Quatre fotos curioses i inconnexes

La majoria de la gent en el meu cas estaria preparant la maleta per dema. En canvi jo prefereixo fer un recull de fotos curioses que podria fer en qualsevol altre moment. Però no, prefereixo fer les coses a últim moment, així tindre una excusa i quelcom a recriminar-me quan em descuidi algunes cosetes aquí. Tampoc la faria molt millor amb antelació i no tindria excusa J

La primera va dedicada a l’oficina d’immigració de Singapur. Ja sabeu el motiu i no crec que sigui un lloc que trobeu fotografiat si ho fiqueu al Google.

La segona es una d’aquelles particularitats que no crec que es puguin trobar a qualsevol altre lloc.

He de reconèixer que hem costa entendre bastant als Singapuresos quan em parlen per telèfon. Especialment perquè amb la majoria que parlo son immigrants o amb feines poc qualificades (repartidors de l’Ikea, del FairPrice o com aquest cas de fruita). El cas es que em va trucar algu dient-me que no se que de que m’havia d’entregar algo i que li obris la porta. Jo en aquells moments estava a l’altra part de la ciutat i li vaig dir que m’ho deixes davant de la porta, que ja m’ho trobaria. I després d’uns quants yes, yes seguits vaig penjar. No me’n vaig en recordar mes fins que al tornar al cap d’unes hores em trobo el regal de benvinguda del meu nou jefe. S’ha de reconèixer que tot un detall. El dilluns vaig donar-li les gracies a la seva secretaria. Gairebé dos mesos mes tard a ell.

Però com l’home no nomes de fruita viu, quina va ser la meva sorpresa quan al super vaig descobrir la que seria la meva cervesa de referencia. Increïble la passió que aixequem arreu del mon. Sincerament crec que en aquests moments som el club mes popular del moment. Dissabte passat, al sopar mauricià, un indi em va dir del fons del seu cor : “Després de l’Índia, el lloc que hagués elegit per néixer al mon es Barcelona”. I jo li vaig preguntar el motiu. “It’s the Makkah of futbol” va ser la seva senzilla resposta.

I si que ho es, perquè el primer dia que vaig anar a jugar a futbol, amb el Team Spirit, equip format per gent de tot el mon, ens vam enfrontar contra un altre equip internacional. En l’equip rival hi havia nomes dos catalans, ara l’equip parlava mes català que qualsevol altra llengua. Un d’ells se’n tornava a casa al cap de pocs dies després d’haver viscut a Singapur mes de tres anys. L’altre cap de cuina en un restaurant de tapes, tot just venia d’instal·lar-s’hi. I va ser en el seu garito que vaig pagar l’Estrella mes cara de la meva vida. Però, de tant en tant les arrels estan allí.

I com que d’alcohol estem parlant, una petita instantània del local bollywodia en el que vaig acabar ballant amb una de les noies que feien l’espectacle.

I això que tot just he sortit ben poc de festa per aquesta ciutat. Però n’hi havia una d’obligatòria. El sopar de Nadal de l’empresa, que per estalviar i al contrari del que faria jo, havien decidit programar per un 23 de Novembre. Això si que es planificar les coses amb temps i la resta son tonteries. Va tocar mudar-se a consciencia per tal esdeveniment i sort que en una de les caixes del trasllat havia aparegut el traje Cortefiel (l’únic que tinc), perquè hi havia holandesos que anaven amb frac!

Acabarem esportius, rememorant un dels esports mes avorrits que he vist fins ara : el criquet. I això que nomes vaig veure el final del partit, i era d’un que nomes durava quatre hores i mitja. Crec que s’ha de ser d’una altra pasta per estar allí al sol, esperant, i esperant, que es el que passa la major part del temps. A l’acabar escombren el terreny, que es el que estava fent aquest bon home fins que va veure un paio raro fent fotos als pals que conformen la part mes important del camp.

Però no em puc despedir sense les imatges d’un pla per al 2013. A East Coast Park, una franja verda bastant llarga a primera linea de platja i aquest llac artificial, on s’hi fa l’equivalent a l’esqui aquàtic. Queda anotat com a “must-do” per l’any que ve.

Anava a escriure malauradament, però ho he esborrat perquè en el fons, crec que afortunadament la majoria de les coses que vivim no les podem registrar en una imatge. En tot cas, si que hi hagut moments que he pensat que he viscut coses que m’hagués agradat enregistrar. La casa amb el mural de Messi n’és una, però també la setmana a Jakarta que cada dia esmorzava amb soldats americans, tots vestits com marines però sense cap arma visible. O quan vaig fer una foto a la reunió que estaven tenint els guardes de seguretat de l’hotel. Tots afilerats escoltant atentament a les instruccions d’un d’ells. Va venir un dels que encara estaven esperant a ser rellevats i em va invitar amablement a eliminar la foto. Mai he tingut ni una bona relació ni gens d’afecte pels uniformats, i encara que pugui entendre que no els hi agraden les fotos, no deixa de ser un bon moment per pensar : que us donin pel cul!

Com sempre salut i com be s’obstinen a demostrar-nos des de l’altre costat de l’Atlàntic, les armes ben lluny!

Eduard

La ciutat fàcil

6:10 Old Towm White Coffee, una cadena de fast-food malaia, a mig camí entre un Mcdonald’s i un Starbuck. De nou a l’aeroport de Jakarta, camí de Singapur. El viatge professional mes llarg fins ara (principalment per causa meva), encadenant les histories de Hong Kong i el rafting pel Cikidang. Aquest cop a les oïdes uns tals Yeska; no se com aquesta musica ha acabat al meu portàtil, però la veritat es que una mica de ska-afro-cuban-jazz per començar el dia esta resultant una bona opció. El cas es que després de tres setmanes, torno a “casa”, torno al condo de Balestier Road (el corrector ha emplenat directament la paraula condó amb un accent, i evidentment no es lo mateix una cosa que l’altra, jejeje)

Cada vegada que algu em pregunta per aquí, que que tal la vida per Singapur o que en penso d’aquest ciutat-estat, la meva primera resposta es : “easy”. I fins ara no he trobat que una sola paraula defineixi tant be una ciutat. Al menys de forma relativa i tenint en compte, com a mínim,  els dos vessants del terme. Fàcil perquè tot funciona be, es neta, segura, reglamentada, puntual, eficient, en la majoria de les interaccions que tens. Fins i tot la burocràcia te un punt amable. El dia que vaig anar a demanar el permís de treball (crec que ja us vaig dir que mes o menys això em ficava com a ciutadà de tercera categoria), doncs hi havia unes taules on hi anaven molts pares amb fills per fer algun tràmit. Doncs al costat d’aquestes taules hi havia una sèrie de joguets i animacions per a que els crios es poguessin entretindre. Alhora, hi havia unes pancartes amb la visió d’aquell departament, les seves funcions i una sèrie d’indicadors que mesuraven el grau de satisfacció dels seus “clients”, clients que no deixen de ser ciutadans que amb els seus impostos financen aquell establiment. Tot molt “empresa privada”, tot forca eficient.

La temperatura constantment càlida, afegeix un punt de simplicitat, mentre que un fenomen recurrent com es la pluja, es contrarestat amb un entramat de coberts que fa que gairebé puguis moure’t sense notar aquest detall. Afecta quan vols jugar a futbol, ja que esta prohibit fer-ho si plou pel risc de llamps. Un dels punts que mes destaca es lo reglamentat de la vida aquí. Hi ha un munt de lleis que el seu incompliment et poden suposar quantioses multes. A mi no em deixa de semblar paradoxal que en el mes neo-liberal dels entorns que conec, on a nivell econòmic i financer, les llibertats son màximes, sigui al mateix temps molt conservador en els aspectes socials. I això sense una religió única que ho empari. Gairebé sembla el paradís del Tea-Party, i el gairebé crec que simplement es salva per la manca d’un cristianisme messiànic que imbueixi a la població.

I aquí ja es comença a veure que el meu fàcil, s’esta traslladant cap a un cert punt de fals. De la mateixa manera que en la meva primera experiència a Asia, els meus amics europeus de Suzhou em deien “the fake Spanish”, essencialment per ser català i no complir algun dels estereotips assignats a l’Hispania actual. Ara de nou recorro al terme “fake” com el segon mes utilitzat per definir SG. Encara que potser de forma mes acurada es podria matisar cap a artificial. Evidentment l’aspecte de la ciutat tendeix cap a aquest concepte, els gran gratacels i sobretot l’excés abusiu dels grans malls, desenes i desenes, qui sap si centenes, d’illes Diagonals de tots tipus i tamanys, poblen la ciutat. Però no ens enganyem, per molt que es puguin diferenciar, un gran centre comercial, no deixa de ser un gran centre comercial, ple de botigues, moltes vegades repetides entre els diferents malls i que donen un cert punt monòton innegable.

Tota societat te molts mes matisos que dos simples adjectius, i evidentment al llarg del temps he d’anar ampliant el coneixement d’aquesta illa, vivint-la en les seves múltiples versions. Hi ha un llibre que em va marcar molt quan me’l vaig llegir, com molts d’altres em va fer veure una part mes de mi. Es tracta de l’Illa d’Aldous Huxley (si, el del Mon Feliç). Al llegir-lo em vaig adonar que soc mala persona. Que tinc sentiments mesquins cap a una utopia de societat ideal. Explica una societat perfecta, ubicada en una illa, que permet unes llibertats increïbles als seus habitants i en que tot funciona de forma harmònica. Aquesta perfecció es veu amenaçada pel descobriment d’uns jaciments petrolers inexplotats. Al llarg de la descripció d’aquesta societat, te n’adones de lo lluny que estem d’ella i tanta perfecció m’acaba abromant generant sentiments de ràbia. Singapur esta a les antípodes del plantejament huxleia, però pots notar que ells creuen ser-hi. I també es senten amenaçats. La particularitat que suposa aquest país els fa ser molt orgullosos però alhora temorosos de l’exterior.

Encara em queda molt per documentar-me sobre la historia del país, però de forma resumida, el que fins ara he après encaixa amb el que visc. País de jove creació, fa uns quaranta anys va ser expulsat de Malasia. Una illa relativament pobre i amb moltíssimes dependències de l’estranger. El problema d’encaix dintre de la república veïna era l’escàs pes de la població malaia i l’enorme influencia de la cultura xinesa (70% dels singapuresos son d’ascendència xinesa). En aquells moments pren el control del país un líder carismàtic i que te una visió modernitzadora clarivident. Construeix un model ultracapitalista, amb un missatge que cala profundament en una cultura molt materialista. El treball dur, infatigable es l’únic mitja per sobreviure. L’ascensor social es purament l’èxit econòmic, no hi ha mes historia que des del moment de la independència. La clau de l’èxit s’ubica en el sistema educatiu que ha de passar a formar treballadors i empresaris triomfals. L’art, la historia, la filosofia s’arraconen per deixar el pes a les ciències (incloent-hi evidentment i de forma predominant, les econòmiques).

El país es converteix en un paradís fiscal en una direcció molt suïssa. La banca es el principal sector, seguit de la logística portuària, l’electrònica i últimament la biotecnologia. Per això s’ha elevat de forma espectacular l’exigència d’un sistema educatiu de connotacions molt similars al corea. Com que tot esta basat en l’èxit professional, l’estat no proveeix (gairebé) cap recurs als “perdedors”. No hi ha sistema públic de sanitat, no hi ha sistema de pensions ni prestacions d’atur. Això fa que el pes impositiu sigui molt baix, convertint el país en un pol d’atracció d’immigració brutal. I la immigració es necessària en els seus dos extrems. En el mes format i emprenedor, per dinamitzar i crear noves oportunitats. En el mes baix i míser, per proveir de ma d’obra per fer totes les tasques que els propis ciutadans de Singapur no estan disposats a fer. I també una font d’entrada de capital inesgotable, buscant la seguretat jurídica, la fortalesa de la moneda i el creixement continu.

L’estat malgrat que no exerceix les funcions habituals de les democràcies socials europees, juga un rol central innegable. Es el gran planificador de tot el mencionat. El que decideix les infraestructures i com incentivar cada nou sector estratègic. I un gran regulador de lo privat. Singapur es famós per les seves multes desorbitades davant de faltes lleus. Crec que lo de la prohibició a menjar xiclet es la mes famosa de les seves materialitzacions. Amb tot això que he descrit, desmunto una mica el concepte de ciutat fàcil. Bàsicament, perquè sense els serveis basics de l’estat del benestar hi ha molta gent que no ho passa massa be. Però es cert que en els països de l’entorn, la situació es pitjor i es per això que centenars de milers de filipins i indonesis acaben alimentant aquest model.

Lo que a mi em fa profunda ràbia es que Singapur es podria permetre major justícia social. No podem demanar lo mateix a Filipines o Indonesia, però Singapur hauria de renunciar a poc per donar millors condicions de vida. Simplement crec que ideològicament no ho vol fer. No considera que tots els humans siguin iguals i tinguin els mateixos drets i deures.

Algú m’ha dit que amb la visió que dono de Singapur, li venen molt poques ganes de visitar aquest país. Però com sempre, cada acció genera respostes varies. La societat es molt multicultural, no la societat exitosa i governant, però si els que s’aprofiten en certa mesura del que això genera. Ahir (si, vaig començar a escriure un dissabte, però estic acabant un diumenge), vaig viure un d’aquest moments que mai, mai hagués pogut preveure en venir aquí. El moment culminant va ser quan vaig cantar a tot el que em dona la veu La Bamba en una festa mauriciana. Ja sabeu que les meves habilitats musicals son de lo pitjoret que mai heu sentit. No em se la lletra mes enllà del “yo no soy marinero, soy capitan”. Però allí estava jo, en el mig d’una festa d’un equip de futbol amb el que nomes he jugat un cop, rodejat d’immigrants de l’illa de Maurici en la seva majoria. I tot perquè quatre alemanys no havien aconseguit posar-se d’acord per cantar res en germànic. Després de la nit bolivoodiana, n’afegim ara una de mauriciana.

Salut i fins la propera,

Eduard

PD: Estic segur que necessitaré tornar sobre aquest tema de nou. Hi ha moments a Singapur que estic molt a prop de tesis comunistes...

Estan bojos aquests indonesis

Si algun cop he estat lector, ha set gracies a Asterix. Tintin també ha jugat un rol important, al mateix nivell sincerament. Ma mare sent mestra, s’havia d’emplenar l’hora d’exclusiva. No se si el terme continua sent correcte, però en aquells moments, aquest era l’adjectiu per diferenciar l’hora de mes que feien els mestres en comparació amb els alumnes de primària. Per això vaig començar a jugar a escacs, esport que mes ha suposat fins al moment, malgrat la meva passió pel futbol. Fins i tot vaig provar el karate, fins que em vaig sentir un camissa marro, seguint unes pautes que no entenia i fent els mateixos gestos que tots els altres. L’experiment va durar quatre sessions, però em va servir per saber que el nazisme mai seria lo meu. I amb això no vull ni molt menys dir que el problema estigui en el karate, simplement per un nen de deu anys, amb cert esperit crític (una mica avançat en el seu temps, molt retardat en el tema noies com s’ha pogut comprovar després), el fet de sentir paraules japoneses i haver de repetir tots una mateixa coreografia, no anava en ell. Podia semblar al contrari a simple cop de vista, però un tauler li permetia expressar major llibertat.

Això va ser cert, fins un cert punt, perquè des del moment en que els escacs van suposar algo mes que un moment de lleure, però una competició, vaig agafar un rol híper-conservador que es el que m’ha caracteritzat en tots els jocs d’estratègia. Es un punt, en certa mesura conflictiu, perquè m’agradaria veure’m com un jugador agressiu, algú que domina el terreny i pren riscos (suposo que en projecció similar al que m’agradaria fer en la vida real). Excepte en cert moments del poker holdem, sempre jugo d’una amarrateguis brutal. Prenent un plaer desmesurat quan la victòria cau com fruita madura d’una estratègia que m’assegurava sempre aquest resultat. Mentre que quan ho veig tot perdut, prenc decisions molt mes agosarades. A vegades, simplement de cara a la galeria, simplement de cara a fer-me una mica la víctima. Però en tot cas, un estil de joc mes divertit i que fins i tot de tant en tant funciona.

Aquest mati m’han despertat sobre les vuit del mati. No vaig anar al llit massa tard, però ja sabeu que m’agrada dormir i no veig perquè un diumenge no puc allargar una mica mes. En tot cas, si hagués estat a Cuba o al Carib en general (tirem d’estereotips a continuació), hagués sortit disparat del llit, corrent a unir-me a l’orgia que s’estava desenvolupant uns metres mes enllà. Estant a Indonesia, sabia que no calia córrer, els sorolls orgasmics (sembla que al corrector aquesta paraula no li agrada i no em permet ficar-li l’accent, Marta que farem?) que arribaven a les meves oïdes provindrien d’algun joc innocent, d’un karaoke a molt estirar. I ben be s’ha confirmat quan al cap d’una estona he sortit tranquil·lament per anar a esmorzar i he vist un gran grup (probablement en una convenció d’empresa, que es el que he vist constantment aquest cap de setmana) que es banyaven a la piscina. Tampoc ara imagineu bikinis i tangues, la imatge era mes com la d’una gran rentadora degut a la gran quantitat de roba que hi havia allí dins. Excepte algun home amb tors nu, allí lo únic que s’havien tret eren les sabates. Probablement el seu Deu en les altures regnarà molt tranquil veient que les seves lleis son respectades, amb tots els dubtes que genera aquesta afirmació, però fins i tot jo que no soc massa primmirat amb aquestes coses, tindria moltes preguntes higièniques a respondre abans de ficar-me allí dins.

Però si estan bojos en el sentit mes amable de la paraula. Feliçment bojos en tot cas, perquè si hi ha alguna cosa que destaca d’aquest país es que irradia alegria, tranquil·litat i un toc d’ingenuïtat o fins a cert punt infantilisme encisador. Un punt d’honestedat sobre els temes importants que no et deixa de descol·locar. Per exemple, cada cop que saben que soc solter, hi ha essencialment dos respostes possibles : els que em compadeixen i els que pregunten el perquè. En tots dos casos em diuen que m’he d’espavilar, que amb trenta anys això ja hauria d’estar “solucionat”, que se m’està passant l’arròs. Tots els de la meva edat, com a mínim dos fills, cap a sortit mai del país. Algun cop els provoco explicant-los-hi que en el mon en que visc això no es tant sorprenent, però per la seva cara de passivitat, poca credibilitat li donen a la meva “justificació”.

Un altre tema de xoc cultural es l’alcohol. Dijous em van portar a sopar a un restaurant de la zona. La seva manera de mostrar el seu apreci pel visitant. Estava conformat per una sèrie de barcasses, unides per ponts de fusta sobre un llac. Per menjar van demanar el que van voler, ja que defugint tota responsabilitat sempre dic que a mi m’agrada tot. De fet un dels peixos que ens van cuinar el van pescar davant nostre. Lo millor va ser quan a l’hora de demanar el beure em van preguntar que volia. A la meva demanda d’una cervesa, la seva resposta va ser contundent : “Only drunken drink beer here”. Tot dit amb un bon somriure d’orella a orella. Però me la van portar, jejeje.

Al gener m’han invitat a la convenció de Supply Chain d’AQUA. El meu ex-jefe (francès, director del departament aquí) m’ha comentat que es brutal lo que arriba a fer aquesta gent sense beure una gota d’alcohol : es tornen bojos amb el karaoke, els encanta disfressar-se i ho viuen a tope sense que el dia següent se’n torni a parlar. El director comercial es capaç de disfressar-se de dona un dia i que a l’endemà no es pugui ni parlar del tema.

Aquest cap de setmana l’he passat al “Sant Hilari” d’aquí. Hi vaig anar dijous al mati i me n’he tornat aquest vespre de nou a la capital. Com faig coses diferents a la resta, doncs vaig dir que enlloc de volar cap a Singapur per tornar a venir diumenge, doncs he allargat el viatge a la tercera setmana i m’he quedat en un d’aquests típics complexos vacacionals al costat d’un llac. Sabia que s’hi podia fer rafting per la zona, i així ha estat. Mitja fabrica revolucionada per correspondre al meu desig de baixar en barca per un dels cabalosos rius de la zona. La fabrica esta mes o menys en la base d’un volca, i la veritat es que quan pots fugir d’unes carreteres completament saturades, l’orografia del lloc te un punt bonic.

Hi ha moments en que perds una mica el control del que et passa. Dissabte a les nou sabia que em vindrien a buscar un dels conductors de Merkasari, amb alguns amics seus per anar a fer el rafting. Es necessitaven cinc persones i com ja sabeu que soc solter, doncs la historia m’acabaria sortint mes cara de lo previst. Però, tot te un preu i quan preval la comoditat i la manca de temps ho acabes agraint. Podia parlar amb dos d’ells en un angles forca basic, però tots rèiem molt sense saber massa el motiu. Al final, tres hores mes tard, arribàvem al riu per aprendre que tot estava reservat i fins al cap de tres hores, si tot anava be, no podríem fer el descens. Per aquestes coses del país, unes desenes de trucades després vam aconseguir sortir al riu en el temps de fer un cafè i de que caigues una pluja torrencial tant habitual ara (això també ho comparteixen amb els gals i es que hi ha moments que sembla que s’hagi de caure el cel al cap).

Al principi em pensava que simplement em volien prendre el pel i riures d’un estranger. Però en la tercera o quarta ocasió que van cridar cocodril, el vaig veure. Tot tranquil, damunt d’una roca, allí estava mirant com de tant en tant baixaven barques de turistes cridant a cada ràpid. Suposo que si no hagués anat amb bici al costat d’al·ligàtors a Miami, m’hagués causat mes impressió. En aquests moments, tan sols em va sorprendre que estigues en una zona en que l’aigua baixava amb certa violència. No se, me’ls imaginava mes en aigües semi-estancades...

Quan anàvem en cotxe cap allí, va haver un moment de clar somriure i que va ser quan em va venir el títol del post. En un dels múltiples poblets o gairebé diria, grups de cases mes o menys desperdigats per la carretera. Una casa blanca amb franges blau cel i on el propietari havia decidit pintar-hi un gran escut del Barca i un dibuix a mida com a mínim real, sinó mes gran, de Leo Messi. Potser algun cule de casa tindrà algo similar, però vaja, aquest seria dels bons. Em va sorprendre tant, que a l’anada no vaig reaccionar per fer parar el cotxe i fer la foto de rigor. De tornada no vaig ser capaç de tornar-la a veure i es que la tempesta que queia en aquells moments tampoc ajudava. Tambe vaig pensar lo dur que ha de ser sortir per allí i ser de l’Espanyol. Quan dius que vens de Barcelona, lo primer que et diuen es Barca (si, i no trobo a faltar la c trencada) i lo segon Messi. Com et pares a explicar-los que si però que tu ets d’un altre equip de la ciutat que...??? No, els hi agrada que les coses es compleixin tant com ells imaginen. I el Barca es el millor equip del mon i Indonesia es molt blaugrana.

Salut i amor,

Eduard

PD : L’altre dia vaig rebre el mail sobre la propera edició dels camins de la Segarra. Aquest any no ho podré repetir, però en el seu honor la camiseta del rafting era la vermella d’aquest any.

Aniversaris

No, no es tracta de la cançó dels Manel. Probablement tindrà un punt d’introspecció personal, però no declararé el meu amor incondicional a una noia. A la vida, a la vida sempre. Avui en celebro trenta. No es un numero qualsevol, malgrat que no deixa de ser un numero mes. Ens causa fascinació pel canvi de dígit, deixo d’estar en la vintena per passar a la trentena, així, d’un dia per l’altre. Evidentment que analitzat fredament no deixa de ser una tonteria mes del mon que ens rodeja, i a part, mai tinc especialment la sensació de complir anys el dia assenyalat. Al final els de la meva generació gairebé ja tots l’han celebrat, així que per mi, ja fa dies que en tinc 30. De fet, en algun moment aquesta ha estat la meva resposta innata quan m’han preguntat. Tan sols després d’uns segons de re capacitació, ho matiso amb un gairebé.

Suposo que un altre punt que el fa especial es contenir el zero. Una de les majors aportacions del sistema numèric àrab. El res, que no sabem si es numero o es res. Aquí el numero associat a la mort es el quatre, però no deixa de ser per semblança del caràcter, del signe. Però per mi esta clar que aquest mèrit se l’hauria d’endur el cercle allargat, allò que no te ni inici ni final, que tot el que multiplica ho converteix en si mateix. Però al mateix moment que tot lo que divideix ho eleva a l’infinit.

Una de les millors critiques que m’han fet al blog es, que al principi deixo entreveure un tema central en el relat, quelcom de vertaderament profund, però mai n’acabo parlant. Crec que es una apreciació molt afinada, i que de certa manera també jo sento. No estic convençut que sigui nomes un tema, però la manera d’escriure, el ritme a vegades torrencial, a vegades lluitant cada paraula; sense mai mirar massa enrere, deixant-me portar pel que m’envolta, pels camins que pren la meva ment, sempre massa rapida, moltes vegades dispersa, impossibilita una reflexió mes assossegada. Per fer lo anterior, hauria de passar molt mes temps en cada idea, treballar-la tranquil·lament, desenvolupar amb profunditat cada destell i revisar a consciencia el que acabo de dir. Sincerament no se si soc capaç d’aquest treball de filòsof, potser ho intentaré amb el temps, perdre altres coses pel camí. No se, de nou no se com evolucionare.

I de nou un canvi de rumb total, si semblava que anava a parlar de la mort (i no per això no ho vull fer, al reves es un tema central sempre, però avui no), si anava a enumerar exemples de tot el que m’esteu aportant, vosaltres lectors. Doncs no, parlaré de que estic en un tren xines, direcció a Hong Kong. No es tracta del tren que fa sis anys i mig ens va portar de Suzhou a les Yellow Mountains. No hi ha gent de peu ni gallines enjaulades (se que esta mal dit, però m’ha fet gracia que una de les possibles correccions que em proposava era ejaculades, podré tenir trenta anys, però les xorrades infantils, encara les tinc presents). Tampoc es tracta d’un esterilitzat Avant. Es mes aviat vell però en perfectes condicions de funcionament, relativament net, malgrat que els detalls estan bastant descuidats. Em recorda bastant al que fa tres anys em va portar de Singapur a Kuala Lumpur (excepte que no hi fa el fred que feia en aquell, jejeje).

Però tampoc es del tren, sinó del viatge a Hong Kong. Avui una bona amiga em felicitava dient-me lo original de la meva celebració. Que probablement havia anat a un munt de festes pels trenta, però cap consistia en anar-se’n a Hong Kong. I certament, soc un privilegiat en aquest aspecte. L’any passat ho feia a la mítica illa de Pasqua, aquest en una de les ciutats mes interessants del mon (la mes espectacular per mi sense cap mena de dubte). Però hi ha un matis, i encara que no es molt rellevant per mi, serà de nou una celebració en solitari.

Ja des de fa uns anys he pres la determinació de fer abans les coses sol que esperar miraculosament a quadrar agendes o trobar el consens perfecte. Això ha significat excursions a la muntanya solitàries, un eurotrip per carreteres secundaries o un primer descobriment del sud-est asiàtic. Grans moments de plaer, de descobrir nova gent i noves sensacions. Com tot també trobes a faltar companyia, som un zoon-politikon i no sempre soc la persona mes extravertida per relacionar-me amb desconeguts. Suposo que com amb tot, s’ha d’intentar buscar un equilibri i s’ha de ser lo mes realista possible en les teves expectatives sobre els altres. Altres vegades les sorpreses venen quan tot sembla indicar que començaràs un viatge, una activitat, en solitari, i a darrer moment t’acompanya algú que fa de l’experiència algo diferent. Millor en alguns aspectes, sacrificis en altres, moments d’invasió, moments que et fan treure lo millor de tu.

L’any passat era en una petita illa formada per tres volcans al mig del no res. Era el meu tercer dia allí i el mes espectacular. El dia anterior havia llogat una bici, la llibertat absoluta per moure’t per allí sense dependre de res ni de ningú. Em feia creus dels pocs turistes que les utilitzàvem i de lo que els hi agradaven els 4x4 que nomes aixecaven pols. Després d’una primera aproximació d’una quinzena de kilòmetres vaig arribar a aquella platja mig deserta, amb un cel encapotat que plovisquejava, una filera de moais a primera línia de mar, donant el cul a una aigua blava cristal·lina gairebé caribenya. Banyar-me allí va ser un vertader regal d’aniversari. Uns instants de pura felicitat, de pura llibertat. El cap ple de mil histories, de mil preguntes, de mil desitjos. Tots els que heu viatjat, tots als que us apassiona veure mon, teniu els vostres moments fetitxe. Per mi aquell es un d’ells. El dia va ser increïble, amb tot el que va venir a continuació, moais i mes moais, la cantera i el volca central, kilòmetres i kilòmetres pedalejant per camins al costat del mar. Un dia rodo.

A l’arribar a l’hostal, una sèrie de cabanes que conformaven cada una, una estoica habitació. Connectar-me a internet per mirar egoistament les felicitacions rebudes, fins que el propietari de l’hostal em convida a una cervesa al saber que aquell dia feia anys. Un tipo super interessant, d’una cinquantena d’anys, amb una filla i una ex-esposa australianes i ell que feia poc havia tornat al seu lloc natal, per ocupar-se d’un negoci que els seus pares ja massa grans no poden portar tot sols ( i això que la seva padrina de mes de cent anys, encara voltava per allí, sense que ella en fos molt conscient, arrencant totes les males herbes que trobava). Després de la primera va venir una segona i en aquells moments em desvela que s’havia separat, en part perquè la seva dona estava bastant grillada, en part perquè s’havia finalment reconegut que era homosexual. En aquell moment i de forma forca elegant deixo clara la meva heterosexualitat. Se que es una mica mesquí per la meva part, però no vull que un mal entès trenqui el gran dia que estava vivint i per altra se que com a home, sempre veus oportunitats o signes d’aprovació malgrat la realitat pugui estar a anys llum d’això.

Vam anar a sopar en un dels millors llocs de l’illa i fins i tot després vam anar a fer una copa, cosa que en llevar-me pel mati mai hagués pensat. De fet amb lo que mes em vaig quedar es amb la valentia d’aquell bon home, per reconèixer al cap de tants anys el que s’havia estat intentant amagar. I no nomes el camí personal i individual, sinó el comunicar-ho a una família en que el pare no ho accepta mai del tot i deixar una societat molt liberal com l’australiana, per anar-se’n al seu poble natal de 4500 habitants confinats a mes de 2000 km de qualsevol territori habitat. En una societat tan tancada, les tendències conservadores son forca majoritàries i l’arrelament catòlic no aporta cap aire de llibertat.

Fins ara el meu dia no ha estat massa especial. He portat bombons a l’oficina, que previsorament havia comprat a l’aeroport de Singapur. El problema es que hi ha poca gent amb la que em puc comunicar, però vaja, vagis on vagis sembla ser que el xocolate fa somriure. Per una d’aquestes casualitats de la vida, el cap de logística xines, que es amb qui passo mes temps quan vaig allí, complia anys ahir. Veurem que ens depara HK avui. Una de les coses que mai he fet fins ara, malgrat tot el que he dit fins ara, ha estat sortir de festa sol. Amb això les expectatives son molt baixes per avui, però... qui sap on el vent ens portarà?

Salut i que la forca ens acompanyi (petit homenatge en aquestes paraules),

Eduard

PD: Moltes felicitats Ester!!!!!!!! No seria el mateix el meu concepte de cumpleanys, si pel meu tercer, no m’haguessin fet el millor dels regals.

PD2: Dimarts vaig complir sis anys a Danone. Moment per mirar enrere i qüestionar-se moltes coses. I no en el sentit de que obligatòriament la resposta sigui canviar això, ni molt menys; però si que s’ha d’aprofitar l’avinentesa per valorar el camí recorregut.

PD3: Continua la tradició de ficar algunes de les reflexions mes importants en forma d’interminables postdates. En tot cas, aprofitar aquest per disculpar-me per endavant si acaba semblant molt raro llegir aquest article publicat en una data diferent a la que esta escrit. Però al final molta part d’ell parlo de coses del passat o atemporals, així que ja em disculpareu si no el penjo avui.

Ritz-Carlton

Quan era petit, aquest nom sonava a riquesa, a peli americana, a un mon paral·lel, fins i tot en algun moment era l’enemic. Ara es on m’hi allotjo cada cop que vaig a Jakarta. Les projeccions indiquen que hi podria passar una vuitantena de nits en el proper any. Ara que ho miro de dins, te un toc decadent, de fals ric, de que com a classe mitja l’hem profanat. Els ídols roden per terra, les monges son violades, i la religió dels rics ha mutat de nou cap a un nou estat, de nou vetat als nascuts entre els mers terrícoles.

I segueixo sense envejar això. Ser saludat una mitjana de vuit vegades abans de poder arribar a l’habitació no em fa sentir millor. Sopar al lounge club de la planta 26, em fa sentir mes el pes del que es podria fer amb aquests diners que no la comoditat de poder menjar el que vulgui, mentre boniques indonèsies em pregunten si vull Merlot o Malbec. Al final la major part dels dies acabo sopant pa amb formatge i oli d’oliva (soc conscient que en aquestes contrades això es un luxe, que el Brie i el Camembert que engrapo valen bastant mes que al Pryca de tota la vida). I els dies que no em puc resistir, una mica de xocolata que junt amb els vins anteriors configuren un bon substitutiu.

Sempre he viatjat. Des de que tinc us de la raó, recordo visitar diferents llocs. Al principi era amb la caravana recorrent Europa. Eren viatges que potser al principi no volia començar, envejava tenir un poble on anar (malgrat la màgia Villores ha estat mes una anècdota que un continu, a Castelldans son escassíssimes les nits que recordo haver-hi dormit). Lo mes similar era Cambrils, que sempre m’era arravatat quan mes còmode em sentia, quan mes amics tenia o quan mes em demanaven que em quedes. Il·lusions de marrec, perquè el temps ha ben demostrat que els viatges en caravana influenciarien molt mes la meva vida. Eren viatges que costaven començar, però que costaven molt mes acabar. Encara recordo les llàgrimes que vaig vesar quan un cop que vam anar a Anglaterra, i em vaig adonar que no tindríem temps d’anar a Escòcia. Que la realitat imperava i que nomes visitaria el país de ”l’enemic” i no la terra promesa per Mel Gibson i el seu inspirador Bravehart (a l’habitació de Lleida encara penja el pòster, i això que la meva habitació mai ha estat un lloc massa personal fins arribar al Penya). Uns anys després, un any massa tard, aquell que sents que serà l’últim, ho vam solucionar.

Sempre he estat una mica mes ploraner que la mitja, però si entrem aquí, si que ja ens desviem completament del tema (com si això importes!?). El cas es que lo de viatjar em ve a la sang. Els meus progenitors, uns avançats en els seus temps, m’han inculcat això i com diria en bo de n’Ortega (encara tinc pendent un llibre seu molt especial, ara que recordo), “yo soy yo y mis circunstancias”. Després ja vindrien els viatgers motxilers, els trekkings corsos, himalayencs o andins, els viatges “nocturns” per Mallorca, les passions turques, els eurotrips per les Lofoten o per Liechtenstein, i molts altres mes. Sempre en l’origen hi ha una família de 4, un Citroën BX i una Moncayo de 749kg.

En tot cas, mai un Ritz ni res similar, havia estat l’acomodació elegida. De fet no crec ni que sigui un bon lloc per fer turisme. Per aprofitar el gimnàs, el spa i la piscina, per tancar-te a l’habitació ben acompanyat i posar a proba el llit King Size, això si, aquestes em semblen molt millors opcions. Però fer turisme? Dorms aïllat de la societat. Quan hi entres en cotxe, tens cinc persones que l’inspeccionen a fons (obren el capo, el maleter i les portes, acompanyats d’un gos i d’un mirall il·luminat que permet revisar el sota-cotxe), sempre a la cerca d’artefactes explosius. A continuació passes un escàner de les teves pertinences i de la teva persona. S’ha d’admetre que després de dos atemptats terroristes (l’últim de no fa mes de tres anys), es normal que es prenguin el tema en serio. Però la sensació d’artificialitat no te la treu. Menys quan un dia arribes i l’entrada al Ritz esta provocant una retenció en els carrers del voltant perquè s’hi fa una boda. I segons un dels criats (segur que hi ha una paraula mes acurada, però de la manera que et tracten es fàcil anomenar-los així), es casa (no se si ell, o algun dels seus fills) la persona mes rica del país, evidentment propietari de l’hotel.

El de la Xina no es pas molt mes auster, encara que s’ha de reconèixer que es significativament mes barat. Suposo que el fet de no gaudir d’un sumptuós Lounge Club ajuda. El que si que es, tal com es pot deduir del capítol precedent, molt mes modern. Habitacions bastant mes petites i desordenades (la dutxa esta mes o menys al mig de l’habitació amb tot de vidres per a que puguis ser observat si aquest es el teu desig). I no te l’olor a riquesa rància de l’altre, no estàs en una replica cutre de Versalles. Amb les aspiracions dels dissenyadors “modernets”, la recepció esta a la planta mes alta (be gairebé, a la mes alta hi ha el gimnàs i les seves bicicletes estàtiques on mentre hi sues tot el que vulguis observes la ciutat de Blade Runner als teus peus). Això que a priori podria tenir el seu encant, es contrapesa amb el fet que has de passar el doble de temps a l’ascensor, ja que l’ascensor que et porta a l’habitació, no es el mateix que et baixa a la sortida de l’hotel.

Evidentment el mon en el que visc en aquests moments es molt costos. Avions, molts en business, hotels, dietes,... En principi hi ha unes regles de joc, unes normes de conducta, però el grup no es precisament molt fort en processos. Al final, ningú t’explica molt be com gestionar-ho i ho vas fent tu una mica com millor (o pitjor) creus. Fa un temps que vaig llegir un article que em va impressionar bastant. Parlava sobre l’ètica en el sector públic. No era gens demagògic, en un tema tant susceptible de ser-ho. Ressaltava la dificultat de ficar una barrera entre tu com a individu i el que l’empresa ha de pagar per tu. Quan parlem que els diners son de tots, el nivell d’exigència s’ha de ficar mes alt. Però per tots els controls que vulguis ficar, per totes les reglamentacions que vulguis establir, sempre hi hauran zones de grisos. Zones que nomes tu com a individu, amb la teva ètica i la teva moral pots fixar. I es molt probable que els teus valors vagin canviant. Que t’acostumis al ritme de vida i cada vegada perdis mes escrúpols. Crec que lo important es sempre guardar un punt de referencia, i per mi aquest sempre serà la planta de Lanjaron.

Salut i un bon somriure a la cara J

Eduard

PD: Seré un mes dels catalans expatriats que no podrà exercir el seu dret a vot. Lo mes fàcil seria dir que es per culpa de l’ambaixada espanyola i no per això no deixo de creure que m’hagués pogut ficar les coses mes fàcils. Però com sempre soc molt auto-culpabilitzador (em ve de família i de país, a casa ho som bastant i com a catalans també ens hem de treure aquest complex) he de reconèixer que podia haver ficat una mica mes de la meva part. El cas es que vaig anar a inscriurem al consolat com a resident el 16 d’Octubre, quinze dies mes tard d’haver arribat, però mes d’un mes abans de les eleccions. Probablement hi podria haver anat potser abans, però entre que l’horari no acompanya molt i que durant dies vaig tenir el passaport bloquejat per visats i histories, el fet es que no hi vaig anar fins el dia de la MILF. Allí em van donar els papers per demanar el vot per correu com a resident a l’estranger, sense informar-me que el període per als residents s’havia esgotat el dia abans. L’endemà vaig enviar un fax a la demarcació de Lleida que es el que m’havien dit que havia de fer. Al cap d’uns dies una dona de Lleida em va escriure dient-me que el període havia caducat i que la meva única opció era demanar el vot com a temporalment a l’estranger, per tal cosa havia d’anar a l’ambaixada. Després vaig saber que ella hi havia ficat molt interès perquè havia parlat fins i tot amb els meus pares. El cas es que quan vaig saber tot això ja era tard perquè me n’anava a Indonesia abans de poder fer res. El cas es que un cop mes em quedaré sense votar, encara que aquest cop amb mes ràbia. 

PD2 : Buscant l’article, he obert carpetes que feia temps que no mirava. Una es titula : Mails des de Suzhou, en una altra hi ha perles de la mateixa època. M’ha fet por obrir-la al mig de l’avio, no fos cas que em caiguin llagrimetes. No se si gosaré inspeccionar-la mes tard quan arribi a casa. Jo que crec haver evolucionat tant, igual m’adonaré que continuo sent aquell ingenu ple d’il·lusions que ara fa mes de sis anys va iniciar la seva primera aventura asiàtica. Es el que te guardar carpetes de títol : Cosetes Meves...

L’imperi dels fills únics

Diumenge set de la tarda, de nou damunt d’un avio, de nou direcció Jakarta. Tot just ara acabo d’emplenar l’enèsim formulari immigratori. Últimament em pregunto insistentment que en deuen fer de tots aquests paperets. Quina enorme col·lecció que deu rebre cada dia cada aeroport. Milers de destins, milers de motius i quantes mentires. Algú sap si serveixen per algo? Si els breus moments que destinem omplint-los serveixen per algo mes que per acabar emmagatzemats en alguna obscura sala a l’espera del seu triturat. Les angoixes que en algun moment ens provoca no saber si un error pot ocasionar la nostra deportació. Quina seria la meva sorpresa si al cap d’uns dies em venen a buscar a l’hotel paperet en ma, acusant-me d’haver-los mentit, que un cop els havia dit que la meva ocupació era de Professional/Technical i en canvi en el següent viatge m’havia transformat en un Management/Administration...

La setmana passada vaig passar-la a Xina. 6 anys i un mes mes tard hi tornava (es cert que aquest Agost ja hi havia ficat els peus, però ho havia viscut de forma anecdòtica, aquest cop la petjada ha estat mes profunda, aquest cop he desvelat records del passat). De fet avui linkedin em recordava que aquest Novembre compleixo 6 anys a Danone. 30 anys de vida, 6 en el mon de les aigües. El que va començar sense gairebé voler, esta entrant a la primària. Ja podria anar a la classe de ma mare!

El motiu de la visita era participar al workshop de manufacturing. Malgrat que no pertanyo a la comunitat industrial, suposo que el fet d’estar en una funció connexa i la proximitat geogràfica va fer que em convidessin. Hi havia de trobar-me amb el meu jefe, l’argenti amb el qual no parlo gairebé mai mes d’un cop a la setmana. Però els problemes operacionals mexicans l’han retingut, en contra de la seva voluntat (i de la seva dona) un cop mes allí. Així que fins a l’any que ve dubto que el torni a veure. No deixa de ser estrany tenir un cap en aquestes condicions. Suposo que no acabaré d’entendre mai les multinacionals, la política interna i les tonteries dels pressupostos. Com tot te coses positives i negatives, així que a viureu de la millor manera possible.

El workshop en si no va ser cap cosa de l’altre mon. Algunes temàtiques interessants (energia, manteniment, aquadrinks, DaMaWay, ramp-up, recursos humans, zero base organització,...), uns animadors bastant normalets i uns participants mes interessats en fer networking que en entregar lo millor de nosaltres. Havia de venir el director industrial d’Espanya, però d’entre tots els participants sembla ser que va ser l’únic que no es va enterar que per viatjar a Xina fa falta visat i no te’l donen a l’arribada. Així que el bon sevillà quan es va presentar per fer el check-in, va haver de trucar al seu jefe funcional disculpant-se perquè acaba de tirar uns quants cents d’euros per la bassura. Amb la que esta caient.

Un dels millors moments va ser la presentació de Xina i Danone Waters China (DWC) que va fer el seu director general. Un francès d’uns 50 anys que fa pinta d’estar una mica volat. El dia anterior me l’havia creuat a l’ascensor de l’hotel en barnús i calçotets. Be es cert que durant la setmana es casa seva (la seva família viu a Hong-Kong, a 2 hores en tren o 30 minuts en avio). Evidentment que això no es ni molt menys motiu d’excentricitat si no s’acumula a una sèrie de comportaments addicionals. En tot cas, te un punt genial que en un país com Xina treu un profit brutal. Va arribar en el moment d’un re posicionament de la marca (MiZone, una beguda bastant curiosa, a mig camí entre un refresc, una beguda isotònica i l’aigua) i ha convertit l’empresa en la de major creixement del mon Danone. Te errors en altres aspectes, però la maquina de fer diners en que s’ha convertit la Xina es innegable.

El tipo va fer una radiografia geo-politica-ambicional de la societat xinesa brutal. “Let some people get rich first” “Proverty is not socialisme. Being rich is glorious” son les dues úniques frases que vaig anotar. No eren seves, sinó d’un antic president de la república popular de la Xina, el primer en reconvertir el maoisme en economia de mercat. El canvi que esta experimentant el regne del mig (traducció literal dels caràcters que conformen la paraula Xina) es increïble (ell deia que mai vist, però la transformació del Japo dels Samurais en l’imperi del sol ponent, a mi també m’ho sembla). No us haig de dir res de nou, tots ho hem llegit al diari, tots ho hem experimentat en el nostre quotidià. Però el que si que us puc dir, es que aquesta gent te molta gana. El partit es plenament conscient que o manté ritmes de creixement frenètics o el control se li escapa. O tots es poden beneficiar en certa mesura (perquè, no ens enganyem les diferencies socials son gegants), o arribarà un moment que els de baix demanaran explicacions per la multiplicació de multimilionaris.

La setmana xinesa ha coincidit amb el XVIII congres del partit comunista. La censura s’ha ampliat temporalment i a la llista de pagines webs permanentment denegades s’hi ha afegit unes quantes mes. Sort que el VPN a Singapur continuava funcionant. Evidentment no hi ha hagut sorpreses majors i el que se suposava que havia de prendre les regnes, efectivament ha estat elegit primer ministre (i amb el poder militar al mateix temps, cosa que no entrava a les quinieles). En tot cas el seu primer discurs ha sigut clar: acabar amb la corrupció per augmentar el nivell de vida dels menys afavorits. Podeu dir que es populista i fàcil, però paradoxalment en la república popular, atacar el poder dels dirigents locals no es evident.

El que mes em va fer reflexionar (aquí nomes parlo de quatre pinzellades, però us asseguro que el discurs era molt bo), va ser la constatació, que ens enfrontem o mes ben dit ens enfrontarem a un país regit per fills únics. Ja fa 30 anys de la famosa política d’un sol fill per família (dos en el cas que ambdós pares fossin fills únics). Això fa que els xinesos que estan començant a prendre posicions predominants en la societat, s’han criat en cases on, fins a quatre adults (habitualment pares i padrins comparteixen sostre) s’han ocupat d’un sol fill. Evidentment, ho han donat tot per ell; sacrificis a canvi d’una bona educació. Esforços tots dirigits a oferir un millor present que el que ells han viscut. Però contràriament a una sobreprotecció del fill/a, que provoques desídia o manca de metes, això ha situat la barrera de l’exigència a nivells superlatius.

Son gent treballadora, que s’ha enfrontat a un sistema educatiu gairebé corea. I que davant dels avenços innegables en la qualitat de vida de la classe mitja, fa que siguin cada cop mes ambiciosos. Aquesta ambició es la que fa que si el sistema no es capaç d’oferir èxits, la frustració podria provocar un canvi de regim. I el regim no te cap voluntat de que això passi i per tant les decisions que prengui s’han de llegir, majoritàriament en clau interna. I el major problema que tenim, nosaltres europeus, es que no tenim un bloc europeu comú capaç d’implantar mesures per reequilibrar això. I encara que no ho sembli, els EEUU si. Malgrat la premsa occidental, amb una certa tendència a culpabilitzar a Xina de polítiques contraries al comerç internacional. Cada cop que la reserva estatunidenca emet dòlars de forma agressiva, els preus de la vivenda a Shanghai, i per extensió a tota la Xina, es disparen. I això provoca una frustració enorme en la població xinesa que es veu allunyada d’un somni (el mateix de la bombolla immobiliària, el mateix que encara avui no puc entendre: la possessió d’un habitatge com a símbol d’èxit social).

Amb aquest escenari, el gran perdedor no deixa de ser el medi ambient i les classes populars. De nou, tal com veiem avui en dia a Europa, la falta de formació es penalitza amb dures perspectives econòmiques. Si això li afegim que Xina disposa de ben pocs recursos naturals de valor econòmic, fa que cremar carbó a nivells desorbitats sigui el preu a pagar per un creixement que ha de continuar desbocat.

Hi ha mil matisos a tot el que dic, tant des del punt de vist econòmic com emocional. Però hi haurà mes temps per això. Avui ha tocat un rotllo econòmic-social, també forma part del que visc.

Salut i diumenge que ve eleccions,

Eduard

Meme si elle ne sert a rien, le vent nous portera...

Abans de postejar-ho al blog, escric en una fulla de word en blanc. Be, realment no es en blanc sinó que hi ha tots els textos anteriors. Lo únic que faig quan el torno a obrir es un Ctrl enter i em llanço a teclejar el que em passa pel cap. Normalment quan començo, porto una mica al cap el que vaig a escriure. Vulguis o no, ara que s’ha convertit en algo important del meu moment, durant el dia hi penso, et trobes dient-te: “això ho he d’escriure o sobre allò altre n’he de parlar...” Al final, passa el que passa, i lo que podia ser un guio, acaba girant i girant fins que es queden mil coses per dir i moltes altres que han aparegut sense estar cridades. Però vaja, que no deixa de ser una quimera, perquè tal com el gat de Schrodinger, fins que no queda escrit, res del que ha passat pel meu cap nomes ha servit per al meu propi plaer.

Avui just abans de ficar la pagina en blanc, he visualitzat per un instant el PD2 del passat post, les dues úniques frases ocupaven una pagina complerta. Capritx del atzar o potser perquè quan veig que arribaré a les dues fulles amb Calibri (Body) 11, m’entren les presses per acabar. Com si l’extensió importes, com si anés a contar masses coses i quedar-me sense paraules per al proper. En tot cas, no es així avui. Potser ho era ahir o diumenge quan tenia clar que lo proper que escrivia era quelcom (veus corrector, ja se que algo no existeix en català i que s’ha de dir quelcom, però? a qui collons vols enganyar? deixa de ficar la línia vermella sota!) així com: “the indian night” o fent l’indi per Singapur, i a continuació explicar-vos el meu dissabte mig de criquet mig de Bollywood i contar-vos com vaig acabar ballant amb a l’estil de l’anunci de Coca-cola en un recinte que sembla mes de barra americana que altra cosa. Però no, serà per una altra ocasió...

Heute volia deixar anar pes, i malgrat que hi hauran temes complicats en el que escriure, n’hi hauran altres de magnífics i no m’agradaria que la sensació que quedes seria de tristesa. Ni molt menys! Però vaja, tampoc jo creia que Muntanyes Russes no deixava de tenir un regust final plaent (gracies Ares, un cop mes ;), però pel que sembla vist els ànims que he rebut, no era així.

Crec que obertament no ho he reconegut mai, a ningú, però els que mes em coneixeu, els que mes sabeu veure a traves les meves costures, crec que no os sorprendrà: aquest any no ha estat fàcil per mi. No per això no he viscut moments màgics, no per això he tingut moments de màxima felicitat, però hi ha hagut algunes bases que sempre havien estat allà m’han faltat. Res per lamentar, res que ningú hagi viscut, res que no sigui propi del que cadascú va escrivint en el seu llibre, però no deixa de ser en el que venia pensant ara tornant del Hawker. I del que em ve de gust escriure.

Tristament, un dels motius importants es que per primer cop (no realment, primer cop, però si en aquesta intensitat) no m’he sentit realitzat professionalment. No en termes objectius, ja que he rebut l’augment de salari mes important dels sis anys, però si dins meu. I crec que mai serà tan sincer i alhora exigent amb mi en aspectes racionals que jo mateix. Es important recalcar l’aspecte intel·lectual d’aquest comentari ja que en altres àmbits la meva forca de voluntat i nivell de mèrit es bastant mes escàs. En tot cas, durant moltes hores d’oficina m’he avorrit sobiranament. He llegit un munt d’articles que poc interès concret tenien al mateix moment que tenia coses mes professionalment adequades per fer. I m’ha pesat sobre la consciencia l’alt preu que es pagava pels meus viatges i l’escàs rendiment que se’n trauria a posteriori.

Moltes vegades he volgut analitzar perquè vivia això quan en teoria el meu projecte tenia potencial per ser un èxit, i no un èxit segons els estàndards de l’organització, sinó amb els meus propis barems. Tanmateix, jo no aconseguia portar-lo pel camí dels resultats. Sempre quedava encaminat en patir, en salvar la patata en l’últim moment i no pensar en mes enllà de com sortir indemne de la propera reunió. Era un zombi d’oficina, com en un llibre que havia llegit fa uns anys (Oriol, potser tu recordes el títol original). El model que vaig construir era bo, era de lo milloret que es podia fer. Poques persones em superaran en aquest aspecte, una feina tècnicament poc discutible, malgrat fortes complexitats, l’Excel era forca robust.

Però en la meva posició això es donava per fet, el que s’esperava de mi era donar un pas endavant i gestionar be la política del projecte i sobretot el màrqueting d’ell. I aquí es on la meva sinceritat i el no creure-hi a mort em van pesar com una llosa. La mandra de vendre’m, de jugar brut i de parlar sense fets. No en un aspecte merament negatiu, no vaig donar lo millor de mi mateix, em vaig acomodar en les meves fortaleses i no vaig voler treballar en el que havia de desenvolupar. D’aquí els meus dubtes de venir aquí, tenia por de tornar a viure el mateix. Avui he començat a creure que no serà així (continuem de muntanyes russes, així que no us enganyeu que un bon dia de feina a l’oficina em faci sentir així de confiant).

I això que l’any havia començat magnífic. Uns dies a Paris, una formació a Madrid amb els de Baby Nutrition, llibertat per crear. Unes vacances magnifiques a Xile, vivint experiències úniques, coneixent gent genial, i un aniversari solitari però mes que energitzant amb els moais pasquals (uffff, que ja estic en el mes dels 30!). Potser per això la velles idees han estat tan presents aquest any...

Ja sabeu que, com deia tristament, la feina per mi es important i m’afecta bastant mes enllà de les hores que hi pugui passar. I algunes nits he donat mes d’una volta per culpa seva. Però aquest any ha sigut molt important en un altre aspecte clau. S’ha mort la iaia. Se que políticament, hauria de dir que es el moment en que m’he quedat sense padrins. I no es perquè no m’estimes al padrí Roc i al padrí Antonio. Evidentment que els he trobat a faltar i que de tant en tant els recordo amb carinyo, perquè s’ho mereixen, perquè se l’han guanyat i perquè avui no seria el que soc sense ells. Però seria enganyar no reconèixer que la iaia era la IAIA. I no nomes perquè malauradament des dels vuit mesos era la única, sinó per la seva persona. Perquè era ella l’estàndard, per mi,  de tota una generació. Una generació emigrant, treballadora fins a l’extenuació, valenta i amb uns valors per la família, que ens ha permès tenir els pares que hem tingut (i que difícilment nosaltres podrem superar i valorar com mereixen). I perquè es per ella que ara escric amb una llàgrima als ulls. Un cop mes: gracies iaia.

Amb aquesta data es tanca un període. Hi ha uns referents, que des de que soc conscient sempre han estat allí. Uns valors que s’havien mantingut sempre i que malgrat que els havies vist envellir, no n’eres del tot conscient. I ja se que això es lo normal i que he donar gracies per haver-los vist durant tant temps (ara be, a qui donar gracies?). Molts de vosaltres heu viscut situacions molt mes complicades. No en tinc cap mena de dubte. Però mai això ha de tenir ni visos moralitzadors ni cap pretensió mes enllà que deixar fluir el que em passa pel cap.

I just ara que arribo a les dues pagines, es quan m’entra la mandra. Quan se me’n va la forca i quan ho deixaré per la propera ocasió. Quan la llista del Spotify no m’encadena per al proper paràgraf i quan penso que el que escric no m’importa mes que a mi. I quan em pregunto si el to escrit reflexa realment el que sento, al mateix moment que me la suda. La meva pròpia inconsistència una vegada mes a la palestra.

Bona nit i bona sort!

Eduard

PD: Suposo que pocs haureu arribat fins aquí, potser en el primer o segon si, però en aquest ja no. Les estadístiques del google no fallen, jejeje. En tot cas, del 20 al 6 estaré per Catalunya, i de nou, no ho preneu com a mesura nacionalista, sinó que segur que passaré temps a Barcelona i sense cap mena de dubte per Lleida. Segur que tindre ganes d’anar al Pirineu i ja no tinc cotxe, així que simplement espero veure-us J

PD2: El títol efectivament era de la canco amb que arrancat l’escrit. Crec que també la musica pot influir en el que acabo escrivint. Vaja, sens dubte. I també aquest cop te un missatge. I es que de moment estic vivint un Singapur molt afrancesat. Ahir sense anar mes lluny, 15 persones jugant a futbol caixa (no es una errata, “the cage” era el recinte i lo que es porta pel sud-est asiatic). 14 francesos i un servidor que gairebé parla mes francès que angles en el seu dia-a-dia.

PD3: Si coneixeu gent que estigui vivint per aquí i que creieu que ens podem portar be, no dubteu a ficar-nos en coneixença (gracies Rebe, dema li escric). Encara que diumenge se’m solapaven els plans, hi ha altres moments que agrairia poder socialitzar una mica mes. O al menys vull obligar-me a socialitzar mes.

PD4: acabo de veure que mentre al text principal nomes em faig palles mentals en que la introducció es molt mes llarga que el cos o el final, els post-data acaben sent per totes les informacions d’ordre pràctic.

I si començava amb musica francesa, acabaré amb el mestre Dylan: and the first one will be later last, ‘cause the times the are changing... (i això no es cristià, cagon-deu, jejejeje)

Jakarta

The undertaker, de Every Body Awake, comença a sonar en els mateixos moments que em fico a escriure de nou. Segur que molts pocs els haureu escoltat, tampoc jo ho hagués fet si un d’ells no fos el germà d’en Pineda. De fet, fins i tot els he vist en directe, quan encara tenien el nom original. Una banda de jovenets lleidatans que vam veure actuar en una sala heviata del Poble Nou. Després vam anar a fer unes birres al Bharma (o algo així, el bar ambientat segons la sèrie de Lost). Es curiós que ara a 10.000 km de distancia recordi d’aquestes coses. Però per una banda, al no tenir connexió a internet es la única musica que tinc a l’ordenador i per l’altra, aquesta setmana he recomençat a mirar series.

Si una cosa te Asia, es que la protecció dels drets d’autor es bastant limitada (Ramoncin, que et bombin). Així que diumenge després de dinar amb un indi que havia conegut en l’anterior vol a Jakarta (casualitats de la vida, se’m va assentar al costat a l’avio un consultor que vivia a 5 minuts escassos de casa meva a Singapur) i uns amics seus, em va portar a un d’aquests enormes Malls que tant els hi agraden per aquí, a comprar dvds. Per l’equivalent a 4,5 euros tot aquest pack : 5a temporada de Californication, 2a de Game of Thrones, 1a d’una versió de les sagues artúriques i la peli de On the Road. 8 dvds en total i ja us podeu imaginar per quin vaig començar, jejeje.

Caòtica, lletja, vibrant, bruta, riallera, incongruent, saturada, contaminada, vital, optimista, malgrat que pugui semblar estrany, per mi tot son adjectius que se li poden assignar a la capital indonèsia. Poc he llegit encara d’història, però em sembla que poca en te la ciutat. Yoggjakarta es la capital històrica i monumental, mentre que depenent del moment, la miríada de regnes en que s’organitzava aquest arxipèlag, tenien unes fronteres o altres. El cas es que avui en dia, es la major concentració de població del país musulmà mes gran del mon.

Hi vaig arribar dijous a la nit, divendres era festiu ja que vam donar entrada al nou any islàmic, el 1433 tot just ha començat (i a Singapur celebrem les principals festivitats d’unes quantes religions i cultures : la fi del Ramada, Nadal, 1 de gener, nou any xines i alguna festivitat hindú si no m’equivoco), però no us penseu en total son 4 dies festius menys que a Espanya (hi ha coses que es perden en el camí J). El cas es que Air Asia (una low cost important de per aquí) em va voler alegrar el pont amb un retràs de gairebé 5 hores. El primer retràs que em van anunciar, això si amb un sms previ, m’anava forca be, ja que anava molt just de temps ja que havia de passar per l’ambaixada indonèsia a recollir el passaport amb el visat (1 any de validesa, múltiples entrades) que rebia just un parell d’hores abans de la sortida del vol. Però el segon retràs, quan ja estava esperant a l’aeroport i finalment el darrer (una hora esperant dins de l’avio), aquests ja no van fer cap mena de gracia.

El cas es que vaig acabar arribant sobre les 23:00 a Jakarta. A l’aeroport en teoria m’havia d’estar esperant el xofer de l’Yves (el meu ex-jefe de Font Vella, que des d’Abril esta vivint aquí) per portar-me a casa seva que em deixava durant el pont (ell i la seva família se’n havien anat a Flores tota la setmana de vacances). A l’aterrar truco al xofer per saber on estava, però no hi ha resposta. En un segon intent em contesta i em diu : Don’t worry Sir I’m coming! (ja veureu que Sir es una paraula que escolto molt per aquí). I jo em quedo tranquil esperant. Tot just després començo a rebre missatges de la secretaria de l’Yves, dient que el xofer se n’havia anat a casa perquè havia vist que no hi havia cap vol d’Air Asia que hagués d’aterrar a Jakarta (i jo pensant : com ho haurà mirat aquest paio si després del meu, encara en quedaven en teoria 3 per aterrar), però bueno que tranquil que ara venia. El cas es que comença a passar el temps, i el paio que no arribava. Jo sabia el model de cotxe que havia de venir i el numero de la matricula, així que estava mirant cada cotxe que passava, però res... Així que al cap d’una hora d’esperar, el torno a trucar : Sir in 30 minuts I’m there... Allò va ser una constatació mes de que el concepte temporal meu i el d’aquest país, estan en orbites diferents.

Entenc que quan vius en un lloc en que un fenomen natural, pot canviar de forma tan dramàtica les teves condicions de vida, el temps pren una importància molt mes relativa. La veritat es que les similituds que veig entre Indonesia i Mèxic son enormes. Si a això li afegeixes unes infraestructures completament saturades i mal mantingudes, uns plans urbanístics megalòmans, i un transport públic que gairebé et sembla de l’època holandesa, fa que t’hagis de prendre amb filosofia els desplaçaments i tot en general. Ara mateix us escric des de l’aeroport, en que avui hi he arribat massa aviat, quan el primer cop, marxant a la mateixa hora, vam haver d’esprintar pels passadissos per no perdre el vol.

En contra de la majoria dels occidentals, a mi al taxi m’agrada assentar-me al davant. M’agrada veure la ciutat en els trajectes i soc incapaç de treballar. Això en general pilla descol·locats als taxistes que s’acceleren per treure totes les seves coses del seient. Però quan tens sort (evidentment pocs parlen angles, encara que amb tots mes o menys t’entens, no es Xina!) tens agradables converses. Excepte que no pots evitar ser un Sir tot el temps hi ha moments commovedors. Avui mateix, m’he emocionat al veure amb l’orgull que parlava dels estudis de les seves filles. Comparant-ho amb la manera de tractar la dona a Arabia Saudi, veure que en el mes poblat dels països musulmans, un pare podia transmetre aquell amor per les seves tres filles, et plena de fraternitat.

Ja hi hauran altres ocasions per entrar amb mes detall en la situació politico-religiosa, però vivint aquí veus el mon des d’una altra perspectiva. Reps informacions de l’altra punta del mon. Com a l’hotel em deixen cada mati el diari (el tema hotel també mereix un capítol apart), el The Wall Street Asia, per ser mes precisos. T’assabentes de coses ben curioses : l’afició que tenen els afgans a anar-se’n de putes a Tadjikistan (evidentment amb diners de l’ajuda internacional, i amb unes quantes tones d’hipocresia). O que a Espanya no es canviarà la llei de protecció de la tarifa elèctrica de les energies verdes, no perquè el ministre d’indústria no vulgui, sinó perquè els familiars del Montoro es dediquen al tema i els perjudicaria, be realment aquí, de noticies bones del regne espanyol no n’arriba cap. Avui les 3 mencions que hi havia eren per la tassa record d’atur, la corrupció del PP i la impossible retallada del dèficit...

Abans de despedir-me fins un altre dia, deixeu-me penjar-vos una foto del partit de futbol d’ahir i una de la dutxa que vaig utilitzar en acabar.

Salut i forca!

Eduard

PD: Un dels indonesis de Danone, per provocar-me va venir amb l’equipacio madridista, com a mínim era la negra, però crec haver-lo convençut que per fer el ridícul, millor amb qualsevol altra camiseta.

PD2: No deixa de ser increïble lo diferent es de lo que penso que parlaré abans de començar a escriure i lo que acaba sent...