passare una llarga temporada (encara que mai diguis d’aquesta aigua no en beure o aquest cura no es el meu pare), ho torna tot mes facil. Potser el fet de que el sistema social singapores no era del meu agrat. Potser que la llibertat que s’hi respira. En tot cas, hi vaig venir convencut de passar-m’ho be i la veritat es que cap retret fins ara. O potser alguns, pero aprendre a superar-los, a intentar que no t’afectin a l’estil europeu, em fa sentir be.

M’agrada perque malgrat que tothom diu que no pots caminar per la ciutat, quan ho fas t’emportes algunes grates sorpreses. Un grup de nens que et comencen a cridar : Bule!!! Quan veuen que t’has ficat per on no tocava i acabes en un carrer sense sortida. I al cap de pocs metres et trobes aquest tipus d’incoherencies.

M’agrada perque la politica d’aqui me l’explica el mestre Joan. Probablement l’espanyol que mes sap de politica Indonesia. I ens l’explica en el seu particular Warung Politik (http://warungpolitik.com/), amb una gran maestria. I m’agrada perque l’altre dia a les dues de la matinada, despres d’uns litrets de birra a l’EP, estranava el menjar de carrer. En un warung mobil, menjant uns sates que entraven a les mil meravelles, despres d’haver rebutjat un McDonald’s que semblava massa facil.

M’agrada malgrat que un diumenge vaig haver d’anar a contar palets en un magatzem. Cura d’humilitat de la cultura local. A l’oficina creiem que no quadraria ni de conya, que la realitat fisica del magatzem i el stock que veiem a SAP s’assemblarien com un ou a una castanya. Pero despres de quatre hores, contant palets, mirant lots, colant-me per llocs que no havien estat netejats en forca dies... quina gran sorpresa el adonar-me que dintre de les limitacions del metode (contar 600 mil caixes en un magatzem a arrebossar), la veritat es que no sabria dir que jo tingues mes rao que ells. Els minims estandards de neteja no s’aplicaven, pero lo que al final es important, que quadri el stock, doncs aixo si. A Europa creuriem que sense lo primer, impossible que es complis lo segon. Aqui demostren que hi han altres logiques possibles. I per acabar, la tradicional foto de grup.

M’agrada perque dema aterra la Vicky. S’ha de dir, que algo de sort tinc. Si l’any passat l’empresa em pagava un business per anar a l’aplec del cargol (cert que tenia unes reunions a Paris, pero que coincidissin just en aquella setmana...!!!!). El cas que aquest cop es a ella a qui li paguen un viatge en business per anar a donar dos dies de curs a Bali... I la setmana seguent ens n’anem a descobrir Sri Lanka (un pais nou per la llista J).

M’agrada perque tenen una ingenuitat que fa molta gracia. Perque a vegades te la intenten clavar, es creen tensions, pero moltes vegades acaba amb un senzill somriure que et ve a dir: ho he intentat, pero de bona fe eh!!! No es exactament aixo, pero aquest cartell m’encanta. De lluny sembla una clara invitacio a les drogues. Que ho patrocini l’ajuntament et fa sospitar quan saps que aquest delicte es pena amb la capital. No es fins que no t’apropes que la paraula que mes s’hagues resaltat en qualsevol altre lloc (NO), aqui te una situacio gairebe testimonial.

M’agrada per que ja agafo l’ojek o ojeg (el bahasa indonesi encara no te un Pompeu Fabra que la normalitzi arreu). Vindria a ser un taxi-moto, excepte que esta 0 reglamentat, el casc que et deixen molta gent no hi ficaria el cap i la moto te un manteniment mes aviat escas. La bogeria dels conductors es legendaria, pero com encara no he vist la mort d’aprop, doncs m’evita el “maxet” o les grans retencions.

M’agrada perque tinc un pis en el que s’hi viu molt be. Encara que ja s’hi ha espatllat la nevera, l’internet, la bustia i els lavabos no colen massa be. Pero te unes vistes que encara avui m’impressionen i puc anar caminant a la feina.

M’agrada perque a vegades ells creuen mes en nosaltres que el que nosaltres mateixos fem.

M’agrada perque vas a una discoteca i et sents desitjat com mai. No se si per la meva bellesa o pel que creuen que puc tenir a la cartera. Pero per l’emocio que ha creat que felicites amb dos petons a una companya pel seu aniversari, crec que se’m considera de bon veure.

M’agrada perque vaig a jugar amb els de la feina a futbolsala i em sento una estrella, fent gols de canyo i veient que es gairebe un honor per ells que t’uneixis als partits setmanals.

Potser no deixen de ser petites tonteries, pero com em deia una amiga lo que importa es el que aixo et fa sentir. Sortir del mon huxleia que representa Singapur i entrar en el mon real que sento un cop a Indonesia, em fa adonar que estic mes disposat per aquest segon. Suposo que si les coses es fiquessin complicades, agrairia agafar un jet i rebre l’atencio sanitaria de l’illa del costat, pero quan es tracta del dia a dia, malgrat tot, a dia d’avui l’eleccio esta clara. Qui sap quan durara? Pero que importa? Si al final l’unic que tenim es el present.

Ja hi hauran temps per altres consideracions. Avui, simplement, m’agrada Jakarta. Al mateix temps, ja tinc uns quants bitllets a Bali... Visca la incoherencia, algo tambe molt indonesi.

Bona vesprada,

Eduard

Rumah sakit

Literalment la casa dels malalts, lo que vindria a ser un hospital o en aquest cas mes aviat una sala d’urgencies. I si, malhauradament el lloc on vaig passar divendres unes nou hores. D’entrada i per evitar patiments mes intensos, dir que nomes hi era per donar suport i companyia.

El dia ja havia comencat amb indicis negatius. Un volca havia erupcionat a l’est de Java i teniem dos fabriques parades i un cert impacte en els proveidors encara per determinar. Adicionalment se’ns complicava el cap de setmana seguent que teniem previst viatjar a Yogyakarta. Tocava visitar Borobudur despres de que l’Agost passat no hagues pogut ser possible a causa de la fi del Ramada. Els tres aeroports de la zona estan tancats per les cendres desplacades (remember del cas islandes o del xile).

Havia anat a dinar fora de l’edifici amb el Xavi. Un cop per setmana intentem sortir per trencar la rutina del menjar habitual. Pero al tornar, just entrant per la porta exterior de l’edifici ens trobem amb l’Olivier en una cadira de rodes, amb clares mostres de dolor i acompanyat per un parell de col.legues indonesis. Estan clarament esperant un cotxe per portar-lo a un hospital. Intento parlar amb ell per veure com esta, pero les dificultats per comunicar-nos son evidents. En tot cas accepta la meva oferta d’acompanyar-lo a l’hospital ja que te por que no podra parlar en angles degut al seu estat. Tenia una reunio important que inmediatament perd qualsevol valor. Li dic al Xavi que simplement informi a l’Yves de la nova situacio i amb esforcos aconseguim instal.lar-lo al vehicle. Un cop dins del cotxe em demana que truqui a la seva dona. Aconsegueix recitar-me el numero d’ella i penso que es un bon signe que malgrat el dolor pugui mantenir la consciencia. Li costa un mon respirar i es nota que el cor li va molt accelerat.

Dintre de les meves possibilitats intento tranquilitzar a la Valerie, que esta a Singapur i no sap si agafar un avio per venir a Jakarta o esperar novetats. Li dic que esperi a que tinguem un primer diagnostic abans de prendre qualsevol decisio. Arribem a la sala d’emergencies i rapidament el fiquen en una camilla i comencen a monitoritzar les seves constants vitals i l’entuben per proveir-lo d’oxigen. El cor batega a 150 pero no sembla suficient. Aqui vivim un moment d’impotencia i dolor enorme quan l’intenten punxar per injectar-li els calmants. El protocol implica que se l’entubi per les mans o els canells, pero les infermeres fallen tres o quatre vegades a trobar-li la bona vena. Aixo el fa cridar i patir moltissim pero elles no consideren altra zona que aquella. I aixo que es algu a qui les venes se li veuen clarissimes... A la enessima o aconsgueixen i despres de varies injeccions, sembla que la situacio comenca a estabilitzar-se. La respiracio s’acompassa i el ritme cardiac baixa.

Li extreuen sang i li fan un parell d’electrocardiogrames, els simptomes son d’atac de cor. Pero al cap d’una mitja hora ens comenten que els tests semblen indicar que no. Parlo de nou amb la dona per tranquilitzar-la (no puc ni imaginar-me l’angoixa que deu tenir). En aquell temps han arribat les secretaries del director general i del president d’Aqua i comencen a moure el tema de SOS international, suggerint que lo millor seria que se’l desplaces cap a Singapur un cop estigues estable. La veritat es que el seu suport es clau per facilitar tota la burocracia i malgrat que mes endavant les insistim que marxin a gaudir del dia de Sant Valenti un cop les coses ja estan mes tranquiles. Elles es queden gairebe fins al final. Es converteixen en les meves companyes de la llarga espera. Compren cafes i pastetes per fer la tarda mes agradable.

Arriba el director industrial i alguns companys mes per donar suport i poc despres arriben els de SOS. Un metge probablement britanic que s’informa de tot el que ha passat i discuteix amb la cardiologa que ha fet les proves. Ella aconsella 24 hores d’observacio alli, ell sembla mes disposat a un desplacament en jet privat a Singapur. Comencen les trucades a Paris on un consell de metges del seguro es reuneix per decidir. Sobre les cinc i mitja de la tarda, amb l’Olivier en un estat molt mes bo, es pren la decisio de desplacar-lo al pais vei. Es basa en el fet que a Jakarta no hi han tots els mitjans necessaris per fer tots els testos que volen fer-li. A part sabent que desconeixem que li ha causat l’atac, no es plan d’utilitzar un linea aeria convencional.

Ell s’havia llevat tranquil, sense cap simptoma. Es un home molt esportista (natacio i tenis de forma molt regular) i de vida sana (no fuma). Pero durant el dia havia comencat a notar algunes molesties. Primer pensava que seria un acostipat o algo aixi degut a l’aire acondicionat. Despres d’una reunio i abans d’anar a agafar el taxi per l’aeroport, ja va veure que algo no anava i va demanar per anar a veure un doctor. Poc despres l’havia torbat jo.

Un cop la decisio estava presa, tan sols faltava esperar. Per evitar esperes innecessaries fora d’urgencies, s’ha de coordinar l’hora de sortida del jet amb l’ambulancia portant-lo a un aeroport secundari. A part, per evitar problemes de trafic, es decideix que seria sobre les 9 del vespre quan es faria el moviment. Tenim per endavant moltes hores per xerrar i evitar que li doni masses voltes al cap. Sobre les sis i mitja tornem a viure un moment dur. Acaben d’ingressar un home a la sala. Hi han unes cortines amb les quals evitem que l’Olivier vegi l’escena pero no que la senti. A l’home li estan fent un tractament de recuperacio cardio-vascular (estava veient en real tot el que havia apres amb un maniqui a Lanjaron). De tant en tant es sentia el desfibrilador funcionar i jo podia veure com li feien els massatges cardiacs i el boca a boca. Estava parlant amb ell per distreure’l sobre les meves aventuretes als Alps (ell es un enamorat d’Evian), quan sentim les dones esclatar en plors... No s’havia pogut fer res per salvar-lo...

Mil imatges que et passen pel cap, reflexions, patiments, records, resolucions preses, un coctel de sensacions de viure situacions un tant extremes en la distancia. Et queda que al final, malgrat la possible sensacio de soletat, si mai et passa quelcom aixi, saps que tindras el recolzament tant dels indonesis de la companyia com de la comunitat extrangera. Trucades de suport, presencia fisica i la seguretat que no s’escatimara cap euro per la teva salut. I al final a nivell d’instal.lacions i recursos medics, quan tens diners, Indonesia no esta tant malament i Singapur esta a prop.

Finalment a les 22:30, deixava l’Olivier desti a l’aeroport.

A les 3 i pico del mati rebia un sms en que m’informava que la hipotesis mes probable era que fos una infeccio de les parets dels pulmons. Provocava la sensacio de no poder respirar malgrat els gegantins esforcos. Ara mateix acabo de rebre un missatge dient-me que acaba de sortir de la unitat de cures intensives. Passara encara uns dies mes a l’hospital fins que la infeccio hagi estat exterminada.

Eduard

“Team buildings”

L’altre dia la Clara ens preguntava: valen la pena els “team buildings”? La nostra resposta Danoniana a la pregunta va ser bastant unanime: si. I es que encara que pugui semblar una tonteria o una perdua de diners i temps, crec que donen un marc comu a l’imaginari col.lectiu de l’empresa o del departament. S’ha de saber paginar-los en el temps i en l’espai. Massa frequents perden valor, massa espaciats no creen un referent en la gent. Sempre en el mateix indret creen rutina, un indret massa especial pot semblar mes una recompensa que una forma de treball. Suposo que hi deu haver literatura mes experta que un servidor en el tema. Hi ha lloc per a la teoritzacio i sobre quina ha de ser la gestio del temps i el tipus d’activitats a realitzar.

Fa un parell de setmanes, com ja comentava en el darrer post, vaig viure el meu segon “racker” (aixi es com s’anomenen aqui). L’any anterior havia estat a l’illa de Belitung, a la costa de Sumatra. Aquest any tocava a Bandung, quarta ciutat per poblacio del pais a uns 150 kilometres de la capital. Sabent que l’any anterior al meu s’havia anat a Bali, podem deduir que es necessita una B per triar destinacio. En l’edicio passada es va planificar en divendres i dissabte, havent alguns de nosaltres tornar en diumenge ja que no hi havien prous vols amb seients buits. Aquest cop l’organitzacio va ser mes ambiciosa i van ser un dimecres i un dijous. Per un departament tant lligat al dia a dia operacional no es facil que els clients no ho acabin pagant. O potser en el fons, realment ningu es imprescindible...

Treballadors dels diferents racons recondits del pais ens vam aplegar per passar unes jornades d’integracio, alhora que de treball i lleure. Com no podia faltar a la seva cita anual, tambe hi havia el responsable de logistica de la planta de Manado (nord Sulawesi, l’illa en forma de figura Daliniana). I com no podia ser d’altra manera, va formular una pregunta (o mes ben dit va utilitzar el torn de preguntes per expresar la seva queixa) sobre lo molt poc que l’organitzacio es preocupava sobre els problemes del dia a dia que la fabrica podia tenir. I es que? En un pais com Indonesia i amb un negoci del tamany d’Aqua (12.000 milions de litres es una barbaritat) te sentit una organitzacio molt centralitzada? O be s’hauria de donar major autonomia a les regions? I a quina velocitat? Us sonen aquestes preguntes?

Sembla ser que a Indonesia no es pot fer un event d’aquest tipus sense regalar polos i camisetes al personal. No se si te com a principi el d’homogeneitzar tothom, perdent possibles distincions entre classes i personalitats; el mateix que utilitzen les escoles per justificar l’uniforme. O es tracta de quelcom molt mes pragmatic com aconseguir gratuitament mes vestuari. El cas es que fins i tot en tallers o “workshops” de poques hores, tambe esperen algun tipus de “regal”.

Exercici de trobar a Wally per identificar els dos europeus en mig de la marea.

Majoria masculina, encara que entre els mes joves el numero esta bastant mes igualat, sino mes femeni. No s’identifica en la foto, pero una minoria no-musulmana de bastant pes, especialment en els departaments en que els caps tambe ho son. I es que actualment el meu jefe nomes te un report directe que ho sigui. Evidentment no es un reflex de la societat d’Indonesia, pero probablement si de les elits economiques mes que politiques. En tot cas, deixo aqui una simple pinzellada. Els analisis mes socials els deixarem per altres posts on sigui un tema central.

Temps per a presentacions, resulats, visions i missions. I a la tarda una mica de treball en equip. I es que alguns dels moments que mes es recordaran encara havien d’arribar. Com els hi agraden molt fer-se fotos, doncs per comencar un petit foto-call.

Despres un soparillo gaudint de les vistes sobre la ciutat sense una gota d’alcohol. Aquest tema donara per a mes, pero resumint no hi ha alcohol en els esdeveniments d’empresa. Certa hipocresia, pero es un pais amb unes contracdiccions brutals en els aspectes religioso-socials. I s’ha de reconeixer que no el necessiten. No tenen cap mena de vergonya per fer coses que, nosaltres els europeus, en aquest context nomes fariem en condicions d’especial “contentillo”. L’activitat estelar era el: “Supply Chain got talent”. Una especie d’operacion triunfo on participaven els 7 grups o individus que s’havien llencat a l’aventura. El director del departament i els 6 que li reportem directament feiem de jurat. Aqui em teniu amb paper Risto Mejide. I es que despres de les actuacions tambe feiem comentaris. Tots molt positius i ja em vaig llencar amb dos frases de bahasa indonesi.

Per comencar una noia cantava contornejant-se de forma molt sensual amb alts tacons i roba ajustada. Si no hagues tingut la cara plena d’acne i uns quants quilos de mes, potser hagues pogut ser sexy. En segon lloc una dona de l’est (de Surabaya, no de Bulgaria, eh!!), amb vel pero amb unes sabates de talo alt brillants cantava una de romantica (va acabar en un meritori segon lloc). En tercer lloc els que a la postre van ser els vencedors i que aqui teniu fotografiats :

“Em falten les paraules per descriure el que acabo de veure”, aquest va ser el meu comentari. Un sketch llarguissim sobre un programa popular d’humor va ser l’aposta de l’equip de planning (evidentment no vaig entendre res). El mes gras de la supply es va arrancar a cantar emportant-se el tercer premi. I les altres dues actuacions eren dos que feien monolegs al pur estil “club de la comedia”. Com que tampoc em va semblar que la gent rigues molt, no els vaig puntuar especialment be. A partir d’alli tots a ballar seguint els passos d’un ball molt popular aquests dies. El xaval de negre va demostrar ser el gran lider que necessitavem per guiar els nostres passos.

L’endema una gimcama per Lembang, un poblet una mica mes elevat que la gran ciutat. N’he fet moltes al llarg de la meva vida (com a escolta o falc sardanista tinc certa experiencia), ara cap en que et donessin un cotxe amb xofer i consistis en anar a diferents indrets per fer una foto i pujar-la al Facebook o be al twitter. Sera que les noves tecnologies tambe arriben a aquesta forma d’esplai. I si una cosa hi ha clara es que l’exercici fisic per lleure i la gran majoria indonesia no tenen cap atraccio mutua. Aqui apareixo liderant al meu equip per com a minim fer una mica el xorra.

Poc esperit competitiu teniem quan el primer que vam fer va ser parar-nos a fer un cafetonet mentres la resta d’equips es llancaven a anar el mes rapid possible a complir els objectius. Tot i aixi no crec que fossim els darrers... Despres d’aixo dinaret en un lloc forca majo, amb vistes sobre terrassetes de te i curiosament l’activitat de la tarda era culinaria (dic jo que ho haguessim pogut fer al reves... pero be, la logica d’aqui no es sempre la mateixa que la nostra). Ens van ajuntar amb grups una mica mes grans i amb els punts que s’havien fet en les proves del mati (no se ni com els contaven) et donaven un pressupost per comprar el menjar i els estris. Aqui va haver un moment molt cultural quan tots els homes i una de les dones (que mai ha cuinat en la seva vida) van desapareixer i nomes les dones i alguns jovenets es van ecnarregar de la tasca. En un espai una mica mes amagat alguns dels homes se’n van anar a fer una cerveseta (anem introduint nocions poc a poc). Mentres uns altres van decidir que com hi havia un rei (el que havia de decidir quin era el plat mes bo), doncs mereixeia una guarda d’honor (excusa per poder disfrassar-se de nou).

Vaig quedar gratament sorpres del que va currar-se el meu equip.

De retorn cap a Jakarta, una constatacio de nou del mal estat de les infraestructures indonesies. La que probablement hauria de ser la millor autopista del pais, o la segona a molt estirar, amb uns clots de mes d’un pam que fan que circular-hi a mes de 80km/h resulti una aventura. Amb el poc valor que li donen al risc, els xofers d’aqui no semblen veureu aixi, amb lo qual el “hari-hari” (perill, o amb la calma) es probablement la frase mes dita d’un occidental.

Avui potser l’he fet una mica llarg el post, no?

Eduard

La furtadora d'animes

Em ve al cap aquesta canco de Sangtrait quan em disposo de nou a parlar de mort. Esta clar que es un tema capital en la nostra cultura, en la nostra especie, donar-li una importancia rellevant. Fent memoria (i havent-me passejat una mica pels escrits anteriors), poca novetat introudeixo en que esdevingui de nou tema de reflexio. La iaia, la Desi o el carretiller de Lanjaron, hi son reflexats. Suposo que algun cop mes.

En la cultura europea, el tractament es un, molt solemne, molt de gent gran, molt fosc i negre, serios i del que costa parlar-ne, encara mes fer-ne broma. Questio d’estat en algunes ocasions, depenent de la relevancia del mort o de la causa (especialment si es terrorista). Aqui la idiosincracia es una altra. Al mort se’l sent especialment durant uns instants, amb una intensitat honesta i dura, pero rapidament es passa pagina. Al mort se l’enterra o se’l despedeix el mes rapidament possible. Es fa tot el possible per a que en menys de vint-i-quatre hores ja s’hagin oficiat totes les ceremonies. Tant se val si falta un fill en que la mort del pare l’agafa en una altra ciutat. Lo important es que l’anima se’n pugui anar al cel el mes rapid possible (sigui aquest un parais musulma, cristia o de la deitat que sigui) i els d’abaix puguin continuar fent la seva aviat. Entenc que sent aquesta mes frequent del que es voldria, no se l’ha de plorar de la mateixa manera.

Dimecres al mati, la noticia ens va golpejar. Estavem tot just comencant la convencio anual de Supply Chain i vam haver de parar per retre un minut d’homenatge per la mort en accident laboral d’un company. 30 anys, pare de dos nenes ben petites, electrocutat en obrir de forma una mica temeraria un quadre electric. Perseguint una fuga d’aire comprimit d’una conduccio va deixar-hi la vida. Podia haver estat pitjor, ja que dos companys ben intencionats pero poc aserenats van intentar ajudar-lo rebent una descarrega. Al ser de menor intensitat res greu va ocorrer, pero podia haver passat.

Lamentablement no es la primera mort d’un treballador d’Aqua de l’any. La primera corresponia a un company de l’area comercial, que mentres realitzava un exercici de promocio i venta al carrer va patir les consequencies del caotic trafic de Jakarta. Esta clar que mes es podia haver fet per garantir la seva seguretat i ben be espero que serveixi per fer alguna reflexio i alguna accio concreta per prevenir el perill. Tanmateix, al ser quelcom tant usual aqui (l’any passat van morir 9 persones al voltant de l’activitat logistica de l’empresa. Cap d’elles treballadors de la companyia, pero o be xofers dels distribuidors o transportistes o be victimes dels “nostres” camions), no se li va donar tant rebombori com a aquesta darrera.

Aqui si que no hi ha paliatius : en una fabrica, un empleat amb mes d’una decada d’experiencia. I precisament al cor del programa de seguretat. Un dels elements de major risc : un quadre electric (juntament amb els treballs en altura, en espais confinats i amb subcontractistes). I un punt comportamental. L’error del sistema de seguretat era innegable. Pot el millor dels sistemes protegir-te de qualsevol possibilitat d’accident? Probablement no. Es possible a Indonesia un sistema semblant? De nou possiblement negatiu. S’ha fet lo suficient per poder evitar-lo? Malhauradament tampoc. I qui ho va assumir de forma personal va ser el director de la fabrica, plorant desconsoladament i afirmant: perdoneu-me us he fallat.

Personalment el conec una mica. He visitat Mekarsari un parell de vegades, incolent-hi el cop que m’hi vaig quedar un cap de setmana per fer rafting amb cocodril. Clarament ell no es pas el culpable de l’accident. Encara el recordo passejant-se per la fabrica, donant consells de seguretat i mirant quins nous riscos podia detectar. Probablement no era suficient sabent-hi que hi treballen mes d’un miler de persones, les instal.lacions ja tenen uns anys i el tipus de feines que s’hi fan son extremadament manuals i per tant mes susceptibles de desgracies.

Feia sis o set anys que no hi havia un accident mortal en una de les fabriques d’Aqua. Aixo implica que era la primera per a tot el staff d’expatriats de l’empresa. Gestionar els periodistes, diaris i teles, gestionar la policia que precinta la linea de produccio. Saber que tot el que passa amb aquesta marca pren major relevancia que la podria tenir qualsevol altra (sembla ser que es la marca que mes indonesis lamentarien la seva desaparicio). Te n’adones que la presencia d’estrangers te un limit i no som capacos de gestionar aquests impactes tant locals. Les susceptibilitats no son les mateixes.

Tambe va morir el pare d’un dels que estava amb nosaltres a la convencio. Venia d’una ciutat on s’hi ha de volar. Sabia que no seria alli quan el despedissin...

(No son feines agradables anar movent garrafes de 19 litres de la linea al camio)

No totes les setmanes son facils

Eduard

PD: L’altre dia em deia ma mare si no havia tocat ja tots els temes. Que havia parlat de moltes coses i potser se m’estaven acabant les idees. Crec que no, crec que hi han molts aspectes que no he abordat i estan alli per algun dia despertar. La religio n’es un de gran, el sexe estant al sud-est asiatic sembla inevitable, tinc tres historietes comencades ja fa uns dies, potser se’ls hi haura de donar continuitat, potser romanen aixi...

Supermercats

Aquesta tarda, m’havia proposat ficar-me a repassar les darreres classes de Bahasa i fer els deures que em van encomanar el darrer cop, ara ja fa uns quants dies. I es que despres de molts anys torno a fer classes de llengua. I aixo que quan era jove n’havia fet un munt, pero des de les darreres intentones amb l’alemany, ja ha plogut molt. El cas es que aqui em teniu, de nou escrivint per mi, per vosaltres i perque d’aqui uns anys probablement em faci gracia rellegir tot aixo.

Torno a tenir de nou l’inconvenient d’haver-me quedat sense corrector (Marta, tornem als origens J). M’han canviat l’ordenador, del singapores, molt mes petit i adaptat als viatges, per l’indonesi, de pantalla ben gran per poder fer anar l’Excel a ple rendiment. En tot canvi perds coses i sobretot temps, aixi que haure de tornar a instal.lar-lo un cop em connecti a internet (una de les coses que no he recuperat a la nova casa). I es que en cada nova mudanca, hi han coses que es repeteixen de nou, un cicle que recomenca i passa per molts dels passos anteriors, alhora que vius experiencies diferents. I una de les habituals es refer els teus basics de cuina, comprar l’oli, la sal, el sucre i les especies. El paper de cuina i el sabo de rentar plats, tots aquells elements que no transportes ja que o be no val la pena pel valor o be arriben massa tard amb la mudanca.

Aquest cop ho tinc forca comode. Visc en un centre comercial. Be, no exactament aixi, sino que el bloc d’edifics on estic, esta justament a sobre de Kunningan City, una especie d’illa diagonal, encara que molt menys concorreguda. De fet, l’entrada de casa esta entre un Pull&Bear i una altra botiga de roba, just davant de repliques diferents del concepte de Starbucks. Enlloc d’un Caprabo, l’hipermercat es diu LoteMart, encara que mes gran i amb la venta d’electrodomestics o mobles d’escassa qualitat. El cas es que puc portar el carret de la compra fins al pis, com avui he fet al comprar una d’aquestes estanteries cutres per poder aprofitar millor l’espai del rebost.

La veritat es que al llarg de les experiencies a l’estranger he comprat en llocs ben diversos. A Paris creuavem un cementiri per estalviar-nos un bon rodeig, amb lo qual alguns cops passaves tu amb les bosses de la compra al costat d’una familia que estava despedint un dels seus essers estimats. Volia pensar que ho veien de forma positiva, mostrant-los que la vida continua, pero no estic tant segur que la gent mes espiritual que jo ho vegi d’aquesta manera. A la Xina ho feiem amb taxi, ja que el Chaleful quedava un pel lluny i per 1 euro que costava el trajecte, qui volia anar tot carregat? A Singapur tirava bastant del petit 7-eleven del costat. Bastant mes car que anar al FairPrice (una cooperativa estil Migros, pels que vau compartir el meu temps a Suissa) pero amb la ventatja d’estar obert les 24 hores i tenir allo basic per la meva supervivencia: aigua, cervesa i normalment llet (encara que amb bastantes roptures de stock de la sku que mes consumia J).

Tambe el que hi ha dins d’un supermercat es bastant representatiu de la societat on s’hi inclou. Si be es cert que entre Franca i Espanya, les diferencies son poques (alguns puristes tiquismiquis en veuran un munt, pero vaja, excepte les varietats de formatge, la resta no recordo que m’impactes de forma considerable). Al final Europa es mes homogenia del que pensem quan hi som a dins. Suissa comencava a ser algo diferent, especialment amb el tema preus (encara recordo el meu mail demanant al govern suis, que permetes l’entrada d’aliments transgenics, per a que els pobres estudiants Erasmus, poguessim menjar carn de tant en tant). Pero tambe positivament amb una valoritzacio molt important de l’origen i les condicions en que s’ha produit, especialment tot el producte fresc. Aixi sabies la carn, d’on provenia i el tipus d’alimentacio i granges que havien viscut els animals.

Un supermercat xines (i aixo que no deixava de ser un Carrefour) era una experiencia molt mes viva, ja que podies comprar des de tortugues (vives, quin joc de paraules eh!?) a oli de deu o dotze origens diferents (entre ells espines de peix, o aixo es deduia de la part grafica de l’etiqueta). L’idioma resultava una barrera tambe, tal com m’ho va demostrar els dos tetra-bricks de llet de soja que vaig llencar (sera tot lo sana que vulgueu, pero jo la trobo horrible) que havia comprat pensant-me que tenien un origen mes habitual. A partir d’aquell moment, no vaig comprar cap brick mes en que no hi hagues una vaca dibuixada. Amb aixo no podia saber si era desnatada (un altre tipus de llet que em resulta forca desagradable) o sencera, pero semblava que el blau era un codi de colors bastant habitual per aquest segon tipus.

I a Indonesia? En el mon globalitzat en que vivim, crec que es fa dificil, no trobar els productes de consum basics de cada lloc en cada lloc. El que si varia molt mes es la gama ofertada, aixi com l’espai dedicat. Com us podeu imaginar, la seccio d’arrossos es una part molt molt important de l’espai. Uns quants palets sencers (mes de deu) i unes quantes fileres d’estanteries. El format normal vindrien a ser els sacs de 10 kilos i a mi em va costar trobar-ne d’un de sol. L’exhuberancia d’olis o de plats deshidratats a 10 centims son tambe reclams per atreure el public. En canvi, els lactis son escassos, encara que arribes a trobar formatge de feta (aixo si, no pots triar ni la marca ni el format, pero ser-hi, hi es).

Una sorpresa que em vaig emportar es que s’hi pot comprar porc. La seccio no es gaire gran i esta separada clarament de la resta, pero en un pais en que a les estanteries d’un supermercat no hi ha vi ni licors (cervesa, i forca cara, es tot el que hi ha a l’abast), doncs que tingui aquest detall amb la minoria no musulmana i els extrangers deu generar beneficis.

Pel que fa a la compra de detergents i suavitzants, crec que va ser el primer cop que mirava a les etiquetes per saber qui era el fabricant. Si hi havia el nom de Johnson and Johnson, Unilever o PG, cap a dins, sino a buscar una altra opcio. Dieu-me capitalista, pero en temes d’higiene prefereixo estandards de qualitat internacionals adaptats a Indonesia que directament estandards locals. I es que a diferencia d’atres sectors, en aquest les marques continuen sent molt locals, i malgrat que darrera hi hagi un d’aquests oligarques dels FMCG (Fast Moving Consumer Goods, aixi es com es diu el meu macro-sector), a nivell de marketing no els hi veig una coherencia mundial.

En tema d’envasos les diferencies son forca curioses tambe. Aqui l’especie de saquets per replenar son molt populars, suposo que per un tema de preu, aixi com les dosis petites. Encara que com a tot arreu el preu per volum sigui mes car, el facial resulta atractiu per una gent que viu molt al dia. L’assortit tambe et planteja preguntes ja que per exemple tens 10 metres lineals de tovalloles pero no est capac de trobar-hi draps de cuina o hi han cinquanta tipus diferents de tetera, pero no hi pots trobar una maquina per fer cafe (la tipica italiana), malgrat que venen cafe molt. Coherencia? No es pas aixo el que caracteritza aquest pais. Somriures i gent, aixo aniria mes en linea.

Espero que hagueu tingut una bona entrada a l’any nou i lamento no haver tingut l’oportunitat de retrobar a tots els que hauria volgut durant aquestes darreres festes. Al menys el temps que he passat per la terreta ha estat magnific.

Eduard

PD: Aburridot el partit d’ahir, no? Per un cop que decideixo aguantar estoicament fins a les dos del mati en que comencava el partit i aguantar despert fins a la seva finalitzacio... un senzill 0-0. Com a minim he aprofitat la tele que tinc a l’habitacio J

La mossegada

O així se m’acaba d’acudir traduir algo tant castís com “la mordida”. I si, fa tots justs uns moments que ho acabo de fer. Per primer cop he ficat uns bitllets dins del passaport abans de tornar-li a l’oficial i que m’arregles el meu “problemilla”. Essencialment no tenia el paperet de sortida del país. Personalment crec que a l’arribar no me’l van tornar. Però be podria ser que el perdés jo mateix, encara que acostumo a ser cuidados amb el tema. Les rutines... t’habitues a un procediment que encara no he entès (i això que ne emplenat unes quantes desenes ja!) i deixes de parar atenció als petits detalls.

El cas es que després de les pertinents cues, he arribat davant de l’agent d’immigració sense el capriciós paperet. Crec que en molts països no hagués sigut un especialment greu problema i probablement n’hagués emplenat un altre i ja esta. A Indonesia però, aquest ha estat el motiu per començar el xou. Primer, cares de preocupació, preguntes retòriques com : i ara que vols que fem? Ja has mirat be a la teva bossa? No saps lo important que es aquest paper! Ufff.... si crido al jefe ja s’ha liat... I jo buscant el costat racional de la situació : no seré pas el primer a qui li passa... però es que jo vinc molt sovint i mai l’havia perdut... Allí introdueix el primer element de la trama i es que sempre es una qüestió de temps.

M’explico, la manera de fer be els complicats procediments es dedicar-hi molt de temps. Ja pot ser una multa o un permís o en general tot el que tingui a veure amb la burocràcia. L’estranger no vol perdre hores i hores per fer-ho i acaba entrant en el joc. I precisament aquest era el cas. Fer-ho be suposava probablement anar a Jakarta a una oficina d’immigració (potser al mateix aeroport, però intentar saber-ho es complicat). Evidentment això suposava perdre el vol, que dema no poguessin venir a netejar el pis i qui sap si no poder tornar les claus. Davant de la impossibilitat d’aquesta opció, els segons s’allarguen, els nervis augmenten i obro la porta a trobar una solució. Aquesta passa per dirigir-me al company de dos llocs mes a l’esquerra. En veu baixa em diu que he d’acompanyar-ho amb diners. Fico dos dels grossos a dins del passaport i m’encamino a trobar la “solució”.

Segona part del xou, m’ensenya un llibre de reglamentació amb l’impacte del meu “delicte”. Ja te el punt indicat i encara que es evident que aquell cas no se’m pot aplicar (en els meus escassos coneixements de dret penal crec que perdre un paper no es pot assimilar a falsedat documental), però allí apareixen cinc anys de presó i 500 milions de multa. I allí apareix la seva demanda, per 200 dòlars americans ho arreglem. Suposo que si hi ha un segon cop en aquest tipus de situacions, actuaré amb mes calma i regatejaré. Aquesta primera vegada, l’únic que he aconseguit es rebaixa per canvi de divisa...

No es la millor manera d’acomiadar-me de l’arxipèlag abans de marxar de vacances de Nadal, sabent que el proper cop que torni serà per instal·lar-m’hi. I es que sembla que darrerament la muntanya russa s’accelera i el que semblava que era una setmana forca positiva (malgrat dormir molt malament amb el cap ple de coses a fer, de coses a considerar), acaba amb una clara demostració del que es aquest país. No deixa de ser el preu a pagar per ser un estranger, la majoria dels quals es follen les seves germanes i filles. I tenen una vida molt mes fàcil que la pròpia existència local. No puc ni imaginar-me pel que passen els vertaders immigrants camí a Austràlia.

Al final el que busquem en les noves experiències es sortir de la nostra zona de confort. Provar-nos en noves situacions i experimentar amb les nostres sensacions. I com el balanç entre ying i yang es inestable, alguns cops gaudeixes del costat brillant, altres toca en sortir-te’n com pots, fins i tot sacrificant part de l’ètica personal en un exercici de pragmatisme que mai et deixa del tot la consciència tranquil·la. D’aquí la fal·lera ara a l’avio d’escriure aquestes quatre línies, de foragitar l’excés d’adrenalina viscut i els mils pensaments que m’han passat pel cap en breus instants. Desitjo no perdre aquesta capacitat de viure intensament. Desitjo al mateix temps guanyar en calma i pausa interior. Sembla incompatible, però visca les paradoxes!

Probablement aquest serà el darrer post de l’any. No te una significació molt mes especial que altres dates, però no deixa d’escaure be enmig d’un canvi de destí, que malgrat la poca distancia física, no deixa de ser un bon salt social. S’obren noves oportunitats i nous reptes. Un país encisador que no deixa indiferent, malgrat la felicitat i calma dels seus habitants.

Us deixo que me’n vaig cap Changi, aquest aeroport que tant he trepitjat, alguns cops per plaer, la majoria per dirigir-me a Jakarta o en menys mesura a Guangzhou. I aquí deixo el meu planning, un pel freak amb el que he anat seguint aquest any. I com poc a poc el blau d’Aqua s’ha anat fent hegemònic.

Bones festes i que l’entrada al nou any sigui d’allò mes plaentera!

Eduard

PD: I dema mateix el primer esdeveniment del Nadal. Concert de Manel a la Lletja, com diria en Camats.

PD2: Crec que dormiré de conya aquesta nit a l’avio. El fet d’anar amb Economy no pot enganyar el que estigui rebentat després del trajin i l’estrès dels darrers dies. Al final ha valgut la pena i em tornaran tota la fiança, però els embolics burocràtics no han acabat. A Bet&Win ja es podria començar a apostar per la data de quan obtindré el permís de treball a Indonesia... jo crec que va per llarg. Si al menys el pis el tinc quan arribi el sis de gener... ja serà molt!

Bukit Brown

Els meus pares de tan en tan participen en aquests tipus d’activitats. Recorren de forma històrica, narrada i local, els carrers i barris mes característics de Lleida. Organitzades per entitats publiques o d’obra social, en tornen encantats. Jo mai m’hi he unit. Una bona raó es que els dies de cap de setmana al mati, normalment tens una activitat mes temptadora, especialment si la nit anterior hi ha hagut sortideta. L’altra es que no sempre valorem el que tenim mes a prop, i a vegades això mateix ho cerquem en la distancia, o en l’exòtic de l’estranger. En tot cas, aquest dissabte a mitja tarda, cremant els meus darrers cartutxos a Singapur, doncs vaig anar de visita a l’antic cementiri de Bukit Brown.

Una associació de resistència organitza visites guiades a aquest terreny que va rebre al 75 els seus darrers convidats. De resistència perquè un troc d’ell es perdrà en la construcció d’una nova autopista. De resistència perquè temen que això no es mes que l’inici de la desaparició de l’indret. Ajuntant tres cementiris que ocupen la mateixa zona verda sumen 200.000 tombes. Ara n’hi ha 4.000 que han de moure’s en el cas que algun parent les reclami o simplement desapareixen. Es per això que ja hi ha instal·lat el corresponent departament d’exhumacions.

Es en aquest moment que recordo que el pare de ma mare, com a paleta de Castelldans, era l’encarregat de fer això mateix en el cementiri local. El padrí Roc havia de mantenir llocs disponibles un cop el període de “gracia” dels morts s’havia esgotat.

Seguint la dona del paraigües i escoltant les seves explicacions, mentre ens comentava que ella mai havia visitat aquell lloc, abans de que el govern anuncies el seu projecte de desmantellar-ne part. La lluita per mantenir el llegat històric de l’illa començava, així com un interessant pulmó verd.

Com tot lloc públic en aquest país, les indicacions i l’ordre son claus. Un bon mapa no hi pot faltar.

Així com un sistema per marcar les tombes que s’han de moure (un bastonet blanc numerat) i aquelles que s’han d’exhumar (una E blava).

Encara que un toc de romanticisme (i del de veritat, del del segle XVIII i les seves tempestes i tombes) te aquella que queda a bord de valla, amb la il·luminació necessària i la rosa que no falti.

Era un cementiri on no s’hi enterrava a qualsevol, excepte durant la segona guerra mundial, en que la necessitat premiava i qualsevol lloc era bo per encabir-hi un cos. Sinó, tan sols els xinesos o casats amb xinesos hi eren admesos. Entenem aquí, l’ètnia per damunt de la nacionalitat, ja que la noia estava molt orgullosa de comentar que un dels enterrats havia afirmat haver nascut xines, pero haver mort a la seva vertadera casa singapuresa. Per la majoria, provocava menys joia la perspectiva de ser enterrats en aquesta terra i encomanaven com a mínim que els materials de construcció vinguessin del regne del mig.

Aquesta es la imatge mes recorrent de les tombes allí presents. Amb un lleó a cada costat, masculí a l’esquerra, femení a la dreta. Un parell de deus de bona fortuna i de bons negocis (molt comerciant enterrat en aquest paratge) i un frontal en el que s’expliquen alguns detalls del mort. Un petit altar de pregaria, depòsit de detalls, i el mort enterrat en l’herba del darrera amb el cap en la zona mes elevada per seguir les consignes del Feng shui. I es que es millor tenir la muntanya a les esquenes, representada amb les ondulacions de la vorera, que recull les aigües de pluja per tenir-la als peus en forma de riu.

En general l’orientació de cada tomba hauria de ser diferent i caòtica, però com era en temps britànics, van ser ells que van imposar que estigues tot ben ordenadet.

Així que tal com el tema ètnic era important, el polític molt menys i es que un líder de la revolució xinesa, podia estar a escassos metres d’un de la contra-revolució. Aquest darrer, veient-se perdut, va emigrar a Singapur i s’endugué amb ell els que va poder, com aquest dos soldats que el protegeixen.

 

El primer, molt representatiu crec jo del materialisme d’aquest imperial país, mantenia dos noms. Amb un recaptava diners per tot el sud-est asiàtic per pagar la guerra que el comandant Mao preparava. Amb l’altre continuava fent negocis privats per la seva Xina natal. Decidí fer-se una caseta de repòs mes moderna que la que va preparar-li a la seva dona, morta una vintena d’anys abans.

I com aquell també va ser terreny de batalla durant la segona de les mundials guerres, doncs també hi ha espai per una tomba japonesa (o sembla ser que això assenyala la pedra gairebé cèltica del fons).

Com sempre els mes rics acaben demostrar ser els mes megalòmans. Així que el recinte funerari se’l queda un matrimoni els dos fills del qual acabarien donant nom a dos carrers de la ciutat. Com tampoc es tant estrany que passi, l’enriquiment d’aquesta parella no vindria d’orígens d’una gran legitimitat, sinó que el tràfic d’esclaus a l’illa de Christmas i l’opi serien negocis molt lucratius.

Però no totes son famoses i cuidades. Al final no s’arriba així a les elevades xifres anteriors i no tothom te els recursos necessaris per importar la pedra de la mare pàtria, fer-la treballar finament per gloria d’algú que mai ho aprofitarà.

 

Curiosa aquesta afició humana pels monuments a la mort. Suposo que el pànic a saber que no hi ha res mes fa que ens refugiem a creure en vides posteriors. D’aquesta manera els poderosos es poden endur els bens materials que aquí han acumulat i els pobres, doncs res, a pensar que el karma o el cap d’agulla col·loqui a tothom al seu lloc. En tot cas deu ser qüestió d’evolució social que es malbaratin tantíssims recursos en un cos que ja no pot aportar res a la humanitat. Per mes que hi reflexioni no se m’acut cap motiu d’evolució natural per justificar aquesta inversió. A mi que em cremin i es deixin de tantes histories!

Moltes gracies i bona nit!

Eduard