Ave Europa

M’encanta Paris, aquella que encarna la definició clàssica de bellesa, aquella que afegeix matisos però que resta molt fidel a la tradició d’una gran capital. Potser la mes gran de les capitals europees i potser també per això amb un cert regust d’hores baixes, encara que continuant brillant per damunt de les mediocritats d’un país pessimista i desencisat. Òbviament adoro Barcelona, la nova hipster, la mainstream, la desequilibrada, aquella que camina a ser la gran capital del mediterrani malgrat que sense un passat històric que ho justifiqui. Berlin em te el cor robat. La ciutat que mes he visitat sense haver-hi viscut mai. La contra-cultural, la que ha viscut el segle XX de forma mes extrema, per ressorgir-ne amb tots els pecats de les ideologies però amb la insolència de la joventut. En la que les millors coses no apareixen en les guies, sinó darrera d’una porta inadvertida.

Em captiva la decadència de passats gloriosos i fins ara no he trobat res millor que Budapest i Venècia, especialment en carnaval, amb el seu fred i la sensació que els temps de les grans festes dins dels majestuosos palaus han adoptat part del podriment que consumeix els fonaments de la vil.la. D’Istanbul o Estambul o Constantinoble o Bizanci o qui sap quants noms mes ja en vaig parlar en algun moment (si precisament d’aquell moment tant intens que hi vaig viure, tot tornant a la costa europea després del sopar asiàtic).

Però no tant sols de grans ciutats estan constituïda la deessa Europa. Granada, Serra Nevada i encara mes l’Alpujarra les porto marcades al cor. Qui no queda captivat una tarda de primavera al mirador de San Nicolas amb l’Alhambra davant i el Veleta de fons? Com diu una dita, “no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en Granada”. I cada dia creuar la collada del Suspiro del Moro (si, aquell de plora com una dona allò que no saberes defensar com un home!, per a que no diguin que algunes dones son les pitjors matxistes imaginables). Allò si que era bonic com camí a la feina. També vaig trobar calor en la freda Zurich, en una petita residencia on tots érem parts d’una petita família, ben internacional, practicant l’anglès i deixant l’alemany per millor ocasió. La catedral de Chartres amb el seu majestuós rosetó i la pluja, caient constantment sobre els caps dels agosarats centraliens, que visitaven aquesta vil.la que et retorna a l’època de Joana d’Arc i el negre període medieval.

I si d’espais naturals es refereix, mil imatges dels Pirineus, que no deixen de ser el mes proper. Però inevitablement em remunto als dies passats a les illes Lofoten. Allí per damunt del cercle polar àrtic, adonant-te que fins i tot els animals s’han de tornar mig lelos amb dies en que el sol a penes es pon (i t’imagines que de dures han de ser les nits eternes). El GR20 que creua Còrsega i els Alps que s’han enfonsat i tornen a ressorgir, amb vigor, per configurar aquesta illa de contrasts màgics. En que en ple mes d’agost et fa una boira que et glaça les robes de motxil.lero, mentre que a primera línia de platja en la capital encara hi trobes un cementiri.

Tampoc voldria ara fer una llista de tots els llocs interessants viscuts i per viure, no es pas la meva intenció ser exhaustiu, simplement els que m’han passat en breus moments pel cap. Tot i que alguna rellevància tindran si he pensat en ells i no en altres... Ja que el que m’havia motivat a escriure eren les sensacions viscudes mentre dijous passat recorria els carrers de Paris. Els dos dies compromesos amb la reunió de directors quedaven a l’esquena i vaig decidir lliurement agafar-me un dia de vacances per passejar tranquil·lament per una ciutat que conec forca be i que no deixa per això de sorprendre’m.

La nit anterior havia pres una cervesa amb l’Yves (si, no es una relació massa normal de cap-subordinat, però realment crec que totes les que he viscut han sigut forca allunyades del tòpic), i després soparet amb el Miguel. Una setmana a Europa sempre resulta inusualment intensa, tant pel que dona de si, com per tot el que en algun univers paral·lel hauria pogut donar de si. Mil encontres, mil d’altres que no es poden concretar però que en algun moment han sigut possibles, altres que secretament m’haguessin agradat que es produïssin, però que no deixava de ser deixa’t a la impossibilitat o a la casualitat. El fet que les vacances de Nadal estiguin ben al punt de mira, feia que hi hagués menys pressió que altres vegades, encara que no ens enganyem, per Nadal també faltarà temps o geografia per fer-ho tot possible.

En Gael i la Irene, dues noves vides conegudes i quatre vides clarament modificades, les dels seus pares. Moments per la reflexió i per la felicitat.

També algunes tradicions que es van establint en aquestes visites, com el dinar del primer dia a la Paradeta o una visita al Red Lion.

I es que al final el que conta no es tant l’indret geogràfic, sinó el seu concepte. El que fa que la seva gent siguin d’una forma especial. I per això també, motiva tant recorre mon.

Salut!

Eduard

L’imperi de la llei

Continuo donant voltes a l’episodi anterior. Però es que no es nomes per la vivència recent. Es un concepte molt rellevant de l’actualitat política espanyola. La llei, la constitució, en fi el codi. Suposo que hi ha tecnicismes molt pertinents per definir cadascun d’aquests conceptes. Lluny de mi pretendre resoldre aquest garbell etimològic i encara menys assentar càtedra amb aquestes quatre reflexions. Tanmateix ara recordo un article d’en Cercas que ens va fer arribar ma mare als dos germans. No tenia una opinió especialment formada d’aquest intel·lectualoide de l’esquerra made in “El Pais”, però la veritat es que em va decebre profundament. No m’estranya que el PSOE i el PSC siguin els partits que mes perduts naveguen, si a uns líders intranscendents, li afegeixes un armat ideològic tant fluix... fins i tot el govern sense rumb d’un colla de gamarussos (i no, no crec que tots els del PP ho siguin, però en el consell de ministres encara no se si algun es salva) no et fa guanyar intenció de vot. L’article en qüestió, en la meva humil opinió, es molt desafortunat. Per no fer vergonya als grans professors d’institut que vaig tenir, compartiré la referencia: (http://elpais.com/elpais/2013/09/13/eps/1379095000_774993.html).

Bàsicament intenta fer passar la idea principal de que defensar el dret a decidir es una actitud antidemocràtica. Per fer-ho, simplement recorre (com destaca en augmentat) a que la democràcia consisteix en el respecte de les lleis. Ahhhhhh.... com faria el bo d’en Monegal, ja el tenim aquí! I m’encanta que utilitzi el terme concret de “consiste” perquè precisament la democràcia no consisteix en el respecte de les lleis. Evidentment es un puntal, però des d’una vesant utilitarista. Les lleis serveixen per salvaguardar la democràcia, però es que, amb els respectes de Bakunin, no hi ha cap sistema que no tingui lleis. El principi fonamental de la democràcia es la sobirania popular. I aquí s’afegeix un punt de discussió interesant per filosofar, però que a nivell pràctic els estats avançats ja han solucionat (http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/2013/05/09/el-demos-el-kratos-i-el-respecte-a-limperi-de-la-llei/, article del qual he pres el títol del post).

A posteriori en Javier ja incorre en tot tipus de fal·laces, per intentar justificar el seu posicionament com a català i demòcrata, en que dona una via menor per assolir la independència. Posteriorment l’utilitza amb càlculs partidistes per defensar el seu posicionament unionista. Ens fa comparacions amb l’extinta unió soviètica per salvaguardar la constitució com a sublimació de la legislació. Omet que Canada (i m’imagino el Regne Unit) va saltar-se-la en permetre al poble quebequès decidí ja que entenia que aquesta coartava els valors democràtics d’una part del poble. Però be, aquí ja entrem en altres temes i a mi el que m’impressiona darrerament son aquestes mostres de defensa a ultrança de les lleis, gairebé inamovibles i divines. Encara que com recorda n’Evole (poc sospitós de catalanista) en un article unionista molt mes interessant (http://www.elperiodico.com/es/noticias/al-contrataque/uno-mayoria-silenciosa-2659109), la constitució es retoca quan convé.

I es que seguidament passem a una demostració mes de la politització de les lleis. Arriba la resolució d’Estrasburg en la línia que tots els experts esperaven. Es demostra des del tribunal dels drets humans que els principis constitutius de la democràcia estan per damunt de les lleis. Quelcom tant summament obvi com que no hi ha càstig sense llei. O a nivell pràctic que les lleis que perjudiquen a un individu no poden ser retroactives. Com diríem per casa : es que es de calaix. Doncs no, ara es que hi ha una conspiració socialista, europeista, maçònica i marciana que el regne d’Espanya no hauria de respectar per mantenir la seva sobirania nacional. Increïble que la doctrina Parot hagi sigut defensada per jutges i juristes. Una demostració mes que els valors constituents de la democràcia estan per damunt de qualsevol llei. I una demostració també que les víctimes mai han de legislar (o pressionar per fer-ho). Israel com a clar exemple.

Avui llegia una editorial del “Strait Times”, pràcticament l’únic diari de Singapur, i que en el bon estil del comunisme xines, es pràcticament un mitja de propaganda de la línia editorial del govern. Parlava d’un tal Ashley Madison, o mes ben dit d’una pagina web amb aquest nom. Sembla ser que es una espècie de pagina de cites per gent adultera. Evidentment s’hi reclamava una llei que la prohibís si intentava introduir-se a l’illa. Clarament atemptava contra els valors que son beneficiosos i es que ja es prou desgracia que actualment per 4 matrimonis hi hagi un divorci (quan fa uns anys la relació era de 13 a 1, i l’adulteri es una de les tres raons principals) com per fer-ne negoci. Simplement es lamentava que segur que la gent tindria mitjans per saltar-s’ho. I no tinc cap dubte que així serà, ja que vist que a les èpoques victorianes o de major conservadorisme social s’hi respon de dos vies : incrementant el consum d’ansiolítics o augmentant el nivell d’hipocresia (eh Duran i tots els puteros catòlics, apostòlics i romans!!!). A Indonesia he vist per la carretera grans anuncis d’un nou smartphone que ven com a màxim avantatja que es el millor per manejar una doble vida (lo que vindria a ser la comptabilitat del PP (anava a dir Barcenas, però vist que no hi havia cap tresorer net, serà ja el modus operandi del partit)). A l’anuncia hi fica algo així com: Per que si tens un affair no voldràs pas que ho sàpiga la teva dona? I això que es un país musulmà.... no se, potser com esta escrit en angles els imams no s’hi fiquen.

Recordant la cara del taxista quan parlava de l’honor que suposava ser d’un país amb LLEIS, me n’adonava que en el fons era una forma d’escapar a la discussió racional, al motiu que hi ha darrera les lleis i a saber interpretar-les per a que s’ajustin a uns valors, que en el fons es l’important per mantenir la societat. I aquests han de ser valors que s’ajusten a la realitat del moment, no a passats gloriosos, sinó mes be direccionals cap allí on volem anar. Però que important es sentir-se segur en aquesta petita illa que ho comuniquem en la carta que et demana que paguis impostos.

I es que Singapur esta ple de perills o si no com es justifica aquesta campanya publica?

No he fet estadístiques però estic convençut que es un dels països amb mes noticies sensacionalistes sexuals dels desenvolupats. Al mateix diària, rar es el dia que no llegeixes noticies estranyes relacionades al meu entendre amb la auto-repressió que s’hi produeix.

Eduard

PD: Un concepte que sempre m’ha agradat molt, el de la independència com a xoc revitalitzador per provar coses diferents (http://estoesundisparate.wordpress.com/2013/09/12/motivos-para-la-independencia-de-cataluna-de-un-historiador-no-nacionalista/).

PD2: record de links en el post d’avui. “Perdonadme, no volvera a ocurrir”... Com si les coses simplement “passessin”.

El gran conflicte

I un dia havia de passar! Estava cantat amb els precedents que portava. Tot ho feia indicar i finalment es va produir. Podia haver acabat molt pitjor, d’això no n’hi ha cap mena de dubte. Probablement en molts d’aquests milions d’universos paral·lels que s’obren en cada decisió (i no es una metàfora, te base científica aquesta afirmació. Vale, potser miro una mica massa Redes...), en aquests moments estic a la presó. Però no, al final no el vaig colpejar. Vaig menjar-me tota la ràbia acumulada, em vaig empassar l’orgull de mascle i vaig sortir de la situació.

Ja va començar malament en el moment en que em vaig adonar que havia parat un taxi-limousine enlloc del CityCab habitual. Aquest viatge el pagava jo i em sortiria mes car de l’habitual, però be, era de nit i per això no l’havia reconegut. Volia arribar ràpid i ja era tard, així que hi pujo. Quan anem a entrar a l’autopista em dono conte que no ha ficat el taxímetre en marxa i molt cívicament li dic (també es cert que vull evitar discutir si arribem a destí en aquesta situació). Em dona les gracies tot dient-me que després de catorze hores treballant ja se li escapen els detalls. Tirem cap a endavant i em fico a mariconejar amb la Blackberry. Que cabron el que l’havia utilitzat abans i hi havia instal·lat el solitari! Ja em te enganxat (una ben estupida manera de perdre el temps, si, però la carn es feble).

Aixeco el cap i veig que s’ha passat la sortida, però no nomes això, li comencen a caure els ulls i no estem seguint una trajectòria coherent. Li crido per a que reaccioni i l’indico que surti de la via rapida abans que ens estampem. Ho fa de qualsevol manera i acabem parats en la mitjana. Li pregunto si sap a on anem i sembla que reacciona. Es disculpa lleument i continuem. Tinc la mosca al nas i quan arribem a destinació hi ha un gran perill que besi. La carrera surt per uns vint-i-tants dòlars i li pago amb un bitllet de cinquanta. Vaja cap barbaritat fins aquí. El problema es que no te a penes bitllets i comença a treure monedes. Conta fins a tretze dòlars en monedes, la majoria de vint i deu cèntims. Crec que no havia vist tantes monedes juntes a excepció de la cartera del Rabi (amb molt de carinyo J). Es descompta varies vegades i li acabo demostrant que falten gairebé dos dòlars (es una misèria, però estava molt emprenyat en aquell moment). Com veig que no hi ha solució, decideixo deixar-ho corre i surto del cotxe. Cras error quan pego una portada al sortir ja que no puc obrir el maleter des de fora. Pego un copet demanant que me l’obri i allí ja surt fet una fera. No ha posat el fre de ma i el cotxe se li escapa fent un soroll horrorós. Corre de nou cap a ell i el frena com poc.

Torna cap a mi i es situa a un mil·límetre del contacte. Els dos cridem com animals. Ell d’ètnia xinesa, una cinquantena d’anys, cara fatigada i un pamet mes baix. Em diu que si vull el pegui a ell però que el cotxe es sagrat. Jo li dic que es una vergonya el seu servei i que al cotxe no li ha passat res. Qualsevol pas en fals pot començar la batalla i no tinc cap mena de dubte que tinc totes les de guanyar. En un primer instant, ja que posteriorment la policia esta clar de quin costat es posicionarà. Però això em preocupa poc, en el fons soc conscient que la violència no es la resposta. Que que en puc treure de donar un cop de puny a un pobre desgraciat que porta mes de 14 hores treballant per culpa d’aquest puto país de capitalistes? Probablement s’ho mereix, el tracte dispensat es pobríssim, però, que en treure de tot plegat? Orgull masculí?

La situació esta completament bloquejada. Ell apel.la a que truqui a la policia per a que solucioni el tema, jo li dic que collons pinta la policia, que obri el puto maleter i tots contents cap a casa. Ell diu que estem en un país de lleis, no com Malasia. Que posi una reclamació a SMRT (la companyia del taxi) però que no pegui al cotxe. Jo li intento fer veure que al cotxe no li ha passat res i que en tot cas sempre es millor que pateixi un objecte que no pas una persona. Ell no ho veu així. La situació s’escalfa, qualsevol guspira pot fer avivar l’incendi.

I just en aquell moment em calmo. Me n’adono que aquella situació no porta enlloc. Deixo de cridar i intento portar la discussió cap a la racionalitat. Resulta impossible, ell continua cridant. Crec que haver baixat la veu el fa sentir-se mes fort. Cada cop gesticula mes. Repasso les possibilitats que tinc per sortir del tema. Em cansa que sigui un cap–quadrat. Em cansa que sigui tant singapurès. M’acusa de classista, em diu que vivint en aquest tipus d’edificis em penso que soc millor que ell. Trobo l’acusació molt injusta, però me la pela. Em pregunta que d’on soc. Li dic que espanyol però dubto molt que tingui ni la mes remota idea d’on es. Probablement Barcelona li hagués evocat algo, Espanya es un terme que el desil·lusiona. No ho utilitza per a res, però continua cridant. Això si els de seguretat es queden impassibles a la caseta. Suposo que algun veí estarà mosca, però no se com parar aquest boig.

Li demano perdo. Em disculpo per haver tancat bruscament la porta. Vull sortir de la situació i no vull recórrer ni a la violència ni trucar a la policia. Se me’n fot l’orgull, la raó o qualsevol altra consideració. S’encén un cigarro i s’allunya una mica. Ens mirem com si fos un western a l’espera de veure qui es el mes ràpid a treure la pistola. Li aguanto la mirada sense cap problema. Malgrat haver claudicat, no m’avergonyeixo de res. Quan acaba em diu que això m’ha de servir de lliçó, que he d’aprendre el que es Singapur i les seves lleis i a deixar de considerar-me mes important que els taxistes. M’abstinc de fer cap comentari. No vull discutir-li que en cap moment m’he sentit mes important que ningú. Que el Mon Feliç de Singapur em sembla a moments caricaturesc i que la seva passió per les lleis d’un curt de mires humorístic. Per acabar de fer el teatre, quan obre el maleter i puc treure la meva estimada maleta aconseguida amb punts del Carrefour, li dono la ma. I li dic que efectivament he après una lliçó, encara que no sigui la que ell creu ni que m’hagi de servir de gran cosa, perquè estic convençut que tindre mes enganxades amb aquesta cultura.

I no es que tingui res específic amb els taxistes, però es que simplement em passa en el contacte amb els exponents locals i aquest es el col·lectiu amb qui tinc mes contacte de forma habitual. Però també he tingut enganxades amb els arbrits, amb els caixers o amb la gent de les duanes. No tolero que no raonin, que tinc una por abismal al risc i que per tant es refugiïn sempre en les lleis i el respecte absolut que li deus a tota forma de poder en be de l’harmonia social. Cada cop em sorprèn menys que la segona potencia mundial continuï, en aquestes alçades, sent una dictadura de partit únic. I no estic gens convençut que les coses hagin de canviar gaire si aconsegueixen controlar els problemes de corrupció. Potser es en aquests moments que me n’adono que soc molt europeu.

Eduard

PD: Divendres a mitja nit agafo un avio direcció a Barcelona. Dimarts i dimecres tinc reunió a Paris, així que aprofitaré els caps de setmana per passar per la terreta. Quedem?

El gran circ de la Formula 1

L’any passat m’ho vaig perdre per quinze dies, de la mateixa manera que també em vaig instal·lar dos setmanes massa tard per poder assistir a la clàssica de Zurich. En aquells moments era una prova ciclista, esport que sempre m’ha apassionat personalment malgrat tot el mal que li ha fet el gran problema del dopatge. Encara recordo amb passió el millor Tour que he seguit mai. Aquell en que el pobre Beloki se’n va anar per terra. Aquell en que el kazakh Vinokourov atacava en cada pujada, baixada o fins i tot en pla. Aquell en que el meu admirat Ullrich (si sempre he tingut certa predilecció pels perdedors, voldrà dir algo?) quedava mes a prop que mai del rabiós americà amb nom d’astronauta. Em direu que no deixava de ser una farsa tot plegat. Innegable, però també era innegable que em feien vibrar en les sobretaules de Juliol.

Suposo que m’hi vaig ficar tard al mon del ciclisme, ja que m’hi vaig enganxar amb la caiguda d’un rei. Com canten els Manel, el meu primer Tour va ser el del danès i les rampes d’Hautacam. Després vingué el geni que tenia el drama escrit a la cara, el Pirata Pantani, aquell italià petitó que desafiava qualsevol consideració tàctica cada cop que la carretera enfilava. Fins i tot aquest any he mirat alguna etapa perduda, content de la sort d’en Quim Purito Rodrigues. Ufff... podria escriure molt sobre aquest noble i hipòcrita esport (valgui la contradicció), que tants amors desperta entre els afeccionats alhora com incomprensió total entre els que tan sols hi veuen una bona manera de fer la migdiada.

Set anys mes tard, tornava a assistir a un GP de la formula reina. Set anys mes tard, Alonso feia segon a la carrera. Set anys mes tard, un alemany la guanyava. Si en aquella ocasió a Shanghai, el vencedor era el Kaiser, però el que comandava el mundial era un asturià al volant d’un Renault. En aquesta ocasió Vettel no donava cap mena d’opció i demostrava que ningú era capaç ni de mirar-se’l de lluny.

La Formula 1 es cara, tot ho es : els cotxes, els circuits, les entrades i els iots que l’acompanyen. Poc ecològica i extremadament competitiva. Dubto molt que cap dels pilots no sigui un fill de puta redomat, entenc que la única manera d’arribar fins a aquestes altures es trepitjant tots els que s’interposen davant teu. El talent no ho justifica tot, els patrocinadors i mecenes deuen tenir un pes molt mes important, donades unes condicions superiors. La colla de vividors que arrossega es considerable.

La particularitat del GP de Singapur es que a part de ser urbà (igual que Monaco) es nocturn. Per això instal·len una potencia elèctrica descomunal i s’il·lumina la pista a fons, fins al punt que si no fos que la llum te una lluminositat completament artificial, es podria assumir que es fa de dia. A part, com es fa al centre de la ciutat per aprofitar publicitàriament alguns dels llocs mes emblemàtics, la veritat es que dona bastant joc i acaba esdevenint un espectacle on gairebé la carrera es lo de menys. Un exitós grup corea obria els concerts complementaris el divendres nit. Evidentment del sud, el gran referent cultural per l’Asia “groga”. Dissabte The Killers i diumenge el pobre concert de Rihanna eren els caps de cartell. En un segon pla una miríada de grups desconeguts i el mític Tom Jones.

La meva particularitat va ser seguir el gran premi acompanyant una cadira de rodes. I es que en Xavi (si, el de compres!) es va trencar els creuats jugant a futbol a Indonesia. Però com es un optimista empedernit i un lluitador brutal, doncs no li va fer pas un lleig a la seva xicota quan li va descobrir, que pel seu aniversari havia comprat unes entrades, pel GP del país del costat, uns mesos abans. Simplement va optar per llogar una cadira de rodes perquè fer-ho tot amb muletes era un conyas i AirAsia i cap a Singapur! 

L’avantatja de les cadires de rodes es que tens llocs reservats per seguir la cursa. L’inconvenient es que en diferents punts, el circuit es creua per dalt, amb lo qual toca que el convalescent tirin de muletes per pujar per les escales, mentre que els acompanyants pugen la cada cop menys lleugera cadira. La reflexió es que ets un afortunat de que sigui algo merament anecdòtic. Les mirades de la gent i la duresa de no dependre de tu mateix fa que reconegui tot el seu mèrit als que estaven allí sense vises a aixecar-se un dia a caminar. Totalment comprensible la sensació de ser un intrús, una mica desitjat, una mica malsana-ment envejat.

En tot cas això ens situa ben a prop de la sortida i sense haver pagat els preus desorbitats de les graderies de davant.

I a part just al costat una animada batucada brasilera.

I com el tiquet permetia anar-se movent i els concerts eren a l’altra punta del circuit. Llarga distancia quan vas amb una cadira de rodes entropessant amb cables i terrenys desiguals. Però que permetia vistes curioses sobre el circuit. 

I això que sembla un franctirador, no deixa de ser-ho però en forma de paparazzi esportiu.

I es que el numero de treballadors que fa funcionar un esdeveniment així es forca increïble. Encara que amb tota la tecnologia que envolta la cursa, no deixa de ser curiós veure un grup de gent que apunta registres en paperots.

Suposo que no deixa de ser per si de cas i que es forca improbable que el que fan serveixi per algo. Però...

I finalment la darrera instantània es un tant nostàlgica. Paral·lelament a la glamourosa carrera de formula 1, passen curses amb sensiblement menys seguiment mediàtic. Una d’elles es la GP2, el que hauria de ser l’antesala, la segona divisió futbolística.

En passar al costat dels seus estands, vaig recordar la magnifica experiència d’haver participat a l’Eco-Marathon Shell. Quan aquell mes de maig de ja fa uns quants anys, ens encaminaven amb un camionet de lloguer i les nostres il·lusions en forma de prototip de cotxe cap al sud de Franca. Un equip mig germànic, mig llatí que havia passat uns mesos construint un prototip per intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb un litre de gasolina. Mil bons records que em van venir a la ment, amb el mes èxtasis de tots quan el “nostre” estimat bòlid va fer els seus primers metres de forma autònoma el dia abans dels controls tècnics a les sis del mati. Després la satisfacció de fer una meritòria setena placa en la nostra categoria i saber que a nivell individual, el que mes havia aportat a l’equip era esperit i comunió entre els diferents integrants.

Suposo que ja començo a tenir una edat per anar vinculant constantment punts del present amb referencies passades. Encara que també de tant en tant descobreixo mons completament incerts. Com sempre a seguir vivint amb la motivació de seguir aprenent dia a dia coses noves.

Salut i que guanyi el Marquez el mundial de motos, no?

Eduard

Estadístiques un 19 d’Octubre

I si, estimat lector fidel, tal dia com avui farà un any que vaig començar l’escriptura d’aquest blog. Poc m’hagués imaginat en aquell moment que arribaria a fer-lo complir el seu primer aniversari. No acostumo a tenir una gran constància en les meves aficions. Acostumo a objectivar-ho dient que no tinc cap passió essencial ja que hi ha masses coses interessants com per consagrar-me a una de sola. Es una argumentació forca dèbil no diré pas el contrari, però reflecteix que vagi canviant sovint, dedicant temps a ratxes. Al final no deixa de ser això, temps, el be mes escàs i no sempre el millor utilitzat.

El Word on ho escric tot abans de publicar m’indica que he superat les 40.000 paraules, distribuïdes en 88 pagines de Calibri (Body) 11. Algunes encara estan per publicar, un post bastant avançat i quatre xorrades soltes esperant mes inspiració (o menys censura). Amb aquest post, en faran 35 amb unes 120 fotos que acompanyen (m’he quedat sorprès del numero, no esperava haver-ne enxufat tantes, però després he recordat que hi ha articles que pràcticament son purament gràfics; també he recordat els primers posts, pura lletra i cap alegria per la vista. Ja em perdonareu, aquells per mi eren els millors, els mes alliberadors, encara que puguin quedar avui una mica lluny).

En quant a les visites que li heu fet al blog, doncs no se pas si son moltes o poques per lo que es. A mi em semblen una barbaritat, encara que també m’agradaria saber quantes corresponen a ma mare, a la que imagino entrant innocentment a veure si el seu fill s’ha decidit a publicar algo mes. En tot cas, 6.097 em sembla un numero forca remarcable, que no deixa de promitjar mes de cent per post.

I com soc una mica freekie i les estadístiques m’agraden, aquí el top 10 dels posts mes visitats :

1. Bons propòsits (219) : El primer, el de just ara fa un any.

2. Quan una lluitadora s’apaga (203) : La mort malauradament pren rellevància.

3. Tancat per vacances (186) : El primer de setembre, el mes del record de visites.

4. Meme si elle ne sert a rient, le vent nous portera (173) : Me l’acabo de posar al Spotify per recuperar sensacions amb els Noir Desir.

5. Aniversaris (141) : Celebrant la icònica xifra dels trenta anys.

6. Penyafort (140) : I la nostàlgia dels primers anys d’universitat en la figura de mon cosí.

7. L’imperi dels fills únics (140) : Humils reflexions de geo-política xinesa.

8. Temps d’esports (133) : Mente sana in corpore sano però amb molta calor.

9. La pluja de Singapur (132) : Moments solitaris en una ciutat mes acollidora d’aparença que en la realitat viscuda.

10. 900 Acomiadaments (124)  : I les contradiccions de treballar per una mitjanament gran multi-nacional.

En quant a l’origen de les visites, evidentment no em sorprèn veure a Espanya encapçalant sobradament, però que el numero dos sigui Estats-Units per sobre de les set-centes em fa pensar que per alguna historia de servidors, aquestes dades no siguin especialment fidedignes. En canvi, veure a Suïssa (6ena) o Dinamarca (10ena), em fa somriure i em venen cares amigues al cap. De Taiwan en 7e o Rússia en 9e nomes en puc dubtar.

Els comentaris publicats son potser escassos, malgrat que alguns d’ells m’han sorprès molt gratament i reconec que no es fàcil osar a comunicar-los en obert. Per contra, tot un plaer tot el que em dieu en persona.

“Probablement (vaja, segur, no ens enganyem) si no hagues rebut aquest mati el mail, no estaria ara escrivint aquestes linies.” Amb aquesta senzilla frase començava aquesta aventura (si Marta, per aquelles sense corrector instal·lat J). Amb aquesta senzilla frase evocava a l’Ares i al Prats. Amb aquesta frase recordava els mails enviats des de Paris, des de Zurich, des de Suzhou, la motxil.la va acumulant experiències, i quan miro enrere, no deixo de sentir un punt d’orgull sobre el que m’ha permes seguir periòdicament escrivint aquest Word, que segueix anomenant-se : Bons propòsits.

I avui, passada la mitjanit de divendres en aquestes latituds, de nou Les petites aventures d’un Anon rebran una nova actualització.

Gracies a tots per les mostres d’afecte que aquestes línies han generat al llarg d’aquests mesos. Tot un plaer haver decidit llançar-me a deixar constància d’aquestes petites anècdotes quotidianes.

Eduard

També de cagar s’ha de parlar

Mentre estava fent el recull de fotos per preparar el post, anava pensant en com el titularia. “Escatològicament incorrecte” ha sigut com he anomenat la carpeta amb les fotos pre-seleccionades. Però posteriorment m’he adonat que no volia dir gran cosa, així que m’ha vingut la rima al cap he modificat el nom. Suposo que no es un títol que una mare aprovaria, però estic segur que mes d’un somriure despertarà. I es que encara que pugui sonar a tòpic, als homes ens agrada parlar de merda. Et tires un bon pet al moment adequat, unes bones rialles i tots mes amics. Això si, en la intimitat d’un grup de “maxos”. Sense anar mes lluny, l’altre dia baixant del Rinjani, un grup de mascles vam agafar un ritme mes alegre que la resta de l’expedició, uns vint minuts parlant d’aquesta necessitat tant bàsica no ens els va treure ningú. I encadenant els temes, vam descobrir que entre nosaltres hi havia una estrella de parlar en forma d’eructes. Com si tinguessin cinc anys direu, però si, la ingenuïtat infantil no s’ha de perdre mai!

En el darrer viatge turístic per Indonesia em va passar algo que mai abans m’havia ocorregut : vaig perdre el mòbil. Afortunadament va ser el d’empresa, ja que l’espanyol m’hagués fet mes ràbia i m’hagués ocasionat al final mes maldecaps per recuperar l’operativa. L’aspecte mes negatiu en tot cas va ser perdre totes les fotos que hi havia acumulat. Algunes les havia ja traspassat a l’ordenador, però moltes les tenia encara pendent. Bàsicament vaig perdre tot el que havia fet després de les Filipines. I amb aquest fet se’n van escapar algunes que ben be podrien aparèixer en aquest recull. Comencem :

I ho farem en ordre cronològic i amb un gran clàssic. Als lavabos d’AQUA a Indonesia expliquem be el que no s’ha de fer en un vàter :

Especialment els dos primers son molt reveladors. I es que el primer es refereix a no rentar-se els peus a la pica. I direu, a qui se li acudiria? Doncs a un musulmà que s’ha de rentar els peus abans de resar, cinc cops al dia. El segon mostraria que en aquest tipus de retrete no s’ha d’utilitzar la metodologia clàssica del país.

Ara ens desplacem a la Xina i la certa obsessió (a les oficines de cara a la galeria, a les fabriques bastant mes en serio) Danoniana per la seguretat.

No ens féssim a fer mal!

I ara ens movem cap a Singapur i una demostració de que els lavabos mòbils estan bruts fins i tot en un dels països mes impol·luts del mon.

I ara he hagut d’obrir el fitxer on guardo el planning d’on he estat cada dia de l’any (masses viatges si J) per saber on havia pres aquesta foto : Indonesia. En tot cas, m’agrada el missatge

Tornem a la Xina per recuperar un missatge sobre la hidratació (si, ja que venem aigua, fem que la gent en begui en abundància). Especialment important en aquestes latituds. Si pixes massa groc es que has de beure mes.

I sense canviar de país, missatges que pengen a la porta de l’excusat per a que els puguis llegir tranquil·lament mentre esperes que la Forca vingui a tu. Suposo que els de recursos humans de Danone no tenen els mateixos miraments que mon pare i el seu famós : “al lavabo no s’hi va a llegir!”

Hauria pogut penjar mes consells que et comuniquen mentre evacues, però la pèrdua del mòbil ho ha evitat. Però es que fins i tot comuniquen sobre projectes de finances que han sortit be!

La següent, de nou, restriccions sobre el que has de fer i el que no a la pica. Sort que de moment encara em deixen rentar-me les dents!

I ara tornem a l’arxipèlag indonesi per tornar a evitar que la gent es fiqui de peu damunt de la tassa. Ara de forma mes “Barrio Sesamo”, ensenyat lo que esta be i lo que no. Que no hi hagin dubtes!

I per finalitzar un cartell de casa. No recordo on, però en algun moment vaig utilitzar el pixadero que  no em corresponia per gènere. En tot cas, l’advertència era graciosa.

No serà el post mes intel·lectualment treballat, però, no deixa de ser una necessitat de lo mes universal.

Salut i que la Forca us acompanyi,

Eduard

PD: I no podria deixar escapar aquest tema sense una especial menció al grup de whatsapp : “Puta Merda”. Mai tant ben expressat, pocs temes mes apreciats que aquest entre els seus integrants. Una abraçada!

Penyafort

“Saps que? Acabo de conèixer al teu cosí. He anat a acompanyar a ma germà al penya, i per suposat he aprofitat x donar una volta x allí. Quins records!” em va escriure l’Elena fa uns dies. I si, de nou parlaré de mon cosí, en Xavi, amb el que pensava quan veia la cara del danès al Rinjani. Però suposo que en el fons simplement em referiré, amb certa nostàlgia, sobre dos dels millors anys de la meva vida. L’altre dia li recitava en un vídeo a un amic, a la boda del qual no vaig poder assistir (inconvenients de la distancia). Sempre que miro enrere, hi ha dos anys de la meva vida que ressalten per damunt de la resta. Dos que m’han fet evolucionar mes ràpidament que la resta : el segon de BUP i el primer d’universitat.

El primer es el que marca el pas de la infància a l’adolescència. Segurament un pas tardiu, però es que sempre he estat un immadur sentimentalment parlant. Sortir de l’entorn fàcil i segur que era el Joan XXIII, per entrar en un mon inicialment mes despersonalitzat, mes seriós, mes de persona “gran”. I no va ser fins aquell segon any, que per coincidències del destí i per haver escollit l’alemany com a segona llengua, vaig acabar en una classe que va acabar sent crucial. On ens vam ajuntar tots aquells amb qui construiria el que es l’amistat lleidatana. El nucli dur. Un grup de gent molt especial i característica en que cadascú aportava un matis diferent. La vida ens ha anat allunyant de vegades, separant els camins amb les nostres eleccions, però sempre que ens retrobem, hi ha aquella espurna que ho fa diferent.

El segon canvi imagino que coincideix mes amb un fet sociològic. La sortida del cau familiar i els primers passos cap a la independència individual. A mes a mes, el canvi geogràfic ofereix una vesant addicional. Surts de l’entorn mes conegut i et retrobes en una ciutat mes gran, mes desconeguda, mes impersonal, mes turística i mes cosmopolita. Encara que la ciutat juga un paper secundari. Fins que no surts de la residencia, gairebé es anecdòtic que siguis a Barcelona. El meu mon es resumia a una residencia que esdevenia el meu mon social, una universitat que no era mes que una prolongació d’aquest mon i una rutina de cap de setmana d’Alsina Graells cap a casa.

A Lleida érem tots molt semblants : classe mitja, de famílies mes o menys funcionarials fortament vinculades amb el mon educatiu, catalano-parlants, amb certes tendències esquerroses i ecològiques, un nivell cultural i d’inquietuds socials mes alt que la mitja i un cert lligam amb el territori i el mon agrícola. Poca importància per la roba, majoritàriament ateus o laics, pocs diners a les butxaques i molt calimotxo a la zona dels vins. No deixa de ser una burda simplificació, però d’una manera o altra vull reflectir una major homogeneïtat del que em trobaria mes tard. Quan arribes a la “resi”, comences a conèixer gent d’altres contrades. Si be que la majoria érem catalans de províncies, els balears representen una gran comunitat, els valencians i aragonesos nombroses minories, un gallec resultaria important, un luxemburguès rapero donaria una nota de color.

Recordo que el primer dia que hi vaig arribar, acompanyat per mons pares, com no podia ser d’altra manera, vaig pensar : ostres en quina habitació mes cutre passaràs un any de la teva vida. Quan després en vaig veure d’altres, em vaig adonar de la sort que tenia de que la meva fos tan gran i amb llits individuals i no llitera. El primer any estava clar que tocava compartir habitació, encara que en el meu cas ja estava predeterminat el company, l’Andreu, el bessó Calvo que havia passat un any a la universitat de Lleida, abans d’adonar-se que se li quedava una mica petita. I la veritat es que recordant les habitacions, l’espai físic probablement menys important de la residencia, ja que la vida passava principalment al “pont”, passadís central que unia “l’edifici dels nois” amb “l’edifici de les noies” i que servia com a nucli vertebrador de la vida social. Sense oblidar el que passava a la “peixera”, al bar del Juan i potser en menor mesura a la biblioteca, o al parc de “La Caixa” centre neuràlgic dels botellons de l’època. I sempre hi ha una cançó que ressona al cap en pensar en aquelles habitacions, o en aquell període en general. Un himne pensat per fer rabiar als “penyates” per part dels “llulleros”, habitants del Ramon Llull, menors en numero però mes vertebrats com a “família” :

“Ese penyata, hijo de puta, que en su zulo vive como rata. Ese penyata, hijo de puta, que con su muerte la Ramon Llull disfruta. Ole, ole, ole, ole”.

Podria resultar ofendosa, de mal gust i especialment insultant, però ens hem descobert varies nits cantant-la orgullosament sense la presencia de cap “rival”. Les reaccions identitaries a vegades tenen aquests punts paradoxals.

I que es trobarà en Xavi durant els mesos que hi passarà? Que li podria desitjar? Quins consells et dona l’experiència? Com deia el bo d’en Francesc en el moment d’escollir carrera : “Si el millor moment de la vida es quan vas a la universitat, fem-lo lo mes llarg possible”, així justificava que es decantes per medicina (i be, per una passió innata per cuidar dels altres).

Cada vegada que surts de la zona de confort, trobes algo nou, experimentes noves sensacions, s’obren nous horitzons, t’entren noves pors que vas lluitant poc a poc, s’extremen les obsessions. Moments de creativitat, de vida intensa que t’omplen la memòria de records ja que els teus sentits estan mes alerta, mes a la guaita d’unt entorn que ha deixat de ser el de “sempre”. Suposo que amb el temps haure tenyit l’experiència amb un to mes positiu del que va ser en si, però quin gran sentit evolutiu el de revaluar el teu passat d’un to mes bonic del que podia ser. Quin gran poder de l’inconscient censurar els mals moments i exaltar aquells en que la teva felicitat desborda.

En tot cas, son moments en que creus un ombrall en el qual mai podràs recular, malgrat que en les quimeres d’alguns no sigui així. Recordo tenir molt clar en el seu moment que no escolliria cap carrera que es fes a Lleida. Els pares s’ho podien permetre i anar a Barcelona va ser condició clara en les meves eleccions de futur. I mirant enrere es obvi que va ser una decisió, que de tant instintiva, tan visceral, tant “d’estomac”, que de forma natural no podia ser mes que un accelerador. Avui en dia, excepte poques excepcions, el meu mon barceloní, no deixa d’estar d’una manera o altra lligat al “Penya”.

Xavier (quasi estic temptat a escriure : quina enveja!), viu intensament aquest moment. Fes d’aquests moments de descoberta, d’inquietud sobre el futur, un vector de diversió i evolució. La llibertat de despendre’t de la corassa paternal, ben entesa, es que el que farà de tu algú de mes madur, mes identitari, mes autèntic. Alguns dels amics que faràs aquests dies no t’abandonaran ni si marxes a l’altra punta del mon. Hi hauran nits que recordaràs vint anys després. I noies! En això no tinc cap dubte que superaràs al pardillo del teu cosí gran ;-)

I estudiar? Be, no farem enfadar a les tietes, i també reconeixerem que algo de colzes s’han de ficar. Però sorprenentment, aquests dies duren mes de vint-i-quatre hores i hi ha temps per a tot. I alguns moments de bogeria col·lectiva també es produeixen a les tres de la matinada a la biblioteca. I s’hi ha d’estar també!

Gaudeix! Gaudeix! I aprèn! Aprèn vivint intensament! Obre una mica mes la teva ment a tots els estímuls que rebràs.

Eduard

PD: Sento comunicar-vos que finalment i en la tanda de penals, la selecció nacional d’Uzbekistan va caure eliminada i no serà el representant asiàtic a la repesca mundialistica. Una vertadera pena, encara que contra Uruguai (o qui acabi sent) no contàvem amb grans oportunitats. Jordània serà qui ho disputi.