En un avio

Obro l’ordenador en la tauleta del seient. No sé perquè, pero m’obligo a escriure. Podria fer-ho dirigit a la Cris, pero la veuré en una hora, millor parlar-ne a viva veu, no? La Nuria fa un parell de dies ens va rellançar pel HolaLleida. Ha eliminat del grup a l’Oriol i al Kalç, que després de més d’un any encara no s’han dignat a escriure res. Es normal que tiri la tovallola. A canvi ha afegit a l’Ares i la Ribs, més fidels col.laboradores. Fa molts dies que no ho faig, pero no se m’acut que podria interessar als lleidatans lectors. Demà hi aniré. La malaltia em crida. Tampoc d’aixo vull escriure.

L’avio està sorprenentment buit, potser no arriba ni als dos terços. Estic sentat costat passadis, veient com el carreto del snack avança lentament. Avui volo amb Swiss i per tant em correspon una d’aquestes pastes salades tipicament germanofiles. Marro fosc i plena de mantequilla. Una bona acompanyant de la cervesa que em farà el viatge més curt i el relat més interessant. Al seient de la finestra, una adolescent fa deures en una llibreta d’anelles com les que podia utilitzar jo ara fa vint anys. Semblen exercicis bàsics de termodinàmica, amb els seus diferencials de temperatura i els seus graus Kelvin. Escriu en anglès, parla amb l’assafata en un francès ple d’accent. En el seient que ens separa, ha deixat un paper on s’hi llegeix una adreça: “Calle nou de la rambla. n° 100 4° 2° Barcelona. Catalonia 08001”. Somric veient que no hi ha cap mencio a Spain.

A la fila de davant, dos amics marcadament homosexuals brinden amb dos gots de plàstic. Un ha escollit el vi blanc, l’altre s’ha decantat pel tinto. S’han retrobat per sorpresa en la cua del check-in. Just davant meu. Petites coincidències. Han negociat amb un noi de dues files més enrera per poder sentar-se junts. Un apostaria que la seva llengua materna és l’italià, l’altre té un accent més aviat germànic; ambdos amb passaport suis i utilitzant el francès com llengua franca. M’agrada escoltar converses alienes. Tenen una o dues dècades més que jo, probablement algun zero més en el compte bancari i avui cremaran la nit Barcelonina amb classe i sense restriccions horaries.

A la meva dreta el que entenc que és una parella. Son els unics que s’han sentat junts, deixant el seient del passadis lliure. La dona llegeix un enorme llibre de tapes dures. El tipic que t’imagines llegir en una gran butaca davant d’un foc a terra en una caseta perduda a la muntanya o davant d’un mar enrabietat tenyit per la tempesta. Porta unes ulleres de pasta i un jersei de llana que li donen une touche molt intel.lectualment alpina. Una minifaldilla negra amb mitges del mateix color i unes botes marrons forrades de llana hi sumen a la imatge. Pero l’interés s’esbaeix quan deixa el llibre, que firma Carlos Ruiz Zafon, treu el mobil i es fica a jugar al Candy Crush.

Ens apropem a Perpinyà, queden menys de trenta minuts com a hora prevista t’arribada i passen oferint una xocolatina com a postre. Hi renuncio pensant que no encaixa bé amb el sabor de la civada i amb el tamany de la meva panxa que cada cop rep més critiques. A més a més, en aterrar, m’esperen per anar a sopar en un japonès. Anuncien pluges a la capital comptal i comencen les turbulències. Tot un clàssic en aquest trajecte. I ara ens demanen de ficar el seient en vertical i tancar les safates. Suposo que en breu començaran les “inspeccions” i se m’acabarà el temps d’escriptura. He plenat una pàgina sense dir res. Com vaig dir ahir a un amic, una de les coses que lamento de no viure a Catalunya és poder anar a classes d’escriptura, pero el mon segueix sent massa gran per no anar a explorar-lo. Fins aqui.

Eduard

Viatge en solitari

Ahir, torno, lo que vindria a ser d’hora, a casa. Tinc la necessitat de reservar quelcom per demà i marxar a passar el cap de setmana fora de la llar. M’entra aquella sensacio, coneguda, de no estar aprofitant tant com podria la meva experiència als Alps. El cap de setmana passat vaig estar esquiant tant sols diumenge, a un lloc ja esquiat. Dissabte havia necessitat un dia tranquil de repos, compres, Joc de Trons i Hearthstone. Els caps de setmana anteriors, vols a casa. No sé quan durarà l’experiència aqui i necessito anar a nous llocs.

Hi ha un nom que em resona al cap: Verbier. El llibre de Truman Capote és un motiu, buscar estacions a major altura que Les Portes du Soleil, un altra. La idea d’una cabaneta aillada, esqui durant el dia i escriptura i vi durant la nit, m’atreu molt. El cap de setmana següent recorrem Lio amb la Cris. El de després, escapada de mascles ilergetes a Màlaga. I per Setmana Santa, les Canàries. Només queda aquesta finestra, potser després ja no queda neu. L’hivern als Alps ha estat bastant menys generos que als Pirineus...

Malhauradament, els preus suïssos dels llocs on m’agradaria passar una nit es disparen. Fins i tot per a mi em semblen excesivos per un lloc que no deixa de estar a 2 hores de casa. Un nom em ve al cap: Tignes. Podria ser una alternativa? Reservo ràpidament i començo a preparar la bossa. Sortint de la fàbrica, ja tindré una nova destinacio. A priori unes tres hores de cotxe m’hi portaran. Quan la carretera comença a empinar-se, em sento en la meva salsa. Curves a 180°, nit estelada i per la ràdio comença a sonar “Le vent nous portera”, l’atzar es junta per donar-me un moment màgic. Felicitat.

L’altre dia, una companya d’Evian em comentava que no li agradava viatjar sola. S’aborria. Crec que per mi, és una necessitat. No vull dir que sigui ni la unica, ni la millor de les maneres de fer-ho. Pero alhora, no deixa de ser aixo: una necessitat. Gaudeixo viatjant amb amics, o faig fent-ho amb la parella, pero, de tant en tant, vull estar tot sol davant de la novetat. Lleida-Lichestein, tres setmanes per Malàsia, els carros de foc, descobrir Timor Leste. Son clarament experiències que han escolpit el que soc. No renunciaria a aquest legat i no deixaré de fer-ho en el futur.

Una de les coses que he descobert en el mon laboral, és que hi ha gent amb la que pots no conectar gens a nivell de treball. Que pots fins i tot ridiculitzar la seva aportacio corporativa, pero que resulten altament interessants a nivell personal. Un d’aquests és en Ciptadi, director comercial del canal modern a Aqua mentres jo vaig ser-hi. Tampoc és que tinguèssim cap enfrontament directe, pero no em despertava cap mena de reconneixement les decisions que prenia, l’estrategia que intentava implementar o la manera de gestionar el seu equip que tenia. Pero, sempre li he reconegut ser un dels indonesis més cultes i viatjats que he conegut. Havia compartit els meus escassos conneixements de cultura indonesia i m’havia orientat cap a futures lectures. Va insistir en organitzar-me un sopar de despedida amb el seu equip i em va regalar dos voluminosos llibres de fotografies historiques de Batavia. Pare de dos filles, hem va dir un dia: “Faig tres tipus de vacances almenys un cop cada any: una modalitat és amb tota la familia, la segona és només amb la meva dona, a la que adoro (i la veritat és que per les mirades que li fa en les fotos de Facebook, diria que és sincer), pero al menys un cop al any, necessito marxar tot sol”. Probablement, en aquestes escapades en solitari, no es mostra tant musulmà com dicten les doctrines més estrictes; pero no crec que aquesta sigui la unica rao.

Puc estar completament equivocat, pero sempre he pensat que qui no està bé sol amb ell mateix és per que no s’accepta tal com és. Necessita envoltar-se d’altra gent perquè és el que socialment està imposat i alhora li evita posar-se les bones preguntes. De la mateixa manera que qui està sempre (o majoritàriament) sol no ha trobat l’equilibri adeqüat. I viatjar per mi és l’aventura. El sortir de la zona de confort. Descobrir un nou mon. No la unica manera, està clar; pero si una de les més potents i engrescadores. Simplement una de les meves poques passions.

Eduard

La gran remontada

Minut 94 i mig, darrera jugada del partit. Sergi Roberto, un dels meus jugadors fetitxes, estira la cama com mai ho havia fet abans i marca un dels gols que mai oblidaré. Començo a cridar com un boig mentres em tiro per la catifa del menjador, donant repetidament cops al terra. M’importa poc molestar els veins. Les quasi dues hores anteriors han estat una acumulacio i perdua d’adrenalina que només poden conduir a aquest resultat. Vist des de fora, un observador neutral que desconegui el context, només ho pot descriure com un acte de bogeria. Una persona que en un segon, passa d’observar un iPad sense so, desborda immediatament com un volcà en erupcio. Podien haver-hi signes previs, pero no que justifiquin tal resposta.

El futbol, tant espectat com jugat, té aquesta màgia unica. Es capaç de transportar-me a un estat d’euforia, que tant sols el sexe aconsegueix emular. La sensacio després d’un Iniestazo a Stanford Bridge o de que l’àrbrit pités la fi del partit en la final espanyola de la Danone World Cup és orgàsmica. La sensacio de felicitat quan et baixa l’adrenalina uns instants després, també. Son moments en que surt la teva vertadera escència animal, que et conecta amb centenars de milers d’anys d’historia, en que els humans ens hem guiat pels instints de supervivència. Hi ha qui ho trobarà banal o estupid, m’importa poc. Qui vulgui negar aquesta faceta de l’èsser humà, està menyspreant un fet fonamental de la nostra condicio. Fora del meu horitzo racionalistes intel.lectualoides! Qui no ha viscut moments de rauxa extrema, no sap completament el que és el rei de l’evolucio. Encara que pugui semblar paradoxal, el que ens situa a dalt de la piramide és el fet de formar part d’ella.

La meva tesis és que el mon seria menys pacific si no existis el futbol. Es la nostra sublimacio col.lectiva de la guerra. Allo que et dona apartenença a una comunitat, que et dicta quins colors odiar i que et fa insultar i violentar-te sense (en general) conseqüències a lamentar. Passio desfermada pels teus i negacio de qualsevol virtut en l’enemic. Banderes i escuts com si de l’època medieval es tractés, afrentes historiques i una batalla en cada temporada. Gran literatura que ho envolta, aixi com la prensa més groga ho narra. Tots els elements per tenir hordes de fanàtics, aixi com extrems detractors del gran negoci.

I finalment, aquell gol que et porta a un èxtasis mistic. Que trenca tota llei de probabilitats, que desafia alhora les lleis de la logica com el pes de la historia. Els colors blaugrana que et fan sentir part dels elegits. D’aquells que reescriuen les pàgines de Chronos. Elogiats pel mon sencer alhora que defenestrats pels de l’estat al que, encara a dia d’avui, pertanyen. En 8 minuts els nostres cabrons van ser capaços de fer implosionar els principis bàsics de la filosofia logica. Amb aquell punt de sort necessari. Amb aquell punt de filldeputisme que l’uruguaià mossegador ens ha aportat i que tanta ràbia fa si no és dels teus. Amb una polèmica arbitral que tantes pàgines mediocres haurà emplenat. Juntant el protagonisme de grans estrelles fitxades a cop de talonari, amb catalans elevats dins de la gran academia de La Masia.

Es per aixo que només queda un crit : Visca el Barça i Visca Catalunya!

 

Eduard

Visites

Estic sentat dintre de l’avio, de nou. Acaben d’anunciar que sortirem amb uns trenta minuts de retard. Aparentment, fan treballs a l’aeroport de Bacelona. Pero no em molesta especialment. Em dona temps per ficar-me a escriure. Feia més d’un mes que no ho feia (suposo que aquest diacritic encara és necessari...). Crec que tant sols un cop abans, “Les petites aventures d’un Anon” s’havien vist en aquesta circunstància. El primer Agost, si mal no recordo, l’any que m’havien vingut a visitar la familia Berzosa-Camarasa i el comandant Marco a Singapur, Malàsia i Bali. Abans d’embarcar, amb la wifi de l’aeroport, estava mirant per damunt la timeline del Facebook. M’he parat en una foto de terrasses d’arros d’aquesta màgica illa. El Gabriel l’està recorrent en aquests moments, acollit per un dels seus grans amics. Una certa nostalgia m’envaeix. Passatgera.

Intercanvio whatsapps amb en Néstor i en Jaume Mir Jaume (l’unica persona que conec amb un nom cap-i-cua, i mira que n’he arribat a connèixer de persones! ;-)). En quinze dies venen a veure’m, de nou. M’encanta. L’any passat vingueren a finals de primavera, temps per fer una mica de turisme i una curta excursio per justificar una magnifica raclette. Aquest any la idea és descobrir alguna de les pistes alpines d’esqui que m’envolten. Entremig, curiosament, tots dos s’han casat. Cadasqu amb la seva respectiva, per evitar confusions ;-).

Suposa un gran honor que repeteixin i és que m’encanta que els amics, coneguts, amics de o couchsurfers vinguin a passar uns dies amb mi. Poder compartir el magnific entorn que m’envolta, fer-los tastar una mica de la vida que visc. Recuperar records, crear-ne de nous, tenir temps per aquelles converses que la distància i el dia a dia ens impedeix tenir. M’heu vingut a veure a Paris, Zurich, Barcelona o Singapur. L’any que vaig passar a Indonèsia, aquest va ser el planning que em vau dibuixar :

 

I Saint Paul-en-Chablais ( o Evian per facilitar la ubicacio ;-)), no es queda gens enrera. Tants sols Suzhou es va quedar en blanc i és que per aquelles els recursos economics de la generacio del 82 eren més escasos. I un poblet de 6 milions d’habitants xinès, no suposava un gran atractiu, jejejeje.

Torno a estar dintre d’un avio. Aquest cop en direccio contrària. De nou amb retràs... Arribaré a les tantes a casa i demà toca matinar. Arriba una becaria nova al meu equip. Tocarà rebre-la, explicar-li quatre coses bàsiques i lluitar amb els temes burocràtics que bloquejaran una arribada tranquila: que el badge d’entrada funcioni, que tingui roba de treball que ficar-se,... per l’ordenador..., si el té en una setmana ja serà prou. Demà o passat ja publicaré l’escrit ;-)

Parèntesis tancat. Parlavem de les visites, del gran honor que suposa acollir gent estimada, de l’interés despertat en gent desconeguda. Fa ja uns anys, en el meu periode andalus, vaig descobrir el mon de couchsurfing. Trencar la monotonia i la soletat, rebent gent de tots origens, cadasqu amb la seva historia diferent. Quelcom d’incomprensible per molts, basat simplement en la confiança que et puguin generar uns comentaris d’experiències passades. No deixava de ser un sistema avançat a la seva època en el concepte (encara que bebedor de realitats ancrades en la mateixa nostra humanitat) i sense l’aspecte economic de les noves tendencies. I és que en el fons, Airbnb o Blablacar, no deixen de ser un pas endavant d’aquest concepte bàsic: la confiança racional.

I al final, tot aquest rollo, per transmetre una sola idea: veniu a veure’m! O torneu a venir! El calendari està despejat i les activitats s’adapten. Per la Cris hi ha escalfor i manteta, l’Alex va descobrir la neu per primer cop, l’Ares va introduir el primer gos, amb mons pares vam arribar-nos fins a Tori, el retrobament de Caballeros ens va fer caminar carregats sota la pluja... Esqui o llac, turisme o natura, tot està per fer i tot és possible.

 

Com diria un gran poeta: “Casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algu...”

Eduard

La finestra del bany

M’estic dutxant. L’aigua s’escola per la meva pell i aixo sempre resulta un d’aquells petits plaers de la vida. Pero avui, el que magnifica l’experiència és que els rajos de sol m’estan banyant amb la seva calor. L’avantatge de l’orientacio de la casa és precisament aquesta. Vaig sacrificar les vistes sobre el llac a canvi de donar cap al sud: boscs i l’astre rei. Acostuma a ser aquesta obertura inclida de la teulada la que em dona la primera pista de com es presentarà el dia. Excepte els dies que he anat a la fàbrica a l’hora de l’inici del torn de mati (per estar alli a les 5:30 toca llevar-se a hores en que sempre és de nit, poc importa l’estacio). Hi ha dies preciosos com el d’avui en que les lleganyes me les treu un raig lluminos; hi ha dies que em desperta el soroll de la pluja colpejant el vidre; altres l’obscuritat és major, una boira espesa cobreig la pedania i em teletransporto mentalment a Lleida i algun dels records d’infancia o adolescencia em dibuixa un somriure; i en aquests periodes de l’any, hi han dies amb una extranya barreja d’obscura lluminositat o de lluminosa obscuritat, son aquells dies en que una capa de neu o gebre cobreix total o parcialment aquest ull cap a l’exterior. Encara que pugui sonar una mica massoca, he de reconnèixer que me n’agradaria més d’aquests darrers.

En aquesta època de l’any, acostuma a produir-se un fenomen metereologic d’una bellesa que amb les meves arrels lleidatanes m’apassiona encara més. Soc d’aquells rarets a qui li agrada la boira. Aixi com la pluja mai ha estat massa lo meu, poques vegades m’he queixat d’aquesta suspensio de petites gotes d’aigua. Considero que dona màgia a paisatges mediocres. El cas és que torno a viure en zona on s’hi dona amb freqüència aquest fenomen. El que varia és l’altura en que es produeix. Per situar-nos, a la part més baixa del Chablais s’hi situa el llac Leman (o de Ginebra, apel.latiu potser més internacional pero que genera gran desaprovacio fora de la ciutat de la banca), a 350 metres sobre el nivell del mar. Alli s’hi troba el poble d’Evian; Thonon, la “metropolis” de la zona amb els seus 45 mil habitants, centre comercials i l’hospital malhauradament conegut; i Amphion, on hi ha la fàbrica. Per damunt de la primera linea de llac s’hi troba l’altiplà del Gavot, una extensio més o menys plana a entre 700 i 1000 metres d’alçada, envoltada per muntanyes i la Dranse, un riu que separa Evian i Thonon, tant fisica com identitariament. Es en aquest planell que jo visc, a Praubert (890 msnm), un agrupacio d’una quinzena de cases, una granja i una formatgeria que pertany a l’ajuntament de Saint Paul-en-Chablais situat un kilometre més abaix; uns 60 metres en desnivell, que semblen anecdotics, pero que poden ser la diferencia entre la boira més espesa o un sol radiant, o entre una uniforme capa de blancor o petites pinzellades.

El que varia en aquests dies és l’altura en que el mantell que cobreix el llac alpi. Hi ha dies que tots estem sota aquesta cobretura, fent que en les cotes més altes, la intensitat sigui major. Dies en que tot just pujar al cotxe te n’adones que no avançaras gaire ràpid. Altres, el limit es situa una mica més avall, et despertes amb un cel ben despejat i en algun moment del trajecte, et sumergeixes en una mar d’aigua en suspensio. Ahir era un d’aquests dies en que el limit es situava una mica per davall de l’esglèsia del “chef-lieu”. No deixa de ser un lloc força habitual i és que metaforicament és aquesta institucio la que historicament ha volgut deixar la major part de la poblacio dins la boira de la ignorancia. Jejejeje, aprofitant qualsevol excusa per pegar canya a la religio ;-)

 

Per damunt, el sol i una certa sensacio de calor.

 

Per sota, un ambient més gèlid malgrat les decoracions nadalenques.

 

Ara bé, alli on no toca el sol, també hi apareix la bellesa en forma de fractals blancs.

 

Tot està preparat per l’arribada de la neu. Esperem que aquest hivern cobreixi les meves espectatives.

 

Bé, us deixo que me’n vaig cap a la festa de la Rissole: http://www.saintpaulenchablais.fr/fiche-presentation_agenda-156-FR-Y-MAIRIE-FETERISSOLE-VIVRE.html. Anem a fer una mica de poble.

Eduard

Un dissabte qualsevol

M’he llevat força d’hora, per ser un dissabte i per lo gran dormilega que acostumo a ser als matins. Potser m’he acostumat ja al ritme de la fàbrica. Dimarts m’havia llevat a les 4:30, per anar a fer el canvi de format de l’etiquetadora. Divendres a les 6, volia assegurar-me que el nou format havia arrencat correctament i que estavem utilitzant el programa optimitzat del paletitzador. Els altres dies a les set i avui repetia. També és cert que ahir vaig anar al llit d’hora, estava cansat i no tenia cap plà, res de nou tampoc. Havia estat jugant al Hearthstones, un joc de cartes molt ben recomanat pel Gallego. Com sap el cabron a quines coses em viciaré!

S’està bé entre els llençols, cobert pels dos nordics que em protegeixen de l’hivern que sembla haver començat amb força. Em masturbo tranquilament, amb la calma de saber que hi ha un llarg dia per endavant i ningu gestionarà la meva agenda. Si sempre fos aixi, crec que cauria en l’aborriment i la depresio; pero si mai tinguès aquests moments per mi, no ho podria soportar. Semblo caminar per la fina corda de l’equilibri. Obro els portalls de la finestra i sento la frescor entrar, m’encanta aquest contrast. Està ben cobert, caient una constant capa d’aquell punt equidistan entre la pluja i la neu. Mai m’havia interessat massa a les prediccions metereologiques fins arribar aqui. Bé, segueixo sense tenir un termometre, pero de tant en tant miro l’aplicacio meteo de l’iphone. Només preveien pluja per tot el dia d’avui, pero segur que està fent entre 2 i 4 graus menys dels previstos. D’aqui aquesta plujaneu.

Per esmorzar m’acabo la truita de patates que havia preparat fa uns dies. A part d’una bona reserva d’embotits, producte de la visita de mons pares, ara fa tres setmanes; no queda gran cosa fresca a la despensa. Tocarà passar a comprar i com tinc temps, aniré al supermercat de productes regionals que tenen aquells caramels tant bons de regalissia i que ja se m’han acabat. També aprofitaré per recollir el casc de ciclista, que vaig comprar amb el val que em van regalar els de Supply quan vaig passar a produccio. I com el comité d’empresa va distribuir un xec de compres per regals de Nadal, n’aprofitaré una part per comprar-me un casc d’esqui. Hauré de deixar la nostalgia d’esquiar amb el gorro finlandés que em va portar el Francesc de Turku i augmentar el meu nivell de seguretat. Inicialment havia pensat també passar a tallar-me el cabell, pero la Cris em va dir que esperés, que de moment encara em queda bé. Ja ho faré d’aqui tres setmanes.

Tanmateix, la primera parada és en una botiga de marcs. Mirant un TED talk, em vaig interessar per una artista americana anomenada Zaria Forman. En un dels meus arrebatos, em vaig comprar una litografia seva. Ara fa uns dies m’ha arribat, embolicada en un rotllo on aconsellava fer-la obrir per especialistes. He anat a la plaça de l’ajuntament de Thonon, un antic i completament desordenat taller m’esperava. El que jo he intuit com un feliç matrimoni entrat en anys la regenta. M’han inspirat confiança i aixi els hi he fet saber. No sé exactament que em faran, pero per principis de desembre hauria d’estar llest (el color del marc el faran ells per fer-lo coincidir amb el del gel o el del cel... confiança i... calers, no crec que la broma sigui barata).

El cel s’ha obert. El que havia de ser un gris dia de pluja, em retorna una lluminositat magnifica. M’encanta el paisatge que m’envolta mentres torno cap a casa. Em fico a cuinar mentres escolto la Buhardilla 2.0 i acabo la botella de vi blanc que havia obert ahir al vespre. Nova regla Eduardiana: alcohol a casa només els caps de setmana o si hi ha partit del Barça. Disfruto preparant-me un rissotto de marisc i tofona. Comencen a entrar rajos de sol a la cuina. Decideixo sortir a fer el tomb de “sempre” després de dinar. Es un recorregut circular que tant faig a peu com amb bici i que em passeja entre camps on pasturen tranquilament les vaques. Vista sobre el llac d’un costat, dels boscos i les puntes alpines de l’altre. En aquests moments, la linea de neu deu estar entre els 1100 i els 1300, aixi que una mica per damunt dels 890 on està la meva casa. Mentres vaig caminant tranquilament, gaudint al mateix temps de la calor de l’astre rei com de la fredor de l’ambient, vaig pensant en lo extrany que pot resultar que m’encanti viure aqui i que al mateix temps m’encantés viure a Jakarta. Poques realitats poden ser tant diferents. En tots els seus aspectes. En totes les seves tonalitats. I al mateix temps. Les dues situacions m’enamoren. De la mateixa manera que vaig ser molt feliç al Joan Oro, al Penyafort, compartint pis a Can Serra, vivint tot sol a Granada, compartint a Caballero. Situacions totes molt diferents, amb estats mentals diferents, amb nivells de sociabilitzacio o solitud antagoniques, i sent feliç. Suposo que la conclusio és clara, m’agraden facetes molt diferents de la vida i em reviu el canvi. Amb tot lo bo i tot lo negatiu de tal afirmacio. Continuo reflexionant mentres la bellesa de l’entorn m’embriaga.

En tot cas a les quatre soc a casa. El Barça juga un partit trampa contra el Malaga a les 16:15 i la meva subscripcio al canal d’esports la cobreix. El resultat és decepcionant i a més a més, al millor jugador del Barça del partit, el futur president Piqué, l’he ficat a la banqueta al comunio. Punts perduts en la meva ambicio de mantenir el liderat en la lliga amb els tribuneros. Sort que el Joaquin continua fent bona feina al Betis. Després he obert el llibre d’excursions amb raquetes. Aquesta serà la meva activitat de demà. Un dissabte qualsevol.

Eduard

Quatre fotos verticals

Feia setmanes que ma mare me les reclamava. Ha comprat un marc de fotos en vertical i en sol.licita quatre del darrer viatge pel sud-est asiàtic. Vist que no li feia massa cas, va ficar-se com objectiu obtenir-les durant la seva visita de deu dies a Saint Paul. Fa una hora m’acaba d’escriure que estan entrant a Lleida, després de gairebé deu hores de conduccio. “Al final hem marxat sense les 4 fotos!” conclou al whatsapp. He repassat les carpetes i com no pot ser massa sorpresa, la gran majoria de les guardades estan en horitzontal. Sé que hi haurà qui pensi que es poden retallar, malgrat que perdin en la majoria dels casos la màgia. Aixo em complicaria molt la tasca de seleccio, aixi que em senyeixo a la norma. He fet la seleccio (no massa restrictiva tampoc) i li anava a enviar per a que elegis les guanyadores. Pero m’he dit, per què no li demanes l’opinio a la comunitat de les petites aventures? Aixi que aqui teniu les vint pre-seleccionades. No estava explicitat en el seu brief, pero entenc que vol que s’em vegui en la majoria d’elles. Coses de mare ;-)

 

1.- Damunt d’un tanc resta de la guerra de guerrilles entre el govern titella del Sud, respatllat inicialment per França i després pels Estats Units contra el VietCong. Part imprescindible de la historia del Vietnam, pero crec que es massa militarista per formar part de les seleccionades. Es l’inici del viatge, pràcticament afeitat i cabell ben curt.

 

2.- Baixant en canyo a la regio de Dalat. De totes les que ens van fer, és la unica en que miro a la càmera. Té possibilitats ja que reflecteix una d’aquelles activitats de les que ma mare només en vol estar al corrent un cop estan acabades. Com anar en bici actualment ;-)

 

3.- En un temple al centre de Vietnam. Fluixeta. Me la van tirar un parell d’espanyols amb els que compartiria viatge durant tres dies.

 

4.- Tipica pagoda asiatica.

 

5.- Amb Ho Chi Minh, a la capital, Hanoi (no confondre amb Ho Chi Minh city o com han rebatejat Saigon). Apareixer amb un salvador de la pàtria comunista no crec que li doni cap possibilitat d’estar en la seleccio final.

 

6.- Saltem a Laos, prop de Luang Prabang, en una escena molt tipica també de la regio.

 

7.- En aquesta no surto jo, pero una dona Akha, la unica possibilitat de seleccio radica en que els dos posts sobre aquesta tribu son molt recordats per l’Isabel (http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/caminant-entre-els-akha-i.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/caminant-entre-els-akha-ii.html).

 

8.- No crec que vulgui veure al seu fill en una posicio tan indecorosa, pero forma clarament part dels moments viscuts en un viatge aixi. Per mi, amb un bon somriure, encara que sigui un comportament ecologicament dubtos.

 

9.- Preparant-me per “The Gibbon experience” o com viure tres dies damunt dels gegantins arbres de la selva de Huay Xai de tirolina en tirolina.

 

10.- Una de les fotos més boniques de l’experiència protagonitzada per la Vicky, que em va acompanyar durant tres setmanes en aquest magnific viatge.

 

11.- Una de les menys representatives de les fotos. A Vientiane, la capital, el dia abans de fer un dels trajectes més bojos en avio fins aterrar a la Papua indonesia.

 

12.- En un dels poblats de la vall de Baliem, que fou descoberta pels occidentals al 1937! S’inicia el trekking de 5 dies per altures increibles.

 

13.- Creuant un dels multiples ponts.

 

14.- Una altra foto dedicada a un dels posts del viatge, la vella xiruca (http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/vella-xiruca.html). I compleix la funcio de que jo hi aparec! ;-)

 

15.- I un altre dels ponts.

 

16.- I encara un més, pero fent el tonto, lo que li resta encara més punts per entrar en l’equip titular.

 

17.- Amb el guia i el portejador de l’experiència. Molts moments compartits malgrat les limitacions de la comunicacio, ja que l’indonesi era la llengua franca i el meu nivell baix.

 

18.- I per saltar de Papua a Timor calia passar per Bali i aixo era una perfecta excusa per desviar-me a les Gili i retrobar-me amb aquesta colla, que feia uns dies que es passejaven per l’arxipelag. Magic veure que ara el Teixi s’ha casat amb una noia que va connèixer durant el viatge. I la botella d’Aqua enquadrant-ho ;-) Que corporativista! Jejejeje

 

19.- I per acabar dues de les meves fotos preferides. Hem fet el salt a Timor Leste, un pais del que en vaig parlar fins en sis posts i que va ser per mi la cirereta d’un viatge fantàstic. No vau opinar el mateix, ja que son els posts menys llegits de les estadistiques del blog (http://eduanon.blogspot.fr/2015/09/timor-leste-el-pais-que-vol-ser-pero.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/09/off-beaten-track-cronica-dun-viatge-per.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/10/la-torre-de-babel-cronica-dun-viatge.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/10/un-potencial-inmens-pel-turisme-cronica.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/12/transports-alternatius-cronica-dun.html; http://eduanon.blogspot.fr/2016/01/a-lest-de-lest-de-lest-cronica-dun.html). Pero tant me fa, jo en vaig tornar enamorat i aixo és el que compta. I aquesta foto reflecteix un d’aquells moments màgics. No és bonica, no hi ha ni un monument ni un escenari, pero fer autostop amb aquella gent no ho canvio per cap postal.

 

20.- Rodejat amb tota una familia extensa que em an acollir i compartir amb mi el que tenien per dinar en un dia de festa per ells. Parlant amb quatre llengües alhora i gaudint de la sencillesa d’uns peixos capturats aquell mateix mati, un vi que no tenia cap denominacio d’origen ni falta que feia i l’arros blanc, el més universal dels menjars humans.

No crec pas que li faci massa gràcia a l’originadora d’aquesta mirada retrospectiva, pero fent aixo, m’han entrat unes ganes boges de tornar a agafar la motxil.la i fotre el camp. Quan? Com? No crec que s’hagi acabat ;-)

Eduard