Els dimarts a les set de la tarda a Jakarta o a les vuit a Guangzhou es el millor moment per anar al gimnàs de l’hotel. Em fico a la bicicleta estàtica i connecto la ESPN. La coneguda veu de Michel Robinson, aquest cop en la seva llengua materna, em comenta durant una hora (i entremig de mil repeticions dels mateixos anuncis) els resums dels partits de la lliga espanyola. Be, tots no hi son, ja que el del dilluns o l’últim del diumenge no hi acostumen a ser (desconec el motiu ja que tenen temps de sobra per ser-hi).
Les línies precedents les vaig escriure ara farà un mes. Tinc alguns escrits començats i aparcats esperant que retorni la inspiració o be truncats per algun esdeveniment no controlat que s’ha creuat mentre els escrivia. En tot cas, aquest recordo que l’havia començat després de mirar durant una estona un interessant Uzbekistan – Líban, classificatori pel mundial de Brasil. Com una de les coses que mes m’agrada dels mundials de futbol es la participació de selecciones curioses i exòtiques, vaig indagar una mica sobre la situació dels equips asiàtics. Vaig aprendre que Uzbekistan s’està convertint en una potencia regional i que te números per ser un dels representants de la regió en la propera copa. També em vaig adonar de lo complicat que es per als equips d’aquí d’esdevenir representants (hi ha un munt de fases classificatòries) i del baix nivell que tenen els que podrien ser els meus equips. Xina es l’únic que podria ser-hi, però el fet que es entrenat per Camacho ja fa que no li expressi cap mena de simpatia. Indonesia es la de mes pobre nivell ja que en la segona fase de classificació (prèviament va superar una ronda contra un equip de la regió, no se si Cambotja o Laos), que era una lligueta de sis equips, va acabar ultima, sense cap punt i amb dos gols a favor i vint-i-sis en contra. Singapur ho va fer una mica millor i va acabar últim del seu grup a la mateixa fase amb cap punt, però tan sols vint gols en contra. I això que es el vigent campió de la Asean o sigui de l’equivalent de l’Eurocopa per al sud-est asiàtic. A partir d’ara animaré l’Uzbekistan per a que pugui participar per primer cop en tal esdeveniment. Li queden dos partits complicats, però crec que amb quatre punts en podem tenir prou per ser-hi. Us seguiré informant.
En tot cas, avui no tinc cap excusa per no parlar de la desfeta del passat dimarts. Jo que tot motivat me n’havia anat a dormir a casa l’Yves, per llevar-nos a la una quaranta-i-cinc, rebre un amic seu i aigua amb gas en ma, proposar-nos a seguir el que havia de ser un gran partit. A la mitja part, perdent tan sols d’un, encara hi creiem, encara que les sensacions no eren les mes optimistes. Al final del partit, la desolació era profunda i l’únic punt positiu era que ja no faria falta repetir-ho el proper dimecres. Set anys abans, el Barca de Rijkard m’havia donat una gran alegria, eliminant un Milan que ens permetia passar a una mes que merescuda final. Era a Suzhou i era una hora mes tard, també era mes solitari, ja que aquell cop era l’únic en haver-se llevat, malgrat les promeses de l’holandès d’acompanyar-me. Aquest cop tocava viure l’altra cara de la moneda. Ni el fet d’estar comunicat per whatsapp era un consol.
No deixes d’estar orgullós de tot el que ha fet aquest equip, de que hagi esdevingut el millor equip de la historia amb un futbol excels i amb uns valors increïbles. Les forces no-armades catalanes han estat un estàndard internacional i ara em va a la ment quan un dels singapuresos que juga al meu equip em va venir a preguntar si coneixia algun lloc on ell podria estudiar català. Que havia complert el seu somni de visitar Barcelona i presenciar en directe un partit del nostre equip. I que havia entès que som mes que un club. Li vaig dir que per ser un cule no calia parlar català, totes les llengües eren benvingudes, totes les ètnies i cultures es poden agregar. Conèixer el nostre fet diferencial ja era per mi motiu suficient per sentir-se orgullós del que representa aquest equip. De la mateixa manera que el Sant Pauli representa la lluita obrera i socialista, de la mateixa manera que hi ha grans equips que han estat utilitzats per dictadors pels seus propis fins i que mil equips tenen significacions socials molt mes enllà que un simple esport (grandíssim un llibre escrit pel germà d’un bon amic : “Futbol per la llibertat” per Ramon Usall, si el tingues aquí us faria una foto de la portada, però... també us puc penjar la foto de l’Amazon).
No era el cas aquest cap de setmana, però hi ha ocasions on juguem en llocs realment espectaculars. Jo no hi era el dia que ho van fer (un dimecres es molt molt estrany que estigui a Singapur), però els col·legues van disputar un partit en un terreny de futbol que flota just davant de Marina Sands (el gratacel mes icònic de la ciutat, les tres torres amb la espècie de vaixell al cap). En tot cas, el dia que vam jugar a Dempsey tampoc estava gens malament i es que el camp sembla estar rodejat de selva.
I no se pas perquè ens va malament, si ens hem fet unes camisetes ben xules. Malgrat que ja els vaig dir que no havien escollit el millor color...
Dimecres estaré a les Filipines, aprofitant que la setmana següent hi he d’estar per feina, doncs he decidit que m’agafava dijous i divendres de festa i me n’anava cinc dies de turisme. Com la meva vida esta super planificada amb antelació, els vols els he comprat avui. Dema espero poder reservar habitació d’hotel per la setmana següent. I ara fa un parell d’hores he reservat un autobús de nit per tirar cap al nord de Luzon. Ja us contaré, salvo que els últims de filipines em convencin per quedar-me allí (si, aquesta gent existeix). En tot cas abans de marxar ja he preparat un petit altar per desitjar sort al Barca en la meva absència. Ara be, des que Deu ha mort, de que serveixen les pregaries?
Salut i a per un nou país a la llista!
Eduard
