diumenge, 24 de juny del 2018

El despertar (EdE 7)


Avui toca escriure una escena en què mitjançant la descripció de l'espai físic on habita el protagonista, el caracteritzem i mostrem al lector. La descripció ha d'estar inserida enmig de l'accio, i procurarem que cada frase descriptiva estigui acompanyada d'informació no estàtica: bé argumental o d'acció, bé emocional. Si és possible, farem servir descripcions provinents de tots cinc sentits.

El resultat és força positiu, malgrat que els cinc sentits son retrobats, no tots serveixen per la descripcio fisica demanada. En tot cas, segueixo en el mon del primer dia, del que ja no crec que en sortiré.

 

- “Quina bona olor que fa això que cuines, carinyo” – Em sorprèn la Montse a cau d’orella, mentre m’abraça per darrere i amb la seva delicadesa habitual em mossega l’orella. El puntet de dolor que provoquen les seves dents em fa sortir de les meves cabòries.

- “És l’única manera que conec per fer-te sortir del llit, bonica” – Li esbotzo en tó burleta mentre ensumo l’aroma que puja de la paella davant meu. Destil·la la dolçor de la ceba i la vermellor del pebrot. El xup-xup cromàtic de la barreja em fa salivar. Me n’enduc una cullerada a la boca i les meves papil·les em confirmen el que el meu nas suggeria. Trobo que la samfaina m’està quedant d’allò més aconseguida. No és cada dia que tinc temps d’anar al mercat i comprar verdures que fins i tot ma mare acceptaria que poden rivalitzar amb les del poble.

- “Me’n vaig a la dutxa, així ens ho podrem menjar tot just acabat de fer”

L’observo passivament com surt de la cuina i és quan més clar em queda que pel curs vinent ens haurem de buscar un altre pis. Per aquí anaven els meus pensaments abans que ella entrés per la porta, però veure l’estat de la cuina és una gota més en un vas que està a vessar. Abans de poder-me ficar a trastejar, he hagut de passar una hora netejant. El Fèlix l’havia deixat com si visquéssim en la peli de Trainspotting. La Mireia ja ens ha dit que al Juny se’n va i ara tot li bufa. Només quedo jo per intentar fer d’aquest pis un lloc habitable, però cada cop n’estic més fart.

“Click”, bé com a mínim avui l’escalfador ha decidit encendres; la Montse tindrà aigua calenta per dutxar-se. Haurà de sobreposar-se a les taques taronges del plat i al fet que la pressió que surt és minsa, però sent ella tan fredolica, lo principal està assegurat. Almenys les llargues discussions amb el propietari sobre qui havia de fer-se càrrec de la reparació hauran pagat la pena.

Em quedo abstret mirant una de les rajoles. Una esquerda la recorre de dalt a baix. La part que l’uneix amb les altres, que hauria de ser de blanc nuclear, és d’un negre carbó. Ella mateixa està destil·lant-se del que havia de ser un verd esperança cap al color del Rocafort. És inevitable que l’associï al Fèlix. Una vida que estava encaminada a ser brillant, però que a poc a poc i sense que en puguem fer altrament, se’ns està consumint. Trencat per dins, rodejat de foscor... Un dia el llogater, decidirà refer completament aquest pis. Aquesta rajola serà llençada i substituïda per una bella peça de marbre. És fàcil arreglar una cuina, però com podem arreglar una vida humana?

 

El dinar va ser força interessant. Un recorregut per la Barcelona literaria del raval. Un moment per conneixer-nos una mica més i intercanviar sobre els futurs cursos a venir.

Eduard

divendres, 1 de juny del 2018

A casa del camell (EdE 6)


Avui, exercici amb enunciat concis sobre la tasca a realizar :

Escriviu un relat breu (màxim 3.500 caràcters amb espais), utilitzant un narrador extern i amb la següent estructura:

·         comenceu en el present (no vol dir que la narració estigui feta en temps verbal present)

·         narreu, en forma retrospectiva, un moment anterior de la vida del personatge o personatges. Aquesta retrospecció s'ha de produir mitjançant un pivot i ha d'estar explicada en forma de resum

·         dins d'aquest resum, introduïu com a mínim una el·lipsi

·         torneu al present, i per acabar finalitzeu la narració amb pausa descriptiva

El meu primer error és no llegir amb prou detall la primera frase, aixi que enlloc d’utilitzar un narrador extern, m’ataco al meu preferit, la primera persona. La critica del professor se centra pero en el pivot, no el trova massa creïble per algu que arriba amb mono. Li dono la rao, potser seria millor per algu fumat que algu havent consumit quelcom de més dur. A vosaltres de jutjar :

 

Entro corrent a la casa del Txapo. La necessitat apressa de nou, i això em genera urgència, angoixa. De sobte em topo amb aquest estúpid gatet xinès movent el braç. Brilla com brillen tots, amb aquest daurat de botiga de tot a cent, però no encaixa per a res amb tot lo que l’envolta.

On encaixava era a casa de la... Laura, sí, Laura definitivament, que encara recordo les seves amigues cridant-li: “Lau!! No marxis amb aquest mamarratxo! Que no en trauràs res de bo!”. I quanta raó tenien, encara que ella era massa viva per caure en un parany tan simple com el que jo representava. Laura, una preciositat hippie que vaig conèixer ara farà que... tres o quatre anys... Com passa el temps! I que gustosos els seus mugrons aquella primera nit que vam passar al seu pis. Una pena que desaparegués de la meva vida, uns mesos més tard, marxant a un refugi espiritual al Nepal. No puc negar-li coherència a la seva decisió, tant de bo tingués jo la meitat dels seus collons!

Braç amunt, braç avall, el temps es podria aturar en tot l’univers i aquest gat continuaria amb el seu braç movent-se absurdament, ara amunt, ara avall. Els seus ullets negres tot fixos, aquells bigotis excessius mentre amb un braç aguanta una pedra que tan sols conté tres caràcters que no sé pas que volen dir. Alguna xorrada sobre la sort i la fortuna, segur. I l’altre braç... Amunt i avall. Sembla mentida que pugui estar aquí aturat com un tòtil mirant-me’l. He entrat per aquesta porta amb tota la pressa de la necessitat i aquí em tens, davant d’aquesta andròmina resseguint el moviment constant. Podria ben bé estavellar-lo contra el terra, segur que en Txapo ni se n’adona. Però no, aquí estic parat, aprofitant qualsevol excusa per a transportar-me cap a un passat que sempre va ser millor.

“Txapo!!! On tens la merda?!”

Es un text força curt, ja que fa poc més de la meitat del permès; pero, un cop rellegit, m’he adonat que havia escrit tot el que volia dir i que la frase final tenia la força que necessitava.

Dissabte 9 de juny tenim dinar del grup de les Karenines. Tot just la meitat hi serem, pero serà una bona manera de ficar cares a les persones amb qui comparteixes aprenentatge virtual. De qui llegeixes, a qui comentes i que alhora et comenten. Un curs molt enriquidor.

Eduard

dijous, 10 de maig del 2018

Carta des de la preso (EdE 5)


Avui tenim dos exercicis, en el primer hi tenim dues possibilitats : o bé un soliloqui en el qual una dona acusi el seu marit (o viceversa) d’una suposada infidelitat o traïció, en un registre irònic; o bé una carta l’autor de la qual sigui un assassí i el destinatari sigui el fill o filla d’una de les seves víctimes. L’assassí pot demanar perdó o vantar-se del seu crim. Com la meva intencio és continuar en el mateix marc que els quatre exercicis precedents, la primera la podría situar com la mare del Fèlix. Ja sabem que el seu marit la va deixar, pero encaixaria malament, ja que l’hem vist com no ha superat la ruptura, aixi que la ironia no encaixaria molt bé en aquest personatge. Per contra, veiem que el Fèlix està entrant en una espiral molt negativa, pot ser que aixo el condueixi a l’assassinat d’algu. Tal com me l’imagino, encaixaria millor torturant-se amb la pena que no pas vantar-se. Anem amb la carta.

 

Joan,

A l’escola vaig aprendre que les cartes es començaven amb un “Benvolgut” o un “Estimat” o alguna fórmula així. No he sabut quina triar per algú que no conec ni mai espero fer-ho. Algú que ni tan sols ha nascut. Tot just sé el teu nom. El va utilitzar l’advocat de la teva família durant el judici. Va ser un bon recurs, s’ha de reconèixer. Utilitzar l’embaràs de ta mare va afegir una dosis més de melodrama a l’escena. Ja sabia que em caurien una bona colla d’anys, potser tu me n’has afegit algun més. Però, en el fons, què més dona? Potser en acabar aquesta carta hauré tingut els collons necessaris per posar fi a aquesta agonia, potser demà o potser continuaré sent, durant aquesta pila d’anys, el mateix covard d’ahir.

A l’escola vaig haver-ne d’escriure alguna de carta. A un amic explicant-li el que havia fet durant l’estiu. O al Tom, aquell anglès que va passar dues setmanes d’intercanvi a casa. No vaig aprendre a escriure una carta des d’una cel·la. No vaig aprendre a dir-li a un fill que m’havia carregat son pare, aquella figura que mai coneixerà de primera mà. Em sap greu. Espero no haver-te destrossat la vida abans de sortir del ventre. Espero que no cometis el meu error. Que quan creixis i comencis a entendre com va això, no culpis a la vida de la teva situació. No visquis ple d'odi. Ara veig que no serveix de res. Ara que ja és massa tard per mi, desitjo que no ho sigui per tu.

A l’escola vaig ser feliç. Els pares s’estimaven i passar temps amb ells era una meravella. M’hagués agradat tenir un germà. Suposo que ens podria haver ajudat a superar la fuga del pare. Almenys això a tu no et passarà. Perdona’m l’humor negre, no té cap gràcia. Almenys tu tindràs un acompanyant en aquesta vida. El vaig entreveure l’altre dia i escapant-se de la vigilància dels adults ens vam creuar les mirades. Vaig haver de tapar-me la cara avergonyit i vaig esclatar en plors com una magdalena. De poc havien servit fins llavors tots els insults que m’havien dirigit. Va ser la cara d’un nen qui em va destrossar. A ell no tindria ni el coratge d’escriure’l, a tu Joan? Potser trobaran aquest paper com sol testimoni.

Fèlix

 

El segon exercici consisteix en reescriure un diàleg.

Eduard

diumenge, 29 d’abril del 2018

En la ment de la mare (EdE 4)


Acabo d’escriure l’exercici 7 i veig que en tinc uns quants per compartir-vos, aixi que aqui en teniu un més. L’exercici consisteix en escriure un monoleg interior d’una persona que és al cinema veient una pelicul.la que no l’interessa i comença a donar tombs a les seves preocupacions, obsessions. Està clar que podría canviar de temática, pero decideixo continuar en l’univers de l’atracador del primer dia. Canviem aixo si de personatge i avui entrem en la ment de la seva mare per pràcticar el flux de la consciencia. Es més curt que els anteriors, ja que paral.lelament hi ha un exercici més tècnic que no publicaré aquí per falta d’interés, que consisteix en transformar a estil indirecte lliure.

 

“No sé pas perquè he entrat al cinema avui”, va pensar la Joana, la mare del Fèlix. Bé, en el fons sí que ho sé, l’Antonio sempre vol respectar les rutines, i no vindré jo ara a dir-li que un dissabte a la tarda hi han millors coses a fer. I més si no tinc pas cap alternativa a oferir-li. Simplement asseure’ns en un banc davant del riu i mirar com l’aigua circula corrent abaix. Ja en tindria prou per mi, però no pas per ell. Això està clar. A mi almenys, em permetria pensar en les meves coses sense més. Sense que en acabar la peli hagués de donar una opinió sobre el que m’ha semblat. Sense aquella sensació de no saber pas que dir i acabar soltant qualsevol bajanada. Demostrant que no estic al nivell. Aix, però com ho d’estar si avui m’he creuat amb la Maria de cal Carriço. Quina mirada. Se m’ha gelat l’esquena. No ha fet falta ni creuar una paraula. La cara del seu fill petit, en Jan, se m’ha aparegut de sobte. I aquesta, m’ha conduït a la del meu petitó. Del meu estimat fillet. De les poques coses que sé d’ell és que comparteixen pis allà a Barcelona. Mai m’ha agradat aquesta ciutat. No sé per quina raó a la gent li agrada viure allí, tots empegats i amb totes les perversions possibles. Si aquí al poble i tenim de tot! Per tenir, fins i tot un cine! Vale que només els dissabtes a la tarda, vale que les pelis ja han passat per la tele, però total, per fer passar el temps, ja n’hi ha prou. Ja li vaig dir al Fèlix: “No hi has d’anar a buscar res de bo a Barcelona”. Però clar, son pare no mantenia el mateix discurs, ell hi havia anat a fer estudis i mira-te’l ara un bon lloc com a gestor de la cooperativa i una nova novia vint anys més jove que jo. Ai Fèlix, que deus fer de bo? Per la cara de la Maria, que deu saber més coses que jo, res d’honest. Ai, fillet, amb lo solet que tu erets! L’alegria de la casa. L’únic que donava sentit a la meva vida, i a la del teu pare, encara que ara no ho vulgui reconèixer. Si potser fa més d’un any que no hi parlo: Ni ganes. Només imaginar-me’l amb aquella Barbie. Aixxxx, quin mal al cor.

-              “BBBBBRRRRRMMMMHHHHHH” – esclata a la pantalla de l’unica sala del Cinema Catalunya

Ai quina poca soltada! Quin susto. I l’Antonio que m’ha mirat sorprès, amb aquesta cara seva de moniato. Què si estava als núvols? On vols que estigui, sinó. Ai Fèlix! No podries pujar pas un diumenge a veure la teva pobra mama! Que et faria un bon estofat de conill, el teu plat preferit.

Eduard

diumenge, 18 de març del 2018

La consciència d’en Fèlix (EdE 3)

Avui l’exercici consta en mostrar (i no dir) una emocio o sentiment de la llista: resignació, soledat, impotència, odi, culpa, eufòria o enveja.

 

Atura’t Fèlix!!! De què collons serveix continuar corrent així? És evident que ell no et persegueix. L’has deixat ben espatarrat per terra. Especialment després de la tercera patada..., i la quarta, i la cinquena. Ni aquella mirada de terror t’ha fet canviar d’idea. Ni la injustícia del que estaves cometent. El pobre! Què t’havia pogut fer per reaccionar així? Si ja tenies els calés ben aferrats. Si ja sabies que no en trauries més.

Suposo que és per això que no deixes de córrer. Suposo que és per això que les llàgrimes t’emboiren la mirada. Vols fugir. Fugir ben lluny d’aquests fantasmes que et semblen perseguir. I ja m’ho penso que et persegueixen. Però d’aquests no te n’escaparàs ni sent l’home més ràpid del món. Fèlix! Els tenim dins nostre. I és quan els mirem als ulls que tot el nostre ser trontolla.

Lo d’avui és una mostra més. Una ferida més que no cicatritzarà. Un altre pobre infeliç que ha pagat la nostra impotència. Cada vegada és pitjor. La nostra resposta és més incontrolable, més violenta. La ment se’ns torba i ja no puc controlar-te. Te m’escapes com els grans de sorra d’un rellotge que no aconsegueixo redreçar.

Per fi s’atura! Aquest cos que cada vegada em costa més dominar. Com esbufego! No puc ni recuperar l’alè després de poc més cinc minuts de cursa. Jo! Al que alguns consideraven la gran promesa de l’atletisme aleví de la comarca. I suposo que va ser per aquelles que tot començà a esmicolar-se.

“Fèlix, ton pare ens ha deixat. Ha marxat per no tornar” em digué la mama amb uns ulls plens de retrets. Jo, que havia estat tot l’univers per aquella parella; també devia ser ara el motiu de la seva ruptura. I aquest va ser el primer fardell que vaig començar a portar. Un pes que s’ha anat incrementant, com una bola de neu convertint-se en allau. I que avui culmina així. Estomacant un pobre pardillo. Per afegir un quilo més en aquesta càrrega meva. Fins quan??? Fins quan Fèlix!!?? Fins quan podrem resistir??

 

De quin/a emocio/sentiment es tracta? ;-)

Eduard

diumenge, 18 de febrer del 2018

A voltes sobre l’atracament (EdE 2)

Aquest cop es tracta de combinar dos narradors diferents, saltant cada paràgraf entre un protagonista i un testimoni. Pot ser sobre la mateixa historia que l’exercici precedent o una nova situacio. Aquest n’és el resultat:
 

La porta de casa es tanca fent un soroll esgarrifós. Ja deu ser el Fèlix sortint a corre-cuita per proveir-se de nou. Em preocupa enormement el ritme de vida que porta i ja fa massa vegades que em torturo pensant com hauria de reaccionar veient com s’enfonsa. Quins collons! Aquest cop el seguiré, d’amagatotis, que vet a saber on em pot dur això, però vull veure qui és el cabró que l’alimenta en aquesta espiral mortal.
 

“Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li crido intentat semblar lo més segur possible. Mai havia estat en aquesta situació i si no fos per aquesta maleïda necessitat, no hi voldria estar pas ni un segon més. Una cosa és quan et fas el xulillo davant dels col·legues, fent veure que ets el més mascle i fardant de tot el que has fet o el que podries haver fet. Sent el que es carda més merda cada nit, tampoc és difícil impressionar-los. Però ara, ja preferiria tenir la pasta que té sempre en Toni i no haver d’humiliar-me amb aquest pobre xaval. Si tan sols sabés tots els dubtes que tinc ara mateix.
 

Camino per l’altre costat de la vorera, uns cinquanta metres més enrera, no fos cas que es girés i veiés al seu company de pis perseguint-lo com si fos una mare preocupada. Tampoc sembla que això hagi de passar, en Fèlix camina sempre mirant endavant, però, més val estar previngut, darrerament té unes paranoies molt heavies. Com l’altre dia, que em retreia haver-li amagat la ‘seva’ capsa de chococrispies. Si fa més de dos mesos que no ha trepitjat un Mercadona!

 
Afortunadament, ell està tremolant com una fulla de tardor. Aix! Que boniques eren les tardors a la fageda, aquelles caminades amb els pares i el Miquel. Abans que... Que no se te’n vagi el cap, Fèlix! Concentra’t! No li facis cas ara a l’agror que et puja per l’estómac. Estàs en situació de força. Ell té por. Se li veu en aquesta cara de novato.

“Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!” I per reafirmar-me, l’agafo del coll. Suposo que és l’adrenalina del moment. La intuïció que de forma natural vol amagar que no tinc pas una situació d’avantatja. Ell té pinta d’estar més fort, deu practicar encara algun esport; no he pensat ni en agafar la navalla. Si no és perquè jo tinc la necessitat i l’he pillat per sorpresa, no veig perquè m’hauria d’estar ara donant tot el que acaba de treure del caixer. Nenassa.

 
No m’haguera pas imaginat que el veuria entrar en un caixer. Si no deu tenir ni un ral. Si pel que em va explicar l’altre dia, son pare li ha tallat l’aixeta. I està clar que de sa mare, poc en pot esperar. La pobra. Decideixo parar-me en el portal més proper. Si algú m’observés des de darrere es faria un bon fart de riure, des que he sortit de casa els meus moviments no han estat pas massa naturals. No crec que hagi nascut per ser espia. El meu cor batega més fort que quan faig l’amor amb la Montse i gotes de suor recorren la meva espatlla. Ai Fèlix! Per què em fas fer coses així!?

 
La correccio és més grata que el primer cop. Res a corregir i alguna felicitacio per l’estil i per començar a treballar conceptes de la unitat posterior. Ara disposo d’una setmana per un relat en que mostri una emocio sense dir-la.

Eduard

diumenge, 11 de febrer del 2018

L’atracament (EdE 1)

Ara que acabo d’enviar l’exercici de la segona unitat didàctica. Aqui us comparteixo el primer. L’exercici consta en descriure com una persona n’atraca una altra en un caixer automàtic. Primer ho hem de fer utilitzant un narrador càmera. Després ho reescriurem utilitzant un narrador quasi-omniscient. Aixo és el que vaig escriure a la Republica Dominicana ;-)

Narrador càmera:

Les 22:23 reflecteix el rellotge digital del caixer. En l’encreuament dels carrers Berlín i Numància, passa per ser un dels més concorreguts de l’Eixample. L’hora pot semblar tardana perquè hi hagi molta activitat, però en els histogrames que maneja « La Caixa » sempre hi ha un repunt d’utilització  els dijous en aquesta franja horària. De tots és sabut que és dia de festes universitàries i es tracta d’una població que viu el dia a dia amb poc efectiu.

Pocs minuts més tard hi entra, el que el departament de màrqueting de l’entitat descriuria com: “l’usuari tipus en aquest acte de consum”. Camisa de ratlles, que li escau més petita que gran, i pantalons vaquers. Alguns grans d’acne encara poblen una cara mal afaitada, arruixada amb colònia barata. Malgrat la seva joventut es mou amb certa confiança, prement amb rapidesa els botons del monitor, guiant-lo cap a la pràctica opció dels “20 euros sense comprovant”. No és fins que la màquina comença a fer el mecànic soroll d’anar a cercar el bitllet sol·licitat que s’adona que s’ha oblidat de passar la balda. Amb cara de sorpresa es gira vers la persona que de forma una mica apressada acaba d’entrar en el que fins fa poc era el seu espai particular.

-            “Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li esbotza el nou-arribat.

La cara de sorpresa és majúscula i el que fa uns instants era tot aparença d’experiència i tranquil·litat es converteix instantàniament en un mar de nervis. Els llavis comencen a tremolar i de la gola en surt un sorollet que costa afinar fins a esdevenir paraula.

-            “Però… però… què passa?”

-            “Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!”

 

Narrador quasi-omniscient:

En Fèlix es remou inquiet al sofà de casa. Encara que resulta difícil dir-li sofà a aquesta barreja de coixins destarotats i taques monstruoses dels excessos de moltes nits. Li comença a entrar l’ansietat. Són ja massa hores sense la dosi que el seu cos li reclama. I així com parlar de sofà era generós, també seria ingenu no reconèixer l’addicció. Ja queden lluny els dies en què era tan sols en les grans ocasions de festa. En què l’endemà i els dies posteriors no sentia aquesta necessitat de més.

Tanmateix, no està en aquests moments per aprofundir en les reflexions del que l’havia dut fins aquesta situació. Primer cal buidar l’estómac, la coragror l’està cremant per dins i vomitar tot el que queda d’aquella ampolla de vodka barat, és l’única manera de poder “començar” el dia. La foscor que entra pel finestral del balcó indica que no tornarà a veure el sol un cop més en aquest trist hivern. Tant se val! Qui vol veure el sol quan és la teva sang qui reclama més?

Sap que ha d’anar a veure al Txapo, per poder assaciar les seves necessitats, però al mateix moment, és conscient que no pot anar-hi amb les butxaques buides. Els deutes són ja massa grans, i encara que sap que després de tots aquests mesos d’intercanvis comercials, el vell xaparrut li ha agafat una certa estima, ha d’evitar que la goma de la confiança pugui trencar-se. Malauradament, no té ni la més remota idea de com aconseguir una suma suficient per pagar-se la propera nit. I a més a més, aquest mal de cap persistent no l’ajuda a traçar un pla.

Es vesteix com pot i surt al carrer disposat a tot. Camina maquinalment, ofuscat i capbaix, però sense deixar de percebre que la gent es canvia de vorera en veure’l arribar. I de sobte, a l’altra punta de la poma veu un jovenet entrant a un caixer. Li recorda a ell mateix quan, ara fa cinc o sis anys, va baixar del poble a la capital per fer uns estudis universitaris que ja ha oblidat. En aquell període, els diners mai eren realment un problema. El seu pare sempre tenia un ull vigilant al seu compte corrent i n’afegia a mesura que ell els anava traient. En aquest moment, el Fèlix ho veu clar: aquest jove serà el que li finançarà la propera compra, si no més.

 

Evidentment, el primer text està força malament des d’un punt de vista tècnic. Hi ha molt subjectivisme. El segon està més ben aconseguit.