La finestra del bany

M’estic dutxant. L’aigua s’escola per la meva pell i aixo sempre resulta un d’aquells petits plaers de la vida. Pero avui, el que magnifica l’experiència és que els rajos de sol m’estan banyant amb la seva calor. L’avantatge de l’orientacio de la casa és precisament aquesta. Vaig sacrificar les vistes sobre el llac a canvi de donar cap al sud: boscs i l’astre rei. Acostuma a ser aquesta obertura inclida de la teulada la que em dona la primera pista de com es presentarà el dia. Excepte els dies que he anat a la fàbrica a l’hora de l’inici del torn de mati (per estar alli a les 5:30 toca llevar-se a hores en que sempre és de nit, poc importa l’estacio). Hi ha dies preciosos com el d’avui en que les lleganyes me les treu un raig lluminos; hi ha dies que em desperta el soroll de la pluja colpejant el vidre; altres l’obscuritat és major, una boira espesa cobreig la pedania i em teletransporto mentalment a Lleida i algun dels records d’infancia o adolescencia em dibuixa un somriure; i en aquests periodes de l’any, hi han dies amb una extranya barreja d’obscura lluminositat o de lluminosa obscuritat, son aquells dies en que una capa de neu o gebre cobreix total o parcialment aquest ull cap a l’exterior. Encara que pugui sonar una mica massoca, he de reconnèixer que me n’agradaria més d’aquests darrers.

En aquesta època de l’any, acostuma a produir-se un fenomen metereologic d’una bellesa que amb les meves arrels lleidatanes m’apassiona encara més. Soc d’aquells rarets a qui li agrada la boira. Aixi com la pluja mai ha estat massa lo meu, poques vegades m’he queixat d’aquesta suspensio de petites gotes d’aigua. Considero que dona màgia a paisatges mediocres. El cas és que torno a viure en zona on s’hi dona amb freqüència aquest fenomen. El que varia és l’altura en que es produeix. Per situar-nos, a la part més baixa del Chablais s’hi situa el llac Leman (o de Ginebra, apel.latiu potser més internacional pero que genera gran desaprovacio fora de la ciutat de la banca), a 350 metres sobre el nivell del mar. Alli s’hi troba el poble d’Evian; Thonon, la “metropolis” de la zona amb els seus 45 mil habitants, centre comercials i l’hospital malhauradament conegut; i Amphion, on hi ha la fàbrica. Per damunt de la primera linea de llac s’hi troba l’altiplà del Gavot, una extensio més o menys plana a entre 700 i 1000 metres d’alçada, envoltada per muntanyes i la Dranse, un riu que separa Evian i Thonon, tant fisica com identitariament. Es en aquest planell que jo visc, a Praubert (890 msnm), un agrupacio d’una quinzena de cases, una granja i una formatgeria que pertany a l’ajuntament de Saint Paul-en-Chablais situat un kilometre més abaix; uns 60 metres en desnivell, que semblen anecdotics, pero que poden ser la diferencia entre la boira més espesa o un sol radiant, o entre una uniforme capa de blancor o petites pinzellades.

El que varia en aquests dies és l’altura en que el mantell que cobreix el llac alpi. Hi ha dies que tots estem sota aquesta cobretura, fent que en les cotes més altes, la intensitat sigui major. Dies en que tot just pujar al cotxe te n’adones que no avançaras gaire ràpid. Altres, el limit es situa una mica més avall, et despertes amb un cel ben despejat i en algun moment del trajecte, et sumergeixes en una mar d’aigua en suspensio. Ahir era un d’aquests dies en que el limit es situava una mica per davall de l’esglèsia del “chef-lieu”. No deixa de ser un lloc força habitual i és que metaforicament és aquesta institucio la que historicament ha volgut deixar la major part de la poblacio dins la boira de la ignorancia. Jejejeje, aprofitant qualsevol excusa per pegar canya a la religio ;-)

 

Per damunt, el sol i una certa sensacio de calor.

 

Per sota, un ambient més gèlid malgrat les decoracions nadalenques.

 

Ara bé, alli on no toca el sol, també hi apareix la bellesa en forma de fractals blancs.

 

Tot està preparat per l’arribada de la neu. Esperem que aquest hivern cobreixi les meves espectatives.

 

Bé, us deixo que me’n vaig cap a la festa de la Rissole: http://www.saintpaulenchablais.fr/fiche-presentation_agenda-156-FR-Y-MAIRIE-FETERISSOLE-VIVRE.html. Anem a fer una mica de poble.

Eduard

Un dissabte qualsevol

M’he llevat força d’hora, per ser un dissabte i per lo gran dormilega que acostumo a ser als matins. Potser m’he acostumat ja al ritme de la fàbrica. Dimarts m’havia llevat a les 4:30, per anar a fer el canvi de format de l’etiquetadora. Divendres a les 6, volia assegurar-me que el nou format havia arrencat correctament i que estavem utilitzant el programa optimitzat del paletitzador. Els altres dies a les set i avui repetia. També és cert que ahir vaig anar al llit d’hora, estava cansat i no tenia cap plà, res de nou tampoc. Havia estat jugant al Hearthstones, un joc de cartes molt ben recomanat pel Gallego. Com sap el cabron a quines coses em viciaré!

S’està bé entre els llençols, cobert pels dos nordics que em protegeixen de l’hivern que sembla haver començat amb força. Em masturbo tranquilament, amb la calma de saber que hi ha un llarg dia per endavant i ningu gestionarà la meva agenda. Si sempre fos aixi, crec que cauria en l’aborriment i la depresio; pero si mai tinguès aquests moments per mi, no ho podria soportar. Semblo caminar per la fina corda de l’equilibri. Obro els portalls de la finestra i sento la frescor entrar, m’encanta aquest contrast. Està ben cobert, caient una constant capa d’aquell punt equidistan entre la pluja i la neu. Mai m’havia interessat massa a les prediccions metereologiques fins arribar aqui. Bé, segueixo sense tenir un termometre, pero de tant en tant miro l’aplicacio meteo de l’iphone. Només preveien pluja per tot el dia d’avui, pero segur que està fent entre 2 i 4 graus menys dels previstos. D’aqui aquesta plujaneu.

Per esmorzar m’acabo la truita de patates que havia preparat fa uns dies. A part d’una bona reserva d’embotits, producte de la visita de mons pares, ara fa tres setmanes; no queda gran cosa fresca a la despensa. Tocarà passar a comprar i com tinc temps, aniré al supermercat de productes regionals que tenen aquells caramels tant bons de regalissia i que ja se m’han acabat. També aprofitaré per recollir el casc de ciclista, que vaig comprar amb el val que em van regalar els de Supply quan vaig passar a produccio. I com el comité d’empresa va distribuir un xec de compres per regals de Nadal, n’aprofitaré una part per comprar-me un casc d’esqui. Hauré de deixar la nostalgia d’esquiar amb el gorro finlandés que em va portar el Francesc de Turku i augmentar el meu nivell de seguretat. Inicialment havia pensat també passar a tallar-me el cabell, pero la Cris em va dir que esperés, que de moment encara em queda bé. Ja ho faré d’aqui tres setmanes.

Tanmateix, la primera parada és en una botiga de marcs. Mirant un TED talk, em vaig interessar per una artista americana anomenada Zaria Forman. En un dels meus arrebatos, em vaig comprar una litografia seva. Ara fa uns dies m’ha arribat, embolicada en un rotllo on aconsellava fer-la obrir per especialistes. He anat a la plaça de l’ajuntament de Thonon, un antic i completament desordenat taller m’esperava. El que jo he intuit com un feliç matrimoni entrat en anys la regenta. M’han inspirat confiança i aixi els hi he fet saber. No sé exactament que em faran, pero per principis de desembre hauria d’estar llest (el color del marc el faran ells per fer-lo coincidir amb el del gel o el del cel... confiança i... calers, no crec que la broma sigui barata).

El cel s’ha obert. El que havia de ser un gris dia de pluja, em retorna una lluminositat magnifica. M’encanta el paisatge que m’envolta mentres torno cap a casa. Em fico a cuinar mentres escolto la Buhardilla 2.0 i acabo la botella de vi blanc que havia obert ahir al vespre. Nova regla Eduardiana: alcohol a casa només els caps de setmana o si hi ha partit del Barça. Disfruto preparant-me un rissotto de marisc i tofona. Comencen a entrar rajos de sol a la cuina. Decideixo sortir a fer el tomb de “sempre” després de dinar. Es un recorregut circular que tant faig a peu com amb bici i que em passeja entre camps on pasturen tranquilament les vaques. Vista sobre el llac d’un costat, dels boscos i les puntes alpines de l’altre. En aquests moments, la linea de neu deu estar entre els 1100 i els 1300, aixi que una mica per damunt dels 890 on està la meva casa. Mentres vaig caminant tranquilament, gaudint al mateix temps de la calor de l’astre rei com de la fredor de l’ambient, vaig pensant en lo extrany que pot resultar que m’encanti viure aqui i que al mateix temps m’encantés viure a Jakarta. Poques realitats poden ser tant diferents. En tots els seus aspectes. En totes les seves tonalitats. I al mateix temps. Les dues situacions m’enamoren. De la mateixa manera que vaig ser molt feliç al Joan Oro, al Penyafort, compartint pis a Can Serra, vivint tot sol a Granada, compartint a Caballero. Situacions totes molt diferents, amb estats mentals diferents, amb nivells de sociabilitzacio o solitud antagoniques, i sent feliç. Suposo que la conclusio és clara, m’agraden facetes molt diferents de la vida i em reviu el canvi. Amb tot lo bo i tot lo negatiu de tal afirmacio. Continuo reflexionant mentres la bellesa de l’entorn m’embriaga.

En tot cas a les quatre soc a casa. El Barça juga un partit trampa contra el Malaga a les 16:15 i la meva subscripcio al canal d’esports la cobreix. El resultat és decepcionant i a més a més, al millor jugador del Barça del partit, el futur president Piqué, l’he ficat a la banqueta al comunio. Punts perduts en la meva ambicio de mantenir el liderat en la lliga amb els tribuneros. Sort que el Joaquin continua fent bona feina al Betis. Després he obert el llibre d’excursions amb raquetes. Aquesta serà la meva activitat de demà. Un dissabte qualsevol.

Eduard

Quatre fotos verticals

Feia setmanes que ma mare me les reclamava. Ha comprat un marc de fotos en vertical i en sol.licita quatre del darrer viatge pel sud-est asiàtic. Vist que no li feia massa cas, va ficar-se com objectiu obtenir-les durant la seva visita de deu dies a Saint Paul. Fa una hora m’acaba d’escriure que estan entrant a Lleida, després de gairebé deu hores de conduccio. “Al final hem marxat sense les 4 fotos!” conclou al whatsapp. He repassat les carpetes i com no pot ser massa sorpresa, la gran majoria de les guardades estan en horitzontal. Sé que hi haurà qui pensi que es poden retallar, malgrat que perdin en la majoria dels casos la màgia. Aixo em complicaria molt la tasca de seleccio, aixi que em senyeixo a la norma. He fet la seleccio (no massa restrictiva tampoc) i li anava a enviar per a que elegis les guanyadores. Pero m’he dit, per què no li demanes l’opinio a la comunitat de les petites aventures? Aixi que aqui teniu les vint pre-seleccionades. No estava explicitat en el seu brief, pero entenc que vol que s’em vegui en la majoria d’elles. Coses de mare ;-)

 

1.- Damunt d’un tanc resta de la guerra de guerrilles entre el govern titella del Sud, respatllat inicialment per França i després pels Estats Units contra el VietCong. Part imprescindible de la historia del Vietnam, pero crec que es massa militarista per formar part de les seleccionades. Es l’inici del viatge, pràcticament afeitat i cabell ben curt.

 

2.- Baixant en canyo a la regio de Dalat. De totes les que ens van fer, és la unica en que miro a la càmera. Té possibilitats ja que reflecteix una d’aquelles activitats de les que ma mare només en vol estar al corrent un cop estan acabades. Com anar en bici actualment ;-)

 

3.- En un temple al centre de Vietnam. Fluixeta. Me la van tirar un parell d’espanyols amb els que compartiria viatge durant tres dies.

 

4.- Tipica pagoda asiatica.

 

5.- Amb Ho Chi Minh, a la capital, Hanoi (no confondre amb Ho Chi Minh city o com han rebatejat Saigon). Apareixer amb un salvador de la pàtria comunista no crec que li doni cap possibilitat d’estar en la seleccio final.

 

6.- Saltem a Laos, prop de Luang Prabang, en una escena molt tipica també de la regio.

 

7.- En aquesta no surto jo, pero una dona Akha, la unica possibilitat de seleccio radica en que els dos posts sobre aquesta tribu son molt recordats per l’Isabel (http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/caminant-entre-els-akha-i.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/caminant-entre-els-akha-ii.html).

 

8.- No crec que vulgui veure al seu fill en una posicio tan indecorosa, pero forma clarament part dels moments viscuts en un viatge aixi. Per mi, amb un bon somriure, encara que sigui un comportament ecologicament dubtos.

 

9.- Preparant-me per “The Gibbon experience” o com viure tres dies damunt dels gegantins arbres de la selva de Huay Xai de tirolina en tirolina.

 

10.- Una de les fotos més boniques de l’experiència protagonitzada per la Vicky, que em va acompanyar durant tres setmanes en aquest magnific viatge.

 

11.- Una de les menys representatives de les fotos. A Vientiane, la capital, el dia abans de fer un dels trajectes més bojos en avio fins aterrar a la Papua indonesia.

 

12.- En un dels poblats de la vall de Baliem, que fou descoberta pels occidentals al 1937! S’inicia el trekking de 5 dies per altures increibles.

 

13.- Creuant un dels multiples ponts.

 

14.- Una altra foto dedicada a un dels posts del viatge, la vella xiruca (http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/vella-xiruca.html). I compleix la funcio de que jo hi aparec! ;-)

 

15.- I un altre dels ponts.

 

16.- I encara un més, pero fent el tonto, lo que li resta encara més punts per entrar en l’equip titular.

 

17.- Amb el guia i el portejador de l’experiència. Molts moments compartits malgrat les limitacions de la comunicacio, ja que l’indonesi era la llengua franca i el meu nivell baix.

 

18.- I per saltar de Papua a Timor calia passar per Bali i aixo era una perfecta excusa per desviar-me a les Gili i retrobar-me amb aquesta colla, que feia uns dies que es passejaven per l’arxipelag. Magic veure que ara el Teixi s’ha casat amb una noia que va connèixer durant el viatge. I la botella d’Aqua enquadrant-ho ;-) Que corporativista! Jejejeje

 

19.- I per acabar dues de les meves fotos preferides. Hem fet el salt a Timor Leste, un pais del que en vaig parlar fins en sis posts i que va ser per mi la cirereta d’un viatge fantàstic. No vau opinar el mateix, ja que son els posts menys llegits de les estadistiques del blog (http://eduanon.blogspot.fr/2015/09/timor-leste-el-pais-que-vol-ser-pero.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/09/off-beaten-track-cronica-dun-viatge-per.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/10/la-torre-de-babel-cronica-dun-viatge.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/10/un-potencial-inmens-pel-turisme-cronica.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/12/transports-alternatius-cronica-dun.html; http://eduanon.blogspot.fr/2016/01/a-lest-de-lest-de-lest-cronica-dun.html). Pero tant me fa, jo en vaig tornar enamorat i aixo és el que compta. I aquesta foto reflecteix un d’aquells moments màgics. No és bonica, no hi ha ni un monument ni un escenari, pero fer autostop amb aquella gent no ho canvio per cap postal.

 

20.- Rodejat amb tota una familia extensa que em an acollir i compartir amb mi el que tenien per dinar en un dia de festa per ells. Parlant amb quatre llengües alhora i gaudint de la sencillesa d’uns peixos capturats aquell mateix mati, un vi que no tenia cap denominacio d’origen ni falta que feia i l’arros blanc, el més universal dels menjars humans.

No crec pas que li faci massa gràcia a l’originadora d’aquesta mirada retrospectiva, pero fent aixo, m’han entrat unes ganes boges de tornar a agafar la motxil.la i fotre el camp. Quan? Com? No crec que s’hagi acabat ;-)

Eduard

Sou feliços?

L’Ares ens llança aquesta profunda pregunta al “Puta merda”, el grup del nucli dur dels de Lleida. Sembla passar desapercebuda, pero el Francesc agafa el guant. Poc a poc la resta s’hi van sumant. M’hi afegeixo una mica tard. Es diumenge al vespre i estic a l’aeroport de Barcelona. He passat un bon cap de setmana a la ciutat comptal. D’aquells ben aprofitats, on fins i tot una obra de teatre a darrer moment sembla que em farà ficar en risc la tornada. Malhauradament els de Swiss anuncien un retard, que malgrat ser pronosticat en 35 minuts, acaba sent d’hora i mitja. Soc feliç? Saber que estic perdent hores de son em puteja una mica, pero m’encomano una cervesa al bar del Prat i se’m millora la prespectiva.

La felicitat necessita de tristesa, de daltavalls defensen uns. La felicitat és un estat de base, s’oposen altres. Poema xinès en que la felicitat seria tenir un hort. Seria tant tipic de nosaltres discutir d’aixo amb cervesa en mà en un dels bars dels vins. Ara cadascu viu en un lloc diferent, les ocasions per retrobar-nos tots son escasses. Afortunadament, en els moments que ho necessites, pot emplenar-se el whatsapp de reflexions necessàries. I al menys un cop a l’any, sempre hi ha espai per un risk del senyor dels anells. Soc feliç? Com a estat fonamental, si. Tinc un nivell de tranquilitat i apreci per les petites alegries que ens depara la vida, per la bellesa del que em rodeja, que em fa respondre afirmativament.

La conversa deriva cap a altres derroters. Els darrers cotilleos son compartits, i no puc honestament no reconnèixer que n’he estat sorprès. Amors i desamors, canvis d’orientacions, persones que fan la seva vida a kilometres de distància. Hipotesis sobre noves noticies a venir, records de velles histories. Els missatges no s’aturen. Em quedo sense bateria i he d’instal.lar-me pel terra per poder accedir a un endoll buit. Soc massa maruja per esparar-me a demà i aprendre les noves. Soc feliç? Estic enamorat, i aixo ajuda. Bé, certament sempre ho he estat de la vida. Pero ara, a més a més, és una d’aquelles fases en que es concreta en una persona fisica. I com ja comencem a tenir una edat, no hi ha aquella urgència vital en que la distància és un problema. Afegeix tranquilitat, suma a la felicitat.

“Petonejar i no follar és una falta de respecte”. Es una de les conclusions de la conversa. S’hi ha arribat per camins no obvis i la fa més interessant. Un grup que té un nom aixi, ha d’acabar amb conclusions no massa politicament correctes. Estic llegint “La maquina de follar” de Bukowski. M’agrada aquest punt d’irreverencia. Un cop vaig fitxar un becari perquè es va presentar a una entrevista de treball amb un llibre seu. Tothom va acabar reconneixent la bona eleccio. Soc feliç? Mai ho seré completament. Sempre hi ha algo que em falta, que tenia i he perdut, que voldria i no aconsegueixo. Tinc pensaments incoherents, desitjos que mai es poden complir ni en la teoria ni en la pràctica. Pero no em preocupa, intueixo que és la condicio humana. Que la felicitat està en el cami i mai en la meta i precisament per aixo es incompleta.

Eduard

La pàgina en blanc

La pàgina en blanc s’exten davant meu. Sembla estupid, perquè no hi ha cap obligacio de fer-ho, pero porto massa dies dient-me que m’he de sentar a escriure. Sembla estupid, perquè des de l’inici només ho he fet per necessitat, per ganes, mai de forma imposada. Pero la sensacio no desapareix. Ja sigui per l’HolaLleida, ja sigui pel blog, ja sigui per aquell mail que porta setmanes mereixent ser contestat, pero sempre hi ha una excusa. I malgrat la irracionalitat de tot, el neguit per escriure no desapareix. Falten les idees, pero la pàgina en blanc s’esten davant meu. L’estiu no deu ser l’època més prolifica, les hores de llum inviten a fer activitats a l’exterior; la calor crea una certa mandra. L’Eurocopa, el Tour, moltes distraccions, moltes excuses.

Recentment hi ha un parell de llibres que m’estan/han marcant/t. El primer és un recopilatori de cartes de Truman Capote. Comprat per error, ja que a priori un recopilatori de cartes no és el que més m’atreu (encara que no és la primera vegada, ja ho vaig fer amb un de Groutxo Marx ;-)). Me’l vaig començar gairebé per autoimposicio, ja que l’havia comprat; de la mateixa manera que rarissimament em deixo un llibre sense acabar. El cas és que ha resultat una grata sorpresa. El fet que en vida, Truman passés el seu periode creatiu més important en el poblet de Verbier, als Alps Suïssos i per tant no gaire lluny d’on visc, li donava un punt de connexio important. Tal com raconta als seus amics/coneguts, l’esforç que li requereix l’escriptura de “In Cold Blood” (“A sang freda”, el més reconegut dels seus llibres), te n’adones del treball que hi ha darrera d’un gran relat, del patiment i la lluita psicologica, de la barreja entre genialitat creativa i constant treball.

El segon llibre és “La muntanya màgica”, de Thomas Mann. No sé d’on ni de quan, tenia al cap que és un llibre que et canvia la vida, desestabilitzador, dels que et llegeixes al menys un parell de cops de la vida, en moments vitals diferents. La veritat és que (al menys de moment), no li he trobat aquest punt. Potser peco de simple, potser la idea era massa forta en la meva ment. El cas és que de nou està ubicat “prop” de casa meva, potser més en la idea de l’entorn que geogràficament, ja que fins a Davos hi ha alguns centenars de kilometres. Aquesta proximitat i les reflexions al voltant del pas del temps m’interpelen en aquests instants.

Algun dia m’agradaria aprendre a escriure. Que algu m’expliques les estructures darrera del que llegeixo. Què fa que els llibres esmentats (i molts més) siguin obres mestres, memorables, fora del que narren, de forma formal; i alhora molts altres (encara més que els anteriors), siguin oblidables, no et marquin, no els recordis més enllà d’uns dies, més enllà d’uns detalls. Què fa la diferència entre aprendre a escriure com tots hem fet, per cobrir una necessitat bàsica en els nostres dies; del que és escriure per la trascendència? No pas per imitar-ho, no pas per voler emmirallar-me en els grans, simplement per aprendre, pel pur plaer d’aprendre.

També m’agradaria un dia fer una obra coral. En tots els camps de l’art, s’han fet mil experiments; pero escencialment, continuen sent disciplines individuals. A vegades hi han col.laboracions, encara que majoritariament musicals, pero no em ve al cap, grans projectes que del seu origen siguin constituits per multiples autors. Avui en dia, en el mon de l’empresa, rara és la iniciativa que no requereixi un treball en equip. Un dels factors de progrès en l’escala jeràrquica és primer la teva capacitat a treballar en equips multidisciplinars, després a animar-los, dirigir-los. En l’àmbit de la recerca, també. En canvi, les expresions artistiques, recauen majoritàriament encara, en expresions purament solitàries. Algun dia m’agradaria escriure un llibre amb un grup d’amics. Qui sap amb qui? Qui sap amb quin objectiu? Pero, avui, ara, aquesta iniciativa m’agradaria.

Paro un moment, i veig amb sorpresa, que la pàgina s’ha anat plenant. L’horror vacu que genera un full buit, simplement evaporat. No vull mirar enrera per rellegir el que he escrit, poc sentit tindria per aquest experiment. Ja ho faré demà, quan no hi hagi volta enrera.

Eduard

L’accident : el despertar

Començo a sentir sorolls extranys. No es el despertador, ni son els ocells, ni les vaques, ni tant sols algun cotxe que passa; definitivament, no son els sorolls que m’acostumen a acompanyar en els despertars a Saint Paul. Vull continuar dormint, com cada dia, encara que sàpiga que per algun motiu o altre, m’he de despertar. Abans d’obrir els ulls, m’intento estirar, pero noto els musculs especialment acartronats. No és que sigui una sensacio de dolor intens, pero l’alarma salta, quan obri els ulls, no serà un despertar normal. Abans de fer l’inevitable acte, afino l’orella. Hi ha gent parlant francès al meu voltant. M’arriba un flaire ascèptic. No queda escapatoria, no estic somiant i en activar la visio, la reina dels sentits, em tocarà afrontar un d’aquells moments irreversibles. Quelcom que em marcarà la vida ha ocorregut. Ha passat en altres episodis vitals i encara que presenteixo que no m’agradarà la situacio, la vida no té marxa enrera. Coratge Eduard, coratge per fer allo que has fet milions de cops, encara que aquest sigui especial. Obre els ulls!

Blanc.........................................................................................................................................................

Blanc.........................................................................................................................................................

Blanc.........................................................................................................................................................

Parets blanques, llençols blancs, una noia vestida de blanc i la meva memoria, tot lligat en un mateix color. Es un color que tranquilitza i preocupa a parts iguals. El primer missatge és de pau, de que res dolent et pot passar a partir d’ara, et serena. El segon t’inquieta, ets en un hospital o similar, no recordes perquè, no saps on. Poc a poc afino una mica més els sentits. Per la mà dreta estic conectat a un gota-a-gota, aixo explicaria la manca de dolor; a l’esquerra hi tinc una pulsera amb el meu nom. Sé llegir, sé qui soc. Pas a pas. Entra el sol d’un nou dia per la finestra i tinc una plata amb esmorzar al meu costat. La infermera em dona els bons dies. Es evident que no hi he arribat avui, espero que no faci dies tampoc. Pas a pas. A la tauleta del meu costat, hi tinc la cartera, el mobil i les ulleres de sol. Sembla ridicol, pero passaré els propers dies tancat a l’hospital fent vida com si en una platja es tractés. A la cartera hi ha el DNI, aixo deu explicar que estigui ben identificat. Malhauradament, el mobil no té bateria. Res fa pensar que ningu a part de mi, sàpigui on soc. Pas a pas.

Tinc gana, aixi que ataco el que tinc davant meu. Deu ser una bona senyal. Em donen cafè, encara millor. Tinc permis per llevar-me i anar al lavabo pel meu compte. M’humanitza quan em donen tovalloles i guants per rentar-me jo mateix. Tinc algunes rascades profundes a les cames, una mica als braços i al front, i al passar-mi la mà, noto la closca rascada; en tot cas, res de massa greu. No sé què ha passat, tema que m’inquieta, pero tampoc semblo haver-ne sortit massa mal parat. Pas a pas. A l’habitacio, separats per una cortina, s’hi troba un altre pacient. Un padri rondinaire i roncador. Tot li fa mal i en un cert moment, arriba a arrancar-se la sonda que li han posat.

Davant del llit, en una cantonada on no molesta, hi ha una tauleta. Damunt seu, les meves pertenències: un amillot brut d’Evian; una bossa de propaganda de patates McClain amb dues ampolles de Vittel, edicio especial Tour de France; el casc de bici que mon pare em va donar en la darrera visita a Lleida; les sabates que s’engantxen als pedals; una motxileta força cara amb camel-back i el paravents. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar que vaig caure amb bici. El bon estat de tot plegat confirma les poques ferides que tinc al cos. El fet de no recordar sembla entreveure que vaig tenir molta sort. En una safata al costat, hi ha un llibret que explica tots els detalls pràctics de L’hopitaux du Leman, amb seu a Evian i Thonon. Intueixo que estic en el darrer, ja que es tracta d’una ciutat més gran i per tant, alli on traslladarien algu d’urgència. Una infermera aixi m’ho confirma, afegint que m’hi havien conduit els bombers després d’un accident en bici. Sé on soc i perquè. Es diumenge al mati.

Hi continuen havent blancs persistents, pero començo a inmersir-me en la meva memoria. Pel mati vaig anar a comprar, volia una tenda de campanya, per si el cap de setmana següent m’animava a fer una excursio pel masis del Montblanc. Ara sembla una idea esbojarrada, vista la nova situacio. També em vaig comprar una taula i quatre cadires pel balco. Feia uns dies que havien acabat els treballs de canvi de la fusta en mal estat i volia treure’n profit. El solet en els matins permetrien uns bons esmorzars a l’aire lliure i si no començava a refrescar massa, també uns soparets a la fresca. Sense descarregar el cotxe, havia menjat una mica, m’havia equipat i amb la bici en direccio cap a Morzine, lloc d’arribada de la darrera etapa del Tour abans del tradicional passeig pels Camps Elissis. O aixo crec... En aquests moments els records son incerts... Toca mirar enrera per anar reconstruint la historia. No es tant automàtic com acostuma.

Ara que tot està més clar, és moment d’assumir i actuar, ningu sap que soc aqui. El mobil no té bateria i encara que veig que tinc missatges no hi puc accedir. A l’hospital no aconsegueixen trobar-me cap carregador i m’adono que no sé cap numero de telefon de memoria, a part dels meus i del de casa, del 973 de tota la vida; alhora no em serveix de massa, els meus pares son a Cambrils esperant que la meva germana doni a llum. De fet, inicialment aquest cap de setmana estava previst que fossin aqui, encara que per les millors raons, finalment ho haviem decalat a finals de Septembre o inicis d’Octubre, dependrà de la càrrega de feina de mon pare.

M’aburreixo. Estoicament he acceptat que no tinc cap mena de control de la meva situacio i encara que hauria d’estar frustrat o enfadat, assumeixo el moment. Per contra, m’aburreixo. Trist dinar d’hospital. L’avi del costat continua remugant, queixant-se, renegant. Potser també un dia jo estaré en la seva situacio. M’aburreixo. Suposo que el fill i el nèt venen a visitar al meu malhaurat company. No els veig, m’amago darrera la cortina que ens separa. M’aburreixo. Demà hauria d’estar de cami a La Salvetat, no molt lluny de Montpellier, la fàbrica més petita que tenim a França, dedicada a una aigua amb gas que no s’exporta. Encara que no m’ho vulgui admetre, crec que ho hauré de postposar d’una setmana. S’hauria d’anul.lar la reserva d’hotel i el lloguer del cotxe. No sé quants dies tardaré a ser localitzat. Suposo que fins que em donguin l’alta i torni en taxi a casa. Tinc la cartera amb diners i les claus de casa. Paciència. La doctora de guardia m’ha dit que demà dilluns em faran un segon escanner, si surt tant bé com el d’ahir (me la creuré, no sé res del que va passar a partir d’un cert moment, incert), podré anar cap a casa. Demà vindrà la neurologa. M’aburreixo.

Ring!!!!!!!!!!! Ring!!!!!!!!!!!!!! Rinnnngggggggggggggggggg!!!!!!! Sona el meu telefon. Em sorpren. No me l’espero. Dubto d’agafar-lo. Estic bé en la meva bombolla. Pero per instint despenjo. No tinc ni idea de qui pot ser, pero l’agafo. La veu del Jaume em fa sortir del meu aïllament. “Edu! Què fas?”

 

Eduard

PD: Moltes gràcies a tots! Per tots els missatges d’ànims, per pensar en mi, pels grups de whatsapp que han canviat de nom per donar-me suport. Per la gent que mai m’havia escrit. Gràcies especialment a la Cris, que va engegar el comité de cerca; al Xavi i la Marta per conectar amb les bones persones i al Jaume, el que em va trobar. Gràcies a l’Elena i al Jose, per venir a l’hospital, portar-me tot el que necessitava i el que no i no descansar fins deixar-me tranquilament a casa (i per l’hamburguesa del McDonalds del dimarts ;-)).

PD2: Disculpeu-me per l’angoixa creada, per fer-vos patir en la distància. Disculpeu-me perquè hi ha un punt de no retorn en la historia, una confiança que s’ha trencat un cop i que farà mal més endevant. Perquè podia haver estat pitjor. I perquè probablement, seguiré fent aquestes activitats que considereu perilloses o incoscients. Disculpeu-me, pero soc aixi, és escencial en mi i no és que no us estimi, ans al contrari, pero ho necessito. Seria ingenuo no assumir que en una altra ocasio podré tenir menys sort. De la mateixa manera, que en properes mirades, hi veuré la marca més acusada de la por. Serà dur, intentaré vigilar més, pero no sacrificaré la meva llibertat. No seria bo per ningu. Disculpeu-me pero soc jo.

Danone World Cup

Bé, oficialment ara és la Danoners World Cup. No sé si és la primera edicio en que s’ha efectuat el canvi de nom o si fa més temps (en l’edicio de 2014 no vaig participar, tergiversacions indonèsies. Enlloc d’organitzar-ho com en la resta del mon, van llogar al seleccionador nacional sub-19 i el van fer passejar per les fàbriques i magatzems seleccionant als millors jugadors de l’arxipelag... lluny de l’escència de la competicio, pero? En un grup tant descentralitzat, cadasqu fa una mica el que li sembla) i no m’hi havia fixat. M’imagino bé tot un equip de projecte de recursos humans, llargues discussions filosofant si és millor una denominacio o l’altra. Visualitzo un il.luminat aixecant-se i expresant apassionadament que el terme Danoners aproparia la competicio als valors del grup. Ficant l’accent sobre les persones per sobre d’un terme més abstracte com una marca comercial/multinacional. No sé si em dignifica especialment el terme ‘Danoner’, pero suposo que simplement faig partida de la majoria de les persones que els hi rellisca bastant aquestes reflexions de mercadillo. També dec fer partida del grup d’escèptics que simplement s’imaginen les reunions d’equip amb un cert sarcasme i que es fica les mans al cap estimant el cost d’aquest canvi; que per als terrenals, ens sembla tant frivol.

En tot cas, sortint del detall del nom, la veritat és que l’organitzacio d’un esdeveniment com aquest és una passada. Els recursos que dedica l’empresa a la DWC surten una mica de tota logica economica. Encara que sigui comu entre les multinacionals, no deixa de ser una agradable coincidència que Danone hagi apostat pel futbol, el preferit dels meus esports. Futbol 6 en categoria masculina i femenina, i des d’aquesta nova dècada, futbol mixte (3 contra 3 sense porter, on al menys 2, sobre el terreny en tot moment, son dones). Obert a tots els treballadors més o menys fixes, es competeix en una fase nacional (en centres molt multitudinaris hi pot haver una fase local, com ha estat el cas aquest any a Evian) i els guanyadors representen el pais (o agrupacio de països en el cas dels més petits) en una fase internacional.

La meva historia personal amb la competicio no podia començar de millor manera. Vam confeccionar un equip “d’amics” amb la gent de l’oficina i per primer cop en la historia de la competicio espanyola, un equip d’aigües guanyava la fase nacional. En una final èpica i fraticida, vam guanyar, a la prorroga, 3-2 a l’equip de Lanjaron. Jo, un perdedor nat (excepte potser en els escacs de tant en tant), formava part d’un equip amb un caràcter extraordinari.

 

A la porteria Emili Coll, el capita de l’equip i el jugador més veterà de tots els que vam anar a Miami (Si! Era el primer cop que la fase internacional es feia fora d’Europa, fins i tot en aixo vam tenir sort!). Es ell qui havia confeccionat l’equip i l’unic que realment creia que podiem fer algo gran, la resta crec que simplement hi anavem a passar un bon moment. Tan sols vam començar a creure-hi conforme avançavem ronda rera ronda (ja per aquelles teniem una actitud molt Cholista encara que amb millor joc ;-)). Havia estat en les categories juvenils del Barça i va resultar clau, entre altres aturant un penal en contra a la final. En defensa, Raul Sanz, Dani Izquierdo i un servidor, habituals dels partits de futbol 7 que feiem amb Font Vella els dilluns a la nit en una lliga d’empreses. Dani, un pulmo, corrent amunt i abaix durant tot el campeonat. Raul, el sensat que sempre mantenia la posicio. I un servidor, rigor tàctic i la pitjor tècnica de l’equip. Si no recordo malament vaig arribar a marcar un gol. Del que no hi ha dubtes és que vaig ser l’unic expulsat. A quarts de final. Primera groga per aturar un delanter que s’enfilava sol cap a la porteria. La segona, una per cada un, per picar-me amb el mateix jugador, després de multiples agafades, trepitjades,...

Al mig del camp, dos directius, l’Alcantara, lleidatà i director financer, que malgrat que havia perdut una mica la forma, encara mantenia la tècnica que l’havia fet jugar en categories gairebé professionals i l’Yves, el nostre director, i maratonià d’escència alhora que marsellès fins a la mèdula. Deixaren la seva plaça a Miami als companys de Lanjaron, en un gest que els honorà. Un altre que tampoc ens va poder acompanyar, en Marc Cortés, autor del darrer gol de la final, pero que ja no formava part de la companyia uns mesos més tard, quan es feia la fase internacional. L’acompanyava en punta en Marc Lloret, tot un toro. Abaixava el cap i corria tot el temps, poc importava si davant seu tenia un jugador o la porteria, tot potència.

Per damunt de tots, l’estrella de l’equip. En Victor Giné, aquell que no tant sols té el do de jugar de meravella al futbol, sino que sense callar durant tot el partit, fa millors a la resta dels seus companys. T’anima, et corregeix, parla amb l’àrbrit o amb els rivals, un al que li corre futbol per les venes. I com no podia ser, quan va tocar, va prendre la més gran de les responsabilitats. En el darrer sospir de la final, perdent d’un gol, als voltants de l’area, l’àrbrit pita una falta a favor nostre. Els animadors de Lanjaron invadeixen el camp pensant-se que el partit s’ha acabat. No és aixi. En Victor recull la pilota, el porter rival (fill d’un dels meus companys a la fàbrica uns mesos més tard), un dels herois de les semifinals en que havien derrotat al totpoderos equip dels iogurts, col.loca la barrera. En Ginevi (el seu codi d’usuari de SAP) la clava al fons de la xarxa. Anem a la prorroga pero el canvi animic ja s’ha produit. Els jugadors, que abans d’entrar al terreny de joc de la final, a penes podiem caminar, molts infiltrats poc abans, ara correm com si no hi haguès demà. Hi creiem. No podria ser d’altra manera. Toquem la gloria quan al mati, només un de nosaltres hi somiava en secret. El gol de la victoria és una pura conseqüència. Comença a sonar “We are the Champions”, alegria infinita, milers d’abraçades, respecte pels perdedors que amb llàgrimes als ulls viuen la cara amarga d’una jornada eterna.

En totes les mudances, sempre m’acompanyen una sèrie de carpetes, amb documents, factures o fulles de nomines que s’han anat acumulant. N’hi ha una de molt especial, és la del 15è Forum, aquell del que en vaig ser un orgullos organitzador. A dins hi guardo records, postals, escrits, coses meves, entre tot aixo, hi ha una foto molt especial.

Mai he estat especialment dotat pels esports. L’unic en el que he destacat com amateur han estat en els escacs, pero no seria el paradigma d’exigència fisica ;-). Sempre m’ha encantat el futbol, i aquell dia em vaig sentir un guanyador, epica inclosa. Increibles sensacions que ens van acompanyar al llarg d’una velada, que va ser celebrada, com bé mereixeia l’ocasio, en un bar irlandés. Acompanyats de les noies de Font Vella, dignissimes finalistes de la competicio femenina.

Vindrien altres edicions, mai s’ha repetit la gesta. Dos anys més tard, jugant amb l’equip de Lanjaron, vam ser finalistes, pero l’equip dels lactis es van venjar de la humillacio de l’edicio anterior. Dos anys més tard, amb la base de l’any guanyador, jugarem la final, pero en cap moment tinguerem cap possibilitat de guanyar-la. Si haguès anat a Singapur alguns mesos abans, llavors si que haguès anat a Japo a jugar la fase final. Alli, hi havien tants pocs treballadors i de tant nivell jerarquic, que si volies, ja erets seleccionat. Quan era a Aqua, es jugava l’edicio de 2014, pero alli el sistema s’havia pervertit al nivell de que un seleccionador nacional de categories inferiors, es passejava pels pais i elegia als que ell considerava. I en aquesta edicio... Vam fer amics

Eduard

Rememorant l’aventura esquiadora

Avui em remonto a gener de 2006, recuperant un mail que vaig enviar per aquelles relatant un dia d’esqui als Alps suïssos. L’he recuperat gràcies a tenir la resposta que em va enviar el Sebas: “Boníssim!” (vist durant el post “Rellegint antics e-mails” http://eduanon.blogspot.fr/2016/02/rellegint-antics-e-mails.html). I gràcies a que una de les integrants de l’expedicio me’l va recordar ara fa uns dies.

Bones a tots i totes!

Avui si que no podia faltar a la cita despres del que em va passar ahir. Encara no tinc les fotos, pero hi han mitjans grafics que corroboren aquesta magnifica historia.

Tot va començar ara fara uns mesos quan em van agafar per anar a fer l'Unitech a Zurich. No es que ho hagues pensat molt abans de decidri-m'hi, pero sembla ser que per no se quina extranya rao metafisica, que s'allunya completament de qualsevol raonament racional, si fas un Erasmus a Suissa has d'anar a esquiar. No n'hi ha prou amb menjar formatge i xocolata, tambe toca anar a coneixer "esa mierda blanca" (Recordeu el mail d'un Erasmus a Finlandia) que sempre esta acompanyada del que seria "esa mierda transparente" (que vindria a ser el gel). Despres de quatre dies d'experiencia en el pais dels Pirineus (hi he pensat molt en aquells dies, en que el Penya era una vida i el Madrid guanyava al Barça els derbis) i un dia aquestes vacances a Boi. Primera ostia en forma economica, diguessim que esquiar barat, barat no resulta. Despres d'una bona estona al tren i una succesio de extranyes maquines que et fan pujar cada cop mes, et retrobes a dalt d'una cima i comença la succesio de baixades, osties, fatigues i fred, sembla molt dramatic pero es força divertit, en el fons som uns essers extranys que malgrat el nostre instint ens agradat la velocitat, l'exercici fisic sense finalitats alimentaries i en certa mesura el perill.

Tot anava molt be, m'estava defensant dignament i fins i tot em permeteia pensar en aprendre coses noves en el dificil art de l'esqui. En aquests moments d'euforia i joia, ens trobem al mig d'una pista blava, mes llarga que un dia sense pa (afortunadament han inventat bons sucedanis per substituir el pa i fer els dies mes curts, pero vaja aixo s'allunya completament del tema), i una bonica coneguda fa la seva aparicio: una boira espesa i freda. Aquest fet i la meva miopia fa que les osties cada cop es tornin mes sonades i que estigui a prop de perdre un ski (que era llogat).

A mes a mes cada cop es mes tard i ens retrobem un grup de 5 espanyols (haviem
acollit un madrileny entre nosaltres), mitja hora mes tard del tancament de les pistes en el seu punt mes alt. Evidenment la resta d'europeus que havien vingut amb nosaltres feia estona que eren al tren cami cap a la capital. La situacio era força critica tot i que tots ens ho vam pendre d'allo mes be, especialment quan ens vam trobar un equip de rescat que ens van acompanyar cap a baix. Aixi que dos bons homes ens conduien entremig d'una boira d'allo mes densa cap a altituds inferiors. Alli va ser quan vaig començar a demostrar la meva classe d'esquiador dominguero i patata per encadenar una successio de caigudes cada cop mes preocupants. Aixi va ser que el lider de l'equip em va proposar continuar caminat, oferta que no em va fer cap mena de vergonya d'acceptar (tinc menys esperit de superacio que una marmota alpina (Pineda, ja veus que llegeixo els teus mails)), pero aquest era un sistema bastant lent, i cada cop es feia mes fosc, aixi que em van fer estirar al terra, em van lligar els peus amb una corda i el jefe de rescat m'estirava com si fos el premi d'una jornada de caça. El sistema era bastant comode excepte quan hi havia alguna placa de gel, que el meu cul se'n resentia, pero ens va permetre arrivar fins a un punt intermig on tenien una camilla d'esquiador i m'hi vaig estirar per continuar el viatge de baixada. em recordava una mica els patins aquests que baixen entre un tub de gel en els jocs olimpics d'hivern, per que tambe anava amb el cap per davant. La baixada va ser bastant mes rapida que la de la resta i abans d'agafar l'ultim telecadira cap a baix (el van enegegar nomes per nosaltres!) em vaig veure el meu te calent mentre la resta baixava. Al final fins i tot vaig poder recuperar el meu DNI del lloguer dels esquis, quan la botiga feia mes d'una hora que havia tancat. Un cop a baix, ja s'havien acabat els busos i ens va tocar caminar 3km hora fins arribar a l'estacio de tren. Pero bueno despres vam aconseguir entrar en un tren que anava quasi mes ple que el de BCN-Lleida abans d'arrivar a TGn un bon divendres. A l'arribar a la resi hi havia un sopar escandinau que va entrar d'allo mes be.

Al final ha resultat un mail d'allo mes llarg, pero es una experiencia que no oblidare mai mes.

Molta sort amb els examens als que en tinguin i als altres a disfrutar dels primers anys sense!

Eduard

PD: Malgrat tot guardo un excelent record de la jornada, sere una mica masoca?

 

Com podeu apreciar, la vestimenta actual continua sent la mateixa que ara fa deu anys ;-)

Eduard

Jo i l’esqui

Miro per la finestra i plou. Porta tot el dia fent-ho. M’està bé. Es diumenge i potser podria tenir pretensions de fer algo més que vaguejar per la caseta. Pero m’està bé. Setmanes intenses de feina i caps de setmana anteriors amb vols, o cotxe. M’agrada de “perdre” dies de tant en tant. Llevar-me amb un bon esmorzar, de forquilla i ganivet, per després anar combinant periodes de lectura, d’escriptura, de neteja de la casa, de cuina, de mirar algun DVD, algun Ted, algun partit de futbol. Vida senzilla, s’escau bé en aquest periode de la meva vida. Ja canviarà, n’estic segur, pero de moment, m’està bé.

Plou. Salvo nevada de darrer minut, a l’Abril o fins hi tot al Maig pot passar, la temporada d’hivern s’ha acabat. Se m’ha fet curta. Si que hi han hagut dies de rascar i treure la neu acumulada al cotxe; pero menys dels que incialment m’esperava. Si que hi han hagut dies de pujar al cotxe i que marqués -10°C, pero els podria contar amb els dits d’una mà. M’agrada que els hiverns siguin hiverns, i vivint a gairebé 900 metres d’alçada als Alps, esperava una mica més d’emocio. Instal.lar els pneumàtics de neus és imprescindible, pero hauran rodat més per damunt del punt de congelacio de l’aigua que per sota.

 

Entre pitos i flautes (notablement, caps de setmana passats fora), tant sols hauré anat 7 dies a esquiar. Contant que tinc pistes a 10 minuts de casa, no és una xifra massa elevada. Si hi afegim que a menys d’una hora de casa hi han ‘Les Portes du Soleil’, una agrupacio d’estacions, a cavall entre França i Suïssa, que connecta més de 600km de pistes esquiables, convertint-lo en un dels dominis esquiables més grans del mon; doncs més motius per dir que set dies no és suficient. Com a minim, cada cop ha estat en un lloc diferent, permetent-me descobrir una mica la regio, i col.lecionar mapes d’estacions, un dels meus plaers freakies.

 

No sempre m’ha agradat esquiar. Vaig començar tard, per ser lleidatà. Als meus pares és un esport que mai els hi ha fet gaire gràcia. Sempre l’han considerat perillos i per tant, mai vaig participar en cap Setmana Blanca. Tampoc em devia cridar especialment, doncs no recordo haver batallat per canviar el signe de la decisio. També és cert que era un nen molt docil, que no es queixava per gran cosa.

Finalment, amb divuit anys, arribà l’estreno. Amb una bona colla de penyatas vam decidir passar uns quants dies a Andorra. Descobrir que hi havia mallorquins o un galleg que esquiaven francament bé, em va ferir el meu orgull de lleidatà. L’equip estava equilibrat, gent que en sabien i anaven pel seu compte i un grup d’aprenents que liderava l’Albert, que ens feia de monitor. Gran aplauso pel tortosi, que va demostrar una paciència enorme i una bona dosi de sacrifici.

Realment era una incognita per mi saber com me’n sortiria en aquesta nova pràctica. No soc especialment dotat pels esports (tampoc un negat) i se’m dona malament haver de seguir patrons o moviments (ballar un estil concret, la musica o el karate). Tampoc soc massa valent, més aviat tirant a covard (em feien por els tiovivos quan era un crio!). Sorprenentment, vaig acabar sent un dels millors novatos de l’expedicio, arribant a ser l’unic a baixar una vermella el primer dia. Zero tècnica, pero amant de la velocitat. I de fet aixo m’ha caracteritzat fins ara. Mai n’he après amb un professional, sino escoltant i observant com ho feien amics. A dia d’avui baixo més o menys qualsevol pista, tirant de fisic per compensar la mala tècnica i un equipament que probablement necessitaria una millora. Intento evitar les negres, ja que no les acabo disfrutant i especialment el fora pista, on ja no pots maquillar la falta d’estil. Suficienment per mi. Donat el meu escàs esperit de superacio, he arribat a un nivell en que disfruto sense haver de ficar l’esforç (contra-natural en el meu cas) per passar al següent nivell.

Malgrat un bon inici, després vaig passar per un moment on esquiar no m’agradava, on podia criticar el model de negoci consistent en plenar la muntanya de torretes i cables per pujar insaciablement gent a les pistes. Gent que percevia (i continuo fortament percevent) com poc preocupada per cuidar l’ambient alpi. La major part pero venia de la presio que m’havia autoimposat. Tenir una xicota amb pis a Cerler em feia pensar que havia d’esquiar si o si, per ella. Era jove i vivia en una falsa idea del romanticisme. Era jove i s’accentuava la meva orientacio natural a exigir-me sense ser exigit. Eren dies que havia d’aprendre, pero que no gaudia plenament. Fer esperar a la gent, mai m’ha agradat, evitar (o més ben dit pensar-ho sense que me n’haguèssin donat motiu) que ells gaudissin plenament del seu moment d’esqui perquè s’havien de cuidar de un pardillo, em generava molta presio. Era jove.

Octubre de 2009, el meu proper desti vital és Lanjaron, Granada. Els bons amics de Font Vella em regalen uns esquis en la meva festa de despedida. Em reconcilio amb l’esqui en les magnifiques pistes de Serra Nevada. Quan després d’encara no any i mig, torno cap a Barcelona, els companys de Lanjaron em regalen les botes d’esqui. Aico i el vell anorac, constitueixen encara avui el meu material. M’agrada l’estil retro que tant contrasta amb l’esnobisme que es respira en les pistes.

Acabo l’escrit al cap de dos setmanes d’haver-lo començat. Es dissabte i plou. Torna a ploure donant-me de nou la sensacio que gaudir de dies radiants durant la setmana no és un bon presagi per disfrutar del sol quan més temps tens. Aquest mati m’he comprat una bicicleta de carretera, un bell somni que tenia per complir. Tampoc sembla que demà la podré estrenar, anuncien pluja de nou. Us deixo, me’n vaig a canviar els pneumàtics de neu pels d’estiu. Una temporada ha acabat, que comencin els plaers de l’estiu!

Eduard