Siguem valents

Se que se’m pot acusar d’hipocrita, i malgrat que sigui una falacia “ad hominem” (en que s’invalida un missatge per contraposicio a la figura del missatger), he d’acceptar-ho. Diumenge no votare ni haure depositat previament un vot per correu. Continuo registrat al consulat de Jakarta i no vaig demanar el vot rogat, perque estava de viatge i per no haver de demanar a un amic que em fiques la papereta dins. Certament, el sistema de participacio ciutadana dels electors en l’estranger per part del govern espanyol es impropi del segle XXI. I fa especialment rabia davant d’una jornada com la que ens espera en pocs dies. Com em deia un amic: “aquest cop el necessitavem el teu vot, Eduard”.

Si ara fa uns mesos, tots n’estavem una mica cansats del tema i voliem passar per les urnes d’una vegada per totes, tinc la sensacio que la campanya ha estat mes animada del que podiem preveure. Al menys al Facebook hi he pogut veure agitacio i molta actualitat compartida. D’una i altra banda, i del mig tambe, malgrat que encara ara, alguns dels que ni que si ni que no, creguin que son la Catalunya silenciada.

Al meu entendre, no estem en la situacio desitjada, ja que enlloc de ser cridats a unes eleccions autonomiques, ho hauriem de ser a un referendum. Pero tambe crec que no ha quedat mes remei i que d’una manera o altra s’havia de canalitzar l’energia d’un moviment de base, de centenars de milers de ciutadans que han sortit al carrer, en proporcions mai imaginades, a reclamar algo tan basic com el dret a decidir. Tot fa pensar que “algo” passara, que estem en un moment historic. Pero lo bonic del cas es que no, que hi ha gent que no li dona cap mena d’importancia al diumenge. I es que per gustos colors, sense tenir en compte ni classe social ni nivell intel.lectual. Conec gent inteligentissima que defensa aferrissadament el no, altres que no imaginen com algu pot dubtar del si. Persones que em mereixen tot el meu respecte que viuen aterrades davant de la possibilitat d’independecia, altres que potser prefereixen l’unio, pero que no els treu el son que pugui sortir l’oposat. Hi ha figures publiques que respatllen totes les opinions.

Hi ha una pel.licula que em va fer forta impressio ara fa uns mesos, potser algo mes d’un any. Es titula “No” i tracta del referendum que va haver a Xile per derrocar Pinoxet. A mi tot lo d’aquell periode, m’impressiona molt. Sempre m’han emocionat les cancons de Victor Jara i de petit (pero tampoc tant) vaig plorar veient un documental sobre el cop d’estat contra Salvador Allende. El cas es que la peli tracta sobre l’equip de campanya, que s’ocupava de fer tota la propaganda televisada, en contra de mantenir al vell general com a cap d’estat. Al principi, comenten que haver de defensar el “No” els sembla mes complicat que el “Si”, en el sentit en que afirmar sempre es percep de forma mes optimista que negar. Es per aixo que s’encarreguen de fer algo extremadament postivista i engrescador, encara que per aixo tinguin una certa oposicio interna, que considera que s’ha de donar mes veu a les victimes de la dictadura, i a totes les massacres que aquesta ha fet. El bandol del “Si” queda encassillat en missatges negatius i fa planar la por de les milicies comunistes que faran perdre tot el progres que el dictador ha aportat al pais. Ja sabeu com va acabar la historia.

Crec que Londres va fer una lectura en aquesta direccio, quan poques setmanes abans del passat Septembre, va fer un gir de 180* i va aparcar la por per fer promeses de futur. Escosesos que ara lamenten no haver sigut una mica mes valents. Ho farem tambe els catalans? Per un costat, ningu des del bandol unionista s’ha posicionat en un discurs positivista, ni el bufo Pablo Iglesias. Per l’altra, es possible que molts que es declarin independentistes de portes en fora, a l’hora de la veritat depositin una papereta conservadora a l’interior. Seria molt trist que en ple segle XXI, a l’Europa Occidental, el missatge de la por cales. Podem votar en un sentit o en un altre, perque creiem en uns valors o en uns altres, pero votar amb por despres del que ha costat arribar fins aqui, aixo no.

Siguem valents

Eduard

PD: M’agradaria molt veure al Ramon de diputat, tantdebo pogues contribuir-hi.

PD2: Tot el post ha estat escrit sota la influencia de la banda sonora de Braveheart. Es nota? ;-)))

Off the beaten track – Cronica d’un viatge per Timor Leste (I)

Cada llengua te les seves expresions genuines, i algunes d’aquestes son dificilment traduibles o no sonen tant be en una altra llengua. The “beaten track” trobo que n’es una de ben bona en angles. Se que els puristes en trobaran de molt millors en catala o castella, pero que voleu que us diga, a mi m’agrada. El cami patejat, aquell que recorren milers de turistes despres de baixar dels milers d’autbusos que els condueixen a aquells indrets que no et pots perdre d’un pais i que tenen suficients condicions per portar-hi des de recent nascuts a ocatgenaris. No sembla ser pas el cas que m’acompanyara per Timor Leste.

La meva idea inicial era arribar al pais per la frontera terrestre que el separa de la part indonesia. Es per aixo que havia volat a Kupang, ciutat sense gaire encant, com totes les ciutats indonesies en general. Despres de donar un tomb per la ciutat, vaig anar a prendre una cervesa al hostal dels backpackers. Un frances, un australia i un america estaven fent la mateixa activitat, aixi que despres d’entablar la conversa de cortesia habitual, aprenc que l’estadunidenc s’havia passat 20 hores en un autobus el dia abans. Havia anat a la frontera per enterar-se que li faltava una carta que havia de fer-se a Kupang i que per aixo no podia creuar. Bona noticia: els europeus no necessitem aquest document. Mala noticia: el frances em comenta que si no he pagat el visat per entrar a Indonesia, jo tampoc podre creuar. Un cop a l’hotel amb wifi, comprobo que es totalment cert. Els indonesis han suprimit el visat turista per 40 paisos mes aquest any, la majoria comunitaris, pero la restriccio es que nomes poden entrar i sobretot sortir del pais per 5 aeroports seleccionats (els mes internacionals/importants) i algun que altre vaixell... pero evidentment en la llista no hi ha res que estigui mes a prop que Bali.

La primera reaccio, com sempre perque tinc aquesta certa tendencia a l’auto-culpabilitat, tipica en els catalans pero encara mes extremada en la meva familia : “Eduard! Aixo ho podies haver preparat millor! Et creus aqui un viatger amb cert bagatge i a la primera, zasca!!!”. Segona reflexio: “Be, com a minim has anat a parlar amb aquells tres i te n’has enterat aqui i no despres de dos dies de bus a la frontera”. Tercer pensament: “I ara toca aclarir que farem aquests 7-8 dies que et queden abans de tornar a Jakarta i mes tenint un bitllet comprat sortint de Dili amb Sriwijaya Air, companyia de la que no esperis poder fer cap canvi”.

Comenco a valorar opcions: podria passar uns dies per la part indonesia de Timor i despres anar a l’arxipelag d’Alor; podria anar a les Moluques, que sempre m’han fet gracia pero alli basicament s’hi buceja i nomes em queden un parell de lentilles...; o podria simplement admetre l’error i volar a Dili. Curiosament, mirant vols amb Garuda, el tema es dispara a mes de 500 dolars, tot passant per Surabaya i havent de fer nit alli, pero en canvi per menys de la meitat de preu, Skyscanner m’ofereix un vol, amb Garuda!, fent nit a Bali. La darrera de les opcions resulta la guanyadora. 24 hores despres d’haver aterrat a Kupang des de Bali, faig el viatge invers. En total haure perdut 2 dies i un parell de milions de rupies. Tot per un petit detall administratiu, pero mes es perde a Cuba, o aixo diuen.

Com a minim Kuta m’ofereix aquest bonic capvespre redentor i aconsegeuixo sortir de l’aeroport de Bali caminant (que es foti la mafia del taxi de Denpasar Airport!).

Aterro a Dili i en la cua per passar la duana veig que l’home del meu davant porta passaport espanyol. Comencem a parlar i resulta que treballa a Timor Leste. Es cura, que sembla ser una de les poques professions que et condueix a viure a aqui. Acaba de tornar de vacances a Espanya (tenen un mes de vacances cada any si els seus pares estan vius, cada dos anys si els seus pares estan morts...). Aquesta nit la pasara a Dili i l’endema se n’anira ala seva missio, en un poblet al sur de l’illa. M’invita a dormir a la casa que tenen els Dominics alli. No tinc res reservat aixi que l’aprofito. Ens ve a recollir a l’aeroport el pare Toribio, que malgrat un nom molt castis, es xines. A la casa: un venesola, que te 17 germans biologics i disident politic de “este regimen de falso socialismo barato que es Venezuela”; un d’un poblet de Burgos, pero que portava 18 anys a Corea i abans 13 al Japo i que es professor en un seminari. Un pare Korea i uns quants estudiants timoresos del seminari completen la plantilla.

Acaben de dinar quan arribem i fem un cafe tots plegats mentre m’expliquen la situacio socio-politica del pais. Gent cultivada i amb una lectura molt interessant de la realitat. Em sorpren veure que tambe ells son critics amb el catolicisme tant dogmatic i tant atrassat en el que viuen els locals. Fins i tot diria que la utilitzacio del condo els semblaria be per combatre l’altissima natalitat. Per la tarda m’en vaig pel meu compte a recorrer la ciutat.

Parlar de ciutat, encara que sigui la capital, es un tant pretencios. Un poble gran vindria a ser una definicio millor. La meva principal missio es trobar un caixer on poder extreure dolars. Timor Leste es un pais molt car, en relacio amb tots els seus veins. El fet que tot s’ha d’importar i que s’han dedicat a esquilmar als representants de les Nacions Unides i de les diferents ONGs, fa que necessiti esta cobert ja que dubto poder trobar caixers fora de la capital. Fins hi tot alli es dificil. Els dos primers en que ho intento estant buits, i per arribar al tercer he de caminar mes d’un kilometre i col.lar-me en un hotel. Un cop fet i ja que avui estic molt catolic, m’en vaig a veure el monument de Cristo Rey.

#EsDiliNoEsRioDeJaneiro #EsJesusNoEsLegolas

Quan torno despres de sopar, estan de celebracio. El palencia que m’ha recollit, fa tres dies era el seu cumpleanys i l’endema era quan havia estat batejat (va neixer amb 1 kilo i mig, aixi que el van batejar al cap de pocs dies perque es pensaven que no sobreviuria). Portava 23 anys a Taiwan abans d’aquest nou repte aqui. La celebracio consisteix en menjar un pastis amb gelat, veure una especie de crema catalana i mirar tots junts com Usain Bolt guanyava l’or als 200. Al final, tampoc sembla que les vides seculars siguin tant diferents. De fet, el que acabava de tornar de les Hispanies, reconneixeia que mentres estava pregant a la capella, a punt havia estat de quedar-se sobat. El jet-lag no perdona ni als homes de Deu ;-).

Abans de tancar els ulls, vaig comencar a llegir “El quadern gris” del mestre Pla. Des de “Herr Pep” que no ho feia, i d’aixo en deu fer gairebe un any i tampoc es que sigui literatura de nivell... Shame on me.

Eduard

Timor Leste: el pais que vol ser, pero encara no sap el que

Un dia qualsevol, un catala de Jakarta va ser despertat a cop de fusell per la policia militar indonesia. No els agradava l’estelada que havia penjat al balco. Els recordava la meitat de l’illa que havien perdut sense ells saber massa be el perque.

A l’Abril del ‘74, la revolucio dels clavells s’acaba imposant i la dictadura militar de Salazar cau. Portugal comenca a despendres de les poques colonies que li resten. Entre elles la meitat de la remota illa de Timor i l’enclau d’Oecussi, territoris que durant segles sorprenentment havien conseguit mantenir malgrat l’abrumadora presencia holandesa en el veinatge. Els timoresos corren rapidament a organitzar-se en partits politics i despres d’una petita guerra civil, declaren la independencia, pero el seu desti ha estat decidit uns milers de kilometres mes a l’oest. A Jakarta, el dictador Suharto acaba de rebre la llum verda dels Estats Units per invadir l’antiga colonia portuguesa com mes rapid millor. Son anys de guerra freda i despres dels desastres de Korea i Vietnam, els EEUU no volen un nou regim esquerros al sud-est asiatic. El nou ordre de Suharto s’ha construit sobre l’odi i l’aniquilacio dels comunistes. El numeros exercit indonesi, armat per l’aliat america, en questio de dies es fa amb el control del pais i de les principals localitats. Pero muntanyos com es Timor Leste, s’inicia una guerra de guerrilles liderada pel Falintil, les forces armades d’alliberament de Timor. D’aixo en fa 40 anys.

Ironicament, es durant el periode indonesi que es construeix aquesta estatua. El monument de la integracio vol simbolitzar un esforcat timores, trencar les cadenes del colonialisme. Els indonesis no poden entendre que el poble timores es sent tant o mes esclavitzat per la seva presencia que la portuguesa. Un exemple mes de com un poble oprimeix a un altre poble de la mateixa manera que ell havia estat previament oprimit. La brutalitat indonesia en la seva mes clara demostracio.

12 de Novembre de 1991, cementiri de Santa Cruz, a Dili, la capital. Durant les celebracions de l’aniversari de la mort d’un lider independentista, l’exercit d’ocupacio indonesi obre foc contra la multitud congregada. Afortunadament hi han periodistes extrangers i les imatges donen la volta al mon. La dicatadura militar ha d’acabar reconneixent 19 morts, organismes independents parlen de mes de dos centenars, entre ells un neo-zelandes. El moviment independentista, en hores baixes, surt reforcat de la matanca.

1998, l’esclat de la bombolla economica del sud-est asiatic i les manifestacions generals iniciades pels estudiants, acaben fent caure Suharto. El primer president democratic, Habibie, promet el carrec i uns mesos mes tard i sense que ningu sapigui perque, anuncia un referendum d’audtodeterminacio per Timor Leste. Els militars s’esgarrifen, pero encara creuen que el moviment autonomista sera mes potent que el secesionista. El 30 d’agost de 1999, mes del 78% dels timoresos elegeixen l’opcio independentista. Un nou pais caba de neixer. Un pais que a dia d’avui te la meitat d’anys de vida que jo...

Com ja se sap que en els exercits no s’hi junten mai els millors valors humans, tampoc les forces armades indonesies serien diferents. Van decidir que si be havien de deixar el pais, ho farien arrassant amb tot el que poguessin. Van entrenar, armar i liderar les milicies pro-Jakarta. Matances indiscriminades envers la poblacio i destruccio de la major part de la infraestructura del pais, va ser la seva venjanca per no haver votat el que ells haurien desitjat. Tant va ser aixi que finalment les Nacions Unides van haver d’intervenir i durant mes d’una decada han estat la principal font de financament de l’escasament poblat pais.

Xanana Gusmao, lider de la guerrilla i primer president del pais, es va trobar un panorma desolador. Tot per fer i practicament cap recurs per fer-ho. El partit independentista va eclosionar en multitud de petits partits, afegint una certa inestabilitat gobernamental, germe de diferents cops d’estat i matances internes que gairebe condueixen a una guerra civil. Actualment, la situacio es molt mes estable pero la poblacio s’ha acostumat a viure de l’ajuda internacional i dels dividends del petroli (recentment, mes justament renegociat amb les companyies australianes explotadores dels pous).

Amb una poblacio als voltants del milio trescentes mil persones, la tribu majoritaria, els tetun, tant sols representen el 25%, la segona, el 10%, amb lo qual la fragmentacio tribal del pais es enorme. El fet que mes del 90% siguin catolics, hauria d’unir una mica, pero malhaurdament, tal com passa a les Filipines, es tracta d’una lectura extremadament rancia i casposa de la religio. Tan sols serveix per reafirmar els valors ja presents en la societat: respecte institucional pels vells, que sense cap mena d’educacio, son reverenciats i respectats per damunt de qualsevol altra consideracio. Tasa de natalitat elevadissima (mortalitat infantil tambe) sense cap mena d’intencio de ser controlada, ans al contrari. I evidentment, un matxisme rigid i inquestionable.

Un timores de Leste de base, pot ser una de les persones que parli mes llengues del mon. Poques d’elles a un bon nivell, pero una mica de poti-poti pot fer entre: Tetun, llengua autoctona principal i oficial per tot el pais; Portugues, oficial tambe, i que dona tot el vocabulari modern al Tetun; Angles, utilitzada en algunes universitats i que alguns es plantegen si no hauria de substituir al Portugues en un futur; Bahasa Indonesi, de l’epoca de domini dels veins i que es la que s’utilitza normalment per contar (entenc que a l’epoca, la gent aprenia les matematiques en aquesta llengua); i com no, una miriada de llengues i dialectes de les diferents tribus originals.

Per divisa el dolar america, encara que les monedes (d’un dolar cap avall) son locals. L’economia dominada per tot lo indonesi. Els warungs son iguals que els que podries trobar al pais vei, les marques les mateixes i sense que en fem una etiqueta especial hi pots trobar Aqua ;-).

Podria esdevenir una destinacio turistica de cert exit, pero de moment no hi ha la infraestructura. Podria comencar a maunfacturar alguns productes pero no hi ha ni el capital economic ni l’huma. Pot jugar dins de l’orbita dels paisos de parla portuguesa, a l’abric del Brasil, pero n’es molt remot. Te potencial, pero encara no han decidit que volen ser de grans.

Eduard

Vella xiruca

“... quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor...”

Quan vaig marxar de Laos, ja savia que no tornarien a Europa. Pensava que les deixaria a Jakarta o en el darrer desti abans d’arribar-hi. Sempre m’agrada tornar amb menys coses de amb les que he marxat en quasevol viatge motxiler. Rarament compro res, o en tot cas, es menys del que deixo pel cami. Camisetes velles, potets de xampu d’hotel, aquells calcotets o mitjons que ja tenen algun forat, els pantalons que s’esta esguincant o aquelles xancles que ja apunten a rotura. Aquest cop, entre altres coses, corresponia als keds de muntanya.

El segon dia de trekking per la vall de Baliem, al vell mig de la Papua Indonesia, ja sabia que ni tant sols sortirien de Wamena, el destartalat aeroport d’entrada a la vall.

El quart dia, segons com apollava el peu, sentia les pedres del cami directament al mitjo.

“... quantes cancons al teu compas...”

Les havia comprat per substituir les antigues xiruques de tota la vida. Aquelles que m’havien acompanyat moltissimes vegades pels Pirineus o en caminates molt mes llargues com Corsega al 2007 o al Nepal 2009. Tenia una bonica foto seva que m’havia enviat l’Oriol des del seu pis de l’Hospi. Ja havia marxat a viure a Singapur i em preguntava que en volia fer d’elles.

-          Llenca-les. - Aquesta va ser la meva senzilla resposta.

Ja havien fet tot el que devien i ser cremades en un abocador municipal era el desti pels objectes obsolets de gent que intentem viatjar amb equipatge lleuger. Malhauradament, vaig eliminar aquella foto que tant be m’aniria ara ;-)

“...foren cantades, no en resta cap record...”

Les vertaderes velles xiruques eren les anteriors, que seguien tots els canons del material amb que es caminava per la muntanya abans del nou mileni. Del mateix tipus que les que m’havien acompanyat amb el Cau de campaments, aquelles a qui els cantavem al voltant d’un foc guitarra en ma o pujant dalt del cim amb el cor alegre.

Havia “sucumbit” a la nova tendencia “runner”. No se si realment hi ha ciencia o es pura estetica, haver deixat l’antic patro per lo que vindria a ser un ked de tota la vida, una mica reforcat i ple d’anglisismes. La meva impresio es que l’actualitat es mes fragil i menys duradera, pero ocupa menys lloc en la motxil.la.

A la botiga em van preguntar si eren per correr per la muntanya, mer imitador del cada dia mes famos Kilian Jornet. La meva franca resposta, una negativa, matitzada una mica amb, “be, a les baixades com a molt”. Pero que volia fer la Montserrat-Matagalls, i per caminar sense pes a l’esquena, probablement aquesta nova adquisicio m’anes millor.

“... Pujant les muntanyes blanques de neu, fent ruta vers el cel blau...”

Debutaren, si mal no recordo, en la marxa dels castells. En tot cas, en la unica foto de cos complert que tinc hi apareixen, juntament amb el meu tiet. Tambe una taca <tasa> de la que mai mes he sapigut res, no aixi en canvi la mitica camiseta vermella (que curiosament vesteixo en aquests moments despres d’haver bucejat a Raja Ampat. I es que les camisetes de curses serveixen per tot!).

Tambe quedaren fotograficament enregistrades, pujant la darrera rampa de Montserrat, despres de la MM’12. Juntament amb el Quim ens alegravem d’arribar a desti i poder tastar les delicies culinaries que la seva dona ens havia preparat.

I es que tampoc es tant facil trobar fotos on apareguien els peus, especialment quan anem d’excursio i el que ens captiva son els paisatges que ens envolten.

La Matagalls seria practicament el darrer que faria abans d’empaquetar les coses i marxar cap al sud-est asiatic. Clima especialment dur en el que calcat es refereix, i es que la calor i la humitat no son especialment amigues de les soles de sabata. Tambe es cert que el fang de la selva i les fortes pluges tropicals son un repte real per tot diseny.

Aixo tambe els hi ha servit per pujar a volcans forca mitics com el Rinjani o el Semeru. Passar nits amb les tribus dels Akha, els Khemu (antics Kemers al nord de Laos), o els Dani papuans. Recorrer selves malasies o el cano de Dalat. Com ben be diria la canco:

“... m’has fet descobrir la joia del bon temps i assaborir la pau.”

Eduard

PD: Deu ser unes de les cancons que mes vegades m’he cantat interiorment, malgrat que sense l’ajuda de google, no hagues pogut escriure mes que les tres primeres linies.

Caminant entre els Akha (II)

I si el dia l’haviem acabat amb un cert optimisme per haver vist una mica de cel. I pels dos xupitos de Lao-Lao whisky que haviem compartit amb els homes de la casa. El dia es llevava com acostuma en aquesta epoca de l’any:

No molt diferent d’un dia d’hivern a Lleida, pero amb una temperatura molt menys severa. A part, anant a fer el riu matiner, relliscada al canto i una bona embadurnada de fang. Quan les noies van anar a pixar, es van encuriosir perque hi havia un porc que les seguia. Quan van veure una dona defecant, i el porc menjant directament el seu producte, van entendre quines eren les expectatives del seu perseguidor.

Mentrestant, a la casa s’hi preparava l’esmorzar, per calentar els cors i sobretot els estomacs d’aquells que havien de continuar el seu cami o quedar-se gaudint d’una vida senzilla que els emplenava.

Aquell dia les condicions no serien gens facils. Molta pluja i molt fang, relliscades i caminar lent en busca de la barca que ens hauria de conduir al punt inicial. Pero com els locals s’ho agafaven amb humor, no ens quedava a nosaltres, privilegiats occidentals, fer el contrari.

Les dones com sempre continuaven treballant, i fins hi tot a la padrina li corresponia encarregar-se dels porcs.

Tan sols els nens varons tenien el ‘privilegi’ (com si l’esbarjo no fos el que haurien de fer tots els nens) de jugar a les caniques.

A partir d’aqui ja es perden els documents grafics. L’aigua es col.la per tots els racons del meu cos i l’iPhone ja no pot sortir del seu amagatall per capturar la realitat que l’envolta. De fet, la cartera rep un cop mortal i arrel d’aquesta excursio comenca a agafar colors verdosos, taques biologiques que no deixen de creixer i finalment acabara a la paperera uns dies mes tard. Afortunadament tot el seu contingut no sofreix tant i encara que algun bitllet perd el seu color original, encara es acceptat en els comercos.

Viatge epic en barca, en que l’aigua caiguda formava una cortina que es tornava punyent amb el nostre avanc. La presa en construccio impedia que arribessim fins Han Sa per via fluvial, aixi que canvi a autobuset i dinar veient les tecniques locals per evitar mullar-se.

L’endema un autobus revolucionari per la pegatina i per l’epoca en que devia ser manufacturat ;-) ens conduiria fins a Udomxai on el desti dels integrants del trekking es separaria.

Darrera ens quedava una experiencia forca vital. Haver compartit aquests dos dies amb aquesta tribu de les muntanyes et fa veure la vida en una optica diferent. No es que m’hagues infundat d’un romantisisme nostalgic que em fes enyorar temps passats suposadament millors. El discurs neo-rural, amb tocs hipster o hippies, no es el meu. La miseria, la bruticia, els animals barrejant-se entremig de tot, els boscos sucarrimats, el matxisme imperant i la ignorancia, eren tots motius racionals per demanar l’entrada del progres en aquests pous de medievalisme. El respecte per la tradicio original, la superacio de circumstancies molt adverses, la joia pels nounats i el somriure de cares esculpides per la duresa de l’entorn, et feien plantejar-te activament amb quina justificacio forcar un canvi sense indicis de ser desitjat.

No estem, ni molt menys, parlant de tribus incontactades, que si poques en deuen quedar avui en dia, es limiten a zones tropicals de l’Amazones o de Papua. Malgrat que tinguin un gran grau d’autosuficiencia/autarquia, sempre han hagut de “baixar” a mercat per aconseguir aquelles poques coses (pero claus), que no son capacos d’autogenerar. I es per aqui, per on primerament devien entrar els elements globalitzadors. La construccio de la presa i les carreteres, no pot sino accelerar el proces i l’arribada de turistes, un catalitzador mes.

Els Akha, com molts altres abans, hauran de triar que volen esdevenir en un futur. No te perque ser un proces especialment racional o planificat. Probablement, seran les noves generacions qui, en una mesura o altra, decidiran en major o menor medida, si el seu futur es en la tradicio o l’emigracio massiva en sera el resultat. Lluny de mi voler fer cap pronostic antropologic. Tant sols espero que se’ls respecti com el que son i que els governs de la zona, no vulguin imposar politiques o doctrines pel simple fet d’existir unes fronteres que res tenen a veure amb la voluntat de les seves gents.

Es  molt facil de criticar els metodes agricoles tradicionals de crema/plantacio, en que extensions de bosc verge es sacrificat per ser plantat i reforestat de forma natural per iniciar un nou cicle. Tanmateix, es realment insostenible des de fa relativament poc. Quan les poblacions eren petites, no existien vacunes i les famines en anys de sequera eren acceptades, aquest metode servia pel seu proposit. Tambe en aquells moments, la contaminacio planetaria era un altra, pero qui l’ha fet augmentar no son pas les tribus i les seves cremes. Aixo, ja estaria en “l’escenari de base”.

Eduard

Caminant entre els Akha (I)

Punt d’inici: Phongsaly, capital de la provincia del mateix nom, la mes septentrional de Laos, rodejada per China i Vietnam. A 16 hores de bus de la turistica Luang Prabang.

Per endavant dos dies i una nit de trekking per tres poblets de la tribu dels Akha, branca dels Nuquie. A diferencia del trekking a Sapa, Vietnam, on erem un grup de fins a 26 persones i alhora n’hi havia desenes de grups com el nostre; aqui seriem 3 i aixo era el total de turistes que farien un trekking aquell dia.

L’autobus ens deixaria al cap damunt de la presa que els xinesos estan construint alli. La republica popular de Laos es un dels paisos mes pobres de la regio, amb una activitat industrial irrisoria i depenent bastant de les ajudes dels paisos “amics” (tambe republiques “comunistes”) de Xina i Vietnam. De fet, una de les principals (i poques) exportacions del pais es l’energia electrica (entenc que hidroelectrica veient la magnitud dels seus rius).

Aqui comenca una de les paradoxes de la situacio: volen els locals aquesta inversio extrangera? Pel gobern de Laos la resposta es clara, malgrat que no se si els locals estan guanyant algo en el llarg termini. Tota la maquinaria es xinesa, suposo que tots els enginyers i personal qualificat tambe, no se si fins hi tot els operaris de base ho poden ser... Per a les tribus de les muntanyes? Doncs de moment semblen contents amb les carreteres (a mig asfaltar) que els hi han construit, que els permeten baixar al mercat de forma mes rapida. Amb la terra que els hi han comprat, amb la qual han pogut comprar una scotter o fins hi tot un cotxe. I tampoc els importa canviar els pobles de lloc, ja que sempre han estat semi-nomades. Sembla molestar-los una mica mes la presencia de xinesos, encara que ells siguin, en el fons, originaris d’alli (i en alguna casa, vam trobar-hi un poster de Mao). Veurem com evoluciona en el futur la situacio, pero del que no hi ha dubte, es que Xina esta substituint amb un altre metode el que les potencies colonials feien fa no tants anys. Esperem que en unes decades no tingui temptacions d’anar mes enlla i esdevingui ella mateixa el que mes repudiem de la presencia francesa o americana aqui.

El riu marca el nostre punt mes baix i a partir d’aqui, comencem a guanyar altura rapidament. Es temporada de pluges i l’aigua i les brumes seran fidels companyeres de trajecte. Pero la vida no s’atura, i les dones infatigables sustentadores de la cultura Akha continuen treballant. Son les uniques que continuen portant el vestit tradicional, encara que entre les mes joves cada cop la comoditat occidental es va imposant.

Cap alla a l’hora de dinar, arribariem al primer poblat del circuit. No em feu dir el nom, crec que en cap moment vaig ser capac de pronunciar-lo. I constatariem de nou les eleccions que fan aquestes tribus remotes entre els beneficis i els inconvenients de la globalitzacio. I vist el gran numero de planxes metal.liques en els teulats de les cases, queda clar que un dels problemes que pitjor havien sol.lucionat en el passat, era evitar que l’aigua (i puc ben assegurar que en cau molta) entres a l’interior.

Interior de les cases que es clarament el centre de la vida familiar (i en poden arribar a ser molts i de tres generacions com a minim). S’hi fa foc, sense xemeneia que aixi el foc escalfa i seca, s’hi cuina, s’hi renta, s’hi riu i es dorm mes o menys tots en comunitat, i recentment s’hi escolta pop a tot volum (una globalitzacio mes, encara que no s’hi canti en angles). I els homes, hi fumen.

I es que un dels trets caracteristics de la societat Akha es un matxisme forca extrem. De fet el propi guia (que no era nascut alli), s’avergonyia en reconneixer que els homes practicament no foten ni brot, mentres tota la feina recau en les dones. I a part, aquestes mengen les restes que queden del dinar que es fan els homes i els turistes (aqui si que no importa el genere). El propi guia no podia parlar amb gairebe cap de les dones, ja que ell no parla la seva llengua i elles no parlen Laosia. Normalment nomes els nens van a l’escola, les nenes comencen a ajudar en l’economia domestica de ben petites.

Mentres nosaltres continuavem caminant, les dones sortien a buscar l’aigua. I es que res es massa facil en aquests pobles penjats en les montanyes.

Entre arrosals verticals es perdien en la distancia. Fins en aquell moment, sempre havia vist que l’arros es cultivava en pla. Ja sigui en grans planes (com el delta de l’Ebre) o sino, en forma de terrasses (el maxim exponent, la visita a l’anfiteatre filipi). Aqui no, aqui directament a les empinades faldes de la muntanya. Total, nomes depenien de l’aigua de pluja. Malhaurdament nomes una collita per any, malhauradament s’havia de cremar el bosc per enriquir una terra pobra en nutrients. I no es massa sostenible ja que cada pocs anys s’ha de buscar de nou a cremar mes extensio ja que l’anterior ja s’havia empobrit massa. Pero la vida s’encara sempre amb un bell somriure:

I es que si d’algo estan orgulloses les dones Akha es de mantenir la seva vestimenta tradicional. I es un orgull ja que demostren tenacitat i ser molt treballadores ja que per teixir-se un vestit complert es precisen mesos sino anys. Per un costat aconseguir tot el coto necessari, filar-lo (a bobina per dia complert de feina i se’n necessiten mes d’una quinzena), teixir-lo i tenyir-lo amb indi (“indigo”), un proces que requereix tambe de varios dies de proces i que es produeix en epoques de l’any diferents que el coto. Vist tot aixo no es d’estranyar que algunes tinguin la temptacio de vestir com occidentals, encara que suposi una major dificultat a l’hora de trobar marit.

A l’hora del te arribavem al poblat mes alt que visitariem.

Nomes en quedaven la meitat dels habitants, ja que poc a poc l’estaven desplacant a un altre indret mes baix, on tindrien acces a l’aigua i a la carretera de forma mes facil. Actualment, l’unic acces era un cami nomes transitable a peu. Nosaltres passariem la nit en la nova localitzacio, i ens hi donaria la benvinguda aquesta bonica nena.

Molta joventut i pocs vells es veien en una societat dura, en que la subsistencia no esta assegurada si no plou quan toca i en que la medicina esta unicament en mans de xamans i herbes tradicionals. Es per aixo que els casaments a partir dels quinze-setze anys estan a l’ordre del dia. Pero abans calia reunir els diners suficients per donar a la familia de la nena/dona, ja que era aquesta qui marxava a viure a casa dels sogres, i alguna compensacio havien de rebre els seus progenitors.

I mentres les nenes i les dones treballaven, els nois es dedicaven a intentar arrencar la seva darrera adquisicio.

Un cop arribats a destinacio, tocava netejar tot el fang acumulat i sense cap mena de vergonya (encara que portava un dels meus pitjors calcotets ;-)), a la dutxa del poble, al bell mig.

I en els darrers minuts de llum natural, el cel ens depararia el primer moment en que no estaria completament cobert de nuvols, aquells que bonament ens havien regat durant bona part de la jornada.

Continuara... ja sabeu que si

Eduard

PD: Aqui teniu el relat molt mes literari del mateix indret d’un blog d’un amic d’una amiga. De molt recomanable lectura : http://outteresting.com/a-la-lumbre-de-un-brasero-phongsaly-laos/

El pais numero 50

Fa uns anys, amb en Javi i l’Albert, contavem el numero de paisos que haviem visitat. Sembla quelcom trivial, pero al final s’han d’establir unes certes regles. Com ara, algo tant basic com: que es un pais? En principi sembla senzill definir, pero hi han casos que ho porten al limit. Taiwan? Es part de Xina o es pot contar en les estadistiques com un mes? Hong Kong i Macao, semblarien en l’actualitat parts de la Republica, pero en alguns llocs apareixen com entitats autonomes (de fet, el vol que et porta alli des de Xina continental esta en la terminal internacional... Si Escocia s’independitza? Haver-la visitat ja val o hi has de tornar un cop sigui un estat de ple dret? Al final, cadasqu te la seva opinio. Jo en la meva llista hi contaria Taiwan (de moment no hi he estat), pero no HK o l’illa casino (i aixo que en sumaria dos mes ;-)). Tampoc conto paisos on nomes hi he transitat per l’aeroport (com Canada o Qatar en el meu cas), pero si els Emirats, malgrat que no hi passes gaire mes de tres hores (pero es que Abu Dhabi tampoc mereix molt mes).

Amb tot aixo, la llista queda aixi:

Gairebe la meitat dels paissos on he estat son Europeus, pero gracies als darrers anys, Asia no li queda gaire lluny. De fet, en aquest viatge, si forces la situacio, encara en podria sumar un parell mes. Pero, com no es tracta simplement de augmentar les estadistiques, probablement deixi la Papua i els Timors independents, per una altra ocasio.

A dia d’avui, hi ha un dels 5 grans continents, que encara no he trepitjat, pero, si no canvia el meu planing, ho fare aviat, encara que no sumara en l’estadistica. I es que encara que politicament formi part d’Indonesia, Irian Jaya (o la part de l’illa de Papua que pertany a la Republica Indonesia) es geograficament del continent Oceanic. En condicions normals potser no importaria molt, pero curiosament pot provocar discusions montanyeres, ja que en la famosa llista Messner (avui va de llistes i com contar les coses, jejeje), que recull les muntanyes mes altes per continent, inicialment s’hi va contar el Mont Kosciuszko, a Australia, que es un senzill 2.228. Pero, la realitat es que el real es el Nemangkawi o Jaya, 4.884, a Indonesia, i molt mes complicat, ja que requereix una llarga aproximacio a traves de selva habitada per tribus remotes. L’unic punt d’Indonesia on hi ha neu ;-). De fet, algo similar a la discussio sobre el punt mes alt d’Europa, el Mont Blanc sent el classic, l’Elbrus sent la revisio. I es que la delimitacio de continents no es tant senzilla com podriem pensar.

De la mateixa manera, he classificat a Turquia en la llista europea, ja que vaig passar mes temps en l’Istambul europeu que en l’asiatic, i la resta en un barquet que es movia entre els dos continents ;-). Pero esta clar que les discussions politiques son molt mes complexes que aixo. Es realment aquest pais un ferm candidat a integrar la unio? Suposant que ara vulgui...

Fa ja uns mesos, la Maria de Lanjaron, em va enviar un mapa xulissim.

Rascaves amb una moneda aquells paissos que ja havies visitat (o viscut, o el que et passes pel cap en el fons...). Com buscant un premi, pero simplement trobant un color verdaci davall. No devia pensar el mateix la pembantu, quan va decidir malmetre’l de mala manera, no se massa be com. El cas es que l’he hagut de replicar “virtualment” i a dia d’avui es algo aixi :

Probablement no hagi trobat el millor mapa gratuit de la xarxa, i es que hi falten alguns paissos, alguns paissos estan totalment agrupats mentres que altres van illa a illa... Pero vaja, pel cas ja m’es suficient. No deixa de ser molt pretensios pintar un pais senser com Russia, quan simplement has visitat Moscu i Sant Petersburg, pero...

Em va fer molta gracia, quan l’altre dia, visitant el museu de Ho Chi Minh, lider comunista que va alliberar el Vietnam del Nord del gobern colonial frances, em vaig trobar que ell tambe tenia la seva propia de paisos visitats : 

De moment encara em supera, pero l’edat i les meves ganes de continuar descobrint mon, juguen al meu favor ;-).

En tot cas, salutacions des de Laos!

Eduard

PD 1: De fet al entrar a Laos hi havia una gran taula de paisos, per a que puguessis veure quant costava el visat d’entrada depenent del teu passaport. Alli hi llistaven 192 paissos, pero clar Hong Kong i Macao hi sortien, i tambe un que es deia Yugoslavia, que a mi em sembla que ja no existeix, especialment si a la llista hi ha Serbia i Montenegro (cada un com a independents).

PD 2: A veure si em feu arribar per un medi o altre el vostre llistat ;-)