A l’est de l’est de l’est – Cronica d’un viatge per Timor Leste (V)

Timor, sense massa misteri ha de venir de Timur, que en indonesi vol dir est. Leste, sense massa misteri ha de venir d’est, del portugues, i ha de servir per partir la illa per la meitat ja que l’oest es Indonesia. A Tutuala, en un mur, hi ha escrit Punta del Este, com si de la famosa zona de vacances de l’Uruguai. Avui he arribat fins a Jaco, la sagrada illa que geograficament mes oriental es troba.

El dia ha comencat amb petita sorpresa: l’americana encara voltava per alla. Havia demanat prendre l’esmorzar a les 6, ja que suposadament un microlet l’havia de conduir a Los Palos al voltant de les 7 del mati. Suposadament, ningu del poble savia d’aquest microlet i fins cap alla al migdia no sembla que hi hagues transport. Horaris timoresos. Ferem un cafe junts i m’acompanya fins al creuament de camins. Ella esperaria alli si algun medi de transport la podia conduir de nou a la civilitzacio. Jo tenia 8km de baixada fins a la platja de davant de l’illa.

Pel cami, lo mes curios, trobar-me lo que jo vaig pensar que era una botiga de pedres. Tres tamanys disponibles. Lo menys agradable era haver de fer tota la caminata amb xancles, pero ja sabem el que li va passar al calcat mes apropiat. I com cap vehicle va passar en la mateixa direccio que jo, no em vaig poder aprofitar de la gentilesa de la gent. La recompensa es que era sol a creuar en barqueta fins una illa que estava deserta per mi. I es que al ser considerada sagrada pels locals, ningu hi pot passar la nit i no hi ha cap mena d’edificacio.

Havia acordat que em tornessin a buscar al cap de 3 hores, aixi que tenia temps per recorrer tranquilament i fer alguna que altra capbussada. Encara que despres de caminar durant una horeta, em vaig adonar que l’illa era massa gran com per a tenir temps per fer la volta completa. Que bonic era en tot cas l’efecte de les marees.

Tornant, vaig veure que havia arribat mes gent a l’illa, encara que al principi, nomes estaven sota dels arbres, fugint del sol o de l’aigua, i a prop del foc que havien improvisat. Segur que eren locals ja que els indonesis actuarien igual. Despres d’un banyet a uns centenars de metres de distancia, vaig apropar-me per veure lo que feien i de nou, em vaig fer invitar a unir-me a ells. Peix a la brasa i un vas de vi tinto. Es van fer unes quantes fotos amb mi (tambe molt indonesi) i em van anar a presentar a un secretari d’estat, el lider politic de l’expedicio, que anava acompanyat d’uns quatre o cinc militars ben armats i una vintena de persones del seu departament. Vam parlar uns minuts en angles, sorpres de que hagues pogut arribar fins alli sense transport privat. Utilitzava el que deia per fer petits discursos magistrals a la seva gent sobre com millorar el tema turistic del pais. Una escena una mica de Gil i Gil en el fons.

Un cop de nou a l’illa principal, era optimista pensant que l’expedicio de funcionaris tornarien d’hora, i em recollirien amb un dels seus 4x4, estalviant-me la ja recorreguda pujada. Pero no, semblava que no tenien pressa i encara vaig haver d’agrair la precaucio d’haver comprat una ampolla d’aigua a baix, si no la deshidratacio estava assegurada.

Un cop a dalt, cap nou turista havia arribat, aixi que seria l’unic inquili de l’enorme posada. Dos cuineres i un mig responsable tan sols s’havien de preocupar de fer el meu sopar. Abans pero, temps per una mica d’escriptura, aixo si, sense Bintang, que la escasament proveida botiga del poble estava tancada.

Poca lectura aquella nit, caminar una vintena de kilometres en xancles m’havia donat suficients ganes d’atacar el llit amb fruisio.

Eduard

Tancant un any, tancant una etapa?

Sempre costa decidir de que parlar en el primer post d’un nou any. Com el post ja comença a tenir una certa historia, puc mirar enrera i revisar com ho vaig fer en els tres anys precedents. El primer cop el vaig titular “Dimecres 9 de gener”, era el retorn a la rutina, pero sobretot enalteia les vacances passades (http://eduanon.blogspot.fr/2013/01/dimecres-9-de-gener_9.html). El podria tornar a escriure fil per randa avui, exceptuant el viatge a Navarra, que aquest any estava planificat massa d’hora per poder-hi participar. El segon, res a veure, un tema totalment cotidia, simplement parlava dels “Supermercats” indonesis (http://eduanon.blogspot.fr/2014/01/supermercats.html). Pocs dies feia que m’havia instal.lat a Jakarta. Es publicava un diumenge 12 de gener. L’any passat recuperava la tematica del primer post, “Bon any nou i millors desitjos per 2015” (http://eduanon.blogspot.fr/2015/01/bon-any-nou-i-millors-desitjos-per-2015.html). Es recuperava la passio pels caps d’any de sempre. La novetat venia amb l’Alex. Després dissertava sobre els processos de decisio arrel d’una conversa.

Amb aquests antecedents, de què parlaré avui? Ja he canviat el titol 3 vegades... He viscut coses molt intenses els dies passats per la terreta, rodejat dels amics, fent major conneixença d’algu especial, tenint un dinar molt reconfortant el darrer dia a Barcelona, discussions politiques familiars on de nou vaig perdre els estreps, mil moments molt necessaris per mi. I malgrat tota la felicitat, potser el moment més intens van ser els dos relats que ens llegi la tieta. Per inesperats, per desconeguts i per parlar dels que ja no hi son. Vaig plorar sentint dos relats molt quotidians, de dos dies puntuals de la vida de la iaia i del padri Antonio. En el primer, la iaia amb 14 anys agafava un camio de canyem a Villores i anava a Balaguer, la vila que seria la seva vida un parell de decades més tard. En el segon, el padri, amb encara no 7 anys, anava a pidolar en un mas el menjar de la familia. L’endemà iniciaria la seva vida laboral sent mosso per aquella gent. Relats que no coneixeia, que podia intuir, pero que eren magistralment explicats per la seva filla. En paraules que podien ser les seves, pero alhora corretgides, embellides sense caure en un to literari que les allunyés de nosaltres. I lo millor es que per properes ocasions, n’hi hauran més. Gràcies tieta. Soc un nostàlgic i les arrels son sempre molt presents en la meva vida.

Potser aixo explica també, que avui tingui una mirada més enrera. Cap a l’any que tanquem. 2015 ha estat un any... molt dificil d’establir-hi un sol adjectiu. Positiu? Canviant? Madurador? Radical? Intens? Decebedor? Complex? Ple de matisos? Ple de matisos s’hi ajusta molt i alhora esdevé trivial. Cada any està plé de matisos, encara que la nostra memoria sigui selectiva. Tots els anys son especials i alhora cap ho és.

Miro per la finestra i entreveig un paisatge nevat. Tres cents seixanta cinc dies abans, quan mirava per la finestra, hi veia una mar de llums sota els meus peus. Pocs canvis poden ser tant radicals com passar de viure en un rascacels a Jakarta a una caseta de fusta a Saint Paul-en-Chablais. Son les incoherències que porto dins, una vesant cosmopolita i internacional, una vesant de poblet, de costums i tranquilitat.

Els sis primers mesos de l’any, transcurriren molt ràpids. Era la continuacio de la vida que havia portat durant l’any anterior, especialment del darrer semestre. Intensa, hedonistica, enriquidora i amb data de caducitat. Després vingueren dos mesos de molta llibertat. Un petit tastet del que continua sent un dels meus somnis, una d’aquelles espines que tens clavades. Dos mesos viatjant per una de les meves zones preferides del planeta. Anant una mica més lluny del que havia fet mai. I aquest era el principal peixet que m’havien ofert per fer-me acceptar el lloc de treball a Evian. De Septembre a Novembre, simplement em vaig adaptar a una nova realitat. Mil preocupacions quotidianes em van evitar posar-me grans preguntes, tot ho postposava al nou any. Algunes escapades a Barcelona/Lleida ajudaven. Pero no he escapat a Desembre. Mes de grans preguntes, de profundes reflexions, de molta autotortura i exploracio interior. Moltes respostes no he clarificat encara, pero he guanyat en equilibri interior. Ara toca construir sobre aixo.

I mentrestant toca gaudir del que m’envolta

Eduard

Dues setmanes complicades

En el seu estil directe, fins a cert punt brutal i saltant-se qualsevol linea jerarquica, el meu antic jefe a Singapur i jefe del meu jefe (i on a partir de febrer encara hi hauria d’haver una jefa entremig! Si, tornant a Europa, sobre el paper m’he enfonsat bastant en la linea jerarquica malgrat que formalment hagi estat promogut d’un nivell managerial. Paradoxes de les multinacionals asimètriques), em va escriure el següent missatge: “Gràcies de mirar si pots passar les 2 properes setmanes a UK. A partir de dimarts”. Era un dijous. Sabia que havia de dir que si; el meu jefe actual, el qual tampoc n’estava al corrent, sabia lo mateix. Finalment hi aniria una setmana més tard, ja que hi havia una persona clau de vacances.

La tasca no seria senzilla. Havia d’actuar com consultor intern en una empresa en la que no hi ha cultura de fer-ho. Literalment se’m demanava de passar temps alli i retirar-ne les meves impresions personals. Conneixeia una mica el contexte i sabia que se’m demanarien valoracions sobre les persones que s’ocupen avui del negoci britànic. No sabia com seria rebut, si m’obririen portes o em veurien com un policia o un extrany. Estaria jo al nivell d’una tasca on la missio es tant incerta? No és l’area en la que em sento més comode, pero d’una manera o altra m’en sortiria. Lo bo es que despres d’aquest temps a l’empresa, no em sento en la necessitat de demostrar res. Que no soc massa politic i no tinc una gran ambicio. Sentia que podria emitir un veredicte sincer, encara que potser incomplet. Hauria de parlar molt de sensacions en el moment de valorar la gent, ja que no tindria massa temps amb ells; pero la meva seria una opinio mes i no la darrera paraula. I he heretat de mon pare una certa intuicio per poder jutjar la gent rapidament (encara que evidentment sempre hi han casos en que he errat). L’aspecte professional del viatge em preocupava, pero no m’hagues tret el son mes d’una nit, potser dos.

I es que Londres no es una ciutat neutral per mi. Realment, nomes hi havia estat un cop (amb el Prats i el Francesc haviem dormit un cop al terra d’un aeroport low-cost de cami a visitar l’Oriol a Wroclw, i posteriorment hi havia transitat un cop entre Toronto i Riad). Fa més de vint anys hi haviem arribat en un dels nostres tradicionals viatges estiuencs de caravana amb els pares i l’Ester. Jo per aquelles no en tenia cap ganes d’anar-hi. Jo volia haver anat a Escocia, a les terres de Braveheart, una pelicula que m’havia impactat moltissim, per la que havia plorat i l’unica per la qual havia penjat un poster en la meva habitacio. No es pero per aquesta antiga pataleta infantil, que un nus a l’estomac se m’havia format. No. Era perque sabia que em confrontaria a preguntes un tant existencials.

A la capital anglesa hi viu la meva exparella més recent. Una de les persones que més m’he estimat i una de les persones que més bé em conneix. Tornar-me-la a trobar em faria confrontar amb la meva responsabilitat. La meva manca de compromis ferm ens havia conduit a aquesta situacio. Ella ho havia fet tot per fer-nos tirar endevant, a mi la intuicio em dirigia en un altre sentit. Amb el pes de la responsabilitat, sabia que de forma molt humana em plantejaria si m’havia equivocat o no. M’autotorturaria, per intentar desxifrar el més intrinsec en mi. Perque jo encara no havia tancat aquesta pàgina. I sense que la meva voluntat contés, Londres m’empenyeria a fer aquest exercici. No amb la intencio de quedar-me estancat en el passat, encara que sempre hi hauria una certa temptacio, sino per projectar-me en el futur.

Aquest procés és doloros, pero no vull defugir d’aixo. Per poder ser feliç, s’ha d’haver patit, i com mes intensament visquem els cicles, millor, perque la vida sense passio, no es tant meravellosament màgica.

Les decisions que prenem en la vida, sempre tenen un context. Com deia el savi: “Yo soy yo y mis circunstancias”. De les poques coses que he après en aquests 33 anys, és que s’ha de ser sincer en el moment de prendre-les. Amb lo molt o poc que sapiguem, haurem de seguir el nostre instint, perquè de decisions racionals, n’hi ha ben poques de vertaderament importants. La ignorancia i el fet que les nostres propies evaluacions varien amb el temps i les circunstancies, ens conduirà a errors o laments. Pero mentres no t’hagis mentit a tu mateix, no queda més que assumir-ho i aprendre’n.

Mentres he viscut a Indonèsia, la felicitat del present, el deixar-te portar pel plaer, l’estar rodejat de gent feliç, m’ha fet apreciar a un punt algit, la meva llibertat individual. El retorn a Europa, el confrotar-me a ser tiet, m’omple de dubtes sobre quin ha de ser el meu nou projecte personal. Si he de voler establir una relacio més robusta, he d’assumir el que vull sacrificar. La idea de l’amor perfecte, no deixa de ser aixo, una idea, un absolut filosofic sense materialitzacio possible. En el dia a dia, has de renunciar a llibertats, has d’acceptar defectes, per poder construir un projecte comu. Al mateix temps, hi han aspectes en els que no pots transigir, en que lentament obren distàncies irreversibles. Una equacio a resoldre, un equilibri a trobar, que dia darrera dia ens pot donar sorpreses. I quan la inercia del temps junt passat és gran, l’equilibri és més estable. Quan la roda tot just començar a rodar, es necessiten tenir les idees clares.

Hauran estat dues setmanes dures, pero son d’aquelles que et fan creixer com a persona. Si no et confrontes als teus dubtes, a les teves incoherencies, a les teves pors, ningu ho farà per tu. Ara només tinc ganes de demà arribar a Lleida, retrobar-me amb els pilars de sempre i fer unes quantes birres tots junts, tot començant a prendre distància.

Eduard

Transports alternatius – Cronica d’un viatge per Timor Leste (IV)

De Com a Lautem, encara em vaig beneficiar de la tipica pick-up timoresa dels kiwis. De fet, el pais esta ple de cotxes com aquest, herencia del pas de l’UN i tota la resta d’organitzacions adjuntes. Moltes son de l’estat, i estan perfectament identificades. Prohibit conduir-les en cap de setmana excepte amb un permis especial, pero la realitat es que no en deixes de veure cap dia.

Em depositen al creuament de carreteres on es separen els nostres destins. Ells tornen a Dili ja que l’endema tornen al treball, mentres jo em dirigeixo a Tutuala, si hi puc arribar o a Los Palos en el seu defecte. Haurien de passar-hi microlets o mini-busos en direccio com a minim al segon dels llocs, aixi que questio de paciencia. Parlo amb un home amb el jersey de la seleccio espanyola, pero el seu unic interes es vendre peixos. Poc despres apareix un segon personatge, tambe equipat amb una camiseta de la Roja. Es el doctor del poble i ha passat 5 anys estudiant a Cuba. Evidentment se li podran retreure moltes coses al regim castrista en el ambit del respecte dels drets humans, pero la col.laboracio que ofereix a paisos en via de desenvolupament a nivell medic, es inaudit en un pais tant petit. No tant sols desplaca molts doctors a Timor Leste, sino que acull a alguns dels seus estudiants mes brillants, per donar-los una formacio que aqui no podrien tenir.

Em comenta que pel mati, em sera dificil pujar en algun transport public, ja que acostumen a passar per la tarda, aixi que em recomana que ho intenti amb qualsevol vehicle. Amb el segon camio que veig passar faig bingo i la petita multitud que s’ha congregat en un instant es congratula de que em pugui portar fins a Mehara, a tant sols 7 km de Tutuala, el meu desitjat desti. Pujo a la cabina i resulta que el xofer parla forca be l’angles. Com a timores, pots sol.licitar automaticament el passaport portugues, i clar, aixo obre totes les portes de la unio europea. Ja m’havien contat els dominics, que molts timoresos se’n van a Irlanda del Nord a treballar en una granja de pollastres. Sona molt exotic, pero fa ja uns anys, un pioner ho va fer i com resulta una bona experiencia en tots dos sentits, mes i mes han seguit els seus passos. Son aquestes histories individuals que tracen els fluxes migratoris. En tot cas, aquesta tambe era l’experiencia del meu conductor.

Transportavem sorra; imagino que per alguna nova casa en construccio. En un cert moment vam parar i vaig ajudar a carregar dues portes noves, confirmant les meves sospites. En algun moment van pujar unes nenes, que van baixar al cap d’uns kilometres, pero com ho van fer amb la carrega, doncs no va ser mes que una anecdota mes.

Despres d’uns 50km i un parell d’hores de trajecte arribavem al seu poble. Em deposava al carrer principal i em desitjava sort. No va voler acceptar uns dolars que li oferia, pero es va deixar fotografiar pel record.

Molts vehicles no passen, les poques motos ja van plenes i se m’acosten els dos tipics xulillos de poble sobre una bona moto. Em pregunten on vaig i m’ofereixen portar-m’hi per 20$. Els hi dic que maxim els hi en dono 5, que si anar de Dili a Bacau (120km) me n’havien costat 4, per fer 7km entre Mehara i Tutuala no estava disposat a mes. Ells no van baixar-se del burro, aixi que no va haver acord. Se’n van anar en sentit contrari al meu i es van aturar a uns 300 metres d’on estava. En les meves paranoies, em pensava que estaven dient-li als altres vehicles que no paressin a recollir-me. Tres camions van passar sense aturar-se a les meves senyes, pero tambe pot ser que fos degut a que anaven carregats fins les celles. Tot just era migdia i encara que tenia gana i pixera, no estava disposat a sucumbir al xantatge.

Al cap d’una mitja hora despres d’haver baixat del previ camio (de fet, tots son els tipic ColtDiesel tant corrents a Indonesia, un camionet mes aviat), pujo en un altre, que tambe transporta gravilla. Aquest cop baix a la caixa, aixi que no en se res dels conductors, pero els hi acabo donant els 5$ encara que no demanaven res a canvi.

Un cop a lloc, pujo caminant fins a la pousada, el que en teoria es l’unic establiment hoteler de l’indret. M’ensenyen l’habitacio on dormire i em comenten que l’aigua del water no funciona, que s’ha espatllat ara fa... 2 anys!!! I es que aquesta sembla ser la tonica del pais, encara mes exagerada que al pais vei: es construeix algo, mes o menys be, en general amb mes voluntat que materialitzacio, pero en caps dels casos hi ha un minim manteniment. En tot cas, que no funcioni la descarrega del water es completament intrascendent, ja que en general aqui funciona tot amb petits cossis d’aigua, com tradicionalment a la resta del sub-continent.

La pousada no podria estar millor ubicada i les vistes son esplendoroses. Mentres en gaudeixo des d’un petit mirador, se m’uneix un local que parla perfectament portugues. Malgrat que ja te una edat, ha estat recentment estudiant a Brasil, al nord-est. Esta aqui com a turista tambe i m’invita a un petit “pisquinho” amb part de la seva numerosa familia. M’emplenen el plat d’arros, pollastre i un peix just acabat de coure, esta tot delicios menys el que m’ha dit que era vi blanc (no havia vist mai un vi amb tropecons de vegetals i d’un color com de llet diluida). I em conta com des d’aqui les tropes indonesies bombardejaven les muntanyes de davant, on s’amagava Xanana Gusmao (lider de la guerrilla). Ell havia passat 3 anys lluitant, des de que va comencar tot el 7 de Decembre del 75, fins que va pillar la malaria i es va rendir a l’exercit invasor. “Em vaig rendir fisicament, pero en el cor encara era un lluitador per Timor Leste independent.”

Quan marxen, em compro un parell de Bintangs i em disposo a gaudir de la posta de sol mentres escric aquests relats. Decideixo que hi han masses vivencies especials en aquests pocs dies per aquest entranyable pais, per limitar-me a un o dos relats. Com tinc mes temps que en altres llocs, fare un diari d’aquest viatge.

Al vespre sopo amb una americana de 45 anys que es l’altra unica turista de la pousada. Per completar el combo de gent amb caracteristiques sobre les que tinc prejudicis: es vegetariana i abstemia. No em fio d’aquest tipus de gent, segur que amagen coses ;-). Pero no deixen de ser prejudicis i la dona es forca agradable.

Una mica mes de Pla i a dormir.

Eduard

Primeres impressions

Divendres nit, el vent bufa fort darrera la finestra, a dins, l’escalforeta de la calefaccio m’adormila lleugerament. Per demà pronostiquen neu. Acabo d’escriure la paraula 100.000 del blog, segons Word. Mitjans de novembre i excepte dos dies comptats, he gaudit d’una tardor extremadament benevola si faig cas de la parroquia local. Els esquis esperen al sotano de la casa, el genoll comença a recuperar sensacions despres de la Danone World Cup  de diumenge passat.

Fa una mica més de dos mesos que vaig arribar a la zona, un de clavat que estic instal.lat al que ara anomeno la meva casa. Temps en que dues idees m’han impregnat fort, bellesa i soletat. L’entorn que em rodeja es idilic. Vistes al llac, desde la mateixa taula de l’oficina; tornar a casa amb la dent d’Oche que s’alça esbelta davant meu; deslliçar-me per la carretera que serpenteja l’interior d’un bosc, que ha passat per totes les tonalitats de pantons vegetals; prats alpins on les vaques pasturen mansament; cases de fusta curosament mantingudes. Unicament el paisatge entre Granada i Lanjaron podra competir en els meus records.

Sol, comodament sol. Realment m’incomoda menys que durant els primers mesos a Singapur, encara que sé que no és una situacio que es pugui prolongar molt en el temps. Costara. Costara fer amics aqui. El llisto deixat a Jakarta és dificilment superable i l’escapatoria de baixar a la dupla Barcelona-Lleida (o fer-ne pujar amics) és quelcom del que gaudir-ne. Tanmateix, tinc la intuicio que lentament tambe aqui trobare el meu lloc. M’hi hauré d’esforçar.

S’estan acabant les excuses. Lo principal dels mobles ja esta a lloc, queda una mica per ordenar i quadres per penjar, pero la llar te forma. I es dels primers cops, que sento viure en una casa amb caràcter. M’agrada molt. I m’agrada el cotxe que m’he “comprat”. A nivell material, cap pero em creua la ment. Fins i tot, i en contra del que pensava, la feina no està mal. No és la que volia, no vull fer-la per un temps massa llarg, pero no estic actualitzant el curriculum com podia pensar mentres recorria les muntanyes de Papua.

Soletat i bellesa.

Eduard

Un potencial inmens pel turisme – Cronica d’un viatge per Timor Leste (III)

Es l’hotel mes car que he pagat en aquests gairebe dos mesos de viatge: 35$ la nit. El consol es que inclou esmorzar, la realitat es que aquest es bastant pessim. Al cap de poc, s’uneix una familia. Som els unics inquilins de l’establiment i en principi nomes n’hi ha un altre en tota la localitat (i mes car). Res et fa pensar que estem a la segona poblacio mes important d’un pais. Parlo amb ells i son els kiwis que condueixen el cotxe que he vist la passada nit. Em pregunten on vaig, els contesto que aniria cap a Com, localitat costera al final de la carretera del nord, pero com em penso que no trobare cap mini-bus que m’hi porti, anire a Los Palos. Ells, pero, van a Com i m’inviten a acompanyar-los. M’uneixo a ells, pero com no marxaran fins despres de dinar, aprofito el mati per anar a la piscina municipal.

Es replena naturalment aprofitant un rierol i per 50 centims de dolar t’hi pots passar tanta estona com vulguis. Em sembla un lloc forca agradable per escriure les darreres aventures.

El pare, d’origen australia, es policia i participa en un programa de cooperacio per ensenyar policia comunitaria als timoresos. Ja fa temps que s’ha adonat que molt no els podra ensenyar perque els locals tampoc tenen molta voluntat d’aprendre. La mare, dona classes d’angles a temps parcial i col.labora en temes de voluntariat. Els xavals, de 13 i 8 anys, viuen la seva primera experiencia en un col.legi internacional. Han acabat aqui una mica de rebot, ja que inicialment havien d’estar destinats a la Papua indonesia, ja que l’home parla a gran nivell la llengua (quan era petit havia viscut a Sulawesi i Surabaya seguint els destins del seu pare). Pero quan semblava que ja estava tot fet, va esclatar l’escandol en que els serveis secrets australians havien estat espiant a la familia presidencial indonesia. Van imaginar que ell podria ser espia i es va bloquejar tot.

L’home ha recorregut bastant el pais, ja que per feina s’ha de desplacar de tant en tant. Aprofitant el cap de setmana vol mostrar a la familia alguns dels seus llocs preferits. Aixo fa que ens aturem en un petit recordatori a uns monges convertits en martirs. L’exercit indonesi els va afusellar i tira en una zona de marismes, ara ens volen fer creure que per miracle divi, els cossos no van ser menjats pels cocodrils.

Arribem a Com, localitat que citant la Lonely de Septembre del 2008: “Se trata del lugar con mas posibilidades de convertirse en un centro turistico de Timor Oriental”. Si, ja se que es vella, pero es que el primer cop que vaig venir al sud-est asiatic va ser per visitar ma germana a finals de 2009... I em costa tirar les guies, encara que aquesta ja esta sentenciada abans d’arribar a l’aeroport de Dili.

El lloc es precios: platja inpol.luta a tocar de les homestasys, barrera coral.lina a un centenar de metres de la costa, i petites edificacions barrejades amb palmeres tropicals. Com a minim hi han sis llocs on hospedar-se, desdel car Com Beach Resort que deu tenir una vintena d’habitacions fins a llocs mes humils com el Katy guesthouse on romadrem, amb les seves tretze habitacions. Malgrat ser dissabte, a part de nosaltres cinc, nomes veig una parella de turistes, en tot el poble. I no hi han gaires llocs on amagar-se.

Una banyadeta rapida abans que la marea comenci a baixar drasticament i deixar el torn a tota la joventut del poble per recollir el que el mar deixa enrera, en la seva retirada.

Per sopar, un bon festival de peix, arros i vegetals, molt mes del que els cinc podem engrapar. I per amenitzar la velada una xerrada forca interessant amb el propietari. La conversa es desenvolupa en bahasa indonesi i el policia fa de traductor. Ens explica que abans de que les nacions unides marxessin, en cap de setmana, totes les habitacions del poble estaven plenes. Ara, molts dies, no tenen ningu. Ells culpen al gobern de no promocionar l’indret i no fer cas de les seves propostes, pero tambe es cert, que faltaria que oferissin mes activitats als que venen. Si per bucejar no s’hagues de portar tot el material de Dili, si es pogues visitar facilment les poblacions del costat, potser la gent s’hi estaria una mica mes de temps. I si no fos tant dificil arribar-hi sense vehicle privat!

Despres, passa a contar-nos relats de la seva joventut, durant el periode d’ocupacio. De fet, aquell poble no existia, sino que la gent estava dispersada per les muntanyes del voltant. Nomes hi anaven de tant en tant alguns pescadors, pero no s’hi passaven mes de tres dies. Allo no era convenient per l’exercit indonesi, que es veia sovint emboscat. A mes a mes, l’exercit s’havia de reaprovisionar pel mar, ja que per la carretera costera li “desapareixeien” molts camions. Aixo va provocar que fes baixar a tothom a viure en aquell nou enclau i cremes les cases anteriors. Pero ni aixi, s’evitaven els atacs del Falintil. En un raonament un tant macabre pero forca elaborat per ser de qui era, obligaren a tots els varons majors de 13 anys i que no caminessin encorbats per l’edat a patrullar de nit els voltants del poble. Tenien com a missio, evitar que els guerrillers ataquessin. Si no ho aconseguien, eren ells els que eren apallisats o afusellats.

Quan la conversa es va anar fonent, vam passar a jugar a cartes. Des de Raja Ampat que no ho feia. La versio kiwi del “come-mierda” nostre i despres el remigio. Malgrat que siguin de les antipodes, els jocs son practicament els mateixos.

Eduard

La torre de Babel – Cronica d’un viatge per Timor Leste (II)

L’endema em despertava amb els cants de la missa matinal, esmorzavem plegats i em portaven a l’estacio d’autobusos. No volien res a canvi, pero vaig insistir per a que es quedessin uns pocs dolars. En el destartalat bus que em portava a Baucau, la segona “ciutat” mes poblada del pais, se’m va asseure al costat una estudiant de magisteri. En una barreja d’angles, portunyol i indonesi vam portar una conversa de lo mes interessant. No es que jo entengues tot el que ella em deia, no es que ella entengues tot el que jo intentava explicar-li, pero suficient per baixar de l’autobus amb un somriure i no haver escoltat cap dels podcasts que tenia preparats.

Segons la Lonely, a Bacau havies de gaudir dels antics edificis colonials portuguesos, segons jo, els japonesos i els indonesis ja s’havien encarregat de que no hi hagues gran cosa a veure. I els pocs que s’havien salvat, els timoresos havien decidit pintar-los de colors d’un tal nivell de pastelisme que havien perdut tota credibilitat.

Davant d’aquest panorama vaig decidir-me per la segona opcio que plantejava: caminar 5km cap avall fins unes platges memorables. La meitat del cami el vaig fer amb un grup de nenes que sortien de l’escola (eren les dues del migdia, no sembla que hi passaven masses hores en el centre educatiu). En una barreja d’angles, portugues i indonesi, es burlaven d’elles mateixes i de mi.

Aquest cop la guia tenia mes rao. Dues platges cap a cada costat del poblet eren facilment accessibles i practicament solitaries. En una d’elles em vaig trobar tres soldats portuguesos que estaven acuartelats a Bacau. Projecte de col.laboracio entre ambdos paisos. Em comenten que els locals diuen que hi han cocodrils a les platges de Timor, pero ells en 5 mesos nomes n’han vist en captivitat. Me’n vaig cap a una platja mes allunyada i el seu comentari no m’impedeix entrar a banyar-me, pero amb una certa intranquilitat.

Cap al final de la tarda comenca a baixar la marea, i la platja es pobla automaticament de nens i algun adult a la busca i captura de tot molusc o petit peix que es deixi atrapar. Toca tornar cap a l’hotel i m’acosto al tenderete on havia comprat aigua i uns snacks. Els pregunto si hi ha algun vehicle que pugi cap a dalt (no tinc ganes de refer el cami a peu, i mes ara que es pujada). Em dieuen que no, que els darrers microlets ja fa una estona que han marxat. Me n’adono que aqui encara son mes parats que a Indonesia. Alli al menys, algu s’hagues oferit a pujar-me amb la seva moto i despres de negociar una mica, per uns 5$, ja estaria tot fet. Aqui sembla que no moures de la cadira ja els va be.

Comenco a caminar esperant poder fer auto-stop en el primer vehcile. I al cap d’uns 15 minuts, ja veig el totterreny dels portuguesos que s’acosta. Pujo al cotxe i m’adono d’un fet molt curios. En portunyol, nomes parlo amb el xofer, que deu ser el de mes rang, ja que els altres dos semblen molt mes jovenets. Les uniques respostes que obtinc dels altres dos son el seu lloc d’origne i l’equip de futbol que animen. I perque son preguntes que no poden esquivar. Chain of command, respecte total per la jerarquia. De moment en el viatge, capellans i militars, les meves dues professions preferides... que trobare despres? Policies?

Dutxeta i a buscar un lloc per sopar. Comenco per creuar un mercat i de repent comenco a veure homes passejant galls. M’apropo mes i veig homes apostant i poc despres ja veig el ring de combat. Perfecte, presenciare per primer cop a la vida un combat de galls.

Tot l’esdeveniment es purament masculi, encara que un home al meu costat m’intenta insistir que avui en dia, els homes i les dones estan al mateix nivell. La conversa es desenvolupa en un angles forca correcte. El primer combat es dona per acabat quan un dels galls surt volant forca aterrit. Se l’acusa de covard i se li fa mofa. Pero el seu propietari insisteix i tornara a lluitar. Aquest cop se’ls hi fica unes lames ben afilades a les potes. Es procedeix a “cabrejar” els animals, provocant-los entre ells i fent-se petites mossegades control.lades. Aquest cop corre la sang i l’antic gall covard li ha tallat una pota al seu adversari.

Pel que em diuen avui anira per llarg. Altres dies el tema esta bastant apagat pero avui es final de mes, i tots els treballadors han rebut el seu salari. Que millor que invertir-lo en apostes il.legals?

Bon sopar de cuina portuguesa al restaurant Amalia i al tornar a l’hotel em trobo amb un cotxe de la policia nova-zelandesa. Ja hi som tots!

Eduard