L’accident : el despertar

Començo a sentir sorolls extranys. No es el despertador, ni son els ocells, ni les vaques, ni tant sols algun cotxe que passa; definitivament, no son els sorolls que m’acostumen a acompanyar en els despertars a Saint Paul. Vull continuar dormint, com cada dia, encara que sàpiga que per algun motiu o altre, m’he de despertar. Abans d’obrir els ulls, m’intento estirar, pero noto els musculs especialment acartronats. No és que sigui una sensacio de dolor intens, pero l’alarma salta, quan obri els ulls, no serà un despertar normal. Abans de fer l’inevitable acte, afino l’orella. Hi ha gent parlant francès al meu voltant. M’arriba un flaire ascèptic. No queda escapatoria, no estic somiant i en activar la visio, la reina dels sentits, em tocarà afrontar un d’aquells moments irreversibles. Quelcom que em marcarà la vida ha ocorregut. Ha passat en altres episodis vitals i encara que presenteixo que no m’agradarà la situacio, la vida no té marxa enrera. Coratge Eduard, coratge per fer allo que has fet milions de cops, encara que aquest sigui especial. Obre els ulls!

Blanc.........................................................................................................................................................

Blanc.........................................................................................................................................................

Blanc.........................................................................................................................................................

Parets blanques, llençols blancs, una noia vestida de blanc i la meva memoria, tot lligat en un mateix color. Es un color que tranquilitza i preocupa a parts iguals. El primer missatge és de pau, de que res dolent et pot passar a partir d’ara, et serena. El segon t’inquieta, ets en un hospital o similar, no recordes perquè, no saps on. Poc a poc afino una mica més els sentits. Per la mà dreta estic conectat a un gota-a-gota, aixo explicaria la manca de dolor; a l’esquerra hi tinc una pulsera amb el meu nom. Sé llegir, sé qui soc. Pas a pas. Entra el sol d’un nou dia per la finestra i tinc una plata amb esmorzar al meu costat. La infermera em dona els bons dies. Es evident que no hi he arribat avui, espero que no faci dies tampoc. Pas a pas. A la tauleta del meu costat, hi tinc la cartera, el mobil i les ulleres de sol. Sembla ridicol, pero passaré els propers dies tancat a l’hospital fent vida com si en una platja es tractés. A la cartera hi ha el DNI, aixo deu explicar que estigui ben identificat. Malhauradament, el mobil no té bateria. Res fa pensar que ningu a part de mi, sàpigui on soc. Pas a pas.

Tinc gana, aixi que ataco el que tinc davant meu. Deu ser una bona senyal. Em donen cafè, encara millor. Tinc permis per llevar-me i anar al lavabo pel meu compte. M’humanitza quan em donen tovalloles i guants per rentar-me jo mateix. Tinc algunes rascades profundes a les cames, una mica als braços i al front, i al passar-mi la mà, noto la closca rascada; en tot cas, res de massa greu. No sé què ha passat, tema que m’inquieta, pero tampoc semblo haver-ne sortit massa mal parat. Pas a pas. A l’habitacio, separats per una cortina, s’hi troba un altre pacient. Un padri rondinaire i roncador. Tot li fa mal i en un cert moment, arriba a arrancar-se la sonda que li han posat.

Davant del llit, en una cantonada on no molesta, hi ha una tauleta. Damunt seu, les meves pertenències: un amillot brut d’Evian; una bossa de propaganda de patates McClain amb dues ampolles de Vittel, edicio especial Tour de France; el casc de bici que mon pare em va donar en la darrera visita a Lleida; les sabates que s’engantxen als pedals; una motxileta força cara amb camel-back i el paravents. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar que vaig caure amb bici. El bon estat de tot plegat confirma les poques ferides que tinc al cos. El fet de no recordar sembla entreveure que vaig tenir molta sort. En una safata al costat, hi ha un llibret que explica tots els detalls pràctics de L’hopitaux du Leman, amb seu a Evian i Thonon. Intueixo que estic en el darrer, ja que es tracta d’una ciutat més gran i per tant, alli on traslladarien algu d’urgència. Una infermera aixi m’ho confirma, afegint que m’hi havien conduit els bombers després d’un accident en bici. Sé on soc i perquè. Es diumenge al mati.

Hi continuen havent blancs persistents, pero començo a inmersir-me en la meva memoria. Pel mati vaig anar a comprar, volia una tenda de campanya, per si el cap de setmana següent m’animava a fer una excursio pel masis del Montblanc. Ara sembla una idea esbojarrada, vista la nova situacio. També em vaig comprar una taula i quatre cadires pel balco. Feia uns dies que havien acabat els treballs de canvi de la fusta en mal estat i volia treure’n profit. El solet en els matins permetrien uns bons esmorzars a l’aire lliure i si no començava a refrescar massa, també uns soparets a la fresca. Sense descarregar el cotxe, havia menjat una mica, m’havia equipat i amb la bici en direccio cap a Morzine, lloc d’arribada de la darrera etapa del Tour abans del tradicional passeig pels Camps Elissis. O aixo crec... En aquests moments els records son incerts... Toca mirar enrera per anar reconstruint la historia. No es tant automàtic com acostuma.

Ara que tot està més clar, és moment d’assumir i actuar, ningu sap que soc aqui. El mobil no té bateria i encara que veig que tinc missatges no hi puc accedir. A l’hospital no aconsegueixen trobar-me cap carregador i m’adono que no sé cap numero de telefon de memoria, a part dels meus i del de casa, del 973 de tota la vida; alhora no em serveix de massa, els meus pares son a Cambrils esperant que la meva germana doni a llum. De fet, inicialment aquest cap de setmana estava previst que fossin aqui, encara que per les millors raons, finalment ho haviem decalat a finals de Septembre o inicis d’Octubre, dependrà de la càrrega de feina de mon pare.

M’aburreixo. Estoicament he acceptat que no tinc cap mena de control de la meva situacio i encara que hauria d’estar frustrat o enfadat, assumeixo el moment. Per contra, m’aburreixo. Trist dinar d’hospital. L’avi del costat continua remugant, queixant-se, renegant. Potser també un dia jo estaré en la seva situacio. M’aburreixo. Suposo que el fill i el nèt venen a visitar al meu malhaurat company. No els veig, m’amago darrera la cortina que ens separa. M’aburreixo. Demà hauria d’estar de cami a La Salvetat, no molt lluny de Montpellier, la fàbrica més petita que tenim a França, dedicada a una aigua amb gas que no s’exporta. Encara que no m’ho vulgui admetre, crec que ho hauré de postposar d’una setmana. S’hauria d’anul.lar la reserva d’hotel i el lloguer del cotxe. No sé quants dies tardaré a ser localitzat. Suposo que fins que em donguin l’alta i torni en taxi a casa. Tinc la cartera amb diners i les claus de casa. Paciència. La doctora de guardia m’ha dit que demà dilluns em faran un segon escanner, si surt tant bé com el d’ahir (me la creuré, no sé res del que va passar a partir d’un cert moment, incert), podré anar cap a casa. Demà vindrà la neurologa. M’aburreixo.

Ring!!!!!!!!!!! Ring!!!!!!!!!!!!!! Rinnnngggggggggggggggggg!!!!!!! Sona el meu telefon. Em sorpren. No me l’espero. Dubto d’agafar-lo. Estic bé en la meva bombolla. Pero per instint despenjo. No tinc ni idea de qui pot ser, pero l’agafo. La veu del Jaume em fa sortir del meu aïllament. “Edu! Què fas?”

 

Eduard

PD: Moltes gràcies a tots! Per tots els missatges d’ànims, per pensar en mi, pels grups de whatsapp que han canviat de nom per donar-me suport. Per la gent que mai m’havia escrit. Gràcies especialment a la Cris, que va engegar el comité de cerca; al Xavi i la Marta per conectar amb les bones persones i al Jaume, el que em va trobar. Gràcies a l’Elena i al Jose, per venir a l’hospital, portar-me tot el que necessitava i el que no i no descansar fins deixar-me tranquilament a casa (i per l’hamburguesa del McDonalds del dimarts ;-)).

PD2: Disculpeu-me per l’angoixa creada, per fer-vos patir en la distància. Disculpeu-me perquè hi ha un punt de no retorn en la historia, una confiança que s’ha trencat un cop i que farà mal més endevant. Perquè podia haver estat pitjor. I perquè probablement, seguiré fent aquestes activitats que considereu perilloses o incoscients. Disculpeu-me, pero soc aixi, és escencial en mi i no és que no us estimi, ans al contrari, pero ho necessito. Seria ingenuo no assumir que en una altra ocasio podré tenir menys sort. De la mateixa manera, que en properes mirades, hi veuré la marca més acusada de la por. Serà dur, intentaré vigilar més, pero no sacrificaré la meva llibertat. No seria bo per ningu. Disculpeu-me pero soc jo.

Danone World Cup

Bé, oficialment ara és la Danoners World Cup. No sé si és la primera edicio en que s’ha efectuat el canvi de nom o si fa més temps (en l’edicio de 2014 no vaig participar, tergiversacions indonèsies. Enlloc d’organitzar-ho com en la resta del mon, van llogar al seleccionador nacional sub-19 i el van fer passejar per les fàbriques i magatzems seleccionant als millors jugadors de l’arxipelag... lluny de l’escència de la competicio, pero? En un grup tant descentralitzat, cadasqu fa una mica el que li sembla) i no m’hi havia fixat. M’imagino bé tot un equip de projecte de recursos humans, llargues discussions filosofant si és millor una denominacio o l’altra. Visualitzo un il.luminat aixecant-se i expresant apassionadament que el terme Danoners aproparia la competicio als valors del grup. Ficant l’accent sobre les persones per sobre d’un terme més abstracte com una marca comercial/multinacional. No sé si em dignifica especialment el terme ‘Danoner’, pero suposo que simplement faig partida de la majoria de les persones que els hi rellisca bastant aquestes reflexions de mercadillo. També dec fer partida del grup d’escèptics que simplement s’imaginen les reunions d’equip amb un cert sarcasme i que es fica les mans al cap estimant el cost d’aquest canvi; que per als terrenals, ens sembla tant frivol.

En tot cas, sortint del detall del nom, la veritat és que l’organitzacio d’un esdeveniment com aquest és una passada. Els recursos que dedica l’empresa a la DWC surten una mica de tota logica economica. Encara que sigui comu entre les multinacionals, no deixa de ser una agradable coincidència que Danone hagi apostat pel futbol, el preferit dels meus esports. Futbol 6 en categoria masculina i femenina, i des d’aquesta nova dècada, futbol mixte (3 contra 3 sense porter, on al menys 2, sobre el terreny en tot moment, son dones). Obert a tots els treballadors més o menys fixes, es competeix en una fase nacional (en centres molt multitudinaris hi pot haver una fase local, com ha estat el cas aquest any a Evian) i els guanyadors representen el pais (o agrupacio de països en el cas dels més petits) en una fase internacional.

La meva historia personal amb la competicio no podia començar de millor manera. Vam confeccionar un equip “d’amics” amb la gent de l’oficina i per primer cop en la historia de la competicio espanyola, un equip d’aigües guanyava la fase nacional. En una final èpica i fraticida, vam guanyar, a la prorroga, 3-2 a l’equip de Lanjaron. Jo, un perdedor nat (excepte potser en els escacs de tant en tant), formava part d’un equip amb un caràcter extraordinari.

 

A la porteria Emili Coll, el capita de l’equip i el jugador més veterà de tots els que vam anar a Miami (Si! Era el primer cop que la fase internacional es feia fora d’Europa, fins i tot en aixo vam tenir sort!). Es ell qui havia confeccionat l’equip i l’unic que realment creia que podiem fer algo gran, la resta crec que simplement hi anavem a passar un bon moment. Tan sols vam començar a creure-hi conforme avançavem ronda rera ronda (ja per aquelles teniem una actitud molt Cholista encara que amb millor joc ;-)). Havia estat en les categories juvenils del Barça i va resultar clau, entre altres aturant un penal en contra a la final. En defensa, Raul Sanz, Dani Izquierdo i un servidor, habituals dels partits de futbol 7 que feiem amb Font Vella els dilluns a la nit en una lliga d’empreses. Dani, un pulmo, corrent amunt i abaix durant tot el campeonat. Raul, el sensat que sempre mantenia la posicio. I un servidor, rigor tàctic i la pitjor tècnica de l’equip. Si no recordo malament vaig arribar a marcar un gol. Del que no hi ha dubtes és que vaig ser l’unic expulsat. A quarts de final. Primera groga per aturar un delanter que s’enfilava sol cap a la porteria. La segona, una per cada un, per picar-me amb el mateix jugador, després de multiples agafades, trepitjades,...

Al mig del camp, dos directius, l’Alcantara, lleidatà i director financer, que malgrat que havia perdut una mica la forma, encara mantenia la tècnica que l’havia fet jugar en categories gairebé professionals i l’Yves, el nostre director, i maratonià d’escència alhora que marsellès fins a la mèdula. Deixaren la seva plaça a Miami als companys de Lanjaron, en un gest que els honorà. Un altre que tampoc ens va poder acompanyar, en Marc Cortés, autor del darrer gol de la final, pero que ja no formava part de la companyia uns mesos més tard, quan es feia la fase internacional. L’acompanyava en punta en Marc Lloret, tot un toro. Abaixava el cap i corria tot el temps, poc importava si davant seu tenia un jugador o la porteria, tot potència.

Per damunt de tots, l’estrella de l’equip. En Victor Giné, aquell que no tant sols té el do de jugar de meravella al futbol, sino que sense callar durant tot el partit, fa millors a la resta dels seus companys. T’anima, et corregeix, parla amb l’àrbrit o amb els rivals, un al que li corre futbol per les venes. I com no podia ser, quan va tocar, va prendre la més gran de les responsabilitats. En el darrer sospir de la final, perdent d’un gol, als voltants de l’area, l’àrbrit pita una falta a favor nostre. Els animadors de Lanjaron invadeixen el camp pensant-se que el partit s’ha acabat. No és aixi. En Victor recull la pilota, el porter rival (fill d’un dels meus companys a la fàbrica uns mesos més tard), un dels herois de les semifinals en que havien derrotat al totpoderos equip dels iogurts, col.loca la barrera. En Ginevi (el seu codi d’usuari de SAP) la clava al fons de la xarxa. Anem a la prorroga pero el canvi animic ja s’ha produit. Els jugadors, que abans d’entrar al terreny de joc de la final, a penes podiem caminar, molts infiltrats poc abans, ara correm com si no hi haguès demà. Hi creiem. No podria ser d’altra manera. Toquem la gloria quan al mati, només un de nosaltres hi somiava en secret. El gol de la victoria és una pura conseqüència. Comença a sonar “We are the Champions”, alegria infinita, milers d’abraçades, respecte pels perdedors que amb llàgrimes als ulls viuen la cara amarga d’una jornada eterna.

En totes les mudances, sempre m’acompanyen una sèrie de carpetes, amb documents, factures o fulles de nomines que s’han anat acumulant. N’hi ha una de molt especial, és la del 15è Forum, aquell del que en vaig ser un orgullos organitzador. A dins hi guardo records, postals, escrits, coses meves, entre tot aixo, hi ha una foto molt especial.

Mai he estat especialment dotat pels esports. L’unic en el que he destacat com amateur han estat en els escacs, pero no seria el paradigma d’exigència fisica ;-). Sempre m’ha encantat el futbol, i aquell dia em vaig sentir un guanyador, epica inclosa. Increibles sensacions que ens van acompanyar al llarg d’una velada, que va ser celebrada, com bé mereixeia l’ocasio, en un bar irlandés. Acompanyats de les noies de Font Vella, dignissimes finalistes de la competicio femenina.

Vindrien altres edicions, mai s’ha repetit la gesta. Dos anys més tard, jugant amb l’equip de Lanjaron, vam ser finalistes, pero l’equip dels lactis es van venjar de la humillacio de l’edicio anterior. Dos anys més tard, amb la base de l’any guanyador, jugarem la final, pero en cap moment tinguerem cap possibilitat de guanyar-la. Si haguès anat a Singapur alguns mesos abans, llavors si que haguès anat a Japo a jugar la fase final. Alli, hi havien tants pocs treballadors i de tant nivell jerarquic, que si volies, ja erets seleccionat. Quan era a Aqua, es jugava l’edicio de 2014, pero alli el sistema s’havia pervertit al nivell de que un seleccionador nacional de categories inferiors, es passejava pels pais i elegia als que ell considerava. I en aquesta edicio... Vam fer amics

Eduard

Rememorant l’aventura esquiadora

Avui em remonto a gener de 2006, recuperant un mail que vaig enviar per aquelles relatant un dia d’esqui als Alps suïssos. L’he recuperat gràcies a tenir la resposta que em va enviar el Sebas: “Boníssim!” (vist durant el post “Rellegint antics e-mails” http://eduanon.blogspot.fr/2016/02/rellegint-antics-e-mails.html). I gràcies a que una de les integrants de l’expedicio me’l va recordar ara fa uns dies.

Bones a tots i totes!

Avui si que no podia faltar a la cita despres del que em va passar ahir. Encara no tinc les fotos, pero hi han mitjans grafics que corroboren aquesta magnifica historia.

Tot va començar ara fara uns mesos quan em van agafar per anar a fer l'Unitech a Zurich. No es que ho hagues pensat molt abans de decidri-m'hi, pero sembla ser que per no se quina extranya rao metafisica, que s'allunya completament de qualsevol raonament racional, si fas un Erasmus a Suissa has d'anar a esquiar. No n'hi ha prou amb menjar formatge i xocolata, tambe toca anar a coneixer "esa mierda blanca" (Recordeu el mail d'un Erasmus a Finlandia) que sempre esta acompanyada del que seria "esa mierda transparente" (que vindria a ser el gel). Despres de quatre dies d'experiencia en el pais dels Pirineus (hi he pensat molt en aquells dies, en que el Penya era una vida i el Madrid guanyava al Barça els derbis) i un dia aquestes vacances a Boi. Primera ostia en forma economica, diguessim que esquiar barat, barat no resulta. Despres d'una bona estona al tren i una succesio de extranyes maquines que et fan pujar cada cop mes, et retrobes a dalt d'una cima i comença la succesio de baixades, osties, fatigues i fred, sembla molt dramatic pero es força divertit, en el fons som uns essers extranys que malgrat el nostre instint ens agradat la velocitat, l'exercici fisic sense finalitats alimentaries i en certa mesura el perill.

Tot anava molt be, m'estava defensant dignament i fins i tot em permeteia pensar en aprendre coses noves en el dificil art de l'esqui. En aquests moments d'euforia i joia, ens trobem al mig d'una pista blava, mes llarga que un dia sense pa (afortunadament han inventat bons sucedanis per substituir el pa i fer els dies mes curts, pero vaja aixo s'allunya completament del tema), i una bonica coneguda fa la seva aparicio: una boira espesa i freda. Aquest fet i la meva miopia fa que les osties cada cop es tornin mes sonades i que estigui a prop de perdre un ski (que era llogat).

A mes a mes cada cop es mes tard i ens retrobem un grup de 5 espanyols (haviem
acollit un madrileny entre nosaltres), mitja hora mes tard del tancament de les pistes en el seu punt mes alt. Evidenment la resta d'europeus que havien vingut amb nosaltres feia estona que eren al tren cami cap a la capital. La situacio era força critica tot i que tots ens ho vam pendre d'allo mes be, especialment quan ens vam trobar un equip de rescat que ens van acompanyar cap a baix. Aixi que dos bons homes ens conduien entremig d'una boira d'allo mes densa cap a altituds inferiors. Alli va ser quan vaig començar a demostrar la meva classe d'esquiador dominguero i patata per encadenar una successio de caigudes cada cop mes preocupants. Aixi va ser que el lider de l'equip em va proposar continuar caminat, oferta que no em va fer cap mena de vergonya d'acceptar (tinc menys esperit de superacio que una marmota alpina (Pineda, ja veus que llegeixo els teus mails)), pero aquest era un sistema bastant lent, i cada cop es feia mes fosc, aixi que em van fer estirar al terra, em van lligar els peus amb una corda i el jefe de rescat m'estirava com si fos el premi d'una jornada de caça. El sistema era bastant comode excepte quan hi havia alguna placa de gel, que el meu cul se'n resentia, pero ens va permetre arrivar fins a un punt intermig on tenien una camilla d'esquiador i m'hi vaig estirar per continuar el viatge de baixada. em recordava una mica els patins aquests que baixen entre un tub de gel en els jocs olimpics d'hivern, per que tambe anava amb el cap per davant. La baixada va ser bastant mes rapida que la de la resta i abans d'agafar l'ultim telecadira cap a baix (el van enegegar nomes per nosaltres!) em vaig veure el meu te calent mentre la resta baixava. Al final fins i tot vaig poder recuperar el meu DNI del lloguer dels esquis, quan la botiga feia mes d'una hora que havia tancat. Un cop a baix, ja s'havien acabat els busos i ens va tocar caminar 3km hora fins arribar a l'estacio de tren. Pero bueno despres vam aconseguir entrar en un tren que anava quasi mes ple que el de BCN-Lleida abans d'arrivar a TGn un bon divendres. A l'arribar a la resi hi havia un sopar escandinau que va entrar d'allo mes be.

Al final ha resultat un mail d'allo mes llarg, pero es una experiencia que no oblidare mai mes.

Molta sort amb els examens als que en tinguin i als altres a disfrutar dels primers anys sense!

Eduard

PD: Malgrat tot guardo un excelent record de la jornada, sere una mica masoca?

 

Com podeu apreciar, la vestimenta actual continua sent la mateixa que ara fa deu anys ;-)

Eduard

Jo i l’esqui

Miro per la finestra i plou. Porta tot el dia fent-ho. M’està bé. Es diumenge i potser podria tenir pretensions de fer algo més que vaguejar per la caseta. Pero m’està bé. Setmanes intenses de feina i caps de setmana anteriors amb vols, o cotxe. M’agrada de “perdre” dies de tant en tant. Llevar-me amb un bon esmorzar, de forquilla i ganivet, per després anar combinant periodes de lectura, d’escriptura, de neteja de la casa, de cuina, de mirar algun DVD, algun Ted, algun partit de futbol. Vida senzilla, s’escau bé en aquest periode de la meva vida. Ja canviarà, n’estic segur, pero de moment, m’està bé.

Plou. Salvo nevada de darrer minut, a l’Abril o fins hi tot al Maig pot passar, la temporada d’hivern s’ha acabat. Se m’ha fet curta. Si que hi han hagut dies de rascar i treure la neu acumulada al cotxe; pero menys dels que incialment m’esperava. Si que hi han hagut dies de pujar al cotxe i que marqués -10°C, pero els podria contar amb els dits d’una mà. M’agrada que els hiverns siguin hiverns, i vivint a gairebé 900 metres d’alçada als Alps, esperava una mica més d’emocio. Instal.lar els pneumàtics de neus és imprescindible, pero hauran rodat més per damunt del punt de congelacio de l’aigua que per sota.

 

Entre pitos i flautes (notablement, caps de setmana passats fora), tant sols hauré anat 7 dies a esquiar. Contant que tinc pistes a 10 minuts de casa, no és una xifra massa elevada. Si hi afegim que a menys d’una hora de casa hi han ‘Les Portes du Soleil’, una agrupacio d’estacions, a cavall entre França i Suïssa, que connecta més de 600km de pistes esquiables, convertint-lo en un dels dominis esquiables més grans del mon; doncs més motius per dir que set dies no és suficient. Com a minim, cada cop ha estat en un lloc diferent, permetent-me descobrir una mica la regio, i col.lecionar mapes d’estacions, un dels meus plaers freakies.

 

No sempre m’ha agradat esquiar. Vaig començar tard, per ser lleidatà. Als meus pares és un esport que mai els hi ha fet gaire gràcia. Sempre l’han considerat perillos i per tant, mai vaig participar en cap Setmana Blanca. Tampoc em devia cridar especialment, doncs no recordo haver batallat per canviar el signe de la decisio. També és cert que era un nen molt docil, que no es queixava per gran cosa.

Finalment, amb divuit anys, arribà l’estreno. Amb una bona colla de penyatas vam decidir passar uns quants dies a Andorra. Descobrir que hi havia mallorquins o un galleg que esquiaven francament bé, em va ferir el meu orgull de lleidatà. L’equip estava equilibrat, gent que en sabien i anaven pel seu compte i un grup d’aprenents que liderava l’Albert, que ens feia de monitor. Gran aplauso pel tortosi, que va demostrar una paciència enorme i una bona dosi de sacrifici.

Realment era una incognita per mi saber com me’n sortiria en aquesta nova pràctica. No soc especialment dotat pels esports (tampoc un negat) i se’m dona malament haver de seguir patrons o moviments (ballar un estil concret, la musica o el karate). Tampoc soc massa valent, més aviat tirant a covard (em feien por els tiovivos quan era un crio!). Sorprenentment, vaig acabar sent un dels millors novatos de l’expedicio, arribant a ser l’unic a baixar una vermella el primer dia. Zero tècnica, pero amant de la velocitat. I de fet aixo m’ha caracteritzat fins ara. Mai n’he après amb un professional, sino escoltant i observant com ho feien amics. A dia d’avui baixo més o menys qualsevol pista, tirant de fisic per compensar la mala tècnica i un equipament que probablement necessitaria una millora. Intento evitar les negres, ja que no les acabo disfrutant i especialment el fora pista, on ja no pots maquillar la falta d’estil. Suficienment per mi. Donat el meu escàs esperit de superacio, he arribat a un nivell en que disfruto sense haver de ficar l’esforç (contra-natural en el meu cas) per passar al següent nivell.

Malgrat un bon inici, després vaig passar per un moment on esquiar no m’agradava, on podia criticar el model de negoci consistent en plenar la muntanya de torretes i cables per pujar insaciablement gent a les pistes. Gent que percevia (i continuo fortament percevent) com poc preocupada per cuidar l’ambient alpi. La major part pero venia de la presio que m’havia autoimposat. Tenir una xicota amb pis a Cerler em feia pensar que havia d’esquiar si o si, per ella. Era jove i vivia en una falsa idea del romanticisme. Era jove i s’accentuava la meva orientacio natural a exigir-me sense ser exigit. Eren dies que havia d’aprendre, pero que no gaudia plenament. Fer esperar a la gent, mai m’ha agradat, evitar (o més ben dit pensar-ho sense que me n’haguèssin donat motiu) que ells gaudissin plenament del seu moment d’esqui perquè s’havien de cuidar de un pardillo, em generava molta presio. Era jove.

Octubre de 2009, el meu proper desti vital és Lanjaron, Granada. Els bons amics de Font Vella em regalen uns esquis en la meva festa de despedida. Em reconcilio amb l’esqui en les magnifiques pistes de Serra Nevada. Quan després d’encara no any i mig, torno cap a Barcelona, els companys de Lanjaron em regalen les botes d’esqui. Aico i el vell anorac, constitueixen encara avui el meu material. M’agrada l’estil retro que tant contrasta amb l’esnobisme que es respira en les pistes.

Acabo l’escrit al cap de dos setmanes d’haver-lo començat. Es dissabte i plou. Torna a ploure donant-me de nou la sensacio que gaudir de dies radiants durant la setmana no és un bon presagi per disfrutar del sol quan més temps tens. Aquest mati m’he comprat una bicicleta de carretera, un bell somni que tenia per complir. Tampoc sembla que demà la podré estrenar, anuncien pluja de nou. Us deixo, me’n vaig a canviar els pneumàtics de neu pels d’estiu. Una temporada ha acabat, que comencin els plaers de l’estiu!

Eduard

Les petites aventures d’un Anon en compleix 100

“Contra tot pronostic, semblava que no podia ser...”, em venen al cap les paraules d’en Titot quan penso que ja fa més de tres anys, més de 100.000 paraules, més de 200 pàgines de Word, més de mil faltes d’ortografia (potser més Ares? ;-)), més de 450 fotos, gairebé 15.000 visites, 68 comentaris oficials, molts més a travès d’altres medis... que aquesta “petita aventura” personal va començar.

Jo, l’home de mil projectes i poca continuitat, el que prefereix escoltar que parlar; porta més de tres anys escrivint, de forma més o menys regular, sobre tot i sobre res. De jo, de tu, d’ell, de nosaltres, de vosaltres i d’ells, de ciutats, paisos, d’instants i periodes. De tot i de res. Ho he fet en tres cases diferents, en aeroports i hotels, en un tren en marxa o dalt d’un avio, a l’aire lliure en els millors dels casos, encara que menys frequents.

Hauria d’aprofitar tant senyalada xifra per fer un post especialment lucid, especialment elaborat i medit, pero no. Simplement, et donaré les gràcies, per llegir-me i impulsar-me. Perquè aquell dia que em vas dir que el post t’havia agradat, em va fer molta il.lusio. Aquell mail que et vas prendre la molèstia d’escriure’m, em va emocionar. Aquell whatsapp que podies considerar innècessari, era un impuls més. No vaig començar aquesta iniciativa per rebre aquest caliu, pero potser no continuaria viva sense ell. No hi han dates precises per publicar, pero si fa més de dues setmanes que no escric res, m’entra el neguit. Hi han moments en que he de seleccionar el tema entre varies possibilitats, n’hi han altres, en que m’hi haig d’esforçar per trobar quelcom que em motivi per ser contat.

Fa uns mesos, vaig embarcar-me en una altra proposta amiga: el blog de l’Hola Lleida. Sense un compromis explicit, pero amb la voluntat personal de participar-hi un cop al mes, se m’ha girat feina. Primer per definir quin és l’àmbit de l’un i de l’altre. Després per trobar el temps per omplir-los de contingut. Recentment, la vida tranquila en un xalet als Alps sembla esdevenir el lloc idilic per dedicar-m’hi. La realitat és que entre viatges, esqui i una certa (encara que minsa) activitat social, no sempre tinc tant temps per mi com voldria. I llegir, seguir l’actualitat futbolistica (la suscripcio al Bein sports notablement), una certa atencio a les necessitats de la casa (fa anys que no vivia sense dona de la neteja ;-)) i mirar Tedtalks, segueixen sent activitats que m’omplen individualment.

Pero deixem-nos estar d’histories, estem d’anniversari! El blog n’acumula cent i es moment de mirar enrera i de celebrar un petit concurs. Tinc una vesant freaky important, conto el numero de paisos que he visitat, les direccions on he viscut, m’interessen les estadistiques més diverses i no podria deixar passar aquesta ocasio sense fer una pregunta a l’audiencia. Més senzilla impossible: quins son els tres posts que més t’han agradat? Dels 99 precedents (com dels globus rojos de la canço), quin és el que s’emporta l’or, l’argent i el bronze? Actualment i segons Google, aquesta és la classificacio dels més visitats:

 

Pero, son els que més t’han agradat? Et dono un mes per fer-m’ho saber. 5 punts pel primer, 3 per la segona opcio i un pel que completa el podi. Amb totes les respostes, faré la classificacio dels meus lectors i qui les seves opinions siguin les més compartides, s’endurà un premi. Quin premi? Doncs quelcom de personalitzat. Tant pot ser un viatge, com un relat. Un detall material com una experiència. El que tu m’inspiris. Sé que pot sonar a trampa o excusa, pero aixi ho sento. Simplement, fes-me arribar, en el medi que vulguis, la teva tria. M’agradaria pensar que tot el que he escrit és interessant i relevant, pero soc conscient que no sempre és el cas. No sé si jo mateix llegiria amb interés algun dels posts que he escrit, mentres que n’hi ha alguns que simplement escrivint-los, m’he emocionat. Pero evidentment, com un pare amb el seu fill, no puc ser objectiu.

Gràcies per haver-me acompanyat fins aqui. Crec que hi ha corda per més, pero fins quan? Tant sols el temps ho dirà.

Eduard

De mare només n’hi ha una

I a principis d’aquest mes, la meva s’ha jubilat! Tota la meva vida havent-la conegut com a mestra del Joan XXIII, en un cicle imperturbable de primer i segon d’EGB; i la propera vegada que la veuré, estarà totalment allunyada de les aules. Una nova etapa s’inicia en la seva vida. Per ella principalment, pero de retruc, per nosaltres també. No tinc cap mena de dubte de que sabrà aprofitar-ho. Crec que s’ha entregat tant en la seva funcio de docent, que no ho trobarà a faltar. Bé, tots devem tenir els nostres moments de dubte, de nostalgia pel passat; pero en el fons d’ella, sap que gaudeix d’un merescut descans.

Hi haurà que digui que a 60 anys, la gent encara hauria de continuar treballant. Que encara s’és suficienment jove per continuar contribuint al bé general. Jo diria que després de gairebé quaranta anys cotitzant, no hi ha més a demanar. En altres tipus de feina, anar fins als 65 o els 70 no hauria de ser un gran problema, que l’experiència és un capital de valor. Dirigir una classe de més d’una vintena de nens, requereix una energia diferent. Fer-ho en una escola emmarcada en un context socio-economic molt desafavorit, encara ho requereix més.

I és que la Isabel no ha fet només de mare per mi i la meva germana, ho ha fet per cada curs que ha dirigit (salvant les distàncies, evidentment, que la familia és la familia). Nens de multiples nacionalitats, de families desestructurades, arribats expulsats d’altres col.legis més “reputats”. Nens que més que coneixements, necessitaven una mica del carinyo que no obtenien en la jungla de les seves vides. Nens que un dia els venia a buscar un pare, l’endemà l’altre, sino era la padrina o una amiga, el germà gran o en ocasions, un mosso d’esquadra. Les realitats que no volen veure les institucions, de les que no en parla el conseller, i fins i tot, ni vol reconnèixer el mateix equip directiu del centre.

Si mai estiguès en posicio de decidir sobre un pressupost public, podria ficar en causa moltes partides; en situacio de crisis podria fer compromisos, fins i tot la partida sanitaria podria veures afectada. La unica que intentaria protegir per damunt de tot, és l’escola publica. Que hi hagi fet tota la meva ensenyança pot ser un motiu, que la mare en fos particep un altre; pero per damunt de tot, la ferma creença que és la que construeix el nostre futur i permet que les capes socials amb menys recursos, puguin un dia fer un pas endevant. Es amb aquesta gran responsabilitat, que mestres i professors van cada dia als seus centres.

Afortunadament, a la mare cada dia l’acompanyava un gran aliat: la vocacio. Allo que no tots tenim i que fa la diferencia en els moments més baixos, quan ens envolten les grans preguntes. Des de ben petita que tenia clar que volia ser mestra. Una vocacio que no es fomentava especialment en els anys de la tardor franquista. Es aquesta conviccio, qui l’ha guiat a través de les multiples transformacions que ha travessat la seva professio. D’una societat en que la paraula de l’instructor era respectada i indubtable (clarament en excès), a una en que els pares situen als seus fills per damunt del bé i el mal. Cicles en els que hi falta equilibri. De les pissarres de guix a l’era d’internet. De la pregaria matutina als vels en caps de nenes.

Recordo quan estava a la fàbrica de Lanjaron, que un parell de cops va venir a la meva oficina, un antic responsable d’expedicions. No pas al que jo havia substituit, sino que al menys un parell de persones abans meu ja hi havien passat. L’home, en clara depresio, encara em preguntava sino tindria algo de feina a donar-li. El dia que s’havia jubilat, la seva dona li havia declarat, que per molt que ell deixes de treballar, a ella no li havia de canviar la vida. Per tant, continuava esperant que cada dia a l’hora habitual sortis de casa i no hi tornes fins després de l’equivalent a la jornada laboral. L’home s’aborria soberanament.

Aquesta no serà pas la situacio per la mare (ella sempre hauria volgut que li diguès mama, pero no va arrelar en mi aquesta apelacio ;-)), les noves tecnologies li han obert un nou mon i Internet li permet explorar tot un univers des del despatx de casa. A més a més, en els darrers mesos se li ha girat feina i d’aqui poc, una altra n’arribarà J

 

Merescut descans per una treballadora infatigable, que trencant els topics que podem tenir de la funcio publica, mai ha causat una baixa innecessària. Ans al contrari, fins i tot amb els acostipats més bèsties, ha enfilat Roca Labrador amunt. I és que no volia carregar sobre un company la ingrata tasca d’haver-la de substituir.

Felicitats mare per aquests seixanta tant ben portats. En breu el pare també s’unirà al club i entre nets i viatges, un nou periode s’iniciarà. A gaudir-lo plenament!

El teu orgullos fill,

Eduard

Rolex i putes

Dona pel carrer : Do you want Rolex?

Eduard : No, thanks

DpC : Shopping what?

E : Nothing, thanks

DpC : You want girls?

E : No, thanks

DpC : Very nice girls. Have a look! (M’esten un prospecte)

E : No, thanks (Sense mirar el paper)

DpC : Very young girls. Come!

E : No, thanks.

Finalment, repetint el mateix missatge, sense a penes mirar-la i sobretot sense deixar de caminar, aconsegueixo que em deixi estar. La mateixa situacio es repeteix una i altra vegada. De la mateixa manera que ja ho havia viscut fa 10 anys, en el mateix carrer comercial de Shanghai. No es podra dir que no siguin consistents ;-).

Moltes coses han canviat en aquesta dècada i altres continuen romanent escencialment les mateixes. Tant pel que fa a la ciutat que torno a rècorrer com en l’observador. M’ho miro amb ulls més madurs, més experimentats, amb malhauradament menys capacitat de sorpresa. Tot i aixo, els rascacels continuen impresionant-me. Si, és algo que em ve de ma mare, m’agraden els edificis alts, recoberts de vidre i a poder ser amb formes peculiars. Probablement no siguin de l’agrat dels arquitectes més puristes, probablement no sigui la solucio més ecologica; pero m’impresionen.

Si el primer cop que vaig visitar la ciutat, l’edifici més alt era la Jin mao tower, ara ja l’hi havien construit dos cosins més alts. L’obre-botelles estava en procès per aquelles; l’actual numero 1, potser tant sols en la ment del seu dissenyador. Tampoc es tracta de cap sorpresa, és el que tots podem esperar de la capital economica del Regne del Mig (Xina; que literalment vol dir aixo; també es tracta de l’unic que sé escriure en caracters xinesos: 中国. Son força explicits. El primer clarament indica centre, el segon representa un rei, envoltat pel seu context, aixi que: regne).

Si el dissabte em vaig pegar una bona patejada, gairebé 20km, gairebé tots urbans (em va sorprendre positivament un gran parc just davant de l’hotel); diumenge s’iniciava amb un brunch amb un bon amic de l’epoca de becari a Suzhou.

Ell m’havia vingut a visitar a Barcelona (en el periode de Caballero i amb tres amics seus, un d’ells ex-combatent a l’Afganistan, força interessant el que ens explicava, completament allunyat del nostre dia a dia), a Granada i a Singapur. Ja era hora de tornar-li la visita. Recent casat amb una xinesa, en pocs dies seria pare. Moment en el que es planteja tornar cap a Europa, evitant que la criatura cresqui en una dificil ciutat. Curios, sent ell, l’unic dels becaris de Schott que ha viscut força temps en el gegant asiatic, sis dels darrers deu anys...

Aquest viatge també m’ha transportat a una altra època. Aquella en que vivia a l’Hospitalet, al nou pis del Rabi, pero que cada dos o tres setmanes pujava en la classe business d’un avio per anar a llatinoamerica o a l’Aràbia Saudita. Jet-lag, monedes diferents a la cartera, hotels solitaris, reencontres imprevistos, jornades intenses, moments altament productius, d’altres de zombi, incognita en els resultats. La vida semblen ser cicles i evolucions, retorns pero mai elastics. Balança d’equilibri inestable. Restarem atents a com es juga aquest partit.

Putes i rolexs. Rolexs i putes. I jo que deu fer uns vint anys que no tinc rellotge!

Eduard