La mossegada

O així se m’acaba d’acudir traduir algo tant castís com “la mordida”. I si, fa tots justs uns moments que ho acabo de fer. Per primer cop he ficat uns bitllets dins del passaport abans de tornar-li a l’oficial i que m’arregles el meu “problemilla”. Essencialment no tenia el paperet de sortida del país. Personalment crec que a l’arribar no me’l van tornar. Però be podria ser que el perdés jo mateix, encara que acostumo a ser cuidados amb el tema. Les rutines... t’habitues a un procediment que encara no he entès (i això que ne emplenat unes quantes desenes ja!) i deixes de parar atenció als petits detalls.

El cas es que després de les pertinents cues, he arribat davant de l’agent d’immigració sense el capriciós paperet. Crec que en molts països no hagués sigut un especialment greu problema i probablement n’hagués emplenat un altre i ja esta. A Indonesia però, aquest ha estat el motiu per començar el xou. Primer, cares de preocupació, preguntes retòriques com : i ara que vols que fem? Ja has mirat be a la teva bossa? No saps lo important que es aquest paper! Ufff.... si crido al jefe ja s’ha liat... I jo buscant el costat racional de la situació : no seré pas el primer a qui li passa... però es que jo vinc molt sovint i mai l’havia perdut... Allí introdueix el primer element de la trama i es que sempre es una qüestió de temps.

M’explico, la manera de fer be els complicats procediments es dedicar-hi molt de temps. Ja pot ser una multa o un permís o en general tot el que tingui a veure amb la burocràcia. L’estranger no vol perdre hores i hores per fer-ho i acaba entrant en el joc. I precisament aquest era el cas. Fer-ho be suposava probablement anar a Jakarta a una oficina d’immigració (potser al mateix aeroport, però intentar saber-ho es complicat). Evidentment això suposava perdre el vol, que dema no poguessin venir a netejar el pis i qui sap si no poder tornar les claus. Davant de la impossibilitat d’aquesta opció, els segons s’allarguen, els nervis augmenten i obro la porta a trobar una solució. Aquesta passa per dirigir-me al company de dos llocs mes a l’esquerra. En veu baixa em diu que he d’acompanyar-ho amb diners. Fico dos dels grossos a dins del passaport i m’encamino a trobar la “solució”.

Segona part del xou, m’ensenya un llibre de reglamentació amb l’impacte del meu “delicte”. Ja te el punt indicat i encara que es evident que aquell cas no se’m pot aplicar (en els meus escassos coneixements de dret penal crec que perdre un paper no es pot assimilar a falsedat documental), però allí apareixen cinc anys de presó i 500 milions de multa. I allí apareix la seva demanda, per 200 dòlars americans ho arreglem. Suposo que si hi ha un segon cop en aquest tipus de situacions, actuaré amb mes calma i regatejaré. Aquesta primera vegada, l’únic que he aconseguit es rebaixa per canvi de divisa...

No es la millor manera d’acomiadar-me de l’arxipèlag abans de marxar de vacances de Nadal, sabent que el proper cop que torni serà per instal·lar-m’hi. I es que sembla que darrerament la muntanya russa s’accelera i el que semblava que era una setmana forca positiva (malgrat dormir molt malament amb el cap ple de coses a fer, de coses a considerar), acaba amb una clara demostració del que es aquest país. No deixa de ser el preu a pagar per ser un estranger, la majoria dels quals es follen les seves germanes i filles. I tenen una vida molt mes fàcil que la pròpia existència local. No puc ni imaginar-me pel que passen els vertaders immigrants camí a Austràlia.

Al final el que busquem en les noves experiències es sortir de la nostra zona de confort. Provar-nos en noves situacions i experimentar amb les nostres sensacions. I com el balanç entre ying i yang es inestable, alguns cops gaudeixes del costat brillant, altres toca en sortir-te’n com pots, fins i tot sacrificant part de l’ètica personal en un exercici de pragmatisme que mai et deixa del tot la consciència tranquil·la. D’aquí la fal·lera ara a l’avio d’escriure aquestes quatre línies, de foragitar l’excés d’adrenalina viscut i els mils pensaments que m’han passat pel cap en breus instants. Desitjo no perdre aquesta capacitat de viure intensament. Desitjo al mateix temps guanyar en calma i pausa interior. Sembla incompatible, però visca les paradoxes!

Probablement aquest serà el darrer post de l’any. No te una significació molt mes especial que altres dates, però no deixa d’escaure be enmig d’un canvi de destí, que malgrat la poca distancia física, no deixa de ser un bon salt social. S’obren noves oportunitats i nous reptes. Un país encisador que no deixa indiferent, malgrat la felicitat i calma dels seus habitants.

Us deixo que me’n vaig cap Changi, aquest aeroport que tant he trepitjat, alguns cops per plaer, la majoria per dirigir-me a Jakarta o en menys mesura a Guangzhou. I aquí deixo el meu planning, un pel freak amb el que he anat seguint aquest any. I com poc a poc el blau d’Aqua s’ha anat fent hegemònic.

Bones festes i que l’entrada al nou any sigui d’allò mes plaentera!

Eduard

PD: I dema mateix el primer esdeveniment del Nadal. Concert de Manel a la Lletja, com diria en Camats.

PD2: Crec que dormiré de conya aquesta nit a l’avio. El fet d’anar amb Economy no pot enganyar el que estigui rebentat després del trajin i l’estrès dels darrers dies. Al final ha valgut la pena i em tornaran tota la fiança, però els embolics burocràtics no han acabat. A Bet&Win ja es podria començar a apostar per la data de quan obtindré el permís de treball a Indonesia... jo crec que va per llarg. Si al menys el pis el tinc quan arribi el sis de gener... ja serà molt!

Bukit Brown

Els meus pares de tan en tan participen en aquests tipus d’activitats. Recorren de forma històrica, narrada i local, els carrers i barris mes característics de Lleida. Organitzades per entitats publiques o d’obra social, en tornen encantats. Jo mai m’hi he unit. Una bona raó es que els dies de cap de setmana al mati, normalment tens una activitat mes temptadora, especialment si la nit anterior hi ha hagut sortideta. L’altra es que no sempre valorem el que tenim mes a prop, i a vegades això mateix ho cerquem en la distancia, o en l’exòtic de l’estranger. En tot cas, aquest dissabte a mitja tarda, cremant els meus darrers cartutxos a Singapur, doncs vaig anar de visita a l’antic cementiri de Bukit Brown.

Una associació de resistència organitza visites guiades a aquest terreny que va rebre al 75 els seus darrers convidats. De resistència perquè un troc d’ell es perdrà en la construcció d’una nova autopista. De resistència perquè temen que això no es mes que l’inici de la desaparició de l’indret. Ajuntant tres cementiris que ocupen la mateixa zona verda sumen 200.000 tombes. Ara n’hi ha 4.000 que han de moure’s en el cas que algun parent les reclami o simplement desapareixen. Es per això que ja hi ha instal·lat el corresponent departament d’exhumacions.

Es en aquest moment que recordo que el pare de ma mare, com a paleta de Castelldans, era l’encarregat de fer això mateix en el cementiri local. El padrí Roc havia de mantenir llocs disponibles un cop el període de “gracia” dels morts s’havia esgotat.

Seguint la dona del paraigües i escoltant les seves explicacions, mentre ens comentava que ella mai havia visitat aquell lloc, abans de que el govern anuncies el seu projecte de desmantellar-ne part. La lluita per mantenir el llegat històric de l’illa començava, així com un interessant pulmó verd.

Com tot lloc públic en aquest país, les indicacions i l’ordre son claus. Un bon mapa no hi pot faltar.

Així com un sistema per marcar les tombes que s’han de moure (un bastonet blanc numerat) i aquelles que s’han d’exhumar (una E blava).

Encara que un toc de romanticisme (i del de veritat, del del segle XVIII i les seves tempestes i tombes) te aquella que queda a bord de valla, amb la il·luminació necessària i la rosa que no falti.

Era un cementiri on no s’hi enterrava a qualsevol, excepte durant la segona guerra mundial, en que la necessitat premiava i qualsevol lloc era bo per encabir-hi un cos. Sinó, tan sols els xinesos o casats amb xinesos hi eren admesos. Entenem aquí, l’ètnia per damunt de la nacionalitat, ja que la noia estava molt orgullosa de comentar que un dels enterrats havia afirmat haver nascut xines, pero haver mort a la seva vertadera casa singapuresa. Per la majoria, provocava menys joia la perspectiva de ser enterrats en aquesta terra i encomanaven com a mínim que els materials de construcció vinguessin del regne del mig.

Aquesta es la imatge mes recorrent de les tombes allí presents. Amb un lleó a cada costat, masculí a l’esquerra, femení a la dreta. Un parell de deus de bona fortuna i de bons negocis (molt comerciant enterrat en aquest paratge) i un frontal en el que s’expliquen alguns detalls del mort. Un petit altar de pregaria, depòsit de detalls, i el mort enterrat en l’herba del darrera amb el cap en la zona mes elevada per seguir les consignes del Feng shui. I es que es millor tenir la muntanya a les esquenes, representada amb les ondulacions de la vorera, que recull les aigües de pluja per tenir-la als peus en forma de riu.

En general l’orientació de cada tomba hauria de ser diferent i caòtica, però com era en temps britànics, van ser ells que van imposar que estigues tot ben ordenadet.

Així que tal com el tema ètnic era important, el polític molt menys i es que un líder de la revolució xinesa, podia estar a escassos metres d’un de la contra-revolució. Aquest darrer, veient-se perdut, va emigrar a Singapur i s’endugué amb ell els que va poder, com aquest dos soldats que el protegeixen.

 

El primer, molt representatiu crec jo del materialisme d’aquest imperial país, mantenia dos noms. Amb un recaptava diners per tot el sud-est asiàtic per pagar la guerra que el comandant Mao preparava. Amb l’altre continuava fent negocis privats per la seva Xina natal. Decidí fer-se una caseta de repòs mes moderna que la que va preparar-li a la seva dona, morta una vintena d’anys abans.

I com aquell també va ser terreny de batalla durant la segona de les mundials guerres, doncs també hi ha espai per una tomba japonesa (o sembla ser que això assenyala la pedra gairebé cèltica del fons).

Com sempre els mes rics acaben demostrar ser els mes megalòmans. Així que el recinte funerari se’l queda un matrimoni els dos fills del qual acabarien donant nom a dos carrers de la ciutat. Com tampoc es tant estrany que passi, l’enriquiment d’aquesta parella no vindria d’orígens d’una gran legitimitat, sinó que el tràfic d’esclaus a l’illa de Christmas i l’opi serien negocis molt lucratius.

Però no totes son famoses i cuidades. Al final no s’arriba així a les elevades xifres anteriors i no tothom te els recursos necessaris per importar la pedra de la mare pàtria, fer-la treballar finament per gloria d’algú que mai ho aprofitarà.

 

Curiosa aquesta afició humana pels monuments a la mort. Suposo que el pànic a saber que no hi ha res mes fa que ens refugiem a creure en vides posteriors. D’aquesta manera els poderosos es poden endur els bens materials que aquí han acumulat i els pobres, doncs res, a pensar que el karma o el cap d’agulla col·loqui a tothom al seu lloc. En tot cas deu ser qüestió d’evolució social que es malbaratin tantíssims recursos en un cos que ja no pot aportar res a la humanitat. Per mes que hi reflexioni no se m’acut cap motiu d’evolució natural per justificar aquesta inversió. A mi que em cremin i es deixin de tantes histories!

Moltes gracies i bona nit!

Eduard

Mudances, comiats i nous inicis

Escric de nou des del lounge del Soekarno-Hatta. Es un dijous a les dues del migdia, probablement el primer cop que faig aquest horari. Mes sabent que el vol no surt fins a les cinc. Però es que estava de visita en un dels magatzems que queden aquí a prop i volo perquè avui em fan el sopar de comiat els companys de Singapur. Hi arribaré tard, ja que el sopar es a bona hora i aterraré massa just. Però ja defineix una mica la vida d’aquests darrers mesos, així que no em puc queixar.

Sensacions encontrades, ja que els dos mes importants de la feina aquí, ja se’n van anar fa unes setmanes, així que aquesta segona tongada (també ens acomiadem d’una dona a qui no li renoven el contracte) serà mes deslluïda. No per això no deixa de fer il·lusió, perquè malgrat el poc temps passat en aquesta oficina, amb forca dels companys hem viscut moments bonics de recordar. No serà com les vegades anteriors : Barcelona i Granada, en que hi havia mes emocions en joc. A mes, malgrat la forta presencia d’europeus, no deixarà de tenir un toc singapurès en que la majoria desapareixeran tot just acabi el sopar.

Esperem que com a mínim l’encertin mes amb el regal que els de l’equip de futbol. Suposo que molts haureu vist la desafortunada foto del Facebook. Encara que no per això deixin d’agradar-me els regals sorpresa, com la cara que se’m va quedar en desvetllar una camiseta de la Roja... I això que el soparet-festeta va estar molt be. I es que des de l’any de Zurich que no tornava a cuinar truites per celebrar l’aniversari. Hem reduït el numero de truites i la seva varietat, però hem mantingut una elevada quota d’estrangers d’orígens diversos.

Però no tant sols celebràvem el trenta-u dia del naixement, sinó que també de mica en mica em distanciava d’una ciutat i d’una gent. Els dies a Singapur van tocant a la fi i no ha estat fins aquests moments que no m’he adonat de que al final, algú o altre si que conec. Malgrat els pocs dies passats a la ciutat del lleó, algunes relacions s’han creat i encara que superficialment, aquesta ha estat la meva casa dels darrers quinze mesos. La ciutat en si ha resultat molt interessant (i si dic interessant, ja que tampoc es que m’hagi despertat especial passió). Des d’un punt de vista sociològic resulta d’allò mes diferent a la resta. Mil matisos, mil psicologies, amb un referent innegable per l’artificialitat, per un enfoc molt seriós a la vida i en que la racionalitat i l’excés de tècnica repercuteix negativament en les emocions i sensacions humanes. I encara que tot això pesa, no deixo de tenir un cert reconeixement per reconèixer que en la seva lliga, son els millors. Una lliga que no em representa, però en la que m’ha encantat viure-hi durant aquests darrers mesos.

No m’he enfonsat tant en la cultura local com m’hagués agradat. De la mateixa manera que no ho faré tant com ara em proposo en el cas d’Indonesia. No m’he llegit la biografia (aparentment indispensable) del gran líder de la independència i fins recentment no he tingut masses converses interessants amb els taxistes. He llegit el Strait Times de forma regular en els avions de l’aerolinea nacional (un altre exemple de decisió estatal completament planificada i de caire gairebé comunista : volem esdevenir un hub mundial (encara que ara estant perdent una mica de comba amb la competència del mitja orient i la Xina) i per fer-ho necessitem una gran aerolinia, lo mes professional i de nivell possible, pero que es benefici de tot el suport public necessari : Singapore Airlines. Quina pena que nosaltres ho féssim tant malament amb Spanair!).

Dilluns vaig fer les primeres visites de pis. M’havien dit que m’acompanyaria una MILF, retrocedint un any i alguns mesos en el temps, però al final va venir la seva subordinada. Sense cap mena de dubte carn de MILF en poc mes d’una dècada. Va venir acompanyada del seu novio argenti, que en saber que feia la visita amb algu de parla espanyola es va voler apuntar. Una de les millors coses de viatjar i moure’t pel mon es conèixer gent curiosa, i aquest no podia ser una excepció. Després d’haver estat jugant a la segona divisió colombiana i haver tornat a Buenos Aires sense equip, un amic el va convèncer per apuntar-se a l’aventura indonèsia. Tan sols va demanar tenir un bitllet de tornada per si no trobava res. Sense parlar ni una paraula que no fos argenti va acabar fitxant per un equip de la divisió d’honor d’aquest país, tant apassionat pel futbol com poc hàbil per jugar-hi. Actualment estava recuperant-se d’haver-se trencat el turmell en els camps de patates del seu actual equip, ja en una divisió inferior. No li paguen tot el que toca, però amb això va vivint mentre esporàdicament fa de model.

El primer pis que vaig visitar es pel que hem fet oferta avui mateix, així que ja m’atreveixo a actualitzar la llista amb el tretze habitatge on passaré mes d’uns mesos, sisè país en el que d’una manera o altra tindre permís de residencia. 

Cada moment de la vida te els seus punts positius i les seves contrapartides. Alguns d’ells els pots llistar en un full de paper, arribar a valorar-los de forma objectiva, la majoria no deixen d’estar lligats als teus instints. Això es el que segueixo ara, fugint de tants avions i buscant una vida social mes rica i integrada. Evidentment que hi ha moments en que penso en si puc estar equivocant-me, però en les petites histories, en aquelles anècdotes que podrien quedar oblidades, es on trobo l’encant per seguir volent recórrer aquest mon tant gran en el que vivim. Indonesia... qui m’hagués pogut dir que hi acabaria vivint! I quan penso en el primer cop que en vaig sentir a parlar de forma personal, em ve a la ment que era on estudiava el xines amb qui vaig compartir pis a Suzhou. Si, aquell que li feien pudor els peus i emplenava la dutxa de cabells i pels. Petites anècdotes sense importància...

Salut i espero que també aquest cop, algú s’aventuri a visitar-me!

Eduard

Ave Europa

M’encanta Paris, aquella que encarna la definició clàssica de bellesa, aquella que afegeix matisos però que resta molt fidel a la tradició d’una gran capital. Potser la mes gran de les capitals europees i potser també per això amb un cert regust d’hores baixes, encara que continuant brillant per damunt de les mediocritats d’un país pessimista i desencisat. Òbviament adoro Barcelona, la nova hipster, la mainstream, la desequilibrada, aquella que camina a ser la gran capital del mediterrani malgrat que sense un passat històric que ho justifiqui. Berlin em te el cor robat. La ciutat que mes he visitat sense haver-hi viscut mai. La contra-cultural, la que ha viscut el segle XX de forma mes extrema, per ressorgir-ne amb tots els pecats de les ideologies però amb la insolència de la joventut. En la que les millors coses no apareixen en les guies, sinó darrera d’una porta inadvertida.

Em captiva la decadència de passats gloriosos i fins ara no he trobat res millor que Budapest i Venècia, especialment en carnaval, amb el seu fred i la sensació que els temps de les grans festes dins dels majestuosos palaus han adoptat part del podriment que consumeix els fonaments de la vil.la. D’Istanbul o Estambul o Constantinoble o Bizanci o qui sap quants noms mes ja en vaig parlar en algun moment (si precisament d’aquell moment tant intens que hi vaig viure, tot tornant a la costa europea després del sopar asiàtic).

Però no tant sols de grans ciutats estan constituïda la deessa Europa. Granada, Serra Nevada i encara mes l’Alpujarra les porto marcades al cor. Qui no queda captivat una tarda de primavera al mirador de San Nicolas amb l’Alhambra davant i el Veleta de fons? Com diu una dita, “no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en Granada”. I cada dia creuar la collada del Suspiro del Moro (si, aquell de plora com una dona allò que no saberes defensar com un home!, per a que no diguin que algunes dones son les pitjors matxistes imaginables). Allò si que era bonic com camí a la feina. També vaig trobar calor en la freda Zurich, en una petita residencia on tots érem parts d’una petita família, ben internacional, practicant l’anglès i deixant l’alemany per millor ocasió. La catedral de Chartres amb el seu majestuós rosetó i la pluja, caient constantment sobre els caps dels agosarats centraliens, que visitaven aquesta vil.la que et retorna a l’època de Joana d’Arc i el negre període medieval.

I si d’espais naturals es refereix, mil imatges dels Pirineus, que no deixen de ser el mes proper. Però inevitablement em remunto als dies passats a les illes Lofoten. Allí per damunt del cercle polar àrtic, adonant-te que fins i tot els animals s’han de tornar mig lelos amb dies en que el sol a penes es pon (i t’imagines que de dures han de ser les nits eternes). El GR20 que creua Còrsega i els Alps que s’han enfonsat i tornen a ressorgir, amb vigor, per configurar aquesta illa de contrasts màgics. En que en ple mes d’agost et fa una boira que et glaça les robes de motxil.lero, mentre que a primera línia de platja en la capital encara hi trobes un cementiri.

Tampoc voldria ara fer una llista de tots els llocs interessants viscuts i per viure, no es pas la meva intenció ser exhaustiu, simplement els que m’han passat en breus moments pel cap. Tot i que alguna rellevància tindran si he pensat en ells i no en altres... Ja que el que m’havia motivat a escriure eren les sensacions viscudes mentre dijous passat recorria els carrers de Paris. Els dos dies compromesos amb la reunió de directors quedaven a l’esquena i vaig decidir lliurement agafar-me un dia de vacances per passejar tranquil·lament per una ciutat que conec forca be i que no deixa per això de sorprendre’m.

La nit anterior havia pres una cervesa amb l’Yves (si, no es una relació massa normal de cap-subordinat, però realment crec que totes les que he viscut han sigut forca allunyades del tòpic), i després soparet amb el Miguel. Una setmana a Europa sempre resulta inusualment intensa, tant pel que dona de si, com per tot el que en algun univers paral·lel hauria pogut donar de si. Mil encontres, mil d’altres que no es poden concretar però que en algun moment han sigut possibles, altres que secretament m’haguessin agradat que es produïssin, però que no deixava de ser deixa’t a la impossibilitat o a la casualitat. El fet que les vacances de Nadal estiguin ben al punt de mira, feia que hi hagués menys pressió que altres vegades, encara que no ens enganyem, per Nadal també faltarà temps o geografia per fer-ho tot possible.

En Gael i la Irene, dues noves vides conegudes i quatre vides clarament modificades, les dels seus pares. Moments per la reflexió i per la felicitat.

També algunes tradicions que es van establint en aquestes visites, com el dinar del primer dia a la Paradeta o una visita al Red Lion.

I es que al final el que conta no es tant l’indret geogràfic, sinó el seu concepte. El que fa que la seva gent siguin d’una forma especial. I per això també, motiva tant recorre mon.

Salut!

Eduard

L’imperi de la llei

Continuo donant voltes a l’episodi anterior. Però es que no es nomes per la vivència recent. Es un concepte molt rellevant de l’actualitat política espanyola. La llei, la constitució, en fi el codi. Suposo que hi ha tecnicismes molt pertinents per definir cadascun d’aquests conceptes. Lluny de mi pretendre resoldre aquest garbell etimològic i encara menys assentar càtedra amb aquestes quatre reflexions. Tanmateix ara recordo un article d’en Cercas que ens va fer arribar ma mare als dos germans. No tenia una opinió especialment formada d’aquest intel·lectualoide de l’esquerra made in “El Pais”, però la veritat es que em va decebre profundament. No m’estranya que el PSOE i el PSC siguin els partits que mes perduts naveguen, si a uns líders intranscendents, li afegeixes un armat ideològic tant fluix... fins i tot el govern sense rumb d’un colla de gamarussos (i no, no crec que tots els del PP ho siguin, però en el consell de ministres encara no se si algun es salva) no et fa guanyar intenció de vot. L’article en qüestió, en la meva humil opinió, es molt desafortunat. Per no fer vergonya als grans professors d’institut que vaig tenir, compartiré la referencia: (http://elpais.com/elpais/2013/09/13/eps/1379095000_774993.html).

Bàsicament intenta fer passar la idea principal de que defensar el dret a decidir es una actitud antidemocràtica. Per fer-ho, simplement recorre (com destaca en augmentat) a que la democràcia consisteix en el respecte de les lleis. Ahhhhhh.... com faria el bo d’en Monegal, ja el tenim aquí! I m’encanta que utilitzi el terme concret de “consiste” perquè precisament la democràcia no consisteix en el respecte de les lleis. Evidentment es un puntal, però des d’una vesant utilitarista. Les lleis serveixen per salvaguardar la democràcia, però es que, amb els respectes de Bakunin, no hi ha cap sistema que no tingui lleis. El principi fonamental de la democràcia es la sobirania popular. I aquí s’afegeix un punt de discussió interesant per filosofar, però que a nivell pràctic els estats avançats ja han solucionat (http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/2013/05/09/el-demos-el-kratos-i-el-respecte-a-limperi-de-la-llei/, article del qual he pres el títol del post).

A posteriori en Javier ja incorre en tot tipus de fal·laces, per intentar justificar el seu posicionament com a català i demòcrata, en que dona una via menor per assolir la independència. Posteriorment l’utilitza amb càlculs partidistes per defensar el seu posicionament unionista. Ens fa comparacions amb l’extinta unió soviètica per salvaguardar la constitució com a sublimació de la legislació. Omet que Canada (i m’imagino el Regne Unit) va saltar-se-la en permetre al poble quebequès decidí ja que entenia que aquesta coartava els valors democràtics d’una part del poble. Però be, aquí ja entrem en altres temes i a mi el que m’impressiona darrerament son aquestes mostres de defensa a ultrança de les lleis, gairebé inamovibles i divines. Encara que com recorda n’Evole (poc sospitós de catalanista) en un article unionista molt mes interessant (http://www.elperiodico.com/es/noticias/al-contrataque/uno-mayoria-silenciosa-2659109), la constitució es retoca quan convé.

I es que seguidament passem a una demostració mes de la politització de les lleis. Arriba la resolució d’Estrasburg en la línia que tots els experts esperaven. Es demostra des del tribunal dels drets humans que els principis constitutius de la democràcia estan per damunt de les lleis. Quelcom tant summament obvi com que no hi ha càstig sense llei. O a nivell pràctic que les lleis que perjudiquen a un individu no poden ser retroactives. Com diríem per casa : es que es de calaix. Doncs no, ara es que hi ha una conspiració socialista, europeista, maçònica i marciana que el regne d’Espanya no hauria de respectar per mantenir la seva sobirania nacional. Increïble que la doctrina Parot hagi sigut defensada per jutges i juristes. Una demostració mes que els valors constituents de la democràcia estan per damunt de qualsevol llei. I una demostració també que les víctimes mai han de legislar (o pressionar per fer-ho). Israel com a clar exemple.

Avui llegia una editorial del “Strait Times”, pràcticament l’únic diari de Singapur, i que en el bon estil del comunisme xines, es pràcticament un mitja de propaganda de la línia editorial del govern. Parlava d’un tal Ashley Madison, o mes ben dit d’una pagina web amb aquest nom. Sembla ser que es una espècie de pagina de cites per gent adultera. Evidentment s’hi reclamava una llei que la prohibís si intentava introduir-se a l’illa. Clarament atemptava contra els valors que son beneficiosos i es que ja es prou desgracia que actualment per 4 matrimonis hi hagi un divorci (quan fa uns anys la relació era de 13 a 1, i l’adulteri es una de les tres raons principals) com per fer-ne negoci. Simplement es lamentava que segur que la gent tindria mitjans per saltar-s’ho. I no tinc cap dubte que així serà, ja que vist que a les èpoques victorianes o de major conservadorisme social s’hi respon de dos vies : incrementant el consum d’ansiolítics o augmentant el nivell d’hipocresia (eh Duran i tots els puteros catòlics, apostòlics i romans!!!). A Indonesia he vist per la carretera grans anuncis d’un nou smartphone que ven com a màxim avantatja que es el millor per manejar una doble vida (lo que vindria a ser la comptabilitat del PP (anava a dir Barcenas, però vist que no hi havia cap tresorer net, serà ja el modus operandi del partit)). A l’anuncia hi fica algo així com: Per que si tens un affair no voldràs pas que ho sàpiga la teva dona? I això que es un país musulmà.... no se, potser com esta escrit en angles els imams no s’hi fiquen.

Recordant la cara del taxista quan parlava de l’honor que suposava ser d’un país amb LLEIS, me n’adonava que en el fons era una forma d’escapar a la discussió racional, al motiu que hi ha darrera les lleis i a saber interpretar-les per a que s’ajustin a uns valors, que en el fons es l’important per mantenir la societat. I aquests han de ser valors que s’ajusten a la realitat del moment, no a passats gloriosos, sinó mes be direccionals cap allí on volem anar. Però que important es sentir-se segur en aquesta petita illa que ho comuniquem en la carta que et demana que paguis impostos.

I es que Singapur esta ple de perills o si no com es justifica aquesta campanya publica?

No he fet estadístiques però estic convençut que es un dels països amb mes noticies sensacionalistes sexuals dels desenvolupats. Al mateix diària, rar es el dia que no llegeixes noticies estranyes relacionades al meu entendre amb la auto-repressió que s’hi produeix.

Eduard

PD: Un concepte que sempre m’ha agradat molt, el de la independència com a xoc revitalitzador per provar coses diferents (http://estoesundisparate.wordpress.com/2013/09/12/motivos-para-la-independencia-de-cataluna-de-un-historiador-no-nacionalista/).

PD2: record de links en el post d’avui. “Perdonadme, no volvera a ocurrir”... Com si les coses simplement “passessin”.

El gran conflicte

I un dia havia de passar! Estava cantat amb els precedents que portava. Tot ho feia indicar i finalment es va produir. Podia haver acabat molt pitjor, d’això no n’hi ha cap mena de dubte. Probablement en molts d’aquests milions d’universos paral·lels que s’obren en cada decisió (i no es una metàfora, te base científica aquesta afirmació. Vale, potser miro una mica massa Redes...), en aquests moments estic a la presó. Però no, al final no el vaig colpejar. Vaig menjar-me tota la ràbia acumulada, em vaig empassar l’orgull de mascle i vaig sortir de la situació.

Ja va començar malament en el moment en que em vaig adonar que havia parat un taxi-limousine enlloc del CityCab habitual. Aquest viatge el pagava jo i em sortiria mes car de l’habitual, però be, era de nit i per això no l’havia reconegut. Volia arribar ràpid i ja era tard, així que hi pujo. Quan anem a entrar a l’autopista em dono conte que no ha ficat el taxímetre en marxa i molt cívicament li dic (també es cert que vull evitar discutir si arribem a destí en aquesta situació). Em dona les gracies tot dient-me que després de catorze hores treballant ja se li escapen els detalls. Tirem cap a endavant i em fico a mariconejar amb la Blackberry. Que cabron el que l’havia utilitzat abans i hi havia instal·lat el solitari! Ja em te enganxat (una ben estupida manera de perdre el temps, si, però la carn es feble).

Aixeco el cap i veig que s’ha passat la sortida, però no nomes això, li comencen a caure els ulls i no estem seguint una trajectòria coherent. Li crido per a que reaccioni i l’indico que surti de la via rapida abans que ens estampem. Ho fa de qualsevol manera i acabem parats en la mitjana. Li pregunto si sap a on anem i sembla que reacciona. Es disculpa lleument i continuem. Tinc la mosca al nas i quan arribem a destinació hi ha un gran perill que besi. La carrera surt per uns vint-i-tants dòlars i li pago amb un bitllet de cinquanta. Vaja cap barbaritat fins aquí. El problema es que no te a penes bitllets i comença a treure monedes. Conta fins a tretze dòlars en monedes, la majoria de vint i deu cèntims. Crec que no havia vist tantes monedes juntes a excepció de la cartera del Rabi (amb molt de carinyo J). Es descompta varies vegades i li acabo demostrant que falten gairebé dos dòlars (es una misèria, però estava molt emprenyat en aquell moment). Com veig que no hi ha solució, decideixo deixar-ho corre i surto del cotxe. Cras error quan pego una portada al sortir ja que no puc obrir el maleter des de fora. Pego un copet demanant que me l’obri i allí ja surt fet una fera. No ha posat el fre de ma i el cotxe se li escapa fent un soroll horrorós. Corre de nou cap a ell i el frena com poc.

Torna cap a mi i es situa a un mil·límetre del contacte. Els dos cridem com animals. Ell d’ètnia xinesa, una cinquantena d’anys, cara fatigada i un pamet mes baix. Em diu que si vull el pegui a ell però que el cotxe es sagrat. Jo li dic que es una vergonya el seu servei i que al cotxe no li ha passat res. Qualsevol pas en fals pot començar la batalla i no tinc cap mena de dubte que tinc totes les de guanyar. En un primer instant, ja que posteriorment la policia esta clar de quin costat es posicionarà. Però això em preocupa poc, en el fons soc conscient que la violència no es la resposta. Que que en puc treure de donar un cop de puny a un pobre desgraciat que porta mes de 14 hores treballant per culpa d’aquest puto país de capitalistes? Probablement s’ho mereix, el tracte dispensat es pobríssim, però, que en treure de tot plegat? Orgull masculí?

La situació esta completament bloquejada. Ell apel.la a que truqui a la policia per a que solucioni el tema, jo li dic que collons pinta la policia, que obri el puto maleter i tots contents cap a casa. Ell diu que estem en un país de lleis, no com Malasia. Que posi una reclamació a SMRT (la companyia del taxi) però que no pegui al cotxe. Jo li intento fer veure que al cotxe no li ha passat res i que en tot cas sempre es millor que pateixi un objecte que no pas una persona. Ell no ho veu així. La situació s’escalfa, qualsevol guspira pot fer avivar l’incendi.

I just en aquell moment em calmo. Me n’adono que aquella situació no porta enlloc. Deixo de cridar i intento portar la discussió cap a la racionalitat. Resulta impossible, ell continua cridant. Crec que haver baixat la veu el fa sentir-se mes fort. Cada cop gesticula mes. Repasso les possibilitats que tinc per sortir del tema. Em cansa que sigui un cap–quadrat. Em cansa que sigui tant singapurès. M’acusa de classista, em diu que vivint en aquest tipus d’edificis em penso que soc millor que ell. Trobo l’acusació molt injusta, però me la pela. Em pregunta que d’on soc. Li dic que espanyol però dubto molt que tingui ni la mes remota idea d’on es. Probablement Barcelona li hagués evocat algo, Espanya es un terme que el desil·lusiona. No ho utilitza per a res, però continua cridant. Això si els de seguretat es queden impassibles a la caseta. Suposo que algun veí estarà mosca, però no se com parar aquest boig.

Li demano perdo. Em disculpo per haver tancat bruscament la porta. Vull sortir de la situació i no vull recórrer ni a la violència ni trucar a la policia. Se me’n fot l’orgull, la raó o qualsevol altra consideració. S’encén un cigarro i s’allunya una mica. Ens mirem com si fos un western a l’espera de veure qui es el mes ràpid a treure la pistola. Li aguanto la mirada sense cap problema. Malgrat haver claudicat, no m’avergonyeixo de res. Quan acaba em diu que això m’ha de servir de lliçó, que he d’aprendre el que es Singapur i les seves lleis i a deixar de considerar-me mes important que els taxistes. M’abstinc de fer cap comentari. No vull discutir-li que en cap moment m’he sentit mes important que ningú. Que el Mon Feliç de Singapur em sembla a moments caricaturesc i que la seva passió per les lleis d’un curt de mires humorístic. Per acabar de fer el teatre, quan obre el maleter i puc treure la meva estimada maleta aconseguida amb punts del Carrefour, li dono la ma. I li dic que efectivament he après una lliçó, encara que no sigui la que ell creu ni que m’hagi de servir de gran cosa, perquè estic convençut que tindre mes enganxades amb aquesta cultura.

I no es que tingui res específic amb els taxistes, però es que simplement em passa en el contacte amb els exponents locals i aquest es el col·lectiu amb qui tinc mes contacte de forma habitual. Però també he tingut enganxades amb els arbrits, amb els caixers o amb la gent de les duanes. No tolero que no raonin, que tinc una por abismal al risc i que per tant es refugiïn sempre en les lleis i el respecte absolut que li deus a tota forma de poder en be de l’harmonia social. Cada cop em sorprèn menys que la segona potencia mundial continuï, en aquestes alçades, sent una dictadura de partit únic. I no estic gens convençut que les coses hagin de canviar gaire si aconsegueixen controlar els problemes de corrupció. Potser es en aquests moments que me n’adono que soc molt europeu.

Eduard

PD: Divendres a mitja nit agafo un avio direcció a Barcelona. Dimarts i dimecres tinc reunió a Paris, així que aprofitaré els caps de setmana per passar per la terreta. Quedem?

El gran circ de la Formula 1

L’any passat m’ho vaig perdre per quinze dies, de la mateixa manera que també em vaig instal·lar dos setmanes massa tard per poder assistir a la clàssica de Zurich. En aquells moments era una prova ciclista, esport que sempre m’ha apassionat personalment malgrat tot el mal que li ha fet el gran problema del dopatge. Encara recordo amb passió el millor Tour que he seguit mai. Aquell en que el pobre Beloki se’n va anar per terra. Aquell en que el kazakh Vinokourov atacava en cada pujada, baixada o fins i tot en pla. Aquell en que el meu admirat Ullrich (si sempre he tingut certa predilecció pels perdedors, voldrà dir algo?) quedava mes a prop que mai del rabiós americà amb nom d’astronauta. Em direu que no deixava de ser una farsa tot plegat. Innegable, però també era innegable que em feien vibrar en les sobretaules de Juliol.

Suposo que m’hi vaig ficar tard al mon del ciclisme, ja que m’hi vaig enganxar amb la caiguda d’un rei. Com canten els Manel, el meu primer Tour va ser el del danès i les rampes d’Hautacam. Després vingué el geni que tenia el drama escrit a la cara, el Pirata Pantani, aquell italià petitó que desafiava qualsevol consideració tàctica cada cop que la carretera enfilava. Fins i tot aquest any he mirat alguna etapa perduda, content de la sort d’en Quim Purito Rodrigues. Ufff... podria escriure molt sobre aquest noble i hipòcrita esport (valgui la contradicció), que tants amors desperta entre els afeccionats alhora com incomprensió total entre els que tan sols hi veuen una bona manera de fer la migdiada.

Set anys mes tard, tornava a assistir a un GP de la formula reina. Set anys mes tard, Alonso feia segon a la carrera. Set anys mes tard, un alemany la guanyava. Si en aquella ocasió a Shanghai, el vencedor era el Kaiser, però el que comandava el mundial era un asturià al volant d’un Renault. En aquesta ocasió Vettel no donava cap mena d’opció i demostrava que ningú era capaç ni de mirar-se’l de lluny.

La Formula 1 es cara, tot ho es : els cotxes, els circuits, les entrades i els iots que l’acompanyen. Poc ecològica i extremadament competitiva. Dubto molt que cap dels pilots no sigui un fill de puta redomat, entenc que la única manera d’arribar fins a aquestes altures es trepitjant tots els que s’interposen davant teu. El talent no ho justifica tot, els patrocinadors i mecenes deuen tenir un pes molt mes important, donades unes condicions superiors. La colla de vividors que arrossega es considerable.

La particularitat del GP de Singapur es que a part de ser urbà (igual que Monaco) es nocturn. Per això instal·len una potencia elèctrica descomunal i s’il·lumina la pista a fons, fins al punt que si no fos que la llum te una lluminositat completament artificial, es podria assumir que es fa de dia. A part, com es fa al centre de la ciutat per aprofitar publicitàriament alguns dels llocs mes emblemàtics, la veritat es que dona bastant joc i acaba esdevenint un espectacle on gairebé la carrera es lo de menys. Un exitós grup corea obria els concerts complementaris el divendres nit. Evidentment del sud, el gran referent cultural per l’Asia “groga”. Dissabte The Killers i diumenge el pobre concert de Rihanna eren els caps de cartell. En un segon pla una miríada de grups desconeguts i el mític Tom Jones.

La meva particularitat va ser seguir el gran premi acompanyant una cadira de rodes. I es que en Xavi (si, el de compres!) es va trencar els creuats jugant a futbol a Indonesia. Però com es un optimista empedernit i un lluitador brutal, doncs no li va fer pas un lleig a la seva xicota quan li va descobrir, que pel seu aniversari havia comprat unes entrades, pel GP del país del costat, uns mesos abans. Simplement va optar per llogar una cadira de rodes perquè fer-ho tot amb muletes era un conyas i AirAsia i cap a Singapur! 

L’avantatja de les cadires de rodes es que tens llocs reservats per seguir la cursa. L’inconvenient es que en diferents punts, el circuit es creua per dalt, amb lo qual toca que el convalescent tirin de muletes per pujar per les escales, mentre que els acompanyants pugen la cada cop menys lleugera cadira. La reflexió es que ets un afortunat de que sigui algo merament anecdòtic. Les mirades de la gent i la duresa de no dependre de tu mateix fa que reconegui tot el seu mèrit als que estaven allí sense vises a aixecar-se un dia a caminar. Totalment comprensible la sensació de ser un intrús, una mica desitjat, una mica malsana-ment envejat.

En tot cas això ens situa ben a prop de la sortida i sense haver pagat els preus desorbitats de les graderies de davant.

I a part just al costat una animada batucada brasilera.

I com el tiquet permetia anar-se movent i els concerts eren a l’altra punta del circuit. Llarga distancia quan vas amb una cadira de rodes entropessant amb cables i terrenys desiguals. Però que permetia vistes curioses sobre el circuit. 

I això que sembla un franctirador, no deixa de ser-ho però en forma de paparazzi esportiu.

I es que el numero de treballadors que fa funcionar un esdeveniment així es forca increïble. Encara que amb tota la tecnologia que envolta la cursa, no deixa de ser curiós veure un grup de gent que apunta registres en paperots.

Suposo que no deixa de ser per si de cas i que es forca improbable que el que fan serveixi per algo. Però...

I finalment la darrera instantània es un tant nostàlgica. Paral·lelament a la glamourosa carrera de formula 1, passen curses amb sensiblement menys seguiment mediàtic. Una d’elles es la GP2, el que hauria de ser l’antesala, la segona divisió futbolística.

En passar al costat dels seus estands, vaig recordar la magnifica experiència d’haver participat a l’Eco-Marathon Shell. Quan aquell mes de maig de ja fa uns quants anys, ens encaminaven amb un camionet de lloguer i les nostres il·lusions en forma de prototip de cotxe cap al sud de Franca. Un equip mig germànic, mig llatí que havia passat uns mesos construint un prototip per intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb un litre de gasolina. Mil bons records que em van venir a la ment, amb el mes èxtasis de tots quan el “nostre” estimat bòlid va fer els seus primers metres de forma autònoma el dia abans dels controls tècnics a les sis del mati. Després la satisfacció de fer una meritòria setena placa en la nostra categoria i saber que a nivell individual, el que mes havia aportat a l’equip era esperit i comunió entre els diferents integrants.

Suposo que ja començo a tenir una edat per anar vinculant constantment punts del present amb referencies passades. Encara que també de tant en tant descobreixo mons completament incerts. Com sempre a seguir vivint amb la motivació de seguir aprenent dia a dia coses noves.

Salut i que guanyi el Marquez el mundial de motos, no?

Eduard

Estadístiques un 19 d’Octubre

I si, estimat lector fidel, tal dia com avui farà un any que vaig començar l’escriptura d’aquest blog. Poc m’hagués imaginat en aquell moment que arribaria a fer-lo complir el seu primer aniversari. No acostumo a tenir una gran constància en les meves aficions. Acostumo a objectivar-ho dient que no tinc cap passió essencial ja que hi ha masses coses interessants com per consagrar-me a una de sola. Es una argumentació forca dèbil no diré pas el contrari, però reflecteix que vagi canviant sovint, dedicant temps a ratxes. Al final no deixa de ser això, temps, el be mes escàs i no sempre el millor utilitzat.

El Word on ho escric tot abans de publicar m’indica que he superat les 40.000 paraules, distribuïdes en 88 pagines de Calibri (Body) 11. Algunes encara estan per publicar, un post bastant avançat i quatre xorrades soltes esperant mes inspiració (o menys censura). Amb aquest post, en faran 35 amb unes 120 fotos que acompanyen (m’he quedat sorprès del numero, no esperava haver-ne enxufat tantes, però després he recordat que hi ha articles que pràcticament son purament gràfics; també he recordat els primers posts, pura lletra i cap alegria per la vista. Ja em perdonareu, aquells per mi eren els millors, els mes alliberadors, encara que puguin quedar avui una mica lluny).

En quant a les visites que li heu fet al blog, doncs no se pas si son moltes o poques per lo que es. A mi em semblen una barbaritat, encara que també m’agradaria saber quantes corresponen a ma mare, a la que imagino entrant innocentment a veure si el seu fill s’ha decidit a publicar algo mes. En tot cas, 6.097 em sembla un numero forca remarcable, que no deixa de promitjar mes de cent per post.

I com soc una mica freekie i les estadístiques m’agraden, aquí el top 10 dels posts mes visitats :

1. Bons propòsits (219) : El primer, el de just ara fa un any.

2. Quan una lluitadora s’apaga (203) : La mort malauradament pren rellevància.

3. Tancat per vacances (186) : El primer de setembre, el mes del record de visites.

4. Meme si elle ne sert a rient, le vent nous portera (173) : Me l’acabo de posar al Spotify per recuperar sensacions amb els Noir Desir.

5. Aniversaris (141) : Celebrant la icònica xifra dels trenta anys.

6. Penyafort (140) : I la nostàlgia dels primers anys d’universitat en la figura de mon cosí.

7. L’imperi dels fills únics (140) : Humils reflexions de geo-política xinesa.

8. Temps d’esports (133) : Mente sana in corpore sano però amb molta calor.

9. La pluja de Singapur (132) : Moments solitaris en una ciutat mes acollidora d’aparença que en la realitat viscuda.

10. 900 Acomiadaments (124)  : I les contradiccions de treballar per una mitjanament gran multi-nacional.

En quant a l’origen de les visites, evidentment no em sorprèn veure a Espanya encapçalant sobradament, però que el numero dos sigui Estats-Units per sobre de les set-centes em fa pensar que per alguna historia de servidors, aquestes dades no siguin especialment fidedignes. En canvi, veure a Suïssa (6ena) o Dinamarca (10ena), em fa somriure i em venen cares amigues al cap. De Taiwan en 7e o Rússia en 9e nomes en puc dubtar.

Els comentaris publicats son potser escassos, malgrat que alguns d’ells m’han sorprès molt gratament i reconec que no es fàcil osar a comunicar-los en obert. Per contra, tot un plaer tot el que em dieu en persona.

“Probablement (vaja, segur, no ens enganyem) si no hagues rebut aquest mati el mail, no estaria ara escrivint aquestes linies.” Amb aquesta senzilla frase començava aquesta aventura (si Marta, per aquelles sense corrector instal·lat J). Amb aquesta senzilla frase evocava a l’Ares i al Prats. Amb aquesta frase recordava els mails enviats des de Paris, des de Zurich, des de Suzhou, la motxil.la va acumulant experiències, i quan miro enrere, no deixo de sentir un punt d’orgull sobre el que m’ha permes seguir periòdicament escrivint aquest Word, que segueix anomenant-se : Bons propòsits.

I avui, passada la mitjanit de divendres en aquestes latituds, de nou Les petites aventures d’un Anon rebran una nova actualització.

Gracies a tots per les mostres d’afecte que aquestes línies han generat al llarg d’aquests mesos. Tot un plaer haver decidit llançar-me a deixar constància d’aquestes petites anècdotes quotidianes.

Eduard