De xarxes, polonies i gent singular

L’altre dia, utilitzant l’excusa de la Troika, el govern grec es decidia a tancar la televisió publica. Sembla ser que es un acte inconstitucional i un tribunal ho ha tombat. A Catalunya les retallades ataquen la corporació de radio-televisió. I això que fa pocs anys, el gran pallasso socialista es permetia de prescindir de la publicitat en la casposa “primera”.

Feia uns quants anys que pràcticament no mirava la tele per res que no fossin esports. Esports que pràcticament es reduïen als partits del Barca, etapes esporàdiques del Tour i algun que altre esdeveniment major. Encara recordo estar a casa de l’Albert per veure com Bolt tornava a fer màgia en una final dels 200. En tot cas, he de reconèixer que aquest any he retornat a la tele. No en el sentit clàssic, ja que la que tinc a Singapur tan sols l’he obert dos cops. El primer dia per adonar-me  la púrria que s’emetia en obert en aquest país. Noticies cutres i culebrons coreans (tot un referent cultural del continent, això s’ha de reconèixer). El segon era per adonar-me que la televisió en obert d’aquí no emet la formula 1.

Un dels grans usos que l’hi he donat a l’iPad ha estat la visualització de postcads. Dos grans moments per fer-ho : en el taxi de l’aeroport a l’hotel o de l’oficina a l’hotel, ja sigui a Xina, ja sigui a Jakarta, o be durant el sopar en els que son la meva segona casa. Sempre i quan no hi ha ningú mes de viatge amb mi, encara no he trencat les regles de les relacions socials. En tot cas, vist el numero d’emissions descarregades, han estat uns quants dies!

En quan a varietat, doncs la veritat es que poca. Potser perquè fins ara he trobat pocs programes que m’interessin a la AppleStore (si algú te suggerencies, ja sabeu que estic obert a tot J), potser perquè ja estic molt satisfet amb el que he trobat :

·         La dupla Polonia i Crackovia. Crec que en tots aquests anys mai els havia seguit de tant a prop com ara que estic mes lluny que mai. I això que s’han invertit els termes, i el primer em fa mes gracia que el segon. Ara potser em titllareu de nacionalista, reduccionista o de popple, però he de reconèixer que l’humor televisiu que mes gracia em fa es el de TV3. Per mi els grans referents americans, britànics o espanyols, que es diguin Friends o Mr. Bean, res tenen a fer davant d’uns Plats Bruts, d’uns Malalts de Tele o fins i tot, tirant una mica de bona voluntat d’una Memòria dels Cargols. Si fins i tot en Buenafuente en castellà no deixa de ser una mera caricatura del de “la Nostra”. Si es que en el fons, crec que la base del bon humor esta en compartir els valors culturals i socials. Aquesta connexió addicional que a vegades també et dona la musica.

·         Canviem ara de terç i passem a “Redes”, el mític programa del meu “tocayo” (existeix aquesta paraula en català? Sinó, hauria, es molt bona. O potser no, crec que hi ha paraules que resulten a la practica intraduïbles. La meva preferida en aquesta categoria : la francesa “soiree”, magnifica). L’estil Punset es forca criticable, particular si mes no, i a vegades fa una mica de ràbia. La participació de la seva filla es de jutjat de guàrdia. Qui no li va pegar a temps les colleges que necessita aquesta noia? Aquesta si que fa ràbia! I els vídeos explicatius amb actors de per aquí, també son lamentables. De fet lligant amb el punt previ, en el darrer capítol que he mirat, hi sortia el que fa qualsevol paper a Polonia (clar que el capítol era de 2008). Però el que no se li pot negar a en bo de n’Eduard es que aconsegueix entrevistar a gent molt bona. I sempre m’ha quedat aquesta afició poc cultivada per la ciència. Abans llegia llibres del tema, ara m’acontento amb episodis de divulgació televisiva. A vegades rebo mails interessants que no puc aprofundir en el seu moment : vídeos una mica llargs, articles que mereixen de temps de qualitat,... els deixo marcats com per llegir a la safata d’entrada. L’altre dia repassant una antiga recomanació de la Cris, quina gracia veure que es tractava d’un capítol d’aquests.

·         De la mateixa manera que em va fer gracia la recomanació de l’Adrià per a que mires Singulars quan feia mesos que m’acompanyava, especialment per Jakarta. Admeto que el primer capítol me’l vaig descarregar després d’uns quants gags delirants de Polònia sobre el seu presentador. No deixa de tenir un toc dramàtic, alguns cops de mirada forca sesgada o fortament populista. Tanmateix també hi ha entrevistes molt interessants i alguns powers estan molt ben fets. Igual que els dos primers, ara esta tancat per vacances. Però he de reconèixer que l’últim capítol em va sorprendre gratament. Veure com un senegalès parla amb un català tant decent i diu unes veritats impressionants, va ser un gran final de temporada. La duresa de la immigració per un costat, com es pot deduir per la seva procedència, es un tema principal. I esta ben tractat, però quan parla del català com a valor fonamental de la nació, te n’adones que amb cinc anys aquí, ha interpretat millor la realitat catalana que els “Ciutadans” o els seus equivalents de la gaviota. Aquí us deixo l’enllaç per a gaudiu del gran Mactar : http://www.tv3.cat/videos/4616191/Mactar-Thiam-Fall-Acumular-experiencia-es-millor-que-acumular-diners

Efectivament, aquesta ha estat una setmana semi-solitària per la Xina. I a mes rematada ara per un vol nocturn de divendres a Singapur. I això que nomes hi passaré unes poques hores, ja que diumenge ben d’hora ben d’hora (com deia el savi), a descobrir professionalment parlant un nou país : la India. Com la trobaré sense una motxil.la a l’esquena i sense un trekking als Annapurna per endavant? Es repetirà el que em va dir l’Helena amb H en el seu moment : “si no hi passes un mes, no t’agradarà”? En tot cas, aquest cop serà a la capital econòmica : la mítica Bombay o la Mumbai dels nostres dies. De Canto a Bombay tot passant per Singapur...

Salut i forca al canut!

Eduard

En torno a Galileo

Moltes vegades, quan pujo a l’avio arribo a treure fins a tres o quatre elements diferents per entretenir-me. També la majoria de les vegades no els utilitzo tots, fins i tot algun vol me l’he passat simplement dormint tota l’estona. No acostumo a treballar massa, encara que probablement hauria; tan sols quan la pressió d’una entrega, arribo a realment fer-ho. No es tampoc el lloc mes còmode per treballar i veient com afecta a la salut, millor evitar-ho. Lo bo es que hi ha uns quants minuts en que no pots utilitzar dispositius electrònics, així que o be es temps per diari, o be per llibre.

Aquest es el darrer que he llegit. Un llibre forca especial per mi, no tant per si, com per les circumstàncies que l’han rodejat. El contingut es interessant, un recopilatori d’un seminari que va impartir el professor Ortega i Gasset a principis dels anys trenta. Essencialment parla de les crisis històriques, aquells moments en que t’has desprès dels valors del passat, però encara no acabes de poder assimilar els valors del futur. Pel títol es dedueix que la mes tractada de la crisis es la renaixentista. Suposo que després del meu fracassat projecte d’estudiar filosofia a distancia, això es el que em queda. Algunes lectures desordenades. Ai... si tan sols tingues mes forca de voluntat per dur a terme alguns dels meus somnis...

Em podria excusar amb la incompetència de la universitat a distancia. Si tot es virtual, per que necessiten que els hi enviï el títol compulsat de la carrera? No es això un mètode del segle vint, i ni tan sols dels darrers anys. I a mes a mes, que no es oficial el meu títol d’enginyer industrial? Que no es l’estat espanyol el que atesta que he cursat de forma satisfactòria un títol plenament reglat? I encara mes si es tracta d’una universitat pública. Doncs la UNED podria fer ella mateixa la cerca per saber-ho! Crec que com a ciutadans mereixem major professionalitat del cos de buròcrates de l’estat. Puc entendre que un cert nivell de burocràcia i control es necessari. El mercat, com ja hem vist recentment, no s’autoregula sol i l’estat no pot despendre’s d’aquesta funció. Però al mateix temps, no cal perdre la perspectiva de que es un treball d’escassíssim valor afegit, i com també s’observa de forma mundial, l’excés de documentació i processos administratius minva de forma dramàtica la competitivitat dels països.

Recordo rebre la carta demanant-me que els fes arribar la documentació pertinent. Suposo que la va recepcionar l’Oriol, perquè per aquelles ja havia començat a viatjar bastant i passava períodes llargs lluny de Barcelona. No podien suposar que un mail seria mes efectiu? Com cursaré uns estudis universitaris en que tot el material es penjat a la xarxa si no tinc accés al mail? Recordo també pensar que es mereixien una resposta en forma de manuscrit escrit amb ploma. Mai ho vaig arribar a fer, al final m’acaben fent mandra aquest tipus d’accions de contestació. Com diria de nou l’Oriol, em vaig limitar a fer una acció de mecenatge amb la UNED, tot donant-los dos-cents eurillos, per al final demostrar-me que si m’agrada la filosofia es perquè vaig tenir dos professors d’institut genials (alhora que forca diferents entre ells). Que es d’aquelles matèries en que, malgrat pugui semblar paradoxal, les classes presencials i la personalitat de l’ensenyant, mes marquen la diferencia. O al menys en el meu cas personal.

Però ja me n’estic anant. “He venido aquí a hablar de mi libro”. I si, es tracta d’un llibre, que físicament em vaig trobar a la bústia de la que era la meva casa a Granada. Feia tres o quatre dies que no estava a casa, no se molt be perquè, ja que per aquelles no viatjava gaire. Potser eren menys... Quan el vaig obrir, hi havia escrites aquestes paraules :

I en aquells moments em va venir a la ment la cara de la búlgara. Suposo que hauria d’escriure el seu nom, però sincerament no el recordo. Podria fer trampa i buscar-la al Facebook o al meu perfil de Couchsurfing, però... canviaria això algo? En la meva descarrega diré que no era un nom massa comú, exòtic podria arribar a dir. Ara, de la quarantena de persones que van passar per casa durant aquell període, es la que major petjada va deixar. Petita remarca per evitar susceptibilitats : aquí nomes em refereixo a les persones que van venir fent couchsurfing. Les meravelloses visites d’amics i familiars juguen en una lliga superior ;-)

Tinc algun amic (segur que algun altre també em supera, però evidentment aquí em ve al cap el Pineda) que hagués fet un paper molt mes digne que el meu en una discussió d’aquest tipus. Però estar al sempre fotogènic “paseo de los tristes” i adonar-te que una búlgara te mes inquietuds que tu per Ortega i Gasset, no deixa de ser un d’aquells moments en que sens dubte l’experiència d’acomodar desconeguts a casa teva pel simple plaer de fer-ho, paga realment la pena. El mític “Yo soy yo y mis circunstancias”, aquest es del nivell del que estem parlant en aquells moments. Alguna vaga referencia del moment històric i poca cosa mes. I la ment? La ment absorta en pensar : com una noia tant preciosa, pot estar parlant-me d’un referent tant local en un angles que destil·la un accent tant eslau?

Suposo que es tracta d’una d’aquelles dones que et pot fer perdre l’oremus. Que et pot fer cometre les mes grans de les bogeries. Res d’això va passar en tot cas. Crec que hagués estat completament endebades, com voler enclaustrar un ocell massa salvatge. Vam filosofar sobre el sentit de la vida, en una nit molt estrellada. Vam pujar al Veleta salvant-nos d’una gran tempesta per breus instants i vaig poder impressionar als meus veïns la tarda que vam baixar a la piscina comunitària. Al final es va acabar quedant uns dies mes, coincidint amb una mig danesa, mig alemanya. Semblaria que aquesta segona estava mes interessada per intimar mes físicament amb mi, però per aquelles jo estava en la meva bombolla merament platònica. I al cap d’uns dies, un llibre, que he anat passejant en un parell de mudances, fins que els avions asiàtics me l’han permès llegir amb certa tranquil·litat. En el seu moment li vaig enviar un mail donant-li les gracies pel regal. Mai vaig rebre resposta. Qui sap, potser no va ser ella qui el va ficar allí?

Eduard

PD: He de reconèixer que entre el moment de començar aquest relat i acabar-lo, he llegit un altre llibre. Aquest cop a traves de l’ipad. Amb lo qual, per mi encara manté la validesa del darrer llibre “real” o al menys en concepte clàssic.

PD2: Malgrat els bons consells recomanant-me un Kindle, al final m’he decantat per utilitzar el producte d’Apple. U per que ja el tenia, i dos perquè Amazon no ven a Singapur...

PD3: I si, ara portava molts dies sense escriure res. I si, potser volíeu saber-ne el motiu. Però, seguiré escrivint lo que em ve de gust. I si, he tingut uns caps de setmana forca moguts darrerament. Alguna foto haureu vist al Facebook, i alguna mes que m’he guardat ;-)

Uzbekistan 5 – Qatar 1

I malgrat tot no va ser suficient. En van faltar dos. Amb el resultat que es va donar a Corea del Sur (locals 0 - Iran 1), la república centre-asiàtica necessitava avantatjar als coreans a traves del gol-average i això significava un +6 en el darrer partir de la tercera fase classificatòria pel mundial. Ara les opcions son remotes. Els tercers de cada grup s’enfronten entre ells. Aquesta fase a priori es factible, tan sols cal guanyar a Jordània en eliminatòria a doble partit. Però es que encara no n’hi ha prou, ja que el que la superi dels dos, s’haurà d’enfrontar al cinquè classificat del grup sud-americà. I avui en dia pinta a que podria ser Uruguai. En qualsevol dels casos, tan sols l’èpica remota els pot fer somiar en derrotar a doble partit a qualsevol selecció llatina.

Dimarts baixo de nou al gimnàs de Jakarta. He sortit en hora prudencial de l’oficina i m’ha permès passar a suar una mica abans del sopar. La setmana anterior ja ho havia pogut fer i havia descobert gratament que havien millorat les bicicletes estàtiques. Essencialment la pantalla i el software. Pots continuar mirant la teva televisió particular mentre pedaleges (amb millor definició que abans) però han afegit una cosa bastant motivadora i es que ara pots seleccionar un cert recorregut i simula que mentre pedales el vas recorrent. Un d’aquest dies vaig fer el Col de Colombieres, i la veritat es que et sents una mica com si estiguessis recorrent paisatges del Tour de Franca (ja sabeu, unes de les meves grans passions d’adolescent, un dels meus freakismes, jejeje). A part te forta gracia estar a Jakarta i recrear-te en una ambientació alpina.

Dimarts, però, vaig connectar amb el partit. Ho vaig fer en el minut quaranta de la primera part. Quina decepció veure que la “meva” selecció perdia jugant davant de la seva afició. Com podia ser que no estiguessin donant-ho tot per un somni que tenien tant a prop. En aquells moments en l’altre partit del grup estaven empatant, amb lo qual amb una avantatge de +4 en tenien prou per avançar a la república islamista. Els comentaris feien indicar que ho estaven intentant fort, però el debutant porter catarí estava resultant un mur infranquejable. I a mes la mala sort d’un contraatac ben executat. I això que els granates no s’hi jugaven res; res mes que donar minuts als mes joves per a que es foguegessin en escena internacional.

Continuo pedalejant tota la mitja part, informant-me sobre la situació del mon. Encara no he sentit res de la situació a Singapur. Les primeres noticies les rebria al dia següent al veure el mur del Facebook d’alguns amics que hi estaven. Ja en parlarem un altre dia, seria massa d’actualitat fer-ho ara, no?

Comença la segona part i amb això l’atac i gol constant a la porteria de l’emirat. Els jugadors uzbeks s’han conjurat per fer la matxada, però de moment se’ls veu mes nerviosos que altra cosa. Pujo cap a l’habitació després d’uns trenta-cinc minuts de pedalejada i cinc centes calories perdudes segons l’indicador. Quan surto de la dutxa, el panorama ha canviat : Uzbekistan guanya ara dos a u, però Iran també ha marcat. Ara toca superar a Corea del Sur en la classificació i per tant la diferencia de gols es major. Se’n necessiten cinc mes.

Mentre em fico els pantalons, cau el tercer, però queda poc mes d’un quart d’hora per aconseguir la golejada d’escàndol. Entren els dos homes que preparen l’habitació de cara a la nit (si, venen a tancar-te les cortines, donar-te les ampolles d’aigua que hagis pogut consumir i treure’t la decoració del llit, per a que puguis ficar-te a dormir còmodament... nomes faltaria que et fessin un peto de bona nit). Es sorprenen que pugui estar interessat per aquest partit, però somriuen i simplement deuen pensar en que es una mes de les excentricitats dels occidentals aquí. S’esgota el temps i no sembla que es pugui aconseguir. També a mi se m’acaba el temps per poder anar a sopar. A les nou tanquen el bufet del lounge, així que m’afanyo a anar cap a l’àtic on hi ha el club.

Les rutines habituals es reprodueixen. Menjar similar al de cada dia, freqüentment acompanyat d’algú mes de Danone. En aquest cas, la meva companya mes habitual, la Vicky, amb ulleres de sol i posant-se constantment gotes, ja que l’operació per treure’s la miopia se li ha complicat una mica. També ens acompanya la directora de R&D de lactis. Jo no la coneixia, i la veritat es que hagués preferit ni fer-ho. Es una d’aquelles persones que al cap de dos minuts ja saps que molt difícilment et cauran be. Tampoc sabria dir molt be perquè, però la creu que li he ficat li serà difícil de treure-se-la. Serà per una autosuficiència molt exagerada o per parlar mes del compte?

En tot cas la velada no s’allarga. Una copa de vi i el cansament ens cau a sobre. Temps per tornar a l’habitació i constatar que el cinquè ha caigut massa tard, ja en temps de prolongació i no hi haurà, gairebé de forma segura, primera participació en un mundial brasiler per aquesta fornada de jugadors uzbeks. No se molt be perquè els vaig seleccionar per seguir-los, però de moment no els he portat sort, encara que el miracle encara es possible. Qui haurà de lluitar un any mes per fer-lo realitat es el Lleida. S’hi ha quedat molt a prop, però la ruleta dels penals no va ser afortunada i un equip que no ha guanyat cap partit en aquest play-offs serà qui tingui l’oportunitat. Durant uns dies hi hem cregut :

Eduard

Petita incursió a les Filipines (II)

Ho vam deixar en un bus camí a Banaue... Tan sols pujar-hi, em fixo en les dues noies que s’asseuen a primera fila. Podria dir que em quedo amb el detall de que parlen en francès, però siguem sincers, reconeguem que el que realment capta la meva atenció es l’escot generós d’una d’elles. M’imagino que en part ajudat per les dues San Miguels i pel fet que no tinc res millor a fer, me’n vaig a parlar amb elles. Tenen mes o menys el mateix pla que jo, així que decidim unir-nos en equip. La resta del viatge me’l passo intentant abrigar-me com puc per evitar l’atac inclement de l’aire condicionat. Anava preparat amb una jaqueta de muntanya, però sembla que el que val pels Pirineus no acaba de ser suficient per declarar-me clar vencedor de la batalla. Al costat, un filipí grossot i amb cresta que te tendència a aposar-se en el meu ombro en la cerca d’un reconfortant son. Pel que em van contar després les franceses, vaig contraatacar durament, i la meva cara de felicitat (boca ben oberta), era digna de foto (malauradament, l’altre dia em van escriure dient-me que en una etapa posterior del seu viatge, els hi van robar la càmera).

A l’arribar al destí, petit esmorzar reconfortant i fem coneixença d’una parella de francesos jovenets i de dues franceses mes que estaven de vacances. Formem un grup de set per compartir guia i jeepneys durant el trekking de dos dies que comença l’endemà. Aquesta zona de les Filipines esta plena de francesos. No tan sols per l’equip que hem format, però el setanta per cent dels turistes que ens trobem pel camí ho son. Sembla ser que fins fa un parell o tres d’anys, Tailàndia era lo mes in; però ara lo que es porta es una mica mes oriental encara. Una emissió de televisió tipus “Perdidos en una isla” va ser un iniciador de la tendència. Per aprofitar el dia, ens n’anem en visita (de nou) organitzada a uns punts d’aigües calentes a una vintena de kilòmetres del poble. Es en aquest moment que descobreixo lo que es un jeepney, antics jeeps americans, portats durant la segona guerra mundial per l’exercit americà i que causen furor per recórrer els camins de la zona de la “Cordillera”. M’apassiona el fet que et puguis asseure a la part superior mentre ets rodejat de muntanyes verdíssimes i terrasses d’arròs. D’aquí nomes m’hi baixarà la pluja que en alguns moments anima el nostre viatge.

Motxilla a les espatlles i comença el recorregut per boscos frondosos, solitaris però de bon camí. No es fins gairebé l’hora de dinar, que els primers arrossars apareixen, sempre no massa lluny d’algun poblat, sempre ben empinats, arrapant-se com poden a les faldilles de la muntanya.

Gens fàcil la vida d’una gent que depèn d’aquest nutrient, essencial en tot un continent. La productivitat de les terrasses, malgrat la verdor que destil·len, es baixa. Moltes d’elles tot just capaces de proveir una sola collita a l’any. Moltes requerint del treball infantil per mantenir els pardals allunyats de la preciosa llavor. Amb un sistema forca enginyós de cordes, llaunes i espantaocells, un sol nen, en ubicació estratègica, es capaç de fer sonar i moure elements dispersos per les diferents terrasses que espanten l’arribada de les aus.

El camí es fàcil, després d’una empinada ascensió inicial, planegem en mig de paisatges captivadors. El grup es mou gràcilment, tot seguint un guia local que en te prou en fer tres o quatre d’aquests trekkings al mes per alimentar la seva família. Encara en te prou per unes bones cerveses i poder jugar al basquet (vertader esport nacional, juntament amb la boxa i el seu heroi nacional, el polèmic Pacquiao) amb els seus amics. Després d’un lleuger dinar que ens permet evitar la rutinària pluja de cada dia, enfilem direcció al que alguns consideren la vuitena meravella del mon : l’amfiteatre de les terrasses d’arròs, Batad. L’indulgencia del moment, el deixar que el temps s’esmicoli lentament observant un dels entorns mes bells, res que descentri la meva atenció de simplement gaudir del que tinc davant dels ulls...

Res de tot això seria possible sense l’element, que en la seva extrema abundància, li dona vida a tota aquesta vegetació. Alguna millor manera de rentar-te la cara al mati?

Malauradament aquell camí no podia continuar de forma indefinida, encara que en cada S ens esforçàvem en allargar-lo una mica mes...

I tant mateix, sempre ens quedarà una bona San Miguel

De nou una fredolica nit d’autobús camí de Manila. Arribar barbut i brut a l’Oriental Mandarin a les quatre del mati, haver d’esperar fins a les sis per poder fer un “early check-in”. Fer una espècie de migdiada i connectar-me de nou a l’ordenador per posar-me al dia de mails i treballets. Diumenge solitari abans de fer la feina que justificava el viatge... Abans d’entrar en el territori de la confidencialitat, jajajaja. Com em vull fer l’interessant! De la mateixa manera que ho vaig fer amb el treball de final de carrera. Fent-ne dues versions! Jugant a fer d’adult. Sense deixar de ser un nen.

Eduard

Petita incursió a les Filipines (I)

El motiu del meu viatge a l’arxipèlag filipí (mes de 7000 illes en un territori que tan sols representa tres cinquenes parts del que es avui Espanya, encara que jo nomes vaig estar a Luzon, l’illa principal), es altament confidencial. Malgrat que perdre la feina em preocupa bastant poc, el que si que no voldria es donar un motiu addicional per a no cobrar el “finiquito”. En tot cas, aprofitant que hi anava i que el u de Maig estava per allí, doncs dos dies de vacances i tenia algo de temps per visitar una mica aquest magnífic país. Així que vaig preparar dos maletes ben diferents per afrontar els diferents propòsits del viatge i direcció Manila. Per animar les tres hores i mitja de vol, una Lonely per aprendre una mica mes del que podia fer-hi.

Abans d’embarcar-me en el viatge, els meus coneixements de les Filipines eren relativament escassos. Antiga colònia espanyola i estatunidenca, gent extremadament catòlica (el rebuig de l’Església a l’ús del condó els condemna a una taxa de natalitat extremadament alta), població empobrida e immigrant (la dona que fa la neteja de casa meva per exemple) i la San Miguel i la seva relació amb Lleida (prometo no repetir la historia, una de les meves preferides J). Vaig aprendre que els espanyols no van fer una gran feina d’educació al país i per això gairebé ningú en parla la llengua, encara que la majoria dels noms propis ho son així com els topònims. També algunes paraules van passar al Tagalog ja que no existien abans de l’arribada europea (cuchara com a magnífic exemple). Els números a vegades es diuen també en castellà, encara que les generacions joves ho fan en angles i la formula de cortesia per iniciar una conversa (el típic ca va francès) es un “como esta?”. Ara els que no van fallar van ser els missioners espanyols, ja que Manila era capital d’un sultanat abans de l’arribada de Magallanes (que va morir aquí). El país es avui en dia un bastió extremadament catòlic, amb una petita provincia secessionista islamista.

L’arribada dels americans va ser molt mes fructuosa per a l’educació nacional (avui en dia l’alt nivell d’angles dels filipins en comparació amb la resta de països asiàtics es un gran avantatge competitiu). També va donar molta mes rellevància al país, ja que en el període espanyol, si que servia per a que el Sol mai es pongués en l’imperi de Felip II, però en la realitat era un territori marginal, governat des de Mèxic mes que des de la metròpoli. El conegut “desastre” espanyol del 98 va acabar amb una honrosa venta del arxipèlag, malgrat que els de “l’ultimo de Filipinas” se’n van adonar mes d’un any mes tard. En el moment de la independència americana, Filipines era el segon país mes ric d’Asia tan sols després de Japo. El preu a pagar (addicional a ser una nació submisa) va ser que durant la segona guerra mundial, l’imperi nipó va ser especialment dur amb la població local. A Manila poc va quedar en peu després de la destrossa de la reconquesta. El casc antic, conegut encara avui en dia com Intramuros, es bastant decepcionant, sent el bastió de Santiago de lo poc que queda en peu. Petita imatge d’homenatge als meus amics gallecs :

Allí es on en un alar típic de tots els governs agònics de nacions imperialistes que estan a punt de perdre les seves possessions, el 30 de Desembre de 1896 (gracies wikipedia) afusellaven a Jose Rizal, líder independentista i metge per la universitat de Madrid, paradoxalment. Amb això s’iniciava la revolta definitiva per als interessos castellans.

Avui en dia en un parc de la ciutat que porta el seu nom s’hi juga a escacs.

M’hi hagués afegit, excepte que em volien cobrar per fer-ho, i malgrat que no era gran cosa el que demanaven, em va semblar una ofensa a aquest esport que mai em deixa indiferent. Això va fer que continues la meva visita fins topar-me amb aquesta magnifica estàtua tan freak, tan Braveheart. 

El parc es completava amb una espècie de Catalunya en miniatura en forma de mapa de l’arxipèlag, amb cartells que t’expliquen el que s’hi cou en cada illa.

Això ja es fora d’Intramuros, però una de les coses que em van semblar mes curioses de Manila es la utilització que li han donat als fossos de les muralles. Un camp de golf. Em vaig colar per una porta que no tocava i vaig acabar a dins del camp i topar-me amb aquest cartell. Després va venir un policia i em va invitar a tornar per on havia vingut.

Lo trist i massa vegades vist, es que en l’avinguda del costat del camp hi havia tot de famílies en misèria absoluta, fent que criatures de pocs anys de vida i malnodrides demanin caritat als pocs transeünts (gracies corrector per poder escriure correctament aquesta paraula) que caminen per allí. La distancia entre el luxe i la gana : una gran xarxa que recull les pilotes i una brigada de policia.

Al vespre, fent temps abans de pujar-me al bus de nit que em portaria a Banaue, una San Miguel al barri de Malate, prop de la plaça Remedios. Tan sols havia passat unes hores en aquest país i ja començava a intuir que gaudiria. La majoria de la gent hi va per les seves illes i platges, per fer snorkel o busseig. Jo em dirigiria cap al nord, direcció a la vuitena meravella del mon, l’amfiteatre de les terrasses d’arròs de Batad. Poble on no s’hi arribava per carretera, sinó després d’alguna hora de trekking. Dues nits en un bus, dues nits en hostals humils resoldrien un dels dubtes que em rondaven el cap : tants hotels de cinc estrelles t’han canviat? Intuïa que la resposta seria algo així com : suposo que si, però no en això. Valia la pena comprovar-ho fent un viatge molt a la meva manera.

Si he emplenat dos pagines de Word, tan sols en les breus hores que vaig passar a Manila. Quan mes necessitaré per la resta?

Eduard

Temps d’Aplec

Amb quina intensitat he viscut aquest tour europeu de les darreres dues setmanes. Des de la mitjanit d’aquell dimarts que agafava el vol, escasses hores d’haver aterrat provenint de Jakarta, fins avui en que he aterrat de nou del vol transoceànic. I ja de nou en un vol direcció a la capital indonèsia. Mil imatges venen al meu cap, mil sensacions, ressaltant aquella que et diu que sembla mentida que nomes fossin quinze dies tot plegat; sobresortint la satisfacció de tenir en els meus orígens, un munt de gent que m’estima, aquells a qui estimo de forma incondicional.

I no per això, però recolzat en aquesta constatació, no m’ha fet cap mandra agafar l’avio direcció a Singapur. Les meves ganes de prosseguir l’aventura asiàtica son mes fortes que mai. Saber que començo a construir-me un mon aquí, però sense perdre les meves arrels. Saber que el que he viscut aquests dies tampoc es la norma, sinó que s’han ajuntat esdeveniments particulars, en els que mereixia la pena estar present. Moments íntims, moments col·lectius, donant la benvinguda als nouvinguts, així com sabent de primera ma que bones noticies venen de Rússia. Planejant els viatges dels valents que em vindran a visitar aquest estiu. Cinc bons amics, en tres viatges diferents, no deixa de ser una font d’alegria. Espero que el meu calendari em permeti passar el màxim temps possible amb tots ells i elles.

Temps per la musica, i de nou un concert de Manel al costat de ma germana. Primer cop que vaig al Primavera Sound i això que es des del mes llunya dels llocs on he viscut mai J I la veritat es que el festival esta forca be. Car, no tant pel preu de l’entrada, que també, però sobretot pel que et gastes a dins. Encara que veient la proporció d’estrangers, no crec que la crisis hagi suposat un problema per ficar-hi desenes i desenes de milers de persones. Musiqueta poppie, amb algunes variacions, amb un munt d’escenaris per visitar. Ara, he de reconèixer, que en el meu cas, em sento mes vinculat a un festa popular com l’Aplec del Cargol, que a un festival de musica que a vegades sembla mes una desfilada de moda (aquest any però el fred haurà reduït una mica aquest aspecte).

Salt de tres dies de nou. La intensitat de les dues passades setmanes ha provocat que em vinguessin moltes ganes de rememorar dies previs aquí a Singapur i ho he fet tot per quedar-me el dissabte nit a casa tranquil. El cansament pesa, el fetge ho agrairà, però tenia ganes de nou capítol de Twin Peaks (cada cop s’esta sentit mes l’influencia de David Lynch i això ja comença a perdre rigor racional per prendre mes pes l’aspecte oníric). Tenia també ganes d’una mica d’escriptura i de lectura, de mails retardats i vídeos que s’havien quedat pendents. Per davant un mes de juny laboralment molt intens i després a plantejar-se alguns dies de vacances.

Europa continua sent (tampoc ha d’estranyar a ningú) casa. La sensació de passejar de nou pels carrers de Paris i sentir que d’una manera o altra aquest es l’univers en el que m’he criat. Apreciar que les pedres que conformen aquells edificis, aquells monuments, porten centenars d’anys fent-ho i que per molt que els gratacels asiàtics poden ser mes alts i estar mes il·luminats, mai tindran l’encant de les ciutats de la vella Europa. A Paris la sensació de casa apareix, a Barcelona es reafirma, però fins que no veig la Seu Vella no es completa. I res te a veure en això les pedres i els edificis. Tan sols es sustenta en la gent i els records. El passat vital.

I alhora no deixes de ser un foraster, algú que no passa els dimarts allí, algú que nomes ho viu com un punt mes del seu camí, especial, però que alhora no es planteja un retorn permanent. Tota conversa s’inicia amb un : “i que tal per allí?”. Cortesia moltes vegades, ja que ni donaré la resposta que mereix, ni ningú s’espera que ho faci, però que malgrat tot, crea una infinitesimal distancia. Aqui us deixo un petit link que malgrat no comparteixo en molt del que diu, parla del tema : http://thoughtcatalog.com/2012/what-happens-when-you-live-abroad/

Avui en el col·legi on tocava fer el partit de futbol dels dissabtes, a la façana principal : “Everyone is unique. All can succeed” mes a baix : “Passion Humility Integrity Resilence Responsibility”. Es un fet molt típic aquí, molt alineat amb la filosofia del país, això de publicitar la missió de cada escola. He començat la meva particular col·lecció de fotos amb aquests lemes, ja hi haurà temps per compartir-la. Hi he pensat quan anava a escriure que hi ha molts tipus de viatgers, immigrants, trota-mons o exiliats. Molts condicionats per la raó que els ha fet emprendre el moviment. En tot cas, jo soc d’aquells que donen un valor enorme a tenir arrels i tenir-les com a punt constant que ancora el vaixell quan aquest es pilota a la deriva. Però en la mateixa mesura, la seva grandesa radica en que no asfixien ni tallen ales. A vegades es basen en petites tonteries, com anar al Camp d’Esports a veure com el nou refundat equip lleidatà lluita pel somni de tornar a segona. A vegades es basen en grans moments com abraçar-te als teus amics i adonar-te que malgrat tot continuem sent essencialment els mateixos que hem viscut tantes coses. I això, expandeix el concepte d’arrel, ja que no es tracta específicament d’un lloc (que en certa mesura també) però sobretot de la vida que hi ha, de les persones concretes que conformen el teu univers.

I la pregunta amb la que s’acaben forces converses : “i quan tornaràs?”. Doncs no ho se, tant pot ser en breu com per Nadal, encara que probablement lo mes raonable seria que fos al Septembre... Ara que hi ha un parell de bodes en terres catalanes a les que m’agradaria assistir, no pel concepte en si, sinó que de nou, per les parelles i la gent que els envolta.

I alguna que altra foto haurem de penjar, encara que la millor quedarà reservada a la discreció dels quatre magnífics que hi apareixen.

El Segre esplèndid en aquests dies de fresca primavera.

I per que encara que hi ha algú que no s’ho creu, a l’Aplec, efectivament hi ha cargols.

Un dels costats dolents de la distancia esta en que no sempre estàs pels moments importants, així que a vegades les benvingudes s’han de retardar tres mesos. Però tot arriba quan de presentacions es tracta.

Eduard

Campaign City – Life in posters

Finalment fa quinze dies la vaig tornar a visitar, per passar-hi una mica mes de temps que el primer cop. Una exposició de pòsters i objectes sobre les campanyes governamentals que s’han fet a Singapur de conscienciació ciutadana. La vaig descobrir amb els meus pares mentre visitàvem la llibreria nacional. Com evidentment esta tot en angles, aquell dia no hi vam passar gaire estona, però la suficient com per despertar-me l’interès. Així que el darrer diumenge que vaig passar aquí, després d’un magnífic brunch mediterrani i fent temps abans d’anar a l’habitual partit de futbol, allí em vaig dirigir.

Forca revelant per entendre una mica mes la societat en que m’he capbussat. Suposo que el primer comentari hauria de ser extret d’un còmic d’Asterix : “Estan bojos aquests singapuresos”. Evidentment la campanya en contra dels cabells llargs masculins es d’una lògica rocambolesca : incentiven el consum de drogues. Cartells explicatius del que es considerava un pentinat inadequat, sancions diverses: ser relegats als últims de la fila en fer un tràmit administratiu, no poder accedir al lloc de treball,... i episodis d’àmbit internacional, com quan no van deixar entrar al país al cantant de Led Zeppelin. Tampoc parlem de cabells pels genolls, el típic look dels Beatles no era ben vist per les autoritats. El continent asiàtic en general, malgrat ser un gran productor, es molt sever amb les drogues. En molts dels estats del subcontinent de l’est asiàtic, la possessió d’una certa quantitat de cocaïna o heroïna pot suposar la pena de mort.

No se que els ha fet reconsiderar la seva posició, però lo cert es que actualment aquesta campanya no esta en circulació. La que si continua després d’una bona pila d’anys i no sembla que la puguin donar per un èxit, es la d’intentar que la gent sigui mes ben educada. No estaríem parlant tant d’una falta de civisme, sinó mes be el fet, que la gent a dures penes desitja els bons dies o dona les gracies. La predominança de la cultura xinesa suposo que es el que ha tenyit la societat d’un individualisme, o mes aviat d’un extrem tancament en vers la unitat familiar. A dia d’avui, ni els singapuresos d’origen indi o malai es salven d’aquest tòpic.

Als anys 80, les autoritats singapureses van considerar que les granges de porcs que hi havia a l’interior de l’illa consumien massa aigua i proveïen el mercat amb un producte massa car. Com l’economia, malgrat ser extremadament liberal, també es extremadament planificada. Una estranya combinació dels preceptes mes radicals de les doctrines neoliberals, combinades amb els grans programes de planificació econòmica dels millors Politburós. El cas es que en qüestió de pocs anys van fer-les tancar totes, mentre paral·lelament comunicaven a la població que el porc congelat seria l’alternativa (serien les importacions malaies, curiós venint d’un país musulmà, les que podrien proveir la carn a partir d’aquell moment, la australiana o nova zelandesa nomes es accessible pels expats i classes locals mes adinerades). Una població que valorava molt la carn “fresca” havia de ser convençuda de que el nou producte mantindria el mateix sabor i valors nutricionals que el previ, al mateix temps que resultaria mes barat.

Les polítiques demogràfiques també han sofert campanyes intensives i alhora en qüestió de pocs anys, contradictòries. En el moment de la independència (o expulsió, mes ben dit), Singapur era un país tercermundista. Una illa petita, sense recursos naturals i completament dependent dels subministres dels països del costat. En aquells moments es va llençar una campanya per intentar controlar la natalitat, especialment de les famílies mes humils. Eslogans com : “si nomes en tens dos, tindràs mes diners per ells” recolzat amb incentius econòmics per les dones que es feien lligadures de trompes. Com l’econòmic es la base aquí, a partir del segon fill, les tasses escolars s’incrementaven, vaja tot en línia en reduir una natalitat que no es podia finançar, i sense masses problemes ètics per adoptar polítiques dures. Amb això que vingué el progres econòmic, una tassa d’atur pràcticament inexistent i un grau de xenofòbia incremental. En menys d’un llustre, la política va canviar en 180 graus i actualment, tal com passa en tots els països del primer mon, la tassa de natalitat orgànica, no permet el creixement econòmic. Les polítiques s’han invertit completament i ara mes o menys, el govern li diu al seu poble : “o folleu mes sense condó, o continuarem portant immigrants” (el gran pla estratègic pel país, es que s’ha d’arribar als set milions en la propera dècada).

N’hi ha una altra, al nivell del millor PP : com acabar amb les desenes de dialectes xinesos que es parlen i fer que la població nomes parli mandarí. Han arribat al punt de que a les escoles han canviat el nom dels nens, per a “normalitzar-los” amb xines estàndard. Es conta la historia d’un nen, que es va passar un mes sense esmorzar perquè no reconeixia el seu propi nom en la llista de distribució de l’àpat. Van tancar emissores de radio, van ridiculitzar llengües vehiculars tatxant-les de provincianes i fins i tot el gran líder del país, el que va dirigir amb ma de ferro les primeres dècades d’independència, va fer un famós discurs, demanant perdo per haver utilitzat un dialecte en les seves primeres campanyes electorals per tal de captar vots. Els impactes en la societat no s’han fet esperar, i encara que afortunadament, la campanya no ha estat un èxit rotund, si que es cert que hi ha famílies en que els fills ja no coneixen la llengua dels seus progenitors. Imagino que destacats membres dels governs espanyol i francès, estarien ben contents de poder treure’s la mascara i anar mes lluny en la seva política contra les minories. A mi no deixa de provocar-me una tristesa enorme...

Ni havia mes, campanyes de productivitat, de com fer que la gent treballi mes i millor, campanyes de qualitat, en contra de les aigües estanques i en prevenció del dengue,... Recordo sortir de l’exposició, pensant que mai he viscut en una societat tant propera a una novel·la orweliana com l’actual. O sent una mica mes “positiu” huxleiana. Seria injust no reconèixer totes les bondats del sistema d’aquí, lo net que esta tot, lo be que funciona tot, el nivell de vida que es capaç de proveir a la població. Pocs llocs poden competir amb benestar material i jo soc el primer a preferir viure aquí que en els països del voltant. Tanmateix, hi ha un regust amarg en tot això. Hi ha quelcom que quan rasques una mica sobre aquesta superfície de perfector, fa que no deixis de veure-ho com un lloc de transit... si es que fins i tot he parlat de porcs i granjes!

Eduard

PD: I el cap de setmana que ve a Barcelona i el següent a l’Aplec del Cargol!!! Es tenir sort quan et programen una reunió a Paris un 22 de Maig!!!