En la ment de la mare (EdE 4)

Acabo d’escriure l’exercici 7 i veig que en tinc uns quants per compartir-vos, aixi que aqui en teniu un més. L’exercici consisteix en escriure un monoleg interior d’una persona que és al cinema veient una pelicul.la que no l’interessa i comença a donar tombs a les seves preocupacions, obsessions. Està clar que podría canviar de temática, pero decideixo continuar en l’univers de l’atracador del primer dia. Canviem aixo si de personatge i avui entrem en la ment de la seva mare per pràcticar el flux de la consciencia. Es més curt que els anteriors, ja que paral.lelament hi ha un exercici més tècnic que no publicaré aquí per falta d’interés, que consisteix en transformar a estil indirecte lliure.

 

“No sé pas perquè he entrat al cinema avui”, va pensar la Joana, la mare del Fèlix. Bé, en el fons sí que ho sé, l’Antonio sempre vol respectar les rutines, i no vindré jo ara a dir-li que un dissabte a la tarda hi han millors coses a fer. I més si no tinc pas cap alternativa a oferir-li. Simplement asseure’ns en un banc davant del riu i mirar com l’aigua circula corrent abaix. Ja en tindria prou per mi, però no pas per ell. Això està clar. A mi almenys, em permetria pensar en les meves coses sense més. Sense que en acabar la peli hagués de donar una opinió sobre el que m’ha semblat. Sense aquella sensació de no saber pas que dir i acabar soltant qualsevol bajanada. Demostrant que no estic al nivell. Aix, però com ho d’estar si avui m’he creuat amb la Maria de cal Carriço. Quina mirada. Se m’ha gelat l’esquena. No ha fet falta ni creuar una paraula. La cara del seu fill petit, en Jan, se m’ha aparegut de sobte. I aquesta, m’ha conduït a la del meu petitó. Del meu estimat fillet. De les poques coses que sé d’ell és que comparteixen pis allà a Barcelona. Mai m’ha agradat aquesta ciutat. No sé per quina raó a la gent li agrada viure allí, tots empegats i amb totes les perversions possibles. Si aquí al poble i tenim de tot! Per tenir, fins i tot un cine! Vale que només els dissabtes a la tarda, vale que les pelis ja han passat per la tele, però total, per fer passar el temps, ja n’hi ha prou. Ja li vaig dir al Fèlix: “No hi has d’anar a buscar res de bo a Barcelona”. Però clar, son pare no mantenia el mateix discurs, ell hi havia anat a fer estudis i mira-te’l ara un bon lloc com a gestor de la cooperativa i una nova novia vint anys més jove que jo. Ai Fèlix, que deus fer de bo? Per la cara de la Maria, que deu saber més coses que jo, res d’honest. Ai, fillet, amb lo solet que tu erets! L’alegria de la casa. L’únic que donava sentit a la meva vida, i a la del teu pare, encara que ara no ho vulgui reconèixer. Si potser fa més d’un any que no hi parlo: Ni ganes. Només imaginar-me’l amb aquella Barbie. Aixxxx, quin mal al cor.

-              “BBBBBRRRRRMMMMHHHHHH” – esclata a la pantalla de l’unica sala del Cinema Catalunya

Ai quina poca soltada! Quin susto. I l’Antonio que m’ha mirat sorprès, amb aquesta cara seva de moniato. Què si estava als núvols? On vols que estigui, sinó. Ai Fèlix! No podries pujar pas un diumenge a veure la teva pobra mama! Que et faria un bon estofat de conill, el teu plat preferit.

Eduard

La consciència d’en Fèlix (EdE 3)

Avui l’exercici consta en mostrar (i no dir) una emocio o sentiment de la llista: resignació, soledat, impotència, odi, culpa, eufòria o enveja.

 

Atura’t Fèlix!!! De què collons serveix continuar corrent així? És evident que ell no et persegueix. L’has deixat ben espatarrat per terra. Especialment després de la tercera patada..., i la quarta, i la cinquena. Ni aquella mirada de terror t’ha fet canviar d’idea. Ni la injustícia del que estaves cometent. El pobre! Què t’havia pogut fer per reaccionar així? Si ja tenies els calés ben aferrats. Si ja sabies que no en trauries més.

Suposo que és per això que no deixes de córrer. Suposo que és per això que les llàgrimes t’emboiren la mirada. Vols fugir. Fugir ben lluny d’aquests fantasmes que et semblen perseguir. I ja m’ho penso que et persegueixen. Però d’aquests no te n’escaparàs ni sent l’home més ràpid del món. Fèlix! Els tenim dins nostre. I és quan els mirem als ulls que tot el nostre ser trontolla.

Lo d’avui és una mostra més. Una ferida més que no cicatritzarà. Un altre pobre infeliç que ha pagat la nostra impotència. Cada vegada és pitjor. La nostra resposta és més incontrolable, més violenta. La ment se’ns torba i ja no puc controlar-te. Te m’escapes com els grans de sorra d’un rellotge que no aconsegueixo redreçar.

Per fi s’atura! Aquest cos que cada vegada em costa més dominar. Com esbufego! No puc ni recuperar l’alè després de poc més cinc minuts de cursa. Jo! Al que alguns consideraven la gran promesa de l’atletisme aleví de la comarca. I suposo que va ser per aquelles que tot començà a esmicolar-se.

“Fèlix, ton pare ens ha deixat. Ha marxat per no tornar” em digué la mama amb uns ulls plens de retrets. Jo, que havia estat tot l’univers per aquella parella; també devia ser ara el motiu de la seva ruptura. I aquest va ser el primer fardell que vaig començar a portar. Un pes que s’ha anat incrementant, com una bola de neu convertint-se en allau. I que avui culmina així. Estomacant un pobre pardillo. Per afegir un quilo més en aquesta càrrega meva. Fins quan??? Fins quan Fèlix!!?? Fins quan podrem resistir??

 

De quin/a emocio/sentiment es tracta? ;-)

Eduard

A voltes sobre l’atracament (EdE 2)

Aquest cop es tracta de combinar dos narradors diferents, saltant cada paràgraf entre un protagonista i un testimoni. Pot ser sobre la mateixa historia que l’exercici precedent o una nova situacio. Aquest n’és el resultat:
 

La porta de casa es tanca fent un soroll esgarrifós. Ja deu ser el Fèlix sortint a corre-cuita per proveir-se de nou. Em preocupa enormement el ritme de vida que porta i ja fa massa vegades que em torturo pensant com hauria de reaccionar veient com s’enfonsa. Quins collons! Aquest cop el seguiré, d’amagatotis, que vet a saber on em pot dur això, però vull veure qui és el cabró que l’alimenta en aquesta espiral mortal.

 

“Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li crido intentat semblar lo més segur possible. Mai havia estat en aquesta situació i si no fos per aquesta maleïda necessitat, no hi voldria estar pas ni un segon més. Una cosa és quan et fas el xulillo davant dels col·legues, fent veure que ets el més mascle i fardant de tot el que has fet o el que podries haver fet. Sent el que es carda més merda cada nit, tampoc és difícil impressionar-los. Però ara, ja preferiria tenir la pasta que té sempre en Toni i no haver d’humiliar-me amb aquest pobre xaval. Si tan sols sabés tots els dubtes que tinc ara mateix.

 

Camino per l’altre costat de la vorera, uns cinquanta metres més enrera, no fos cas que es girés i veiés al seu company de pis perseguint-lo com si fos una mare preocupada. Tampoc sembla que això hagi de passar, en Fèlix camina sempre mirant endavant, però, més val estar previngut, darrerament té unes paranoies molt heavies. Com l’altre dia, que em retreia haver-li amagat la ‘seva’ capsa de chococrispies. Si fa més de dos mesos que no ha trepitjat un Mercadona!

 

Afortunadament, ell està tremolant com una fulla de tardor. Aix! Que boniques eren les tardors a la fageda, aquelles caminades amb els pares i el Miquel. Abans que... Que no se te’n vagi el cap, Fèlix! Concentra’t! No li facis cas ara a l’agror que et puja per l’estómac. Estàs en situació de força. Ell té por. Se li veu en aquesta cara de novato.

“Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!” I per reafirmar-me, l’agafo del coll. Suposo que és l’adrenalina del moment. La intuïció que de forma natural vol amagar que no tinc pas una situació d’avantatja. Ell té pinta d’estar més fort, deu practicar encara algun esport; no he pensat ni en agafar la navalla. Si no és perquè jo tinc la necessitat i l’he pillat per sorpresa, no veig perquè m’hauria d’estar ara donant tot el que acaba de treure del caixer. Nenassa.

 

No m’haguera pas imaginat que el veuria entrar en un caixer. Si no deu tenir ni un ral. Si pel que em va explicar l’altre dia, son pare li ha tallat l’aixeta. I està clar que de sa mare, poc en pot esperar. La pobra. Decideixo parar-me en el portal més proper. Si algú m’observés des de darrere es faria un bon fart de riure, des que he sortit de casa els meus moviments no han estat pas massa naturals. No crec que hagi nascut per ser espia. El meu cor batega més fort que quan faig l’amor amb la Montse i gotes de suor recorren la meva espatlla. Ai Fèlix! Per què em fas fer coses així!?

 

La correccio és més grata que el primer cop. Res a corregir i alguna felicitacio per l’estil i per començar a treballar conceptes de la unitat posterior. Ara disposo d’una setmana per un relat en que mostri una emocio sense dir-la.

Eduard

L’atracament (EdE 1)

Ara que acabo d’enviar l’exercici de la segona unitat didàctica. Aqui us comparteixo el primer. L’exercici consta en descriure com una persona n’atraca una altra en un caixer automàtic. Primer ho hem de fer utilitzant un narrador càmera. Després ho reescriurem utilitzant un narrador quasi-omniscient. Aixo és el que vaig escriure a la Republica Dominicana ;-)

Narrador càmera:

Les 22:23 reflecteix el rellotge digital del caixer. En l’encreuament dels carrers Berlín i Numància, passa per ser un dels més concorreguts de l’Eixample. L’hora pot semblar tardana perquè hi hagi molta activitat, però en els histogrames que maneja « La Caixa » sempre hi ha un repunt d’utilització  els dijous en aquesta franja horària. De tots és sabut que és dia de festes universitàries i es tracta d’una població que viu el dia a dia amb poc efectiu.

Pocs minuts més tard hi entra, el que el departament de màrqueting de l’entitat descriuria com: “l’usuari tipus en aquest acte de consum”. Camisa de ratlles, que li escau més petita que gran, i pantalons vaquers. Alguns grans d’acne encara poblen una cara mal afaitada, arruixada amb colònia barata. Malgrat la seva joventut es mou amb certa confiança, prement amb rapidesa els botons del monitor, guiant-lo cap a la pràctica opció dels “20 euros sense comprovant”. No és fins que la màquina comença a fer el mecànic soroll d’anar a cercar el bitllet sol·licitat que s’adona que s’ha oblidat de passar la balda. Amb cara de sorpresa es gira vers la persona que de forma una mica apressada acaba d’entrar en el que fins fa poc era el seu espai particular.

-            “Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li esbotza el nou-arribat.

La cara de sorpresa és majúscula i el que fa uns instants era tot aparença d’experiència i tranquil·litat es converteix instantàniament en un mar de nervis. Els llavis comencen a tremolar i de la gola en surt un sorollet que costa afinar fins a esdevenir paraula.

-            “Però… però… què passa?”

-            “Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!”

 

Narrador quasi-omniscient:

En Fèlix es remou inquiet al sofà de casa. Encara que resulta difícil dir-li sofà a aquesta barreja de coixins destarotats i taques monstruoses dels excessos de moltes nits. Li comença a entrar l’ansietat. Són ja massa hores sense la dosi que el seu cos li reclama. I així com parlar de sofà era generós, també seria ingenu no reconèixer l’addicció. Ja queden lluny els dies en què era tan sols en les grans ocasions de festa. En què l’endemà i els dies posteriors no sentia aquesta necessitat de més.

Tanmateix, no està en aquests moments per aprofundir en les reflexions del que l’havia dut fins aquesta situació. Primer cal buidar l’estómac, la coragror l’està cremant per dins i vomitar tot el que queda d’aquella ampolla de vodka barat, és l’única manera de poder “començar” el dia. La foscor que entra pel finestral del balcó indica que no tornarà a veure el sol un cop més en aquest trist hivern. Tant se val! Qui vol veure el sol quan és la teva sang qui reclama més?

Sap que ha d’anar a veure al Txapo, per poder assaciar les seves necessitats, però al mateix moment, és conscient que no pot anar-hi amb les butxaques buides. Els deutes són ja massa grans, i encara que sap que després de tots aquests mesos d’intercanvis comercials, el vell xaparrut li ha agafat una certa estima, ha d’evitar que la goma de la confiança pugui trencar-se. Malauradament, no té ni la més remota idea de com aconseguir una suma suficient per pagar-se la propera nit. I a més a més, aquest mal de cap persistent no l’ajuda a traçar un pla.

Es vesteix com pot i surt al carrer disposat a tot. Camina maquinalment, ofuscat i capbaix, però sense deixar de percebre que la gent es canvia de vorera en veure’l arribar. I de sobte, a l’altra punta de la poma veu un jovenet entrant a un caixer. Li recorda a ell mateix quan, ara fa cinc o sis anys, va baixar del poble a la capital per fer uns estudis universitaris que ja ha oblidat. En aquell període, els diners mai eren realment un problema. El seu pare sempre tenia un ull vigilant al seu compte corrent i n’afegia a mesura que ell els anava traient. En aquest moment, el Fèlix ho veu clar: aquest jove serà el que li finançarà la propera compra, si no més.

 

Evidentment, el primer text està força malament des d’un punt de vista tècnic. Hi ha molt subjectivisme. El segon està més ben aconseguit.

Escola d’escriptura

A principis d’any, en Francesc, un d’aquells amics de tota una vida, em va enviar el link cap a un curs de narrativa. L’organitza l’escola d’escriptura de l’ateneu barcelonés i es divideix en diferents cursos per nivells, per preferències (Novel.la, contes, papers privats) i per llengua (Català o castellà). Era just el que volia, malgrat que no havia fet cap recerca sobre el tema. Desconeixeia que hi havien modalitats virtuals (ingenu de mi) i em refugiava en el fet de viure lluny. Pot semblar car pagar un miler d’euros, pero aixo en tot cas es sabrà a la fi del curs. Per endavant: vuit mesos i quinze unitats didàctiques, per aprendre la tècnica d’escriure. Una certa rutina que acompanya l’evolucio cada quinze dies: una part de teoria, amb exemples de la literatura mundial. Un qüestionari relacionat als aports teorics a emplenar. Un exercici d’uns 4.000 caràcters (si us ho mireu, son molt pocs!) a enviar al cap d’una setmana. Dimarts al vespre un xat amb la resta d’alumnes i el professor, per divendres rebre una video-correcio de l’exercici entregat. Tot acompanyat d’un forum en que la participacio és voluntària, pero on diariament reps un mail amb el recull dels missatges publicats en el dia.

La meva idea és anar penjant els exercicis que vagi fent, aixi que començaré amb el qüestionari de benvinguda:

Estimades Karenines,

Perdoneu pel retràs, pero la primera setmana de curs m’ha pillat de vacances i he prioritzat més rècorrer la Republica Dominicana que seguir diariament el contingut del curs. En tot cas, dilluns torno a la rutina de la feina i hauria de tenir menys excuses ;-)

El segon motiu d’excusa és que disposo d’un ordenador francès i aixo limita una mica la meva correccio ortogràfica. A més a més, no disposo del corrector de word adeqüat. De cara als escrits de les unitats pràctiques, recorreré a correctors on-line, pero en l’activitat de xat o més informal, em permetré errors garrafals en ares de la rapidesa.

Gràcies i endavant!

General:

1. Nom i cognoms:

Eduard Añón Farran, encara que per raons informàtiques, normalment el meu primer cognom esdevé Anon.

2. D’on ets? On vius? Per què t'has decantat per un curs virtual?

Sóc de Lleida capital, ciutat que vaig abandornar als 17 anys per Barcelona per cursar els estudis universitaris. Després la vida em portà a Paris, l’Hospitalet de Llobregat, Zurich, Granada, Singapur i Jakarta (Indonèsia). Actualment visc a Saint Paul-en-Chablais, un petit poblet als Alps francesos prop de la frontera amb Suïssa. Degut a la distància fisica, la unica possibilitat d’assistir al curs era en mode virtual.

3. Treballes o has treballat en algun àmbit relacionat amb l'escriptura?

No, soc enginyer industrial de formacio i treballo actualment a la fàbrica d’Evian.

4. Per què t'has apuntat al curs de Narrativa? Què n'esperes?

Un bon amic, sabedor dels meus neguits, em va enviar el link del curs. Feia temps que volia millorar la meva narrativa pero pensava que vivint lluny de Catalunya aixo no seria massa factible.

5. Has realitzat altres cursos relacionats amb la creació literària, la literatura i els oficis editorials? Quins?

No, primera experiència.

Escriptura:

1. Descriu breument la teva experiència en la creació literària. Escrius o has escrit? En quin/s gènere/s? Has presentat els teus textos a algun premi? Has publicat? ...

Escencialment, la meva activitat en tant que escriptor es condensa en el blog de Les petites aventures d’un Anon (http://eduanon.blogspot.fr/). El vaig començar quan em vaig instal.lar a Singapur i substitueix en certa manera els mails que escrivia anteriorment a un cercle més reduït.

Lectura:

1. Quants llibres (de qualsevol gènere) llegeixes aproximadament per any? Quants calcules que n'has llegit aquest any?

En els darrers anys, diria que dec haver llegit entre sis i nou llibres per any. Principalment novel.les, encara que darrerament algun que altre assaig i també de tant en tant algun comic/novel.la gràfica. Dificilment llegeixo contes i encara menys poesia o teatre. 

2. Cita els noms d'alguns autors que t'agradin. En tens un de preferit?

Pregunta dificil, ja que pot dependre molt del moment vital i de les circunstàncies que acompanyen la lectura. De quan em vaig iniciar en la lectura: Manuel de Pedrolo, Jules Verne, Agatha Christie i JRR Tolkien. De ciència ficcio, un gènere que m’ha apassionat molt: Isaac Asimov i Frank Herbert. A l’igual que el gènere d’aventures amb Patrick Rothfuss i George RR Martin. De forma més general: Lev Tolstoi, Oscar Wilde, Patrick Suskind, Aldous Huxley, George Orwell, William Golding, Jack Kerouac, Truman Capote, Thomas Mann, Bukowski, Michel Houellebecq, Zola, Victor Hugo, Roberto Bolano, Jose Saramago, Eduardo Mendoza, Salman Rushdie. I finalment l’autor indonesi de referència : Pramoedya Ananta Toer.

3. Cita dos títols contemporanis (escrits en els darrers deu anys) que t'agradaria haver escrit, amb els que t'identifiques per contingut o estil.

“La carte et le territoire” de Michel Houellebecq i “Si solo me quedara una hora de vida” de Roger-Pol Droit.

4. Has llegit algun llibre de teoria o creació literària? Quins?

No, fins ara mai m’hi havia interessat massa.

5. D'entre els gèneres de narrativa (novel·la, conte o no-ficció), quin és a dia d'avui el teu major interès com escriptor/a? Si és de no-ficció, especifica (assaig històric, crònica, relat de viatges, diari personal...)

A dia d’avui escric una barreja entre diari personal, cronica i relat de viatges. Pero de cara al futur m’agradaria aventurar-me en el mon de la novel.la de ficcio.

Eduard

PD: El grup és diu les Karenines, evidentment en honor d’Anna Karenina, curiosament un dels darrers llibres que m’he llegit (en la seva versio francesa).

Tornar a “casa” per Nadal

Aquest post hauria d’haver estat escrit en el vol del passat 22 de Desembre que em portava a Barcelona per passar les festes de cap d’any. Era en aquell moment que pensava en aquest titol i les idees a desenvolupar. Tanmateix, el titol va ser la unica linea que vaig escriure abans de caure dormit. He de reconneixer que les darreres setmanes m’havia costat dormir. M’agrada pensar que quan surto de la fàbrica, els seus problemes i preocupacions es queden alli, pero no deixa de ser una il.lusio. A l’entrar-hi amb el cotxe, hi una barrera per controlar l’accès, com imagino en totes les plantes del mon (o gairebé, que parlar de 100% sempre es dificil). La major part de la gent que hi trevalla de forma regular, ha fet enregistrar la seva matricula; aixi que en apropar el cotxe, una camera llegeix si es un vehicle autoritzat o no i automaticament obra la barrera. Com ja podeu imaginar, jo soc del 0% que no ho ha fet. M’agrada el ritual de baixar la finestra i treure l’acreditacio davant del lector. Al sortir el mateix ritual. Em dic que fins que no possi el badge, no s’ha de pensar en el que passa alli a l’interior. De la mateixa manera, en marxar, els pensaments s’han d’aparcar un cop s’obre la barrera. Vana il.lusio, i encara menys després d’un final d’any intens a nivell reivindicacions socials. Tornem ara cap a les bones intencions i deixem de parlar de feina. Tornar a casa per Nadal és el titol i toca al menys explicar les cometes.

Normalment, hauria de considerar casa el meu acollidor apartament de Sant Paul. Es aqui on visc i on passo la major part de les nits de l’any. Tanmateix, continuo considerant-m’hi un foraster. Aixi que si no és aqui, hauria de ser el pis de mons pares a plaça Utxesa. Pero tampoc és alli. No era alli on vaig nèixer i vaig passar la meva infància. Mai he viscut relament alli i encara ara no m’hi sento completament comode. Probablement mai hi ho seré totalment. La meva habitacio sembla un mausoleu, cert que més acollidor que els d’estètica comunista, pero tant ple de fotos meves en montatges marils, que fins hi tot ma mare em va comentar que en traslladarà unes quantes al nou pis que es compra a Barcelona. Pero per damunt d’aquests detalls, el que em falta és haver hi viscut una certa rutina. No, la “casa” que menciono està feta de gent i sensacions. I si bé s’ha de localitzar està a Lleida, no és un indret concret. Son les persones i els moments viscuts amb elles.

No és pas el primer cop que parlo sobre el periode de festes Nadalenques. Fins i tot, la darrera vegada feia un recull de les anteriors ocasions (http://eduanon.blogspot.com/2016/01/tancant-un-any-tancant-una-etapa.html). Probablement, l’unica novetat recau en que aquest any m’he adonat que quan era lluny, realment lluny, el viatge de tornada a casa em feia molta més il.lusio. Quan a “La Mossegada” (http://eduanon.blogspot.com/2013/12/la-mossegada.html) parlava de la frustracio, el que més impacte tenia, era la possibilitat de no poder tornar a temps a “casa”. Ara com el viatge és de tot just hora i mitja. Ara com ho faig regularment per un cap de setmana i no dos cops a l’any. L’impacte emocional és més reduit. Les setmanes previes no hi ha el neguit o la preparacio que hi podia haver abans.

No per aixo deixa de resultar capital per mi. Veure l’Alex i l’Ona fent cagar el tio no té preu. La reunio d’amics del 24 a la nit és sempre un moment pel record, on em reuneixo amb gent que només veig un cop a l’any i que per res em voldria perdre. El sopar d’amic invisible improvisat del 26 és una bella tradicio (Mike, tranquil no he oblidat les teves ampolles i Jordi, tampoc la dotzena d’ous de Punt-Eco!). La batalla en el senyor dels Anells (i la meva segona victoria consecutiva) també la vull, aixi com la nova tradicio del sopar de la tulipa. Passar temps amb els pares, participar al campionat de padel, el sopar i el dinar amb tiets i cosins, el record dels que ja no hi son, les noves anunciades.

Tot és massa valuos per imaginar perdreu. Simplement, quan puges a l’avio, la intensitat del moment és menor.

Eduard

PD : El post l’havia d’escriure en un avio, el vaig iniciar a Saint Paul i finalment l’he rematat a Punta Cana... Amb més d’un mes de retràs...

PD2 : 2017 ha estat de lluny l’any menys prolific en quant a escriptura. Unicament 9 posts en tot l’any. Per 2018 espero capgirar la tendència. M’he apuntat a un curs d’Escriptura Narrativa virtual. Aviat tindreu més noticies...

L’auditoria indonèsia i la proposta rebutjada

Un cop a l’any, el govern indonesi acompanyat per gent d’Aqua, envia una delegacio per auditar els estàndards de qualitat. Es una situacio un tant curiosa, ja que el nivell de la fàbrica d’Evian està molt per damunt de qualsevol similar de l’arxipèlag asiàtic. Es dificil que els auditors facin quelcom diferent que meravellar-se, pero vaja, de paradoxes indonèsies com aquestes ja n’he relatat unes quantes en el periode anterior. No deixa de ser per a ells una bona oportunitat per fer una mica de turisme a l’altra punta del mon. Al final sempre acaben fent-te una recomanacio o dues de millora. No sigui dit al seu retorn que no han fet res ;-). Havent obtingut la certificacio FSC22000 ara fa uns mesos i sabent que cada any es passa la NSF americana, la preparacio de la auditoria és transparent. Una mesura proteccionista més que alhora els permet ingressar alguns milers d’euros (evidentment tots els costos que representa els ha d’assumir la marca, i al final, tot plegat per un volum de ventes que ni arriba al 0,2%).

En aquestes circunstàncies, no és d’estranyar que el meu jefe s’escaquegès de representar la produccio durant els dos dies d’auditoria i la missio recaiguès en mi. Em va fer especial il.lusio reparlar una mica de bahasa després de dos anys. Evidentment, la meva conversa és encara més limitada que en el seu moment; pero sempre va bé per trencar el gel i fer riure una mica. Contactes culturals comuns faciliten la situacio. Recordo que una de les auditores treballa per Aqua, pero no sabria dir ni com es diu, ni quina era la seva funcio en l’organitzacio. Es reprodueix un fet habitual, tres auditors estan amb mi, dues dones i un home. Ell es dedica a mirar el seu mobil, mails, facebook, xarxes socials variades,... les seves aportacions es limiten a una o dues xorrades cada deu minuts. El pes de la feina el porten les dones, una amb vel (la d’Aqua), l’altra sense (la del govern). Em recorda que és un pais on les que treballen son especialment elles, encara més si son d’una minoria.

Me n’adono que ja fa més de dos anys que soc aqui. Segueixo llegint la majoria dels whatsapps del grup de Bugils i dels Petanis, pero contacte real, aquesta és gairebé la primera ocasio (recordo una petita visita dels directors tècnics, que em va permetre retrobar-me amb pak Dudi, un budista vegetarià amb el que havia treballat especialment per Mizone). M’impregna una mica la nostàlgia i recordo que fa dos dies m’ha trucat en Jean-Michel, actualment, el jefe del jefe del jefe. No deixa de ser una de les persones claus per a que haguès viscut l’experiència asiàtica. Aquest cop pero, la seva proposta és molt diferent: em necessita com a director supply de la Gran Bretanya. No és cap sorpresa, ja feia temps que m’imaginava que la persona que actualment ocupa la posicio saltaria. També savia que seria el primer de la llista de substituts.

Aprecio la proposta, evidentment, pero trobo que arriba massa d’hora. Només 10 mesos en la posicio actual i ja em volen moure. No em sembla just per a la gent de la fàbrica. Sé que no esperen la meva sortida, i probablement no tinc ningu pensat per substituir-me, encara que tampoc sembla aquest un gran obstacle. El que em sap més greu, és pel meu equip. Tot just ara comencem a tenir confiança i s’està creant una bona dinàmica. El meu cap de manteniment m’ha demostrat la seva estima i unes setmanes abans m’ha interrogat sobre el meu futur tot esperant que no els deixi massa aviat. Venint d’una persona que, a part d’alcalde d’un poble, porta mes de dues dècades a la fàbrica, resulta super confortant. D’una altra banda, m’ha costat més de dos anys d’insistència de passar de la supply a produccio. No puc fer el canvi després de poc més d’un any.

Amb aquestes reflexions com a telo de fons, li dic que a priori no. Que només hi hauria un motiu (encara que en la meva ment n’hi ha un segon) que em faria acceptar la proposta: que el director de la planta no estiguès content amb mi. No crec que sigui aixi, encara que no soc ingenu i sé que la meva presència a la fàbrica li va ser imposada. També el JM m’ho confirma, si no com diu ell, estariem portant un altr tipus de conversa. En tot cas, li comento que en una setmana li dono la resposta definitiva.

L’endemà parlo amb el meu jefe. Li explico la situacio tal com ha succeit. Em confirma que està content amb mi (és una persona que port a l’extrem la politica: “no news, good news”) i que em plantegi que vull fer després (en la darrera conversa de desenvolupament li havia comentat que volia ser director de fàbrica) i quin és el cami que m’hi portarà. L’endemà tinc una conversa molt similar amb el director de la fàbrica, encara que amb el seu carisma habitual té un toc més teatral. Es treu l’iphone i m’ensenya el meu perfil de LinkedIn. Em diu: “al principi de la carrera està molt bé canviar sovint de feina, pero arriba un moment en que has de passar un temps per poder demostrar que veus els resultats de les teves decisions. Si marxes ara, què hauràs recol.lectat?”. Per la nit parlo amb la Cris. No sembla entusiasmada amb la idea de venir a viure a Londres. La decisio està clara.

Dilluns agafo el telefon per donar la resposta. Per primer cop en la meva trajectoria professional declino un moviment geogràfic. Gairebé ni m’he plantejat com seria aquell futur, l’estomac m’ha dit que encara vull viure el que estic fent a Evian. Que un tercer hivern a les muntanyes és el que em fa sentir més autèntic. La decepcio d’en JM va ser evident, em va repetir en més d’una ocasio que m’estava equivocant, encara que reconneixeia i honorava la lleialtat envers el meu equip. La intuicio em diu que el desenllaç encara no és definitiu i que tornarà a la càrrega. Temps al temps i a seguir el que honestament ens dictem.

Eduard

PD: S’estan instal.lant nous veins a l’apartament del davant. Nous projectes que s’inicien per ells. Soc el més veterà de la casa.