A la recerca dels primats

“Jungle trek, jungle trek, in Bukit Lawang,

See the monkey, see the bird, see orangutan.” (x2)

“Walking in jungle, see the animal, trekking together in Bukit Lawang.

Walking together, laughing together, singing together, in Bukit Lawang.”

“Jungle trek, jungle trek, in Bukit Lawang,

See the monkey, see the bird, see orangutan.” (x2)

“Walking in jungle, see the animal, trekking together in Bukit Lawang.

Walking together, laughing together, singing together, in Bukit Lawang.”

“See the monkey, see Mina, everybody RUN!”

La tonadilla (una mica forcada, s’ha de reconeixer) es la de “Jingle Bells”. Era la canco que cantavem a viva veu, mentres recorriem la selva del parc nacional Gunung Leuser, al nord de Sumatra. Alli on havia decidit escapar-me pel pont del primer de Maig (recordem que l’any passat, va ser el primer en que Indonesia el va celebrar, molt gran que et regalin un dia de vacances l’any en que arribes J).

Aquest es el periode de l’any mes agradable en quan a festius, pel que sigui gairebe cada dos setmanes hi ha un festiu, facilment combinable per a que es converteixi en pont. Si l’any passat vaig aprofitar per visitar Danau Toba i Brastagi (tambe al nord de Sumatra), Angkor Wat a Cambodja i l’Aplec del Cargol. Aquest any orangutans, dos setmanes de feina a Brasil i campionat de futbol mes algun dia de turisme a Bali.

Com es habitual quan toca sortir de Jakarta (cada 2 o 3 caps de setmana es necessari), motxil.la preparada a l’oficina i sortir ben d’hora de la feina per anar escopetejat cap a l’aeroport. En el cotxe de cami, escolto alguns podcasts mentres em vaig estressant poc a poc. L’avio te hora de sortida a les 19:30 i jo arribo a fer el check-in a les 19:10. El noi del mostrador surt corrent i em dona la targeta d’embarcament dient-me que corri cap a la porta. Ai il.lus de mi! L’avio acabaria sortint amb 3 hores de retras. I jo maleint-me, per no aprendre d’errors passats i continuar volant amb Lion Air...

A les 3:30 de la matinada acabo arribant a l’hostal de Bukit Lawang, despres d’haver dormit una mica a l’avio i una mica al cotxe, malgrat lo destartalada de la carretera i de deixar completament la meva sort a les mans del conductor. L’endema al mati, un bon esmorzar i comencem a caminar per la selva. M’acompanyen una parella d’anglesos, sense cap distintiu en especial, vaja, un prototip de parella d’anglesos sense cap mena d’estridencia.

A l’arribar a l’entrada del parc, tipic cartell amb totes les coses que no has de fer. Entre les principals, no alimentar els animals, observar-los a un minim de set metres de distancia i un llarge etcetera. El guia, que juntament amb el seu ajudant configurem l’equip de cinc que ens acompanyarem durant dos dies, ens el fa llegir atentament. Tipicament indonesia resultara la situacio, quan ell mateix sera el primer en no respectar cap d’aquestes.

Al poc de comencar, ja trobem el primer primat del dia. I no un qualsevol, tot un Gibbon (o gibo en catala).

No us espereu pas al llarg del relat, grans conneixements de zoologia, ni moltes explicacions dels diferents animals que anirem trobant. A part de la teoria de l’evolucio, i les historietes de Darwin (especialment despres de l’especial de la Buhardilla 2.0, un podcast radiofonic d’uns sevillans que parlen de ciencia, molt recomanable pel meu nivell), la biologia mai m’ha despertat cap fascinacio especial. I aixo que ma germana n’es doctora!

Al cap d’una estona de caminar per la jungla, ens trobem finalment amb el mes esperat dels mamifers de la zona (pretendre veure els mitics tigres o rinocerons de Sumatra t’encomana a un trekking d’una setmana! I sense cap seguretat de veure’ls ;-)). Aqui us presento la paraula malaya-indonesia mes internacional: Orangutan!

Els nostres estimats “cosins”. Malgrat que avui en dia, la majoria dels indonesis (i no tant sols els musulmans), semblen haver involucionat i s’aferren amb fermesa al mite d’Eva i Adan, els seus avantpassats ja van tenir la lucidesa d’anomenar aquestes criatures com “les persones del bosc”. Orang = persona, gent; Utan = bosc.

Podria semblar tot molt idilic i natural, pero s’ha de ser sincer, i cada avistament, acabava sent mes aquesta situacio:

O aquesta, en que el guia em ficava un tros de platan al cap per a que el pobre Thomas leaf monkey, s’ho cruspis. Curiosament i sense que jo hagues expressat cap simpatia futbolistica, el guia es referia a aquesta especie com: els germans de Ronaldo...

Mes endavant, i una mica allunyats de la resta de turistes, ens trobariem amb la Mina, l’orangutan femella de la canco, reputada per la seva agresivitat. I es que no hi havia cap guia que no digues no haver estat atacat o mossegat en un moment o altre.

Jo acabaria trabant mes amistat amb la Jackie, sent pero l’unic que s’atreviria a donar-li la ma.

La nit l’acabariem passant en un campament completament rodejat de selva profunda i un riu forca agradable al bany.

I sort dels toldos, perque per la nit, i despres de jugar a jocs d’ingeni amb el guia, en cauria una de bona. L’endema al mati, una bona dutxeta en un parell de cascades i un esmorzar d’allo mes saludable.

La tornada no la fariem a peu, si no simplement aprofitant el corrent del riu. Tambe es cert que he vist embarcacions mes estables a la TransSegre.

Arribada de nou al poblet inicial i a esperar que passes la tempesta que s’apropava.

Acabava de decidir que l’endema me n’aniria a Tangkahan a netejar, alimentar i montar en elefants. Ben d’hora, ben d’hora, llevat per amb la sortida de les primeres llums enfilar les 3 hores de pista que teniem per endavant. Com paisatge, la tristor de les plantacions per extreure oli de palma, com activitat, dormir mentres soc sacsejat de costat a costat.

A l’arribar pero valia la pena, una colla d’elefants esperant-nos, per ser netejats, amb raspall i bona voluntat. I el nostre esforc seria recompensat amb una dutxeta ben agradable i algunes mostres amoroses.

Despres uns quants platans boca endins i a caminar. Creuant rius i passejant pel mig d’un gran espectacle visual, de la verdor profunda i de les comunitats locals que habiten aqui.

(https://www.youtube.com/watch?v=ZwdBPdxXX2U)

Evidentment, en cap moment et sents ni un descobridor, ni un aventurer. Tot esta forca mastegat per a que puguis gaudir d’una selva domesticada amb un nivell de confort raonable (tampoc aconsellaria als meus pares venir aqui...). Pero? Estem disposats el preu de la vertadera aventura?

Eduard

PD: Nou record de fotos en un post.

PD2: Publicat amb mes d’un mes de retras... pero es que se li han colat temes de major immediatesa ;-).

Curta incursio al Brasil (II)

La meva ideal pel segon cap de setmana era anar a Rio de Janeiro, per fer una mica de turisme. Pero entre que no vaig insistir massa i que en Josep tenia ganes de sortir a mort, com a ultima nit abans de comencar l’entrenament, pel mig Ironman que te programat; doncs ens vam quedar a Sao Paulo. Ja estava be, que tampoc es que haguessim recorregut tota la ciutat fins aquell moment. Guitarra en ma i direccio al mercat municipal.

Va resultar ser una especie de Boqueria, en que la tradicio era menjar-se un entrepa de mortadela, no especialment petit.

Entrepa que ens donaria energia (i una certa pesantor d’estomac) fins ben entrada la nit. Pero l’energia la necessitavem, perque si be a l’anar era de baixada, a la tornada ens esperava una de les terribles rampes de Sao Paulo, ciutat endiabladament empinada.

Despres de comprar una tovallola de platja i una manteta/cobre-llit en una de les botigues mes xonis que he entrat en temps, passeig cap al centre mes institucional, la placa de la Republica. Tant de bo n’hi hagues una amb aquest nom tambe a Barcelona ;-). Per altra banda, el que no cal que hi hagi, es la gran quantitat d’indigents dormint al carrer com a la capital Paulista. Una cosa que xoca, per la quantitat, per les hores en que hi son (al llarg de tot el dia, notablement durant el mati, que es quan han de dormir l’efecte del crack nocturn) i perque estan en totes les zones, ja siguin el centre financer, com l’historic.

Cert nivell de tensio social tambe es respirava. Un vespre vaig sentir una casserolada o manifestacio en contra de Dilma, objectiu tambe de diverses pintades; alhora que els professors estaven en peu de guerra. De fet per aquelles no ho sabia, pero el divendres anant cap a l’aeroport, tindria una horeta i mitja de cert col.lapse de trafic (baixa velocitat mes que estar completament parat), degut a que havien tallat l’avinguda Paulista, la principal arteria financiera de la ciutat.

A la nit tocava de sortir de festa, ja que en Josep a partir del dilluns comencaria l’entrenament pel mig Ironman que te en 3 mesos i deixaria la mala vida. Ho volia fer per la porta gran, encara que al final, com normalment s’acaba complint, el dia que amb mes ganes surts, el dia que no es compleixen tant altes expectatives.

Diumenge, guanyavem la lliga i despres visita al Beco Batman, carrerons molt xulos, plens de grafitis super ben elaborats. Sempre m’ha agradat molt l’art del carrer i les proclames socials en els murs, encara que detesto les signatures aillades (a SP n’hi ha un munt) o les proclames estupides (els tipics “Johny amor Yenni”). Pero quan veig imatges com aquestes, la camera treu fum. Un tastet seleccionat:

Durant la setmana, treball forca intens, pero lluny dels horaris d’un consultor o un auditor. I a part, vaig ser molt ben acollit en les oficines. Suposo que la passio que tenen els brasilers pel futbol, et facilita l’entrada i et dona un tema de conversa extens. La veritat es que emeten futbol les 24 hores del dia, sigui del pais que sigui, sempre hi ha un partit en la pantalla dels bars o restaurants. El cas es que vaig marxar amb peneta de no haver pogut passar mes temps en el negoci. Qui sap si algun dia, el desti m’hi unira de nou?

El que si que era curios, era l’organitzacio de les oficines, que semblaven mes una granja de pollastres, tots en fila treballant un al costat de l’altre i nomes els directors tenint una oficina propia. La imatge es d’ultima hora de la tarda, pero ja dona una idea de com pot ser en ple rendiment.

Finalment, divendres a la nit i despres d’una segona visita a la fabrica, tocava agafar el temut vol de tornada. Marxava d’una ciutat que, en anar-hi, pensava que estaria a mig cami de Barcelona i Jakarta a nivell d’organitzacio, infraestructura i tipus de vida; mentres que tornava amb la solida idea, de que s’assemblava molt mes a una ciutat europea, amb l’unic inconvenient de tenir barris en que no hi ficaras un peu o que el teu nivell d’alerta en temes de seguretat ha d’estar mes activitat que de costum.

Escala de 7 hores a Abu Dhabi, en que em vaig permetre sortir de l’aeroport, pillar un taxi i dir-li: dona’m una volta per la ciutat, parant en els edificis alts i que pugui fer 4 fotos. El tipic indi musulma que empleen en aquests paisos per aquestes feines, em va fer un bon tour, mentres m’explicava que portava 4 anys treballant alli i esperava estar-s’hi tres mes. Temps necessari per fer els diners que volia per tornar al seu pais i tenir millors prespectives de vida.

Esperava mes de la capital dels Emirats Arabs Units. Pais de 5 milions d’habitants i conformat per 7 emirats (monarquies absolutistes) dels quals nomes es coneixen internacionalment la capital i la ciutat mes important, Dubai, que imagino que deu ser bastant mes espectacular. Vivint del petroli, es palpa clarament la forta inversio en infraestructures realitzada recentment. Lo bo es que no et dona la sensacio d’inseguretat de Riadh i no te les lleis integristes tant inculcades. Lo diner es el Deu vertader.

De tota la volta, em vaig quedar amb la mesquita principal, malgrat que no hi vaig poder entrar ja que era massa tard.

Despres, 8 horetes i pico mes de vols i aterrar de nou a Jakarta. Amb peneta per la presepectiva d’estar passant les darreres setmanes aqui, pero amb ganes de gaudir intensament el calendari futbolistic per endavant: Bali sixies, festa de final de temporada JIFL amb final de Champions i festa de final de temporada Bugils. 3 caps de setmana en que el fetge patira pero el cor s’enxamplara J

Eduard

Curta incursio al Brasil (I)

Fa uns mesos que una de les possibles proximes destinacions laborals era Sao Paulo. Per diversos motius, no m’ho vaig haver de plantejar realment ja que no era factible. Tanmateix, es va confirmar que hi aniria durant un parell de setmanes per donar un cop de ma a fer anar mes rapid uns projectes. Des de que estic assentat a Jakarta, practicament no he fet cap viatge de feina. Si be en vaig quedar una mica saturat del periode a Singapur, la veritat es que m’agrada fer-ne de tant en tant. A mes a mes, la destinacio acompanyava molt, ja que hi coincidiria amb l’Oriol. El que ja va ser l’ostia va ser quan li vaig enviar la direccio de l’hotel on m’hospedaria i aquesta va ser la seva resposta :

Casualitats de la vida i es que el mon acaba sent mes petit del que pensem. Aixi que un divendres a la 1:30 de la matinada, m’enfilava en un vol d’Etihad destinacio final la ciutat mes poblada del Brasil. En aquell moment em vaig plantejar, que ja era ben raro que un ciutada amb passaport espanyol, agafes un avio a la capital indonesia per creuar practicament el globus.

Poc despres d’aterrar, ja vaig fer una de les primeres constatacions sobre Sao Paulo. S’assemblava mes a Barcelona que a Jakarta. L’autopista de l’aeroport a la ciutat no tenia clots i podiem conduir per damunt dels 100km/h, velocitat que a Indonesia nomes he superat en avio. Divendres al vespre, retrobament amb l’Oriol i una pizza bonissima abans d’anar a dormir el jet-lag. I es que menjar be (i molt) seria una tonica al llarg de l’estada. Restaurants de “a peso”, un bufet lliure on hi ha una mica de tot (una churrasqueria inclosa) i agafes el que vols, et pesen el plat i amb aixo et cobren; restaurants de sushi (Brasil acull la comunitat d’origen japones mes gran del mon fora del pais Nipo); tipus rodizio, on menges tot el que pots o restaurants on van treient pinchos i agafes el que vols. En tot cas, els brasilers mengen molt i beuen encara mes.

Dissabte a hora raonable, a un bar angles/irlandes a mirar el partit contra la Reial Societat i retrobar-nos amb en Josep Fabegras, que despres de tres anys vivin a Bahia, tot just s’acabava de mudar a Sao Paulo.

Victoria que juntament amb l’empat del Madrid fa que la propera jornada ens poguem proclamar campeons de lliga. I efectivament aixi seria, el seguent diumenge, amb la penya blaugrana de la ciutat. Un grup nombros de catalans i algun altre espanyol afeccionat al Barca, que es va indignar quan es van sentir alguns crits en contra d’Espanya. No era tant espectacular com a Jakarta, pero recordare sempre haver celebrat els exits del Barca d’una mateixa temporada en diferents continents.

(https://www.youtube.com/watch?v=Z4Mt9GA08G0)

Pero vaja, no saltem tant endevant. Dissabte per la tarde, passeig per l’avinguda de les oficines, rascacels entre els que s’incloien alli on Danone te la seu i despres pel “Central Park” de la ciutat. Vespre a Villa Madalena, aquells indrets que et demostren que potser la ciutat no te grans reclams turistics, pero te un nivell de vida excel.lent si te’l pots permetre. Diumenge es lleva plujos i aixo ens condueix al museu del futbol, el museu que considerem mes rellavnt d’aquest pais. Una salutacio a tots els tribuneros i tambe al Mike, que el sabiem preocupat pel partit del Lleida contra el Reus, que es resoldria satisfactoriament, pero no aixi el seguent contra el Cornella i que ens privaria de playoffs per primer cop en les darrers aplecs del Cargol. Aqui estem en l’exposicio temporal sobre la Copa America:

Dilluns, primer dia d’oficina. Retrobament amb l’Yves i pujant per l’ascensor, una petita constatacio de la varietat etnica del pais.

I es que un brasiler pot ser practicament de tots els colors i etnies, ros i d’ulls blaus, descendent d’alemanys i holandesos (entre altres), blanc i moreno, de portuguesos, espanyols i italians, negre, com els esclaus africans, mulato de qualsevol tonalitat o asiatic (ja hem parlat de l’origen japones), jueu, amb gorret, o qualsevol barreja de les precedents. Fins i tot vaig veure una noia amb vel.

Normalment, en els viatges de feina, tens bastants moments de soletat. Tampoc es que sigui un gran problema per mi, algu que ja te certes tendencies antisocials. Pero en aquest cas, tenir a l’Oriol a dos blocs ha estat un gran privilegi. Cada vespre tenia amb qui compartir el sopar, un dels moments mes baixos del solitari. Fins i tot, i aprofitant l’avinantesa que teniem la Nuria Andreu en viatge de negocis, un dimecres vam poder fer un soparet de quatre enginyers industrials catalans.

Divendres, visita a la fabrica de Jundiai (pronunciada mes com Junjai, i es que el portugues te una pronuncia forca graciosa, que fa que et sigui dificil imaginar-los parlant de filosofia existencial). La feina te aquestes coses i es que a vegades sembla que el temps no passa. I es que la meitat de la conversa que vaig tenir amb ells, va ser per explicar-los com treballavem a Lanjaron i les coses que feiem per amb menys de la meitat de la gent que ells tenen, treure mes del doble de volum.

I ara me n’anire a estirar al llit, malgrat que no tinc gens de son. Potser haure dormit massa a l’avio? O es que he d’acceptar que deu hores de diferencia horaria en direccio est m’han de causar jet-lag si o si?

Eduard

PD: Si la marca Keds, ja sabem be que ha passat a ser d’un comu en la parla lleidatant. Aqui tenim una marca, que ha esdevingut un generic de mes amplada :

PD2: La segona setmana de la meva estada, doncs en el proper capitol ;-). Encara que ja hi ha hagut un avancament amb el tema del Barca.

IndoBarca

Anada de les semifinals de la Champions League. Barca – Bayern per endavant un dimecres a la 1:45 de la matinada. Despres de varios partits de rojadirecta o a la tele de casa, ens hem ficat d’acord 5 catalans per anar a veure’l a la penya barcelonista d’aqui. No es un indret fixe, sino que en funcio de la gent que s’hi preveu ho poden fer en un bar o en un lloc mes ampli. Avui es dia de gran partit, aixi que el lloc de reunio es un camp de futbol sala (Jakarta n’esta plena de terrenys aixi, mig indoor mig a l’aire lliure).

Arribem, i a l’entrada del local hi ha cua de gent disposada a pagar per entrar a veure el futbol. Diferent preu en funcio de si son membres de la penya o no. En Joan havia trucat abans i ja sabien que 5 vertaders catalans anirien a veure el partit. Aixo fa que a partir d’aquest moment tinguem tractament VIP. No paguem entrada, ens donen una botella d’aigua (l’unic que li faltara a l’esdeveniment per ser perfecte es disponibilitat de cervesa, pero ja se sap... cada cop estant restringint mes l’acces a l’alcohol) i un d’ells ens condueix fins a fer-nos lloc a primera fila. Ens arriba a preguntar si volem que ens busqui un banc per estar mes comodes, pero ja considerem que seria excessiu aquest tractament. Com es pot veure, n’erem uns quants a mirar el partit!

A uns deu, quinze minuts de comencar el partit, ens fiquem tots de peu i cantem joiosament l’himne nacional indonesi.

(https://www.youtube.com/watch?v=RNmLVnWwyn0)

Es gran nit de Champions i respectuosament s’admeten alguns afeccionats del Bayern tambe. Projector ences i tot preparat pel gran partit.

Comencem a cantar l’himne barcelonista i ja es notori que no callarem en tota la nit. Cancons en catala, algunes habituals, algunes que no havia escoltat mai, en que literalment porten el catala al cor. El tipic “Madrid se quema, se quema Madrid”, insults contra l’Espanyol (el club ;-)), vaja, realment com si estessim rodejats de Boixos Nois.

Arriba la mitja part i malhauradament el Barca no ha concretat les seves ocasions. Fent cua per fer un riu, em fixo que un dels nois davant meu, enlloc del seu nom o el d’un jugador, a la camiseta s’hi ha ficat: Haram Madrid. Haram es el contrari que Halal, es a dir, tot allo que esta prohibit per l’Islam, tot allo de diabolic. Em recorda amb un somriure quan al grup de Tribuneros ens referim a l’equip blanc com el “maligno”.

I al minut 77, esclata la bogeria. Deu Nostro Sinyor decideix que ja n’hi ha prou i perfora per primer cop la porteria bavara. Saltem tots de joia absoluta i fins hi tot s’il.lumina la sala amb una bengala.

Tres minuts mes tard, Messi decideix fer una obra d’art i regalar-nos els segon. Saltem tots de nou i la gent comenca a tirar-se aigua per damunt. El fragil projector no ho aprecia i vivim un tipic moment indonesi.

Al meu costat en Joan esta patint mala cosa al no poder seguir savent el que passa al camp. Al mateix temps un dels responsables es torna mig boig i comenca a cridar a la resta, tractant-los de gossos per no saber comportar-se. No em vull imaginar com deuen ser els classics si es barregen barcelonistes i madridistes aqui. Les coses es calmen quan la imatge torna i es el torn de gaudir del tercer gol. La felictat es absoluta.

Quan sona el xiulet final, comenca un altre moment de xoc cultural, ja que tothom es vol fer fotografies amb nosaltres. I no exagero quan ens passem mes de vint minuts, junts o per separat fent-nos fotos amb els locals. Aqui un exemple amb el Gerard al mig de la foto, pero tota la resta vivim mes o menys el mateix.

De fet, en algun moment, no recordo si abans de comencar el partit o a la mitja part, li demanen al Joan de dirigir-los unes paraules micro a la ma. Es el mes fluid en indonesi, aixi que ens deixa a un gran nivell. Si ho hagues hagut de fer jo, potser no ens haguessin tornat a invitar mes ;-). El cas es que vista la situacio, que menys que fer-se una foto amb l’esquena d’aquest indonesi i el seu tatuatge del gran capita.

A la sortida, doncs com si de la travessera de les Corts es tractes.

Els cuiners, insaciables, encara volien anar a fer un beure per celebrar-ho, pero savent el dia que m’esperava l’endema, amb un dels viatges mes llargs de la meva vida per endavant (Jakarta – Sao Paulo), doncs nomes pensava amb el descafeinat que em prendria un cop arribaria a casa, tot esperant que s’acabes la crida a la pregaria i podues finalment descansar unes dues hores i mitja mes.

Per aquestes coses de la meva vida, la tornada, des d’aqui al Brasil la veure just a l’inversa, cinc hores per endarrera... Res sembla indicar que sera tant especial com aquest relat, i aixo que estare en el pais del futbol.

Son en aquests moments que te n’adones de lo molt que m’encanta viure en un pais tant extrem com Indonesia. Que estan sonadissims, en unes maneres que et dibuixen un somriure d’orella a orella. I es que estar a 12.000 km de Barcelona no els impedeix ser mes barcelonistes que qualsevol dels socis habituals del Camp Nou. I que farien escandalitzar a la purria de Ciutadans o del PP amb el seu amor pel Catala.

Visca el Barca i Visca Catalunya!

Eduard

“No em llegeixo el que signo”

Podria molt be ser una cita de Mariano Rajoy, pero en aquest cas les paraules surten d’una entrevista a Joko Widowo, mes conegut com “Jokowi”, president de la Republica d’Indonesia despres de les pasades eleccions (de les que ja en vam parlar en el seu moment, http://eduanon.blogspot.com/2014/07/pemilu.html). Es cert que estan una mica tretes fora de context, ja que ve a dir que confia en els seus ministres i per tant signa les lleis basat en el que ells li diuen. Malhauradament, en el que porta de legislatura (6 mesos), varies reformes han hagut de ser retirades pocs dies despres de ser publicades, ja que o be contravenien el codi legal vigent, be provocaven situacions completament allunyades del que pretenien (http://www.thejakartapost.com/news/2015/04/07/policy-flip-flops-plague-jokowi.html). I no suposa una gran ajuda al pais, facilitar titulars aixi a la prensa internacional.

Es una mica decebedor, ja que les expectatives que havia aixecat eren elevades. Pero la veritat es que tambe a nivell internacional costa molts als que en teoria venen de fora del sistema, canviar-ho tot. El cas d’Obama o de Tsipras semblen exemples en la mateixa linea. La realitat pero es que te un parlament on el seu partit esta en clara minoria (ell va ser elegit de forma directa en les presidencials), pero es que alhora te escas control del seu propi partit, que continua a mans de Megawati Sukarnoputri (la filla del fundador de la patria), dona d’un ego inmens que encara no ha assimilat que va ser una pesima presidenta i perdedora de dues eleccions presidencials de forma abultada. De fet, en el darrer congres del PDI-P (Partit Democrata d’Indonesia – Lluita, el sufix lluita ve de diferenciar-lo degut a lluites internes de quan nomes hi havien tres partits permesos sota el “nou ordre” de Suharto), el seu discurs anava explicitament dirgit al president (que nomes va participar al congres en condicio de militant de base i sense cap honor de cap d’estat). Li va venir a dir que ella era la jefa i que ell havia de subjugar-se al partit, que aixo era el que el poble indonesi havia elegit. Afirmacio un tant dubtosa, en un poble en que els partits son molt mes debils que els seus liders.

I es que de declaracions estrafalaries, ja ens n’havia donat el vice-president, Jusuf Kalla, empresari multimillonari que control.la la meitat de Sulawesi, alhora que considerat un dels politics mes brillants del panorama local. Interpel.lat sobre les queixes emeses des de Singapur i Malasia, referent a les cremes il.legals dels boscos de Sumatra, que provoquen l’arribada de cendres i fums als paisos veins (arribant a aconsellar a la poblacio local que no surtin de casa!). Doncs no se li acudeix res mes que ficar-se gall i clamar que els mateixos paisos que es queixen un mes a l’any, no donen les gracies la resta del temps per respirar aire pur.

Be es cert que moltes vegades son empreses extrangeres les que fan aquestes cremes, notablement d’origen singapores o malassi, pero tampoc es pot amagar la incapacitat del govern indonesi de fer respectar les lleis en el seu propi territori. El problema, es que hi haura una part de la poblacio, inculta i curta de mires, que l’aplaudiran amb fervor, i l’elogiaran per “defensar” l’honor del pais en front d’agresions extrangeres.

Encara que aixo pot resultar folkloric; el problema d’un govern debil, mes enlla dels habituals d’aquestes situacions, es el poder que poden adquirir partits minoritaris. I es que el que estem veient, quan partits islamistes, amb escas suport popular, volen imposar la seva propia agenda. Actualment, la prohibicio total de vendre i consumir alcohol, esta proposada i sera discutida. Sota una excusa sanitaria, amb total manca de proves, volen caminar cap als seus ideals religiosos. L’excusa la necessiten, perque Indonesia es un pais religios pero no islamic, i si nomes parlessin de respecte de la sharia, seria facilment tumbat en el tribunal constitucional. El temor es que en un moment de debilitat; sera dificil veure als partits posicionar-se durament contra aquesta barbaritat. I potser nomes voldran limitar l’impacte economic, permetent que Bali, alguna zona turistica mes i els grans hotels puguin continuar comercialitzant. Si la llei fos seca, no seria extrany que Bali fes una declaracio unilateral d’independencia, i sense tantes discusions com a Catalunya!

Una cosa es que a l’antic sultanat d’Aceh, s’Arabitzi la societat a punts molt mes radicals que quan necessitaven l’ajuda internacional per restablir-se del tsunami (http://thejakartaglobe.beritasatu.com/news/aceh-stays-strong-on-shariah-law-as-rights-groups-criticize/), i ara el respecte de la sharia no sigui nomes pels musulmans sino que tambe pels extrangers (que com sempre aqui, sempre hi han mitjans per evitar). Ara, extendre aquestes actituds a la resta del pais, seria una catastrofe nacional. Una cosa es “perdre” Pulau Weh, l’altra aquest magnific arxipelag.

Un alcoholic preocupat ;-)

Eduard

PD: Com Indonesia es un pais necessitat de liders, ara n’hi ha un que comenca a agafar forca. Etnicament xines i cristia, Basuki Cahaya Purnama, mes conegut pel seu nom Hakka com Ahok, es l’actual gobernador de Jakarta. Amb declaracions forca xocants per aqui: no se perque volen prohibir la cervesa, ningu ha mort per beure cervesa (http://jakarta.coconuts.co/2015/04/06/governor-ahok-you-wont-die-drinking-beer). O comparant la prostitucio amb cagar, “si tothom defeques al carrer, tot faria molta pudor. Fent-ho al lavabo, encara fa pudor; pero com a minim ho estas fent en el bon lloc” (http://www.thejakartapost.com/news/2015/04/20/ahok-says-prostitution-inevitable.html).

El cafe dels matins

Soc un cafetero empedernit. No se molt be quan vaig comencar a beure’n. Crec que als darrers anys d’institut, encara que devia ser Nescafe, ja que mons pares sempre han estat molt de soluble (esperarem un comentari de la Isabel per sortir de dubtes ;-)). Un cop al Penya, es va instaurar la tradicio del cafe i la butifarra de despres de dinar al Juan. Si malament no recordo, per aquelles era home de tallats. Quan vaig anar a viure a l’Hospi, vaig recuperar una cafetera que hi havia per Lleida amb mes d’una vintena d’anys, la majoria tancada en un armari. Tot un mite amb els seus colors taronja i blanc, uns filtres enormes de paper i una capacitat de mes de mig litre. Cada cop que l’utilitzava em durava una setmana, amb cafe guardat en un pot de vidre, i que cada mati escalfava de nou al microones. M’acompanyaria en totes les meves mudances fins que finalment, l’Oriol va comprar una Nespresso. Molt postureta, pero d’una gran comoditat i qualitat. Molt en concordanca amb la Brompton que hi havia al balco o les whiskis i ginebres cars que ens duraven mesos. De fet, una de les primeres coses que vaig fer just arribat a Singapur va ser comprar-ne una altra.

Cada mati, abans de sortir de casa, una capsula es consumida. Despres dels embutits, es el que major espai ocupa en les maletes que venen d’Europa. I es que a Jakarta encara no hi ha les botigues caracteristiques. La versio Dolce Gusto si, pero les mitiques tires de 10 capsules, les he de fer arribar de l’estranger.

El segon cafe del dia acostuma a caure sobre les 10:00, i el faig al “Coffee at work”, un petit local al subsol de l’edifici, alli on hi han els tres restaurants i la cantina Danone. El darrer, despres de dinar, pot variar de localitzacio en funcio d’on mengi, pero en el seu defecte es fa en el mateix lloc. Una rutina que s’ha instal.lat des de quan venia a Jakarta des de Singapur. Una rutina que fa tota la pinta que haure de modificar...

Ara fa uns mesos, van obrir un Starbucks a l’entrada de l’edifici. En l’antic local d’una especie de pub pijo, en que nomes hi vaig entrar un cop. Per la quantitat de gent que hi vaig veure, no em va sorprendre quan va ser tancat poques setmanes despres. Pero no es pas aixo el que li tregue clients al petit cafe de sota. Al final, crec que poca gent va mutar, encara que obviament un cert impacte tingue. Com mai m’ha agradat massa el concepte Starbucks, excepte quan es l’unic (com quan vivia a Xina), m’he mantingut fidel. La qualitat de la multinacional americana no es superior, el preu si. El WiFi que ofereixen no el necessito en aquets moments, com tampoc els sofas bonics i la decoracio globalitzada.

El que si que va cami de fer-los plegar, es la prohibicio de fumar en tot l’edifici, que impera des del primer d’Abril. I es que en alguns moments del dia, el petit local es convertia en un vertader submari. Igual que passava en aquest tipus de llocs, no fa tampoc tants anys a Espanya. Sembla ser que en un edifici vei, quan van prohibir fumar dins del cafe, la facturacio va caure un 70%. Podria ser que el reconvertissin en restaurant, i aixi poder sobreviure. El lloc es bastant petit amb lo qual no crec que pugui ser mes que servei de catering. Tampoc queda clar si el personal seria el mateix. Les dues noies i el xavalin que hi son ara, em tracten d’allo mes be. Pak Eduard (algo aixi com Mister Eduard o Sir Eduard), pronunciat gairebe amb millor accent que els companys de Lanjaron o Siguenza, junt amb un bon somriure, es la rebuda de cada dia. Despres amb el meu escas indonesi, les converses tampoc van molt enlla, pero si que et reconforta el cert caliu de client habitual.

I es que fumar es algo que aqui ho fa moltissima gent, be, per ser mes precisos, moltissims homes, mes del 60% segons les estadistiques. Les dones tot just una mica mes del 5%. Esta clar que fins hi tot en aixo, queda molt cami per la igualtat de generes. Tambe es cert, que durant el Ramada, el temps per fumar se’ls redueix bastant, ja que mentres brilla el sol, no es pot menjar, no es pot beure... i tampoc es pot consumir tabac! I aixo darrer, sembla que sigui el principal inconvenient de l’abstinencia per molts.

Tambe es cert que les lleis a Indonesia, mai son completament aplicades i el gris es una area molt comoda per la reglamentacio local. Podria ben ser que s’apliqui estrictament durant uns dies, per acabar relaxant-se mes tard i tornar a la situacio original. En la part mes amagada de forma regular ja hi he vist a la gent fumar, avui n’he vist un fer-ho sentat en una taula, just debaix del cartell de prohibicio... es generalitzara de nou la situacio i simplement haurar de sobornar el puntual inspector? Mai diguis que algo passa al 100% en aquest pais, tot pot canviar...

Eduard